Mostrando entradas con la etiqueta Paula Blanco. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Paula Blanco. Mostrar todas las entradas


Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

En medio de la era de la sobreexposición permanente de todos, cuesta creer que alguien pueda triunfar a la sombra de todo y todos. Hay un nombre en el teatro que lo consigue, Lluïsa Cunillé. Y aunque los profesionales y algún teatrero consiga ponerle rostro al nombre es una gran desconocida para el gran público, ella y su teatro, a pesar de llevar ya más de 50 obras estrenadas.

Xavier Albertí ha decidido ponerle solución y dedicarle todo el epicentre de este año. Lo que va más allá de la puesta en escena de Islàndia. Esta temporada tenemos dos opciones: conocer a Lluïsa Cunillé sí o sí

Las principales actividades del epicentre son: 

  • Lectura dramatizada de su obra Boira el 24 de octubre a las 20h a cargo de nombres como Nao Albet, Mercè Arenga, Ricard Borràs, Montse Germán y Lluís Soler.

  • Convertir su obra Après moi, le déluge en opereta con la dirección de Jordi Prat i Coll.

  • Seminarios internacionales sobre la autora que han organizado diversas universidades como Queen Mary University of London (GB), University of Chicago (US), University of Richmond (US), University deli Studi di Milano (IT), Scuola d'Arte Dramatic Paolo Grassi (Milà, IT) y la Université Grenoble-Alpes (FR).




Uno de los centros del epicentre será Islàndia, que se estrenó ayer (5 de octubre) y que estará en cartel hasta el 5 de noviembre con un reparto espectacular de 10 actores: Jordi Oriol, Paula Blanco, Abel Rodríguez, Oriol Genís, Joan Anguera, Lurdes Barba, Albert Prat, Joan Carreras, Albert Pérez y Àurea Márquez. Todos ellos dirigidos por Xavier Albertí.

En sus 2 horas de duración, Islàndia explica la historia de un chico, Abel Rodríguez, que se marcha a buscar a su madre. De Reikiavik a Nueva York. En el camino deja atrás el estallido de la crisis islandesa para toparse con la macroeconomía de Wall Street, al mismo tiempo que se encuentra con numerosos personajes. En la obra nos encontraremos el chico de 15 años y su versión adulta, Jordi Oriol.

Xavier Albertí destaca la manera de escribir de Lluïsa Cunillé, llena de momentos apocalípticos, que después alguno ya se ha convertido en realidad, pero que en ningún caso significa el fin de algo sino su resurgimiento.

Las utopías son motores para que los ciudadanos sintamos la necesidad de cambiar la sociedad (Xavier Albertí)

Y es que la utopía también está muy presente a la obra, sobre todo el concepto del hombre puro como en las leyendas bíblicas. En este caso, el hombre adulto no será quien explique la historia sino su mismo yo de 15 años. 



Islàndia es una obra muy coral, el único que está siempre en escena es Abel Rodríguez, el resto va entrando y saliendo, lo que Albertí alaba ya que las escenas (7 en total) son de una gran complejidad para los actores. 

Cuesta mucho encontrar una obra de la que te enamores. Es lo que pasa con Islàndia. Cada personaje tiene muchas capas, pero el trabajo lo tiene que hacer más el espectador que el actor (Joan Carreras.)

Parece ser que el espectador también jugará su papel en el final. No porque vaya a decidir nada, en modo participativo pero cada espectador definirá si el futuro brilla o si es más oscuro, afirma Joan Carreras.

Lo que sí que está claro es que la dramaturgia de Lluïsa Cunillé no tiene nada de banal, no como en una primera lectura pensó Oriol Genís, que después entendió que de la frase más simple se podía extraer oro. A lo que Albertí puntualiza que en Islàndia se notan numerosas influencias y guiños como a Kafka, Lorca o Soros.

Escenográficamente se ha buscado que un mismo espacio pueda representar todas las escenas de la obra. Como dato peculiar, los bancos se parecen a los del metro de Nueva York y servirán para crear los diferentes ambientes: desde la Catedral de Saint Patrick a una perrera.

El TNC vuelve a poner de relieve que el teatro no es sólo para ser visto, sino también leído. Por ello, los espectadores podrán comprar el texto de la obra por 3€ mientras ésta esté en cartel.


+INFO AQUÍ


Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Cristina Calderer
Què és L’onzena plaga?
És un text de Victora Szpunberg inserit dins la trilogia Tot pels diners, un cicle on es parla de la relació que tenim amb els diners. Mammón era una reflexió sobre els diners i l’art, Cleòpatra sobre els diners i les relacions, i L’onzena plaga és una reflexió sobre els diners i el model de societat que volem.
En quin context se situa?
És un futurible, podria passar perfectament l’any 2015. La crisi ja s’ha instaurat, i hi ha una parella protagonista que no pot separar-se pels condicionants econòmics.
La plaga del títol és real o metafòrica?
Hi ha una plaga real de rates. Els personatges viuen en una casa de la zona alta que està en decadència i que limita amb diferents parcs. A causa de la crisi, l’Ajuntament ha deixat d’invertir en el manteniment d’aquests espais, i les rates han prosperat.
Quins són els altres personatges?
Hi ha una noia a qui la parella protagonista té rellogada una habitació, i pràcticament viuen del que ella els paga; també el fill dels propietaris, a qui el seu pare ha encarregat que els faci fora però que s’acaba posant de part seva i vivint amb ells; hi ha també una dona d’una empresa privada que vol combatre les plagues, una científica boja que els acaba oferint una cúpula de vidre per tapar el jardí.
I hi ha també el Dylan, el personatge que surt a les tres obres.
Aquí el Dylan treballa dins de l’Ajuntament en el servei antiplagues. El seu personatge permet a la resta entendre que la invasió de rates en el fons és el menys important, que tenim al davant moltes merdes que no volem veure. L’obra parla també de com amb diners es poden comprar coses que semblava impensable poder adquirir.
Ets l’ideòleg del cicle i el vau impulsar amb La Brutal, la productora de la qual ets fundador i codirector amb Julio Manrique. ¿La idea de parlar dels diners també va ser teva?
No, el tema el vam decidir entre tots durant el procés de treball. A mi el que em semblava interessant era reunir uns dramaturgs que són un bon compendi de tres mons diferents. Perquè el món de la Victoria Szpunberg no té res a veure amb el del Nao Albet i el Marcel Borràs (Mammón) ni amb el de l’Iván Morales (autor de Cleòpatra).
Per què volies reunir aquestes veus tan contrastades?
La intenció és apel·lar a un públic jove que s’està a casa veient sèries de la HBO i atreure’l cap al teatre amb una història que li pugui interessar pel tractament i pel tema. I fer-ho amb tres veus completament diferents.
Quin és el to de l’obra?
Té un cert to de faula. I també hi ha elements de terror psicològic. La Victoria té un món que lliga molt amb el teatre argentí de Daulte i Spregelburd, amb una teatralitat molt potent, que li serveix per parlar de coses molt serioses, però amb una comicitat molt bèstia.
Tu ets actor i director de la peça. ¿Com es porta la duplicitat de tasques?
Sempre és complicat. Té alguna cosa de repte. I també té a veure amb la vocació d’experimentar. Som a l’Espai Lliure, i en un teatre públic t’has de poder arriscar. M’ha ajudat el fet que el meu paper és petit, només surto en tres de les onze escenes.
Quina vocació teniu amb la productora La Brutal?
Som una productora privada, però tenim una certa vocació pública. En el fons som generadors de continguts. Esclar que ens agradaria guanyar diners amb el que fem, però la nostra vocació no és fer pasta, el que ens mou és pensar què ens agradaria veure als escenaris i no veiem, a quin públic ens agradaria mobilitzar, amb qui voldríem treballar.
La productora us aixopluga de la crisi?
No, perquè fa molts anys que piquem pedra, i sense la productora també tenim accés a espais com el Lliure o el Nacional. El que ens permet La Brutal és muntar les nostres pròpies propostes.
Com concilies el teatre i la televisió?
Tinc molt clar que la possibilitat de perdre diners amb la productora, que és una possibilitat molt real, me la puc permetre perquè des de fa cinc anys tinc la seguretat de la tele. Els que no hem de patir per la feina som uns afortunats, i això ens dóna la responsabilitat de generar coses. |
'L’onzena plaga', de Victoria Szpunberg. Direcció: David Selvas. Amb Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pol López. Teatre Lliure de Montjuïc (Barcelona). Del 4 al 21 de juny

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: ORIOL TARRASON
INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, PAULA BLANCO, JAVIER BELTRÁN, ANNABEL CASTAN, MIREIA ILLAMOLA, POL LÓPEZ, ARNAU PUIG, BERNAT QUINTANA, MIMA RIERA y DAVID VERDAGUER
DURACIÓN: 1h 35min
PRODUCIÓN: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Soñar es gratis y Les Antonietes han tenido un sueño lleno de pequeñas miserias humanas, llenas de emoción, que son trozos de vida suspendidos en un ambiente etéreo e inhóspito. Paso a paso, esta compañía ha pasado de producciones de andar por casa, a llenar de trastos la sala del Lliure de Gràcia. Un salto cuantitativo pero también cualitativo, que dependen mucho del paladar con el que se disfrute.

Al inicio ya te avisan que no hay nudo, ni trama ni desenlace, y quizás este desconcierto hace que para los que no estén acostumbrados a no tener historia, les resulte pesado, pero lejos de eso hay que dejarse impresionar, es un montaje para ir paladeando los gajos de la naranja ácida que estamos a punto de abrir.

Ante nuestros ojos personajes singulares, como dirían las abuelas lo mejor de cada casa, pero todos con un punto de encuentro, son perdedores en una vida que quizás el único tren que podían coger hace tiempo que dejó la estación. Hoy yacen el suelo árido, inertes, esperando a que algo pase, pero evidentemente no pasa nada más que el tiempo, que todo lo engulle.

Somni Americà es un puzzle emocional de personajes que vagan, de historias no tan lejanas, reconocibles en mayor o menor medida. Un patchwork de autores John Steinbeck, Tennessee Williams, Arthur Miller, O'Neill... que Oriol Tarrason teje con sumo cuidado para que el resultado no se le noten las costuras. Lejos de si las palabras las escribió uno u otro, lo importante es el significado, no vale la pena ofuscarse en buscar el autor.

Y soñando seguimos porque la unión de la Kompanyia con Les Antonietes deja interpretaciones brillantes y alguna que otra sombra. Una vez más, y nos tiene mal acostumbrados, Pep Ambrós, la mejor valía encima de escenario, nos regala una interpretación memorable. Bajo su misma luz se escuentran Pol López, Paula Blanco, Annabel Castán o Mireia Illamola. Las cuerdas del violín de Laura Aubert siguen afinadísimas y al reciente Premi Gaudí, David Verdaguer el champán no se le ha subido a la cabeza.

Dejen paso porque aquí hay riesgo, hay creatividad y lejos de ser un experimento, Somni Americà, convierte a Oriol Tarrason en uno de los "nuevos" directores/dramaturgos de los que queremos empezar a visualizar el nuevo reto, porque tengo ganas de soñar. ¡Felices Sueños!

SOMNI AMERICÀ

by on 17:34
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: ORIOL TARRASON INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, PAULA BLANCO, JAVIER BELTRÁN, ANNABEL CASTAN, MIREIA IL...

Font: Marta Cervera (elperiodico.cat) | Foto: Ros Ribas
El repte era gran. Oriol Tarrasón, director de la companyia Les Antonietes, va rebre l'encàrrec de fer un muntatge en el qual havien de participar tant els seus actors com els de la Kompanyia del Lliure, integrada per joves valors del teatre. Davant la dificultat de trobar una obra on tots ells tinguessin el mateix protagonisme, Tarrasón va optar per crear un nou text, Somni americà. Aquesta obra coral que demà s'estrena al Lliure de Gràcia posa en qüestió la validesa d'aquell model de felicitat del somni americà. El marc escollit per l'autor són els anys 30 dels Estats Units, en plena gran depressió, una època que en opinió de Tarrasón manté molts punts en comú amb la crisi actual.
L'acció transcorre en un drugstore situat enmig del desert, on coincideixen tota mena de personatges extrets de la literatura nord-americana. Una dona embarassada, una soldat, una prostituta, un venedor de diaris, un home amb pinta d'inspector, un artista amb ganes de triomfar i un vagabund, entre altres, confrontaran les seves pors i els seus somnis i esperances. «El text està construït a partir d'estereotips de personatges de llibres d'Erskine Caldwell, Arthur Miller, Eugene O'Neill, Ben Reitman, William Saroyan, John Steinbeck i Tennessee Williams», explica Tarrasón. «També inclou un text del músic Woody Guthrie que parla de la falta de terres per a la gent i de com aquestes estan en mans dels bancs. Ho hauria pogut escriure jo, de tan actual que arriba a ser», va afegir.
Qualifica de «patchwork» la feina de seleccionar i donar nova forma a idees extretes de 18 obres i novel·les centrades en la dura crisi que els EUA van travessar entre els anys 30 i 40 del segle passat. Annabel Castán, per exemple, interpreta Blanche, un homenatge al personatge de Blanche Dubois, la protagonista d'Un tramvia anomenat desig. Però no tots els personatges són tan reconeixibles, sinó al contrari. «Els actors utilitzem els universos dels personatges que interpretem per crear-ne un de nou», va destacar Laura Aubert, que encarna Harry, una actriu còmica que toca el violí.

Missatge esperançador

«¿Què passa amb tots aquells que queden al marge del somni americà, que reneguen de l'èxit individual i persegueixen un somni més petit i col·lectiu?» es pregunta Tarrasón en el programa de mà. Malgrat el descoratjador panorama en el qual viuen els protagonistes de Somni americà, l'obra intenta transmetre un missatge d'esperança. «No volia parlar d'una forma depressiva, l'obra parla d'amor i de fraternitat», comenta el director. «Si tots ens cuidéssim més els uns als altres, com diu un personatge, estaríem més protegits davant d'un món exterior hostil».
L'obra, «que ha posat damunt de l'escenari sis premis Pulitzer i dos premis Nobel de Literatura», recorda Tarrasón, oscil·la entre la comèdia i el drama. «No és naïf, té una part amarga forta. És una obra amable però no pas tendra»,precisa David Verdaguer (10.000 KM). Ell interpreta Joe, un irlandès que fa grans reflexions.
Tant per a Verdaguer com per a la resta d'actors, estar en escena durant tota la funció interactuant els uns amb els altres ha estat tota una experiència. El director volia amb això «crear una energia molt especial i directa», afirma, tot i que admet que és impossible fixar-se en tots ells. Assegura que fins i tot ell, que ha vist tots els assajos, encara segueix descobrint coses noves cada dia.

TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE
VERSIÓN y DIRECCIÓN: PAU CARRIÓ
INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, JAVIER BELTRÁN, PAULA BLANCO, PAU CARRIÓ, POL LÓPEZ, ALBERT PRAT, MIMA RIERA, MARÍA RODRÍGUEZ i DAVID VERDAGUER
DURACIÓN: 100min
PRODUCCIÓN: GREC FESTIVAL DE BARCELONA 2014 y TEATRE LLIURE
LLIURE DE GRÀCIA (GREC 2014)

Sorpresa mayúscula en el Lliure de Gràcia. Lo que podía haberse quedado en una adaptación más de las muchas que se realizan temporada tras temporada en los teatros de aquí y de allá, sorprende y de qué manera. Pau Carrió, que recordemos ya deslumbró a espectadores y a crítica con Iván i els gossos, dirige su primer clásico con una maestría que no es propia de una persona tan joven.

Por mucho que nos repitan hasta la saciedad que Shakespeare trata los temas universales de una manera actual, no deja de ser un clásico escrito hace unos cuantos siglos. Para muchos el lenguaje de Shakespeare aleja al espectador de la platea, es preciosista sí, pero hoy en día no se habla así. Actualizada pero sin perder la esencia, Victòria d'Enric V permite entrar al público en la cabeza de este rey que se mete en una guerra que sabe que no puede ganar.

La disposición a tres bandas acerca la obra a l'espectador. Además gran acierto de dirección es que los actores realicen referencias al público, bajen de su pedestal y se acerquen a centímetros para decirte casi al oído su réplica. El mismo Pau Carrió no sólo dirige sino que también se atreve a interpretar e incluso es uno de los músicos de una estupenda banda sonora que ayuda a hacer imperceptibles los cambios de escena.

La joven Kompanyia del Lliure pone el resto y convierte a Victòria d'Enric V en una obra alocada, cómica y con una conexión con el público inmejorable. Laura Aubert vuelve a demostrar su gran versatilidad, aunque si bien es cierto nadie le gana en las partes cómicas. Pep Ambrós sigue demostrando papel a papel que es uno de los grandes actores de su generación. Mientras que Pol López repite sabiduría escénica y resuelve notablemente a medio camino entre la ternura y la rabia su papel.

Se agradece ver una platea tan llena de jóvenes atentos a todo lo que acontece en escena. Esta versión consigue lo que muy pocas atraer tanto a un público joven como a uno más crecido, seguro que unos y otros tendrán dos versiones muy diferentes de lo que han visto a la salida, pero todos habrán vivido juntos el momento mágico llamado teatro. Si te has perdido la ocasión de gran disfrute estarán en octubre al Lliure de Gràcia. Bravo!

VICTÒRIA D'ENRIC V

by on 17:00
TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE VERSIÓN y DIRECCIÓN: PAU CARRIÓ INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, JAVIER BELTRÁN, PAULA BLANCO, PAU ...

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.com)

Per la incertesa hi deu navegar la veritat. El segle XXI ha rebutjat les raons absolutes i, bona mostra d'això, són dos títols que coincideixen aquest vespre al Festival Grec. Per una banda, el coreògraf israelià, resident al Regne Unit, relativitza l'escalf del sol a Sun (9 i 10 de juliol al Teatre Grec). També Pau Carrió presenta una dramatúrgia titulada Victòria d'Enric V, en la qual també integra la mirada que Shakespeare va projectar sobre el personatge a Enric IV. L'obra es podrà veure només del 9 a l'11 de juliol al Lliure de Gràcia i obrirà la temporada amb una explotació de l'1 al 26 d'octubre.
Carrió compta amb els actors de la Kompanyia Lliure (Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pol López, Mima Riera i David Verdaguer) completat amb Pep Ambrós, Albert Prat, Maria Rodríguez, el propi director que fa de narrador i el bateria dels Manel, Arnau Vallvé. El director pretén qüestionar el pes de la victòria: la necessitat de ser competitius implica un guanyador i molts perdedors. Fins i tot la mateixa victòria no és tan satisfactòria com sembla. I ho exemplifica amb el to pensatiu d'un personatge que canta “Mai hem tornat més feliços a Anglaterra”.
Efectivament, el triomf d'Enric V era impensable. Perquè, fins que el van coronar no es va interessar gens pels afers d'estat. I perquè heretava un país ben pobre i que va abocar a un litigi amb França. Pol López és aquest rei que, per una banda pot imprimir l'ambient distès de festa (durant el regnat d'Enric IV) i “que pot fer por” quan agafa el poder. Carrió i López ja van protagonitzar un monòleg preciós, Ivan i els gossos (Lliure, 2011). La posada en escena se centra en la paraula, la música i moviment (puntual). Situar l'acció al Lliure de Gràcia remet als condicionants de The globe en què tot l'escenari s'havia d'imaginar i que la proximitat dels actors és a tocar. Per Carrió, en Shakespeare “trobo les preguntes que busco, a diferència de la Bíblia”.
Hofesh Shechter presenta Sun, una peça estrenada fa sis mesos. S'ha estalviat el fons d'escenari perquè ja troba la bellesa en la pedrera que tanca l'amfiteatre. A Sun evoca una visió molt bonica però que l'espectador trobarà la cara incòmoda, que anirà sortint a la superfície. El propi Schechter pronuncia les veus en off en català. De fet, Sun evoca un colonialisme (històric o actual) triomfant, amb una música “celebratòria” i escrita pel mateix coreògraf i músic, i també amb una invitació a Wagner.
També crític amb el poder és l'incorruptible Iago Pericot. Ell ha ideat una guillotina, que es troba al vestíbul del Mercat de les Flors fins al 12 de juliol. En aquest aparell es podrà tallar el cap de tot allò que es voldria eliminar. Siguin personals o impersonals. En realitat, no hi ha cap mena de violència i sí, en canvi, un notable valor catàrtic. L'experiència també permet descarregar-se l'aplicació de l'espectacle, pels propietaris d'un Smartphone. L'aforament és limitat i lexperiència dura només 15 minuts.Ja Xicu Masó i Carles Martínezx van fer servir un joc similar a Els folls de Shakespeare (Temporada Alta, 2013) incitant el públic a què digués espontàniament tot allò qiue caldria extirpar.
Olivan i Maqoma
Per últim, cal sumar a les estrenes d'avui la coreografia de retrobament de Roberto Olivan (Premi Nacional de Cultura 2014) i Gregory Maqoma: Lonely together. tots dos es van conèixer a Brussel·les estudiant amb Anna Teresa de Keersmaeker. Quinze anys després es retroben i, sense les respectives companyies, decideixen investigar els punts en comú d'uns ballarins del sud que han sabut implicar-se amb les seves comunitats (Olivan signant el Deltebre dansa) i Maqoma implicant-se en la comunitat de dansa de Johannesburg. A la coreografia se subratllen també les diferències amb un llenguatge molt físic i música en directe.


Lluís Pasqual només tenia 25 anys quan va cofundar el Teatre Lliure a Gràcia, amb Fabià Puigserver, Pere Planella, Carlota Soldevila i una quinzena de professionals del teatre independent català. Es va inaugurar el 1976 -amb Camí de nit, 1854, un text escrit i dirigit per ell mateix- un espai escènic que seria fonamental per al teatre català que llavors es desplegava. 37 anys després, i de nou amb Pasqual comandant el vaixell del Lliure, el teatre tornarà a la seva essència fundacional i tindrà una jove companyia estable, segons ha pogut saber l'ARA.
Sis joves intèrprets de l'escena catalana formaran aquest nou grup. El teatre va convocar un càsting per obrir les portes a actors i actrius joves, independentment de la seva experiència. Entre els escollits n'hi ha que ja s'associen al planter del Lliure, com Pol López (que hi és en cartell amb Els feréstecs), però també altres hi han actuat poc o gens, com Paula Blanco, David Verdaguer i Mima Riera. La companyia serà tan jove com ho era Pasqual en el seu debut al Lliure: són intèrprets que no superen la trentena.
El desig de tornar a crear una companyia estable ha sigut una constant en el si del Teatre Lliure. Que un col·lectiu estable de treball dóna més bons fruits teatrals és una opinió que comparteixen la majoria de directors escènics, de Mario Gas a José Luis Gómez. Es guanya en complicitat, millora la qualitat, es rendibilitza la feina, se singularitza el teatre, permet forjar carreres i augmenta el compromís, la cohesió.
Per contra, hi ha l'opinió dels exclosos, que ho consideren un gueto. Però el principal handicap a l'hora de crear una companyia és econòmic: els actors passen a formar part de la nòmina del teatre i, per tant, és cara de mantenir, sobretot si es compta amb estrelles veteranes. A l'Estat hi ha pocs exemples de companyies estables públiques (la Compañía Nacional de Teatro Clásico), però a Europa és el més habitual, sobretot en centres com els alemanys, que ofereixen teatre de repertori. Aquí el que fan la majoria de teatres públics és tenir un col·lectiu afí amb el qual treballen habitualment. Rigola ja tenia de factouna companyia d'actors al Lliure amb qui signava la majoria de muntatges.
Pasqual, però, farà un pas més i segellerà aquest vincle amb contractes de llarga durada amb els sis joves. El fitxatge garanteix al teatre poder disposar dels actors a jornada completa i, per tant, podran encadenar muntatges i assajos sense haver d'abonar constants altes i baixes laborals. L'operació no perjudica el pressupost del teatre perquè, com assenyala el conveni col·lectiu vigent, els contractes de llarga durada que garanteixen estabilitat a l'actor tenen retribucions més baixes.
El precedent del TNC
El Teatre Nacional també ha tingut una companyia estable. Sergi Belbel la va anunciar el 2009. Eren nou actors d'edats molt diferents que durant dues temporades van participar en tot el procés de creació de les obres del Projecte T6 d'impuls de la dramatúrgia contemporània. Belbel va defensar els bons resultats d'aquest treball de creació -les obres del T6 van tenir uns percentatges d'ocupació molt per sobre de la mitjana- i va allargar la companyia dues temporades més. El pròxim director del TNC, Xavier Albertí, encara no ha ensenyat les cartes de la seva programació, però ja ha advertit que el Projecte T6 s'ha de reformular, deu anys després de la seva creació. Tot fa preveure que s'extingeix la companyia estable. El Lliure li prendrà el relleu.
El dramaturg i director Martí Torras està en ratxa. L'espectacle de Las Divinas Enchanté, que ha dirigit,acaba de guanyar el premi Unnim de teatre, estrenarà L'ànima del bus dins el festival Grec i a partir d'avui la Sala Muntaner recupera, fins al 22 de juliol, Prime time, l'espectacle que va escriure amb l'actriu Paula Blanco com un assaig obert de l'espectacle d'Àlex Rigola Gata sobre teulada de zinc calenta al Teatre Lliure. Només se'n van fer dues funcions i com que molta gent en va quedar fora, un any i mig després l'han pogut tornar a oferir al públic tal com el van estrenar, amb la mateixa escenografia del muntatge de Rigola.


A més de la relació tempestuosa dels personatges que van popularitzar Paul Newman i Liz Taylor, Gata sobre teulada de zinc calenta relata la història d'un pare que reuneix els dos fills poc abans de morir. Ells s'enfrontaran per captar la seva atenció i per heretar l'empresa paterna. Martí Torras i Paula Blanco, que va col·laborar en la dramatúrgia, tornen a reflexionar sobre la família, a partir de tres fotògrafs que descobreixen les gravacions d'una dona dins una casa abandonada. "L'obra és un exercici sobre l'oblit i el seu contrari, el prime time . Els fotògrafs recreen els fragments de la vida d'aquesta dona i al final no se sap on són els límits entre la realitat i la ficció. Passen a ser els seus possibles fills. Curiosament, el naixement i la mort, dos moments que no podem triar quan es produeixen, són els que tenen més audiència de les nostres vides", assenyala Blanco. "Només voldria que sabessin descriure'm quan ja no hi fos. Què recordaran de mi? Qui s'enrecordarà de mi?", es pregunta l'enigmàtica protagonista de Prime time. L'obra està inspirada en el moviment dels exploradors urbans i com retraten, diu Blanco, "l'oblit i com el pas del temps va degradant el que l'home ha construït".
"Volem que el públic es pixi"
Aquest vespre la companyia Pez en Raya desembarca a la Sala Pepe Rubianes del Club Capitol amb el seu llenguatge embogit i el seu humor absurd per presentar l'espectacle Llorar por llorar . El muntatge, protagonitzat pels actors Cristina Medina i Joan Estrader, relata com la senyoreta Flecha visita Radio Misterio per participar en el programa de relats de l'emissora, que fa 15 anys amb el conte Soy yo nara i acaba ella mateixa embolicada en la resolució d'un crim. "Hem creat una història de misteri per llançar gags i acudits un darrere l'altre i fer que el públic es pixi", diu l'actriu Cristina Medina, que s'ha fet popular a la sèrie de televisió La que se avecina .
Llorar por llorar és el vuitè espectacle de la companyia. A l'hora de crear un espectacle, diu Medina, treballen "molt a partir d'improvisacions" perquè els permet "partir d'una idea i desenvolupar-la cap a un altre lloc diferent". "¿La senyoreta Flecha és la Jessica Fletcher de la sèrie? La nostra va sorgir d'una improvisació en què un nét de Pelé es trobava amb una senyora fent el Camí de Sant Jaume", assegura.
Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)


El conte, inquietant, La intrusa, de Jorge Luis Borges, és el punt de partida de Fa una mica de soroll, un text de la jove dramaturga argentina Romina Paula (31 anys), que va fascinar el públic –ella i els seus intèrprets– en la darrera edició de Temporada Alta com a autora i directora de la peça El tiempo todo entero. La també jove companyia La Ruta 40 –pren el nom de la mítica carretera que travessa l'Argentina d'una punta a l'altra, paral·lela als Andes– debuta aquest cap de setmana (demà i dissabte, a les nou del vespre) amb Fa una mica de soroll –Algo de ruido hace, en la versió en castellà–, a la sala La Planeta, que n'és coproductora.
L'actor celranenc Albert Prat (1983) va formar part del repartiment de Tot, de Rafael Spregelburd, que la companyia Mentidera Teatre va assajar a Buenos Aires. Allà, Prat, que havia viscut recentment el procés de separació del grup Elnacionalnoensvol, va conèixer Paula i li va demanar si tenia un text, i aquesta li va oferir el que s'estrena demà a Girona. Prat, juntament amb la també celranenca Rita Peré, amb qui havia coincidit en el grup independent 2x2 Teatre, va traduir el text al català, i el pas següent va ser trucar portes per aconseguir aliats que permetessin produir l'espectacle. La sala Atrium, de Barcelona, va ser la primera que va fer confiança al projecte, i va assegurar una estada de l'espectacle al seu teatre del 6 al 17 de juny. Els paràmetres de la producció s'ajusten perfectament al projecte de La Planeta: teatre de text contemporani en català, amb gent de casa que col·labora amb gent de fora. La sala va entrar en la producció i va donar l'empenta definitiva per aixecar-la.
Prat explica que la disjuntiva següent era fer un encàrrec per a la direcció o controlar aquest aspecte des de dins mateix de la companyia. L'actor va renunciar al seu rol per assumir-la, un àmbit en el qual també debuta. Com a companys de viatge hi té dos bons amics, Alberto Díaz i Sergi Torrecilla, a més de l'actriu tossenca Paula Blanco. Ells són Salva, Nano i Marina, els protagonistes.
Obra de conseqüències
“En aquesta obra no passen gaire coses –diu Prat–, les coses grosses ja han passat i el que veiem són les conseqüències de tot el que va passar. De fet, és una obra de conseqüències.” L'acció en l'original se situa a la pampa argentina, mentre que en aquesta versió està situada al delta de l'Ebre, “per aquell punt que posseeix el paisatge de melancòlic, trist i desèrtic”. L'obra presenta dos germans que viuen reclosos en una casa, sense contacte amb l'exterior, als quals se'ls ha mort la mare recentment, i de sobte arriba una cosina llunyana, que no veuen des de la infància, que distorsionarà el seu món i malmenarà l'equilibri que havien trobat en una relació certament peculiar. La mare morta, el seu record, és la que provocarà la remor, el soroll tènue a què fa referència el títol.
Es tracta, per tant, d'una obra en què el text és d'una importància cabdal i en què tot reposa sobre les interpretacions. Prat, en aquest sentit, ha demanat als seus intèrprets que “s'ho facin molt seu, que busquin i que cadascú trobi l'estranyesa d'aquests personatges”. Els dos homes parlen poc, mentre que el personatge femení no calla mai, la qual cosa dóna una idea equivocada d'allò que els succeeix. Diuen els responsables de la companyia que la peça és una “història d'amor entre dos germans”, una relació que l'aparició de la cosina comença a esquerdar, ja que han de lluitar entre el desig sexual per la cosina, un antic amor d'infància, i els intents per mantenir el seu món intacte.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

Presència torbadora

by on 15:01
El conte, inquietant,  La intrusa , de Jorge Luis Borges, és el punt de partida de  Fa una mica de soroll , un text de la jove dramatur...

TEXT: J.B PRIESTLEY
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA POU
INTÈRPRETS: JOSEP MARIA POU, CARLES CANUT, VICTÒRIA PAGÈS, RUBEN AMETLLÉ, PAULA BLANCO i DAVID MARCÉ
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE GOYA


Josep Maria Pou torna a la direcció amb una "Time Play", un thriller que durant 90 minuts no para de jugar amb l'espectador i de saltar endavant i endarrera en el temps per oferir-nos una visió ampliada dels fets. Un inspector de policia es presenta a casa de la família Birling, mentres es celebra el sopar de prometatge de la seva filla Sheila per indagar la implicació dels presents en el suïcidi d'una noia.

Al més estil CSI de principis de segle XX, l'inspector Goole, Josep Maria Pou, va desgranant personatge a personatge la seva implicació amb el cas, d'una manera sorprenent. El sopar, aviat es convertirà en un malson i els seus comensals seran caçats d'una manera textualment força tramposa.

Amb una escenografia imponent i majestuosa, s'obre el teló del Teatre Goya, que representa fins a l'últim detall el menjador del domicili dels Birling. Carles Canut i Victòria Pagès mostren les seves habilitats per convèncer a la platea en tot moment, de la mateixa manera que Ruben Atmellé, en una de les seves millors interpretacions fins a la data. Menys encertats es troben Paula Blanco, que peca d'un cert toc d'histrionisme en algunes escenes, i David Marcè al qui se li nota la falta de taules amb un continu nerviosisme escènic.

Pou torna a encertar en la direcció d'una peça i d'una autor força desconegut per al públic català i amb un teatre apte per a tots els paladars. Joan Sellent signa un altre cop una més que excel·lent traducció, convertint a la peça en una petita joia dintre de la descafeïnada cartellera actual.

TRUCA UN INSPECTOR

by on 16:44
TEXT: J.B PRIESTLEY TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: JOSEP MARIA POU INTÈRPRETS: JOSEP MARIA POU, CARLES CANUT, VICTÒRIA PAGÈS, RUB...


TEXT: JOAN MARAGALL
ADAPTACIÓ: CARLES GUILLÉN i JOAN OLLÉ
DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ
INTÈRPRETS: JOAN ANGUERA, PAULA BLANCO, MONTSERRAT CARULLA, ROSA MUÑOZ, VICTÒRIA PAGÈS, ALBERT PÉREZ, ÀNGELS POCH i FÈLIX PONS
PRODUCCIÓ: TNC i EL CANAL CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE SALT/GIRONA
SALA GRAN (TNC)


El teatre públic català ha volgut commemorar els 150 anys del naixement i el centenari de la mort de Joan Maragall amb un muntatge commemoratiu. Com ja va fer la temporada passada amb Espriu, Joan Ollé dirigeix un muntatge on les paraules de l'escriptor català són les veritables protagonistes.

Amb una escenografia sòbria, amb cert toc de fredor, els actors reciten els diferents textos de l'autor. No hi ha pausa, entre escena i escena el Cor Lieder Càmera ens transporta pel lirisme tradicional català. Mai els textos de Joan Maragall han sonat amb tanta força damunt d'un escenari.

Durant la primera part, trobem un Maragall jove, centrat més als sentiments, a la descripció de la natura i del amor. La segona, la més sentida, la pàtria és la protagonista. Un retrat d'una Catalunya que hauríem de tenir oblidada, però que malgrat la distància dels anys la trobem massa propera. Just després de l'entreacte, escoltarem una de les seves poesies més famoses, la mítica Oda a Espanya, escrita fa més de cent anys, i més present que mai en l'actualitat política catalana.

Emotiu homenatge a una de les figures literàries més importants i un gran muntatge a ulls del teatre. Dues setmanes de representació a la Sala Gran, després d'haver-se estrenant al Temporada Alta, que ben es mereixen els cinc bisos d'aplaudiments amb el que el públic va obsequiar als actors després d'una hora i mitja de "disfrute" poètic.


TEXT: CARLO GOLDONI
TRADUCCIÓ: NARCÍS COMADIRA
DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ
INTÈRPRETS: MINGO RÀFOLS, JOAN ANGUERA, PERE ARQUILLUÉ, JOSEP JULIEN, ÀNGELS BASSAS, MIREIA LLUNELL, PAULA BLANCO, XAVIER CAPDET, DAFNIS BALDUZ i DAVID SEGÚ
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA


Desprès de l'èxit el febrer de l'any passat de la lectura dramatitzada de l'obra, el Teatre Romea s'ha engrescat a fer el muntatge. Si més no molts ens va semblar que la peça ha perdut la frescor que tenia fa un any durant tot el procés. Alguns dels actors han canviat, però no això no és ho més important.

Només accedir a la sala ja ens trobem el primer element xocant. Una gran cafetera de la marca Lavazza (per allò de començar a patrocinar les obres) ens dóna la benvinguda. Ella és una de les grans protagonistes, sense buscar-lo d'aquesta adaptació. L'obra va ser escrita al segle XVIII, on les màquines de cafè no tenien ni de ben lluny l'aspecte que té aquesta, que representa l'escenografia sencera.

Un altre dels elements xocants són les gran perruques que gasten els personatges masculins, molt acordes amb l'època del segle que representen, però veient l'obra des de la perspectiva de escenografia més vestuari, no deixa de resultar xocant a la vista de qualsevol espectador.

Les interpretacions ben coordinades sota la batuta de Joan Ollé, fan el que s'ha d'esperar d'ells. Joan Anguera, Pere Arquillué, Mingo Ràfols i Àngels Bassas, els més notables, d'un conjunt que fa funcionar notablement la cafetera. Només Mireia Llunell, dista de la qualitat interpretativa dels seus companys de repartiment. Cal ressenyar que la seva primera aparició no tindria el nivell ni per actuar com actriu amateur.

El Cafè ha perdut força frescor i bona part de la seva comèdia de la que alguns privilegiats vam poder gaudir a la seva lectura dramtitzada, però manté l'esperit de l'escriptura teatral del segle XVIII, molt proper a certes obres de Txèkhov on l'ànima humana es troba per davant de qualsevol altre cosa.

EL CAFÈ

by on 17:21
TEXT: CARLO GOLDONI TRADUCCIÓ: NARCÍS COMADIRA DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ INTÈRPRETS: MINGO RÀFOLS, JOAN ANGUERA, PERE ARQUILLUÉ, JOSEP JUL...

DRAMATÚRGIA: IBAN BELTRAN i JOAN OLLÉ
DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ
INTÈRPRETS: JOAN ANGUERA, IVAN BENET, PAULA BLANCO, MONTSERRAT CARULLA, DANI ESPASA, GREGORI FERRER, ENRIC MAJÓ, EDUARD MUNTADA, VICTÒRIA PAGÈS, SÍLVIA PÉREZ CRUZ i ÀNGELS POCH
PRODUCCIÓ: EL CANAL CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA, CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES REUS, CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA i TEATRE PRINCIPAL DE PALMA
SALA GRAN (TNC)


Joan Ollé torna als clàssics, després de la seva mà a mà amb Josep Pla al passat Festival Grec, ara ens mostra una part de l'univers de Salvador Espriu. Durant una mica més d'hora i mitjana ens submergim en un collage narratiu i musical on la paraula és l'única protagonista. Sons representats pels principals actors catalans del moment i un sense fi de sentiments entremesclats amb la música que suggereix un viatge místic i meravellosament màgic.

Amb gran encert en la selecció de textos que recitats per un genial Joan Anguera, una vital Montserrat Carulla, quina força desprèn aquesta dona damunt de l'escenari, un imprevisible Enric Majó, unes excepcionals Victòria Pagès i Àngels Poch i la jove promesa ja més que consolidada Paula Blanco. I per completar el pack, Sílvia Pérez Cruz ens deleita amb la seva meravellosa veu amb tocs de jazz i flamenc, el millor acompanyament per les paraules d'Espriu. El jardí dels cinc arbres ha estat un dels muntatges més sorprenents de la temporada.

Tota la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya va acollir durant menys d'una setmana aquest muntatge arriscat amb gran èxit. Un gran treball actoral, però sense dubte el gran encert de l'obra es troba en l'acurada direcció de Joan Ollé, que una vegada més torna a demostrar que és el director el qual s'ha d'adaptar als textos i no els textos al director.

Llàstima que només van poder gaudir d'aquest muntatge una setmana, un clar exemple que es mereixia moltes més representacions. De tota manera sempre ens podem trobar a Syrena.


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
ADAPTACIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI
INTÈRPRETS: JOAN ANGUERA, PAULA BLANCO, MÀRCIA CISTERÓ, ORIOL GUINART, PEP JOVÉ, MERCÈ PONS, XAVIER RIPOLL, XAVIER RUANO, ENRIC SERRA, MARC SERRA, XAVIER SERRANO, RAMON VILA, OSCAR INTENTE, FRANCESC PÉREZ, ALBERT RIBALTA i DAVID VERT
PRODUCCIÓ: GREC’08 FESTIVAL DE BARCELONA i LA PERLA29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA



El Rei Lear de Shakespeare sempre imposa però si a més se li suma l’escenari de la Biblioteca de Catalunya ho fa tot més fosc, més gran, més especial. La història és ben coneguda, un ancià rei de la Bretanya que ha decidit dividir el regne entre les seves filles guiant-se per l’amor que els té. Comet el fatal error d’equivocar-se en l’elecció i això desencadena un joc de traïcions i rivalitats, de dolor i solitud, de vellesa i de mort.

De El Rei Lear s’han fet un munt de versions, l’última que van poder gaudir fa menys d’un any de la mà del Centro Dramático Nacional. La proposta de la Perla29 està molt cuidada. Es nota la feina de tots, un treball d’equip. L’espai que acull la representació fa que les obres representades agafen una mena de màgia que no tindrien en una teatre tradicional.

Un meravellós Joan Anguera encarna aquest rei i a la seva alçada dues de les seves filles, Mercè Pons com la filla gran i Paula Blanco com la filla petita. La resta del repartiment aprova amb notable alt amb la seva actuació, queda en segon pla davant d’aquestos tres mostres d’escena.

Malgrat que sempre es pot trobar un però, aquí el trobem fora d’escena. L’encant que desprèn la Biblioteca de Catalunya es dilueix segons passen els minuts asseguts en les seves cadires. Un altre muntatge que no es pot deixar escapar. Corren que només hi tenen fins al 15 de maig.

EL REI LEAR

by on 0:35
FITXA ARTÍSTICA TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE ADAPTACIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI INTÈRPRETS: JOAN ANGUERA, PAULA BLANCO, MÀRCIA C...