Mostrando entradas con la etiqueta Alba Pujol. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Alba Pujol. Mostrar todas las entradas

de ÀNGEL GUIMERÀ
versión y dirección CARLOTA SUBIRÓS
dramaturgista FERRAN DORDAL 
intérpretes MERCÈ ARÀNEGA, LAURA AUBERT, JAVIER BELTRÁN, ROGER CASAMAJOR, LAIA DURAN, ORIOL GENÍS, ALBA PUJOL / NIES JAUME y RAMON PUJOL
duración 1h 20min
fotografías DAVID RUANO
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y TEATRE EN XARXA
SALA PETITA (TNC)

Desde la entrada a la sala ya se intuye la tragedia. Un pianista y un violinista tapan el silencio de los futuros llantos. Sol Solet es la obra más feminista de uno de los mejores dramaturgos de la literatura catalana, Àngel Guimerà. Y otra mujer, Carlota Subirós la ha sacado del olvido y de paso le ha quitado el polvo acumulado durante años.

En una escenografía minimalista pero de aspecto decadente se reúnen los personajes. Munda, Laura Aubert, eterna enamorada de Hipòlit, Roger Casamajor, espera la vuelta de su primo Bernabé, Ramon Pujol, y de su salvador, Jon, Javier Beltran, junto a su tía Gaetana, Mercè Arànega.



La puesta en escena es hipnótica. El foco central que se desliza a lo largo y ancho de la escenografía de Max Granezel es el encargado de enfatizar las luces y las sombras propuestas en los diálogos de Guimerà. La iluminación de Carlos Marquerie es simplemente exquisita y alcanza su punto máximo en la última escena, de aquellas que te atrapan y no te dejan ir.

Aunque durante los primeros momentos el montaje peca de un estatismo excesivo, éste se acaba rompiendo y el ritmo del montaje acaba por vencerle. Carlota Subirós consigue romper con la narración de esos primeros instantes y transformar el montaje en una especie de "thriller", donde los hechos/acontecimientos toman tanto protagonismo como la psicología de los personajes.



Laura Aubert vuelve al drama y nos traslada el dolor, la culpa y las dudas de una mujer doblemente abandonada, traicionada y que paga con la misma moneda a quien la ama. Aún así, quien se lleva la función de calle es Roger Casamajor, que le tiene pillado el truco a este tipo de personajes. Su Hipòlit es un arma de doble filo que intenta jugar con el espectador pero que acaba ganando la versión menos alentadora de este jugador posesivo y maltratador, que como tantos otros ama "sin medida". 



Uno de los grandes aciertos de la producción es el tratamiento de la figura de la Ombra, en mi caso interpretada por Alba Pujol, una especie de voz de la conciencia de los personajes, un eco que ayuda a situarse al espectador y que a veces, convierte a las escenas en espejismos. La Ombra se fusiona perfectamente en el espacio sonoro creado por Damien Bazin y que en este montaje tiene una importancia crucial a la hora de crear y amplificar las escenas más dramáticas.

Sol Solet es un montaje sugerente, provocador, lleno de simbolismos, una bomba ideológica brutal. Descender al infierno, a veces, tiene su recompensa. Sin duda, el mejor montaje de lo que llevamos de temporada del TNC.

SOL SOLET

by on 19:03
de ÀNGEL GUIMERÀ versión y dirección CARLOTA SUBIRÓS dramaturgista FERRAN DORDAL  intérpretes MERCÈ ARÀNEGA, LAURA AUBERT, JAVIER ...


Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Hace un par de años conocíamos la versión teatral en castellano de la película de Woody Allen Husbands and Wives que Àlex Rigola había adaptado y dirigido en el Teatro La Abadía de Madrid, esta temporada llega su versión catalana, que comienza a rodar el 16 de septiembre en La Villarroel.

La película estrenada en 1992 es uno de los mejores guiones de Woody Allen, el mismo ha declarado en numerosas ocasiones que es una de sus películas favoritas. La temática gira alrededor de las relaciones de pareja, en que a través de los conflictos matrimoniales se esconden la inercia vital y las inseguridades. La película rodada cámara en mano, es en realidad un falso documental que permite transmitir de forma hiperrealista las tensiones que se producen entres sus personajes y da la impresión de colar una cámara oculta en medio de un matrimonio real, un puro ejercicio de voyeurismo.

Alex, escritor y profesor de literatura, y su mujer Carlota, que trabaja en una revista de arte, no se pueden creer que sus mejores amigos, Alícia y Josep Lluís, aparentemente una pareja perfecta, hayan decidido separarse. A partir de este hecho, la pareja comienza a plantearse si su matrimonio se basa en una relación realmente sólida.

Àlex Rigola segura que la obra es un retrato "crudo y obsceno" de las relaciones de pareja a través del humor, y que el texto, "más próximo a la literatura que al cine", ofrece "mucha posibilidades escénicas".

Marits i Mullers es una coproducción entre Heartbreak Hotel, La Villarroel, Teatro de La Abadía y Trànsit Projectes, adaptada y dirigida por Àlex Rigola y que cuenta con un reparto coral: Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, Alba Pujol y Lluís Villanueva.

TEXTO: FEDERICO GARCÍA LORCA
DIRECCIÓN: JOAN OLLÉ
INTÉRPRETES: NORA NAVAS, MERCÈ ARÀNEGA, CARME ELIAS, LAURA GUITERAS, MARTA BETRIU, MIREIA LLUNELL, VICTÒRIA PAGÈS, ALBA PUJOL, CANDELA SERRAT, ENRIC MAJO, ALBERT TRIOLA, JOAN ANGERA, ORIOL GENÍS i ENRIC CAMBRAY
DURACIÓN: 1h 40min
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Quizás sí, quizás no entendí Lorca, aunque lleve leyendo sus páginas hace muchos años. Quizás tampoco sea su mejor obra, pero el montaje de Joan Ollé desmonta cualquier signo de alegría que en la lectura del original le pudiera quedar al lector. Este devenir, sacado de las páginas de chejovianas, este aguantar, ver la vida pasar y ni inmutarse es lo que más me entristece, porque Lorca es vida, incluso en obras como La casa de Bernarda Alba o en Yerma y aquí Ollé marchita el capullo.

De no funcionar la adaptación o el aire que Joan Ollé ha querido impregnar en ella, se podía pensar que las interpretaciones tiraran del carro, pero la cuerda se rompe, y no hace falta esperar mucho para comprobarlo. Interpretaciones planas, incluso en el caso de la Nora Navas, personalmente admirada, que no convence y que en el tercer acto parece levantar el vuelo pero simplemente es un espejismo. Muchos han destacado el papel de Mercè Arànega, quizás porque le va como anillo al dedo, y sí son los mejores momentos de toda la obra, cuando su desparpajo y su maestría invaden el escenario y te animan a pensar "venga, va que ahora vendrá lo mejor".

La blancura escenográfica, como si se quisiera abrazar Andalucía, esa Granada de Lorca en un sólo vistazo. Perfecto, pero falta algo, hay demasiado vacío, demasiados instantes donde sientes que no hay conexión entre textos, actores y puesta en escena.

Las flores están cortadas, han dejado de crecer y se han marchitado demasiado pronto. Joan Ollé ha intentado repetir la jugada que también le salió con A la ville de Barcelona, pero esta vez el veredicto no le ha otorgado ninguna medalla.
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Després de La rosa tatuada a la Sala Gran del TNC, és molt coherent que la següent referència sigui Doña rosita la soltera. No és cap casualitat. Si Tennesse Williams va desplaçar-se a Barcelona per imbuir-se de la poètica de Lorca (a la ciutat adoptiva, que amb el padrinatge de Margarida Xirgu el va acollir amb els braços oberts), el poeta granadí va trobar en les floristes de la Rambla unes còmplices inesperades. La setmana passada el director de la producció, Joan Ollé, i el director artístic del TNC, Xavier Albertí, ho van voler recordar fent una visita a Carolina Pallés, la néta de la florista que tindria per Lorca un respecte profund. El drama lorquià, el darrer que va poder veure estrenar, arrenca temporada aquest vespre a la Sala Gran del TNC i estarà en cartell fins al 6 d'abril.
Joan Ollé s'ha convertit en un autor expert a traslladar poetes a escena. Ja ho va fer amb Vicent Andrés Estellés (Coral romput) o Salvador Espriu (El jardí dels cinc arbres). Ara té l'oportunitat de presentar el món poètic, però pensat per a l'escena, de Lorca. L'obra, escrita en plena efervescència de la República, es remunta a una època grisa anterior. La Granada més tradicional en les etapes de 1890, 1900 i 1910. És un passatge d'una noia òrfena, que viu amb els oncles i que espera amb confiança (i aquests també hi confien) el retorn del cosí per casar-s'hi; una dona que, cap al final de l'obra, ja s'acosta a la cinquantena i fa anys que té l'aixovar complet, i un oncle que s'ha arruïnat per pagar-li un llit de matrimoni. Lorca retrata, com també feia a La casa de Bernarda Alba (Sala Petita, 2009) o a Yerma(actualment, al Teatre Tívoli amb Sílvia Marsó de protagonista) una societat tancada, empresonada per uns hàbits caducs. Lorca manté fins al final la seva voluntat de fer pedagogia a través del teatre adreçant-se a les classes més populars.De fet, li van respondre.
Doña Rosita la soltera es va estrenar al Teatre Principal el 1935, amb la musa Xirgu de protagonista. Ara és Nora Navas l'actriu que interpreta aquella dona que està esperant el retorn del seu xicot de l'Argentina, davant de la incredulitat del veïnat. Tot i que és poc habitual que una actriu es vulgui influenciar per altres artistes que han interpretat el paper, Navas celebra la generositat de Núria Espert, que li va donar algunes claus per dur Rosita a escena: el seu personatge “és ple de vida”. És una peça coral, insistia la setmana passada la protagonista, que es completa amb Joan Anguera, Mercè Arànega, Marta Betriu, Enric Cambray, Carme Elias, Oriol Genís, Laura Guiteras, Mireia Llunell, Enric Majó, Victòria Pagès, Alba Pujol, Candela Serrat i Albert Triola.
Cada vespre Margarida Xirgu rebia un misteriós ram de flors d'un anònim. L'equip artístic va esbrinar que, en realitat, eren les floristes de la Rambla les que li feien l'homenatge diari. Per aquest motiu, Lorca va decidir fer una funció dedicada a les floristes, d'ara fa quasi 80 anys, tot recitant “con el cariño con que os saludo bajo los árboles como transeúnte desconocido, os saludo esta noche aquí, como poeta, y os ofrezco, con franco ademán andaluz, esta rosa de pena y palabras: es la granadina Rosita la soltera”.

Rosita s'espera

by on 15:14
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Després de  La rosa tatuada  a la Sala Gran del TNC, és molt coherent que la següent referència s...

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MERCÈ VILA GODOY
INTÈRPRETS: NEUS BERNAUS, ISAK FÉRRIZ, ALBA FLOREJACHS, ÒSCAR MUÑOZ, JOSÉ PÉREZ i ALBA PUJOL
DURADA: 1h
LA SECA-ESPAI BROSSA

Vendre Somni com una versió lliure de Somni d'una nit d'estiu de Shakespeare queda bé, que després sigui lliure o només comparteixi una paraula del títol ja és una altra cosa. Malgrat aquest però inicial d'avís pels que després de llegir això es decideixen a veure-la, Somni és una història de relacions humanes, de parelles i amics de la trentena que caminen una mica perduts per les seves vides. Res que no s'hagi vist altres vegades, però tan real com la vida mateixa.

Mercè Vila Godoy és l'habitual ajudant de direcció de la Carol López i això es nota en tot el muntatge. Potser molts recordareu VOS, un dels primers muntatges de la Carol, doncs bé aquest Somni en té molts paral·lelismes amb ell. La història està explicada d'una manera molt cinematogràfica. Les quatre parelles assajant una obra, entren i surten d'escena, i veient els assajos i també la seva vida personal.

Si hi ha un però de Somni és el propi somni que dóna títol a la peça. Com conclusió de tot l'espectacle, durant uns minuts els espectadors queden submergits en una altra dimensió, difícilment explicable que dóna pas al desenllaç final. Realment el text podria fer un salt d'uns minuts i no perdre res, però queda tot aturat en està escena i talla el ritme de la dramatúrgia i desorienta l'espectador.

EL que potser faci decidir-se al públic anar-hi és la presència d'una sublim Alba Florejachs que ja ens va deixar bocabadats amb L'Any que ve serà millor, i que ara ho torna a fer, la seva capacitat interpretativa i còmica no té límit. Els seus companys de repartiment estan bé, però ella brilla amb llum pròpia.

Somni és una obra de fàcil digestió, una revisió d'una tema quotidià, força ben interpretat, que et farà sortir del teatre amb un somriure a la cara i amb ganes d'asseure't en una altra butaca per seguir somiant.

SOMNI

by on 18:47
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MERCÈ VILA GODOY INTÈRPRETS: NEUS BERNAUS, ISAK FÉRRIZ, ALBA FLOREJACHS, ÒSCAR MUÑOZ, JOSÉ PÉREZ i ALBA PUJOL ...
Font: J.B. (elpuntavui.cat)
Un treball dramatúrgic a partir d'improvisacions i en què els personatges de la comèdia Somni d'una nit d'estiu, de Shakespeare, es confonen amb els dels actors que el preparen en una sala d'assaig. La directora Mercè Vila Godoy explora un nou camí en què la música en directe, el vers i la prosa es fonen per explicar una història de relacions entre una companyia. Els protagonistes són un grup d'actors, però també podria ser un equip de sociòlegs, diu l'actor Òscar Muñoz.
El somni es representa fins al 3 de març a La Seca i compta amb un repartiment explosiu, com ara els còmics José Pérez, Neus Bernaus i Alba Florejachs (L'any que ve serà millor, que també havia dirigit Vila), amb Isak Férriz (membre del pinyol del col·lectiu Indi Gest), Òscar Muñoz (habitual amb Pau Miró i Oriol Broggi) i Alba Pujol (actriu amb Carlota Subirós i Àlex Rigola). Treballen en el projecte, en diverses etapes, des de fa un any i mig. ”M'hi podria estar dos anys”, comenta Muñoz, satisfet de les troballes a la sala d'assaig. El director de La Seca, Hermann Bonnín, augura l'èxit de la producció.


Font: Laura Serra (ara.cat)
És difícil de determinar si Somni és una obra original inspirada en Shakespeare o bé és una versió contemporània de Somni d'una nit d'estiu. Però el resultat és el mateix: la directora Mercè Vila Godoy s'ha inspirat en els personatges i les trames d'una de les grans comèdies shakespearianes per parlar, en un espectacle radicalment contemporani, de les formes de l'amor en la societat actual. "Faig servir Shakespeare per parlar del que per a mi és important a Somni d'una nit d'estiu, que són les tres relacions de parella. Hi ha l'amor passional correspost, l'amor no correspost i hi ha una parella més madura i amb experiència que viu un moment de crisi relacionat amb el fet de no tenir criatures. Són personatges del segle XXI, no del segle XVI", explica.
A partir d'aquest vespre La Seca es convertirà en el bosc en què els protagonistes de Somni, que representen una companyia d'actors, van a assajar Píram i Tisbe. "Si he fet servir el fet que siguin una companyia de teatre és perquè a l'original és així, però no té més importància que la representació de les relacions humanes. Podria passar en qualsevol sector", assegura Vila Godoy.
Somni ha sorgit d'un procés de creació col·lectiu a base d'improvisacions amb els actors. La directora va reunir un planter d'intèrprets joves però amb cert recorregut teatral, amb qui ha passat mesos a l'estudi. Isak Férriz, Alba Florejachs, Alba Pujol, Neus Bernaus, Òscar Muñoz i Jose Pérez són el repartiment que actua, toca i canta en aquesta comèdia, en cartell fins al 3 de març.
La dramatúrgia està confegida d'escenes amb grans dosis de quotidianitat i també fragments d'una teatralitat de més volada, en els quals se serveix del vers de Shakespeare. "Sempre que he pogut, he partit dels textos originals. És que costa de desempallegar-se'n! -confessa-, però jo volia fer-ne una versió lliure". Ni rastre de reis i follets.
Després de dirigir diversos textos aliens (l'èxit L'any que ve serà millorLas chicas del tres y media Floppies), Vila Godoy "tenia ganes de fer un salt i provar nous llenguatges", per això es va llançar a l'escriptura. De tota manera, no pot ni vol amagar les seves mestres escèniques, les directores Carol López i Carme Portaceli (a qui fins i tot ha robat el músic Dani Nel·lo).

TEXT i DIRECCIÓ: IBAN BELTRAN
INTÈRPRETS: ELENA FORTUNY, ALBA PUJOL, MUNTSA ALCAÑIZ i JOAN ANGUERA
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, CAER i LA TROCA PRODUCCIONS ARTÍSTIQUES
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

"Zapatero a tus zapatos" és la sensació que tens al sortir de veure això. Només va estar uns dies amb cartellera però no li calien més. Amb la bona fornada de dramaturgs que hi ha actualment al país, no entenc com s'ha arribat a representar un text escrit per un metge, que potser si que li interessa un tema, que per la resta de la humanitat ens resulta avorrit i sense substància.

Però l'errada no es queda només en que el text no té l'entitat, no és un text científic o filosòfic com es podia pensar en un primer moment, sinó que es parla de relacions, de la dependència que estableixen alguns humans d'altres i com aquesta pot acabar per destruir qualsevol tipus de relació personal afectiva, amorosa o no.

El text ple de tòpics de les relacions humanes no aporta res de nou, li manca alguna cosa que enganxi al públic i li faci jugar, li faci voler saber el perquè els personatges actuen com actuen o què passarà a l'escena següent. Les interpretacions gens creïbles de principi a fi. Tots quatre passen de puntetes per l'obra, però és que la dramatúrgia tampoc ajuda gaire.

Posada en escena clàssica, sense gaires pretensions, com la resta del muntatge i que ni suma ni resta, simplement avorriria fins i tot als espiadimonis. Esperem que l'Iban Beltran sigui millor metge que dramaturg, pel nostre bé i el dels seus pacients. Haurà espiadimoni que em faci oblidar-ho el més ràpid possible? 

ESPIADIMONIS

by on 19:34
TEXT i DIRECCIÓ: IBAN BELTRAN INTÈRPRETS: ELENA FORTUNY, ALBA PUJOL, MUNTSA ALCAÑIZ i JOAN ANGUERA PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, CAER i ...


Divendres es va estrenar al Teatre Bartrina de Reus l'última obra de Ramon Gomis, L'espiadimonis, que la setmana vinent desembarcarà al Lliure de Gràcia, el mateix espai on el 1990 va estrenar Capvespre al jardí que, amb escenografia de Fabià Puigserver, direcció de Lluís Pasqual i un repartiment d'upa (Homar, Bosch, Lizaran) va ser una fita en la trajectòria de l'autor. Al Reus natal, Gomis havia fundat amb Pasqual el grup La Tartana i a començament dels setanta havia escrit ja una primera trilogia de peces breus i intenses. A principi dels noranta, rere l'embranzida de Capvespre... i en homenatge a Fabià, va escriure Al fil de la mar, publicat el 1994 però que no es va estrenar fins al 2006 al Versus Teatre dins del cicle L'alternativa dels 70. I, encara, El mercat de les delícies, un encàrrec del CDGC representat al Romea el 1993.
La dramatúrgia de Gomis, malgrat el recorregut ple de parèntesis, manté un estil propi molt marcat: són textos despullats, sense galindaines, que presenten una història d'aparença senzilla amb un desenvolupament sintètic i uns diàlegs escarits, però amb un rerefons que emergeix entre línies, que espunta pels racons d'una conversa sense estridències i que acaba provocant una flamarada enlluernadora que es consumeix amb la mateixa celeritat que s'ha encès.
Si en les peces dels setanta Gomis, fill del seu temps, plantejava qüestions més socials en implicacions més col·lectives, en les dels noranta i l'època actual se centra en les relacions més privades, en què els personatges són abocats a transitar el laberint de l'existència en la seva individualitat limitada, dependent, acoquinada. A L'espiadimonis Gomis sap copsar la crua realitat a què ens aboca el govern dels ineptes, tosques titelles entre els dits criminals del capital. Ho fa a través d'un doble triangle amorós amb base comuna. La protagonista, Ela de Bàthory, cognom que remet a una sagnant comtessa d'Hongria, és una jove i ambiciosa científica que arriba a Barcelona seguint la seva parella Verònika, una escriptora a qui el seu editor i amant ha muntat pis. Ela es presenta al doctor Pere Jové, professor emèrit i reputat investigador, per treballar al seu costat, sota la malfiada mirada d'Àngels, l'assistent i examant del científic que vigila gelosa el seu territori. El temps de l'acció és comprimit i passa volant, de l'estiu a l'hivern, mentre es cabdellen les relacions entre els personatges, espeteguen els estímuls, grinyola el frec i s'obren camí les incerteses. Se cita Txèkhov, es toca Bartók i es discuteix de ciència: la complexitat dels sistemes biològics i la tria dels rodadits com a model del caos. El vol aleatori de la libèl·lula (l'espiadimonis) esdevé metàfora de la complexitat del món i imatge de la jove generació que encarna el personatge d'Ela.
L'ajustada direcció d'Iban Beltran aconsegueix fer emergir de l'aparent simplicitat del drama, el dens pòsit de vivència que s'hi amaga. Alba Pujol ofereix una interpretació vívida i neta d'Ela: sap presentar-la amb la desimboltura i l'impuls de la joventut que s'ha de menjar el món, per després anar desvetllant el ram de dependències i els racons més profunds de les pors que l'assetgen, arrossegada per les forces emotives que l'estiregassen, abocada al dubte, col·lapsada d'inseguretats i, tanmateix, decidida a no mirar enrere. L'actriu matisa i il·lumina els perfils del personatge amb sorprenent naturalitat i expressiva emoció. Al seu costat Elena Fortuny dibuixa una Verónika que recorda la Petra von Kant de Fassbinder: sembla forta, decidida, segura del que vol, per recobrir una personalitat vulnerable. Muntsa Alcañiz sap conferir a l'Àngels la discreció pròpia d'una secretària eficaç, colrada per l'experiència, que esdevé la gran manipuladora de tots els fils: tot està en mans de la labor silenciosa dels subalterns. Joan Anguera no acaba de fer justícia amb el professor que sembla a mercè de les dones que l'envolten. La seva interpretació és freda i distant, i una mica ja ho és així el personatge, però és un home de talent que conserva el caliu del seductor que va ser. A Reus ha quedat distant i un pèl destrempat, però segur que el rodatge el posarà a lloc. Una molt bona ocasió per retrobar la penetrant dramatúrgia de Ramon Gomis.
Font: Francesc Massip (www.elpuntavui.cat)

Els rostres de la por

by on 17:27
Divendres es va estrenar al Teatre Bartrina de Reus l'última obra de Ramon Gomis,  L'espiadimonis , que la setmana vinent desem...

CREACIÓ, DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
COREOGRAFIA: ÀLEX RIGOLA i FERRAN CARVAJAL
INTÈRPRETS: INMA ASENSIO, MIQUEL BARCELONA, PATRÍCIA BARGALLÓ, FÀTIMA CAMPOS, JOAN CARRERAS, FERRAN CARVAJAL, XEVI DORCA, ÈLIA LÓPEZ, DAVID ESPINOSA, SERGI FAÜSTINO, RAQUEL GUALTERO, ANNA HIERRO, CRISTINA MIRALLES, ALICÍA PÉREZ, ALBA PUJOL, CLAUDIO ROJAS, JUANJO RUANO, ANNA RUBIROLA i GUILDO SARLI
PRODUCCIÓ: GREC 2011 FESTIVAL DE BARCELONA, BITÒ PRODUCCIONS i ÀLEX RIGOLA
TEATRE GREC

Un camp de blat. Una olivera. Una vintena d'intèrprets. Nietzsche. I una tempesta que gairebé ens arruïna l'estrena. Però no, el Grec 2011 es va tancar amb aquest poema visual d'Àlex Rigola ple d'erotisme i amb una mancança de tragèdia. Amb uns primers vint minuts de calma, amb quatre dels actors tirats per terra, vestits amb les seves millors gales, prenent una copa de cava i conversant sobre la vida i de sobte Nietzsche. Una conversa llarga i que es troba fora de connexió amb la resta de l'espectacle.

A partir d'aquí l'espectacle creix, la paraula deixa pas al moviment i els jocs sonors i de llums i el recinte del Grec es l'atmosfera propicia per a què ens envolti la màgia. Entrem en una espècie de viatge oníric i mitològic. Per als que no coneixen amb força precisió la història de la Grècia clàssica es poden sentir defraudats. Només una petita pantalla els anuncia quina és la història que estan representant els ballarins.

Un altre tall, innecessari que torna a recordar-nos la figura de Nietzsche, l'espectacle torna a perdre per uns instants ritme. Però la tornada a la dansa ho arregla. Tragèdia arriba al seu punt culminant quan sona Starman de David Bowie a la festa dionisíaca.

Tragèdia no serà recordat com un experiment fallit, però la seva plasticitat imperfecta apunta maneres per futurs muntatges de combinació de teatre i dansa amb els que vulgui experimentar l'Àlex Rigola. Els experiments tenen això que els resultats mai agraden a tothom.

TRAGÈDIA

by on 21:09
CREACIÓ, DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA COREOGRAFIA: ÀLEX RIGOLA i FERRAN CARVAJAL INTÈRPRETS: INMA ASENSIO, MIQUEL BARCELONA, PA...

TEXT: ANTON TXÉKHOV
ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: PEPO BLASCO, ROSER CAMÍ, JORDI COLLET, MIA ESTEVE, EDUARD FARELO, VICTOR PI, ALBA PUJOL, BERNAT QUINTANA, XAVIER RUANO, ANNA SAHUN i ERNEST VILLEGAS
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE MONTJUÏC


Carlota Subirós culmina la seva estada en el Lliure amb un Txékhov sense floritures. Ens trobem amb una escenografia molt nua, amb els mobles imprescindibles que requereix l'acció. Res de vestits d'època, tampoc moderns, els personatges vesteixen de manera simple perquè aquí ho més important és la paraula.

Subirós condensa en dues hores tota l'acció, lluny d'altres versions i el·liminant totes les parts i personatges superfluos. Tot el que hi ha és perquè ha d'estar, sense més. Una versió molt clàssica, amb els actes perfectamente delimitats amb la "caiguda" de teló inclosa però que malgrat tot agafa un ritme massa lent en algunes escenes.

Repartiment de luxe encapçalat per Mia Esteve, Roser Camí i Alba Pujol com les tres germanes, i amb uns secundaris excepcionals com Pepo Blasco, Eduard Farelo o Victor Pi. Petites però significatives actuacions de Bernat Quintana, Jordi Collet i Anna Sahun.

I entre ells, la música que acentua el desig de totes les germanes, però sobre tot la Irina (Alba Pujol), la més petita, de marxar cap a Moscou, el seu paradís, cap a una vida millor. Un text ple d'actualitat que per sort o per desgràcia s'ha complert, nosaltres som aquells que Txékhov veia com a esperança d'una vida millor i estem més o menys com fa 100 anys.

LES TRES GERMANES

by on 18:08
TEXT: ANTON TXÉKHOV ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS INTÈRPRETS: PEPO BLASCO, ROSER CAMÍ, JORDI COLLET, MIA ESTEVE, EDUARD FARELO...

TEXT: JOSEP MARIA DE SEGARRA
ADAPTACIÓ I DIRECCIÓ: XAVIER ALBERTÍ
INTÈRPRETS: PERE ARQUILLUÉ, IMMA COLOMER, XAVIER FRAU, ORIOL GENÍS, MIQUEL MALIRACH, ÀUREA MÀRQUEZ, ALÍCIA PÉREZ, MONT PLANS, ALBA PUJOL, XAVIER PUJOLRÀS, AINA SÁNCHEZ, TONI VALLÉS i EFREM GARCÍA (piano)
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)


Si barregem les quantitats necessàries de hidrogen i oxigen podrem obtenir aigua. Si barregem Xavier Albertí i Josep Maria de Segarra, com és el cas, obtenim un muntatge entre el teatre clàssic i els espectacles que poblaven el Paral·lel fa dècades. Tres hores de durada entre escenes musicals diverses i versos i estrofes de Segarra.

Xavier Albertí arrisca, com sempre, no deixa lloc per allò que es podia suposar que seria. Però no sempre assumir aquest risc és sinònim d'èxit. Vida Privada està molt lluny de l'encert. Frederic de Lloberola, amb un Pere Arquillué imperturbable, obre la funció amb un monòleg en el qual la paraula de Segarra és la protagonista fins que Rosa Trenor (Alícia Pérez) entra en l'habitació i a partir d'aquí comença el cabaret.

Sense dubte, la millor part del muntatge és la dedicada al cabaret, amb l'Imma Colomer excepcional i excel·lent tant en les coreografies col·lectives com a les seves parts singulars. Descobrim també una part amagada de l'Àurea Màrquez, i no em refereixo a la seva nuesa física sinó als moments compartits com a cantant i ballarina, impagables algunes passes.

L¡escenografia buida de Lluc Castells, el vestuari de Maria Araujo i la correcta i encertadíssima il·luminació d'Albert Faura completen aquest decebedora (en conjunt) Vida Privada. Un llarg i repetit muntatge que desil·lusionaria fins i tot al propi Segarra. De totes maneres, sempre ens quedarà el refugi de rellegir la novel·la.

VIDA PRIVADA

by on 18:22
TEXT: JOSEP MARIA DE SEGARRA ADAPTACIÓ I DIRECCIÓ: XAVIER ALBERTÍ INTÈRPRETS: PERE ARQUILLUÉ, IMMA COLOMER, XAVIER FRAU, ORIOL GENÍS, ...

TEXT: LEWIS CARROLL
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: FERRAN CARVAJAL, CRISTINA CERVIÀ, BABOU CHAM, JORDI COLLET, MIA ESTEVE, GUSTAVO LESGART, JORDI ORIOL, ALBA PUJOL, XAVIER RIPOLL, ANNA ROBLAS, LLUÍS SOLER, ÀLVAR TRIAY i amb la col·laboració especial de JANA CAMPS, LUARA MATEU, CARLA VIVES LLEIXA.
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE


El món d'Alícia no és fàcil d'entendre, és un llibre que llegim en la infantesa, però que té moltes lectures en diferents nivells. I mostra d'això era el pati de butaques, nens, joves i no tan joves es disposaven a veure l'espectacle. Molts d'ells puc assegurar que vam tenir un trauma al llegir Alícia, potser perquè no van entendre els seus mons, els resultava massa complicat d'imaginar, però he de dir que per a molts el muntatge de Carlota Subirós ens ha reconciliat amb l'Alícia i del trauma hem passat a tenir una espècie de saber més coses d'aquesta fantàstica nena.

Alícia (un viatge al país de les meravelles) era una aventura complicada que s'ha convertit en unespectacle bestialment meravellós. Carlota Subirós ens mostra un espectacle concebut des d'una òptica minimalista però que visualment resulta encertat a l'hora de crear una atmosfera propícia per a somiar i deixar-se transportar a un món imaginari.

Amb una escenografia plena de misteris, tants o més que els quals ens revela l'obra de Lewis Carroll, l'espectador se sent des del primer minut que s'eleva de la seva butaca i sense poder fer res per a impedir-lo és transportat a una altra dimensió.

Encara que el que més sorprengui d'aquest muntatge és la seva escenografia, no està de més destacar un excel·lent feina actoral, sobretot del seu protagonista, Alícia és Alba Pujol, que en el qual és fins ara el seu millor paper, ens fa que ens oblidem d'Alba i vegem tota l'estona a una meravellosa Alícia, que sense dubte serà difícil d'oblidar.

Teatre barrejat amb dansa per a representar el món dels somnis d'una nena que ni podia ni volia deixar de somiar. Un muntatge amb una clara petjada de la seva directora, Carlota Subirós, que és el més sorprenent i excitant que s'ha vist en la cartellera barcelonina del que duem de temporada. Alícia ha començat un viatge iniciàtic en les taules, ara una vegada baixat el teló per a sempre, ho seguirà fent en cadascun dels quals vam ser capaços de somiar amb ella.


FITXA ARTÍTICA
TEXT: DORIS LESSING
TRADUCCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
DIRECCIÓ:CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: ANNA AZCONA, JOAN CARRERAS, BELÉN FABRA, ALBA PUJOL, ALBERT RIBALTA, ERNEST VILLEGAS
PRODUCCIÓ:TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE

Doris Lessing és un regal. I veure l'adapció de la seva única peça teatral és una meravella pels sentits. Només pel text ja mereix la pena pagar l'entrada. Però el que et trobes dins de l'Espai Lliure sobrepassa els euros de la taquilla. Anna i Dave, o el que és el mateix Belen Fabra i Ernest Villegas, són una parella que lluita cos a cos contra els convencionalisme socials que envolten a qualsevol parella. Tot l'estona es produeix un joc, entre els protagonistes, i aquestos i el públic.
Més d'una hora i mitja de concentració absoluta, perquè el text ho requereix, és d'una d'aquelles obres que penses que si perds una miqueta, encara que només hi fossin uns segons, estàs perdent tota una joia.
Belen Fabra, malgrat que en les seves darrers incursions teatrals no hagi estat massa encertada, aqui ens descobre totes les pors i el caos de l'ànima de Anna Freeman que lluita incansablement per no convertir-se en aquelles dones a les que tant destesta. Ernest Villegas sap com imprimir-le al seu David Miller tota la força per plantar-li cara a una Anna Freeman en ple estat catastròfic.
Anna Azcona i Albert Ribalta destaquen als seus papers secundaris d'una soltera amb poques possibilitats de casar-se i un casat infeliç, cínic i tarambana, respectivament.
Un escenari a quatre bandes típic de l'Espai Lluire ens ofereix totes les seves possibilitats de veure com els personatges es desenvolupen en tres habitacions mínimes. Els clarobscurs dels jocs de llums fan la resta per a que els ulls de l'espectador vegin més estàncies de les que poden diferènciar a simple vista.
Una peça de Doris Lessing que malgrat haver-se escrit fa més de cinquanta anys, està en plena vigencia. És possible mantenir la llibertat individual dintre del matrimoni?

JUGAR AMB UN TIGRE

by on 13:54
FITXA ARTÍTICA TEXT: DORIS LESSING TRADUCCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS DIRECCIÓ:CARLOTA SUBIRÓS INTÈRPRETS: ANNA AZCONA, JOAN CARR...