Mostrando entradas con la etiqueta Pep Ferrer. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Pep Ferrer. Mostrar todas las entradas


AUTORA: CAROLE FRÉCHETTE
TRADUCCIÓN: ELISABET RÀFOLS
DIRECCIÓN: IMMA COLOMER
INTÉRPRETES: FINA RIUS, MAR ULLDEMOLINS y PEP FERRER
DURACIÓN: 1h 30min
FOTO: DAVID RUANO
PRODUCCIÓN: SALA BECKETT/OBRADOR INTERNACIONAL DE DRAMATÚRGIA, GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA y CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA (CAET)
SALA BECKETT

Penso en Yu llega después de una obsesión de su autora por la noticia que va leer una mañana al periódico del ex carcelamiento después de 17 años de Yu Dongyue por lanzar pintura roja contra una figura de Mao. La autora se obsesiona con este hecho y la protagonista, Madeleine (Fina Rius), de la obra también, desatendiendo labores cotidianas como deshacer las cajas de la mudanza, montar una estantería o incluso "abandona" su trabajo como traductora. Todo pasa por saber más de la figura de Yu. Entre tanto aparecen en su vida un vecino curioso, Jérémie (Pep Ferrer), con una historia íntima aún por descubrir y Lin (Mar Ulldemolins), una joven china a la que Madeleine da clases y que huyó de una China que ahora gracias a Madeleine la persigue. 

La escenografía va abriéndose a medida que avanza la obra. Una y mil capas de texto, subtexto e imaginación por parte del espectador se muestra en Penso en Yu, una obra fácil para aquellos que se quieran quedar en la superficie de las historias, pero que al profundizar va más allá de los propios personajes. La libertad, la rebeldía, las consecuencias de los actos propios y ajenos, la soledad, las necesidades vitales, el poder, la necesidad de afecto, la mentira... y en definitiva la convivencia con los demonios personales y ajenos que conforman nuestro día a día.

Penso en Yu busca crear angustia con escenas excesivamente cortas que se van sobreponiendo las unas a las otras, un fuerte componente audiovisual que acompaña la mayor parte de escenas y con una dramaturgia y una dirección de actores que consigue que en los fundidos a negro la tensión se corte con cuchillo. Interpretaciones desiguales, pero al mismo tiempo que el protagonista está ausente, Yu Dongye, los dos personajes femeninos toman más protagonismo. Mar Ulldemolins cierra una temporada excepcional, con un personaje al que no le deja caer en estereotipos y actúa de una manera natural, inocente y sensible. Fina Rius controla el timón de una mujer que deja entrever poco a poco la fuerza de unos demonios pasados y presentes.

Y mientras unos y otros buscan "curarse" y encontrar aquello que buscan, Lin intenta aprenderse el futuro perfecto de un francés con tintes catalanes. Pero la perfección está bastante alejada de la realidad. Y la imperfección en subjuntivo gana la partida en un montaje que conjuga bien sus piezas y que deja al espectador la tarea de leerlo como le plazca.

PENSO EN YU

by on 18:03
AUTORA: CAROLE FRÉCHETTE TRADUCCIÓN: ELISABET RÀFOLS DIRECCIÓN: IMMA COLOMER INTÉRPRETES: FINA RIUS, MAR ULLDEMOLINS y PEP FERRE...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

A 'La banqueta', Ricard Borràs i Pep Ferrer són dos músics que comparteixen seient per fer concerts de piano a quatre mans. Els dirigeix Paco Mir i els podeu anar a veure al Poliorama (BCN) fins al 31 de juliol

P.F. |Quant temps fa que et dediques a aquest noble, valent, insegur, incert, inestable ofici?
R.B. |Vaig ingressar a l'Institut del Teatre el 1974 i vaig debutar com a professional al Grec 1976. Ja fa 37 anys i em sembla que va ser ahir.
I quant fa que no treballaves a Barcelona?
L'última cosa que vaig fer va ser El ángel exterminador al Grec 2008. Durant aquests últims 5 anys he treballat a Madrid.
Per què t'embranques a produir espectacles?
Perquè estic torrat, perquè m'agrada i perquè una sèrie de coincidències m'hi van empènyer. Com deia un amic meu: "Només em penedeixo de tot allò que no em vaig atrevir a fer per culpa de la por".
L'ànima d'aquesta producció és la teva dona, Liza.
Sí, absolutament. És el motor, la benzina, les rodes i el que faci falta. Treballa per alguna cosa més que els diners, i sempre amb un somriure als llavis.
¿Sense la direcció d'en Paco Mir també hauries tirat endavant La banqueta ?
La banqueta va començar a caminar el dia que el Paco es va implicar en el projecte. No només n'és el director artístic, també és el capità del vaixell.
¿Creus que després de compartir escenari durant tant de temps no se'ns farà petit?
Crec que no. Portem moltes hores de vol i compartim uns valors semblants: som treballadors, som sensibles i, per què no dir-ho, som bones persones.
¿Creus que les nostres baralles en escena recorden les de qualsevol matrimoni "consolidat i ben avingut"?
Sens dubte. Amb qui ens barallem? Amb les persones que més estimem i més necessitem. Ens barallem amb la dona, els fills, els pares, els amics.
Saps tocar el piano?
Vaig estudiar solfeig, harmonia, etc. al conservatori del carrer Bruc. Vaig intentar-ho també amb el piano, però era molt dolent i vaig deixar-ho córrer. El meu fill Roger sí que té aptituds. Fa poc va tocar a L'Auditori i em queia la bava.
¿Et costa molt desafinar amb el violoncel?
Gens. Crec que en aquesta disciplina sóc un dels millors. Amb el violoncel, desafino molt bé.
Digue'm el millor actor/actriu amb qui has treballat mai.
Com deia Billy Wilder: "Tu ets un dels dos millors actors amb qui he treballat".
¿Al final d'una actuació infles el pit o respires alleugerit?
Inflo el pit. Però no ho diguis a ningú.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

A 'La banqueta', Ricard Borràs i Pep Ferrer són dos músics que comparteixen seient per fer concerts de piano a quatre mans. Els dirigeix Paco Mir i els podeu anar a veure al Poliorama (BCN) fins al 31 de juliol

R.B. |Què creus que li falta al teatre català?
P.F. |No res! Només que vingui més gent i que sigui un fet social quotidià, com anar als museus, als concerts, al cinema, a les exposicions... Però per això potser caldria facilitar-ne l'assistència (i no només per una qüestió de preu), no creus?
Què li sobra?
Egos, capelletes, un pèl d'altivesa i el 21% d'IVA, sobretot!
Ara que no ens sent... què opines del Paco Mir?
Director directe, directíssim! Té un clar sentit del ritme i del gag, i no té pietat si una cosa no li agrada. Ho acabem de patir en pròpia pell. De fet, hem col·laborat en tres muntatges de teatre, una pel·lícula i i algunes sèries i sempre és una satisfacció aprendre amb ell.
Què és el que més t'agrada de La banqueta ?
Que parla de les contradiccions de les relacions personals: l'amistat, l'amor, l'odi, la vanitat en l'art, la necessitat de ser estimats, el terror d'estar sols, el plaer d'estar sols, els fantasmes que tenim al cap... i molt més.
Què és el que menys t'agrada de La banqueta ?
Memoritzar-la (com en totes les obres!), però ara ja està. Canviar d'idioma (al castellà...) també serà divertit .
Quines tres coses t'emportaries a Schlern?
Bé, em sembla que a Schlern no m'hi quedaria, però si m'hi hagués d'endur alguna cosa important per a mi, segur que serien els meus fills. Ni que fos per sentir el silenci amb ells.
Què et va moure a fer-te actor?
Suposo (perquè encara no ho tinc clar) que va ser una manera clara i intuïtiva d'explicar-me a la gent, d'entendre-la i també, sobretot, de coneixe'm a mi mateix. I que m'ho passo de conya!
¿Tens alguna anècdota d'escena sobre canvis ràpids de vestuari, oi?
Fent el Dancing vaig treure un cum laude , perquè tenia 17 canvis de vestuari! Però ara amb La banqueta la cosa no sembla més fàcil: l'altre dia em vaig posar els pantalons a l'inrevés. No entenia què passava amb els botons i vam haver d'aturar l'assaig. Cal dir que el canvi és a les fosques i que la meva vista ja comença a fallar.
De tots els personatges que has fet, amb quin et quedes?
He gaudit i he patit amb molts, però em quedo amb l'últim, l'Andrei d'Afterplay , un personatge tendre a mans d'una directora entranyable.
Amb quin personatge públic t'agradaria tenir una xerrada?
Si pogués, demanaria audiència a Shakespeare perquè m'expliqués el perquè de tot plegat!
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

TEXT: BRIAN FRIEL
TRADUCCIÓ: JORDI FITÉ
DIRECCIÓ: IMMA COLOMER
INTÈRPRETS: FINA RIUS i PEP FERRER
DURADA: 70 min
PRODUCCIÓ: MOLA PRODUCCIONS S.L. i CAET
SALA ATRIUM

Sortir amb un somriure d'orella a orella, enlluernada i totalment endinsada en una obra no és gens fàcil, per moltes que vegis al llarg de la temporada, acostuma a passar en comptades ocasions. Amb Afterplay ha passat. L'obra de Brian Friel junta dos personatges de Txèkhov d'obres diferents. La Sònia, la neboda d'Oncle Vània i l'Andrei, el germà de Les tres germanes. Dues desconeguts comparteixen taula, vodka i confidències en un cafè de Moscou. Això sí, tots dos tenen una cosa en comú: són perdedors. La vida no els ha tractat bé i els autors tampoc.

AfterPlay té dos lecturas principals. Una serà la visió dels amants de Txèkhov que podran veure en ella algunes de les característiques de les obres de l'autor rus: personatges perdedors, que no han fet gaire per canviar la seva història i es veuen abocats a esperar com passa el temps. I l'altra els espectadors curiosos que tan si han vist alguna obra de Txèkhov o no descobriran dos personatges molt bé dibuixats, que amb passat o sense tenen moltes coses a explicar encara.

Escenografia molt neta, ambientada en un cafè de Moscú, només calen tres taules amb dos cadires cadascuna per situar-nos-hi. La il·luminació, també signada per l'Enric Planas com l'escenografia, ens convida a endinsar-nos en un ambient públicament íntim. Som espectadors però a la vegada petits voyagers d'una trobada història, de petits secrets, d'un univers quasi màgic.

Excel·lents interpretacions són el 'broche' final a una gran tarda de 'disfrute' teatral. La Fina Rius, una captivadora Sònia amb el punt just de melancor, tristesa, preocupació i incertesa. Només mirant-la directament als ulls es compren bona part de la seva vida. El Pep Ferrer porta en les seves espatlles totes les seves decepcions, desitjos frustrats i mentides. Una bona parella, dos eterns secundaris que ara reclamen un merescut espai de temps en la història del Teatre. Un deliciós viatge d'anada i tornada a un Moscou que sempre sembla igual de lluny.

AFTERPLAY

by on 19:09
TEXT: BRIAN FRIEL TRADUCCIÓ: JORDI FITÉ DIRECCIÓ: IMMA COLOMER INTÈRPRETS: FINA RIUS i PEP FERRER DURADA: 70 min PRODUCCIÓ: MO...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


Font: ara.cat
Els actors Fina Rius i Pep Ferrer protagonitzen 'Afterplay', una obra de l'irlandès Brian Friel dirigida per Imma Colomer, que es podrà veure a la Sala Atrium de Barcelona del 20 de març al 28 d'abril. L'obra, estrenada a Terrassa el 2 de març, és un projecte de la directora i l'actriu, produït per Mola Produccions en coproducció amb el Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET).
'Afterplay' uneix dos personatges que ja havien existit per separat en dues obres de l'autor rus Anton Txékhov: Andrei Pozorov, el germà indecís de 'Les tres germanes', i Sonia Serebriakova, neboda de 'L'Oncle Vània', vint anys després que acabessin les seves primeres vides de ficció. La trobada fortuïta entre Andrei i Sonia vol ser una reflexió sobre com la casualitat pot capgirar inesperadament les nostres vides, en la qual la influència de Txékhov no passa desapercebuda. Una conversa existencial entre els dos personatges, que gràcies a la familiaritat i al vodka, va guanyant en franquesa.
Una part d'Andrei és encara aquell noi solitari, confús, sense mare, criat per un pare dominant i amb tres germanes inquietes. Sonia encara lluita per una finca amb problemes i continua profundament enamorada del metge del poble, com ho estava fa tants anys. L'autor Brian Friel s'interessa per les noves experiències que els personatges han viscut al llarg d'aquests 20 anys i les exposa en aquesta trobada fortuïta. 
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

TEXT: RAMON VINYES
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: RAMON SIMÓ
INTÈRPRETS: MERCÈ PONS, ROSA CADAFALCH, FERRAN VILAJOSANA, DANIELA FREIXAS, NAO ALBET, PEP JOVÉ, ESTHER BOVÉ, JORDI MARTÍNEZ, PEP FERRER, CARME POLL, JORDI BANACOLOCHA, BERTA JUNYENT, ITZÍAR CASTRO, SANTI RICART, ALINE VINCENT, FRANCESCA PIÑÓN i ÒSCAR RABADAN
DURADA: 1h 50min
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

No discutiré pas que ha de ser el teatre públic qui rescati textos com aquest, però s'hauria de reflexionar si s'han de portar tal i com el dramaturg el va concebre el seu dia o s'ha de fer un treball dramatúrgic important abans. Reflexiono sobre tot això, pensant que a principis del segle XX seria tot un escàndol situar l'obra en un bordell però a dia d'avui ja no resulta ni tan sols graciós.

El text ens arriba en la versió de Ramon Vinyes sense polir, massa mastegat, tot és molt explícit des del principi. L'espectador des dels primers instants de l'obra sap què passarà, no hi ha cap emoció. A estones es entretinguda pels diferents embolics que perpetren els personatges, d'altres es fa pesada. Gairebé dues hores on passa més ben poc a escena i el subtext de l'obra queda explicat amb els primers minuts.

Interpretativament irregular. Massa noms que auguren més del que després demostren. El més encertat és el Nao Albet, força convincent en el seu paper d'àngel innocent al que la vida li passa per damunt i el destrueix. La resta de personatges es mouen entre les ganes de viure, la falsa moral, la cobdícia, el què diran...

Per la quantitat de personatges i per l'escenografia demostren que aquesta obra només es podia representar en el TNC. L'escenografia és majestuosa, massa ampulosa i li sobren adorns. Però sobretot crec que no calien els àngels secundaris, tot un dispendi de mitjans que podien haver estat millor invertits en fer un bon treball dramatúrgic. El teatre també es pot llegir, i potser hi ha obres que s'haurien de recuperar en format editorial, més que no pas muntar-les. 

BALL DE TITELLES

by on 14:18
TEXT: RAMON VINYES DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: RAMON SIMÓ INTÈRPRETS: MERCÈ PONS, ROSA CADAFALCH, FERRAN VILAJOSANA, DANIELA FREIXAS, NA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,

Fuente: EFE vía lavanguardia.com

El TNC será el escenario a partir del próximo día 13 de la ácida comedia Ball de titelles, de Ramon Vinyes, un autor semidesconocido en Catalunya, pero muy valorado en Colombia, donde residió muchos años, y al que Gabriel García Márquez homenajeó como "el sabio catalán" en Cien años de soledad.

El director artístico del TNC, Sergi Belbel, ha reivindicado hoy la figura de Vinyes, a quien también ha tildado como el Valle Inclán catalán, por la vigencia de sus textos, que, en este caso, incide en criticar a la clase política y al estamento religioso.

Estrenada en el año 1936, Ball de titelles narra la aparición en un burdel de una ciudad de montaña, regentado por la señora Remei, de un hombre con alas durante la noche de Navidad, mientras las mujeres devotas se encuentran en misa y los próceres del lugar están encerrados en el prostíbulo en búsqueda de mundanos placeres.

El director de esta propuesta, Ramon Simó, en la misma línea que Belbel, ha alabado la manera de trabajar de Vinyes (Berga, 1882-Barcelona, 1952) y la presentación en esta obra de un friso de la Catalunya republicana, con una fuerte crítica a los políticos, sin obviar ni la corrupción, ni la falta de ideales, ni el oportunismo, aunque tampoco salen bien parados el estamento religioso y los medios de comunicación de la época.

Para Simó, "Vinyes se carga todo lo que le sale al paso, si puede, quedando muy pocos sin recibir una caricia suya".

Para el montaje de la obra, que nunca antes se había representado profesionalmente en Catalunya, ha optado por un elenco de 19 actores, todos de primer nivel, encabezados por Mercè Pons, que dará vida a la señora Remei, propietaria del prostíbulo, y entre los que también se encuentran Nao Albet, Jordi Martínez, Jordi Banacolocha, Francesc Lucchetti, Santi Ricart, Pep Ferrer, Francesca Piñón o Rosa Cadafalch.

Ramon Simó ha recordado que Ramon Vinyes fue siempre un hombre comprometido con el teatro y con el arte, uno de los grandes teóricos del denominado "teatro de orientación", que tenía en mente los parámetros europeos del momento, defendiendo que la Cultura "no puede ser considerada sólo como un entretenimiento".

Asimismo, ha dado a conocer que en los años treinta derivó hacia postulados antiburgueses y anarquizantes, que quedan reflejados en sus textos.

A su juicio, este hecho es, en parte, lo que explica que sus obras hayan sido muy poco representadas en Catalunya, a pesar de que una pieza como Ball de titelles tiene "muchas conexiones con la realidad actual".

Respecto a la utilización de un burdel como lugar en el que se desarrolla la acción, Simó defiende que "como metáfora del mundo da mucho de sí".

En este vodevil con trasfondo dramático, que podrá verse en la Sala Petita del TNC hasta el 20 de enero, también aparece una "curiosa reivindicación del amor" y del humanismo, visto como la posibilidad de cambiar las cosas, aunque en ocasiones esto parezca imposible.
Con muchas escenas en las que aparecen hasta 17 de los 19 actores participantes, lo que remite a El camarote de los Hermanos Marx, también tiene su peso en el espectáculo la música de Joan Alavedra.

Por otra parte, para la obra, en la que asimismo intervienen Daniela Feixas, Esther Bové, Carme Poll, Diana Torné, Itzíar Castro, Òscar Rabadan, Ferran Vilajosana, Pep Jové, Berta Junyent y Aline Vincent, se ha contado con la colaboración de la Central del Circ.

Sergi Belbel, dirigiéndose especialmente a los políticos, ha considerado que textos como Ball de titelles sería "triste" que dejaran de programarse en el futuro en el TNC, mientras que el actor Francesc Lucchetti ha lamentado el incremento del IVA del 8 al 21% en las entradas de los teatros porque, en su opinión, ello comporta "el fin del teatro en el país".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


Políticament incorrecte (Noise off), de Ray Cooney, és una nova comèdia anglesa clàssica. La cartellera de Barcelona manté El sopar dels idiotes,Pel davant i pel darrere i Els 39 esglaons i fa poc va presentar per primer cop Un fantasma a casa. L'obra que torna al Teatre Condal, quinze anys després que debutés a Catalunya, juntament amb El sopar... i Pel davant..., és un dels èxits que es repeteixen. Un fons d'armari de luxe que, com a mínim, té la garantia d'espectacle contrastat que, habitualment, aconsegueix recollir bones recaptacions. Gairebé tot l'equip artístic és nou. Només Pep Ferrer continua del repartiment original. Ha prosperat: de secretari ha passat a ministre. Ara, aquell paper que fa la rèplica còmica l'interpreta Lluís Villanueva. El repartiment es completa amb Josep M. Gimeno, Montse Puga, Noèlia Pérez, Pere Ventura, Pep Miràs, Eli Iranzo i Marta Vila. L'obra s'estrena dilluns vinent. Aquesta setmana, però, ja es pot veure, en període de prèvies, per ajustar ritmes, i assegurar els riures en cada gag. Paco Mir garanteix que la peça passa més àgilment i que, de fet, és previsible que sigui més curta que la del seu debut “en la direcció de primera divisió”, comenta. Els anys aporten fluïdesa a l'execució de les accions per fer més cronometrada aquesta obra, en què les entrades i sortides per portes i finestres són clau per mantenir el tremp.
Políticament incorrecte imagina un embolic de faldilles entre un ministre del Partit Popular i una diputada del PSOE. No ha calgut variar gaire la lletra. Només s'ha incorporat una rèplica que es repeteix advertint que la possible caiguda de govern abocarà a un increment de la prima de risc i a la necessària sortida de l'euro. Mir descarta que sigui una crítica a la política. Sí que posa en qüestió el poder. Els protagonistes podrien ser banquers. Casualitat o no, però la decoració de l'escenografia està inspirada en l'hotel Villa Real, que és al davant mateix del Congrés i on s'allotgen alguns polítics.Des de Vania Produccions, que també celebren els 15 anys invertint en teatre, calculen que només calen 3 minuts per anar de l'hotel a l'hemicicle.
Font: www.elpuntavui.cat

Comèdia de fons d'armari

by on 14:41
Políticament incorrecte  ( Noise off ), de Ray Cooney, és una nova comèdia anglesa clàssica. La cartellera de Barcelona manté  El sopar...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

TEXT: EDWARD ALBEE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: MARIO GAS
INTÈRPRETS: ROSA NOVELL, ROSA RENOM, MIA ESTEVE, PEP FERRER, ALBERT VIDAL i MERCÈ MONTALÀ
PRODUCCIÓ: EL CANAL- CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA i TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE DE MONTJUÏC

Fora de casualitats de perquè dos textos de l'Albee al mateix temps a la cartellera de Barcelona, l'autor nord-americà dissecciona la clase burgesa mitja-alta parlant de l'ensorrament d'una família d'aquest estament que veu trontollar els seus valors, els seus eixos que feien surar el seu equilibri. Albee fa servir les mentides (/mitges veritats) dels mateixos protagonistes per esclatar totes les bombes que porten dins de les seves relacions familiars i personals.

Rosa Novell fa de capitana d'aquest vaixell a la deriva i reparteix joc a la resta de personatges. Novell, en un dels millors papers dels darrers temps, aprofita les parts més sarcàstiques de l'obra per regalar-nos una Agnes plena de matisos però sempre mantenint les formes. La seva germana, la Claire (brillant Rosa Renom) conviu amb la parella i malgasta les seves hores bevent i protagonitza les seves millors escenes borratxa que no alcohòlica. La Julia (Mia Esteve) arriba en mig de tot aquest circ, després del fracàs del seu quart matrimoni però no hi haurà pau, sinó que el seu comportament de filla malcriada de quaranta anys no farà sinó empitjorar les coses. Entremig, el matrimoni d'amics del Tobias (Albert Vidal) i l'Agnes, el Harry (Pep Ferrer) i l'Edna (Mercè Montalà) que arriba per instal·lar-se a casa perquè tenen por de quedar-se a casa seva.

Amb una escenografia a quatre bandes, trencat la quarta paret i fent endinsar a l'espectador totalment en l'acció, Mario Gas dirigeix amb enorme precisió aquest circ de veus i converteix el saló del Tobias i l'Agnes en el ring perfecte de totes les disputes. La mesura de Gas fa que cada rèplica i cada silenci et faci desitjar encara més la següent. Carles Lucena signa una il·luminació perfecta que accentua més la sensació de tensió que recorre a l'espectador cada segon de muntatge.

Un fràgil equilibri és un text brillant, meravellosament traduït pel Joan Sellent, que es serveix amb una cuidada elegància formal i que deixa el millor gust de boca possible com només les obres mestres ho saben fer. Fins al 27 de novembre teniu temps d'anar al Lliure i degustar-la.

UN FRÀGIL EQUILIBRI

by on 19:15
TEXT: EDWARD ALBEE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: MARIO GAS INTÈRPRETS: ROSA NOVELL, ROSA RENOM, MIA ESTEVE, PEP FERRER, ALBERT...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,