Mostrando entradas con la etiqueta Club Capitol. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Club Capitol. Mostrar todas las entradas
Font: Belen Ginart (ara.cat)
El fenomen Animals de companyia ja dura més d’un any. No trobàveu sala i vau decidir fer teatre a les cases.
Sí. L’obra passa en un menjador durant un sopar d’amics, i mentre l’escrivia tenia al cap la casa d’una amiga dissenyadora d’interiors, Bàrbara Aurell. Com que l’obra no encaixava en la programació de cap de les tres sales on la vaig proposar, vaig demanar a la Bàrbara que ens deixés estrenar-la a casa seva.
I així va començar tot.
Sí. De fet ella havia dissenyat casa seva amb la intenció d’acollir-hi esdeveniments culturals. Hi vam fer quatre funcions i pensàvem que l’obra moria allà, però un espectador ens va demanar com ho havia de fer perquè actuéssim a casa seva.
Quantes funcions en cases heu fet?
Més de 70 arreu de Catalunya. El boca-orella ha funcionat molt.
Quina ha sigut la clau de l’èxit?
Estem oferint una experiència més enllà de la mateixa obra: veure teatre amb una proximitat gairebé impossible, a casa teva o a casa d’un amic.
No teníeu propostes per fer-la en una sala?
Quan això va començar a rutllar em van trucar de les sales que m’havien dit que no, però aleshores el volum de bolos que teníem era bastant alt i, a més, jo sentia que qui havia apostat per nosaltres eren els particulars, les famílies, els grups d’amics que ens havien contractat.
Què heu après vosaltres de tot això?
Aquesta experiència ens ha permès créixer com a actors, perquè no és el mateix actuar en un teatre que en la proximitat del menjador d’una casa particular. Sembla que el teatre només passi a les grans sales, i si vas a l’essència de la interpretació això no és cert. Quan actues amb els mínims mitjans surt l’essència de la professió.
Heu tingut viabilitat econòmica?
Cap de nosaltres no podíem viure d’ Animals. Quan vam decidir estrenar-la en una casa particular vam haver d’assumir que ja no només érem actors que feien el seu paper, ens havíem d’ocupar de tot i vam haver de fer una inversió inicial de les nostres butxaques per pagar la direcció i la producció. Vam trigar sis mesos a recuperar la inversió. A partir d’aquell moment l’obra va ser per a nosaltres com un petit sou extra.
Com arribeu finalment al Capitol?
El desembre del 2013, el Carles Roca, de Vània Produccions, va veure l’obra a casa de l’Elisenda Roca i va tenir clar que es podia portar a una sala. De fet, ell va creure més en l’obra que jo mateixa.
No és el primer teatre que trepitgeu.
No, perquè el Carles ens va aconseguir una gira per quatre països de Centreamèrica. Vam passar del menjador de les cases a teatres de 600 localitats.
A Barcelona també vau fer una funció a La Villarroel.
Sí, a l’octubre hi vam fer una representació amb el teatre ple i molts programadors entre el públic. Hi havia cert prejudici si una obra feta a les cases podia funcionar en un teatre, i aquesta funció va permetre comprovar que sí. Avui fem una funció al Teatre Plaza de Castelldefels. I després del Capitol farem gira per teatres de Catalunya.
És una comèdia.
És una comèdia amarga sobre les relacions humanes. Una noia torna a casa després d’haver estat ingressada en un psiquiàtric per un intent de suïcidi. Els amics li preparen un sopar de benvinguda, però abans que ella arribi un noi confessa al grup un secret inesperat que obliga la resta a mentir. Durant el sopar surten tots els draps bruts i es planteja si la mentida és una manera de protegir-nos o una covardia.
Tu fins ara has estat fent el personatge protagonista, ¿per què ho has deixat?
Durant un any he estat totalment dedicada a això, portant des de la web fins a la premsa, ha sigut un huracà tan fort que necessitava parar i veure què és això que jo he creat i de la qual cosa encara no sóc conscient.
I quan tinguis nova obra, voldràs que també es representi a les cases?
Jo vull seguir amb el teatre a les cases, tot i que no vull que sigui un condicionant per a la meva dramatúrgia. Al mateix temps, molts companys m’han preguntat com podien portar les seves obres als domicilis particulars, i estic engegant un projecte per consolidar aquesta fórmula. A mi m’ha enriquit molt, m’ha fet créixer i aprendre, i no ho vull deixar. |
‘Animals de Companyia’, d’Estel Solé. Amb Eduard Buch, Jacob Torres, Mercè Martínez, Miriam Tortosa i Martina Tresserra
Club Capitol (Barcelona) A partir de dimecres 4 de febrer
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

Font: Ana Maestre (ara.cat)
La cartellera teatral d’aquest Nadal arriba renovada per dins i per fora. Les culpables són les companyies petites, les que aposten pel teatre de petit format amb propostes que busquen l’acostament i la complicitat del públic adult i que evidencien la transformació que en l’últim temps ha patit el panorama teatral de Barcelona. Abandonen els grans escenaris per buscar la llibertat creativa, redefinint obres i espais i establint, més que mai, línies de cooperació.
En aquest context de renovació i aliances han sorgit iniciatives com la ruta 4 mirades obertes: Shakespeare&Marlowe, en què quatre sales amb obres dels autors en cartellera ofereixen descomptes als que completin la ruta, i com la targeta T-5, una altra proposta de circuit teatral per diferents sales de la ciutat.
La ruta elisabetiana
Un exemple de teatre pensat des de la col·laboració
La ruta elisabetiana va donar el tret de sortida amb l’estrena del muntatge de Hamlet ideat per Raimon Molins i Marc Chornet, que s’està a la Sala Atrium fins a l’11 de gener, i continua amb dues obres més de Shakespeare. Nit de reis, d’Adrià Aubert, portarà al Círcol Maldà un clàssic en forma de comèdia agredolça fins a l’11 de gener, mentre que Com us plagui és una adaptació d’Al vostre gust que ha fet repetir la companyia Akadèmia a les ordres del britànic Dugald Bruce-Lockhart i que s’instal·la al Teatre Akadèmia fins al 18 de gener. La quarta mirada és la del director Roberto Romei amb Eduard II de Christopher Marlowe, que ocuparà el Tantarantana fins a l’11 de gener. Aquest mateix espai acollirà durant tres anys, també sota la seva direcció, el projecte El Cicló, de suport a les companyies joves, i veurà passar pels escenaris més de quinze companyies independents. “No és comú que quatre sales s’uneixin entre si, però ens hem de donar suport”, explica Romei. “El teatre no s’ha de concebre com una competició, cal menys individualisme i més treball en grup”, afegeix, satisfet per la bona acollida que està tenint la ruta.
La Transició i la tradició
Del teatre sistèmic als Pastorets urbans de Cristina Genebat
L’oferta nadalenca continua amb LAminimAL Teatre Sistèmic, que proposa una revisió de la Transició amb La supervivència de les lluernes de la directora Daniela de Vecchi, que podrà veure’s al Romea fins a l’11 de gener. La companyia, que va néixer com a grup d’investigació, ha focalitzat la seva atenció en els sistemes minimalistes i l’anomenat teatre sistèmic. A l’altra banda de la Rambla, els Pastorets canvien el portal per una parada de ferrocarrils, i el bou i la mula per dos senglars a Santa Nit. Una història de Nadal, una emocionant obra de Cristina Genebat dirigida per Julio Manrique i Xavi Ricart que es representa al Club Capitol fins al 17 de gener.
Musicals amb història 
L’art i la vida a la Barcelona del 1714, del 1910 i de la postguerra
El musical és un dels gèneres que més protagonisme adquireix en la programació d’aquesta temporada, amb una oferta tan cridanera com variada. De Merda d’artista a la Sala Barts fins a Fang i setge al Teatre de la Passió d’Olesa de Montserrat, que es podran veure fins a l’11 de gener. El primer està inspirat en la vida de l’artista italià Piero Manzoni, que va vendre els seus excrements per milers d’euros, per criticar -o com a mínim qüestionar- el mercat de l’art modern. El segon, per contra, adopta les estratègies escèniques d’un musical de gran format per mostrar la vida dins els murs de la Barcelona assetjada del 1714.
Seguint el fil musical, una de les últimes incorporacions és el Paradís de la companyia Divinas, on la falta de mitjans és substituïda per l’enginy de les seves integrants. Les tres actrius recrearan fins al 25 de gener a la Sala Muntaner un “espectacle de varietats ambulant” ambientat a la Barcelona de la postguerra. “És un espectacle de gran qualitat, i fet a mà”, explica el seu director, Martí Torras.
Més enrere en el temps viatja La Monyos, el musical, el retrat de la Barcelona de principis del segle XX que dirigeix Empar López al Teatre del Raval fins a l’1 de febrer. L’autor, Albert López Vivancos, situa la història de la Dolors Bonella i Alcánzar, més coneguda com la Monyos, el 1910.
Finalment, el teatre La Seca - Espai Brossa acull La mascarada fantàstica, de la companyia La Rosa fins al 4 de gener, i la interpretació lliure de tres òperes de la companyia Dei Furbi, sota el nom de Trilogia Mozart, fins al dia 11.
Humor, molt d’humor 
De l’‘APM? Show’ a les histèries sagrades d’Albà i Fernandes
El salt de la pantalla a l’escenari de la Sala Capitol obre la porta a l’humor de l’ APM? Show, que instal·larà les frases, els referents i la recreació de les seves seccions més destacades en directe fins al 25 de gener. ¿I què passaria si de sobte un mosso d’esquadra d’origen gallec viatgés en el temps fins al 1714? Això és el que descobrirà T-Atraco Teatre, amb Joan Valentí i Robert Gubern, a La butaca, que es pot veure al Versus Teatre fins a l’11 de gener. I en coincidència amb una època de l’any en què les tradicions religioses es troben més presents que mai, arriba al Jove Teatre Regina fins al 4 de gener Histèria sagrada, de Toni Albà i Fermí Fernandes. El pare Dalmau, arran d’un robatori, rep l’encàrrec d’investigar les diferents confessions religioses per acabar determinant les carències d’un model que ha acabat allunyant la societat dels valors morals i espirituals que promouen. Històries i histèries amb dos pallassos molt gamberros.
Tres còmics amb el poder de multiplicar-se són els protagonistes de Tot bé, gràcies. Fins al 28 de desembre, el Teatre Principal acull els més de 120 personatges que s’atreveixen a interpretar Miquel Ripeu, Cesc Casanovas i Elias Torrecillas. L’espectacle és una reflexió sobre la modernitat en què els actors expliquen la seva visió del món a través de les seves manies amb la gent que els envolta.
‘El Virus’, una revista per escampar el teatre
Passa de competir a compartir. Aquest és un dels motors fundacionals d’ El Virus, una revista dedicada al teatre que es va presentar ahir a Barcelona, i el número zero de la qual es pot aconseguir amb el setmanari La Directa. La revista és una de les propostes sorgides de la feina conjunta de cinquanta companyies i col·lectius teatrals del país. “És el resultat d’unes reunions que van començar al final de la temporada passada i de les quals han anat sortint solucions proactives, com ara la Targeta T5”, explica l’actor, director i guionista Ivan Morales. El Virus no neix com a agenda teatral sinó com a espai “per fer pedagogia, per comunicar i per crear debat intern i extern perquè el discurs maduri a tots els nivells”, diu Morales. Es tracta d’escampar el teatre “sense perdre discurs crític”, d’eixamplar el públic. En comptes de llepar-se les ferides de la precarietat, han volgut prendre la iniciativa, segurs que tot plegat serà bo per a tothom, “per a les companyies petites i per al TNC”. De moment, la revista, amb portada dissenyada per Marc Torrecillas, no es planteja una periodicitat determinada, però en qualsevol cas fa palès que el moviment es demostra fent coses.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,

Font: Imma Fernández (elperiodico.cat)
Per al seu debut com a dramaturga, l'actriu i traductora Cristina Genebat ha volgut traslladar la tradicional aventura d'Els Pastoretsals nostres dies. En clau de comèdia, relata a Santa Nit, una història de Nadal, les aventures de dos antiherois barcelonins -Rovelló i Lluquet- en una Nit de Nadal. La seva amiga Maria -soltera i embarassada per inseminació artificial- es posa de part i l'acompanyen en el seu periple des del Raval fins a l'avinguda del Tibidabo per donar a llum. Allà, en una estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, es muntarà el pessebre, amb els senglars substituint el bou i la mula, i un Satanàs, reconvertit en un perseguidor de diners i el poder. «És com un d'aquests tipus del Club Bilderberg només interessats en les coses materials», anota l'autora.
Julio Manrique i Xavi Ricart dirigeixen un elenc amic -Ivan Benet, Marc Rodríguez, Ernest Villegas, Mireia Aixalà, Albert Ribalta, Norbert Martínez i la mateixa Genebat, en el paper de la partera Maria- en una coproducció de Bitó i la companyia La Brutal que ha acollit el Club Capitol. I avisen, aquests Pastorets no són cosa de nens. «És una funció pensada per a adults, nens de menys de 10 anys no l'entendrien», adverteix Manrique, que la defineix com «una comèdia urbana contemporània».
Explica l'autora que va decidir furgar en aquest clàssic popular tan representat a Catalunya perquè li despertava molts interrogants. «Em preguntava per què atrau tant, i s'escenifica any rere any i quin sentit té, i vaig començar a plantejar-me què suposa el Nadal. Vaig voler tornar als orígens d'una festivitat que ara consisteix a rebentar centres comercials. Per a mi és la celebració de la vida, d'un naixement». Genebat defensa la recuperació de l'espiritualitat perduda, que, segons el seu parer, està lligada a «una religiositat sense adoctrinaments». La seva obra és un cant a l'amistat i la vida. «És una comèdia amb molta ànima, com aquelles pel·lícules de Frank Capra. Tendra, emocional, commovedora», subratlla Manrique.
MATERNITAT DIGNA / Benet i Rodríguez interpreten aquests pastorets del segle XXI: un astrònom i un dissenyador gràfic, tots dos en atur, mentre la resta del repartiment es multiplica en diversos personatges: llevadora, prostituta, doctor... En la seva libèrrima versió, Genebat aprofita per deixar anar una sentida condemna a les pràctiques en els parts. «Estan molt deshumanitzats. Hi ha massa cesàries. Reivindico el part natural, ser mare amb dignitat».
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,
Font: L.S. (ara.cat)

 L'èxit de 'Smiley', la comèdia romàntica de Guillem Clua, està seguint la seva carrera d'èxit. Es va estrenar, en un format més curt, com una de les obres del Torneig de Dramatúrgia del festival Temporada Alta la tardor del 2011. Va fer temporada a la Sala FlyHard, va tenir tant d'èxit que va passar a l'Espai Lliure, i ara l'acabarà al Club Capitol. L'obra, interpretada per un Albert Triola i Ramon Pujol en estat de gràcia, explica la història d'una parella que s'enamora i, de passada, mostra en to de comèdia per al gran públic els tipus de relacions que es mantenen en el món homosexual.
"És una història d’amor amb totes les lletres que ens fa veure que tots som igual de vulnerables a l’amor, guapos i lletjos, llestos i ximples, joves i grans, gais o heteros, peperos o indignats... les papallones a l’estómac en el moment que et fan el primer petó sempre són les mateixes", diu Guillem Clua.
Aquest proper diumenge 10 de març acaben les funcions a l'Espai Lliure i el dijous 14 l'espectacle es reestrenarà per segona vegada, en aquesta ocasió a la Sala 2 del Club Capitol. L'obra estarà en cartell del 14 de març al 28 d'abril.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


Font: ACN via ara.cat
L'humorista i imitador teatral i televisiu Pep Plaza estrenarà un nou espectacle teatral el proper 19 de març que porta per nom I ara què?. El Teatre Capitol acollirà una obra el títol de la qual evoca la pregunta que Plaza més ha hagut de respondre després de la marxa de Pep Guardiola del FC Barcelona, una de les seves imitacions més conegudes al programa de TV3 'Crackòvia'.
L'espectacle és, en certa manera, la resposta de l'humorista a les inquietuds dels seus seguidors. Diu Plaza que des de l'anunci de l'adéu de Guardiola, la "preocupació" més gran dels seus admiradors va ser saber què faria d'ara endavant. I ara què?, és el que li han demanat incomptables vegades, i és per això que l'espectacle porta aquest nom. D'alguna manera, l'actor deixa clar amb aquest muntatge que després de Guardiola la vida segueix, també per a ell.
A més de l'ex entrenador blaugrana, Plaza interpretarà més de 60 personatges, entre els quals una vintena de cantants: Lluís Llach, Miguel Rios, Serrat, Jarabe de Palo i Sabina, entre altres. Per aquest motiu, el pianista Miquel Tejada, col·laborador habitual de l'actor des de fa molts anys, serà l'aliat de Pep Plaza dalt de l'escenari. De fet, l'espectacle ja arrenca amb una cançó, I ara què?, que introdueix el públic en la inspiració de l'espectacle.
Plaza justifica aquesta vessant de l'espectacle perquè "sempre" li ha agradat cantar, gairebé fins al punt de ser una vocació frustrada. Les imitacions musicals de l'actor vénen de lluny, ha recordat, de l'època en què va col·laborar diversos anys en un programa radiofònic de Toni Clapés fent precisament imitacions de músics populars.
Tal com ha explicat l'actor aquest divendres, no es tracta d'una successió d'imitacions pura i dura, sinó que aquestes van emergint durant l'hora i mitja que dura la funció, a partir de l'explicació que Plaza fa del perquè del nom de l'espectacle. L'actor comença l'obra explicant la seva "situació actual" després de la marxa de Pep Guardiola a Nova York, que ha comportat la desaparició de la seva imitació al televisiu 'Crackòvia'.
Pep Plaza també ha explicat que han escollit el Teatre Capitol perquè és un referent de l'humor i els monòlegs, i perquè els han rebut "amb els braços oberts". Actuar a Barcelona i fent temporada en un sol teatre és una oportunitat que il·lusiona l'humorista, acostumat a girar durant anys per tot Catalunya sense un escenari estable.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

AUTOR: RUBÈN MONTAÑÁ i TONI SANS
AUTOR MÚSICA: ARTHUR SULLIVAN
DIRECCIÓ: JOAN MARIA SEGURA
INTÈRPRETS: LALI CAMPS, ANNA ALBORCH, RUBEN MONTAÑÁ, ALBERT MORA, MARIA SANTALLUSIA, TONI SANS, FRANCESC MORA (piano)
DURADA: 1h 40 min
PRODUCCIÓ: EGOS PRODUCCIONS
CLUB CAPITOL

Ruddigore o la nissaga maleïda és un bon exemple de com fer un musical sense grans pressupostos però amb les idees força clares i amb unes bones interpretacions tot és possible. Després de passar per diversos teatres de Barcelona, fins al 4 de novembre s'ha instal·lat en el Club Capitol.

Sense escenografia, només parets negres, per allò d'anar a conjunt amb els seus terrorífics personatges i uns quadres i una catifa vermella a la segona part. Però no us penseu, no hem vingut a passar por, sinó a riure. Amb els seus divertits i rocambolescs gags que intercalen entre cançó i cançó.

Però això és un musical i la música i les lletres són el millor de l'espectacle. Meravellosament teixides en el conjunt del muntatge i amb unes veus de primera. 

 Egos Teatre tornar a recrear un atmosfera pròpia només amb interpretacions i veus extraordinàries. No cal grans posades en escena, només talent, i d'això a aquesta companyia en sap. Felicitats!
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,


Font: www.ara.cat
Dijous al matí, els encarregats del Club Capitol es van trobar amb una desagradable sorpresa: la Sala Rubianes estava "destrossada", segons han confirmat responsables del Grup Balañá, que van qualificar l'acció de "sabotatge" en un comunicat divulgat a través del twitter de l'empresa. Aquest acte de vandalisme, que està sent investigat per la policia, va obligar a cancel·lar les funcions de dijous i divendres de l'obra 'Cock', que precisament dijous havia de començar una nova etapa després de l'èxit aconseguit la passada temporada.
El Grup Balañá estan reparant les destrosses de la sala Rubianes perquè dissabte es pugui reprendre l'activitat. Les entrades per les funcions dels dies 6 i 7 es bescanviaran per entrades per altres dies a través del mateix canal de venda amb què van ser adquirides.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,

Fuente: Justo Barranco (www.lavanguardia.es)

El otoño teatral llega caliente. Los meses previos al verano fueron duros para las salas, que experimentaron una sensible caída de espectadores. A lo que se suma que los teatros públicos han visto considerablemente menguado su presupuesto. Por si algo faltara, la desmesurada subida del IVA para las entradas de las artes escénicas amenaza con dar la puntilla al sector. Pero la cartelera teatral de otoño, en vez de apostar sobre seguro y programar sólo comedias de éxito más o menos ya comprobado, presenta un buen ramillete de propuestas sólidas y arriesgadas. Un Macbeth dirigido por Rigola. Anna Lizaran dando vida a La bête (La bestia), todo un canto de amor al teatro. David Selvas dirigiendo a Ramon Madaula y Carlota Olcina en la controvertida Oleanna de David Mamet. Carmen Machi bebiéndose media licorería en Juicio a una zorra, una rehabilitación sin medias tintas de la figura de Helena de Troya. Jordi Casanovas reflexionando sobre la Pàtria. Animalario atreviéndose con un Pinter. Las T de Teatre volviendo a ponerse a las órdenes del refrescante Alfredo Sanzol con Aventura!. O, para acabar de poner literalmente toda la carne en el asador, Maife Gil, Imma Colomer y Teresa Vallicrosa desnudándose para convertirse en Noies de calendari.

TEATRE LLIURE
La independencia catalana

Francesc Orella dará vida en el Lliure de Gràcia (del 18 de octubre al 11 de noviembre) al primer candidato independentista con posibilidades de conseguir la mayoría en las elecciones catalanas. Pero tres días antes de la jornada electoral desaparece. Es el argumento de Pàtria, de Jordi Casanovas, una obra que cuenta con un reparto de lujo con Rosa Renom, Àlex Casanovas o Marcel Borràs y que se sitúa en una Catalunya intervenida. En la misma sala, del 28 de noviembre al 16 de diciembre, Carmen Machi dará vida a Helena de Troya en Juicio a una zorra, una obra escrita y dirigida por Miguel del Arco que reivindica a la verdadera Helena frente a los hombres que la pusieron como excusa para sus guerras. Por su parte, el Lliure de Montjuïc contará del 23 al 28 de octubre con Alberto San Juan y Guillermo Toledo para encarnar a dos asesinos a sueldo encerrados en un subterráneo. Es El montaplatos de Harold Pinter dirigido ahora por Andrés Lima para hablar de la "estúpida servidumbre que se genera en las relaciones humanas". En la misma sala, del 31 de octubre al 18 de noviembre, estarán Sergi López y Jorge Picó con la comedia 30/40 Livingstone, y les seguirá una obra sobre el miedo y la valentía, Aventura!, de Alfredo Sanzol, para quien la aventura es el lugar donde superar el miedo.

TNC
Bestias teatrales

Apertura de temporada por todo lo alto: Anna Lizaran, Jordi Boixaderas y Abel Folk protagonizan desde el 4 de octubre en la Sala Gran y bajo la dirección de Sergi Belbel La bête, una hilarante comedia de David Hirson que, ambientada en una corte del siglo XVII, enfrenta a un autor intelectual, Elomire -el nombre es un anagrama de Molière- y un cómico callejero, vividor y magnético. Un canto de amor y una reflexión sobre el teatro que, escrita en verso a la manera de la época, cuenta con traducción de Joan Sellent. La Sala Petita del TNC abrirá su programación el día 11 de octubre con otro plato fuerte, un Macbeth dirigido por Àlex Rigola y con Joan Carreras, Alícia Pérez, Míriam Iscla y Lluís Marco. Y la Sala Tallers tendrá del 17 al 21 de octubre uno de esos espectáculos internacionales que escasean en Barcelona: el mágico circo de Donka (Una carta a Txèkhov), en el que Daniele Finzi Pasca, creador de Corteo para Cirque du Soleil, bucea en los diarios y escritos de Chejov para crear un poema visual con cuerpos y objetos suspendidos en el aire. Ya en diciembre, Ramon Simó recuperará una obra de Ramon Vinyes escrita en los años veinte, Ball de titelles, en la que un ángel cae en un prostíbulo en Navidad. Y Albert Espinosa estrenará Els nostres tigres beuen llet, con una familia que ha vivido situaciones difíciles y esconde muchos secretos.

Romea, La Villarroel
Mamet y Veronese

Al Romea regresará en diciembre el gran éxito de la temporada pasada, Incendis, dirigido por Oriol Broggi, pero antes, en octubre, se estrenará la Oleanna de David Mamet dirigida por David Selvas y protagonizada por Ramon Madaula y Carlota Olcina para dar vida a esta complicada relación de poder entre profesor y alumna. Y a La Villarroel llegará el 13 de septiembre una obra escrita y dirigida por el argentino Daniel Veronese pero protagonizada por la compañía andaluza Histrión, y ensayada, como corresponde, a camino entre Buenos Aires y Granada: Teatro para pájaros, una obra de teatro dentro del teatro, con dos hermanos y sus parejas, todos actores del llamado teatro alternativo, con aspiraciones muy diferentes. Además, a la Biblioteca de Catalunya regresa el 19 de septiembre Luces de bohemia, también dirigida por Broggi.

Poliorama, Victòria, Borràs
Mujeres de calendario y obsesiones

Al Poliorama llegará el 8 de septiembre Noies de calendari, la adaptación teatral de la obra que Helen Mirren y Julie Walters protagonizaron en cine hace nueve años: en un pueblo inglés de postal un grupo de mujeres se lo quitará todo para recaudar fondos para la lucha contra la leucemia, de la que un amigo ha muerto. Teresa Vallicrosa, Imma Colomer, Maife Gil o Isabel Rocatti encabezan el numeroso reparto dirigido por Antonio Calvo. El Victòria tendrá la visita de María Pagés con Utopía del 19 al 30 de septiembre y el regreso de la exitosa Operetta en octubre, con los 26 cantantes-actores de Cor de Teatre abordando algunos de los más conocidos pasajes operísticos. Ya en el Borràs, se presenta a partir de hoy Toc Toc, con Pep Cruz y Mercè Comes en el reparto dirigido por Esteve Ferrer: siete personajes con Trastorno Obsesivo Compulsivo coinciden en la consulta del psiquiatra, y como éste no llega, se analizarán mutuamente sus diversas obsesiones. En el Tívoli continuará Campanades de boda, de La Cubana, y al Club Capitol regresarán Cock y Confessions de dones de 30.

Goya, Condal, Arteria
Comedia y Crazy Horse

El teatro Goya dirigido por Josep Maria Pou abrirá temporada con la visita de Lola Herrera a partir del 6 de septiembre con Querida Matilde, una obra de Israel Horovitz dirigida por Juan Luis Iborra en la que poco a poco conoceremos la historia de la protagonista, una mujer que ya lo ha vivido todo. Y tras Herrera llegará en octubre Joel Joan como actor y director con El nom, una comedia ácida de Matthieu Delaporte y Alexandre de la Patellière en la que una cena de amigos acaba revelando sus raíces más profundas a partir de la discusión sobre el nombre de un hijo. Y al teatro Condal llegará de nuevo, años después, el vodevil No et vesteixis per sopar el 19 de septiembre, esta vez con Mingo Ràfols, Àngels Bassas y Mònica Glaenzel dirigidos por Roger Peña. Al Arteria Paral·lel, antes de que lo gestionen The Project y Bitó, llega en septiembre el transformista Ennio Marchetto y en octubre el cabaret parisino Crazy Horse presenta Forever crazy.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,
El dramaturg i director Martí Torras està en ratxa. L'espectacle de Las Divinas Enchanté, que ha dirigit,acaba de guanyar el premi Unnim de teatre, estrenarà L'ànima del bus dins el festival Grec i a partir d'avui la Sala Muntaner recupera, fins al 22 de juliol, Prime time, l'espectacle que va escriure amb l'actriu Paula Blanco com un assaig obert de l'espectacle d'Àlex Rigola Gata sobre teulada de zinc calenta al Teatre Lliure. Només se'n van fer dues funcions i com que molta gent en va quedar fora, un any i mig després l'han pogut tornar a oferir al públic tal com el van estrenar, amb la mateixa escenografia del muntatge de Rigola.


A més de la relació tempestuosa dels personatges que van popularitzar Paul Newman i Liz Taylor, Gata sobre teulada de zinc calenta relata la història d'un pare que reuneix els dos fills poc abans de morir. Ells s'enfrontaran per captar la seva atenció i per heretar l'empresa paterna. Martí Torras i Paula Blanco, que va col·laborar en la dramatúrgia, tornen a reflexionar sobre la família, a partir de tres fotògrafs que descobreixen les gravacions d'una dona dins una casa abandonada. "L'obra és un exercici sobre l'oblit i el seu contrari, el prime time . Els fotògrafs recreen els fragments de la vida d'aquesta dona i al final no se sap on són els límits entre la realitat i la ficció. Passen a ser els seus possibles fills. Curiosament, el naixement i la mort, dos moments que no podem triar quan es produeixen, són els que tenen més audiència de les nostres vides", assenyala Blanco. "Només voldria que sabessin descriure'm quan ja no hi fos. Què recordaran de mi? Qui s'enrecordarà de mi?", es pregunta l'enigmàtica protagonista de Prime time. L'obra està inspirada en el moviment dels exploradors urbans i com retraten, diu Blanco, "l'oblit i com el pas del temps va degradant el que l'home ha construït".
"Volem que el públic es pixi"
Aquest vespre la companyia Pez en Raya desembarca a la Sala Pepe Rubianes del Club Capitol amb el seu llenguatge embogit i el seu humor absurd per presentar l'espectacle Llorar por llorar . El muntatge, protagonitzat pels actors Cristina Medina i Joan Estrader, relata com la senyoreta Flecha visita Radio Misterio per participar en el programa de relats de l'emissora, que fa 15 anys amb el conte Soy yo nara i acaba ella mateixa embolicada en la resolució d'un crim. "Hem creat una història de misteri per llançar gags i acudits un darrere l'altre i fer que el públic es pixi", diu l'actriu Cristina Medina, que s'ha fet popular a la sèrie de televisió La que se avecina .
Llorar por llorar és el vuitè espectacle de la companyia. A l'hora de crear un espectacle, diu Medina, treballen "molt a partir d'improvisacions" perquè els permet "partir d'una idea i desenvolupar-la cap a un altre lloc diferent". "¿La senyoreta Flecha és la Jessica Fletcher de la sèrie? La nostra va sorgir d'una improvisació en què un nét de Pelé es trobava amb una senyora fent el Camí de Sant Jaume", assegura.
Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MARTÍ TORRAS
INTÈRPRETS: CARLA MÓRA, IRENE RUIZ i MARTA MÓRA
PRODUCCIÓ: DIVINAS en col·laboració amb l'ICIC
CLUB CAPITOL

Poques vegades he assistit a una sala sense saber què anava a veure. En aquest cas, ignorava totalment de què anava la cosa, només sabia que això era un cabaret. Ens trobem a la França de la Segona Guerra Mundial, París està a punt de ser envaïda pels alemanys. A més de fer un ampli recorregut per la música d'aquesta primera part del segle XX, les Divines interpreten i ridiculitzen a un bon grapat de personatges històrics (sobretot del bàndol alemany), amb un intent de sàtira política.

Divinas ha optat en aquest espectacle per emfatizar la part del cabaret per damunt de la dramatúrgia que prevalia en altres espectacles. Aquí la part textual té poc pes i l'espectacle guanya força i intensitat quan les tres intèrprets estan representant algun dels moments més musicals. Però no per això l'espectacle cau en l'avorriment ni es fa pesat.

Cal potser tallar algunes escenes de dramatúrgia com la sàtira de Hitler, Goebbels i Himmler que s'allarga en excés i és l'únic moment on s'entra en un circle viciós de la sàtira per la sàtira que no acaba de combinar amb el ritme de la resta de l'espectacle.

Amb música i veu en directe i amb unes coreografies cabaretesques força treballades, la companyia Les Divines proposen un espectacle multidisciplinar d'entreteniment i riure per passar una bona estona, sense perdre de vista que "la vida és un cabaret".

ENCHANTÉ

by on 16:16
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MARTÍ TORRAS INTÈRPRETS: CARLA MÓRA, IRENE RUIZ i MARTA MÓRA PRODUCCIÓ: DIVINAS en col·laboració amb l'I...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,
Una feliç coincidència, defineix l'actriu Meritxell Huertas, la nova producció de Confessions de dones de 30. Aquesta comèdia del Club Capitol s'ha trobat amb la reposició de L'any que ve serà millor (una provatura exitosa que es va estrenar a la Villarroel i ara fa estada al Condal). I no només això. També al Capitol comparteix escenari amb la políticament incorrecta De puta a diputada, en la qual se satiritza el món dels programes de teleescombraria, a base de famosos que revelen impúdicament la seva intimitat. Huertas insisteix que “és una alegria”. I rebla el clau quan sentencia que la normalitat arribarà quan ja no siguin notícia aquestes coincidències.
Confessions de dones de 30 parteix del text de Domingos Oliveira, una peça del 1992 que arrencava amb un monòleg de cada actriu i que, posteriorment, derivava en una conversa de dones als camerinos. El director Edu Pericas ha volgut donar més consistència a aquelles converses disteses i en què se suposa que no hi ha cap home escoltant. Ell hi era, però; potser per això ha assumit el rol de dona i conjuga el treball conjunt en femení. Tothom creu que ha estat un bon punt de partida perquè, d'aquesta manera, no s'hi exclou el públic masculí, se l'integra a partir de les percepcions de Pericas. L'objectiu ha estat “que la dona parli en plena llibertat”, com si ho fes només a les amigues de confiança. És clar que algunes tindran menys manies a parlar de pets i escatologia en general (s'avança Yolanda Ramos), davant de les reserves de Mónica Pérez i la mateixa Huertas. I de què parlen tres amigues en la intimitat? Des de sexe fins a maternitat. Però parlen menys d'homes del que ells es poden imaginar, comenta el director. Ho fan evitant els tòpics que només funcionen com a arquetip en escenes de traç gros. L'adaptació ha constatat que les preocupacions de les dones de 30 d'abans són les de prop dels 40 d'ara: la maternitat s'allarga.
Pel que fa al retorn de L'any que ve serà millor demostra que l'invent d'ajuntar quatre dramaturgues que escriguessin peces breus (convertides en monòlegs) perquè l'interpretessin unes altres quatre actrius, volgudament poc conegudes a l'escena, ha aportat molt més recorregut del que realment s'esperava. Aquest espectacle, en què la presència femenina a la platea és molt més que notable, també hi cap el públic masculí, i aquest també hi disfruta. Ho reconeix el mateix Pericas. Considera, però, que Confessions... és “més gamberro i alhora més sincer”.
Més estripada és la proposta De puta a diputada que, sense dir-ho, marca un perfil que ben bé podria recordar alguns personatges mediàtics de la família de Tele5. Fan una denúncia del Tot per l'audiència, fent-ne caricatura i jugant amb les mateixes armes escandaloses de la tele. Les aportacions televisives són monòlegs que, per definició, es trenquen amb l'improperi del veí. El discurs cau i arriba la petardada.
Finalment, el treball de la companyia Divinas. No fan monòleg, ni es circumscriuen a la fórmula del monòleg. Però sí que fan una posada en escena evidentment femenina a Enchanté! Aquesta companyia, que va triomfar a la fira de Tàrrega del setembre, se situa en un cabaret de París durant la Segona Guerra Mundial. Canten, ballen acompanyades de dos músics en directe. Història és una paraula en femení.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas:
De puta a diputada és el títol explícit de l'obra que la companyia Zoopa estrena al teatre Club Capitol dijous 24. Juanjo Sánchez dirigeix un text col·lectiu de Pau Roca, Jan Vilanova Claudín, Ivan Tomás i la mateixa companyia, que gira al voltant de l'ambició i la mentida en el món de la tele-escombraria i de com pot acabar arribant a esferes polítiques.


Cristina Solà interpreta Vanesa Pérez, una joveneta de barri a qui se li ha mort el pare, ha heretat una merceria i decideix explicar-ho tot plegat a 'El diario de Patricio', un programa de tele-escombraria. Vanesa, però, és enganyada: en veritat se la convida perquè el seu nòvio la vol deixar davant de tot Espanya. Aquesta humiliació fa perdre la innocència a la protagonista, que evolucionarà fins a convertir-se en una gran malabarista en el circ de la farsa mediàtica. Fins on arribarà la seva ambició? Fins a ser candidata a la presidència del govern.
Per a Juano Sánchez la història és "una reflexió sobre què som capaços de fer per arribar on volem", amb un salt a la política que es justifica perquè "en moments de crisi com l'actual la gent necessita que li parlin clar, i la Vanesa parla molt clar".
En la carrera a la presidència del govern la protagonista tindrà com a rival un polític experimentat –Joan Bentallé, que també fa de presentador del programa de televisió–. Rafa Cruz completa el repartiment amb els papers de fill de la protagonista i de manager d'aquesta. A 'De puta i diputada', com en la realitat, els bufons de la fama no estan sols al circ.
Font: Pau Dachs (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,

TEXT: MIKE BARTLETT
TRADUCCIÓ: VIOLETA ROCA i JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT
INTÈRPRETS: PAU ROCA, ALBERT TRIOLA, MAR ULLDEMOLINS i BLAI LLOPIS
PRODUCCIÓ: LA LLUNA NOVA
SALA CAPITOL

Hi ha tants tipus de relacions com persones habiten aquest món. Un món que es dedica a classificar tot, fins i tot l'amor, tan si estàs com no enamorat/ada has de portar una etiqueta. D'aquest absurda creença surt bona part de la història de Cock (polla en anglès). La parella H (l'Albert Triola) i el John (Pau Roca) es trenca i entra en escena un tercer, la D (Mar Ulldemolins) per la que el John es sent atret. A partir d'aquí una sèrie de històries entrellaçades i certament, algunes d'elles massa absurdes, donen joc per muntar una història massa freqüent i gens fictícia.

Text i història contemporània plens d'alts i baixos i amb unes opcions de direcció no sempre encertades, com l'escena sexual entre el John i la D, que sembla sortida més d'un conte infantil que del que seria una relació adulta. El millor element del muntatge són les escenes protagonitzades per l'H. Albert Triola broda el seu paper i fa que el públic no pari de riure tota l'estona. Sense ell, Cock, seria una història més, avorrida i monòtona. Tot el contrari del que ens ofereix en Pau Roca, amb un paper força pusil·lànime, hi ha moments que sembla que passi pel paper i no decideixi quedar-se, molt en la seva línia dels seus últims treballs.

Escenografia minimalista i s'ha optat per donar protagonisme al text i a la interpretació dels actors. Tres seients quadrats de llum, un fons i una catifa de pell de teleñeco. Funciona perquè el text no sembla demanar res més. Simplement, l'espectador ha de decidir si entra o no en el joc, com sempre.

El que més impressiona de Cock és el títol, fora d'ell pot ser una història de tantes. On les promeses de l'inici es compleixen a mitges i caldrien certs retocs en la direcció i en l'adaptació del text. Més enllà del text, fan falta més històries semblants en una lluita per la igualtat i l'excés de prejudicis per tractar segons quins temes.

COCK

by on 17:29
TEXT: MIKE BARTLETT TRADUCCIÓ: VIOLETA ROCA i JOAN SELLENT DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT INTÈRPRETS: PAU ROCA, ALBERT TRIOLA, MAR ULLDEM...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , ,
Som una noció capgira la història de Catalunya, des de la invenció de la senyera fins a la mort de Franco. I la capgira tant que fins i tot fa lluitar en la Guerra de Successió la princesa Laia i Rafel Skywalker Casanova contra el Darth Vader Felip V. L'espectacle col·loca situacions i personatges actuals en fets històrics amb els quals tenen un paral·lelisme clar. "És una manera divertida d'explicar què és Catalunya, una noció que no s'acaba mai de concretar", diu l'autor i actor Òscar Orbezo. "És com veure el telenotícies, però amb un altre vestuari. Jaume I participaria en la reivindicació dels indignats ! Et fa preguntar: en mil anys no ha canviat res?", explica el productor Toni Albaladejo, d'Anexa.

L'espectacle, que s'estrena al Club Capitol aquest divendres, el condueixen musicalment dos monjos de Montserrat -que juguen amb grans temes populars i universals i sons tan catalans com el flabiol, la tenora, la gralla, el tible i el teclat, saxo i trombó- i dos actors, que tenen tots els papers de l'auca. Repassen en deu esquetxos "la història coneguda, la reconeguda i l'oblidada de Catalunya, com el tràfic d'esclaus que es feia a Cuba mentre els indians construïen ateneus aquí", explica el director d'aquest divertimento , Jordi Purtí (Operetta , Hop!era ). "La quota espanyola hi és i també la quota americana, que ens envaeix", admet. "Però no és una obra de bons i dolents, perquè som el que entre tots hem construït", diu l'autor.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas:

L'espero (a Jordi Rios) a l'entrada del Club Capitol, on d'aquí dues hores començarà la funció a la Sala Pepe Rubianes, al costat d'Abel Folk, Mireia Portas i David Olivares. L'espectador el coneix caracteritzat dels personatges esportius i polítics als programes Crackòvia i Polònia de TV3. Al teatre actua a cara descoberta i sense xarxa. Enamorat de la seva nòvia, l'actriu Mònica Pérez, i del seu ofici, a l'actor de les mil cares li agradaria dirigir teatre.
La vocació et va arribar tard.
Sóc un cas molt estrany. Començo a estudiar teatre al vint-i-nou anys. El meu entorn sempre em deia que havia de fer teatre. Un dia l'hi vaig comentar al Sergi López. Jo muntava un esplai d'estiu i era monitor del seu fill Magí. El Sergi em va recomanar l'escola Estudis de Teatre a Barcelona. Un cop allà, vaig pensar: "És això! Això és el que havia de fer jo!" Fer comèdia és una cosa genètica, és el meu tarannà.
Per als comediants com tu és una llosa haver d'estar sempre amb el somriure als llavis?
En el meu cas, no. Excepte el dia reglós , que estic tonto, sempre estic de bon humor. Tinc una mitjana molt alta de bon rotllo.
No hi ha res que et posi de mal humor?
La son i la gana.
Filtres bé les males notícies?
Estic agafant un mal vici que és informar-me per les xarxes socials. No miro els T/N. De vegades poso el 3/24 per saber en quin món visc, però cada cop ho faig menys. Ja tenim prou mala vibració perquè a sobre ens recordin cada moment el que ja sabem i que és una putada: que hi ha cinc milions d'aturats, que la gent mor… Mira, com va dir Manel Lucas, el Polònia i el Crackòvia són els telenotícies de la política i dels esports. La gent espera la nostra versió de l'actualitat.
I un bon dia apareix Abel Folk…
Després de set anys de no fer teatre, l'Abel va venir amb un projecte que era la bomba i em va fer una declaració d'intencions al·lucinant. Em va dir: "Fins que no et vaig veure al Crackòvia no sabia amb qui fer Els 39 esglaons ". Era una declaració professional d'amor. Tornar a fer teatre i amb un Hitchcock em va entusiasmar.
També et va dir que havies de representar molts personatges?
La primera vegada em va dir que eren cent cinquanta! Ah, collonut!, vaig dir. [Riu.] Ara hi tenim la mà trencada, però al principi era entrar a cametes i dir: Què toca ara? On collons anem? Què hem d'agafar? Tot era ple de barrets, gavardines, cadires… No els he comptat, però deuen ser una trentena de personatges i una trentena més que fa David Olivares. Tot funciona com un engranatge perfecte.
I la bogeria de l'escena dels barrets?
Molta tècnica i assaig. M'emportava els barrets a casa i ho assajava amb la Mònica una vegada i una altra i una altra...
Avantatges de conviure amb una actriu.
És meravellós. Entenem els horaris endimoniats, els dies concentrats estudiant. La Mònica té moltíssima més experiència que jo. Ara marxa un mes i mig a Madrid. Potser una altra parella no ho entendria o no ho portaria bé.
Quan graves Crackòvia i Polònia a les 6 del matí, com t'ho fas per arribar a l'obra descansat?
Tinc un problema: mai vaig a dormir d'hora. En aquests quatre anys deCrackòvia, una nit vaig anar al llit a les 10 i a la 1 estava completament desvetllat. A més, quan surto de la funció tinc un speed , no estic gens relaxat. Llevar-se tant d'hora és una putada però tenim la sort que fem el que ens agrada i que a la gent li agrada el que fem i ens ho transmet. Però a les 5 del matí tot això no ho tens present! [Riu.]
Quan vas conèixer Carles Puyol?
Va ser al Hat trick de TV3. Li vaig preguntar: "Què et sembla la imitació?" I em va contestar: "Si no m'agradés no series aquí", amb to de broma, però ho va dir. [Riu.] El primer cop que va anar al teatre va ser a veure la Mònica, la segona també i la tercera va ser a l'estrena d' Els 39 esglaons . Va ser un orgull que em vingués a veure. El rotllo que tenim és molt especial, molt intens.
Per què?
La gent em diu: "Quin golàs vas marcar l'altre dia!", i a ell li pregunten per la Queca. [Riu.] S'ha produït una simbiosi molt curiosa. I el Carles diu que els hem humanitzat.
Guardiola és el millor entrenador que ha tingut el Barça?
Sí, perquè Cruyff al final mourinhejava una mica: ell era l'estrella. Amb el Pep hem tingut la sort de dinar i xerrar amb ell, i és tan bon tio com sembla. És al·lucinant el que transmet aquest home! És impecable. Cruyff ens va donar molt després d'una sequera brutal, però sempre era gràcies a ell. Amb Guardiola, no. L'èxit sempre és compartit amb els jugadors.
Tornant a la funció, prorrogareu?
De moment, queda tot febrer. I com que a l'abril l'Abel marxa a fer Agost al TNC, estarem de gira amb Els 39 esglaons a partir de setembre per tot Catalunya. En tenim unes ganes brutals!
Font: Elisenda Roca (www.ara.cat)
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: ,


Sobre la veracitat dels efectes terapèutics de riure que en parlin d'altres. Com a mínim és una manera d'augmentar el flux d'oxigen als pulmons, i omplir-se de vida no deu ser del tot perniciós. Una cosa certa és que hi ha demanda i, per tant, un mercat atent a la necessitat del riure. Ara mateix a Barcelona hi deu haver al voltant de quinze sales de teatre que ofereixen o anuncien aquest producte placebo per atreure el públic. Més del que és habitual? ¿S'ha convertit la comèdia en un gènere de primera necessitat, una oferta refugi en un context depressiu?
Aquesta setmana s'estrenen Políticament incorrecte (Condal), el vodevil de Ray Cooney amb el qual Paco Mir va debutar fa quinze anys com a director en solitari, i Res tornarà a ser com abans (Villarroel), el nou text de l'autora directora Carol López. Les diferencia, sobre altres consideracions, el nivell de risc que assumeixen. El muntatge de Mir va ser al seu dia un èxit de públic i seria estrany que ara no funcionés, com funcionen Pel davant... i pel darrera(Borràs) o Els 39 esglaons (Club Capitol). En canvi López s'enfronta de nou al judici de públic i crítica amb una estrena que podria descol·locar el públic que busca una nova entrega de Germanes .
Al voltant del teatre de Carol López s'ha generat un debat involuntari sobre les llibertats lingüístiques que es permeten els seus personatges. I no està sola. Pel que sembla, la comèdia catalana no s'entén sense pertorbar la puresa de la llengua. En realitat és un debat més que centenari. Serafí Pitarra ja va haver de sortejar al seu dia les diatribes dels àrbitres de la correcció per portar a l'escenari el xavisme imperant als carrers barcelonins. ¿Què més podia fer si la comèdia catalana és un gènere eminentment urbà enfront del to rural dominant del drama? Els sainets barcelonins d'Emili Vilanova tampoc obviaven la contaminació idiomàtica.
Petites crisis quotidianes
La millor tradició de la comèdia catalana sorteja com pot els perills del tipisme, com els vodevils tirolesos o les peces de bulevard que sol emetre IB3, i prefereix l'autoparòdia, l'absurd o les petites crisis quotidianes tractades amb humor. És un gènere que es basa en les contradiccions de la vida, i l'ús de la llengua és un dels elements més rics i, per tant, més vius de la realitat catalana. Un sentit liberal de la literatura dramàtica que també defensen -sense sentir-se traïdors de res- altres comediants contemporanis, com Jordi Casanovas o Cristina Genebat, amb les traduccions de LaBute que prepara per a Julio Manrique.
Ara que apareix Casanovas... ¿No és curiós que el quartet de comediògrafs catalans responguin al nom de Jordi? Jordi Casanovas, Jordi Oriol, Jordi Galceran i Jordi Sánchez. És obvi que Jordi és un nom bastant comú en els llibres de família catalans, però entre els quatre homònims -amb permís de Marc Rosich, entre d'altres- es podria fer un retrat bastant complet de la comèdia catalana. Oriol, que acaba d'estrenar la irregular t-ERROR al Nacional, encara està a la recerca del text que el consolidi. Tot el contrari que Galceran, recent guanyador del primer torneig de dramaturgs catalans a votació del públic, encantat que el facin riure. És l'autor amb el domini més ferm dels mecanismes clàssics de la comèdia i amb més consciència de la presència de l'espectador. Però també és algú que fa servir aquesta ortodòxia per trencar tabús col·lectius, com relacionar ETA amb el vodevil, com fa a Burundanga (Sala FlyHard). Encara que per ser honestos els avançats en el gag amb encaputxats sempre han sigut els guionistes de Vaya semanita,d'ETB.
Casanovas representa un tipus de comèdia que se sustenta més en la cultura híbrida i transversal i, possiblement, encara molt generacional. Textos comUna història catalana representen, per ambició i complexitat, un altre grau de maduresa en la seva trajectòria com a autor. I trobem a faltar Sánchez, abduït pel sainet televisiu castís. Durant un temps va representar la gran esperança blanca de la comèdia catalana. L'estrena de Kràmpack al Festival de Sitges el 1998 va generar moltes expectatives, després alimentades amb Excuses i Fum, fum, fum. La complicitat amb Joel Joan semblava un motor sense friccions.Plats bruts havia de ser només un divertit interludi audiovisual. Però encara n'estem esperant el retorn al teatre. Quan serà? Segur que té una comèdia guardada al calaix.
Font: Juan Carlos Olivares (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,