Mostrando entradas con la etiqueta Mar Ulldemolins. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Mar Ulldemolins. Mostrar todas las entradas


AUTORIA y DIRECCIÓN: PAU MIRÓ
INTERPRETACIÓN: EMMA VILARASAU, IMMA COLOMER y MAR ULLDEMOLINS
DURACIÓN: 80min
FOTOGRAFIA: DAVID RUANO
PRODUCCIÓN: GREC 2017 FESTIVAL DE BARCELONA y SALA BECKETT
SALA BECKETT

Si hubiera que poner un titular sería que Pau Miró abandona las historias del Raval después de una fallida Victòria. Su zona de confort, sus personajes anónimos son puestos en stand-by al menos por un tiempo, pero no hay que sufrir porque la jugada le ha salido redonda. Durante una hora y media me olvidé que estaba en Barcelona, que los personajes hablaban en catalán y me trasladé a un escenario anglosajón donde el hilo de las dramaturgias, en la mayoría de ocasiones, deja un bordado de oro. 

A Un tret al cap se le nota que su cocción ha sido lenta, las réplicas están bien tramadas, hay una coherencia de lenguajes, nada está porque sí, excepto al final, el cuento con el que acaba la obra, la última escena, queda un poco sinsentido, un intento de cierre más intelectual que el final abrupto que supondría la escena anterior, pero que le hubiera sentado al espectador como un tiro y hubiera sido “una caída de telón” magnífica.

Como periodista, Un tret al cap es una delicia. Una radiografía de la situación de la profesión, una enumeración de los dilemas a los que nos vemos sometidos y todas las consecuencias personales y profesionales que generan. Si alguien se pensaba que la profesión era intocable, que vaya quitándose la idea de la cabeza, es sin lugar a dudas un filón de ideas si se sabe aprovechar bien, como es el caso.

La historia de una periodista, interpretada por una comedida Emma Vilarasau, que es despedida del diario para el que lleva toda la vida trabajando. En medio de un cambio de sentido vital se encuentra con una ingeniera agrónoma, convincente y misteriosa Mar Ulldemolins, que también ha sido despedida por motivos éticos. La tercera en discordia es una escritora de cuentos, y hermana de la periodista, memorable Imma Colomer, que vuelve al hogar familiar a vivir con su hermana.

Si la dramaturgia y dirección de Pau Miró es sumblime (con la ayudantía de Alicía Gorina), aún lo es más la química y complicidad que destilan las interpretaciones. Delante de un texto tan sabiamente construido, verlo representado es un simple deleite. Las mejores réplicas se las llevan Imma Colomer y Emma Vilarasau, sus momentos de debate/discusión entre hermanas son magistrales. Un tret al cap es una drama, aunque alguna de las réplicas de Imma Colomer lo pongan en duda. Sin lugar a dudas el público de treinta y… se sentirá invocado en algunas de las frases del personaje de la Mar Ulldemolins, todo un discurso sobre la falta de relevo generacional para la llamada generación más preparada.

La escenografía de Sebastià Brosa funciona perfectamente como el escaparate de sentimientos que se translucen en toda la obra. Una simple pared y unos cuantos muebles para representar la sala de estar de una casa. Quizás está vez, Pau Miró haya abandonado los personajes anónimos, pero bien es cierto que aunque veamos la radiografía de una periodista reconocida, su historia es la historia de tantos otros miles con menos nombre.

Un tret al cap funciona como una gran orquesta afinada. Una partitura que roza la maestría y unos personajes con los que el espectador empatiza desde el primer minuto. Hubiera bastado con avanzar cinco minutos el 'The End' para estar delante de una obra de 10. De todas maneras el sobresaliente se lo ha ganado, y ser uno de los montajes imprescindibles de este Grec 2017 también. Bravo!

UN TRET AL CAP

by on 11:53
AUTORIA y DIRECCIÓN: PAU MIRÓ INTERPRETACIÓN: EMMA VILARASAU, IMMA COLOMER y MAR ULLDEMOLINS DURACIÓN: 80min FOTOGRAFIA: DAVID...



Texto: Elisa Díez (Butaques i Somnis) 
Foto: David Ruano

Pau Miró ha dejado de conformarse, ha abandonado el camino fácil y se ha lanzado a la piscina, según sus propias palabras “lo que empezó siendo un thriller, ya no lo es y ha dejado paso a un drama punzante sobre el periodismo, la ética profesional y el compromiso en nuestra sociedad”. Arriesgarse, ese parece ser el leitmotiv que comparten la Sala Beckett y el autor. El riesgo para la sala según Toni Casares es triple “programar, hoy en día, autoría catalana contemporánea con historias de aquí, que nos preocupan. También para las actrices es un riesgo, no es lo mismo interpretar un texto clásico que ya sabes cuál es la historia y conoces al personaje, que interpretar algo que no sabes qué es lo que es. Y también para los espectadores, que tienen que venir a ver algo que no saben lo que es.”

El riesgo esta vez va sobre seguro con tres actrices de renombre como Emma Vilarasau, que es la primera vez que actúa en la Beckett, Imma Colomer, que ya había actuado y dirigido en la antigua sala y Mar Ulldemolins, que comenzó su carrera en la sala, como bien ha recordado con Refugi dirigida por Oriol Broggi. “Quería que Emma e Imma recordaran los procesos en los procesos de ensayo su experiencia en los primeros años del Teatre Lliure, con un teatro más artesanal”, destaca Casares. Y como anécdota, también hemos descubierto que Pau Miró no ha sido sólo alumno y profesor de la Sala Beckett sino que también fue alumno en su día de la Cooperativa Pau i Justícia, uno de los antiguos inquilinos del edificio que actualmente ocupa la Sala Beckett.

Un tret al cap es una obra de once escenas y un cuento final que parte de la situación en la que una periodista, Emma Vilarasau, es despedida del periódico donde trabajaba y que supone el punto de partida para dar comienzo a la reflexión sobre el papel del periodismo en nuestra sociedad. Imma Colomer interpreta a la hermana de la protagonista y Mar Ulldemolins es una chica joven que quiere denunciar una situación injusta que ha sufrido y pide ayuda a la periodista.

Hay dos ámbitos bien diferenciados en la obra, el ámbito profesional y el ámbito privado, pero en ambos se cuestiona las decisiones y responsabilidades personales. Lo que sí es cierto es la voluntad de Pau Miró de reflexionar sobre la cada vez más presente importancia de vender periódicos buscando lo espectacular y a mentira, en vez de información contrastada.

Un tret al cap supone su lanzamiento a la piscina, a dejar de “poner lazos que hagan bonito las cosas”, a buscar el tono cómico para explicar la historia. “Era el momento de hacer este camino, es la obra más dura que he escrito nunca, dura en el sentido de cómo se dicen las cosas, de una manera directa sin artificios”, afirma Miró.

Uno de esos lazos que acostumbran a vestir un espectáculo es la puesta en escena, pero aquí el espectador tampoco encontrará ‘bondad’: “La escenografía y la iluminación están pensadas para que el drama funcione”, explica Pau Miró.

El punto de partida marcado por Pau Miró en los ensayos era “mostrarse”, tal y como el texto es una muestra del autor “yo me muestro, vosotras os mostráis”. Para Emma Vilarasau “es un gran texto, aparentemente sencillo pero que esconde muchas cosas, se tiene que degustar lentamente. Pero lo que destacaría de Pau es que, al igual que Pere Riera, escribe el texto y la manera de representarlo. En manos de otro director este mismo texto, no sería lo mismo.”

Imma Colomer nos desveló que en la primera semana de ensayos, Pau Miró cambió el texto tres veces, “pero cada nueva versión era mejor”. Sobre su personaje afirma que “son dos hermanas que se quieren pero que no se soportan, porque en la vida nadie te enseña cómo relacionarte.” En el texto como en la vida está “muy relacionado el no poder realizarse profesionalmente al mismo tiempo que a nivel personal”, sostiene Colomer.

El personaje más misterioso es el de Mar Ulldemolins pero la actriz confiesa que “las obras del Pau Miró son muy agradecidas para el actor porque los personajes tienen un recorrido y contradicciones, los personajes tienen un pasado, sabes de dónde vienen y a dónde van”.

Pero no nos engañemos, Pau Miró no pretende cuestionar el periodismo en general, ya que lo considera “pretencioso”, Un tret al cap cuestiona la ética profesional de una periodista en particular. A lo que Emma Vilarasau apostilla, “Cuando llegas a una cierta edad te tienes que prostituir para sobrevivir en una profesión a la que le has dedicado la vida”, obviamente no habla de ella, sino de su personaje, y de tantos otros con nombres y apellidos que han roto la cuarta pared y no sólo pertenecen a la ficción.

A una semana de estrenar, y a dos días de empezar las funciones previas, Pau Miró se muestra satisfecho con su trabajo, de hecho afirma “llevo más de una semana que pienso que es una lástima que el público no lo pueda ver todavía.” Del 30 de junio al 30 de julio, Un tret al cap será por y de los espectadores que acudan a la Sala Beckett.


AUTORIA: JENNIFER HALEY
TRADUCCIÓN: NEUS BONILLA
DIRECCIÓN: JUAN CARLOS MARTEL BAYOND
INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, GALA MARQUÉS/ CARLA SCHILT, VICTOR PI y MAR ULLDEMOLINS
DURACIÓN: 80min
FOTOGRAFIA: FELIPE MENA
PRODUCCIÓN: GREC 2016 y TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE GRÀCIA (GREC 2016)

Un año más me adelanto al inicio de temporada con una obra de la que escuché maravillas tras su paso por Londres y que me despertaba cierta curiosidad por la temática que trata. Mundos virtuales, un mundo real cada vez menos presente, cada vez más secundario. Los personajes de L'Inframón viven por y para el mundo virtual. Allá es donde una especie de policía de la moral y el orden pretende establecer las reglas. Aparentemente, mucho más severas que las que tenemos que acatar en el mundo real.

Tras una semana invadidos por Pokemon e historias varias, lo que relata L'Inframón no es un futuro tan lejano, a veces incluso podíamos pensar que la realidad ya ha superado la ficción. Sea como fuere, la dramaturgia, si uno no está avezado en el mundo tecnológico actual quizás le venga demasiado de nuevo. Pero ser capaz de desentrallar la filigrana de conceptos y de pasar de un mundo virtual al real y al revés en un constante viaje es lo que hace que el significado de la obra cobre una vida tan real como inventada. No hay tiempo para aburrirse si uno tiene ganas de pensar en todos los conceptos y preguntas que desprenden las imágenes que se pueden llegar a desprender de la obra.

El timón de la obra y la luz entre mundos virtuales la pone Mar Ulldemolins, que mantiene y gana el pulso a Andreu Benito, cuya interpretación vuelve a convencer, pero que no deja de ser parte de esa zona de comfort de la que nos tiene acostumbrados y que le vuelve a funcionar muy bien en L'Inframon.

Tan importante o más que los actores es la puesta en escena. Magnífica escenografía de Alejandro Andújar que juntamente con el diseño de luces de David Bofarull, el diseño de sonido de Damien Bazin, el video de Joan rodon y la programación de Proto Pixel convierten la sala de Gràcia en un submundo perverso con una atmósfera más que adecuada para lo que nuestros ojos están a punto de presenciar. En septiembre L'Inframon abrirá de nuevo sus puertas en Gràcia, ¿quién será el cobarde de no dejarse llevar?

L'INFRAMÓN

by on 20:29
AUTORIA: JENNIFER HALEY TRADUCCIÓN: NEUS BONILLA DIRECCIÓN: JUAN CARLOS MARTEL BAYOND INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, JOAN CA...

BASADO EN UN GUIÓN DE WOODY ALLEN
TRADUCCIÓN, ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, MÒNICA GLAENZEL, SANDRA MONCLÚS, MAR ULLDEMOLINS y LLUÍS VILLANUEVA
DURACIÓN: 1h 30min
FOTO: PROJECTE FONAMENTUM
PRODUCCIÓN: HEARTBREAK HOTEL, TEATRO DE LA ABADÍA, TRÀNSIT PROJECTES y FOCUS
LA VILLARROEL

Preparados para diseccionar parejas, relaciones sentimentales que se alargan en el tiempo y que el acomodo y la rutina pasan a formar parte de su día a día. Preparados para saber qué pasa después de el The End de cualquier película romántica, el "fueron felices y comieron perdices" lo desterraremos para mejor ocasión.

Quien haya visto la película, el argumento no será un misterio, para quienes no la hayan visto tampoco, quizás incluso lo hayan vivo en primera persona. Sea como fuere estamos delante de una comedia, no de aquellas que nos harán reír a carcajadas de cualquier locura que se la haya ocurrido escribir al dramaturgo de turno, sino de aquellas con poso, de las que te ríes de sus ingenios y te deja pensando lo que se esconde detrás de tu risa.

Magnífica puesta en escena a cuatro bandas la que nos presenta Àlex Rigola, quién ya dirigió su versión castellana en el Abadía hace unos años y que dirige la pieza con precisión milimétrica de sabérsela al dedillo. Un apunte, si en taquilla les ofrecen la posibilidad de sentarse en uno de los sofás que pueblan el escenario, sin miedo decir que sí, la experiencia sin duda será única y mucho más especial que presenciar los toros desde la barrera, es decir, verla como una espectador más desde platea.

Reparto de altura para unas interpretaciones magníficas. Desde un fanfarrón Andreu Benito pasando por las extraordinarias Sandra Monclús i Mònica Graenzel hasta a la precisión interpretativa que despliegan Mar Ulldemolins y Joan Carreras. Si te encuentras sentado en el sofá, como era mi caso, notarás las interpelaciones que los actores lanzan a este público más próximo, lejos de la interacción te acercan más a la obra, te sientes un poco arte y parte.

Àlex Rigola solventa con precisión, rigor y un ritmo sorprendente la difícil tarea de adaptar una película en teatro. Se veía venir que sería uno de los éxitos de este otoño y, aunque tienen todavía tres meses por delante de representaciones, no te duermas, las entradas están volando. ¡No te la pierdas!

MARITS i MULLERS

by on 11:56
BASADO EN UN GUIÓN DE WOODY ALLEN TRADUCCIÓN, ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, MÒNICA ...


AUTORA: CAROLE FRÉCHETTE
TRADUCCIÓN: ELISABET RÀFOLS
DIRECCIÓN: IMMA COLOMER
INTÉRPRETES: FINA RIUS, MAR ULLDEMOLINS y PEP FERRER
DURACIÓN: 1h 30min
FOTO: DAVID RUANO
PRODUCCIÓN: SALA BECKETT/OBRADOR INTERNACIONAL DE DRAMATÚRGIA, GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA y CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA (CAET)
SALA BECKETT

Penso en Yu llega después de una obsesión de su autora por la noticia que va leer una mañana al periódico del ex carcelamiento después de 17 años de Yu Dongyue por lanzar pintura roja contra una figura de Mao. La autora se obsesiona con este hecho y la protagonista, Madeleine (Fina Rius), de la obra también, desatendiendo labores cotidianas como deshacer las cajas de la mudanza, montar una estantería o incluso "abandona" su trabajo como traductora. Todo pasa por saber más de la figura de Yu. Entre tanto aparecen en su vida un vecino curioso, Jérémie (Pep Ferrer), con una historia íntima aún por descubrir y Lin (Mar Ulldemolins), una joven china a la que Madeleine da clases y que huyó de una China que ahora gracias a Madeleine la persigue. 

La escenografía va abriéndose a medida que avanza la obra. Una y mil capas de texto, subtexto e imaginación por parte del espectador se muestra en Penso en Yu, una obra fácil para aquellos que se quieran quedar en la superficie de las historias, pero que al profundizar va más allá de los propios personajes. La libertad, la rebeldía, las consecuencias de los actos propios y ajenos, la soledad, las necesidades vitales, el poder, la necesidad de afecto, la mentira... y en definitiva la convivencia con los demonios personales y ajenos que conforman nuestro día a día.

Penso en Yu busca crear angustia con escenas excesivamente cortas que se van sobreponiendo las unas a las otras, un fuerte componente audiovisual que acompaña la mayor parte de escenas y con una dramaturgia y una dirección de actores que consigue que en los fundidos a negro la tensión se corte con cuchillo. Interpretaciones desiguales, pero al mismo tiempo que el protagonista está ausente, Yu Dongye, los dos personajes femeninos toman más protagonismo. Mar Ulldemolins cierra una temporada excepcional, con un personaje al que no le deja caer en estereotipos y actúa de una manera natural, inocente y sensible. Fina Rius controla el timón de una mujer que deja entrever poco a poco la fuerza de unos demonios pasados y presentes.

Y mientras unos y otros buscan "curarse" y encontrar aquello que buscan, Lin intenta aprenderse el futuro perfecto de un francés con tintes catalanes. Pero la perfección está bastante alejada de la realidad. Y la imperfección en subjuntivo gana la partida en un montaje que conjuga bien sus piezas y que deja al espectador la tarea de leerlo como le plazca.

PENSO EN YU

by on 18:03
AUTORA: CAROLE FRÉCHETTE TRADUCCIÓN: ELISABET RÀFOLS DIRECCIÓN: IMMA COLOMER INTÉRPRETES: FINA RIUS, MAR ULLDEMOLINS y PEP FERRE...

TEXTO: JOAN SALES
ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU BENITO, MARCEL BORRÀS, AINA CALPE, JOAN CARRERAS, LAIA DURAN, TONI MIRA, PAU ROCA y MAR ULLDEMOLINS
DURACIÓN: 3h 15min (con dos entreactos incluidos)
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y HEARTBREAK HOTEL
SALA PETITA (TNC)

Palabras mayores adaptar una obra como Incerta Glòria a la escena, pero si detrás está Àlex Rigola, la cosa da menos miedo. No conocía la obra, no he sido de esas personas que admite haberla devorado, pero de historias de la Guerra Civil aquí o allá conozco. Avisada estaba que durante la primera parte había una amalgama de personajes, pero a los que llevamos muchas series a nuestras espaldas, este hecho no nos debería asustar aunque aquí no haya un rewind posible.

Una vez metidos en harina, de la primera parte impresiona casi más la puesta en escena que la historia en sí. La sala petita desnuda, o más oscura de lo que nos tiene acostumbrados, con un mobiliario que nos produce una sensación de frío, más allá del que nos producirá algunas de las palabras pronunciadas. Sin duda la interpretación clave de esta parte corre a cargo del Pau Roca, y sobre todo en la escena final que es memorable.

En la segunda parte me hubiera quedado toda la vida, pasamos del frío a la ternura, dios mediante un intermedio, con una espectacular Mar Ulldemolins, cuya interpretación pone los pelos de punta y nos deja lágrimas en los ojos. Una escena muy íntima, donde el tiempo pasa volando y al volver a la realidad de la sala sientes un y mil punzadas en el estómago.

La puesta en escena de la tercera parte es espectacular, grandilocuente. Quizás sea el tiro certero final para un cúmulo de sensaciones que vas acumulando durante toda la obra y que estalla definitivamente. 

La dirección magistral de Àlex Rigola rezuma en todo el montaje, desde la dirección de actores a una puesta en escena espectacular (de Max Graenzel, escenografía, y August Viladomat, iluminación). Las palabras y los pensamientos de los personajes de Joan Sales son un cúmulo de vida, muerte, religión, ética, estética, amor o política y, aunque la tijera era necesaria en una obra literaria tan amplia, la esencia está en cada discurso, en cada réplica. La obra explica una historia ardua, pero que se entiende. Siempre nos quedan las estanterías de cualquier biblioteca para profundizar en ella.

Dichosos sean los ojos que me han servido para presenciar la mejor obra del Teatre Nacional de Catalunya esta temporada, con entradas agotadas desde hace días, muchos esperan que la temporada que viene alguien la vuelva a programar. La gloria aunque incierta es un éxito seguro y merecido.

INCERTA GLÒRIA

by on 17:19
TEXTO: JOAN SALES ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU BENITO, MARCEL BORRÀS, AINA CALPE, JOAN CARRERA...
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Lluís Homar celebra una temporada pletòrica a partir dels impulsos teatrals. Si la seva aventura de construir un Terra baixa per a un públic popular ha tingut una càlida rebuda aquest Nadal, ara s'aventura amb la direcció –també hi intervé com a actor– de L'art de la comèdia, un teatre pensat per a les grans masses en què no es renuncia a exposar el compromís del teatre (i de l'art) amb la millora de la societat, amb el favor de l'administració o sense. La comèdia es representa del 12 de febrer al 12 d'abril a la Sala Gran.
L'obra s'estrena al TNC, quan fa poc més de 50 anys que es va estrenar aquest espectacle a Itàlia. El director artístic del TNC, Xavier Albertí (que també s'ha encarregat de la traducció i la dramatúrgia de la proposta escènica), reivindica la necessitat de recuperar una tradició teatral a Catalunya, massa maltractada per la història. Als anys seixanta, l'escena catalana estava pràcticament desapareguda, mentre que De Filippo era capaç de fer un artefacte teatral de fort impacte per a totes les capes socials i sense renunciar a un compromís ètic amb l'art. Albertí celebra que Homar hagi bastit la seva direcció a partir de la tradició que es va refundar amb el Teatre Lliure (al qual ell mateix es va afegir quan va arrencar, amb només 19 anys).
D'entrada, teatre buit
La peça proposa un teatre despullat, que s'anirà vestint a mesura que avanci la peça, amb la intervenció dels onze actors del repartiment (integrat per Homar, Pau Vinyals, Victòria Pagès, Joan Carreras, Lluís Villanueva, Roger Casamajor, Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Oscar Valsecchi, Eduard Muntada i Quimet Pla). Joan Carreras és el preceptor rígid amb els artistes i poderós (responsable de gestionar els recursos del veïnat), però mai beneït: “Si fos així, l'obra no tindria interès”, remata Homar. La Sala Gran –el director admet que “és una eina traïdora” i considera un repte fer-hi un muntatge i fer-la pròxima: “Com quan vaig veure Doña Rosita la soltera l'any passat”, diu– apareixerà buida i els actors s'aniran vestint en vista del públic. Així es farà més evident aquest joc de veritat teatral: “La veritat suprema arriba de la suprema ficció.”
Homar interpreta el paper d'un director de companyia que pretén rebre l'ajuda d'un nou prefecte d'una ciutat de províncies. Aspira que l'ajudi per poder finançar la reconstrucció del seu teatre, cremat recentment. Aquest home poderós, amb una particular lectura de la dubtosa aportació de l'art a l'educació de la societat, haurà de suportar altres entrevistes amb els vilatans de la contrada, sense saber si es tracta d'actors de la companyia de pega que el volen enredar o de veïns que reclamen la seva atenció.

‘Del Paral·lel a Nàpols'


Ester Formosa farà possible un viatge pel temps i l'espai amb el concert Del Paral·lel a Nàpols. El 3 de març convoca l'ombra de La Cañí (que va interpretar durant molt de temps) i la presenta amb una altra tradició: la de la cançó popular napolitana. El director artístic del TNC, Xavier Albertí, valora que la cultura musical del cuplet coincideixi amb la tradició de la música napolitana.
Aquesta és una de les activitats paral·leles que s'organitzen a l'entorn d'aquest muntatge, “una obra de profunda celebració d'amor incondicional a les arts escèniques”. Com ja és habitual, també hi ha una mirada germana a la Filmoteca, on, coincidint amb L'art de la comèdia, fan un cicle de tres films històrics a partir dels textos teatrals de De Filippo. És el cas de Pane, amore e gelosia (dirigit per Luigi Comencini, el 1954), Matrimonio all'italiana (Vittorio da Sica, 1964) i Sabato, domenica e lunedi (Paolo Sorrentino, 2004), un títol que, per cert, és un dels èxits històrics de la Sala Gran del TNC. Finalment, l'escriptor Josep Maria Fonalleras (i col·laborador d'aquest diari) dirigeix un col·loqui el 20 de febrer després de la funció.

Filippo vist per Homar

by on 13:49
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Lluís Homar celebra una temporada pletòrica a partir dels impulsos teatrals. Si la seva aventura...
ara.cat

R.C. |Quina és la pitjor indicació que t'ha donat un director dirigint-te?
M.U. | "Mar, perdona... Quan t'enfades, pots inflar els narius del nas una mica? Així ho veiem millor per càmera".
¿Ets més de treballar sota pressió o prefereixes un excés de bonrotllisme?
M'agrada treballar amb bon rotllo però sentint que tothom treballa al màxim de les seves possibilitats.
Si haguessis heretat el do d'actuar d'algú de la teva família, de qui seria?
Crec que de la meva àvia Carme. S'inventava situacions i les feia molt creïbles. Crec que hauria sigut una gran actriu.
Quants anys de vida creus que li queden a la televisió?
Vint-i-un anys, tretze dies i dues hores i mitja.
Si et deixessin triar una sèrie per participar-hi (a part de Les coses grans ), quina triaries de tot el món?
Escolliria (a part de Les coses grans, esclar) A dos metros bajo tierra.
Et truca el Lars von Trier per fer Nimphomaniac i què li dius?
Crec que m'agafaria un atac de riure i no podria dir res.
¿Si et quedés un any de vida seguiries fent d'actriu?
Estaria bé que m'oferissin tots els papers que m'agraden, fer-los i finalment no morir-me.
Si t'haguessis de fer una pregunta que et molestés, quina seria?
"Si t'haguessis de fer una pregunta, quina seria?"
Quin és el teu moment més relaxant del dia?
És quan em puc estirar una estona al sofà a llegir un llibre sense cap tipus de soroll al meu voltant.
Si haguessis de triar els cinc millors plats de la cuina catalana, serien...
Faves a la catalana, l'arengada amb tomàquet fregit, el caldo i carn d'olla, la coca de recapte i els cargols.
De quin viatge guardes més bon record?
Del Vietnam. Vam anar de bolo amb una obra a Taiwan i jo després ho vaig aprofitar per trobar-me amb una amiga a Hanoi. Crec que és un dels llocs on he menjat millor i un dels llocs on la natura m'ha impactat més, sobretot a la badia de Halong.
Què és el que més t'agrada de les gires de teatre?
Em fan disfrutar la relació amb els companys. S'agafen rols molt divertits, sobretot quan són bolos de més d'un dia.
Font: ara.cat

El 15 de juny s'estrena 'Les coses grans', una 'sitcom online' dirigida i creada per Roger Coma en què intervé Mar Ulldemolins. Seran capítols de menys de 10 minuts que trauran suc a les petites tragèdies del dia a dia.


M.U. |Quina és la pitjor indicació que has donat a un dels teus actors de Les coses grans?
R.C. | "En aquesta rèplica has de patir sense patir". Per a mi això és la clau de la comèdia. Sempre l'hi demano al Pep Ambròs. Em diu: "Sí, sí, patir sense patir, ja". Encara no ho ha entès, crec.
¿Series capaç de no escriure, dirigir o actuar durant un mes seguit?
Dirigir i actuar sí. Escriure impossible. Escriuria qualsevol cosa on fos. Escriure em serveix a un nivell d'organització personal i emocional. Escric moltes tonteries. La tonteria i l'ociositat són la base de la creació. La creació des del patiment és molt rica però mata.
Quantes vegades t'has banyat a l'estany de Banyoles?
M'hi he banyat sobretot a l'adolescència. És l'espai ideal per a les pulsions hormonals teen i el lloc per començar les xarxes socials, realment socials i no virtuals. Les primeres cites.
¿A l'escola vas ser cruel amb algun company teu? Què li vas fer?
A l'escola som cruels amb nosaltres mateixos, sobretot. Amb la resta de companys era carinyós i tendre. Em sentia intimidat. Sento que amb el pas dels anys m'he anat calmant i guanyant seguretat, amb la maduresa. Encara sóc jove, vale?
Digues un actor i un director que en general agradin a tothom i en canvi a tu no t'acabin de fer el pes.
Javier Bardem. Ho fa bé, d'acord, però no trobeu que no cal fer les coses tan grotesques? A vegades pateix una mica. No m'agrada el patiment en actors. Director? Woody Allen, el trobo fluix. Ha, ha! No, Woody Allen és un gran referent per a mi.
Quina pel·lícula o obra de teatre no faries mai a la vida?
No faria cap de les obres que ja he fet. Repetir em sembla com insultant, com anar en contra de la vida. Per això em costa a nivell psicològic fer teatre, em debilita la repetició.
Si et trobessis sense feina d'actor, amb quina professió creus que series capaç de guanyar-te la vida?
Qualsevol. M'agradaria ser dentista. Fa temps pensava que no podria fer altra cosa que fer d'actor; és com pensar que has nascut per escriure la lletra f i prou, i l'alfabet és molt més llarg. Prova, equivoca't.
Què és el que més t'ha sorprès del rodatge de Les coses grans?
L'interès de la gent. Hem ensenyat molt poc material però es respira una expectació que em m'excita. Em fa por també. A veure si agrada. Voler agradar fa malbé la llibertat, però com es fa per evitar-ho? Si no funciona en farem una altra.


Tot i que va estudiar deu anys als Salesians de Sabadell, Ramon Madaula mai havia interpretat un capellà. A Dubte serà la primera vegada que fa de mossèn, però encarnarà un home sota sospita: el religiós està acusat de pederàstia. Sílvia Munt va descobrir aquest text de John Patrick Shanley fa anys. Es va estrenar el 2004 i el seu èxit va ser devastador: l'autor va guanyar el Pulitzer i l'obra es va endur un premi Tony, entre d'altres. El toc de gràcia va ser, el 2008, l'adaptació cinematogràfica dirigida pel mateix autor, amb Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman, que va estar nominada a cinc Oscars. Després d'anys "enamorada com mai" del text, Sílvia Munt el portarà a escena al Teatre Poliorama -a partir de demà i fins al 29 de juliol dins el festival Grec- amb "quatre monstres de l'escena": Ramon Madaula, Rosa Maria Sardà, Nora Navas i Mar Ulldemolins.
L'espectacle se situa en una escola catòlica del Bronx novaiorquès als anys 60. És l'època posterior al renovador Concili Vaticà II. Un dels capellans de l'escola defensa aquesta Església no dogmàtica, que no sigui emissària de Roma, una Església progressista. I precisament ell és qui és acusat d'apreciar en excés precisament el primer nen negre que entra a estudiar a l'escola. Navas interpreta la mare del nen, Sardà és la monja que dirigeix amb mà de ferro l'escola i Ulldemolins és la monja jove i innocent que encarna el dubte: és una dona bona a qui aconsellen ser més desconfiada i que, quan obre els ulls, no sap què pensar. És el mateix que li ha de passar a l'espectador. "L'obra no parla de la pederàstia ni de l'Església -diu Munt-. És una excusa per explicar que la realitat té mil cares, tantes com personatges hi ha a l'obra. Tots poden ser bons i dolents. L'obra és un text intel·ligent, fi, arriscat, difícil... Una bateria de preguntes sense respostes. Com deia Josep Pla, el més fàcil és tenir una opinió, però el més difícil és descriure la veritat. L'obra deixa l'espectador en una subjectivitat insòlita perquè prengui la seva decisió".
Sardà, amb la seva sornegueria habitual -"a mi tant me fot tot en aquesta vida, per lògica natural osteoporòsica", deixa anar-, fa un avís als espectadors encara més explícit: no es tracta d'una obra sobre monges i capellans, ni anticlerical ni espiritual. "L'obra és una paràbola. No m'interessa el que diu, sinó el que vol dir. Hem d'anar amb compte de no confondre. Per mi, la gent que es disfressa, que té una vida antinatural, que vol tenir la raó i que ens diuen com hem de viure, sempre seran sospitosos. Són personatges foscos", va afirmar. Ella tampoc havia fet mai de monja, en 50 anys de carrera.
L'obra es basa en una escola i uns personatges reals. Fins i tot John Patrick Shanley dedica el text a les monges del seu col·legi del Bronx, del qual té un gran record. "Just al contrari del que podríem pensar. Una mostra més de l'ambigüitat de l'ànima humana. És difícil parlar del bé i del mal", apunta Munt. I Madaula ho firma: "Per mi, l'autor el que vol dir és que quan un ésser humà dubta, és quan és més persona. Quan tenim certeses és quan som menys intel·ligents. Que la pederàstia és reprovable és evident, es condemna sola. L'autor parteix d'un cas i mostra com els éssers humans ens posicionem al respecte d'això. Mai no sabrem la veritat, però la gent sortirà del teatre sent més persona", promet.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

TEXT: LARS NORÉN
TRADUCCIÓ: ANNA SOLER HORTA
DIRECCIÓ: MOISÉS MAICAS
INTÈRPRET: MAR ULLDEMOLINS
SALA ATRIUM

Què fer quan el món t'ha maltractat i encara ho fa? Donar-se un tret o retornar-li totes les maldats que el t'ha donat? Doncs el jove d'aquesta història opta per la segona opció i planeja entrar en la seva escola carregat de pistoles i explosius i carregar-se a tots aquells que durant la seva infantesa i adolescència s'han portat mal amb ell.

20 de novembre és un trepidant monòleg de hora i escaig on el mateix protagonista va narrant els fets que pensa cometre com si estigués mirant a una càmera, que en aquest cas és el públic. Paraula darrera paraula, són els espectadors qui van sentint tot el mal que pot arribar a fer haver tingut una infantesa tan desgraciada per culpa d'una societat en la que vivim.

Mar Ulldemolins es fica en la pell d'aquest noi amb una interpretació força encertada, tret d'alguns moments que el seu personatge requereix més força i ens ofereix una interpretació massa continguda. Si tinguéssim aquest moments, no deixaríem de tenir la pell de gallina durant tota la representació.

Impressionant també l'escenografia, amb parets plenes de dalt a baix de pissarres on es troben escrites alguns dels lemes que diu el protagonista, fórmules per construir explosius i altres coses. Projectes com 20 de novembre fan que encara creiem que altre tipus de teatre és possible i el risc també pot veure'ns recompensat.

20 DE NOVEMBRE

by on 20:09
TEXT: LARS NORÉN TRADUCCIÓ: ANNA SOLER HORTA DIRECCIÓ: MOISÉS MAICAS INTÈRPRET: MAR ULLDEMOLINS SALA ATRIUM Què fer quan el ...

TEXT: MIKE BARTLETT
TRADUCCIÓ: VIOLETA ROCA i JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT
INTÈRPRETS: PAU ROCA, ALBERT TRIOLA, MAR ULLDEMOLINS i BLAI LLOPIS
PRODUCCIÓ: LA LLUNA NOVA
SALA CAPITOL

Hi ha tants tipus de relacions com persones habiten aquest món. Un món que es dedica a classificar tot, fins i tot l'amor, tan si estàs com no enamorat/ada has de portar una etiqueta. D'aquest absurda creença surt bona part de la història de Cock (polla en anglès). La parella H (l'Albert Triola) i el John (Pau Roca) es trenca i entra en escena un tercer, la D (Mar Ulldemolins) per la que el John es sent atret. A partir d'aquí una sèrie de històries entrellaçades i certament, algunes d'elles massa absurdes, donen joc per muntar una història massa freqüent i gens fictícia.

Text i història contemporània plens d'alts i baixos i amb unes opcions de direcció no sempre encertades, com l'escena sexual entre el John i la D, que sembla sortida més d'un conte infantil que del que seria una relació adulta. El millor element del muntatge són les escenes protagonitzades per l'H. Albert Triola broda el seu paper i fa que el públic no pari de riure tota l'estona. Sense ell, Cock, seria una història més, avorrida i monòtona. Tot el contrari del que ens ofereix en Pau Roca, amb un paper força pusil·lànime, hi ha moments que sembla que passi pel paper i no decideixi quedar-se, molt en la seva línia dels seus últims treballs.

Escenografia minimalista i s'ha optat per donar protagonisme al text i a la interpretació dels actors. Tres seients quadrats de llum, un fons i una catifa de pell de teleñeco. Funciona perquè el text no sembla demanar res més. Simplement, l'espectador ha de decidir si entra o no en el joc, com sempre.

El que més impressiona de Cock és el títol, fora d'ell pot ser una història de tantes. On les promeses de l'inici es compleixen a mitges i caldrien certs retocs en la direcció i en l'adaptació del text. Més enllà del text, fan falta més històries semblants en una lluita per la igualtat i l'excés de prejudicis per tractar segons quins temes.

COCK

by on 17:29
TEXT: MIKE BARTLETT TRADUCCIÓ: VIOLETA ROCA i JOAN SELLENT DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT INTÈRPRETS: PAU ROCA, ALBERT TRIOLA, MAR ULLDEM...


Dins del cervell de Sebastian Bosse. L'actriu Mar Ulldemolins argumenta, que no pas justifica, el comportament d'un jove de 18 anys que s'ha preparat per destruir la seva escola i matar el major nombre possible d'alumnes i professors. Sap que no sobreviurà a la massacre i per això es preocupa de proclamar a través d'internet que altres joves com ells continuïn la seva feina d'àngel exterminador. Durant temps s'ha preparat i ha construït armes i bombes. Ara, una hora i quart abans de perpetrar el crim d'aquell fatídic 20 de novembre del 2006 a la ciutat alemanya d'Emsdetten, arenga els espectadors, com si fossin els companys que seguiran els seus ideals. Des del 4 d'abril i fins al 6 de maig, es presenta 20 de novembre, un text dur i punyent de Lars Norén que es podrà adquirir, editat en català, al mateix teatre.
Ell confiava marcar una fita. En realitat, el seu atemptat va fer figa perquè abans de fer cap víctima va petar una de les seves bombes casolanes i va perdre la vida. La societat s'exclama de la reiteració de joves educats en una societat teòricament democràtica i tolerant que decideixen morir matant al seu institut. Diu Mar Ulldemolins que, en comptes d'anar accelerant el seu discurs, de fer-lo més violent, Bosse, en realitat, es pacifica. S'adona que els assassinats i la seva pròpia mort són un alliberament. Reivindica el pes del'individu que es veu sotmès a un encotillament de la societat a través d'institucions com ara l'escola o la família. El director Moisès Maicas reconeix que és una funció que turmenta els espectadors, perquè no és una acció gens plaent. Lars Norén construeix una dramatúrgia a partir del material del mateix Bosse. No han volgut ser massa fidels a les extravagàncies del jove, que s'autoeditava la cinta, perquè això li restaria credibilitat, paradoxalment. La traductora Anna Soler Horta constata que els joves botxins venjatius continuen apareixent del centre d'Europa cap al nord. Per ara.
Quan van començar la producció era recent el cas del magnicidi de joves socialistes en una illa danesa. Ara que s'estrena encara ressona el cas de Tolosa i l'escola jueva. Plana la seducció de la mort.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

L'àngel de la mort

by on 14:07
Dins del cervell de Sebastian Bosse. L'actriu Mar Ulldemolins argumenta, que no pas justifica, el comportament d'un jove de 18 ...


John i la seva parella, un altre home, es donen un respir en la seva relació. És en aquest interval que John coneix la dona dels seus somnis i se li planteja la disjuntiva, ha de decidir-se per una o per l'altre, i vet aquí que ja tenim el conflicte servit en aquesta peça que el dramaturg Mike Bartlett (Oxford, 1980) va escriure el 2009 i va titular de manera molt provocativa Cock (Polla). Va ser precisament aquest títol el que va despertar l'interès de l'actriu i directora Marta Angelat: “Vaig tenir curiositat per saber què hi havia al darrera d'allò –diu Angelat–, i m'hi vaig trobar una comèdia amb diàlegs brillants, àgils, que no donaven treva a l'espectador i d'una temàtica molt contemporània en la manera de plantejar-la, amb personatges molt interessants que em van atrapar.” Angelat, que estrenarà l'obra avui (21 h) i demà (18 h) a la sala La Planeta de Girona, no vol desvetllar gaire coses de la història per no rebaixar l'interès del públic o explicar alguna cosa inconvenient que esguerrés l'expectativa, només explica que la temàtica són “les relacions, la manipulació que es port produir en aquestes i determinats problemes amb la identitat, que a vegades és possible estimar dues persones a l'hora”. Identitat sexual? “No, no es planteja mai, no es teoritza en cap moment si l'homosexualitat és una opció més bona que una altra o al revés, sinó que es consideren igual de vàlides, la tesi no va per aquí, i això em va interessar. Es tracta únicament d'una decisió i l'evolució de com s'arriba a prendre aquesta decisió.” Per a Angelat es tracta d'una comèdia “però entesa d'una manera no convencional, ja que té un final àcid i el plantejament de la qüestió és igualment àcid”.
Bartlett trasllada a Cock la temàtica de la parella heterosexual a la parella homosexual, amb una sèrie de rols que es repeteixen. S'arriba a la conclusió que els problemes que afecten la parella no són massa diferents.
Angelat, que afirma que va descobrir la peça per internet, compta en el repartiment amb Pau Roca i Mar Ulldemolins, amb els quals ja va presentar Londres a Temporada Alta l'any passat, a més d'Albert Triola i Carles Velat. L'element nou és que tots ells han format companyia, La Marroneta, que és la que produeix el muntatge. Aquesta és una mostra de les complicitats que es van teixir a Londres, i Marta Angelat explica que Triola i Velat, els darrers a afegir-se al projecte, han encaixat perfectament.
L'estructura de Cock barreja el present, en una escena final, a temps real, mentre que els passatges anteriors són un passat pròxim indefinit. La qüestió cronològica no hi té massa transcendència, i la directora explica que una de les poques acotacions que fa l'autor és que no hi hagi escenografia, mobles o objectes “de manera que és tot força atemporal, només hi ha escenes que situen l'espectador en una història concreta i en un moment determinat, i a partir d'aquí entrem en l'escena final, a temps real”. Angelat explica que, essent així, el treball interpretatiu és bàsic, com ja ho va ser en el seu moment a Londres: “És bàsic, ho és tot, són ells amb el seu cos i la seva veu, i te n'adones que funciona, perquè quan les situacions són potents així com la interrelació amb els personatges, no cal, t'endús sobretot la història. De fet és el que més m'interessa quan dirigeixo, els actors i la feina d'aquests.”
El procés ha estat laboriós, segons explica Angelat –“hem anat molt endavant i endarrere”, diu–, perquè el text no té acotacions, només hi ha diàleg i les situacions es poden imaginar de moltes maneres, de manera que cal construir-ho amb la dificultat afegida que no hi ha objectes: “La complicació ha estat trobar coherència a tot i que s'expliqués per si sol; això ha estat el que hem treballat i la dificultat ha estat el repte, l'al·licient, perquè has d'inventar i fer que tot lligui, de manera que hi ha una vessant molt creativa.”
La directora afirma que el ritme, un element clau en una comèdia així, amb diàlegs àgils i punyents, sempre l'ha obsessionat: “En qualsevol funció em preocupa, que tingui el ritme que demana el text. Crec que el tenim, ha estat un objectiu, però ara necessitem l'element definitiu i indispensable, que és el públic.”
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

Triangle de comèdia

by on 16:43
John i la seva parella, un altre home, es donen un respir en la seva relació. És en aquest interval que John coneix la dona dels seus s...


TEXT: Alessandro Baricco
TRADUCCIÓ: Anna Casassas
ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: Tom Bentley-Fisher
INTÈRPRETS: Mercè Anglès, Mercè Arànega, Anna Güell, Àngels Sánchez i Mar Ulldemolins
PRODUCCIÓ: Q-ARS Teatre, Centre D'Arts Escèniques de Terrassa, Centre D'Arts Escèniques de Reus i GREC'09 Festival de Barcelona
BIBLIOTECA DE CATALUNYA


A La Ilíada d'Homer el paper de les dones queden relegades a un segon pla i els homes acaparen tot el protagonisme. Totes són filles, mares, esposes o minyones. Són els homes qui lluiten durant deu anys per conquerir Troia. Per això, al 2005 Alessandro Baricco va fer la seva pròpia versió d'aquest clàssic, Homer, Ilíada on són els humans els responsables dels seus propis actes i no els déus.

Ara el director canadenc Tom Bentley-Fisher ens presenta aquest muntatge on els protagonistes no són violentes guerrers, ni reis, ni déus, són cinc dones que pertanyen a les dues bàndols de la guerra: esposes, mares i filles dels guerrers, velles i joves, totes volen resposta a aquest conflicte interminable i a totes les guerres del món.

Si pensem en els conflictes que assolen mig món, les dones són la part més perjudicada, des de que veuen als seus marits marxar a morir al front, i es queden soles amb les seves criatures, moltes vegades passen anys sense resposta i algunes no la trobem mai.

Mercè Anglès, Mercè Arànega, Anna Güell, Àngels Sànchez i Mar Ulldemolins són les tres heroïnes d'aquesta guerra, d'aquesta Illíada. Un muntatge ple de silencis, de mirades, de gestos, on la música emmudeix les parts fosques dels personatges. El dolor, la ràbia, la impaciència, els desitjos no complerts, la solitud, la desesperança, el temps tots i cadascú d'ells es donen cita en aquestes cinc dones.

Sense cap interpretació a destacar, totes cinc aporten o al menys o intenten la seva experiència damunt l'escenari, però el resultat no és l'esperat. El ritme de l'obra es fa lent, pesat, masses escenes curtes, els espectadors es queden a mitges a l'espera del punt i final. Un altre versió d'una adaptació d'un clàssic que serà millor oblidar.

LA ILLÍADA

by on 17:00
TEXT: Alessandro Baricco TRADUCCIÓ: Anna Casassas ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: Tom Bentley-Fisher INTÈRPRETS: Mercè Anglès, Mercè Arànega...