Mostrando entradas con la etiqueta Kompanyia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Kompanyia. Mostrar todas las entradas

compañía LA KOMPANYIA LLIURE
dramaturgia y dirección PABLO MESSIEZ
traducción al catalán MARC ARTIGAU
intérpretes JOAN AMARGÓS, QUIM ÁVILA, CLÀUDIA BENITO, RAQUEL FERRI, EDUARDO LLOVERAS, ANDREA ROS, JOAN SOLÉ y JÚLIA TRUYOL
duración 1h 45min
fotografías ROS RIBAS
producción TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Siempre es una buena noticia leer "dramaturgia y dirección" de Pablo Messiez. Este dramaturgo argentino afincado en Madrid consiguió cautivarme con su montaje Los ojos y que desde entonces es de obligada asistencia a cada uno de los montajes de los que hemos podido disfrutar en Barcelona.

Messiez conjuga sus dramaturgias el realismo mágico, con un toque bastante costumbrista. El temps que estiguem junts es uno de sus ejemplos más evidentes de este género. Con una narrativa más típica del cine que del teatro, donde las acciones se superponen unas a otras, y el espectador ha de reconstruir el puzzle entre tanta diversidad temporal y espacial.



Si hay una cosa que domina Messiez es captar la atención del público desde el inicio y aquí nos vuelve a sorprender con una entrada de personajes excelsa. Y desde el inicio dos historias paralelas, los inicios de convivencia de una pareja y la reunión de amigos tras varias pérdidas. 

El temps que estiguem junts es la primera vez que todos los miembros de la compañía están juntos y solos en el mismo montaje. Es el primer pulso con el público. Y aquí es donde el montaje empieza a tambalearse. En esta generación de Kompanyia las diferencias son más notables que en la pasada. Hay una clara descompensación de interpretaciones, y este montaje lo pone de manifiesto.



Hay actores de la Kompanyia que traían una maleta de tablas impresionante antes de entrar y en este montaje se pone de manifiesto. Es el caso de Júlia Truyol y Clàudia Benito que brillan por encima del resto de sus compañeros. Pero, sin duda, el gran descubrimiento de esta Kompanyia ha sido Raquel Ferri. Nit de Reis (o el que vulguis) supuso su lanzamiento y sigue la estela con uno de los personajes más complejos de El temps que estiguem junts.   

Impresionante la escenografía de Elisa Sanz que recrea a la perfección la sala de estar de esas casas de los años 60 y 70 en la intimidad del Espai Lliure. Cuidada la selección de los elementos que la componen y que otorga un áurea perfecta para subrayar el realismo mágico y el costumbrismo de la dramaturgia de Messiez. 



El ritmo de la obra es una de las contraindicaciones del montaje. En este aspecto El temps que estiguem junts recuerda algunos dramas de Chéjov donde el devenir de la existencia no tiene fin y los personajes ven, sobre todo, la vida pasar.

Y quizás a causa de este ritmo se acaba cayendo en un melodrama exagerado en algunos personajes que convierten la afectación en la característica principal de su interpretación. Se agradece, pero, el pequeño homenaje a Sarah Kane. Sin duda, El temps que estiguem junts no será lo mejor de Pablo Messiez pero es suficiente para una primera inmersión en su  particular universo.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


TEXTO y DIRECCIÓN: LLUÍS PASQUAL
CIA: LA KOMPANYIA LLIURE
INTÉRPRETES: JOAN AMARGÓS, ENRIC AUQUER, QUIM ÀVILA, EDUARDO LLOVERAS, LLUÍS MARQUÈS y JOAN SOLÉ
MÚSICOS: ORIOL ALGUERÓ, RICARD RENART, ORIOL AYMAT, JOAN PALET, DANI ESPASA, MARC DÍAZ, ROBERTO GONZÁLEZ (voz)
DURACIÓN: 1h 25min
FOTOGRAFIA: ROS RIBAS
COPRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE y TEMPORADA ALTA
TEATRE LLIURE (SALA FABIÀ PUIGSERVER)

Lleno hasta la bandera, sold out, la recuperación de la memoria bajo la batuta de Lluís Pasqual ha tocado en los más profundo al público catalán. La primera producción de la nueva Kompanyia (ellos) es de traca i mocador. Lluís Pasqual ha recostruido pequeños instantes de lo que tuvieron que sufrir estos jóvenes que por uno u otro motivo se vieron abocadors a formar parte de un conflicto que en la mayoría de los casos ni les iba ni les venía.

Teatro documental con una sobrecarga de dramaturgia narrativa, un estatismo que hacia el final de la pieza se hace cada vez más evidente, ya lo tiene la guerra de trincheras, que más allá de explicarse batallitas, poco más se puede hacer. La dramaturgia de Lluís Pasqual es efectivista y busca al espectador más sensible, ese que tendrá que sacar el pañuelo en más de una ocasión. Su punto álgido será cuando toda la platea de pie guarde un minuto de silencio por los que dejaron la vida por sus ideales.

De la actual joven Kompanyia destaca la interpretación de Quim Ávila, con más tabals que el resto de sus compañeros, apunta maneras de convertirse en una de las caras más visibles de la nueva hornada. Enric Auquer, que se quedó a las puertas de entrar, y que Lluís Pasqual ha repescado para este espectáculo, sería otra de las caras a tener en cuenta por si falta algún papel masculino en las próximas producciones.

La escenografía, firmada por el mismo Pasqual, vuelve a incidir en la efectividad del montaje. Al igual que la iluminación de Pascual Merat y el vídeo de Franc Aleu. "Sorprende" que en un reparto absolutamente masculino, se haya decidido que todos los músicos sean también hombres. Fuera de la anécdota, la música es uno de los grandes aciertos del montaje. ¡Larga vida a la memoria!
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,
Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Ruth Marigot
¿Com és el Christopher, el teu personatge a El curiós incident del gos a mitjanit?
És un noi de quinze anys, tres mesos i tres dies, que no entén el món dels adults. Té les seves manies, que vénen determinades per la síndrome d’Asperger que pateix. No li agrada que el toquin ni li diguin què ha de fer, i quan ho fan, ell reacciona físicament i d’una manera hostil.
Quin tipus de coses no entén?
La psicologia de la gent, ni tampoc la ironia. S’ho pren tot literalment, i això genera uns equívocs molt divertits i a la vegada catastròfics.
I què entén més que la resta?
Té predisposició a entendre certes coses molt abstractes i complexes, com la formació de l’univers, les matemàtiques… I a més, sense adonar-se’n, posa de manifest tota la poesia que hi ha en la ciència.
¿És complicat interpretar un adolescent?
Jo m’he plantejat interpretar un jove, no un adolescent, tot i que el fet que sigui adolescent és important, perquè l’adolescència és el moment de fer canvis i ell, dins de la seva síndrome, s’atreveix a fer coses que abans no havia fet i per això és capaç d’emprendre una investigació personal per saber qui ha matat el gos de la veïna i fins i tot d’anar sol en tren a Londres, a una hora i mitja d’on viu.
El director és Julio Manrique, amb qui has treballat diverses vegades i que és qui et va donar el teu primer paper professional a American Buffalo. Què té de bo i de dolent que us conegueu tant?
Només té coses bones. Hi ha confiança, bon rotllo i química, pots dialogar clarament sobre la teva visió del personatge i la seva per arribar, entre els dos, a un lloc millor.
Per preparar el Christopher has vist documentals, has parlat amb psicòlegs i pacients, has llegit. ¿Ets molt obsessiu amb la feina?
Bastant. Aquesta és una feina en la qual no pots deixar de pensar perquè contínuament has de resoldre conflictes sobre el personatge, l’has d’anar encaixant per tenir una cosa sòlida, i això és molt laboriós. Però també genera molt plaer, jo m’ho passo molt bé treballant a casa, a la biblioteca o a la sala d’assaig.
Per què vas triar aquesta feina?
Des de petit m’ha agradat interpretar, imitar, fer veus. Llavors era una cosa molt intuïtiva, però amb el temps hi he trobat una correlació intel·lectual, perquè aquesta feina em permet aprofundir en la complexitat de l’ésser humà. Per exemple, ara entenc l’Asperger d’una manera més profunda que si l’hagués estudiat.
Els crítics destaquen la teva versatilitat, en la comèdia i en el drama. ¿On et trobes més còmode?
Són preguntes que no m’he fet mai. A mi el que m’agrada són les obres i els personatges, m’agrada interpretar-los. A més, en el teatre contemporani els gèneres es barregen. Aquesta obra és una comèdia, però també és tragicòmica, i és un drama, i és un relat poètic…
Tu compagines la feina en una estructura estable com el Lliure, on formes part de la Kompanyia, i el treball amb un grup independent, la Companyia Solitària de Teatre. ¿Com veus els contrastos entre els dos mons?
No tenen res a veure, esclar. La vida de la companyia alternativa, que comença, és complicadíssima. No hi ha diners i l’Estat ho posa molt difícil amb el 21% de l’IVA i amb la poca escolta cap a l’art.
Què t’aporta la Companyia Solitària de Teatre, on has fet de director?
Som gent que ens coneixem molt, pertanyem a la mateixa generació, i ens ofereix un lloc on provar coses i fer-nos preguntes sobre el teatre i sobre la societat. Però s’ha de combinar amb feines que et permetin menjar.
Això si tens la sort de poder combinar les dues coses.
Sí, però és que aquesta és una feina molt vocacional, forma part de la teva vida. I aquí hi ha el conflicte més existencial, perquè no et ve de gust treballar en una altra cosa.
Aviat s’acabaran les teves dues temporades com a membre de la Kompanyia. Fa vertigen?
A veure si hi ha alguna cosa després, espero que sí. Però no m’agrada pensar en això. Ara estic fent aquesta obra, m’ho estic passant molt bé. |
‘El curiós incident del gos a mitjanit’. Dir.: Julio Manrique. Amb Pol López, Mireia Aixalà, Carme Fortuny, Ivan Benet, Cristina Genebat. Teatre Lliure de Gràcia (BCN). Fins al 10 de maig
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

Font: Marta Cervera (elperiodico.cat) | Foto: Ros Ribas
El repte era gran. Oriol Tarrasón, director de la companyia Les Antonietes, va rebre l'encàrrec de fer un muntatge en el qual havien de participar tant els seus actors com els de la Kompanyia del Lliure, integrada per joves valors del teatre. Davant la dificultat de trobar una obra on tots ells tinguessin el mateix protagonisme, Tarrasón va optar per crear un nou text, Somni americà. Aquesta obra coral que demà s'estrena al Lliure de Gràcia posa en qüestió la validesa d'aquell model de felicitat del somni americà. El marc escollit per l'autor són els anys 30 dels Estats Units, en plena gran depressió, una època que en opinió de Tarrasón manté molts punts en comú amb la crisi actual.
L'acció transcorre en un drugstore situat enmig del desert, on coincideixen tota mena de personatges extrets de la literatura nord-americana. Una dona embarassada, una soldat, una prostituta, un venedor de diaris, un home amb pinta d'inspector, un artista amb ganes de triomfar i un vagabund, entre altres, confrontaran les seves pors i els seus somnis i esperances. «El text està construït a partir d'estereotips de personatges de llibres d'Erskine Caldwell, Arthur Miller, Eugene O'Neill, Ben Reitman, William Saroyan, John Steinbeck i Tennessee Williams», explica Tarrasón. «També inclou un text del músic Woody Guthrie que parla de la falta de terres per a la gent i de com aquestes estan en mans dels bancs. Ho hauria pogut escriure jo, de tan actual que arriba a ser», va afegir.
Qualifica de «patchwork» la feina de seleccionar i donar nova forma a idees extretes de 18 obres i novel·les centrades en la dura crisi que els EUA van travessar entre els anys 30 i 40 del segle passat. Annabel Castán, per exemple, interpreta Blanche, un homenatge al personatge de Blanche Dubois, la protagonista d'Un tramvia anomenat desig. Però no tots els personatges són tan reconeixibles, sinó al contrari. «Els actors utilitzem els universos dels personatges que interpretem per crear-ne un de nou», va destacar Laura Aubert, que encarna Harry, una actriu còmica que toca el violí.

Missatge esperançador

«¿Què passa amb tots aquells que queden al marge del somni americà, que reneguen de l'èxit individual i persegueixen un somni més petit i col·lectiu?» es pregunta Tarrasón en el programa de mà. Malgrat el descoratjador panorama en el qual viuen els protagonistes de Somni americà, l'obra intenta transmetre un missatge d'esperança. «No volia parlar d'una forma depressiva, l'obra parla d'amor i de fraternitat», comenta el director. «Si tots ens cuidéssim més els uns als altres, com diu un personatge, estaríem més protegits davant d'un món exterior hostil».
L'obra, «que ha posat damunt de l'escenari sis premis Pulitzer i dos premis Nobel de Literatura», recorda Tarrasón, oscil·la entre la comèdia i el drama. «No és naïf, té una part amarga forta. És una obra amable però no pas tendra»,precisa David Verdaguer (10.000 KM). Ell interpreta Joe, un irlandès que fa grans reflexions.
Tant per a Verdaguer com per a la resta d'actors, estar en escena durant tota la funció interactuant els uns amb els altres ha estat tota una experiència. El director volia amb això «crear una energia molt especial i directa», afirma, tot i que admet que és impossible fixar-se en tots ells. Assegura que fins i tot ell, que ha vist tots els assajos, encara segueix descobrint coses noves cada dia.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,