Mostrando entradas con la etiqueta Les Antonietes Teatre. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Les Antonietes Teatre. Mostrar todas las entradas

de WILLIAM SHAKESPEARE
adaptación y dirección ORIOL TARRASÓN
intérpretes ANNABEL CASTÁN, ÒSCAR INTENTE y ARNAU PUIG
duración 1h 25min
fotografías JOAN GASTÓ y DAVID TARRASÓN
producción CIA LES ANTONIETES
LA SECA ESPAI BROSSA

Últimamente Shakespeare me causa más apatía que entusiasmo, pero como dice el amigo Jordi Vilaró no es Shakespeare sino las adaptaciones que a casa nostra (veo poco teatro fuera de Catalunya por no decir nada) se hacen de las obras del Bardo inglés.

En ese estado me encontraba cuando se anunció la adaptación de Les Antonietes. Me atraía una posible adaptación al momento actual, a las fake news como ellos mismos anuncian, y atraída por el buen sabor de boca que par de meses antes me había dejado la maravillosa versión de La Tormenta de Projecte Ingenu me hizo dejar la apatía en el sofá y acercarme a la sala. 



La primera sorpresa es la cámara blanca, con una simple alfombra roja que a modo de tragedia prevista "mancha" la virginal estancia. Un escenario muy limpio, minimal, muy pulcro que pronto se verá empañado por el devenir de la historia.

Oriol Tarrasón vuelve a optar por un potente y necesario recorte de texto y personajes. Sólo veremos a Othello, a Yago y a Desdémona. A primera vista no se aprecia ningún problema en la poda del texto, pero hay algo que sí sorprende más de lo que debiera, el gusto por acercar el texto a la época actual se deja por el camino algunas partes en verso que no acaban de cuadrar con la sonoridad general.



Por lo que más se recordará esta versión de Othello es por el Yago de Arnau Puig, que acapara todas las miradas. El aspecto que más cojea en el montaje de Les Antonietes es el casting. Delante de una interpretación sobradamente convincente de Annabel Castán y de un soberbio Arnau Puig, Òscar Intente no consigue que Othello alce el vuelo, le falta fuerza, presencia, ánima y le sobra apatía.

Mientras veía el montaje me imaginaba a Arnau Puig haciendo todos los papeles del Auca, sin lugar a dudas hubiera sido uno de los montajes del año. Entonces sí que la versión hubiera dado ese paso más. Ha faltado atrevimiento, porque el actor perfecto ya lo tiene. ¿Hay algún voluntario en la sala?

OTHELLO

by on 19:39
de WILLIAM SHAKESPEARE adaptación y dirección ORIOL TARRASÓN intérpretes ANNABEL CASTÁN, ÒSCAR INTENTE y ARNAU PUIG duración 1h 25...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

autor INGMAR BERGMAN
traducción CAROLINA MORENO
dirección MARTA GIL
asesor ALBERT TOLA
intérpretes ANNA SABATÉ y JORDI FIGUERAS
duración 2h
fotografías ALBERT SERRADÓ
producción NEXUS EUROPA y LES ANTONIETES TEATRE
TEATRE AKADÈMIA

No es la primera vez que veo esta obra montada, si mi memoria no me falla es la cuarta, y quizás sea éste un punto que pesa, la maldita costumbre de comparar. Pero no sólo es cuestión de comparativa sino que el entendimiento sobre el sentimiento de visceralidad que en mí han producido otras producciones, y que en ésta la búsqueda ha sido en vano.

La propuesta de Nexus Europa y Les Antonietes Teatre le cuesta soltarse. Durante su primera hora, los personajes están demasiado encorsetados, no son libres en movimiento ni en sentimientos, siguen a pies juntillas el guión marcado y la pérdida de naturalidad es aplastante.


La opción de la dirección de Marta Gil ha optado por simplificar la obra y hacer ver que el paso del tiempo no afecte a los intérpretes más que por cambios de ropa o de peinado. Más allá de la intensidad de la obra, el paso del tiempo no queda reflejado más que en una pared. Los espectadores son dueños de darle más o menos crédito y de ver o no una evolución de los personajes más allá del texto.

 Escenes d'un matrimoni está divida en seis escenas, en este caso notables por la aparición de la música que permite a los actores cambiarse el traje. Sin embargo, al haber tantas transiciones se echa de menos un componente más audiovisual que pueda reforzar el paso del tiempo o los recuerdos de los personajes.


Aunque en el texto hay una clara evolución (natural) de los dos protagonistas, en la puesta en escena queda más difuminada. Buscada o no (lo desconozco) se deja entrever una falta de química sustancial entre los actores, Anna Sabaté y Jordi Figueras, que no logran empatizar del todo con el público. 

 La visceralidad que requiere el texto se convierte en una frialdad que pone los pelos de punta, excesiva, incluso cuando la ternura parece ganar la batalla y los recuerdos buenos pesan más que los malos, el hielo sigue allí, impenetrable.


El espacio escénico de Joanna Martí ha optado por encerrar a los personajes en una especie de caja sin paredes, donde el público puede ser voyager de la escena. Sin duda es funcional, como los dos rectángulos de madera que hacen función de todo. El diseño de luces de Lluís Serra i Natàlia Ramos, aunque uniforme y monótono en un primer momento va ganando peso e importancia según avanza la obra.

 El montaje intenta "salirse de plano", cuando ya ha pasado su ecuador, y coger el vuelo, pero quizás es un intento demasiado tardío y el público hace ya tiempo que vuela solo. Es toda una pena que un texto de la altura del de Ingmar Bergman me deje, tan pronto, a medio gas.

ESCENES D'UN MATRIMONI

by on 19:42
autor INGMAR BERGMAN traducción CAROLINA MORENO dirección MARTA GIL asesor ALBERT TOLA intérpretes ANNA SABATÉ y JORDI FIGUERAS ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

TEXTO: TENNESSE WILLIAMS
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: ORIOL TARRASON
INTERPRETACIÓN: ANNABEL CASTÁN, MIREIA ILLAMOLA, JORGE ALBUERNE y PEPO BLASCO
DURACIÓN: 1h 30min
FOTO: DAVID TARRASON
PRODUCCIÓN: LES ANTONIETES TEATRE
SALA MUNTANER

Seguro que más de uno que esté leyendo estas líneas habrá visto más de una adaptación de esta obra. Quien más o quién menos de acuerda de la Blanche de Emma Vilarasau, de Pepa Plana o de Vicky Peña, unas con más gloria y otras con más pena han sido vistas por nuestros ojos. Les Antonietes que nos han hecho recordar algunos de los clásicos en los últimos años, Vània de Chéjov, Stockman de Ibsen o Molt soroll per no res de Shakespeare, han metido la tijera ahora a Tennesse Williams. Lejos de las tres horas habituales, Oriol Tarrason la ha condensado en noventa minutos. Toda un sinopsis, a la que al espectador menos teatrero le faltará un contexto previo, eliminadas las escenas superfluas, la acción va directa y Blanche entra en acción sin más, como un puñal afilado y algo oxidado.

Quizás por estereotipos, mi lectura de Blanche siempre ha sido la de una mujer optimista, llena de vida, incluso cuando todo se le vuelve en contra. Tarrason ha optado por mostrarnos la cara más oscura del personaje. Depresión, pocas muestras de alegría, y en esos momentos se ven que son fingidos, la tristeza se apodera de la escena, hasta que en una vuelta de tuerca aparece Stella, abnegada pero feliz, un rayo de luz, un maravilloso retrato que desarrolla Mireia Illamola, en otras ocasiones relegada a un segundo plano, y que en esta ocasión lleva el peso de la obra. Es ella en quien los espectadores ponemos atención, ella es la que sustenta y nos devuelve la alegría entre tanta oscuridad.

Esta vez Les Antonietes no han podido contar con dos pesos pesados como Pep Ambrós Muñoz o Bernat Quintana y han ido a buscar a Stanley al mundo del circo y a Madrid. Jorge Albuerne habla castellano, que le queda como un pegote a la obra, difícil de defender esta opción. Pero si fuera poco defendible el cambio de idioma, la interpretación es inasumible, el teatro de texto requiere de mucha preparación previa. No hay entonación, ni vocalización, los gritos no están medidos y los movimientos no salen de la naturalidad, más bien parece una coreografía a duras penas ensayada. Ni el mítico "Stella, Stella" se salvan de un estupor generalizado.

Después de un más que aceptable paseo por la dramaturgia americana que el año pasado lleno el Lliure de Gràcia, con el Somni Americà, esperaba algo más de esta adaptación del mítico tranvía. No acabo de dilucidar si el reto se le ha vuelto imposible a Oriol Tarrason o si la falta de tiempo se ha convertido en un exceso de recorte. Sea como fuere un pequeño contratiempo en una carrera donde nadie aseguraba que todo iban a ser éxitos. Esperaré con anhelo la siguiente parada.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

Font: Marta Cervera (elperiodico.cat) | Foto: Ros Ribas
El repte era gran. Oriol Tarrasón, director de la companyia Les Antonietes, va rebre l'encàrrec de fer un muntatge en el qual havien de participar tant els seus actors com els de la Kompanyia del Lliure, integrada per joves valors del teatre. Davant la dificultat de trobar una obra on tots ells tinguessin el mateix protagonisme, Tarrasón va optar per crear un nou text, Somni americà. Aquesta obra coral que demà s'estrena al Lliure de Gràcia posa en qüestió la validesa d'aquell model de felicitat del somni americà. El marc escollit per l'autor són els anys 30 dels Estats Units, en plena gran depressió, una època que en opinió de Tarrasón manté molts punts en comú amb la crisi actual.
L'acció transcorre en un drugstore situat enmig del desert, on coincideixen tota mena de personatges extrets de la literatura nord-americana. Una dona embarassada, una soldat, una prostituta, un venedor de diaris, un home amb pinta d'inspector, un artista amb ganes de triomfar i un vagabund, entre altres, confrontaran les seves pors i els seus somnis i esperances. «El text està construït a partir d'estereotips de personatges de llibres d'Erskine Caldwell, Arthur Miller, Eugene O'Neill, Ben Reitman, William Saroyan, John Steinbeck i Tennessee Williams», explica Tarrasón. «També inclou un text del músic Woody Guthrie que parla de la falta de terres per a la gent i de com aquestes estan en mans dels bancs. Ho hauria pogut escriure jo, de tan actual que arriba a ser», va afegir.
Qualifica de «patchwork» la feina de seleccionar i donar nova forma a idees extretes de 18 obres i novel·les centrades en la dura crisi que els EUA van travessar entre els anys 30 i 40 del segle passat. Annabel Castán, per exemple, interpreta Blanche, un homenatge al personatge de Blanche Dubois, la protagonista d'Un tramvia anomenat desig. Però no tots els personatges són tan reconeixibles, sinó al contrari. «Els actors utilitzem els universos dels personatges que interpretem per crear-ne un de nou», va destacar Laura Aubert, que encarna Harry, una actriu còmica que toca el violí.

Missatge esperançador

«¿Què passa amb tots aquells que queden al marge del somni americà, que reneguen de l'èxit individual i persegueixen un somni més petit i col·lectiu?» es pregunta Tarrasón en el programa de mà. Malgrat el descoratjador panorama en el qual viuen els protagonistes de Somni americà, l'obra intenta transmetre un missatge d'esperança. «No volia parlar d'una forma depressiva, l'obra parla d'amor i de fraternitat», comenta el director. «Si tots ens cuidéssim més els uns als altres, com diu un personatge, estaríem més protegits davant d'un món exterior hostil».
L'obra, «que ha posat damunt de l'escenari sis premis Pulitzer i dos premis Nobel de Literatura», recorda Tarrasón, oscil·la entre la comèdia i el drama. «No és naïf, té una part amarga forta. És una obra amable però no pas tendra»,precisa David Verdaguer (10.000 KM). Ell interpreta Joe, un irlandès que fa grans reflexions.
Tant per a Verdaguer com per a la resta d'actors, estar en escena durant tota la funció interactuant els uns amb els altres ha estat tota una experiència. El director volia amb això «crear una energia molt especial i directa», afirma, tot i que admet que és impossible fixar-se en tots ells. Assegura que fins i tot ell, que ha vist tots els assajos, encara segueix descobrint coses noves cada dia.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,
Font: Belén Ginart (ara.cat)
Per als despistats que encara no us coneixen, qui sou Les Antonietes?
Som una companyia amb una idea molt concreta del teatre que volem fer: el que neix des de dins, es fa a partir d’una necessitat i amb la voluntat d’establir una comunicació amb l’espectador. Intentem que el públic s’adoni que és tan important com nosaltres. D’aquí ve que ens hi comuniquem directament: li parlem cara a cara, interactuem amb ell, volem fer-li entendre que és l’actor que falta dins de la funció.
També hi ha un segell Les Antonietes en la manera com abordeu la convenció teatral.
Juguem molt amb tot això. La convenció teatral utilitza càmeres negres, vol amagar l’engany, vol fer veure que tot és real, que tot està passant. Nosaltres juguem amb l’espectador dient-li que som conscients que tot allò no és real, però és veritat i és important perquè s’està produint en comunicació amb ell.
Sou molt valents en la tria del repertori: Shakespeare, Ibsen, Txékhov...
En general sóc jo qui proposo textos, i la tria sol respondre al fet que llegeixo alguna cosa i penso que ho vull compartir amb el públic.
I d’on sorgeix aquest Somni americà?
D’aquest moment social de desencís que estem vivint. Ens hi hem acostumat una mica però el cas és que la gent està més confosa i perduda.
Però l’atmosfera de l’obra és la de l’Amèrica dels anys 30.
Als anys 30 i 40, molts autors americans ja advertien sobre la possible crisi del somni. Llegint textos d’autors d’aquella època sentia que m’estaven parlant a mi.
Com ha sigut la creació del text?
Em vaig passar sis mesos llegint i dos escrivint, fent una mena de patchwork d’aportacions de vint novel·les i obres de teatre de l’època i afegint-hi textos meus per poder lligar-ho tot. Al final ja no es reconeix l’autor original. És una obra feta a mida per a onze actors. Són personatges estereotipats que responen a la imatge americana que tots tenim al cap. Però també ens resulten molt pròxims.
Què tenen d’especial les històries?
És com si et passessis tot el dia en un bar i anessis posant el focus en cadascuna de les persones que hi ha, personatges una mica fracturats que van interactuant i acabem construint una petita família. Sorgeixen d’una reflexió: aquesta societat ha deixat de banda un munt de gent, com els avis, els pobres, els marginats.
Els perdedors no compten.
Exacte, som en un món que només valora els guanyadors. I aquí hi ha la fractura amb el Somni Americà. Jo volia donar veu a les persones que no han tingut la sort d’assolir el seu somni i també a les que potser aquest somni no els interessa gens, perquè també hi ha persones que només desitgen tenir una sabateria en un poble petit i amb això són feliços.
Quin és el to de l’obra?
Nosaltres estem treballant molt des d’un punt còmic, però no és una comèdia oberta sinó una obra que més aviat et fa somriure. És molt tendra i a vegades també és trista. M’he inspirat en els personatges dels quadres d’Edward Hopper, tan sols en el seu univers. Els sentim molt pròxims perquè tots tenim uns somnis, una fractura, uns desitjos, tots volem amor, tots volem que ens mimin una mica.
Què us ha aportat treballar amb La Kompanyia Lliure?
Una interacció a nivell actoral, de direcció. Cada artista té una manera d’acostar-se al seu treball i entre nosaltres s’ha creat com una mena de magma que crec que ens ha enriquit a tots.
I en termes de producció?
Molta més tranquil·litat. Amb Les Antonietes, nosaltres ho fem tot, des de la construcció de l’escenografia fins a les músiques… Això demana molt temps i l’hem de restar als assajos. Treballar al Lliure ha sigut com pujar un graó que ens aportarà coneixement i ens ajudarà a millorar de cara al pròxim espectacle.
Ara estreneu al Lliure i a la tardor al Temporada Alta. El públic us respon. Sou on volíeu arribar?
Estem encantats de ser on som, però, al mateix temps, no creiem que siguem enlloc. Creiem que tenim una oportunitat fantàstica per disfrutar-la i fer disfrutar els altres i tant de bo puguem seguir avançant.  
‘Somni americà’. Autoria i direcció: Oriol Tarrasón. Amb Pep Ambròs, Laura Aubert, Pol López, David Verdaguer Teatre Lliure de Gràcia (Barcelona). Del 29 de gener a l’1 de març
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

Font: Laura Serra (ara.cat)
No existeix un cens de companyies de teatre en actiu, però només cal mirar la cartellera teatral de les últimes temporades per observar que cada any apareixen grups nous i que un gran nombre de propostes són generades per aquestes companyies joves. La majoria són estructures precàries, però el rigor, l’entrega i la professionalitat està fora de dubte. Ho poden avalar les sales petites, el seu hàbitat natural, on han crescut companyies com Arcàdia, Les Antonietes, Sixto Paz, Prisamata, La Solitària, els discursos tan singulars de La Calòrica, Projecte NISU, IndiGest, La Virgueria, les novíssimes La Mandona, Els McGregor, La Peleona o els veterans Els Pirates, que ara fins i tot gestionen una sala, el Círcol Maldà, i un llarg etcètera.
Aquesta efervescència, que ja es palpava en els darrers anys, ha aflorat els últims mesos en reunions assembleàries obertes a tothom que han donat resultats concrets: la creació d’una targeta T-5 que proposa al públic un circuit teatral per diferents sales i una lliga de teatre per competir i jugar a més de veure la funció tradicional. 
La llibertat de ser el teu amo
La “febre de les companyies”, com en diu Sara Espígul, que acaba de constituir La Mandona amb dues actrius més, pot tenir a veure amb “els pocs diners, la poca feina i les poques ofertes” que existeixen. “N’és un símptoma -afegeix Ivan Morales, de Prisamata-. Per fer les coses d’una manera precària amb uns altres amos, serem els nostres caps i més lliures. No esperem que ens ajudin i ens diguin com ho hem de fer. És un virus que s’ha estès”, adverteix. La llibertat creativa i el discurs propi és l’altre gran al·licient per engegar companyia pròpia i mantenir-la, si bé els integrants hi entren i en surten tranquil·lament per a altres feines. “Recuperem la tradició del teatre de companyia catalana, perquè durant una època s’havia potenciat el teatre de signatura, on destacava un talent, fos el director o un actor. Ara vivim un moment en què la supervivència passa per la col·laboració”, exposa Morales. 
Som en l’era de les companyies promíscues. I d’aquí que el contacte entre elles sorgís de manera natural, per la complicitat dels artistes. “Vam adonar-nos que podíem recomanar-nos els uns als altres encara que treballessim en sales diferents”, explica Pau Roca, de Sixto Paz. La idea ha anat més enllà i ja se celebren trobades periòdiques en què, essencialment, les companyies comparteixen “l’experiència acumulada”, diu Morales. “Hi ha companyies que hem tirat per l’autarquia, hem aixecat projectes amb un esclop i una espardenya, i pel camí hem après molt en producció, distribució, màrqueting, i no sempre ho hem compartit”, afegeix. 
Maneres de sacsejar el sistema
Com es gestionen les contractacions? Quant es pot demanar de taquilla? Com es mouen les xarxes socials? Com es pot atreure més públic? Són preguntes pràctiques que s’han plantejat, i una de les conclusions clares és que l’atractiu dels independents és que fan “teatre artesanal, per amor a l’art, molt cuidat -diu Llàtzer Garcia, d’Arcàdia-. No esperem ajut institucional ni que les sales ens portin públic a veure l’obra”. Per treure més suc a aquest “teatre de proximitat” han creat la T-5, una targeta que incentiva que el públic circuli per diferents obres, on les companyies els oferiran un regal, que la majoria de vegades es concreta en una xerrada postfunció, un Trivial sobre l’obra o una copa amb l’equip. “Un postfunció dóna elements perquè el públic tingui una experiència més enriquidora i alhora ajuda a vehicular el boca-orella. Gastem zero en publicitat i les xarxes no ho són tot: necessitem que la gent passi el testimoni”, afirma Roca. 
Amb Sixto Paz ja van trencar esquemes proposant la taquilla inversa. Ara s’han inventat -amb apli inclosa- una lliga de teatre, un joc per equips en quatre jornades teatrals. L’objectiu és tant crear nou públic com que hi hagi un flux d’espectadors entre les obres que comparteixen filosofia. N’hi ha que tenen la intuïció, com Morales, que hi ha “un públic que pot sentir-se identificat amb unes experiències culturals menys aburgesades, que busca un teatre més horitzontal, cooperatiu, i l’està trobant”. “S’ha de fer menys victimisme i canviar els discursos per connectar amb el públic -apunta Roca-, tant en els temes com en la manera de relacionar-nos-hi”. 
El repte: treballar amb dignitat
Les trobades també poden tenir una altra utilitat: marcar uns estàndards de funcionament del sector i fins i tot ajudar a fer pressió per aconseguir unes condicions més justes. “Que et programin és relativament fàcil, però necessitem uns mínims, que no tot el risc sigui de les companyies. De vegades t’emportes només el 40% de la taquilla o et resten un 20% per publicitat i al ticketing ”, critica Garcia. “L’energia que generen aquestes companyies s’ha de canalitzar i fer digna. I hem d’aprendre a fer sostenibles les nostres produccions”, apunta Morales. “Nosaltres hi hem posat diners i anirem a taquilla -exemplifica Espígul-. El que en traguem, ho hem de dividir entre 20 persones. Hem d’aconseguir omplir dues setmanes i esperar el boca-orella. Si surt bé, és un orgull; si no, una patacada”. “Si estàs subvencionat, potser no t’hi va la vida, però si nosaltres no omplim la sala, hem de tancar la paradeta”, conclou Roca.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,

Font: Sílvia Marimon (ara.cat)
L'any passat el Festival Shakespeare semblava que s'acomiadava per les dificultats econòmiques. Finalment però torna del 23 al 29 d'octubre a la Biblioteca de Catalunya. En la seva onzena edició, i amb un pressupost de 80.000 euros, la cita amb el dramaturg anglès està farcida de propostes de companyies molt joves. "És complicat fer coses amb un pressupost de festival de butxaca. I el pressupost és un problema perquè Shakespeare no només feia monòlegs", assegura el director i actor, David Selvas. Selvas dirigeix a Julio Manrique en una de les obres que s'estrenarà al festival: 'Timó d'Atenas'. De l'obra, que després es podrà veure a diferents ciutats catalanes, Selvas en destaca la "radicalitat": "Impressiona la contundència d'aquest home parlant d'un moment de canvi social". 
"Hem de créixer perquè encara no podem abastar projectes internacionals", assegura la directora artística del festival, Montse Vellvehí. "Ens hem de reinventar cada any. En aquesta edició concentrem tota la programació en set dies. I durant aquesta setmana, el Raval respirarà Shakespeare", afegeix.   
La manca de recursos no permetrà que cap companyia estrangera pugui venir a Barcelona. Vellvehí però confia que algunes de les propostes que es podran veure al festival puguin sortir a l'estranger. Al festival, la Cia. La Mandona estrenarà el seu primer espectacle: 'Desdèmona, a play about a handkerchief'. Aquesta obra de la nord-americana de Paula Vogel "és un joc": "Inspirada en 'Otel·lo' parla del desig de llibertat en un món orquestrat pels homes", explica el director Martí Torras. Els tres únics personatges són Desdèmona, Emília i Bianca. "Cap de les tres tenen cap importància a l'obra de Shakespeare, però aquí són les protagonistes", afegeix. 
Una altra companyia molt jove, Cia.Els McGregor, estrenarà 'A partir de Somni d'una nit d'estiu', una comèdia a l'entorn de l'amor. Cia. Els Pirates Teatre portarà a l'escenari de la Biblioteca de Catalunya 'Nit de reis'. Les Antonietes proposen al públic assistir a l'assaig de 'Shake-Spirit'. Un espectacle de creació multidisciplinar a partir d'un 'workshop'. El festival també proposa un cicle de lectures per donar a conèixer textos contemporanis catalans inspirats en el dramaturg anglès. Xavier Albertí llegirà 'El gos geomètric' d'Agustí Bartra. Lluís Soler serà l'encarregat de la lectura de 'Birnam' de Víctor Sunyol, i Mario Gas llegirà 'La caça de l'home' d'Albert Balasch. 
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,

Font: Laura Serra (ara.cat)
El Teatre Lliure ha presentat la temporada 2014-15. Gràcies a les xifres excepcionals de públic (108.573 espectadors, gairebé 27.000 persones més que l'any anterior, i un 80% d'ocupació), el director Lluís Pasqual s'ha vist amb cor d'ampliar el nombre d'espectacles en cartell fins a la quarantena, en una programació que arrencarà a l'octubre i s'allargarà fins el juny. Aquests seran alguns dels titulars de l'any.
- Núria Espert serà el Rei Lear en una versió del clàssic de Shakespeare dirigida per Lluís Pasqual i amb un repartiment d'excepció: Jordi Bosch, Laura Conejero, Míriam iscla, Ramon Madaula, Julio Manrique, David Selvas, etc.
- Torna la 'tropa Manrique' al Lliure. Després de deixar la direcció del Romea, Julio Manrique dirigeix els 'seus' actors amb nou text anglosaxó, 'El curiós incident del gos a mitjanit'. El repartiment: Xavi Ricart, Norbert Martínez, Cristina Genebat, Mireia Aixalà, Pol López, Ivan Benet, Marta Marco i Xavi Boada.  
- La Kompanyia jove s'esprem al màxim. Inauguren temporada amb 'Victòria d'Enric V' de Shakespeare i estrenaran 'Somni americà' tots al complet. També reposen l'infantil 'Moby Dick'. A partir d'aquí, es difuminen en produccions com 'Frank V', al cicle 'Tot pels diners' i a 'El curiós incident...'.
- Una temporada amb moltes no-estrenes absolutes. Entre l'àmplia temporada del Lliure hi ha diverses propostes que ja s'hauran estrenat però que no hauran fet temporada. Entre les produccions que primer es veuran al Grec amb coproducció del Lliure, tornaran al cartell: 'Victòria d'Enric V', 'Krum' de Hanoch Levin que dirigeix Carme Portaceli, l'homenatge a Monti 'Rhum', 'El testamento de María' que uneix Agustí Villaronga, Frederic Amat i Blanca Portillo. Dues obres internacionals han passat per Temporada Alta: 'Le voci de dentro' i 'Manca solo la domenica' amb Licia Maglietta. Hi ha tres propostes que vénen de Madrid: 'Emilia' de Claudio Tolcachir, el 'Misántropo' de Molière que porta Miguel del Arco i 'Ruz-Bárcenas' de Jordi Casanovas amb la direcció d'Alberto San Juan. I també tres reposicions: 'Pulmons' que ve de la Beckett i 'Els dies feliços' i 'Un enemic del poble'.
- La mirada als clàssics contemporanis anglosaxons: Xicu Masó dirigirà 'L'encarregat' de Pinter; hi haurà el 'Misántropo' de Molière; i 'Somni americà' serà una creació d'Oriol Tarrasón que unirà la companyia jove del Lliure i Les Antonietes a partir de textos de Miller, O'Neill, Steinbeck, Tennessee Williams i Saroyan
- Tornen els noms propis internacionals: Destaquen Daniel Veronese i la seva companyia amb 'Sonata de otoño' de Bergman, Toni Servillo amb un De Filippo 'Le voci de dentro', Federico Luppi en la pell d'un militar argentí a 'El reportaje' i Lina Sastri cantant cançons tradicionals de Nàpols. 
- Els Obeses posen música a Dürrenmatt. Serà a 'Frank V. Opereta d'una banca privada', adaptada per Sergi Belbel i dirigida per Josep Maria Mestres, serà interpretada per Eduard Farelo i Mònica López, entre altres. També hi haurà una producció d''òpera, el díptic 'Dido Reloaded' amb 'Go, Aeneas, go!'.
- La dramatúrgia catalana treu el nas. Pasqual continua donant prioritat als actors. La figura de l'autor i el director resident han desaparegut. Però, malgrat això, ha programat dues iniciatives per donar joc a la creació catalana: un tríptic sota l'excusa dels diners (creacions d'Ivan Morales, David Selvas i Nao Albet i Marcel Borràs) i Ones Lliures (Marília Samper, Jordi Oriol, Marc artigau i Manel Dueso escriuen teatre que s'emetrà per ràdio). També s'hi ha d'afegir Jordi Casanovas.
- El Lliure 'on tour' amb 'Cançó de protesta'. El teatre tornarà a sortir de gira després d'anys sense poder-ho fer. Ho faran amb 'Els dies feliços' i 'Victòria d'Enric V' i amb una nova producció dirigida per Pasqual, 'Cançó de protesta' de Tim Rice, la història d'un 'sense sostre' que es veu perjudicat per l'acampada dels '15-M'. 
- Desapareix el cicle Aixopluc perquè l'Espai Lliure passa a ser un espai més de programació oficial gràcies als bons resultats econòmics de l'any. Es manté el cicle El Lliure dels Nens i el Fora d'Hores, el cicle paral·lel que es va construint al llarg de la temporada. 'The circus' de Chaplin i 'Shakespeare a Benicàssim' amb Sergi López són els primers confirmats.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

TEXTO: ANTON CHÉJOV
ADAPTACIÓN: ORIOL TARRASON
INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, ANNABEL CASTÁN, MIREIA ILLAMOLA, ARNAU PUIG i BERNAT QUINTANA
DURACIÓN: 1h 40min
PRODUCCIÓN: LES ANTONIETES amb el suport de TEATRE LLIURE i la NAU IVANOW
ESPAI LLIURE

Desde 2009 y aquel El mal de la joventud ha pasado algo más que cinco años, Les Antonietes se han hecho grandes, pero no de edad (aunque también) sino de público y de reconocimientos. Todavía recuerdo que cuando la fui a ver, sólo unas treinta personas ocupaban sus butacas en la Muntaner, hoy el Espai Lliure se les ha quedado pequeño, por lo que han tenido que ampliar una semana más de funciones para que el público pueda seguir disfrutando de esta maravilla teatral.

Conocemos las obras de Chéjov como un autor pesimista, oscuro, obras con un ritmo pausado donde los personajes ven transcurrir el paso del tiempo sentados, sin ideas de cómo cambiar su destino. Olvídense de ese Chéjov porque Les Antonietes son todo luz. Vitalidad, ganas de vivir, asqueados por la vida que llevan, por lo que se están convirtiendo y por querer descubrir lo que hay fuera, lejos de donde se encuentran.

Hay libros que vuelan, hay vodka, hay fiestas, hablan, se ríen, todo a un ritmo vertiginoso que no estamos acostumbrados a ver en un montaje de Chéjov. Hay ganas de vivir, ganas de cambio, ganas de disfrutar de la vida. Algunos personajes saldrán mejor parados que otros, pero el viaje es apasionante. 

Genialmente adaptada y dirigida por Oriol Tarrason y como ya pasara con Stockmann el mayo de 2013 en la Muntaner, Pep Ambrós nos regala un brillante interpretación, tanto sobrio como borracho, consigue que los espectadores, o al menos una servidora, empaticemos con su sufrimiento, con sus ganas de salir de esa miseria interna. Cautivadora Mireia Illamola, su interpretación seduce al público que se deja engañar (o no) por su larga melena rubia que acompaña con ojos de no haber roto ningún plato. Y vaya si los rompe (por supuesto, en escena). Annabel Castan le vuelve a tocar el papel de sufridora y lo clava, sufrimos y mucho hasta el final. Pero para aliviar tanto sufrimiento, el papel de bufón le ha tocado a Arnau Puig que no hace soltar una risotada de vez en cuando.

Un clásico, sí, pero diferente. 1h y 40 minutos demasiado cortos que nos dejan ganas de más. En mayo vuelven a la Muntaner. Esta temporada nos hemos portado demasiado bien y nos han recompensado con doble ración de Les Antonietes. ¡Que lo disfruten!

VÀNIA

by on 18:53
TEXTO: ANTON CHÉJOV ADAPTACIÓN: ORIOL TARRASON INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, ANNABEL CASTÁN, MIREIA ILLAMOLA, ARNAU PUIG i BERNAT QUINTAN...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

TEXT: HENRIK IBSEN
ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: ORIOL TARRASÓN
INTERPRETACIÓ: ANNABEL CASTÁN, BERNAT QUINATANA, PEP AMBRÓS, MIREIA ILLAMOLA, ARNAU PUIG
DURADA: 1h 15min
PRODUCCIÓ: LES ANTONIETES TEATRE
SALA MUNTANER

Ja s'ha convertit en tradició. Què presentaran al maig Les Antonietes a la Sala Muntaner? Quin clàssic adaptaran aquesta temporada? I realment ens dóna igual, perquè tots són meravellosos i sempre sortim de la sala volent més, volent que aquesta companyia segueixi el seu camí i ningú l'aturi.

Aquest cop li ha tocat el torn a Ibsen i el seu Enemic del poble que ells han fet seu sota el nom de Stockmann. Una escenografia minimalista amb tants cadires com protagonistes i plena de copes de coctel plenes, una gran pissarra de fons és tot el que necessiten per crear màgia. I comença a sonar de Look of Love i a moure'ns per l'escenari, en cinc minuts tot s'aturarà i la verborrea dels protagonistes ocuparà l'espai on abans només hi havia música.

El poder, la política, la corrupció, les mentides, la llibertat de premsa, la llibertat d'expressió, els poders fàctics, les tretes per aconseguir que allò que ha de sortir a la llum no surti, seguir els teus propis ideals o vendre's al millor postor, tot això concentrat en 75 minuts és una bomba a punt d'esclatar-li a l'espectador que es mira atònit però que ben sap que allò que li estan explicant és el pa de cada dia.

Interpretacions tant impactants com la posada en escena on sobresurten l'Arnau Puig, la Mireia Illamola, però sobretot agrada i emprenya per moments un sensacional alcalde interpretant per Pep Ambrós. Un actor que poc a poc es va obrint pas i que espera el seu esclat final per pujar més enllà dels núvols. Magnífica la seva interpretació.

Stockmann acaba demà el seu periple per la Sala Muntaner. Llàstima que ens haurem d'esperar un any per la propera sorpresa de Les Antonietes, on ens sorprendran abans? Sigui com sigui ho esperarem amb candeletes. 

STOCKMANN

by on 21:34
TEXT: HENRIK IBSEN ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: ORIOL TARRASÓN INTERPRETACIÓ: ANNABEL CASTÁN, BERNAT QUINATANA, PEP AMBRÓS, MIREIA ILLAMOLA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,

TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: SALVADOR OLIVA
DIRECCIÓ: ORIOL TARRASÓN
INTÈRPRETS: BERNAT QUINTANA, PEP AMBRÓS, ANNABEL CASTAN, GUILLEM GEFAELL, BÀRBARA ROIG, SERGI TORRECILLA, MIREIA ILLAMOLA, MARC NAYA i MARIA IBARS
PRODUCCIÓ: LES ANTONIETES TEATRE
SALA MUNTANER


La companyia de Les Antonietes ha fet un gir de 180º i aquesta vegada ens presenten una eixelebrada comèdia de Shakespeariana sobre els problemes sentimentals. Si amb El mal de la joventut van fer diana, ara tornen a encertar-la presentant aquesta obra com si es tractés d'un simple assaig.

Diuen que qui millor parla d'amor és Shakespeare i aquesta funció és ideal per entretenir al públic des del primer minut. Encertada elecció i encertada posada en escena, que recorda insistentment a l'espectador que gràcies a ell la funció és possible. No s'obliden però de fer certes referències al món actual, una tele, un mòbil i per un altra banda conserven la tradició del transvestisme de l'època, sense importar si el personatge és home o dona.

L'alegria es desborda dintre i fora de l'escenari i això es nota. Damunt de l'escenari hi ha actors que gaudeixen de la seva feina i que volen transmetre això al seu públic. Amb la majoria d'interpretacions de notable, hi ha algunes que en certs moments estan descompensades però que es contraresten els uns als altres.

L'escenografia gairebé buida de mobles, només els necessaris, centra tot el protagonisme en la història, la paraula i deixa als actors a mercè de la seva vàlua àmpliament demostrada com intèrprets. S'agraeix una proposta de teatre fresc, divertit amb un ritme trepidant que serveix per renovar una cartellera conservadora, massa enfocada al tradicionalisme teatral.

MOLT SOROLL PER NO RES

by on 16:14
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: SALVADOR OLIVA DIRECCIÓ: ORIOL TARRASÓN INTÈRPRETS: BERNAT QUINTANA, PEP AMBRÓS, ANNABEL CASTAN...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

TEXT: FERDINARD BRÜCKNER
DIRECCIÓ: ORIOL TARRASÓN
INTÈRPRETS: BERNAT QUINTANA, SERGI TORRECILLA, GUILLEM GEFAELL, BÀRBARA ROIG, MIREIA ILLAMOLA, ANNABEL CASTAN i MARIA IBARS
PRODUCCIÓ: LES ANTONIETES TEATRE
SALA MUNTANER


Set joves despullen la seva ànima damunt l'escenari. L'autor ha escrit set maneres diferents d'enfrontar-se a la vida. Les seves desil·lusions amb la societat de la postguerra alemanya i el seu rebuig a la burguesia formen el context de l'obra.

Són joves, i tan en aquella època com en l'actual', busquen la felicitat per diferents vies, però la societat en la qual viuen dia a dia els demostra que no es poy viure de la simple il·lusió, i que al créixer tot aquell que es pensava que era d'una manera, és d'una altra.

Un repartiment de set actors joves, alguns d'ells promeses ja consagrades i altres als quals encara no se els ha donat la gran empenta per a brillar conformen un elenc amb tot el necessari per a no sofrir el mal de la joventut. Això sí, alguns d'ells haurien de prendre aire i respirar, i no només damunt l'escenari.

EL MAL DE LA JOVENTUT

by on 18:44
TEXT: FERDINARD BRÜCKNER DIRECCIÓ: ORIOL TARRASÓN INTÈRPRETS: BERNAT QUINTANA, SERGI TORRECILLA, GUILLEM GEFAELL, BÀRBARA ROIG, MIREIA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,