Mostrando entradas con la etiqueta Biblioteca. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Biblioteca. Mostrar todas las entradas


TEXTO: FEDERICO GARCÍA LORCA
DIRECCIÓN y ESPACIO: ORIOL BROGGI
CREACIÓN MUSICAL: JOAN GARRIGA
INTÉRPRETES: IVAN BENET, ANNA CASTELLS, NORA NAVAS, PAU ROCA, CLARA SEGURA, MONTSE VELLVEHÍ y JUGUETÓN
MÚSICS: JOAN GARRIGA, MARIÀ ROCH y MARC SERRA
DURACIÓN: 1h 50min
FOTOGRAFIA: BITO CELS
PRODUCCIÓN: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA


Tercero y último Lorca de la temporada. Reparto de lujo y una obra que quien más quien menos pone los pelos de punta. Quizás sea una de las obras que más ha sufrido el paso del tiempo, a nadie le debería escandalizar el adulterio ni las rivalidades entre familias, pero lo que sí escandaliza, o al menos debería, el profundo machismo que destila. Oriol Broggi ha sido muy fiel al texto, lo ha vuelto a llevar a su terreno, a esa Biblioteca de Catalunya, a esa tierra, a esa Andalucía.

Con la platea a cuatro bandas, hay que aprovechar todo el espacio para colocar una silla más, las entradas han volado, mi situación de privilegio, bien aconsejada, en la segunda fila de una de las gradas paralelas. Juguetón camina, trota pero tengo la suficiente distancia para que lo vea como si tuviera delante una pantalla. Una concesión de la obra, más allá del titular, la presencia de una caballo vivo en directo no aporta nada más que la incertidumbre de saber si estará bien domado o no. Una simple proyección, espacio sonoro o incluso realidad aumentada hubieran hecho el mismo efecto.

El cartel encabezado por Clara Segura y Nora Navas ya promete. Dos de las grandes en escena, y la verdad es que es todo un gustazo ver cómo desgranan las frases de Lorca, poesía pura. Lo que no logro entender es el cambio de personajes de la primera escena, quizás en busca de un lucimiento de la Clara Segura, ya desde bien empezada la obra, pero a tenor por la cantidad de escenas de las que es protagonista, no haría faltar despistar al espectador.

Al mano a mano de damas, le acompaña un excepcional Leonardo, interpretado por Ivan Benet, brillante en cada réplica pero que alcanza su culmen con el duelo poético que mantiene con la Novia, Clara Segura. Montse Vellvehí nos regala los momentos con más comicidad de la pieza dramática en su papel de criada.

Uno de los elementos por los que guardaremos estas Bodas de Sangre en la memoria es por el espacio sonoro de Damien Bazin y por la estupenda banda sonora de Joan Garriga. Todo un viaje, sin movernos del asiento (nuevos por cierto, pero igual de incómodos) a esa Andalucía de sueños, de cuentos y de algunos tópicos. No entiendo, pero la inclusión del catalán en una de sus letras, demasiado hermanamiento. 

Pero sin duda el elemento más flojo de la función es la iluminación firmada por Pep Barcons, no es que la Biblioteca de Catalunya sea un lugar fácil de iluminar y menos con una poco acertada disposición del espacio escénico a cuatro bandas, realmente parece que sería más propicio hacerlo a dos, a tenor por la cantidad de sombras con las que se “alumbran” los personajes. Demasiados momentos a oscuras, el ambiente sonoro es importante, pero Bodas de Sangre es una obra de piel, y la piel te la da una mirada, una expresión.

Y mientras la sangre es derramada, me doy cuenta de que no se me han puesto los pelos de punta, de que ha faltado no sé qué que me erizara la piel, ese sentimiento de haber visto una obra maestra, inolvidable. Se agradece el viaje a Andalucía, ver un reparto interpretar con una naturalidad aplastante la difícil poética lorquiana pero esta vez el duende no me ha embrujado.

BODAS DE SANGRE

by on 19:11
TEXTO: FEDERICO GARCÍA LORCA DIRECCIÓN y ESPACIO: ORIOL BROGGI CREACIÓN MUSICAL: JOAN GARRIGA INTÉRPRETES: IVAN BENET, ANNA CA...


TEXTO: WAJDI MOUAWAD
TRADUCCIÓN: RAMON VILA
DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI y FERRAN UTZET
INTÉRPRETE: ERNEST VILLEGAS
DURACIÓN: 80min
FOTO: DAVID RUANO / LARA ALONSO
PRODUCCIÓN: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Volvemos a buscar la gallina de los huevos de oro, Wajdi Mouawad, autor de Incendis, que nos da tanto como nos quita. Hace un tiempo que me repito, al salir de ver sus obras, que no volveré a entrar en una función que lleve su nombre, pero sigo incumpliendo la promesa. Atraída por no sé bien qué, vuelvo a sumergirme en su poesía, esta vez poco condensada. Y no sé si la atmósfera cálida de la Biblioteca o que el discurso ya me suena que no consigo empatizar con lo que se me cuenta.

Volvemos a los temas recurrentes del autor: la muerte, su madre, el dolor, la guerra, una extremada misoginia contra las muejeres... esta vez en formato monólogo, un género extremadamente complicado de dirigir y de interpretar. A Ernest Villegas le falta intensidad, garra, no sé si es culpa de la interpretación o de la dirección pero echo a faltar una serie de recursos que me permitan ver el recorrido del personaje, que por el texto me lo puedo imaginar, pero que hubiese sido conveniente mostrar en escena.

Como ya he afirmado en varias ocasiones, la Biblioteca de Catalunya es un lugar mágico, que no necesita más que de ciertos toques en la iluminación de sus espectáculos para hacerlos espectaculares. En este caso la iluminación firmada por Quim Blancafort, salvo en algun caso, no consigue aproximar la magia, y a veces las sombras entorpecen más que ayudan. 

Un obús al cor no ha conseguido que me remueva en la butaca, más allá de la incomodidad habitual de las sillas de la Biblioteca. Pero, he visto nevar y quizás por ese simple hecho recuerde el montaje. ¿Seré capaz de cumplir la promesa con el próximo Mouawad? 

UN OBÚS AL COR

by on 20:06
TEXTO: WAJDI MOUAWAD TRADUCCIÓN: RAMON VILA DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI y FERRAN UTZET INTÉRPRETE: ERNEST VILLEGAS DURACI...

DRAMATURGIA: MARC ARTIGAU y ORIOL BROGGI
CREACIÓN y DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI
INTÉRPRETES: LAURA AUBERT, JORDI FIGUERAS, TONI GOMILA, MONTSE VELLVEHÍ, RAMON VILA y ERNEST VILLEGAS
DURACIÓN: 1h 50min
FOTO: BITO CELS
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Quizás comenzar diciendo que este patchwork de historias y de personajes de diferentes autores y épocas no ha sido demasiado de "el me gust" sería hacerle un flaco favor al montaje, que no busca tanto impactar como entretener. Con dos niveles de lectura, para aquellos espectadores avispados y fanáticos que vayan reconociendo uno por uno a los diferentes personajes que ante ellos se muestran, y otros, el espectador medio, que se deje de pamplinas y simplemente esté para el discursos independientemente de quien sea el mediador que lo pronuncie. 

A medio camino entre unos y otros, descifrando algunos de ellos, pero sin caer en la decepción por ser incapaz de ver a otros, intento buscarle una especie de sentido al montaje, un homenaje al teatro que le gusta a Oriol Broggi, al teatro en general, se ha visto, caramelo presente. Pero aún leyendo el subtítulo del espectáculo: "a les víctimes de l'esperança i l'optimisme" no veo qué relación guardan entre sí los diferentes personajes.

Quizás no sea justo valorar un espectáculo del cuál no has extraído todo su jugo bien por ignorancia, bien por falta de voluntad pero la vida y el teatro no está hechos para que todo el mundo llegue a las múltiples lecturas que de bien seguro se propuso Oriol Broggi al crearlo. Pero la mía, personal e intransferible, es que las costuras de este patchwork están a medio coser, el resultado es demasiado inconexo.

Eso sí, siempre habrá que agradecerle a Broggi haberle dado un papel dramático a Laura Aubert, demasiado centrada en lo cómico y al que lo dramático le sienta como un guante, nos transmite el dolor y hace que nos pongamos en su piel. Sólo dura un instante, ¡pero qué instante! Más agradecimientos, la incorporación de un gran Toni Gomila, de bien sabido que el salalt ayuda, o al menos a mi, me invita a aplaudir, pero Gomila demuestra que más allá del mallorquín hay tablas y eso se nota. Por último destacar el monólogo final de Montse Vellvehí, que según me chivan uno de esos frikis teatrales es un relato (sin todavía traducción) de Wajdi Mouawad y que es una autentica delicia para los oídos.

Hacía casi dos años que no iba a la Biblioteca y desafortunadamente para mi trasero, las matadoras sillas siguen siendo igual, es inaceptable que después de tanto tiempo o bien mi trasero se no haya acostumbrado a ellas, o alguien no haya puesto el grito en el cielo y se haya optado por cambiarlas por un asiento más cómodo. Dos horas de sufrimiento no ayudan nada a hacer sentirse al espectador como en casa, mi sofá ya les aseguro yo que es más cómodo. 

Sea como fuere, Oriol Broggi vuelve a buscar la magia de anteriores espectáculos salidos de la nada, pero esta vez, quizás no sean del gusto de todos. Algo me dice que la alta cultura va en desuso y las adivinanzas sentada en un teatro no me invitan a pensar sino más bien lo contrario. El truco, aquí, es no frustrarse, y dejarse llevar por los personajes, quien quiera que sean.

AL NOSTRE GUST

by on 20:59
DRAMATURGIA: MARC ARTIGAU y ORIOL BROGGI CREACIÓN y DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI INTÉRPRETES: LAURA AUBERT, JORDI FIGUERAS, TONI GOMILA, ...

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: Ros Ribas
Tornar a encendre la foguera d’ Incendis no és tan fàcil. I no només perquè hagin passat tres anys des de l’estrena de l’obra de Wajdi Mouawad al Teatre Romea, sinó perquè en aquesta ocasió canviarà d’espai i s’haurà d’adaptar a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya: hi haurà menys aire però més proximitat. Oriol Broggi i companyia estan reassajant per trobar de nou la fórmula justa per a un espectacle que el 2012 va colpir el públic i es va convertir en fenomen.
“Tots ho afrontem amb respecte, perquè aquesta obra és com un monstre tancat en una gàbia, com el d’ El retorn del Jedi, i el dia de l’estrena el deixen anar i comença la lluita per explicar la història -diu la protagonista, Clara Segura-. Saps que abans ja l’has guanyat, però et requereix entrenament i concentració”. “Serà una oportunitat per agafar més seguretat en els moments que t’agradaven i donar una volta més als que potser grinyolaven -continua Màrcia Cisteró-. Han passat anys, ara t’ho mires amb certa distància, i això fa que descobreixis noves coses, més matisos”. “És com si es quedés l’essència de les coses i en canvi la forma la qüestiones més”, apunta Segura.
L’oportunitat de millorar 
Nina: “Quan ets dins l’obra els arbres no et deixen veure el bosc” 
“Tornar a interpretar un personatge que ja has fet és una de les coses fantàstiques que li poden passar a un actor. Perquè quan ets dins una obra, els arbres no et deixen veure el bosc. I al cap d’un temps, tens una perspectiva més àmplia. Potser et pots veure en vídeo i pots millorar coses que des de dins no veies. És una oportunitat d’or”, admet la Nina, que a la tardor tornarà a posar-se a la pell de la protagonista de Mamma mia! i es convertirà en l’actriu de tot el món que l’ha interpretat més vegades -fins ara hi ha dedicat 7 anys i la nova producció s’allargarà fins al març del 2017-. Pere Arquillué, que de nou és Un enemic del poble al Teatre Lliure, no hi coincideix: “Jo no sóc un actor que busqui la perfecció, sinó que intento portar el personatge en el moment que estic ara, disfrutar-ho com un joc des de l’ara i l’aquí”.
Emma Vilarasau no ha recuperat cap gravació abans de tornar a enterrar-se a l’escenari del Lliure per reviure Els dies feliços, perquè en té el record molt fresc: “Si canvies algunes coses és per buscar més profunditat, més sentit, més colors, més contrastos. Hi vas posant capes i capes”. “Sí que tens la sensació que es fa un pòsit. Que és un vi reserva que si el tastes jove és bo, però millora si va madurant amb el temps”, afirma Santi Ricart, que ha tingut entre mans El principi d’Arquimedes des del 2012 al 2015, entre reposicions, gira, temporada a Madrid i pel·lícula. El vi anyenc: els actors coincideixen en la mateixa metàfora.
L’efecte del pas del temps 
Carlos Gramaje: “El cos no és igual, l’energia i la ment tampoc” 
Fa una setmana es va anunciar que el vaixell de Mar i cel tornarà a salpar a la tardor, i Carlos Gramaje serà de nou a bord. Fa 27 anys, el mateix actor va estrenar l’espectacle i el va remuntar també el 2004. Porta prop de 1.100 funcions, i és l’actor que més bolos ha fet amb Dagoll Dagom. “El cos no és igual, l’energia tampoc i la mentalitat és del tot diferent -reconeix Gramaje-. Als 24 anys era un tipus introvertit, als 40 estava en crisi i als 50 vaig més sobrat, i li dono més importància al vessant intel·lectual que a l’emocional. I això afecta a com perceps la feina. El 1988 veia el Saïd com pura passió i gaudia de la zona romàntica. La segona vegada la vaig encarar com un repte tècnic: volia posar en pràctica el que havia après. I ara ho afronto de manera pràctica, vital i laboral, gaudeixo del contingut sociopolític i històric de l’obra i em plantejo els perquès de com actua el Saïd”.
A la Nina, l’oferta de tornar a Mamma mia! li arriba més de deu anys després de la primera vegada. “Com a persona has crescut i com a actriu estàs molt més preparada. Per tant encaro el personatge d’una manera totalment diferent. Tot el que has viscut a nivell personal fa que estiguis en una altra talaia”, explica la cantant i actriu, que manté una autoexigència física i vocal de “triatleta”. També pot haver canviat l’entorn. Això és important en el cas d’ Incendis : “El tema de Síria ha esclatat més. Has vist més imatges i veus la naturalitat amb què viuen i expliquen la guerra. És terrible. Hi ha paraules que no et desmunten, si estàs avesat a la guerra”, diu Segura.
Retrobar un vell amic
Arquillué: “Com més temps xopa el teu cos un personatge, millor” 
Per a Vilarasau, revisitar la Winnie d’ Els dies feliços “és com retrobar-te amb algú que ja coneixies però que sempre t’acaba de sorprendre, perquè amb el temps que ha passat, la feina que has fet entremig i el que has viscut, de cop li trobes més coses i ella es mostra més”. La profunditat del text hi ajuda: “Beckett és un pou sense fons, perquè parla de la vida i els seus aspectes gairebé infinits, la mort, la soledat, les relacions, el record, el present, la pèrdua... La faria d’aquí deu anys i hi trobaria encara més coses que ara”, aventura Vilarasau, que va viure aquest cas amb la reposició de La infanticida (1992-2009). “Hi ha obres que podries anar fent perquè no te les acabaries mai”, diu.
Exactament això, amb les mateixes paraules, és el que va pensar Pere Arquillué quan va estrenar Primer amor (2010) amb la idea que l’acompanyés la resta de la seva carrera. “Tres anys després el personatge ja havia crescut molt. Nosaltres també creixem, jo no sóc el de l’any passat. I com més temps deixes xopar el cos del personatge, millor, sobretot si són tan amples com el doctor Stockmann, el Cyrano o el Ricard III”, diu.
Com mantenir-lo viu? 
Santi Ricart: “Com en el futbol, el públic és el dotzè jugador” 
“La repetició és el repte del teatre. Per a mi, es tracta de ser capaç de mantenir el que vas crear a partir del que et deia el director a l’assaig, i no traspassar cap línia per voler fer riure més o plorar més”, diu la Nina. “Vaig fer 2.083 funcions amb el personatge de Mamma mia! i l’assajaré per quarta vegada. Però el meu objectiu és començar el primer dia com si mai hagués pronunciat una frase de les que diré ni hagués cantat una nota de les que cantaré. Perquè vull descobrir coses noves i perquè tindré uns directors excepcionals i vull aprofitar l’oportunitat”, explica. Tot i que en el seu cas es tracta d’una franquícia internacional que copia un patró estàndard, diu que té “total llibertat per crear el personatge”, i això que Mamma mia! porta més de 50 produccions.
Qui sí que s’ha hagut d’adaptar a una màquina en funcionament és Santi Ricart, que actua a la reposició d’ Un enemic del poble, però amb un personatge diferent que la primera vegada. Va estudiar el text sol i va aprendre els moviments d’un vídeo. Però als assajos va haver d’encaixar dues realitats: “No vols imitar el que feia l’altre actor, perquè vols construir el teu personatge, amb la teva visió, però alhora has d’entrar en un engranatge sense ser una distorsió”, explica.
La clau per no mecanitzar l’acció en reposicions llargues és “fer el recorregut intern del personatge: no concentrar-te en el que diu sinó en el perquè ho diu - explica Emma Vilarasau-. Aquesta és la gran feina de l’actor, i per això el teatre vol una energia que la televisió no requereix”. Màrcia Cisteró recorre al text de Mouawad: “Té aquesta poètica, aquesta volada, que no et permet fer altra cosa que agafar el toro per les banyes cada dia”. “La paraula és la xarxa -coincideix Segura-. Quan les paraules ocupen l’espai, t’eleves una mica. És com la música en l’òpera”.
Santi Ricart defensa que la creativitat de l’actor no s’acaba amb els assajos: “És com dir-li a un jugador de futbol si s’ho passa més bé entrenant o jugant. Són dos processos diferents. La creació és fragmentada i, quan tens el tot, és quan comença el partit i has de sortir a jugar. I, com en el futbol, el públic és el dotzè jugador”. Arquillué encara va més enllà: “Tot i que encara tinc pors, m’agrada deixar camins oberts als assajos per acabar d’afinar davant del públic, en funció de com respira. Perquè el més important de tot és que el teatre sigui viu”.
El retorn dels èxits, una nova constant
És inevitable lligar el nou hàbit de fer reposicions dels èxits de la temporada de manera sistemàtica a la crisi de públic que ha patit el teatre des de la temporada 2012-13. Però, d’altra banda, és una manera de treure el màxim rendiment de les produccions. “Té sentit reposar coses que han sigut importants i a les quals el públic i la crítica s’ha abocat”, diu Màrcia Cisteró. Ja s’han anunciat algunes reposicions per a la temporada que ve: tornen Mar i cel a l’octubre al Victòria i Mamma Mia! el 26 de novembre al Tívoli. Llavors Els veïns de dalt s’instal·laran dos mesos al Romea, mentre que al Lliure torna El rei Lear i El curiós incident del gos a mitjanit.

TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓN: SALVADOR OLIVA
DRAMATURGIA: SERGI POMPERMAYER y DAVID SELVAS
DIRECCIÓN: DAVID SELVAS
INTÉRPRETES: JULIO MANRIQUE, MARTA MARCO, JORDI RICO, MIREIA AIXALÀ, ALBERT RIBALTA, ENRIC AUQUER, ÒSCAR RABADAN y FÈLIX PONS
DURADA: 1h 50min
PRODUCCIÓN: LA BRUTAL
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Cada vez intento fiarme más por mi intuición y esta vez he acertado (no siempre lo consigo). Timó d’Atenes ha sido una experiencia del todo recomendable. No conocía la obra, ni siquiera había escuchado nada de ella hasta que el David Selvas comenzó a colgar fotos de ensayos. Vivimos una época donde las obras de Shakespeare nos salen por las orejas, y la verdad que lo que más me atrajo de la obra, es mi desconocimiento de ella. Quizás sea un pecado decirlo pero cuando ves tres, cuatro, cinco, etc. veces un Romeo y Julieta o Hamlet o es la octava maravilla o te puedes aburrir como una ostra en la platea. Pero no es el caso de Timó d’Atenes.

Es verdad que no veremos ni vestidos de época ni nada que nos recuerde a siglos atrás, pero ese es otro punto a favor. Abstraer lo mejor de la obra y situárnosla en nuestros días, acerca la obra al espectador y la empatía con Timó es absolutamente espeluznante. El tándem artístico Manrique-Selvas funciona a la perfección, dos espíritus con una manera muy similar de entender el concepto teatral. David Selvas dirige con gran precisión las piezas de una obra nada fácil de completar. 

Interpretativamente el peso cae sobre un soberbio Julio Manrique, en el que hasta hora es el mejor papel de su carrera. Impresionante segunda parte, donde si el público entra no querrá salir jamás. Le acompañan una sorprendente Marta Marco, ciertamente alejada de los papeles en los que estamos acostumbradas a verla y Mireia Aixalà, que parece que por fin ha perdido la ingenuidad de papeles anteriores y explota al máximo su parte más salvaje.

Bien es cierto que la Biblioteca ha perdido su arena característica, pero no habría mejor sala para iluminar una obra como esta, la iluminación de la segunda parte roza la matrícula de honor. Impresionante el ambiente que se crea.

Sólo un pero, se acaba el próximo domingo 30 de noviembre, así que tendréis que daros prisa para verla. Corred!

TIMÓ D'ATENES

by on 17:29
TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓN: SALVADOR OLIVA DRAMATURGIA: SERGI POMPERMAYER y DAVID SELVAS DIRECCIÓN: DAVID SELVAS INT...

Font: Sílvia Marimon (ara.cat)
L'any passat el Festival Shakespeare semblava que s'acomiadava per les dificultats econòmiques. Finalment però torna del 23 al 29 d'octubre a la Biblioteca de Catalunya. En la seva onzena edició, i amb un pressupost de 80.000 euros, la cita amb el dramaturg anglès està farcida de propostes de companyies molt joves. "És complicat fer coses amb un pressupost de festival de butxaca. I el pressupost és un problema perquè Shakespeare no només feia monòlegs", assegura el director i actor, David Selvas. Selvas dirigeix a Julio Manrique en una de les obres que s'estrenarà al festival: 'Timó d'Atenas'. De l'obra, que després es podrà veure a diferents ciutats catalanes, Selvas en destaca la "radicalitat": "Impressiona la contundència d'aquest home parlant d'un moment de canvi social". 
"Hem de créixer perquè encara no podem abastar projectes internacionals", assegura la directora artística del festival, Montse Vellvehí. "Ens hem de reinventar cada any. En aquesta edició concentrem tota la programació en set dies. I durant aquesta setmana, el Raval respirarà Shakespeare", afegeix.   
La manca de recursos no permetrà que cap companyia estrangera pugui venir a Barcelona. Vellvehí però confia que algunes de les propostes que es podran veure al festival puguin sortir a l'estranger. Al festival, la Cia. La Mandona estrenarà el seu primer espectacle: 'Desdèmona, a play about a handkerchief'. Aquesta obra de la nord-americana de Paula Vogel "és un joc": "Inspirada en 'Otel·lo' parla del desig de llibertat en un món orquestrat pels homes", explica el director Martí Torras. Els tres únics personatges són Desdèmona, Emília i Bianca. "Cap de les tres tenen cap importància a l'obra de Shakespeare, però aquí són les protagonistes", afegeix. 
Una altra companyia molt jove, Cia.Els McGregor, estrenarà 'A partir de Somni d'una nit d'estiu', una comèdia a l'entorn de l'amor. Cia. Els Pirates Teatre portarà a l'escenari de la Biblioteca de Catalunya 'Nit de reis'. Les Antonietes proposen al públic assistir a l'assaig de 'Shake-Spirit'. Un espectacle de creació multidisciplinar a partir d'un 'workshop'. El festival també proposa un cicle de lectures per donar a conèixer textos contemporanis catalans inspirats en el dramaturg anglès. Xavier Albertí llegirà 'El gos geomètric' d'Agustí Bartra. Lluís Soler serà l'encarregat de la lectura de 'Birnam' de Víctor Sunyol, i Mario Gas llegirà 'La caça de l'home' d'Albert Balasch. 

Font: Belen Ginart (ara.cat)
Cels és l’última part de la tetralogia de Wajdi Mouawad La sang de les promeses. Ja heu muntat Litorals i Incendis, però us heu saltat Boscos. Per què?
Perquè Cels és extraordinària, i Boscos és una mica complicada, excessiva. I ara, amb els diners que tenim, el que fem és intentar gastar-los en el millor que ens passa per davant.
Com lliga amb la tetralogia?
N’és l’epíleg, amb una estètica molt diferent de les altres, però amb els mateixos temes: la vida, la mort, l’amistat, les passions, des d’una perspectiva hipermoderna, amb molta tecnologia.
De què parla l’obra?
És un thriller que desperta una curiositat tremenda pel que s’ha d’esdevenir. Parla de com la generació que té entre 20 i 35 anys paeix el món que ha heretat. És una generació desubicada, trista. Volen canviar el món. L’obra se centra en una cèdula hipersecreta d’una organització mundial que té la missió d’impedir un gran atemptat.
Com s’equilibra aquesta presència de les tecnologies amb la importància de la paraula?
Tota l’estona hi ha pantalles immenses, plànols de ciutats que poden ser atacades, zooms, Google Earths, molts missatges que arriben a l’ordinador, però finalment tot això ho sustenten els actors. El treball dels actors i el director és el mateix de sempre.
Dius al programa de mà que Cels és una obra complexa. Per què no ens l’hauríem de perdre?
Perquè Cels, i ara no parlo del nostre muntatge sinó de l’obra en general, és ideal per estimar el teatre. És teatre total, és una obra que t’arrossega. Et fa vibrar d’una manera molt especial.
Com es lliga que sigui una obra complexa i per a tots els públics?
És una obra que entra per la panxa. És molt intel·lectual, però no en fa ostentació i fa que quan la vas escoltant et sentis molt intel·ligent perquè l’entens. Les persones que són menys intel·lectuals o que fan anar menys el coco perquè el seu dia a dia no els ho permet es poden emocionar més perquè van més directes a les emocions. És una obra molt difícil de muntar, però quan la vas fent va esdevenint molt fàcil.
Com evolucionen els personatges en aquesta macrohistòria?
El retrat dels personatges és extraordinari i potentíssim. El que té de bo és que en cap moment es para la història per explicar-te els personatges, sinó que explicant-te la història vas entenent-los. I finalment l’espectador s’hi identifica.
Són unes persones que han de salvar el món, però ells també estan en crisi. ¿La mirada és molt negativa i depriment?
Sí. Però acaba amb un naixement. En aquest sentit, l’obra és extraordinària: et va ficant en la misèria, et va parlant del desastre que està a punt d’haver-hi al món i l’enllaça amb el desastre dels personatges, però hi ha un crit a la vida.
És el quart gran muntatge de La Perla 29 aquesta temporada, i dieu que esteu cansats. ¿Cansats de tanta feina, o de les condicions per fer-la?
Som una empresa grossa, ara molt grossa, que està en primera línia del sistema teatral i en ocasions és la que fa més produccions a Catalunya. Som capaços de fer quatre grans produccions a l’any, amb un pressupost molt gran, del qual el 22% és públic. Quan em reuneixo amb els polítics els dic que hem de trobar la manera de donar-hi una mica més de suport o això s’acabarà. Ja hem arribat al sostre de La Perla petita, podem fer-nos una miqueta més grans o ens cansarem i començarem a tirar una mica enrere, i serà una llàstima.
Quina resposta esteu rebent?
La resposta està sent molt bona, el departament i la regidoria de Cultura fan una bona feina, administren bé els recursos que tenen, el cas és si no haurien de disposar de més recursos.
I quin seria l’horitzó ideal?
Crec que l’horitzó natural de La Perla 29 seria consolidar el seu creixement, convertir-se en el que és, un teatre públic de Barcelona, gros, que en molts aspectes no és comercial, amb una associació d’espectadors... No es tracta d’incrementar el percentatge de diners públics. Si vénen més diners, jo puc fabricar més diners, molta més feina. Però ara els polítics no poden fer un pas endavant gran. I per tant l’horitzó real serà que l’any que ve haurem de recular una mica, amb el perill que això es pugui morir.
‘Cels’, de Wajdi Mouawad Direcció: Oriol Broggi Biblioteca de Catalunya (BCN). Del 18/6 fins al 27/7. Amb Eduard Farelo, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Xavier Ricart i Ernest Villegas

DRAMATURGIA: ÀLEIX AGUILÀ
DIRECCIÓN: JÚLIA BARCELÓ
INTÉRPRETES: MARC RODRIGUEZ, PAU VINYALS, MAGDA PUIG i el COR BOLXEVIC
DURACIÓN: 1h 20min
PRODUCCIÓN: COMPANYIA SOLITÀRIA
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Estamos de enhorabuena, la Cia Solitària ha vuelto! Esta vez, el dramaturgo Aleix Aguilà ha dejado de lado los dramas personales y se ha atrevido con una tragicomedia con un marcado acento político y social. Los miembros de un movimiento antisistema que se reúnen o se encierran en una capilla para planear sus próximas acciones. A lo largo del montaje veremos como el grupo pasa por varias fases y como la relación de sus miembros va modificándose. 

Buscaban una capilla, un lugar no convencional, a poder ser no una sala de teatro. Un día, viendo una representación en la Biblioteca de Catalunya se les ocurrió que podían representarla en el bar. Pero Oriol Broggi creyó en el proyecto y han acabado en la sala grande. Eso sí, ahora tienen más espacio que en las terrazas por donde giró Nòmades, pero no han perdido nada de su espíritu experimental del principio. Si bien es cierto, sus textos han dejado aparcada la familia de momento y han tomado un cáliz más político.

Una mesa, sillas, Chewbacca y un texto lleno de continuas referencias a la realidad de nuevos movimientos sociales que buscan la justicia para todos y nos sólo para unos pocos, pero a los que le falta cohesión y objetivos comunes. Aleix Aguilà ha elaborado un tragicomedia cotidiana que toca muchos aspectos, se hace muchas preguntas pero ninguna tiene respuesta. El espectador ya se encargará a la salida de debatir consigo mismo o en grupo qué le han querido decir.

La solemnidad del espacio se ve reforzada en esta ocasión por un coro formado por alumnos del Institut del Teatre que son parte de este grupo en la sombra. Pau Vinyals nos deja absolutamente maravillados con su personaje, aportándole una gran cantidad de matices para que escena tras escena nos sorprenda. Cabe destacar también la gran interpretación de una, para mi, desconocida Magda Puig que me atrapó con su mirada y con su fuerza escénica.

Júlia Barceló firma la dirección de Bolxevics que tendrían que adecuar su tono de voz a la maravillosa sonoridad de la sala. El mensaje nos ha llegado, quizás demasiado alto. De momento sólo quedan dos funciones, el próximo sábado y domingo. Todavía no es demasiado tarde para recomendarles que vayan a deleitarse con un teatro necesario y que no les dejará indiferentes.

BOLXEVICS

by on 20:30
DRAMATURGIA: ÀLEIX AGUILÀ DIRECCIÓN: JÚLIA BARCELÓ INTÉRPRETES: MARC RODRIGUEZ, PAU VINYALS, MAGDA PUIG i el COR BOLXEVIC DURACIÓN...
Font: Laura Serra (ara.cat)
Les assemblees sindicals, les acampades del 15-M i l'eclosió de diferents corrents ideològics radicals i antisistema va inspirar el dramaturg Aleix Aguilà per escriure la tragicomèdia política Bolxevics. El tema de fons seria "que complicat que és impulsar un projecte que comporti el bé comú, perquè l'ego i els projectes personals el boicotegen", teoritza Aguilà. Però l'espectacle no va de teories, sinó de pràctica. La cúpula d'un moviment polític alternatiu ha decidit tancar-se en una vella capella desocupada. Han decidit passar a l'acció.
Amb aquest plantejament, la sala gòtica de la Biblioteca de Catalunya els anava com anell al dit. La Perla 29, d'Oriol Broggi, que gestiona l'espai, els ha acollit dins la seva programació i, a partir d'avui fins al 24 de novembre (només dissabtes i diumenges), els ha cedit l'espai per engegar-hi una nova revolució bolxevic. Perquè, igual que el partit obrer de Lenin perverteix els seus ideals pretenent instaurar una dictadura, el líder dels Bolxevics de la ficció "s'adona que ha creat un Frankenstein, un monstre, hi descobreix el pes del seu ego i posa en dubte el moviment".
Marc Rodríguez interpreta aquest guru que es bolca en el moviment després de sentir-se rebutjat per la societat. Com a exactor d'èxit, aconsegueix seduir una tropa de rebels encegats. El problema és que, just en el moment de jugar-s'ho a tot o res, dubta perquè li ofereixen tornar a actuar i recuperar la seva vocació. Serà capaç de renunciar-hi? "Passar a la pràctica voldrà dir conseqüències i, per tant, renunciar a la seva vida", planteja el director. El compromís comporta sacrificis. Pau Vinyals interpreta la versió més extrema del grup. És un militar del moviment: "Vol prendre decisions contundents, perquè té claríssim que això és una guerra contra un sistema establert que el matarà a ell si no hi actua en contra". Magda Puig interpreta una devota. Malgrat que la vida li rutlla professionalment com a cantant, no sent que estigui actuant de manera ètica amb els seus pensaments. "És la dificultat de ser coherent", diu l'actriu.
Júlia Barceló dirigeix la cinquena obra de la itinerant Companyia Solitària, que ha presentat Nòmades en patis i terrats i Pollastres al cicle Aixopluc del Lliure. Barceló veu els tres personatges com "tres herois per un destí que ells creuen just per a la humanitat". Tots volen salvar el món, però no es posen d'acord en com. De la mateixa manera que totes les religions tenen un himne, Bolxevics té un cor format per quinze estudiants de l'Institut del Teatre que interpreten els adeptes al moviment i canten. I de la mateixa manera que tot partit té símbols, elsBolxevics tenen un ideal pur: Chewbacca de Star Wars.

ADAPTACIONS i TREBALL DE TEXT: JERONI RUBIÓ
DIRECCIÓ i ESPAI: ORIOL BROGGI
INTÈRPRETS: TOMEU AMER, XAVIER BOADA, MARCIA CISTERÓ, PABLO DERQUI, POL LÓPEZ, ANNA MADUEÑO, CLARA SEGURA, ERNEST VILLEGAS i MONTSE VELLVEHÍ
DURADA: 2h 10min
PRODUCCIÓ: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Per un cop oblideu-nos del text, de la història, del que ens volen explicar i, ens hem de submergir en el món de les emocions, tenir els ulls ben oberts i deixar-se portar. No hi ha història, o potser sí, però tan subtil que passen d'escena en escena sense que importi gaire, només en un estat d'addició cap a la següent, preguntant-nos què veuran els nostres ulls.

Un homenatge al cinema i al teatre en uns moments difícils on les sales estan més buides que mai i que convida a la gent a omplir-les, perquè a dins hi ha vida, a dins hi ha tot un món. Un homenatge a Itàlia i el seu cinema, però sobretot un homenatge a Fellini i ja em perdonaran que no faci un tractat, però una és força analfabeta cinematogràfica i després d'aquestes dues hores hauria de començar a instruir-se una miqueta en el setè art.

Ningú com l'Oriol Broggi per omplir la Biblioteca de Catalunya d'imatges cinematogràfiques. La direcció d'actors i la construcció de l'espai és majestuosa, un meravellós viatge pels sentits que de vegades, poques, es perd en una dramatúrgia no del tot encarrilada amb moments més vigorosos i d'altres que necessiten un cop d'efecte rítmic.

Plantel de luxe interpretatiu en el que destaquen Pol López, tendra i satírica l'escena del pintor; Marcia Cisteró, una sorprenent titellaire. I capítol apart per la gran Clara Segura que obté un altre bombó de personatges per demostrar que es mou com peix a l'aigua en els moments còmics com en els dramàtics.

Cortines, projeccions, saltimbanquis i altres sorpreses variopintas completen una posada en escena de matrícula d'honor, per un muntatge que sense dubte és un pas endavant en la reeixida trajectòria de la companyia de La Perla 29. Com deia aquell: "Com es fa per ser feliç?", aneu a veure muntatges com aquest i ho descobríreu. 

28 i MIG

by on 0:30
ADAPTACIONS i TREBALL DE TEXT: JERONI RUBIÓ DIRECCIÓ i ESPAI: ORIOL BROGGI INTÈRPRETS: TOMEU AMER, XAVIER BOADA, MARCIA CISTERÓ, PAB...


Font: Belen Ginart (ara.cat)
El terra cobert de sorra de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya s'ha acabat convertint en la marca estètica de les produccions de la companyia La Perla 29. I una de les raons, que no l'única, de les comparacions entre els seus muntatges i el teatre fascinant de Peter Brook.
SOLIDESA DE FERRO
Però si juguem a les metàfores haurem de dir que aquest element, la sorra, no serveix per definir la solidesa d'aquesta veritable factoria creativa, que en 10 anys de trajectòria ha aconseguit una estructura de ferro. Un centre de producció independent que ha aconseguit una velocitat de creuer, admirable sempre quan es parla d'arts escèniques, i gairebé miraculosa en els temps que corren.
La Perla 29 pren el nom de la primera adreça postal de la seva seu i és, a la vegada, productora, companyia i gestora (aquesta, amb el nom de Pas 29). En aquesta primera dècada de vida ha donat a llum 35 espectacles. Va néixer emmirallada en el primer Lliure. I ara per ara no hi ha comparació possible amb cap grup independent que s'autogestioni amb la mateixa energia, prolificitat i èxit. El cap visible de l'engranatge és Oriol Broggi, director i dinamitzador. Per commemorar la dècada estrenen el seu primer espectacle de creació, 28 i mig , un collage cuinat a parts iguals amb l'univers Fellini, algunes constants de La Perla 29 i les improvisacions dels actors. Un llibre commemoratiu s'encarrega de deixar constància de la història, més enllà del caràcter efímer dels espectacles.
UNA HISTÒRIA EN ETAPES
La de la Perla 29 és "una història en etapes, en graons", com la defineix Broggi. Arrenca quan dos directors aleshores a la trentena, Carlota Subirós i el mateix Oriol Broggi, decideixen aliar-se per tirar endavant els projectes que els vingui de gust, sense haver d'esperar els encàrrecs que potser no arribarien mai. Van tenir la capacitat de fer conviure sota un mateix sostre, amb les mateixes normes i criteris, dues potes de la creació escènica que es necessiten irremeiablement però sovint no s'entenen: l'econòmica i l'artística. Producció i creació s'agermanen fins a punts insòlits. "A vegades t'encantaria fer un muntatge determinat però veus claríssim que no és possible perquè potser no hi ha diners per fer-lo", il·lustra Broggi de manera senzilla.
La fórmula li sembla tan natural i els ha funcionat tan bé que el sorprèn que no estigui més estesa. "No entenc que no hi hagi més estructures semblants a la nostra. Però no ho dic des de la supèrbia, sinó des de l'estranyesa", matisa. Per poder tirar endavant han hagut d'inventar fórmules de consens, combinar "els espectacles més comercials amb l'art". I tenen la sort, diu Broggi, que els "agrada tot, o com a mínim moltes coses". Això vol dir que no es miren cap projecte amb prejudicis, una capacitat empàtica els facilita la connexió amb el públic.
LES JOIES DE LA CORONA
"Cadascun dels espectacles que hem fet ha estat important per alguna raó", valora Broggi. I si un èxit, gran o petit, artístic o obertament comercial, es va sumant a un altre, el sac es va omplint i, qui sap, potser també provocant alguna enveja. "Nosaltres hem procurat estar sempre bé amb tothom, però suposo que despertem algun recel perquè les coses ens van bé", admet el director.
El cas és que de tot el munt d'espectacles produïts, Broggi en destria alguns que han tingut una rellevància especial perquè han fet avançar la companyia, o han suposat un canvi en el llenguatge propi del grup. ElTartuf com a punt de la primera etapa, "que sintetitza la sortida d'una manera de fer nova"; Els ulls de l'etern germà i La mort d'Ivan Ilitx , "perquè tanquen una etapa importantíssima lligada a la Sala Beckett", iAntígona , perquè els dona un aura de prestigi i suposa la trobada amb un espai, el de la Biblioteca de Catalunya, que els acull calorosament des de fa anys.
En la llista dels imprescindibles hi ha també dos Shakespeares, Hamlet iLear , que tenen molta repercussió (especialment el primer), i Cyrano de Bergerac i Incendis , perquè els reporten un èxit descomunal, potser previsible en el primer, totalment inesperat en el segon cas. "Són dos muntatges que han estat molt rendibles, ens han donat diners i ens han permès fer l'espectacle que estrenem ara, perquè no hem d'estar pendents dels números".


Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)
La Perla 29 arrenca la primera temporada amb el conveni a tres anys, i prorrogable, de poder utilitzar la nau de la Biblioteca de Catalunya. La crisi s'ha sumat a la voluntat de ser una companyia que treballa amb un repertori d'espectacles. Així, des d'ahir i fins al 2 de desembre, es recupera Luces de bohemia i també hi ha previstes les reposicions deNatale in casa Cupiello (pels volts de Nadal) i Cyrano de Bergerac (al març i l'abril), després de fer estada al Valle-Inclán de Madrid al desembre i d'una gira de tres mesos per tot Catalunya. Només es preveu una nova producció, pels volts de juliol. El director Oriol Broggi encara no ha tancat títol ni repartiment, però parla de l'adaptació d'un Fellini.
La Perla 29 arrenca amb l'optimisme de voler-se fer útil i amb la voluntat de guanyar pes com a sala estable al costat del TNC, el Lliure, el Romea i la Beckett. De fet, la temporada passada van signar unes ocupacions del 98% a la Biblioteca. També La Perla 29 va portar amb gran èxit Incendis al Romea, que repetirà pels volts de Nadal, després d'una gira per una trentena de ciutats de Catalunya.
La Perla 29 també farà temporada al març al Poliorama i una gira de l'espectacle Tot assajant Cyrano, en què intervé el mateix Broggi com a encarregat d'un teatre. A la Biblioteca es repetirà l'experiència de taller escola de fa un parell d'anys i s'hi faran activitats del Festival Shakespeare.
Fuente: www.lavanguardia.es

El Festival Shakespeare de Catalunya dedicado al dramaturgo inglés volverá a ser visible en la edición 2013, haciéndolo por primera vez en la ciudad de Barcelona en primavera, después de su cancelación inesperada el pasado año por orden del Ayuntamiento de Mataró (Barcelona).

Según ha informado la promotora en un comunicado, la décima edición del festival se traslada de Mataró al barrio del Raval tras aliarse con La Perla 29, dirigida por Oriol Broggi. Esta alianza implica que el festival, que continúa dirigiendo artísticamente Montse Vellvehí, colaborará con la productora aprovechando sus locales, como la nave gótica de la Biblioteca de Catalunya.

Aunque la crisis obligará al festival a reducir gastos, el festival tiene el objetivo de llegar a todo el territorio catalán y proyectarse en Europa. Para sumar esfuerzos en este cometido, el festival cuenta con la complicidad del Julio Manrique, director artístico del Teatre Romea (Grupo Focus), del Ayuntamiento de Barcelona, la Generalitat.

Además, la organización cuenta con el respaldo de diferentes agentes culturales del barrio del Raval, como el Teatre del Raval, la Filmoteca de Catalunya, La Central, el Conservatorio de Música del Liceu, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), la Coordinadora de Teatres Independents de Catalunya (CTIC) y la Red Xarxa de Bibliotecas Públicas de la Generalitat.


TEXT: EDMOND ROSTAND
TRADUCCIÓ: XAVIER BRU DE SALA
DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI
INTÈRPRETS: PERE ARQUILLUÉ, MARTA BETRIU, BERNAT QUINTANA, RAMON VILA, JORDI FIGUERAS, BABOU CHAM, ISAAC MORERA, PAU VINYALS, ANDREA PORTELLA, EMMA ARQUILLUÉ
PRODUCCIÓ: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA


Cyrano és màgia, la que envolta qualsevol espectacle de la Biblioteca, aquell petit espai ple de sorra que s’ha convertit en una de les millors sales teatrals de Barcelona. Cyrano ha deixat el dramatisme que regia muntatges anteriors i s’ha passat a la comèdia, i funciona, fins i tot millor que el drama. Malgrat que l’escena més espectacular de totes estigui més propera al drama. I em refereixo quan Cyrano ajuda a Cristià a conquistar a Rosaura en sota d’aquella finestra, convertida en torre per l’ocasió.

Màgia és també el joc de llums i ombres que ens proposa un cop més un muntatge de la companyia LaPerla29, però en aquest cas accentuat fins arribar a l’extrem. Hi ha moments que ni tans sols es percep la cara dels actors i quedem a expenses de la sonoritat de les paraules.

Tenint en compte que no puc comparar aquest Cyrano amb el del Flotats ja que no el vaig veure, el Pere Arquillué brilla entre les ombres de la Biblioteca. Mesurat, còmic, enginyós, totes les necessitats que durant dos hores i mitja de funció requereix el personatge, ell se les aporta. Llàstima que la seva partenaire, Marta Betriu (Rosaura) no sàpiga aprofitar-les i convertir-les en llum també pel seu personatge, al que li manca força i li sobra delicadesa.

Deixat de banda l’anècdota del nas, al que tots els periodistes s’han agafat per titular crònica rera crònica, el Cyrano de l’Arquillué ja ha passat a la història. I és, sense dubte, un dels muntatge més ben aconseguits de la temporada. Perquè un cop més es demostra que una bona història, un bon repartiment i la màgia del teatre es suficient per meravellar a públic i crítica. Però no us quedeu enlluernats i aneu a viure-la en directe a la Biblioteca. Molt millor!

CYRANO DE BERGERAC

by on 16:18
TEXT: EDMOND ROSTAND TRADUCCIÓ: XAVIER BRU DE SALA DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI INTÈRPRETS: PERE ARQUILLUÉ, MARTA BETRIU, BERNAT QUINTA...


Io tocco i miei nemici col naso e con la spada,/ Ma in questa vita oggi non trovo più la strada”. Taral·lejo el Cirano de Francesco Giuccini al bar El Jardí als jardins de l’antic hospital de la Santa Creu quan apareix un cadet de la Gascunya per anunciar que Cyrano de Bergerac està al caure. Emma Arquillué, que fa el paper de cadet en el muntatge d’Oriol Broggi i La Perla29 que protagonitza el seu pare, Pere Arquillué, s’ha avançat mentre el seu progenitor aparca. És una jove molt atractiva a qui recordo llençant estocades amb molt bona planta i passant-s’ho d’allò més bé sota la mirada atenta de la seva mare i la seva germana bessona la nit de l’estrena del Cyrano la setmana passada. Finalment arriba Pere Arquillué disculpant-se perquè el trajecte Matadepera (on viu)-Raval no és fàcil. El fotògraf li dóna una espasa com si fos el més natural del món i l’actor se’n va al claustre, acer en mà. Quan torna està acalorat i pren de grat una coca-cola light mentre s’encén un cigarret.
“Estrenar i que hagi anat tan bé m’ha tret un pes de sobre, teníem molta pressió, pel precedent de Flotats, tot i que de fet gairebé ningú dels qui avui tenen menys de 47 anys n’han vist el seu. Encara no ha vingut, però ens va prometre que ho faria. Li va fer molta il·lusió que muntéssim el Cyrano. A mi m’agrada sentir-me un esglaó en la mateixa cadena de la tradició teatral del país”. Arquillué està content perquè li ha sortit el Cyrano que volia, vital, directe, terrenal, proper al propi actor. “Amb un sentit de l’humor que és el meu”. Amb molt de sentiment també. “No he tingut cap mena de pudor per posar-hi l’ànima. Ploro cada vegada, en un assaig fins i tot em vaig haver d’aturar, i mira que el text és naïf!”. Està encantat amb Cyrano, “un heroi romàntic que viu i es mor espasa en mà!”. Pensa que el secret està en “posar-se al servei del text” i en “ser honest amb cada moment pel qual travesses amb el personatge”, en “no fer l’actor”. Explica que ell no és molt de Mètode. “Passo per la situació i ja en tinc prou”. Agraeix molt la llibertat que li ha donat Broggi. “M’he sentit molt acompanyat però a la vegada m’ha deixat fer el meu Cyrano, trobar-lo en el meu interior. La meva dona diu que hi ha molt de Cyrano en mi”.
Dir tota aquesta quantitat de text... “No és complicat, el vers se t’emporta molt. Els registres de les meves tirades són molt diferents, una muntanya russa emocional, i això ajuda, no com en un Ibsen on tot és molt igual; el del dol rimat molt enèrgic, el del “no, gràcies”, molt moral, el del balcó molt emotiu; el final et demana ser un autènticmattatore, tipus el meu admirat Gassman. Però la funció és molt dura físicament, perdo dos quilos cada dia, gairebé tot aigua”. O sigui, que s’ha d’estar en forma per fer el Cyrano! “Per fer teatre en general la salut és bàsica. I jo estic bastant espatllat, de carrosseria, un tendó trencat —me’l vaig trencar fent el Platonov, on també vaig tenir una pancreatitis i vaig sortir del teatre portat com un torero ferit—, epicondilitis, per la lluita amb espases...”. M’interesso pel seu colze de tennista, que és una dolència que arrosseguem molts dels qui practiquem l’esgrima. “És de l’entusiasme, pel gest de cop d’espasa. El Cyrano demana molta energia, amb i sense espasa. Desgraciadament, en teatre quan has madurat com a actor et falla el físic, ens passa a tots excepte a Martin Wutke que no sé per què aguanta el condemnat. Per sort la meva dona és molt bona fisioterapeuta”.
Observa una relació entre Cyrano i Shakespeare, de qui ha fet tantes obres. “Shakespeare és més gran, Cyrano més filigrana, però veus semblances en les trames, sobretot en les comèdies de l’anglès”. S’està acostumant al nas, que és “una màscara collonuda, no necessites res més”: cada vegada hi pensa menys. Diu que li és difícil descriure’s com a actor. “Em pressento però no em veig. Em limito a fer-ho, a actuar, per mi és un joc en primer grau. Li trec la part més analítica. Sóc un actor de sentit comú”.
Del panorama teatral diu que està “fotut, com tot”. “La gent omple teatres però només alguns, és molt selectiva, va a preu fet i això està matant la diversitat. El sector mitjà de la professió ho està passant malament i ho passarà pitjor”.
Què pensa de la fama que li ha donat la televisió? “En general és positiva. El Comte Arnau va ser delicat, perillós, però em vaig tallar els cabells i es va acabar. La gent de fet no em molesta molt pel carrer. Potser per la meva cara, que sembla de pocs amics. El paper de Claudi a La Riera agrada molt. Els mal parits tenen més bona premsa”.
Font: Jacinto Antón (www.elpais.com)

Cyrano vol ser Falstaff

El nostre nou Cyrano és de Viladecavalls, tot i que va néixer a Terrassa el 1967. Hi va passar els primers anys d’una joventut rural d’“hort i vinya”, i teatre amateur. Va entrar a l’Institut del Teatre amb un magnífic examen, Joan Enric Lahosa dixit (un monòleg del Smirnoff de L’os de Txèkhov), però al cap de poc la Guàrdia Civil el va anar a buscar per pròfug. Com a excepció, el van deixar cursar els estudis mentre feia el servei d’armes. Va debutar professionalment el 1990 amb Tàlem de Sergi Belbel.
Ha treballat amb tots els grans directors catalans excepte amb Lluís Pasqual. Amb Flotats, “mestre i amic”, va actuar a Àngels a Amèrica i a La gavina. Li agradaria interpretar a Falstaff, “el gran ruc, el gran vividor. Espero tenir la circumferència necessària”, diu tocant-se la panxa. I afegeix amb un riure sota el nas: “La tindré”.

Torna a Barcelona el nas més imponent del teatre universal: Cyrano de Bergerac . El text que Edmond Rostand va estrenar al Théâtre de la Renaissance el 1897 ha estat adaptat per La Perla 29 i arriba aquest dimecres a la Biblioteca de Catalunya. Un nou repte per a la companyia i per al seu director, Oriol Broggi, després d'aconseguir l'èxit de la temporada teatral al Teatre Romea amb Incendis, del libanès Wajdi Mouawad.


El retorn d'aquest poeta heroic arriba 28 anys després que Josep Maria Flotats l'encarnés al Teatre Poliorama i deixés "una forta empremta que ha marcat el teatre català en els últims 25 anys", segons Broggi. Aquest cop Pere Arquillué és l'encarregat d'interpretar un personatge "molt ampli" que li ha suposat "un repte i una il·lusió molt importants". Tot i el llistó de Flotats, Broggi s'ha vist seduït per un Cyrano "commovedor i encisador", fort i àgil amb l'espasa i el vers però conscient i esclau dels seus defectes. "La jugada de l'autor és magnífica perquè el nas és la mostra visible de la imperfecció", afirma el director. Arquillué, que actua amb un prominent nas fet a partir d'un motlle del seu, ha buscat la part fosca de Cyrano furgant precisament en la contradicció "d'un esperit lliure" acomplexat per la seva fisonomia.
Estimar sense ser estimat
Cyrano de Bergerac és un cavaller que barreja valentia, fortalesa i integritat amb el romanticisme i la sensibilitat del seu amor cap a Rosaura, que interpreta Marta Betriu. Ell és conscient que no la mereix i que ella no el correspondrà mai perquè està enamorada del jove i atractiu Cristià, a qui dóna vida l'actor Bernat Quintana. Tot i així, escriu versos seductors que Cristià recitarà a Rosaura. "És el primer personatge del teatre universal que és conscient que no mereix ser estimat, però tot i així no pot evitar estimar de manera tremendament generosa", segons Xavier Bru de Sala, traductor de la versió que va protagonitzar Flotats i que Broggi ha tornat a escollit.
El repartiment de l'obra el completen veterans com Ramon Vila, Jordi Figueras i Isaac Morera i joves intèrprets com Babou Cham, Pau Vinyals, Andrea Portella i Emma Arquillué. Són personatges "de caràcter fort que aconsegueixen no deixar sol Cyrano a l'escenari", en paraules d'un Broggi que ha volgut donar llibertat als actors a l'hora d'adaptar el text. Marta Betriu ha trobat l'actualitat en el caràcter de Rosaura, l'amor impossible de Cyrano: "Són dos personatges amb una actitud rebel que avui existeix en altres formes", assegura.
Les parets de pedra de la Biblioteca Nacional de Catalunya "es converteixen en cada lloc pretèrit que exigeix l'obra", explicava Broggi. La sorra, de nou, és el decorat d'un muntatge que ha crescut de "manera artesanal i agradable, fent del teatre més que un espai físic", agraeix Arquillué. Cyrano de Bergerac és, en definitiva, un home virtuós que veu en un tret tan banal com un nas gros els límits al seu amor. Una contradicció pròpia de la condició humana, que arriba a l'espectador amb els versos esmolats de Rostand.
Font: Pau Dachs (www.ara.cat)