Mostrando entradas con la etiqueta aLBERT tRIOLA. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta aLBERT tRIOLA. Mostrar todas las entradas


de GUILLEM MORALES basado en la novela de MARY SHELLEY
dirección CARME PORTACELI
intérpretes JOEL JOAN, ÀNGEL LLÀCER, LLUÍS MARCO, MAGDA PUIG, ALBERT TRIOLA, PERE VALLRIBERA, ALBA DE LA CRUZ
duración 2h 20min
fotografías DAVID RUANO
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y FACTORIA ESCENICA INTERNACIONAL
SALA GRAN (TNC)

No soy muy de monstruos yo, así que acudí a la magnánima sala del TNC con cierta cautela. Nunca me he leído la novela de Mary Shelley, sí algunas partes en castellano y otras de inglés. Pero a pesar de todo, lo que más me atraía era la puesta en escena, como con los "infinitos" recursos del TNC me iban a hacer creíble la historia. Pero, los recursos no siempre lo son todo.

Sobriedad absoluta presenciada nada más entrar en la sala, hacía mucho que no veía tan despejado el escenario de la sala grande. En un principio podemos pensar que ya de por sí da miedo de lo que nos puede venir encima, pero que equivocados que estaríamos.

La escenografía diseñada por Anna Alcubierre, acompañada por una parte audiovisual de Miquel Àngel Raió, le va como anillo al dedo al montaje, incluso me atrevería a decir que lo eleva, hace que el espectador fije su atención en la escena, te atrapa



La poda dramatúrgica es espectacular. Guillem Morales consigue lo que no consiguió la versión londinense, otorgar el mismo peso al doctor Frankenstein que a su creación. Aunque sigue siendo bastante fiel a la versión original, el intento por acercar la novela hasta nuestros días a través del acento en los conflictos morales del protagonista resulta de lo más acertado.

El mayor problema del montaje es la interpretación. La elección de sus dos protagonistas no ha estado la más adecuada. Si bien Joel Joan se transforma en un monstruo bastante óptimo y sólo desentona en algunos momentos donde el personaje se le va de las manos el movimiento físico, su compañero Àngel Llàcer está demasiado ausente. Llàcer pasa por el doctor Frankenstein sin tocarlo, ni en los momentos de relax ni en su camino hacía la locura, siempre nos regala las mismas expresiones, la misma cara, no hay verdad.



Y aunque los mayores aplausos fueron para sus protagonistas, la mejor interpretación (y de lejos) nos la regala un incombustible Lluís Marco. Es un auténtico mestre, dentro y fuera del personaje. Una lección de interpretación. Y dentro de los actores de reparto, una luz, Magda Puig, que ciega como Agatha y deslumbra como Elisabeth.



Frankenstein vuelve a poner sobre la mesa el eterno debate, a veces reñido, entre si vale todo para vender entradas. El marketing de la obra confundía al espectador sin dejar claro quien era el doctor y quien era el monstruo, imitando a la versión inglesa (donde los actores se intercambiaban los papeles). Polémicas a parte, a esta versión le hubiera hecho falta una pasarela mayor de posibles doctores Frankenstein. 

FRANKENSTEIN

by on 20:01
de GUILLEM MORALES basado en la novela de MARY SHELLEY dirección CARME PORTACELI intérpretes JOEL JOAN, ÀNGEL LLÀCER, LLUÍS MARCO...

DE WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓN: SALVADOR OLIVA
DRAMATURGIA: MARC ARTIGAU y ÀNGEL LLÀCER
MÚSICA: COLE PORTER, IRVING BERLÍN y I. HERB BROWN
ADAPTACIÓN DE LAS CANCIONES: MARC ARTIGAU y MANU GUIX
DIRECCIÓN: ÀNGEL LLÀCER
DIRECCIÓN MUSICAL: MANU GUIX
INTÉRPRETES: JORDI COLL, ALBERT TRIOLA, MARC POCIELLO, DAVID VERDAGUER, VICTÒRIA PAGÈS, ORIOL BURÉS, ENRIC CAMBRAY, ÒSCAR MUÑOZ, AIDA OSET, BEA SEGURA, LLOL BELTRAN, CLARA ALTARRIBA, BERNAT COT, ALBERT MORA, ÀNGEL LLÀCER
DURACIÓN: 1h 25min + 20 min de entreacto + 45 min 
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Según las propias palabras de Àngel Llàcer en el programa de mano, la primera consigna que dio a su equipo desde el primer día fue hacer a la gente feliz. Pues bien, lo han conseguido, al menos durante las poco más de dos horas y media que dura la función y que pasan tan volando que a más de uno, una servidora incluida, no nos hubiera importado quedarnos un poco más cantando y bailando.

Sonrisas a la entrada, sonrisas a la salida y unas ganas de bailar impresionantes como hacía tiempo que no tenía después de ver un musical, y la última vez fue en Londres. Y es que esta ciudad europea está en el pensamiento general después de ver el espectáculo, ya que por una u otra razón aquí (Catalunya) no estamos acostumbrados a ver un musical donde la escenografía sea tan impresionante como en Molt soroll per no res y donde además se combine con una magnífica selección de canciones, brillantemente acompañadas por coreografías.  Es posible que los intérpretes canten y bailen a la vez. No, no estamos acostumbrados a que nos lo den todo, y no sólo una parte.

Sin duda haber escogido la ambientación de los años 50 es otro de los aciertos del montaje. Los colores, los estilos, la música es perfecta para acompañar un texto recortado de Shakespeare, donde sólo queda la esencia, de los líos amorosos, alguna traición por el medio, pero todo queda, como en cualquier buen musical, supeditado a la parte vocal. 

Quizás lo que más shock provoca es ver algún que otro actor, no excesivamente acostumbrado a cantar/bailar, "dándolo todo" en el escenario. Y, sin bien es verdad, que tenemos mejores intérpretes vocales, se les llega a perdonar que alguno de ellos no llegue con suficiente precisión al tono que le tocaría. Maravillosos: Victòria Pagès, Albert Triola, Llol Beltran, Enric Cambray o David Verdaguer, pero reglón a parte necesario para Bea Segura y Aida Oset, dos sirenas que llenan el escenario de una luz muy especial.

Àngel Llàcer, Manu Guix y Marc Artigau firman una excelente comedia musical, y sin temor a equivocarme el que será el mejor espectáculo de la primera mitad de temporada y uno de los mejores musicales de producción y factura catalana (por no cogerme los dedos y decir el mejor) que hayamos visto. 

Impresionante fiesta para una Sala Gran llena hasta la bandera, hacía tiempo que no la veía al completo e impresiona, más aún ver muchas caras jóvenes. Este no es un Shakespeare corriente, y por eso esto es un grito a que llenen la sala, a que no muera en tan sólo un mes y medio. Si en Londres las producciones saltan de lo público a lo privado, quizás... "Fem-ho". Sea como fuere Molt soroll per no res necesita ser visto y disfrutado. La sonrisa y el disfrute te están esperando. Corre! 

MOLT SOROLL PER NO RES

by on 18:41
DE WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓN: SALVADOR OLIVA DRAMATURGIA: MARC ARTIGAU y ÀNGEL LLÀCER MÚSICA: COLE PORTER, IRVING BERLÍN y I....
Elisa Díez (Butaques i Somnis)

20 años y se ha vuelto a comprobar que este año tampoco he de jugar a la lotería de navidad porque mis métodos adivinatorios no dan buen resultado. Aquí lo únicos que hacen pleno son la compañía La Perla 29 que año tras año se llevan un puñado de premios para sus estanterías. 

En una gala light tanto por el guión, del cual algunos tuiteros se quejaban de chabacanerías varias, como por la presentación, 19 butacas del tirón, menos mal que el honorífico a Rosa Renom y los merecidísimos a Gemma Brió por Llibert nos dejaban un poco de respiro.

Los gritos de unos y otros y el micrófono al que algunos parecían tenerle miedo y otros ni lo miraron, hicieron que desde platea los presentes tuviéramos que intuir los premios hasta que el afortunado subiera al escenario, o nueva modalidad (la tecnología avanza) subiera en modo iphone telefónico. Como se escuchaba más al del teléfono que al de carne y hueso, el año que viene que todos entren por esta modalidad y ya los fans que se dediquen a gritar.

El que no gritó ni se le oyó fue el señor Mascarell, que llegó tarde para descontento de los gráficos y que descubrió que lejos de dar el premio a mejor montaje teatral, el último de todos, fue reemplazado, por lo que hizo doblete quedándose sin foto y sin video. In extremis alguien le concedió unos minutos después para hablar de cultura.

A parte de premios y premiados, yo propongo que para el año que viene presenten los  Premios Butaca la memorable pareja Albert Triola, Clara Segura, que se vistan de lo que quieran, pero que nos hagan reír como esta noche. No sé si abrir un verkami o una campaña en change.org.

Pocas veces la gran favorita Un aire de família con 7 nominaciones se ha ido a casa con las manos vacías, por contra El clan dels Zhao de sus 6 nominaciones se ha llevado seis, la cara y la cruz de estos Butaca. Eso sí, una tiene sus debilidades y para mí esta es la noche de Llibert, ese pequeño gran espectáculo que no dio de comer a sus creadores pero que a muchos nos llegó al alma y en esta noche al oír doblemente su nombre se nos ha puesto una vez más la piel de gallina. Gracias y mil gracias, Gemma Brió and cía!

Que veinte años no es nada... que dice la canción y el año que viene 21, la mayoría de edad en los EEUU... y vamos creciendo y vamos aprendiendo, pero seguiremos y esperemos que todos los que nos hemos reunido hoy en presencia y en ausencia... con trabajo, ése será nuestro GRAN PREMIO!

Ganadores de los XX Premios Butaca de teatre de catalunya

MUNTAJE TEATRAL
L’orfe del clan dels Zhao (La Perla 29)

PEQUEÑO FORMATO
Llibert (Cia. Les Llibertàries)

DIRECCIÓN
Oriol Broggi (L’orfe del clan dels Zhao)

MUSICAL
Germans de Sang (Germans de Sang)

DANZA
Capricis (Àngels Margarit/Cia. Mudances/Grec’13)

PARA PÚBLICO FAMILIAR
Moby Dick, un viatge pel teatre (T.Lliure)

ACTOR TEATRAL
Julio Manrique (L’orfe del clan dels Zhao)

ACTRIZ TEATRAL
Clara Segura (La rosa tatuada)

ACTOR DE REPARTO
Pablo Derqui (L’orfe del clan dels Zhao)

ACTRIZ DE REPARTO
Mar Ulldemolins (El joc de l’amor i de l’atzar)

ACTOR DE MUSICAL
Benjamí Conesa (Germans de Sang)

ACTRIZ DE MUSICAL
Mone Teruel (Marry Me a Little)

ESCENOGRAFIA
Jordi Queralt (Informe per a una Acadèmia)

ILUMINACIÓN
Pep Barcons (L’orfe del clan dels Zhao)

VESTUARIO
Berta Riera (L’orfe del clan dels Zhao)

CARACTERIZACIÓN
Núria Llunell (Doña Rosita la Soltera)

DISEÑO ESPACIO SONORO
Roc Mateu (El caballero de Olmedo)

TEXTO TEATRAL
Llibert (Gemma Brió)

COMPOSICIÓN MUSICAL
Sílvia Perez Cruz (Informe per a una Acadèmia)

BUTACA HONORÍFICA ANNA LIZARAN
Rosa Novell
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Després de La rosa tatuada a la Sala Gran del TNC, és molt coherent que la següent referència sigui Doña rosita la soltera. No és cap casualitat. Si Tennesse Williams va desplaçar-se a Barcelona per imbuir-se de la poètica de Lorca (a la ciutat adoptiva, que amb el padrinatge de Margarida Xirgu el va acollir amb els braços oberts), el poeta granadí va trobar en les floristes de la Rambla unes còmplices inesperades. La setmana passada el director de la producció, Joan Ollé, i el director artístic del TNC, Xavier Albertí, ho van voler recordar fent una visita a Carolina Pallés, la néta de la florista que tindria per Lorca un respecte profund. El drama lorquià, el darrer que va poder veure estrenar, arrenca temporada aquest vespre a la Sala Gran del TNC i estarà en cartell fins al 6 d'abril.
Joan Ollé s'ha convertit en un autor expert a traslladar poetes a escena. Ja ho va fer amb Vicent Andrés Estellés (Coral romput) o Salvador Espriu (El jardí dels cinc arbres). Ara té l'oportunitat de presentar el món poètic, però pensat per a l'escena, de Lorca. L'obra, escrita en plena efervescència de la República, es remunta a una època grisa anterior. La Granada més tradicional en les etapes de 1890, 1900 i 1910. És un passatge d'una noia òrfena, que viu amb els oncles i que espera amb confiança (i aquests també hi confien) el retorn del cosí per casar-s'hi; una dona que, cap al final de l'obra, ja s'acosta a la cinquantena i fa anys que té l'aixovar complet, i un oncle que s'ha arruïnat per pagar-li un llit de matrimoni. Lorca retrata, com també feia a La casa de Bernarda Alba (Sala Petita, 2009) o a Yerma(actualment, al Teatre Tívoli amb Sílvia Marsó de protagonista) una societat tancada, empresonada per uns hàbits caducs. Lorca manté fins al final la seva voluntat de fer pedagogia a través del teatre adreçant-se a les classes més populars.De fet, li van respondre.
Doña Rosita la soltera es va estrenar al Teatre Principal el 1935, amb la musa Xirgu de protagonista. Ara és Nora Navas l'actriu que interpreta aquella dona que està esperant el retorn del seu xicot de l'Argentina, davant de la incredulitat del veïnat. Tot i que és poc habitual que una actriu es vulgui influenciar per altres artistes que han interpretat el paper, Navas celebra la generositat de Núria Espert, que li va donar algunes claus per dur Rosita a escena: el seu personatge “és ple de vida”. És una peça coral, insistia la setmana passada la protagonista, que es completa amb Joan Anguera, Mercè Arànega, Marta Betriu, Enric Cambray, Carme Elias, Oriol Genís, Laura Guiteras, Mireia Llunell, Enric Majó, Victòria Pagès, Alba Pujol, Candela Serrat i Albert Triola.
Cada vespre Margarida Xirgu rebia un misteriós ram de flors d'un anònim. L'equip artístic va esbrinar que, en realitat, eren les floristes de la Rambla les que li feien l'homenatge diari. Per aquest motiu, Lorca va decidir fer una funció dedicada a les floristes, d'ara fa quasi 80 anys, tot recitant “con el cariño con que os saludo bajo los árboles como transeúnte desconocido, os saludo esta noche aquí, como poeta, y os ofrezco, con franco ademán andaluz, esta rosa de pena y palabras: es la granadina Rosita la soltera”.

Rosita s'espera

by on 15:14
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Després de  La rosa tatuada  a la Sala Gran del TNC, és molt coherent que la següent referència s...


Font: Laura Serra (ara.cat)
El Teatre Lliure ha anunciat que acollirà tres nous espectacles a l'Espai Lliure: 'Smiley' de Guillem Clua –un altre èxit de la Sala Flyhard que fa el salt, com va passar amb 'Litus' de Marta Buchaca–, 'Imatges gelades' d'Indi Gest i 'Paisaje sin casas' de La Virgueria.
La filosofia segueix sent la de programar espectacles petits, "maneres de fer diverses i acords variats amb gent molt diferent", en "aquests temps de crisi que obliguen a reinventar-se". 
'Smiley' de Guillem Clua es farà del 12 de febrer al 10 de març (de dimarts a diumenge); 'Imatges gelades' de Kristian Smeds amb direcció Alícia Gorina (de la cia. Indi Gest) es podrà veure del 14 al 23 de març i 'Paisaje sin casas' de Pablo Ley i direcció d'Aleix Fauró (cia. Virgueria)  es farà del 24 de març al 5 de maig. 


Font: L.S. (ara.cat)
Després d'un mes de representacions amb la sala FlyHard plena de gom a gom, l'obra de teatre de Guillem Clua Smiley arrenca el seu segon mes d'exhibició amb totes les reserves exhaurides fins al 4 de febrer, data en què finalitzarà la pròrroga programada. Com que la sala té previst un nou espectacle, El rei borni, de Marc Crehuet, que s'estrena al febrer, intentaran buscar per a Smiley una sala més gran, com ja va passar amb Burundanga i Litus, que van anar a La Villarroel i al Teatre Lliure. Per ara, 2.000 persones han vist la comèdia romàntica de Clua, interpretada per Ramon Pujol i Albert Triola.
A més, la Sala FlyHard ha encetat una col·lecció de llibres amb els textos teatrals contemporanis que han anat estrenant a la sala. Per ara ja n'ha publicat tres del 2012 (Litus, Les millors ocasions i Smiley), i serà una constant amb els propers espectacles, amb l'objectiu de "fer circular encara més els textos teatrals catalans entre els lectors de casa nostra", han anunciat.

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: GUILLEM CLUA
INTÈRPRETS: RAMON PUJOL i ALBERT TRIOLA
DURADA: 1h 25 min
PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS S.L.
SALAFLYHARD

Entrar en la SALAFlyHard és fer-lo en un univers màgic ple d'emocions i sorpreses. 40 butaques, 40 ànimes disposades a gaudir de la millor estona de teatre. Històries contemporànies, reals i properes. Sigui comèdia o drama, els muntatges de la SalaFlyhard sempre triomfen, l'espectador els fa seus a l'instant. Màxima connexió.

Des de finals de novembre, això passa amb Smiley de Guillem Clua. Un text que va néixer pel Torneig de Dramatúrgia de l'any passat i que ha crescut a la SALAFlyHard. Una comèdia romàntica a l'estil europeu, és a dir, sense nyonyeries. Peculiaritat: els protagonistes són dos homes que ens endinsen en el seu món gai. 

Guillem Clua s'havia tornat tot un expert en fer-nos treure el mocador per plorar (de pena) en els seus anterior muntatges. Aquí també l'hem de treure per plorar (de riure). Monòlegs, diàlegs, apel·lacions directes al públic, tot una sèrie de trucs ben travats faran que no puguem separar la vista de l'escenari i la gairebé hora i mitja.

Dos homes incompatibles segons els cànons gais. Ramon Pujol és l'Àlex un noi que es dedica a cultivar-se en el gimnàs. Albert Triola és Bruno que prefereix cultivar la seva ànima al seu cos. Una casualitat fa que es coneguin i així començarà la seva peculiar història d'amor. El muntatge no discrimina, amb acotaments per heteros, tothom que vagi entendrà què passa en tot moment.

Albert Triola està magnífic, insuperable els seus moments de "mariloca" on la ploma no és l'important sinó les seves ganyotes. És el moment ideal per morir-se de riure, l'eclosió és tal que ens podrien estar hores mirant al seu personatge sense cansar-nos.

Un bon dramaturg (complert) ha de saber fer riure i plorar. Fins ara, Guillem Clua tenia amagada la seva vis còmica. M'encanten els seus drames, però de tant en tant cal poder somriure. Amb Smiley passa i molt. Smiley és bona, molt bona per seguir creient que tot és possible.

SMILEY

by on 19:28
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: GUILLEM CLUA INTÈRPRETS: RAMON PUJOL i ALBERT TRIOLA DURADA: 1h 25 min PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS S.L....


Font: Laura Serra (ara.cat)
"La Sala FlyHard és la més petita de Barcelona, però no fa un teatre petit. Fa un teatre que apel·la al gran públic", explica Guillem Clua, intentant regatejar l'etiqueta pejorativa de comercial. El dramaturg, que va estrenar l'última obra al Teatre Nacional, ara defensa Smiley en una sala de quaranta localitats al barri de Sants. La sala d'on han sortit èxits com LitusBurundanga i Nit de ràdio 2.0, que després han saltat a altres teatres.
Les sales petites es disputen els autors catalans i, alhora, aquests dramaturgs -amb noms que més que promeses són realitats: Buchaca, Casanovas, Clemente, Riera, Miró- hi troben la complicitat i la cintura per poder-hi estrenar sense gaires problemes ni parafernàlies.
'Smiley': amor homosexual
Guillem Clua dirigeix a la Sala FlyHard una comèdia romàntica

Smiley és una de les obres de la temporada -juntament amb Red Pontiac i La nostra Champions particular- que va sorgir del Torneig de Dramatúrgia del festival Temporada Alta. Les condicions del concurs les fan idònies: són obres senzilles (dos actors i poca escenografia), s'arrelen a l'ara i aquí i, a més, han passat la prova de foc del públic. "És un dels punts en comú que tenim els autors de la meva generació: no parlem de coses abstractes i viatges interiors, sinó del que passa al carrer, del que ens preocupa". Per primera vegada Clua s'atrevia a escriure una comèdia, que, a sobre, és autobiogràfica, i a dirigir per primer cop. "L'amor està deixat de banda al teatre, i jo sóc dels que ploren al cine -confessa-. Volia explorar les relacions del món gai, com s'han pervertit i mecanitzat. S'ha perdut la seducció, tot és molt automàtic. Volia explicar com es viu l'afectivitat, la construcció d'una parella al segle XX. Però sense que sigui sectari ni apte només per a la nit a la sala Metro".
'Red Pontiac': amor matern
Pere Riera confronta dues maneres d'entendre la maternitat

Pere Riera és un altre autor Nacional que estrena en sala petita: dissabte va passar per La Planeta i del 14 al 16 anirà a la Trono de Tarragona. Red Pontiac(una marca de patates) compta amb les actrius que van llegir el text al Temporada Alta, Míriam Iscla i Cristina Cervià, i el dramaturg va fer créixer l'obra per al seu lluïment. "Són dues mares que es troben cada dia en un parc infantil i són dos extrems de la balança: una per massa i l'altra per massa poc", diu Riera. L'autor, que per edat està envoltat d'amics que es reprodueixen, ha agafat "estereotips" i els ha "electrificat" sense recórrer al traç gruixut.
'Navegants': amor virtual
Toni Cabré dubta de les relacions via Facebook al Teatre Gaudí

Noi coneix noia. Noia coneix noi. S'agraden i, per tant, es menteixen. Total, és Facebook. "Cometen la imprudència de començar a mentir i, quan es troben, es proposen continuar mentint -explica el dramaturg Toni Cabré-. Arriba un moment que aquesta perversió és una trampa que t'enxampa a tu mateix". Cabré va publicar Navegants el 1999 i va guanyar el premi Serra d'Or el 2000. Ara, amb lleugers retocs per adaptar-la al món de les xarxes socials, la jove companyia Factea, dirigida per Marc Molina ,la porta els dimarts i dimecres al Teatre Gaudí. "Les xarxes són grans avenços de la humanitat, però la humanitat no ha avançat tant!", opina Cabré.
'Victoria Falls': amor rebel
Sandra Simó munta el text guanyador del Premi Quim Masó

Titulada amb el nom d'una de les set meravelles del món, Victoria Falls es va estrenar dijous al festival Temporada Alta, i a l'estiu passarà pel festival Grec. És un text no convencional, perquè descriu l'amistat entre dos homes (un periodista d'èxit i un dramaturg perdedor, i també la seva dona i el seu fill) a través del text i la dansa. Està interpretada pels actors Àurea Màrquez i Xavier Ripoll, i els ballarins Jordi Cortés i Alícia Rodríguez, que hi aporten "la segona veu". "Si a Hamlet el dilema era ser o no ser, en l'obra la qüestió se situa a ser o tenir", diu Simó.

TEXT: MIKE BARTLETT
TRADUCCIÓ: VIOLETA ROCA i JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT
INTÈRPRETS: PAU ROCA, ALBERT TRIOLA, MAR ULLDEMOLINS i BLAI LLOPIS
PRODUCCIÓ: LA LLUNA NOVA
SALA CAPITOL

Hi ha tants tipus de relacions com persones habiten aquest món. Un món que es dedica a classificar tot, fins i tot l'amor, tan si estàs com no enamorat/ada has de portar una etiqueta. D'aquest absurda creença surt bona part de la història de Cock (polla en anglès). La parella H (l'Albert Triola) i el John (Pau Roca) es trenca i entra en escena un tercer, la D (Mar Ulldemolins) per la que el John es sent atret. A partir d'aquí una sèrie de històries entrellaçades i certament, algunes d'elles massa absurdes, donen joc per muntar una història massa freqüent i gens fictícia.

Text i història contemporània plens d'alts i baixos i amb unes opcions de direcció no sempre encertades, com l'escena sexual entre el John i la D, que sembla sortida més d'un conte infantil que del que seria una relació adulta. El millor element del muntatge són les escenes protagonitzades per l'H. Albert Triola broda el seu paper i fa que el públic no pari de riure tota l'estona. Sense ell, Cock, seria una història més, avorrida i monòtona. Tot el contrari del que ens ofereix en Pau Roca, amb un paper força pusil·lànime, hi ha moments que sembla que passi pel paper i no decideixi quedar-se, molt en la seva línia dels seus últims treballs.

Escenografia minimalista i s'ha optat per donar protagonisme al text i a la interpretació dels actors. Tres seients quadrats de llum, un fons i una catifa de pell de teleñeco. Funciona perquè el text no sembla demanar res més. Simplement, l'espectador ha de decidir si entra o no en el joc, com sempre.

El que més impressiona de Cock és el títol, fora d'ell pot ser una història de tantes. On les promeses de l'inici es compleixen a mitges i caldrien certs retocs en la direcció i en l'adaptació del text. Més enllà del text, fan falta més històries semblants en una lluita per la igualtat i l'excés de prejudicis per tractar segons quins temes.

COCK

by on 17:29
TEXT: MIKE BARTLETT TRADUCCIÓ: VIOLETA ROCA i JOAN SELLENT DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT INTÈRPRETS: PAU ROCA, ALBERT TRIOLA, MAR ULLDEM...


John i la seva parella, un altre home, es donen un respir en la seva relació. És en aquest interval que John coneix la dona dels seus somnis i se li planteja la disjuntiva, ha de decidir-se per una o per l'altre, i vet aquí que ja tenim el conflicte servit en aquesta peça que el dramaturg Mike Bartlett (Oxford, 1980) va escriure el 2009 i va titular de manera molt provocativa Cock (Polla). Va ser precisament aquest títol el que va despertar l'interès de l'actriu i directora Marta Angelat: “Vaig tenir curiositat per saber què hi havia al darrera d'allò –diu Angelat–, i m'hi vaig trobar una comèdia amb diàlegs brillants, àgils, que no donaven treva a l'espectador i d'una temàtica molt contemporània en la manera de plantejar-la, amb personatges molt interessants que em van atrapar.” Angelat, que estrenarà l'obra avui (21 h) i demà (18 h) a la sala La Planeta de Girona, no vol desvetllar gaire coses de la història per no rebaixar l'interès del públic o explicar alguna cosa inconvenient que esguerrés l'expectativa, només explica que la temàtica són “les relacions, la manipulació que es port produir en aquestes i determinats problemes amb la identitat, que a vegades és possible estimar dues persones a l'hora”. Identitat sexual? “No, no es planteja mai, no es teoritza en cap moment si l'homosexualitat és una opció més bona que una altra o al revés, sinó que es consideren igual de vàlides, la tesi no va per aquí, i això em va interessar. Es tracta únicament d'una decisió i l'evolució de com s'arriba a prendre aquesta decisió.” Per a Angelat es tracta d'una comèdia “però entesa d'una manera no convencional, ja que té un final àcid i el plantejament de la qüestió és igualment àcid”.
Bartlett trasllada a Cock la temàtica de la parella heterosexual a la parella homosexual, amb una sèrie de rols que es repeteixen. S'arriba a la conclusió que els problemes que afecten la parella no són massa diferents.
Angelat, que afirma que va descobrir la peça per internet, compta en el repartiment amb Pau Roca i Mar Ulldemolins, amb els quals ja va presentar Londres a Temporada Alta l'any passat, a més d'Albert Triola i Carles Velat. L'element nou és que tots ells han format companyia, La Marroneta, que és la que produeix el muntatge. Aquesta és una mostra de les complicitats que es van teixir a Londres, i Marta Angelat explica que Triola i Velat, els darrers a afegir-se al projecte, han encaixat perfectament.
L'estructura de Cock barreja el present, en una escena final, a temps real, mentre que els passatges anteriors són un passat pròxim indefinit. La qüestió cronològica no hi té massa transcendència, i la directora explica que una de les poques acotacions que fa l'autor és que no hi hagi escenografia, mobles o objectes “de manera que és tot força atemporal, només hi ha escenes que situen l'espectador en una història concreta i en un moment determinat, i a partir d'aquí entrem en l'escena final, a temps real”. Angelat explica que, essent així, el treball interpretatiu és bàsic, com ja ho va ser en el seu moment a Londres: “És bàsic, ho és tot, són ells amb el seu cos i la seva veu, i te n'adones que funciona, perquè quan les situacions són potents així com la interrelació amb els personatges, no cal, t'endús sobretot la història. De fet és el que més m'interessa quan dirigeixo, els actors i la feina d'aquests.”
El procés ha estat laboriós, segons explica Angelat –“hem anat molt endavant i endarrere”, diu–, perquè el text no té acotacions, només hi ha diàleg i les situacions es poden imaginar de moltes maneres, de manera que cal construir-ho amb la dificultat afegida que no hi ha objectes: “La complicació ha estat trobar coherència a tot i que s'expliqués per si sol; això ha estat el que hem treballat i la dificultat ha estat el repte, l'al·licient, perquè has d'inventar i fer que tot lligui, de manera que hi ha una vessant molt creativa.”
La directora afirma que el ritme, un element clau en una comèdia així, amb diàlegs àgils i punyents, sempre l'ha obsessionat: “En qualsevol funció em preocupa, que tingui el ritme que demana el text. Crec que el tenim, ha estat un objectiu, però ara necessitem l'element definitiu i indispensable, que és el públic.”
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

Triangle de comèdia

by on 16:43
John i la seva parella, un altre home, es donen un respir en la seva relació. És en aquest interval que John coneix la dona dels seus s...


TEXT: TRACY LETTS
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: SERGI BELBEL
INTÈRPRETS: ANNA LIZARAN, EMMA VILARASAU, ROSA RENOM, MONTSE GERMAN, ABEL FOLK, CARLES VELAT, MAIFE GIL, JORDI BANACOLOCHA, ALBERT TRIOLA, ALMUDENA LOMBA, CLARA DE RAMON i MANUEL VEIGA
ESCENOGRAFIA: MAX GLAENZEL i ESTEL CRISTIÀ
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


Agost és l'obra de la temporada per totes aquelles persones que ja l'han pogut gaudir des de la seva estrena. Mai he vist la platea de la Sala Gran al complert posada dempeus. Impressiona des de dalt i emociona des de baix. Un èxit merescut i esperat si tenim en compte que allà on s'ha representat ho ha estat.

El seu jove autor, Tracy Letts (1965), va rebre el Tony i el Pulitzer per aquest 'culebrot' del segle XXI. Pels amants de les grans obres de la dramatúrgia del segle XIX, Agost els recordarà a elles, amb una família que s'ensorra quan es retroba degut a la desaparició del pare. Potser és un escenari més lluny, menys reconeixible, l'Amèrica profunda, Oklahoma, però els conflictes familiars no entenen de fronteres. La relació mare-filles, que és l'estendard de tota la peça, recordarà a moltes de casa nostra.

Sergi Belbel després d'unes temporades no gaire fi a l'hora d'escollir un muntatge que dirigir, aquest cop fa diana, amb una excel·lent traducció del sempre perfecte Joan Sellent. Però Agost té un nom que ressona més alt que cap altre, i és Anna Lizaran. Una colossal Violet, magnífica en cadascuna de les tres parts, mesurada durant els moments de tensió i excel·lent les seves baralles dialèctiques i físiques amb la seva filla Bàrbara, Emma Vilarasau. Feia molt de temps que 'la Vilarasau' no deixava els papers de llàgrima fàcil per posar-se en la pell d'un personatge amb moltes cares: tendra, dolça, turmentada, ferma, cruel, insegura i responsable de que el vaixell familiar no s'enfonsi definitivament.

Agost és un gran text, escrit amb paraules senzilles, sense gaires floritures literàries; però sobretot és un gran repartiment, perquè malgrat que dos noms sobresurten de la resta, no hi ha cap que desmereixi estar damunt de l'escenari: Abel Folk, Rosa Renom, Montse German, Maife Gil, Jordi Banacolocha, Manuel Veiga, Carles Velat, Almudena Lomba o Albert Triola.

Impressionant escenografia firmada per Max Graenzel i Estel Cristià que aprofita tota la llargada de la Sala Gran i ens convida a ficar-nos en cadascuna de les habitacions de la casa familiar dels Weston.

Quatre hores i quart d'espectacle, on la durada no és important, perquè haurà molts que es vulguin quedar asseguts en la seva butaca altres quatre hores més, gaudint dels esdevenirs d'aquesta peculiar família que des de lluny sembla massa propera.

AGOST

by on 20:20
TEXT: TRACY LETTS TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: SERGI BELBEL INTÈRPRETS: ANNA LIZARAN, EMMA VILARASAU, ROSA RENOM, MONTSE GERM...


TEXT: EDOARDO ERBA
TRADUCCIÓ: JOAN NEGRIÉ
DIRECCIÓ i ADAPTACIÓ: JUAN CARLOS MARTEL
INTÈRPRETS: JOAN NEGRIÉ i ALBERT TRIOLA
PRODUCCIÓ: SALA TRONO
LA VILLARROEL


Primera obra de la temporada i primera sorpresa, agradable. La Marató de Nova York, que només hi serà fins diumenge 26 a la cartellera barcelonina, combina a la perfecció l'humor amb un puntet de dramatisme.

Aquesta carrera de preparació d'una de les curses més importants del món ens permetrà descobrir les singularitats de l'amistat dels dos protagonistes. Tota una carrera d'obstacles entre seguir corrent i/o parar i donar la volta.

Només dos actors damunt l'escenari, buit com mai havíem vist abans (al menys de manera professional), vestits amb malles per a córrer i disposats a fer-ho durant l'hora que separa l'inici de la tan anhelada meta.

Perfectament interpretada per Joan Negrié i Albert Triola, tota una demostració del domini dels dos actors dels recursos còmics. Gestos que busquen l'empatia amb el públic que agraeix l'esforç físic i mental d'una hora de "training" amb una merescuda ovació final.

Després de sorprendre'ns amb El Lleig, la Sala Trono torna a produir teatre amb un segell propi de qualitat sense estridències. Aquest cop, Joan Negrié i Albert Triola marquen un pas segur i amb bon ritme d'èxit rotund i assegurat allà on vagin.

LA MARATÓ DE NOVA YORK

by on 17:08
TEXT: EDOARDO ERBA TRADUCCIÓ: JOAN NEGRIÉ DIRECCIÓ i ADAPTACIÓ: JUAN CARLOS MARTEL INTÈRPRETS: JOAN NEGRIÉ i ALBERT TRIOLA PRODU...


TEXT i DIRECCIÓ: TONI MARTÍN
INTÈRPRETS: LURDES BARBA, LLUÏSA CASTELL, JAUME COMAS, PEPA LÓPEZ, FRANCESCA PIÑÓN, XAVIER PUJOLRÀS, XAVIER RIPOLL, ARTUR TRIAS i ALBERT TRIOLA
PRODUCCIÓ: CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE REUS
TEATRE ROMEA


Una hora, això és el temps que necessita Toni Martín per desenvolupar aquest Hamlet del segle XXI que deixa el Palau per viure a un circ. Qui hagi vist alguna vegada a la seva vida la peça original de Shakespeare trobarà noms de personatges que li seran coneguts però res més lluny de la realitat. Més enllà de noms, del típic 'Ser o no ser' i d'alguna llicència poètica Shakesperiana, The Hamlet's Circus és una obra completament nova.

En un món on la supremacia de la imatge per damunt de les paraules està a l'ordre del dia, on l'interès per la forma menysprea el contingut, no podia ser d'una altra manera que al segle XXI Hamlet no visqués en un circ. En un circ de cossos, on les persones s'alimenten de feres i quan més sang es mostri en cada espectacle més públic hi assistirà.

Però a l'escenari no hi ha circ, ni feres, ni sang, només actors que fan servir el poder de la paraula per transportar-nos més enllà d'elles, a un altre món que encara que creguem llunyà, està més a prop del que pensem. Amb un guió incisiu, punyent, que no deixa a ningú indiferent, i apta per a totes les ànimes que vulguin gastar un hora de la seva existència pensant i qüestionant-se el món en el que viuen.

Grans actors al damunt de l'escenari, que no necessiten ni sang ni feres per demostrar la seva vàlua. Entre ells, una grata sorpresa per als nostres ulls, Albert Triola que domina el verb, el cos i manté al públic en suspens tant al damunt com a fora de l'escenari tradicional. Però aquest saludable pastís tenia una cirereta que no ens podrem menjar mai, el paper d'Irina (treta de La Gavina de Txèkhov) i que una inconstant Lluïsa Castell provoca que enlloc de menjar-nos-la amb delit, se'ns hagi quedat a mig camí entre la incredulitat i la sobreactuació.

The Hamlet's Circus representa allò pel que el teatre va ser creat, remoure consciències i fer-nos veure la realitat des de diferents perspectives. Una vegada de tant en tant no fa mal, malgrat que a molts no els interessa posar en pràctica aquest tipus de teatre i prefereixin seguir gaudint de la màxima de 'pa i circ'.

THE HAMLET'S CIRCUS

by on 18:50
TEXT i DIRECCIÓ: TONI MARTÍN INTÈRPRETS: LURDES BARBA, LLUÏSA CASTELL, JAUME COMAS, PEPA LÓPEZ, FRANCESCA PIÑÓN, XAVIER PUJOLRÀS, XAVI...