Felicitats per Doña Rosita la soltera.
Gràcies, és un plaer sortir a fer-la cada dia, tornar-la a sentir. La paraula de Lorca ens fa més bones persones. Ho deia el Joan Ollé [director del muntatge]: en aquests moments tothom hauria de veure una obra de Lorca, per decret. Amb les paraules de Lorca el públic es nodreix, se sent millor. Parla de coses molt vigents: l’espera, el pas del temps, la modernitat, les classes socials... I ho diu tot amb una bellesa que t’arriba amb el mateix efecte que si et posessis cremes bones. Sóc molt lorquiana.
Pesa ser la protagonista d’una obra al TNC?
No ho visc com un pes. És una obra coral, en sóc la protagonista i surto als cartells i tot, però fem molta pinya i l’obra s’ha d’explicar entre tots. Ara bé, també és cert que quan em va trucar el Joan Ollé, em deia: “Pensa que l’última persona que ho va fer va ser la Núria Espert”. A més, és una obra que Lorca va escriure per a la Margarida Xirgu. Tot això et dóna orgull i responsabilitat.
Et deixes dirigir bé?
Sí, sóc superbona alumna. Si noto que hi ha talent i que confien en mi, hi vaig i a totes, al que diguin.
Com t’has entès amb Mercè Arànega i Carme Elias?
Amb l’Arànega som semblants en un aspecte molt bèstia: som molt d’aquí, i molt d’embrutar-nos. La Carme és l’elegància, treballa més fi. Amb la companyia ens portem molt bé. Hem fet molta família, i jo crec que es veu a l’escenari. Jo no coneixia l’Enric Majó i me n’he enamorat perdudament, és un amor.
Suposo que el primer TNC de la teva vida devia fer impressió.
Va ser Calígula. La Carme Elias em donava una cosa per beure, recordo que és l’únic que feia. Només tenia una frase, i m’hi ficava tant en aquell moment! M’enrecordo de veure com treballaven al Nacional actors que ja havien fet quatre-cents Nacionals: si estaven d’esquena, potser de sobte badallaven. I jo pensava: “Què fan?”Jo estava d’esquena i tot ho sentia, tot ho patia, era una experiència brutal. I em deien: “No treballis tant, home!”
T’imaginaves que un dia series protagonista del TNC?
No, no planifico gens, sóc intuïtiva.
Però ara el que t’arriba tampoc t’espanta.
No, no. Sóc molt treballadora. Per exemple, en el cas de Doña Rosita, el Joan Ollé em va trucar per Sant Joan de l’any passat. Llavors em vaig aprendre el text. Després m’enrecordo de ser a la platja a l’estiu repassant. I s’ha estrenat al febrer. Per preparar-me per a l’obra vaig anar a Granada, a la Huerta de San Vicente, m’he llegit totes les conferències de Lorca... El que més m’agrada de la meva professió és aquest moment d’esponja. Vaig passejar-me “ por la calle de Elvira para arriba, para abajo, para arriba, para abajo...” Però aquestes coses les faig perquè em nodreixen la vida, no em serveix pensar només en la feina.
Ets una actriu de teatre?
Sí, i de cinema també. A la televisió sí que no m’hi trobo, de moment. Hi ha una cosa de la rapidesa de la feina que em tira enrere.
Vols bones frases.
M’interessa que el que transmeto tingui ressò en el públic, que nodreixi la societat en què vivim. Vaig començar ballant, i va haver-hi un moment en què tenia necessitat de transmetre, de la paraula, d’arribar més lluny.
La pel·lícula que has fet amb la Mar Coll, Tots volem el millor per a ella, us està donant alegries.
Moltes. Al Festival de Miami m’han donat el premi a la millor interpretació. El cine té aquesta cosa, tu ja l’has fet i es va veient, fa el seu camí.
El teu personatge, la Geni, no és gaire feliç.
És una dona que ha patit un accident. La part dolenta és que porta un any en recuperació, i això és molt traumàtic per a ella i per a la família. La part bona és que a partir d’aquest accident es comença a plantejar si és feliç amb la seva vida, amb el marit que té, amb la seva família, amb la professió que ha exercit. I sí que té com una semidepressió, perquè s’està desubicant. És una dona de 40 anys que passa per una altra infància i una adolescència, fins que torna a prendre decisions. I això pot ser molt traumàtic, pot ser molt trist, però alhora pot ser una oportunitat.
Ni la Rosita del TNC ni la Florència de Pa negre ni la Geni de Tots volem el millor per a ella no són personatges feliços.
No, ni còmics tampoc. Faig persones tristes-alegres, o melancòliques-alegres. Jo sóc molt alegre però també entenc molt la tristesa. Crec que l’he traspassat i la veig en la gent, la veig en la vida. La vida és trista, és brutal però trista. Que un dia s’acabi és trist.
Vols canviar de registre?
El Joan Ollé em va dir: “Et tornaré a tirar els trastos”, i li vaig dir: “Si no és comèdia no em truquis”. Necessito enamorar-me de noves històries, fer alguna cosa més lluminosa.
Ara pots triar?
Hi ha molta gent que em truca dient: “Ui, segur que estàs molt ocupada”, i dic: “Bé, no tant, tampoc”. Però sí que començo a tenir l’agenda una mica més plena, més projectes. Alguna vegada també em trobo dient no, eh? Poder triar és meravellós.
El que et converteix en un nom és Pa negre?
Sí, el canvi més gran és que em truqui l’Agustí Villaronga per fer de Florència. Jo he fet dues pel·lícules de dos directors catalans en català. I una va arribar al Japó, on vam anar a presentar Pa negre. I ara hem anat a Miami amb Tots volem el millor per a ella, una pel·lícula catalana amb una actriu que parla en català. He sigut dues vegades nominada als Goya com a protagonista amb papers en català [El va guanyar amb Pa negre]. És que gairebé m’haurien de fer...
La Creu de Sant Jordi, com a mínim.
Esclar. I a Madrid deia: “També ser fer pel·lícules en castellà, eh?” Tampoc creguis que em truquen tant els directors coneguts de Madrid. Això sí, al juliol faré una pel·lícula amb la Gracia Querejeta, i me n’alegro perquè és com entrar en un altre món.
Recentment has fet una pel·lícula sobre Carmen Amaya.
Sí, en una TV movie amb la Judith Colell. S’estrenarà el 4 de juny. Hi interpreto una bailaora d’aquí que vol fer un homenatge a Carmen Amaya. Em vaig preparar, vaig estar un mes amb una bailaora, va ser una experiència molt maca. Això sí, els genolls em van quedar destrossats!
I ara continues flamenca?
No. Saps què em passa? Quan he de preparar un personatge, m’hi fico a fons. Però sóc apassionada en càpsula, en un temps determinat. Vaig anar a Granada, vaig estar al Sacromonte, vaig anar a veure tots els tablaos, em vaig fer superamiga de la bailaora, vaig anar a veure també tots els t ablaos de Barcelona... Llavors faig la peli i faig clac!: s’acaba.
Renoves les passions.
I més en la meva professió, que em permet la sort d’entrar en un altre món. M’agrada allò de la intensitat del moment.
T’espanta fer una obra comercial?
El que m’espanten són alguns textos. Si comercial vol dir que es comerciarà més i vindrà més gent, n’estic encantada. Si comercial vol dir que perquè arribi a més gent ha de ser més buit, no m’interessa. En una comèdia lleugera que a mi no em fa gràcia no m’hi puc ficar.
El teatre i el cinema continuen en crisi?
El teatre no tant, genera una necessitat més gran, veig la gent amb ganes d’aquesta catarsi col·lectiva, de veure passions humanes. Si de cas, pateix la crisi només perquè amb l’IVA la gent troba que les entrades són cares. Però al cinema sí que hi ha molta dificultat, perquè el cinema requereix molts diners per començar. N’estem fent perquè tothom té moltes ganes de treballar i perquè no volem que es pari la indústria, però en realitat no es pot fer. Necessita moltes ajudes, necessita un suport privat, necessita que s’abaixi l’IVA...
M’has dit que vas començar ballant?
Sí, als 4 anys. Anava a l’escola de la Coco Comín, que era una coneguda de la meva família. Ella acabava d’obrir l’escola, m’hi van ficar i em va encantar. Hi anava amb la meva cosina, que com que plorava en cada classe la van acabar traient. I jo encantada amb el meu tutú. Feia jazz i ballet.
Als 4 anys un tutú deu fer il·lusió.
Però a la meva filla gens, eh? Té sis anys i és de xandall total. No la porto a dansa, no sóc tan sacrificada com a mare.
Quan et va arribar el teatre?
Tard, tard. Primer vaig fer molta dansa. Recordo aquells festivals de nena, on ja em posaven a l’estil Shirley Temple: Yo soy aquel negrito del África tropical, El Mago de Oz... Vaig començar a estudiar humanitats a l’Autònoma i fèiem més assemblees que classes. Vaig fer fins a tercer. Anava molt a l’Aula de Teatre. Vam fer una obra, Receptes culinàries de Romeu i Julieta, escrita per nosaltres. M’enrecordo de ser a la plaça de l’Autònoma tirant cireres... Però jo anava al teatre i m’avorria. I pensava: “Com em puc dedicar a una cosa que m’avorreix com a espectadora?” S’apagaven els llums i pensava: “Ai, és que ja m’imagino tot el que passarà”. I m’enrecordo d’un espectacle de les Metadones que em va encantar, La Bernarda es calva. Ho feien al Malic, i allà vaig veure que hi havia altres maneres de fer teatre, altres tipus de teatre. I no em vaig començar a considerar actriu fins que vaig tornar de Buenos Aires, on vaig viure un any.
Ui, ordenem-ho, que em perdo.
Després del meu pas per humanitats vaig fer les proves d’accés a l’Institut del Teatre. Vaig deixar-ho a segon curs. I em va sortir una feina, la primera de la meva vida, a Canal Plus. Era un programa infantil que es deia Más o menos multiplicado o dividido. Era el moment vaques grasses de Canal Plus. Vaig marxar de casa, vaig llogar un pis, vaig estar tres anys treballant-hi i després ja me’n vaig anar a Buenos Aires.
Per què Buenos Aires?
Va venir la tongada de directors argentins, el Javier Daulte amb la Gabriela Izcovich van fer un curs a la Sala Beckett, i a tres actrius d’aquí ens van proposar de fer una coproducció amb ells. Van ser tres mesos, però em vaig enamorar i m’hi vaig quedar. Em vaig enamorar, de tot. Em vaig fer sòcia del Boca, cada diumenge anava a la cancha, la pizza, el tango...
Ets apassionada, ja ho veig.
Era la més portenya de tots, i amb molta consciència social. Va ser l’època del corralito, vaig ser piquetera... De tot. Amb un any vaig fer una feinada.
Vius intensament.
Sí, sí, a mi m’agrada viure les coses. I esclar, als 21 anys, imagina’t. Reia molt, m’agradava molt. Vaig anar a veure una obra de Dostoievski on només entrar et donaven unchupito de vodka. L’obra començava per allà. I deies: “Ostres, això sí que m’agrada”.
Si d’aquí 10 anys et torno a entrevistar, què haurà passat? Continuaràs fent d’actriu?
El Javier Daulte em va dir que hi estava condemnada.
Continuaràs vivint a Barcelona?
Segurament. Tot i que de fet sóc de Barcelona i visc a Vallvidrera.
Buenos Aires o Hollywood et farien canviar?
Hollywood no. Buenos Aires sí. M’atrau molt. M’atrau sentir-me a gust amb el meu idioma. Anar-me’n a Sud-amèrica m’interessa, m’agrada el cinema mexicà, l’argentí, l’uruguaià... Però amb la nena m’ho haig de pensar més.
Tenies clar que volies ser mare?
Des de petita ja volia ser mare. Però em va costar una mica decidir-m’hi perquè vinc d’una família de pare arquitecte i mare molt de casa, sempre present: arribaves a casa i sempre hi trobaves el sopar fet, el dinar fet, amb flors... Vaig haver d’acceptar que jo als vespres no hi seria, que no sempre podria recollir la meva filla a l’escola. La nena l’he portat al camerino, i mentre jo em maquillava ella anava dibuixant. Ella estava encantada, però jo pensava: “Ai, un altre diumenge aquí al camerino...”
Tens molta vida social?
No, no. Sóc d’estar a casa i sóc molt d’amigues, però de vida social poca cosa.
Estàs pendent del que diuen de tu?
No tinc Facebook i sóc molt poc d’ordinador, de mails. Però el meu representant em va dir que havia de tenir Twitter, me’n vaig fer i ara em diu: “Però primer has de tenir seguidors”... El cas és que m’agrada molt més anar a caminar per Vallvidrera. Faig ioga, cuinar m’agrada. La vida tranquil·la.
El perfil
Tothom va començar a parlar de Nora Navas (Barcelona, 1975) fa tres anys, quan va guanyar el Goya a la millor actriu pel film Pa negre.
Però per a molts espectadors la Nora ja era una vella coneguda. Amb una sòlida carrera al teatre i la televisió, l'actriu havia aconseguit ficar-se a casa de molts catalans gràcies a la seva aparició en sèries com El cor de la ciutat i Ventdelplà.
Riallera i raonadora, Navas és una actriu que dota de gran profunditat els papers que interpreta. Ho va fer ficant-se en la pell d'una dona turmentada a la recent Tots volem el millor per a ella, de Mar Coll.
I ho torna a fer, aquest cop al teatre i sota la direcció de Joan Ollé, transformant-se en Doña Rosita a l'obra Doña Rosita o el lenguaje de las flores, de Lorca. La podeu veure a la Sala Gran del TNC fins al 6 d'abril.
