Mostrando entradas con la etiqueta Roberto Olivan. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Roberto Olivan. Mostrar todas las entradas

Font: L.B. (elpuntavui.cat) | Foto: ACN
El món de la dansa i de les arts del moviment té a partir de dilluns vinent una cita ineludible al Festival Deltebre Dansa. Durant 15 dies, aquesta població del delta de l'Ebre reunirà 150 ballarins i artistes de circ, arribats de tot el món, per rebre una formació artística multidisciplinària, impartida per professors de reconeguda trajectòria professional i sota la direcció de Roberto Olivan, ballarí i coreògraf i Premio Nacional de Cultura. “Cada any creix l'interès”, remarca Olivan, ja que enguany amb només 10 minuts ja havien omplert les 150 places disponibles i la llista d'espera és de més de 300 persones. Els ballarins escollits han estat “seleccionats” un a un prenent com a base el seu currículum i l'objectiu d'aconseguir una paritat entre homes i dones i artistes de dansa i circ. “Treballem molt els partners i el duets, un fet que s'aprecia molt dins de la dansa”, remarca Olivan.
Però més enllà del vessant formatiu, que ha donat prestigi al Deltebre Dansa, el festival també obre les seves portes a la població de Deltebre i a tothom que vulgui apropar-se a les Arts Escèniques. Enguany l'oferta del festival és de 41 espectacles de dansa i circ i set cursos d'iniciació a la dansa i el moviment (dansa contemporània, bollywood o hulla-hop).
L'any passat el festival va experimentar un increment de públic important i va superar els 10.000 espectadors. Per l'edició d'enguany s'ha tornat a instal·lar la vela de circ per realitzar els espectacles diaris de dansa i circ. La vela té una capacitat limitada per a 900 espectadors i per evitar les cues de l'any passat es posarà en marxa un sistema de reserva de tiquet a través de Ticketea, la web del festival o les xarxes socials. L'entrada continuarà sent gratuïta i per fer arribar els espectacles a encara més gent s'instal·larà una pantalla exterior. Entre els espectacles que cal destacar enguany hi ha l'actuació de Cirque Circocentrique, el dilluns 6 de juliol; la companyia Enclave i Roberto Olivan amb l'espectacle A place to bury strangers, el 9 de juliol; el Colectivo Clá de Costa Rica, el 16 de juliol, o les acrobàcies de Race Horse Company de Finlàndia, el 18 de juliol.
El festival va guanyant adeptes any rere any entre el públic local i enguany ja s'han inscrit més de 350 persones als cursos d'iniciació, fins al punt que ha calgut doblar cursos. “La idea que Deltebre s'ho fes seu i perdés la temor al festival de dansa ja és una realitat”, assegura Olivan. De fet, la implicació del festival amb el municipi ha arribat fins al punt que aquest any s'ha organitzat una nit solidària de circ per recollir aliments per a les famílies amb més necessitats del municipi. Serà el 8 de juliol i tindrà espectacles curts de circ conduïts per Guillem Albà i la Marabunta.
Aquesta relació entre Deltebre i el festival de dansa la descriu la regidora de Cultura, Carme Franch, com una “relació simbiòtica entre els ballarins que vénen a aprendre i gent del poble que rep unes nocions de cultura que difícilment podran oblidar. És un aprenentatge comú”. El festival Deltebre Dansa tindrà lloc entre el 6 i el 18 de juliol a Deltebre.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


Fuente: Saioa Camarzana (elcultural.es)

El teatro puede conmover, puede emocionar, puede estar sujeto a susceptibilidades y puede llegar a un espectro amplio. Los festivales españoles del verano, como pueden ser el Grec, Fringe Madrid o el Festival de Almagro, además de congregar a un público amplio, acerca a muchos oteadores y programadores de festivales internacionales que acuden a la cita con la idea de ver algunas de las obras con la intención de hacerlos viajar a sus países de origen y programarlos internacionalmente. En este caso, gracias a la colaboración del Programa de Internacionalización de la Cultura Española (PICE), han acudido Lieven Bertels, director del Festival de Sydney, Juan Meliá del INBA (Coordinador Nacional de Teatro del Instituto Nacional de Bellas Artes de México) y Celso Curi director del Festival de Curitiba de Sao Paolo, con quienes hablamos de su visita y el sabor de boca que les ha dejado el teatro español y sus profesionales. 

Meliá comenta que su visita a España, en esta ocasión, se ha basado en tres dimensiones diferentes: "Asistir a representaciones teatrales tan diferentes como el Festival Internacional de Almagro o el Fringe Madrid, el desarrollo de reuniones y la participación en rondas de negocios para el conocimiento de nuevas producciones españolas y su posible presencia en México", comenta. Por su parte Bertels, quien ha acudido al Grec y a Fringe Madrid cuenta que "ha sido gratificante conocer a profesionales de la danza en Barcelona". Destaca el trabajo de Roberto Oliván, a quien no había visto en los últimos años. Aunque, sobre todo, destaca el Fringe al cual ha acudido por primera vez. "Ha sido un descubrimiento. Es un festival con un buen público y una programación variada y aventurera presentada de una manera muy profesional en espacios bonitos. Este es el festival del futuro", promete. 

Además, Meliá alaba las nuevas tendencias desarrolladas en salas alternativas de pequeño formato. "Me han gustado mucho varias de estas salas que están desarrollando dinámicas muy propias y necesarias", apunta. Y trae al frente la labor de Matadero donde "se puede apreciar su amplia dimensión de centro cultural". No da nombres de las obras que podrían viajar con él a México. Y este mismo secretismo guarda el australiano quien nos cuenta que hay dos obras que ha visto y va a negociar su viaje: "No puedo revelar cuáles son porque mantenemos en secreto nuestro programa hasta el lanzamiento oficial, pero ambas obras serían un buen escaparate para el talento español", apunta. Curi va un poco más allá que sus colegas y se atreve a dar algunos títulos que le han gustado: "Me gustaria mucho programar algunas de las obras que he visto, como A House in Asia, Numax y especialmenteLa noche justo antes de los bosques, de Roberto Romei con Óscar Muñoz.


El teatro español en ojos ajenos


Si hay algo de lo que se hacen eco es de lo mucho que ha afectado la crisis al sector pero, a su vez, las ganas que tienen las compañías de seguir trabajando y superar esta situación. "Se está viviendo un momento importante desde su nueva dramaturgia y sus nuevos espacios de representación", opina Meliá. Y este sentido, Bertels no difiere mucho cuando comenta que muchas de las compañías han sufrido "pero las artes escénicas tienen una gran capacidad de resistencia y es reconfortante ver cómo muchas pequeñas empresas tiene un espíritu positivo". Por otro lado, se apena de que las grandes compañías no participen más en la coproducción internacional como las de México o Argentina o como "el Teatro Real bajo la dirección de Gerard Mortier. Parece que las grandes empresas nacionales son totalmente invisibles en la escena internacional", concluye. Algo en lo que no parece estar del todo de acuerdo el mexicano ya que tiene la impresión de que "su intención de internacionalizar lo español, así como de servir de puente de lo Iberoamericano hacia Europa es clara". 

También coinciden en que "es innegable que se cuenta con una infraestructura importante", en palabras del director del INBA. Este mismo discurso es el que emplea Bertels cuando comenta que "justo antes de la crisis se invirtió mucho dinero en infraestructura. Sería bueno que, cuando acabe, el gobierno apoye más los contenidos: el desarrollo de un nuevo trabajo, coproducciones internacionales, la formación profesional de los jóvenes productores, ayuda con la traducción, etc".


¿Teatro globalizado?


Hemos aprovechado para preguntarles acerca de las diferencias teatrales por países y culturas. En un mundo globalizado en el que todo se conoce y se puede observar lo que se hace en diferentes puntos del mundo, el teatro también ha podido sufrir una homogeneización. Aunque no del todo. "El teatro entra en contacto con las representaciones de otros países por la presencia de compañías internacionales en sus programaciones", cuenta Meliá. "En México trabajamos más en poner en nuestros escenarios la representación mexicana de la dramaturgia internacional. Aunque la apuesta de los textos clásicos es un tema que me llama la atención, si bien otros países también son escenificados, aquí se observa una verdadera preocupación", concluye. De este hilo que no se rompe también tira Lieven Bertels cuando dice que "los dramaturgos españoles tradicionales, como Cervantes, son en gran parte desconocidos en el mundo de habla inglesa, lo cual se explica por la naturaleza introspectiva de las artes escénicas españolas", opina. Aunque destaca dos estilos teatrales que funcionan en el resto del mundo; el teatro surrealista / absurdo y el teatro físico. Y Celso Curi cree que "España no es muy diferente a Brasil, las diferencias son muy débiles", y hace un guiño al programa PICE y su programa de internacionalización. 

En cambio, "entre las similitudes encontramos los poco subsidios para las artes escénicas", critica Curi mientras que el mexicano encuentra también similitudes, por ejemplo, en la gestión con la diversidad de esquemas de estímulo a la producción, la presentación y la circulación, y en las preocupaciones de los creadores por hacer teatro vivo y comprometido con los temas actuales de interés hacia los diversos públicos. En el caso de los directores australianos como Neil Armfield, Lindu Hume, Barry Kosky y Simon Piedra están trabajando a escala internacional pero "parece que nunca se presentan en España", se queja Bertels. Además, cuenta que el teatro de Australia "está a menudo entre los británicos y la escena norteamericana. Es un mercado pequeño de solo 22 millones de personas y las distancias entre las grandes ciudades son enormes lo que lo hace muy difícil de recorrer", concluye.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

Font: Belen Ginart (ara.cat)
Quin balanç fas dels 10 anys de Deltebre Dansa?
Hem mogut molta gent. El festival és una demostració de la quantitat de gent que es pot motivar, del ressò que podem arribar a tenir.
Teniu un poder de convocatòria impressionant.
Quan obrim el procés d’inscripció, en dues hores exhaurim totes les places, i molts aspirants es queden sense lloc. La gent ho espera tot l’any, hi ha molt interès, i la prova és que apleguem 150 participants de 50 nacionalitats diferents, amb un equilibri entre homes i dones, ballarins i artistes de circ.
Quina és la clau del vostre èxit?
Disposem d’una infraestructura molt precària, les classes es fan al centre cívic i en dues carpes muntades expressament. La gent s’hi està acampada, hi ha un menjador comunitari… Però l’important és el que s’hi cou, l’energia de tenir tanta gent ballant junta. Això és el que fa vibrar els assistents, el que fa que hi vulguin venir persones de tot el món.
Deltebre Dansa també està molt arrelat al territori. ¿Com valores la relació que s’ha establert amb la gent de Deltebre?
Em ve al cap una imatge de l’any passat que fa posar la pell de gallina: la gent corrent per arribar al centre cívic, que utilitzàvem com a espai d’exhibició, i poder agafar un bon lloc per veure els espectacles. A les Terres de l’Ebre, i crec que arreu de Catalunya, Deltebre està considerat el lloc més rústic del planeta. I és molt gratificant veure que el públic suposadament rústic disfruta molt de la programació i comença a tenir criteri per valorar-la.
Quines novetats presenteu en aquesta edició d’aniversari?
La principal és que tindrem una carpa de circ per exhibir-hi els espectacles. Hem decidit programar-ne més, i que siguin més curts. Les condicions d’exhibició i el tipus de públic fan que sigui més convenient presentar dues peces de 30 minuts que una d’una hora.
Quines institucions us donen suport?
La Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Deltebre i l’Inaem. Esperem començar a obrir les portes als patrocinadors. El fet que no tinguem una llei de mecenatge respon a la visió de curt termini que tenen els polítics. No volen veure que la màquina s’ha de greixar, perquè, si no ho fas, no pot donar fruits, ni ara ni després.
Últimament has rebut una bateria de premis, entre els quals el Nacional i el Ciutat de Barcelona. Després de treballar fora, et sents valorat també a casa?
Quan em van trucar del Nacional no m’ho creia. Ha estat un any de premis. Jo em considero un treballador formigueta, d’anar fent, sense parar. Crec molt en el fet de perseguir els objectius, encara que semblin impossibles d’aconseguir. I sembla que tota la feina que he fet fins ara comença a donar fruit.
En quin punt professional et trobes?
Com a ballarí i coreògraf veig que a poc a poc estic reconsolidant a Catalunya la carrera que ja tenia a fora. Començo a tenir cabuda en el circuit català. Tinc 41 anys, he fet moltes coses i en aquests moments també em ve molt de gust estar fora de l’escenari, crear per a altra gent. Si l’univers m’és favorable, tinc moltes coses a fer. Però necessito una mica d’ajuda perquè ja fa massa temps que brego amb la precarietat.
Acabes d’estrenar espectacle al Grec Lonely together, amb Gregory Maqoma.
Ens agrada més definir-ho com una trobada que com un espectacle. És un duet, una conversa, amb música feta especialment per Laurent Delforge. El Gregory és un coreògraf sud-africà molt prestigiós que està al capdavant de la seva pròpia companyia de 25 ballarins i que té molta projecció internacional.
Teniu molts punts en comú?
Ens coneixem des de fa 15 anys, tenim la mateixa edat, cadascú ha fet el seu camí i teníem ganes de trobar-nos i fer una reflexió sobre les nostres feines. Des de la intuïció i buscant sempre la simplicitat, parlem de coses com la individualitat en què estem immersos en aquest món hiperconnectat. Aquest estiu actuarem a Sud-àfrica i a Malta.
L’any passat vas tancar el teu centre de creació a Deltebre, Enclave. Per què?
Tenia el somni de desenvolupar un espai de creació propi a Deltebre, però em vaig trobar que havia de treballar el doble, donant classes pel món, per poder pagar les factures. Jo gairebé no hi era. I això no tenia sentit. No va funcionar però estic molt content d’haver-ho intentat.
Deltebre Dansa 2014 Diversos espais de Deltebre. Del 14 al 27 de julio.www.deltebredansa.cat 
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.com)

Per la incertesa hi deu navegar la veritat. El segle XXI ha rebutjat les raons absolutes i, bona mostra d'això, són dos títols que coincideixen aquest vespre al Festival Grec. Per una banda, el coreògraf israelià, resident al Regne Unit, relativitza l'escalf del sol a Sun (9 i 10 de juliol al Teatre Grec). També Pau Carrió presenta una dramatúrgia titulada Victòria d'Enric V, en la qual també integra la mirada que Shakespeare va projectar sobre el personatge a Enric IV. L'obra es podrà veure només del 9 a l'11 de juliol al Lliure de Gràcia i obrirà la temporada amb una explotació de l'1 al 26 d'octubre.
Carrió compta amb els actors de la Kompanyia Lliure (Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pol López, Mima Riera i David Verdaguer) completat amb Pep Ambrós, Albert Prat, Maria Rodríguez, el propi director que fa de narrador i el bateria dels Manel, Arnau Vallvé. El director pretén qüestionar el pes de la victòria: la necessitat de ser competitius implica un guanyador i molts perdedors. Fins i tot la mateixa victòria no és tan satisfactòria com sembla. I ho exemplifica amb el to pensatiu d'un personatge que canta “Mai hem tornat més feliços a Anglaterra”.
Efectivament, el triomf d'Enric V era impensable. Perquè, fins que el van coronar no es va interessar gens pels afers d'estat. I perquè heretava un país ben pobre i que va abocar a un litigi amb França. Pol López és aquest rei que, per una banda pot imprimir l'ambient distès de festa (durant el regnat d'Enric IV) i “que pot fer por” quan agafa el poder. Carrió i López ja van protagonitzar un monòleg preciós, Ivan i els gossos (Lliure, 2011). La posada en escena se centra en la paraula, la música i moviment (puntual). Situar l'acció al Lliure de Gràcia remet als condicionants de The globe en què tot l'escenari s'havia d'imaginar i que la proximitat dels actors és a tocar. Per Carrió, en Shakespeare “trobo les preguntes que busco, a diferència de la Bíblia”.
Hofesh Shechter presenta Sun, una peça estrenada fa sis mesos. S'ha estalviat el fons d'escenari perquè ja troba la bellesa en la pedrera que tanca l'amfiteatre. A Sun evoca una visió molt bonica però que l'espectador trobarà la cara incòmoda, que anirà sortint a la superfície. El propi Schechter pronuncia les veus en off en català. De fet, Sun evoca un colonialisme (històric o actual) triomfant, amb una música “celebratòria” i escrita pel mateix coreògraf i músic, i també amb una invitació a Wagner.
També crític amb el poder és l'incorruptible Iago Pericot. Ell ha ideat una guillotina, que es troba al vestíbul del Mercat de les Flors fins al 12 de juliol. En aquest aparell es podrà tallar el cap de tot allò que es voldria eliminar. Siguin personals o impersonals. En realitat, no hi ha cap mena de violència i sí, en canvi, un notable valor catàrtic. L'experiència també permet descarregar-se l'aplicació de l'espectacle, pels propietaris d'un Smartphone. L'aforament és limitat i lexperiència dura només 15 minuts.Ja Xicu Masó i Carles Martínezx van fer servir un joc similar a Els folls de Shakespeare (Temporada Alta, 2013) incitant el públic a què digués espontàniament tot allò qiue caldria extirpar.
Olivan i Maqoma
Per últim, cal sumar a les estrenes d'avui la coreografia de retrobament de Roberto Olivan (Premi Nacional de Cultura 2014) i Gregory Maqoma: Lonely together. tots dos es van conèixer a Brussel·les estudiant amb Anna Teresa de Keersmaeker. Quinze anys després es retroben i, sense les respectives companyies, decideixen investigar els punts en comú d'uns ballarins del sud que han sabut implicar-se amb les seves comunitats (Olivan signant el Deltebre dansa) i Maqoma implicant-se en la comunitat de dansa de Johannesburg. A la coreografia se subratllen també les diferències amb un llenguatge molt físic i música en directe.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , , ,

Font: Antoni Ribas Tur (ara.cat)
Els espectacles de dansa i circ que s’estrenen demà i dijous dins el festival Grec revelen entre ells un encaix curiós, tot i les diferents procedències i bagatges dels seus autors. Des de les Terres de l’Ebre fins a Sud-àfrica, passant per Dinamarca, Barcelona i Israel, aquests muntatges tenen en comú el fet de reflexionar sobre el fet creatiu, tant en solitari com de manera col·lectiva, i la figura de l’artista. També parlen des de les poètiques particulars del món actual, tant de la intimitat de les persones com de problemàtiques polítiques i econòmiques.
L’efecte del colonialisme
La companyia de Hofesh Shechter porta ‘Sun’ al teatre Grec
El colonialisme és el pal de paller de Sun, l’espectacle que l’artista israelià Hofesh Shechter presenta demà i dijous al Teatre Grec amb la companyia que porta el seu nom, formada per catorze ballarins. El seu objectiu és generar confusió en el públic -“encara més confusió”, va dir ahir Shechter- i que a la sortida del teatre els espectadors es preguntin qui paga el preu del seu confort i com els vencedors acaben definint les idees del bé i el mal. “ Sun és una peça estèticament molt bonica. La superfície de la peça té una capa de bellesa que hauria de ser perfecta, però a sota hi ha alguna cosa molt incòmoda, gairebé malaltissa, que comença a aflorar”, explica Shechter sobre com l’harmonia s’acaba convertint en violència al llarg de l’espectacle. Aquesta deriva, a més, està subratllada per la banda sonora, del mateix Shechter i també amb fragments d’obres de Richard Wagner i Irving Berlin.
Per bastir el seu discurs, Hofesh Shechter s’ha remuntat al Renaixement, “un moment en què països com França, Anglaterra i Espanya van tenir molt èxit visitant altres països del món”, va ironitzar l’artista. Shechter ha prescindit del mur semicircular de l’escenografia per aprofitar l’imponent marc natural del Teatre Grec i ha enregistrat en català els fragments de text que es poden sentir al començament i al final de l’espectacle.
La recerca més íntima
Roberto Olivan i Gregory Maqoma es retroben al Mercat
El sud-africà Gregory Maqoma i el tortosí Roberto Olivan, guardonat aquest any amb el Premi Nacional de Cultura, es van conèixer fa prop de quinze anys a PARTS, el centre de creació de la coreògrafa belga Anne Teresa De Keersmaeker, i tenien l’assignatura pendent de realitzar un muntatge junts. “Hi ha un cert paral·lelisme entre les nostres carreres, tant com a artistes com en el nostre vessant d’activistes -explica Olivan-. Tots dos fem coses de cara al nostre entorn”. El resultat de la trobada és Lonely together, que es podrà veure al Mercat de les Flors dimecres i dijous. El títol fa referència a com en la societat actual “estem molt connectats però a la vegada fragmentats i amb un sentiment de solitud”. Els artistes es mouen pels terrenys més íntims dels interrogants sobre la pròpia identitat, la creativitat i els processos artístics des de punts de partida molts diversos. “L’espectacle representa un moment de reflexió -diu Maqoma-. Hem intentat recordar quins desitjos ens mouen i submergir-nos amb profunditat en les nostres consciències per veure què hi trobem i compartir-ho amb el públic”, explica.
Al llarg del procés de creació s’han observat l’un a l’altre per treballar amb la fisicalitat i la teatralitat que tenen els seus llenguatges i per subratllar el que els diferencia. “També hem volgut trobar la nostra identitat com a duet -conclou Olivan-. Tots dos ens vam formar a Bèlgica i amb Lonely together he volgut explorar què vol dir ser un ciutadà del sud, d’Àfrica i de Catalunya, i de trobar una veu més instintiva”.
Un solo autobiogràfic
Toni Mira torna al Grec amb un misteriós monòlit
Toni Mira, coreògraf, ballarí i fundador de Nats Nus, també reflexiona sobre la pròpia trajectòria, el procés creatiu i les influències que ha rebut dels altres artistes amb qui ha treballat al llarg dels anys. Ho fa a Monòlit, un espectacle que Mira considera “molt autobiogràfic” i que passarà per l’Espai Lliure del Teatre Lliure del 10 al 12 de juliol. Monòlités el nou solo que fa al Grec després d’onze anys. Hi ha text, cançons de Lou Reed i Sílvia Pérez Cruz i peces del desaparegut compositor Joan Saura, a qui dedica el muntatge. “Sóc força com una esponja”, diu Mira. El pesat monòlit amb el qual interactua durant l’espectacle és “una metàfora”, el significat del qual no vol revelar.
La “musicrobàcia”
Karl Stets transforma instruments en malabars
Des del terreny del circ, l’espectacle Disbarat! / Disparate!, de la companyia Cacophonic Pictures Orkestar i una coproducció del festival i La Central del Circ, també reflecteix el procés de creació col·lectiva d’un espectacle que el director del Grec, Ramon Simó, descriu com a “musicrobàcia” perquè, a més de sonar, els instruments es converteixen en objectes circenses. “Tenia ganes de fer un espectacle amb molta música”, explica l’artista danès Karl Stets. Les composicions que van sorgir al llarg dels tres mesos i mig de creació són el fil conductor d’un muntatge ple de “circ i excentricitats”, que s’estrena dimecres i serà al Mercat de les Flors fins dissabte.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,