Mostrando entradas con la etiqueta Parking Shakespeare. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Parking Shakespeare. Mostrar todas las entradas

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat) | Foto: Parking Shakespeare
Llàtzer Garcia és un autor i director que reconeix que mai l'havia temptat enfrontar-se a un Shakespeare. Tot i així, demà s'estrena la seva adaptació i direcció d'Al vostre gust, una comèdia estranya perquè arrenca en clau de tragèdia i que posteriorment es desplaça al relat d'aventures i desemboca en una comèdia. Shakespeare proposa que els nobles que han estat expulsats de la cort puguin retornar en el darrer quadre. Llàtzer Garcia prefereix deixar-los en la seva felicitat bestial del bosc d'Arden. No se'ls hi ha perdut res, en aquella cort. Avui no cal ser fidels a la convenció de l'època. Al vostre gust es representarà fins al 2 d'agost al bosc dels til·lers del parc del Notd, a les 7 de la tarda. Només descansen els dies 22 i 29 de juliol.
Ahir al matí, el casal veí estava molt interessat a veure l'acció que es produïa entre els til·lers. Es veu que en els assaigs de la tarda, la canalla els recrimina que comencin tard perquè els encanta veure com creix el muntatge, escena a escena. La proposta, que altra vegada no s'ha volgut incorporar al cartell del Grec, viu una dolça relació amb els seus veïns. El nombre d'espectadors augmenta en cada edició. Ara ja saben quin és el límit de l'espiral on hi ha els til·lers: el miler d'espectadors de la darrera funció de Molt soroll per res. Aquesta és la desena producció de la companyia d'actors, que sempre busca un director que faci l'adaptació dels seus espectacles. A més de les set comèdies de Shakespeare interpretades sota els til·lers, també fan propostes contemporànies al Parking d'hivern en teatres o espais no convencionals.
Llàtzer Garcia, ànima de la companyia Arcàdia, va debutar com a ajudantia de direcció amb la producció d'Al vostre gust que Xicu Masó i Pep Tosar van fer per inaugurar el Grec del 2005. El repte de direcció és doble: perquè ha hagut de fer una dràstica reducció de la traducció de Salvador Oliva i perquè, actuant al carrer, no es pot comptar més que amb el text, la situació i l'actor per modular l'escena. No hi ha possibilitat de destacar res amb la il·luminació, l'escenografia o els tons, “ni tan sols poden seure, perquè si no hi hauria qui no els veuria”.

Fugir de la cort

by on 13:04
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) | Foto: Parking Shakespeare Llàtzer Garcia és un autor i director que reconeix que mai l'hav...


TEXTO: CHRISTOPHER MARLOWE
TRADUCCIÓN: MARC ROSICH
DRAMATURGIA: MARCH ROSICH, ROBERTO ROMEI y ANNA M. RICART
DIRECCIÓN: ROBERTO ROMEI
INTÉRPRETES: ÒSCAR BOSCH, ESTER CORT, ADRIÀ DÍAZ, PEP GARCÍA-PASCUAL, JOSÉ PEDRO GARCÍA BALADA, CARLES GILABERT, SANTI MONREAL, ROC PIRÓ y RICARD SADURNÍ
DURACIÓN: 1h 20min
PRODUCCIÓN: PARKING SHAKESPEARE y TANTARANTANA TEATRE SL
BAIXOS 22 (TANTARANTANA TEATRE)

He de decir que tengo hartura de Shakespeare, pero el Marlowe que presenta Parking Shakespeare en el Teatro Tantarantana, me despertaba curiosidad. Había un handicap a superar, el espacio. Es una compañía que siempre ha representado sus espectáculos en espacios no-convencionales, en verano en el parque del Nord y en invierno en la Fabra Coats o en la Fundación Palo Alto, este año han decidido probar la platea convencional, a la italiana, craso error (a mi juicio)

Si por algo se caracterizan buena parte de las nuevas compañías, entre las que podríamos incluir a los Parking Shakespeare es por ofrecernos algo diferente a lo que acostumbramos a ver en el resto de teatros, lo clásico se queda (como es el caso) en el texto, lo demás rezuma vida, originalidad, "modernidad", pero Parking Shakespeare no es lo mismo en una platea que en un espacio donde la sorpresa está a la vuelta de la esquina. 

Roberto Romei dirige en su nuevo teatro, quizás la elección de la compañía al director hubiera sido acertada, si como director artístico adjunto del Tantarantana conociera el espacio donde pisan sus actores, en la duda de si lo conoce o no, el aprovechamiento escénico es nulo. Amplían unos metros el escenario de este teatro esta temporada, para luego acortarlo tanto que en los numerosos y desgraciados momentos de estatismo interpretativo, los actores se pisan los unos a los otros. Parking Shakespeare era libertad, no este inmovilismo, entre hacer correr a Carles Gilabert en Woyzeck por toda la nave de Palo Alto y quedarse petrificado en su medio metro de tierra, debe haber un término medio.

Sin saber a ciencia cierta quien fue Marlowe, si un alter ego del mismo Shakespeare o si realmente existió de verdad, Eduard II es un texto simplista, falto de escenas con chicha, sin entidad, una comedia o un drama dependiendo el prisma con el que se mire, pero no hay lugar para la risa ni para el llanto, te deja con el mismo frío con el que entraste. La falta de dirección traspasa el espacio escénico, los actores dicen el texto sin sentirlo, no hay emoción, no se miran, están a expensas de un público que les da la cara mientras sigue esperando que algo pasa en el vacío. No veo interpretaciones, veo actores solos que no luchan por salvaguardar los muebles, que no hay, pero ni por el columpio vale la pena luchar.

En julio regresarán al parque donde Parking Shakespeare volverán, esperemos, a ser ellos, en un espacio que les es muy suyo, con un director que sepa transmitir su energía. Y con los espectadores que les seguimos obra tras obra, aunque esta vez, algunos hayamos maldecido la elección, todo tarde o temprano se perdona.

EDUARD II

by on 17:06
TEXTO: CHRISTOPHER MARLOWE TRADUCCIÓN: MARC ROSICH DRAMATURGIA: MARCH ROSICH, ROBERTO ROMEI y ANNA M. RICART DIRECCIÓN: ROBERTO ROMEI...

Font: Belen Ginart (ara.cat)
El 26 d’abril del 1564 naixia William Shakespeare. Pocs mesos abans havia nascut el seu col·lega i compatriota Christopher Marlowe. Els dos autors tindrien una vida i una posteritat dispars, però comparteixen la condició de grans representants del teatre elisabetià. 450 anys després del seu naixement, quatre sales barcelonines de petit format s’han posat d’acord per retre’ls homenatge amb el cicle 4 mirades / Shakespeare & Marlowe, quatre obres presentades com una ruta que es pot completar a preu reduït.
‘HAMLET’, SALA ATRIUM. “No és ni un heroi ni un antiheroi, és un de nosaltres”, diu Raimon Molins. Un Hamlet ple d’humanitat, amb els seus dubtes i contradiccions, és el que trobarà l’espectador que faci parada a la Sala Atrium en aquesta ruta. El més conegut dels personatges shakespearians apareix situat en un context contemporani en un muntatge en què Molins comparteix les tasques de direcció i dramatúrgia amb Marc Chornet. El mític Hamlet de Peter Brook, centrat en el protagonista i alleugerit d’algunes trames secundàries, ha servit d’inspiració per a un espectacle que la companyia ha assajat durant tres mesos. Un camí que van iniciar “amb la pretensió d’acostar Hamlet a nosaltres” i ha arribat a un port diferent: “Ens hem acabat acostant nosaltres a Hamlet. La contemporaneïtat ja existeix en l’obra, no calia modernitzar-la”. El muntatge, això sí, utilitza un acurat treball sonor i videogràfic.
‘EDUARD II’, TANTARANTANA. La companyia Parking Shakespeare, que cada estiu ofereix una obra del Bard a l’aire lliure, amb el fred s’aixopluga a l’interior d’una sala per submergir-se en una tragèdia de Christopher Marlowe, que malgrat ser coetani de Shakespeare està considerat també un dels seus referents. Marlowe, mort als 29 anys, va contribuir a modernitzar el lànguid panorama teatral de la seva època. La seva obra més coneguda, Eduard II, està centrada en la relació eròtica entre dos homes. Però a més, i sobretot, és una reflexió sobre el poder, i sobre les enveges, ambicions i jocs bruts que provoca. Roberto Romei és el director escollit per Parking Shakespeare per portar a escena la seva nova tragèdia d’hivern.
‘NIT DE REIS’, CÍRCOL MALDÀ. Parelles creuades, amors no correspostos, confusió, desig. Temes recurrents en Shakespeare que la companyia Els Pirates Teatre esprem a fons en una posada en escena que aposta per la senzillesa. La rocambolesca història de dos germans bessons separats per un naufragi va formar part de la programació de l’onzena edició del Festival Shakespeare de Barcelona i en aquest marc es va estrenar en funció única a la Biblioteca de Catalunya. Ara la peça retorna els seus intèrprets a un espai familiar: Els Pirates Teatre són els responsables de la gestió del Círcol Maldà. El director artístic del teatre, Adrià Aubert, és també el responsable de l’adaptació de la peça. “L’obra està tan ben escrita que la nostra feina ha consistit a intentar que el text parli sol i flueixi d’una manera natural”, explica Aubert. El muntatge té, a més, una altra característica que lliga molt amb la trajectòria d’Els Pirates Teatre: la música.
‘COM US PLAGUI’, AKADÈMIA. Si hi ha avui una companyia que s’ha distingit mundialment pels seus Shakespeares és la britànica Propeller, habitual al festival Temporada Alta. El grup, integrat només per homes, al més pur estil de l’època, s’ha distingit per la seva brillant mirada contemporània al clàssic. Dugald Bruce-Lockhart, director associat a la prestigiosa companyia, torna per segon any al Teatre Akadèmia de Barcelona per dirigir un muntatge shakespearià amb regust de Propeller, però amb actors catalans. Desprès de l’èxit, l’any passat, del seu Romeu i Julieta cuinat a la petita sala de l’Eixample, el director proposa ara una comèdia shakespeariana marcada per les usurpacions de poder, les baralles per l’herència paterna, els equívocs, la reflexió sobre la identitat i la reivindicació del vincle entre l’home i la natura. |
4 mirades / Shakespeare & Marlowe. 'Hamlet'. Sala Atrium. Fins a l’11/1. 'Eduard II'. Tantarantana. Del 17/12 a l’11/1. 'Nit de reis'. Círcol Maldà. Del 10 /12 a l’11/1. 'Com us plagui'. Akadèmia. Del 18/12 al 18/1

Font: Laura Serra (ara.cat)
No existeix un cens de companyies de teatre en actiu, però només cal mirar la cartellera teatral de les últimes temporades per observar que cada any apareixen grups nous i que un gran nombre de propostes són generades per aquestes companyies joves. La majoria són estructures precàries, però el rigor, l’entrega i la professionalitat està fora de dubte. Ho poden avalar les sales petites, el seu hàbitat natural, on han crescut companyies com Arcàdia, Les Antonietes, Sixto Paz, Prisamata, La Solitària, els discursos tan singulars de La Calòrica, Projecte NISU, IndiGest, La Virgueria, les novíssimes La Mandona, Els McGregor, La Peleona o els veterans Els Pirates, que ara fins i tot gestionen una sala, el Círcol Maldà, i un llarg etcètera.
Aquesta efervescència, que ja es palpava en els darrers anys, ha aflorat els últims mesos en reunions assembleàries obertes a tothom que han donat resultats concrets: la creació d’una targeta T-5 que proposa al públic un circuit teatral per diferents sales i una lliga de teatre per competir i jugar a més de veure la funció tradicional. 
La llibertat de ser el teu amo
La “febre de les companyies”, com en diu Sara Espígul, que acaba de constituir La Mandona amb dues actrius més, pot tenir a veure amb “els pocs diners, la poca feina i les poques ofertes” que existeixen. “N’és un símptoma -afegeix Ivan Morales, de Prisamata-. Per fer les coses d’una manera precària amb uns altres amos, serem els nostres caps i més lliures. No esperem que ens ajudin i ens diguin com ho hem de fer. És un virus que s’ha estès”, adverteix. La llibertat creativa i el discurs propi és l’altre gran al·licient per engegar companyia pròpia i mantenir-la, si bé els integrants hi entren i en surten tranquil·lament per a altres feines. “Recuperem la tradició del teatre de companyia catalana, perquè durant una època s’havia potenciat el teatre de signatura, on destacava un talent, fos el director o un actor. Ara vivim un moment en què la supervivència passa per la col·laboració”, exposa Morales. 
Som en l’era de les companyies promíscues. I d’aquí que el contacte entre elles sorgís de manera natural, per la complicitat dels artistes. “Vam adonar-nos que podíem recomanar-nos els uns als altres encara que treballessim en sales diferents”, explica Pau Roca, de Sixto Paz. La idea ha anat més enllà i ja se celebren trobades periòdiques en què, essencialment, les companyies comparteixen “l’experiència acumulada”, diu Morales. “Hi ha companyies que hem tirat per l’autarquia, hem aixecat projectes amb un esclop i una espardenya, i pel camí hem après molt en producció, distribució, màrqueting, i no sempre ho hem compartit”, afegeix. 
Maneres de sacsejar el sistema
Com es gestionen les contractacions? Quant es pot demanar de taquilla? Com es mouen les xarxes socials? Com es pot atreure més públic? Són preguntes pràctiques que s’han plantejat, i una de les conclusions clares és que l’atractiu dels independents és que fan “teatre artesanal, per amor a l’art, molt cuidat -diu Llàtzer Garcia, d’Arcàdia-. No esperem ajut institucional ni que les sales ens portin públic a veure l’obra”. Per treure més suc a aquest “teatre de proximitat” han creat la T-5, una targeta que incentiva que el públic circuli per diferents obres, on les companyies els oferiran un regal, que la majoria de vegades es concreta en una xerrada postfunció, un Trivial sobre l’obra o una copa amb l’equip. “Un postfunció dóna elements perquè el públic tingui una experiència més enriquidora i alhora ajuda a vehicular el boca-orella. Gastem zero en publicitat i les xarxes no ho són tot: necessitem que la gent passi el testimoni”, afirma Roca. 
Amb Sixto Paz ja van trencar esquemes proposant la taquilla inversa. Ara s’han inventat -amb apli inclosa- una lliga de teatre, un joc per equips en quatre jornades teatrals. L’objectiu és tant crear nou públic com que hi hagi un flux d’espectadors entre les obres que comparteixen filosofia. N’hi ha que tenen la intuïció, com Morales, que hi ha “un públic que pot sentir-se identificat amb unes experiències culturals menys aburgesades, que busca un teatre més horitzontal, cooperatiu, i l’està trobant”. “S’ha de fer menys victimisme i canviar els discursos per connectar amb el públic -apunta Roca-, tant en els temes com en la manera de relacionar-nos-hi”. 
El repte: treballar amb dignitat
Les trobades també poden tenir una altra utilitat: marcar uns estàndards de funcionament del sector i fins i tot ajudar a fer pressió per aconseguir unes condicions més justes. “Que et programin és relativament fàcil, però necessitem uns mínims, que no tot el risc sigui de les companyies. De vegades t’emportes només el 40% de la taquilla o et resten un 20% per publicitat i al ticketing ”, critica Garcia. “L’energia que generen aquestes companyies s’ha de canalitzar i fer digna. I hem d’aprendre a fer sostenibles les nostres produccions”, apunta Morales. “Nosaltres hi hem posat diners i anirem a taquilla -exemplifica Espígul-. El que en traguem, ho hem de dividir entre 20 persones. Hem d’aconseguir omplir dues setmanes i esperar el boca-orella. Si surt bé, és un orgull; si no, una patacada”. “Si estàs subvencionat, potser no t’hi va la vida, però si nosaltres no omplim la sala, hem de tancar la paradeta”, conclou Roca.

Fuente: Albert Lladó (lavanguardia.com)

Marc Rosich (Barcelona, 1973) es un auténtico hombre orquesta del teatro catalán. Autor de obras como La dona vinguda del futur, Car Wash o Party Line, ha adaptado, en colaboración con Calixto Bieito, Leonce und Lena o Camino Real, y ha sido reconocido por la dramaturgia de Tirant lo Blanc. Ahora la Sala Beckett de Barcelona acoge su adaptación de Woyzeck, el clásico de Büchner que lleva a escena la compañía Parking Shakespeare.

El tifus se lleva, en 1837, a Georg Büchner. Tenía 23 años.
Es increíble que alguien con esa edad pudiera escribir una pieza así, tan influyente. Suena a tópico, pero realmente la pregunta es qué habría llegado a escribir si no se hubiese muerto tan joven.

De hecho no le dio tiempo a acabar Woyzeck.
Y eso es también una de las cosas más excitantes para quien la monta. Está abierta para darle forma.

Se dice, por su fragmentación, que es uno de los precursores del expresionismo alemán.
Sí, y yo lo que he intentado es que, pese a la fragmentación del texto, el resultado no fuera fragmentario. El montaje busca el equilibrio, y que las escenas encajen bien entre ellas.

En la adaptación ha utilizado pasajes de otras obras y cartas del autor a su prometida, además de otros documentos.
Encontré una edición inglesa de las obras completas de Büchner donde se incluían escenas sueltas que nunca habían entrado en la versión canónica. E incluimos la historia de una chica que se comió treinta agujas que encontramos en un informe médico de su padre, que también era médico.

Padeció el exilio por sus ideas políticas.
En su escritura vemos cómo sufre el no poder compartir libremente su visión del mundo. Las claves sociales están clarísimas en la obra. Retrata las presiones del entorno que te destruyen como individuo.

La versión se ha hecho a medida para los ocho actores de Parking Shakespeare. Fue estrenada en una fábrica de Palo Alto, en Poblenou.
Hemos mantenido la geometría del montaje. El escenario tiene forma de pasarela. Lo que tal vez se pierde en monumentalidad se gana en poder apreciar el detalle del trabajo.

Woyzeck anticipa la revolución industrial pero en la obra también podemos intuir algunos de los excesos de la contemporánea revolución digital.
Nosotros, ahora, tenemos etiquetas para los males de los que habla Büchner, que era médico como su padre. Reconocemos el insomnio, las enfermedades de la ansiedad y el estrés, las depresiones… Los problemas de la velocidad de un mundo que no podemos digerir. Es un auténtico visionario.

Al protagonista le acusan de pensar demasiado. Se define como un “autómata” al que le han sacado el alma.
Precisamente lo del “autómata” pertenece a una carta que envía a su novia desde el exilio. Quería incluir esta palabra en la dramaturgia porque muchos de sus textos tienen vasos comunicantes con Woyzeck.

El protagonista, un soldado raso, sufre las humillaciones de su capitán y los experimentos de su doctor. Vemos la idea rígida de lo que debe ser un “buen ciudadano”.
Decidimos quitarle toda la pátina militar del original al capitán porque, de este modo, puedes reconocer allí a cualquier político dándote lecciones de moral.

También la música tiene gran importancia, en este sentido.
Hemos convertido todas las canciones de la obra en canciones de cuna. El mundo de la nana es terrorífico. Parecen canciones amables, dulces, pero si te paras a escuchar la letra… Te están diciendo que Dios te vigila, que tu cama está a punto… Son como una tortura, como una gota malaya. Hasta que un día explotas. Y Woyzeck explota.

Fuente: Núria Juanico (ara.cat)
La companyia Parking Shakespeare ho posa fàcil. Per endinsar-se en l’univers dramàtic de l’autor, només cal asseure’s a les grades del Parc de l’Estació del Nord de Barcelona un dia qualsevol a les set de la tarda. Per sisè any consecutiu traslladaran una obra de Shakespeare a l’aire lliure. Aquest any donaran vida als embolics sentimentals de Molt soroll per res,en una proposta escènica dirigida per Israel Solà (L’Editto BulgaroLa nau dels bojos ). L’obra és una comèdia que mostra “com l’amor, a priori senzill, es complica i queda supeditat a les convencions socials”, com detalla el director del muntatge. Els conflictes amorosos entre les parelles formades per l’Hero i el Claudi i la Beatriu i el Benedicte configuren l’esquelet de l’espectacle, que busca que el públic s’hi senti identificat. Per aconseguir-ho, Solà ha modificat alguns elements de l’obra amb la intenció d’apropar-la a l’actualitat. “He substituït el valor de la virginitat pel de la fidelitat, perquè crec que encaixa més amb la contemporaneïtat. També dono un caràcter més fort a l’Hero, que Shakespeare planteja com una dona submisa”, admet. Tot i això, l’adaptació manté el text de l’autor.
Les dues cares de l’amor
En aquesta ocasió els til·lers del Parc de l’Estació del Nord es converteixen en el jardí de la casa del Leonato, on transcorre bona part del muntatge. Solà explica que han volgut crear “un lloc primitiu i aïllat on l’amor s’ubiqui en primer terme i pugui funcionar”. Els deixos humorístics de l’espectacle no eviten la presència de moments tràgics que “exposen les dues cares de les relacions sentimentals, la felicitat i el patiment”. L’obra vol transportar els espectadors a dins de la història, i per això trenca amb la barrera invisible entre públic i escenari. “Els actors transiten entremig de les grades i l’espai escènic té 360 graus”, precisa Solà. Una opció que reforça la idea de base de Parking Shapeskeare: apropar el teatre professional a tots els públics. També per això les funcions són gratuïtes, amb la pretensió “d’augmentar els espectadors que vagin al teatre, de manera que tots hi sortim guanyant”, com subratlla un dels fundadors, Pep Garcia-Pascual.
Molt soroll per res s’estrena demà i es podrà veure fins al 3 d’agost (excepte els dimecres). Aquest any la companyia té el suport de l’Ajuntament de Barcelona i diverses col·laboracions privades, malgrat que la proposta també es finançarà amb els diners recaptats després de cada funció.

TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: SALVADOR OLIVA
DIRECCIÓ: IBAN BELTRAN
INTÈRPRETS: ELIES BARBERÀ, ÒSCAR BOSCH, MIREIA CIRERA, ESTER CORT, ADRIÀ DÍAZ, JOSÉ PEDRO GARCÍA BALADA, PEP GARCÍA-PASCUAL, CARLES GILABERT, ARIADNA MATAS, SANTI MONREAL i RICARD SADURNÍ
DURADA: 1h 25min
PRODUCCIÓ: PARKING SHAKESPEARE
PARC DE L'ESTACIÓ DEL NORD

És juliol i toca... Parking Shakespeare. Desitjant estàvem de tornar a escoltar les paraules de Shakespeare de la mà de la ja consagrada companyia Parking Shakespeare. Aquest any amb convidat al director Iban Beltran que ha escollit la comèdia Nit de Reis. Tot un engranatge de personatges i històries amb molt d'humor i amb un happy ending.

Iban Beltran ha sabut jugar molt bé les seves armes i la direcció escènica és brillant. Només un cadira com element escenogràfic i la resta queda en mans de les veus i els gestos dels actors. Només Shakespeare, un Shakespeare molt ben dit. 

La companyia, amb alguna baixa, després de cinc anys ja té agafada la mà del dramaturg anglès. La seva manera de dir el text, tant important en un Shakespeare i la seva entonació i volum fa que els sorolls habituals del parc estiguin en un segon pla i els espectadors comencin un viatge únic.

Dins d'unes interpretacions molt acurades per part de la companyia, destaquen la comicitat sense límits de Ricard Sadurní i les ganyotes i gesticulacions del José Pedro García Balada com bufó. Sense oblidar-nos de l'Ester Cort i l'Òscar Bosch. 

Tot i potser caure en l'anècdota, aquest Nit de Reis de Parking Shakespeare serà recordada per unes mitges grogues molt especials. Per saber de què parlo, el millor és apropar-se al Parc del Nord abans del 4 d'agost (tret dels dimecres) i comprovar-lo in person

NIT DE REIS

by on 15:32
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: SALVADOR OLIVA DIRECCIÓ: IBAN BELTRAN INTÈRPRETS: ELIES BARBERÀ, ÒSCAR BOSCH, MIREIA CIRERA, ...

Font: Laura Serra (ara.cat)
El cinema Aquitània manté el seu aspecte retro de moqueta i marbre encerat que tenia la Filmoteca, que va abandonar fa quasi dos anys la que durant dues dècades va ser la seva seu provisional. Des d'aquest cap de setmana torna a estar oberta aquella sala d'art i assaig que ja existia als anys 60 a l'inici de l'avinguda de Sarrià. Els nous inquilins, però, hi fan teatre. Els responsables del Teatreneu de Gràcia li han retornat el nom d'Aquitània Teatre i li han insuflat vida nova. Tot i que no serà una sala de teatre convencional.
L'espectador només s'asseu a la sala de cinema perquè li expliquin com funciona l'experiència que viurà. S'anomena Pentateatre Atòmic i es tracta de cinc obres breus -pel preu d'una- que s'escampen per tot l'edifici. Primera parada: El séptimo chakra , una tragicomèdia sobre un fals sanador hindú que és enxampat en ple frau per una malalta de càncer a qui li pretén obrir un xacra. El públic seu a terra, a les escales del vestíbul, i després s'encamina per passadissos estretíssims cap a la calorosa sala de projecció -on hi ha una peça de teatre polític combatiu-, cap al terrat -a veure un drama familiar-, torna a baixar al vestíbul -on un actor amb quilos d'amor pel teatre anima el públic a exorcitzar la seva tristesa- i, finalment, es tanca la sessió amb un conte de ciència-ficció.
Multisales per a públics reduïts
El públic celebra les dues hores de viatge amb petons i abraçades als actors. La gent del Teatreneu són experts a renovar el llenguatge teatral. L'Aquitània és el tercer equipament de Barcelona que regenten. L'estiu del 2010 van convertir part del Cinema Alexandra en un teatre i ara han ocupat i transformat un altre cinema. L'oferta seguirà la marca de la casa: un teatre multisales amb multiprogramació. En els pròxims mesos mantindran l'aposta del microteatre, però tenen previst que els espectacles dels altres teatres -centrats en l'humor, la comèdia, la improvisació i la màgia- puguin rotar i passar per aquí. També programaran espectacles infantils i volen "escoltar el barri, que estava mancat d'oferta cultural", diu el director de l'empresa, Josep Salvatella. El seu públic objectiu va des de l'adolescent fins als 35 anys i el seu sistema de promoció és exclusivament a través de les xarxes socials. Ni tan sols van fer una presentació a la premsa de la reobertura de la sala.
Microescenes de terror
L'últim crit en aquest tipus de teatre breu i de gran proximitat són les microescenes. Com una mena de túnel del terror, avui s'estrena el Coliseum Horror Experience, un viatge per les entranyes d'aquest teatre de la Gran Via on petits grups d'espectadors -també seran com a màxim 20 persones- viuran escenes de terror protagonitzades pels principals personatges de la literatura i el cinema de terror i misteri. L'objectiu és fer viure al públic una experiència teatral adrenalínica, plena d'acció i tensió, a la vegada que descobreixen llocs de l'edifici mai explorats pel públic.
Un Shakespeare al parc
Una companyia catalana pionera a treure el teatre clàssic dels escenaris teatrals ha sigut Parking Shakespeare. Aquest any és el cinquè que ocupen el parc de l'Estació del Nord a l'estiu amb una de les comèdies de Shakespeare. L'actor Pep Garcia-Pasqual va ser l'instigador d'una activitat que va descobrir a Irlanda i va decidir importar. Ara ja està consolidada en l'ecosistema teatral català -els han convidat a festivals com el de Tàrrega o el Shakespeare i enguany han aconseguit un ajut municipal de 6.000 euros- i, fins i tot, s'ha estès el seu model tarifari: el públic dóna la voluntat al final de l'obra.
Parking Shakespeare s'autoimposa certes condicions. La primera és treballar cada any amb un director diferent i fer una comèdia nova. El d'aquest any és Iban Beltran i l'obra escollida és una Nit de Reis (o el que vulgueu) , que ha adaptat a 80 minuts i 11 personatges. No hi pot haver escenografia, ni il·luminació, ni res que s'endolli. I hi ha el risc que un gos rabiós o un ruixat sorpresa esguerri l'espectacle. " Nit de Reis m'agrada perquè té els temes que fan Shakespeare actual -la incomunicació, els amors no correspostos, els malentesos- i alhora em permetia jugar molt, fer espectacle, perquè té molta música. Volia fer èmfasi en l'entreteniment. Aquesta companyia ho permet perquè transmet les ganes, s'ho passa bé. Això és el que aguanta la cultura", defensa Beltran.
L'any passat van veure Shakespeare a l'aire lliure unes 5.000 persones, una xifra que esperen igualar amb la vintena de funcions que faran fins al 4 d'agost (cada dia tret de dimecres a les 19 h). Les coordenades: un espiral natural sota els til·lers.

TEXT: PHILIP RIDLEY
TRADUCCIÓ i ADAPTACIÓ: MARC ROSICH
DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO
INTÈRPRETS: OSCAR BOSCH, ESTER CORT, ADRIÀ DÍAZ, JOSE PEDRO GARCÍA BALADA, PEP GARCÍA-PASCUAL, ARIADNA MATAS i SANTI MONREAL
DURADA: 1h 50min
PRODUCCIÓ: PARKING SHAKESPEARE
FABRA i COATS

Senyors, l'hivern ha arribat i la companyia Parking Shakespeare deixa les comèdies per quan els raigs de sol ens tornen a acariciar la cara i es fica en un drama d'aquells que estaries pensant setmanes i setmanes. El canvi de to, també ve acompanyant de l'abandó momentani de Shakespeare i el seu primer text no shakesperià.

He de reconèixer que no coneixia res de l'autor i que el text és un petit delit pels sentits. Potser les gairebé dues hores de duració juguen a la contra de la història, una retallada d'algunes escenes que es repeteixen, ajudaria a imprimir un cert ritme que li manca sobre tot en els darrers vint minuts.

Tots els intèrprets estan per treure's el barret, però potser la gran sorpresa la posa l'Ariadna Matas amb el seu personatge Naz, el més desvalgut i innocent de tots i que l'actriu aconsegueix donar-li força i fer que el públic tingui una sensació estranya entre la culpabilitat i les ganes de protegir-la.

L'Antonio Calvo ha decidit que tots els espectadors estiguem a nivell de terra, enlloc de en graderies. Gran error de l'espectacle, tots els espectadors més enllà de la tercera fila no crec que vegin les escenes amb poca il·luminació del principi o totes aquelles que ocorren al sofà de la foto. Tot una llàstima no haver concebut l'espai amb l'escenari a dues bandes sobre graderies.

Malgrat haver tingut una part de l'obra com teatre radiat, més que visualitzat, Pell de Mercuri em va posar els pèls de punta. La lleugeresa dels primers minuts es converteix en un viatge cap a la foscor, que cada espectador viurà a la seva manera, però tots en sortiran tocats. Cap butterfly serà capaç de curar el que Pell de Mercuri ha deixat gravat en els nostres subconscients. 

PELL DE MERCURI

by on 16:55
TEXT: PHILIP RIDLEY TRADUCCIÓ i ADAPTACIÓ: MARC ROSICH DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO INTÈRPRETS: OSCAR BOSCH, ESTER CORT, ADRIÀ DÍAZ, JO...


Font: Laura Serra (ara.cat)
La companyia Parking Shakespeare va néixer amb unes normes autoimposades que la van convertir en un experiment exòtic i atractiu: només farien comèdies de Shakespeare, actuarien sempre a l'aire lliure i no farien servir elements tècnics ni escenogràfics. A més, convidarien cada any un director diferent per dirigir-los. La proposta va quallar i han representat al Parc de l'Estació del Nord durant quatre estius consecutius diferents espectacles per a tots els públics.
Però les normes hi són per trencar-les. La companyia -formada per onze actors i una productora- ha decidit convertir-se en Parking d'Hivern i tirar endavant una proposta allunyada de les comèdies en vers del segle XVI. S'han refugiat del fred a la Fabra i Coats -tot i que l'ambient també sigui gèlid-, han optat per un drama contemporani apocalíptic de Philip Ridley i han utilitzat alguns elements tècnics. Això sí, han comptat amb un nou director d'escena, Antonio Calvo.
Parking d'Hivern estrena Pell de mercuri aquest dilluns, i es podrà veure fins al 23 de febrer cada dia a les 20 h. L'obra se situa en un futur llunyà, després que Anglaterra hagi patit un atac amb armes químiques conegudes com a butterflies, una droga que té efectes al·lucinògens però també una conseqüència fatal: la pèrdua de memòria. Així, en aquest nou món, "qui té memòria, té el poder", perquè és l'únic que pot fer servir els records i lligar la informació. Antonio Calvo, sense voler donar gaires pistes del text, que de mica en mica va responent preguntes a l'espectador, explica que en aquest univers inconnex "hi trobem uns personatges que preparen una festa, però no una festa normal sinó molt macabra: tenen l'encàrrec de segrestar un menor, vestir-lo i entregar-lo a una persona que satisfarà la seva fantasia matant-lo", explica Calvo. Òbviament, no és una comèdia per a tots els públics.
Philip Ridley planteja "una faula futurista amb moralitat" que, pel director, reflexiona sobre el poder del llenguatge. "Si l'objectiu de la llengua és comunicar, quan aquesta comunicació no es produeix, ¿de què serveix?", es pregunta Calvo. I porta aquesta teoria a l'actualitat, posant d'exemple els polítics i els lladres quan diuen "no he fet res": "Si una frase pot voler dir qualsevol cosa, i no és veritat, hi haurà un moment que la llengua no tindrà sentit", apunta. El perill és la desaparició de la comunicació.
Una sala on entrar és gratis
Una de les normes que sí que ha mantingut Parking d'Hivern és que l'entrada és gratuïta. "Si després el públic pot donar-nos un cop de mà, serà benvingut. Si pot més, millor, i si no pot ajudar-nos, no passa res", afirma l'actor Pep Garcia-Pasqual. Aquesta és una de les originals modalitats per atreure públic al teatre que s'està estenent a diferents sales. Malgrat això, asseguren que és difícil fer quadrar els números per a una companyia tan extensa que estrena una producció per any.
Parking Shakespeare tornarà al seu format habitual l'estiu que ve, i abans està previst que participi en el Festival Shakespeare, que aquest any es farà al centre de Barcelona. "Les ganes d'aquesta companyia no són normals -diu Calvo-. Poden fer el que volen, sense demanar permís a ningú. I això, per a un director que sol rebre encàrrecs és genial".


Font: Laura Serra (ara.cat)
El sector teatral s'està posant les piles per superar la crisi. La venda d'entrades ha baixat radicalment i també ho ha fet el preu mig d'aquestes entrades que, gràcies a les promocions, estan tocant fons. Per això les companyies s'estan inventant nous sistemes per atreure públic a les sales i poder fer calaix. La majoria són tan imaginatives que semblen increïbles.
1. La companyia Shakespeare d'Hivern arrenca les funcions a la Fabra i Coats aquest dilluns 11 amb el mateix sistema que fan servir quan, cada estiu, fan teatres als parcs: l'entrada és gratis i a la sortida es pot pagar la voluntat. "És una manera d'acostar el teatre a tothom i si després a la sortida ens volen ajudar, serà benvingut. Qui pugui més, que pagui més i si algú no pot pagar, no passa res", afirma Pep Garcia-Pasqual. 
2. Aquest sistema és similar a la "taquilla inversa" que han experimentat ja a la Sala Beckett amb 'Si existeix, encara no ho he trobat'. El públic entra, veu l'espectacle i quan surt paga el que creu que val l'obra. Amb aquest sistema, sorprenentment, la sala ha aconseguit mantenir el preu mig de l'entrada i augmentar l'ocupació, cosa que ha afavorit els artistes i la sala perquè s'han estalviat intermediaris.
Per això repeteixen l'experiment: els espectadors que acudeixin avui a l'estrena de 'Monsieur Apeine vol fer amics', entraran directament sense pagar. David Costa, de la companyia Sixto Paz, defensa que "el vell sistema de passar la gorra apel·la a la voluntat, mentre que amb la taquilla inversa nosaltres expliquem a l'espectador els costos que té portar una obra de teatre a l'escenari i li demanem que prengui una decisió responsable", ha assenyalat.
3. Una de les sortides infal·libres és el 'low cost'. Ho practiquen des de fa anys sales com la FlyHard de Barcelona, amb entrades a 5, 10 o 15 euros (preu a triar). Ells ho fan perquè, com a companyia, tot i que no els surtin els números, ho compensen per una altra banda amb exhibicions en altres teatres. La mateixa fórmula l'han començat a aplicar en altres teatres, com El Jardí de Figueres, on han creat un abonament E10, amb entrades a espectacles excel·lents per 10 euros cada obra (i 5 euros per als 50 primers). Prefereixen omplir més el teatre (de 940 localitats) a més baix preu que al contrari.
4. Els més imaginatius van ser els del teatre de Bescanó, amb la fórmula de la pastanaga, a qui han copiat ara els del Festival Còmic de Figueres (Alt Empordà), que s'han donat d'alta de l'Impost d'Activitats Econòmiques (IAE) com a botiga de verdures per vendre pastanagues a 12 euros amb entrades de regal i eludir l'IVA al 21%. "L'assistència al teatre no hauria d'estar penalitzada amb un 21% d'IVA", ha manifestat el director d'aquest certamen, Agustí Custey, que agafa el relleu del Teatre de Bescanó i fa un enfocament reivindicatiu de la fórmula.
5. A més d'aquestes fórmules que el sector teatral està assajant per pal·liar el dur efecte de la crisi, el Departament de Cultura de la Generalitat estudia instruments "més sofisticats", com la possibilitat que els espectadors facin donacions als teatres en lloc de comprar entrades. "Estem buscant maneres perquè el públic faci donacions en lloc de pagar l'entrada, però s'ha d'estudiar tot bé abans d'anunciar-ho perquè ningú es posi en guàrdia i la cosa acabi sortint malament", han assenyalat a Efe fonts de la conselleria.


Font: Sílvia Miramon (www.ara.cat)
Atrevir-se a representar Shakespeare en un parc públic té els seus riscos. A l'escenari hi poden baixar gossos o un espontani amb l'excusa que vol veure els actors de més a prop. Res, ni tan sols els telèfons mòbils, però, fa defallir el director de la companyia Parking Shakespeare, Pep Garcia-Pascual. Des de fa quatre anys porten l'obra del dramaturg anglès al Parc de l'Estació del Nord. "Un dia, sortint de l'estació de Renfe, el vaig descobrir i va ser un amor a primera vista, és la infraestructura ideal per representar-hi teatre", assegura.
Fer teatre a l'aire lliure i gratuït té altres avantatges: "És una manera d'apropar Shakaspeare a qualsevol tipus de públic. Aquí hi vénen famílies senceres, amb nens de sis i set anys", explica Garcia-Pascual. El boca-orella ha aconseguit que cada vegada més gent s'apropi a aquest racó de Barcelona. L'any passat van tenir més de 3.500 espectadors.
La companyia convida cada estiu un director diferent que tria com vol fer l'obra. Aquest any és la dramaturga Marilia Samper qui ha acceptat el repte de representar Treballs d'amor perduts sense llums, sense escenografia i sense un equip tècnic de so.
Abstinència sexual
L'obra és una de les primeres comèdies de Shakespeare. Escrita el 1594, és l'embrió d' El somni d'una nit d'estiu. En la versió de Samper, el rei de Navarra i els dos cortesans que juren practicar l'abstinència per dedicar-se exclusivament a l'estudi no porten malles: són gafapastes. Les dames de la cort franceses que amb els seus encants els fan abjurar de la promesa són unes frívoles pin-up.
Malgrat l'actualització dels personatges, el text de Shakespeare no canvia: "L'única modificació que hem fet és introduir-hi un entremès de Cervantes, que és contemporani de Shakespeare", assenyala el director de la companyia. Garcia-Pascual, que es va estrenar com a actor a Irlanda interpretant Shakespeare en un parc i va decidir importar la idea, reivindica les comèdies del dramaturg anglès: "No són gaire conegudes i és una manera d'apropar el teatre a tothom". L'obra es pot veure, gratuïtament, de dilluns a diumenge fins al 31 de juliol. Després viatjarà a la Fira de Teatre al carrer de Tàrrega.


Desde que ví Fedra (Sala Beckett) a inicios de la temporada, tenía ganas de entrevistar a esta dramaturga. Después de aquel montaje, vino Dos punkis y un vespino al Teatre Gaudí y ahora recala en la Sala Tallers del TNC con su T6, L’ombra al meu costat, un texto sorprendente, lleno de juegos teatrales, de tensión dramática y con una gran poética. Esta temporada lleva grabada su nombre y esperemos que a partir de aquí, vengan muchas más. Marilia Samper, recordad su nombre.

Te propusieron hacer un T6 y pensaste “Voy a hacer un dramón” o ¿cuál fue el proceso?

Me propusieron hacer un T6 y me entró un miedo atroz. Me cogió tan de sorpresa que me empecé a plantear primer porqué yo, cosa que le tengo que agradecer al Sergi (Belbel) porque ya desde el Institut del Teatre me animaba para que escribiese. Yo escribo poco porque escribo cuando me apetece contar algo, me cuesta trabajar por encargo. Por ejemplo Fedra de Q-arts de Teatre fue un encargo pero tardé un año en escribirla. No quiero escribir por escribir. Aquí era por encargo, con unos plazos y condiciones fijas, pero tuve que empezar a buscar qué cosas me motivaban. No sabía, tampoco qué género escoger, sí es verdad que me siento más afín al drama que a la comedia. Pensé varias cosas pero al final me decanté por esta historia sobre la desaparición que ya hacía tiempo que quería escribir pero que había dejado de lado porque no encontraba la forma. Quería escribir sobre cómo se vive en el seno de una familia una desaparición.

Dices que escribes sobre lo que te conmueve, sobre lo que te hace sufrir, pero que no escribes grandes historias, ¿ésta no es grande?

Realmente es la primera vez que he construido una trama un poco más compleja porque mis textos siempre son viajes personales, no pasan muchas cosas. Una de las críticas más duras que he recibido sobre L’ombra al meu costat es debido a que no queda resuelta la historia, pero para mí no era lo importante.

¿Es una historia real ficcionada o todo es ficción?

Son partes de diferentes noticias que yo había leído hacía tiempo. Quería reflejar cómo se dirigiere ya no sólo la desaparición sino además cuando se da el caso de tortura y ensañamiento con la víctima, cómo lo lleva su familia.  Me he arrepentido durante el proceso un montón de veces porque me ha costado bastante escribir el texto, tuve dificultades para encontrar una estructura válida, la imposición de un reparto fijo con sus características de edad también influyó. Incluso a mitad de proceso estuve a punto de dar marcha atrás, y no lo hice porque pensé que no tendría tiempo de empezar otra cosa. Sino lo hubiera hecho. Sé que es una apuesta arriesgada, pero era sobre lo que quería hablar. Creo que cuando conseguí desligarme sobre lo que estará bien y no lo que no, lo que la gente pensará, es cuando pude encarrilar el texto y terminarlo.

Has centrado la historia en dos personajes, la chica que desaparece (Anna Moliner) y uno de sus amigos (Òscar Castellví), sobre todo la segunda parte, dejando de lado el dolor de los padres, ante la nueva situación, ¿por qué?

Primero para no caer excesivamente en el dramatismo. Es un punto que discutí bastante con Cristina (Plazas) e incluso Sergi (Belbel) me sugirió que mencionara algo sobre la madre al final, pero me parecía una vulgaridad tener que incluir dos o tres frases que explicaran la situación de la madre. Prefería que la gente lo entendiera o no, o se preguntara porqué ese personaje toma la decisión que toma. Y esa decisión queda reflejada en Alba y en el personaje de Óscar durante el resto de la obra y vemos cómo les afecta.

El montaje está lleno de sorpresas que mantienen al espectador con la atención al 100%, ¿en el proceso de escritura ya piensas en la reacción que puede tener el espectador?

Sí y no. Quizás más en la puesta en escena, pero sin duda no me esperaba determinadas reacciones del público. Por ejemplo, me sorprende que hay gente que dice que es un texto muy duro y que sale bastante afectada. Este hecho me sorprende porque para mí nunca lo ha sido. De hecho, mi gran temor es que fuera un melodrama ñoño. Cuando acabé de escribir el texto, empecé a peinarlo porque pensé que sería un culebrón insufrible.
Con respecto a la sorpresa final, pretendía jugarlo así, dejando pistas pero no para que todo el público lo viera, simplemente como permitiendo que el que viera todos los niveles de la obra lo pudiera averiguar.

La obra empieza muy feliz, con una felicidad casi irreal, pero en menos de diez minutos comienza el sufrimiento y casi hasta el final dura el drama, pero has decidido acabarla con un final feliz, ¿por alguna razón en especial?

Quería presentar a una familia con una relación deliciosa, al principio para que luego también viéramos cómo se iba desintegrando esa relación. A mi me gustaba esa elipsis temporal de contar inmediatamente, de pasar de ese momento dulce al desasosiego de la desaparición de Alba. Porque en realidad, en la vida te pasa, en un segundo te cambia todo.

Una de las sorpresas es la introducción de un personaje extraño (Albert Prat), que nada tiene que ver con la familia, ni con Alba. ¿Qué papel representa?

En todo el proceso de documentación que hice para escribir la obra, totalmente anárquico, entre las cosas de prensa que utilicé, usé una historia que creo que sucedía por la zona de Tarragona hace unos años, un par de magrebíes fueron detenidos por unos asaltos con violación y más tarde se descubrió que eran inocentes. Estuvieron muchos años en la cárcel, todas las víctimas en ruedas de reconocimiento, los acusaron. Finalmente, los psicólogos explicaron que cuando una persona sufre un ataque así, sólo busca un culpable y si tiene algo parecido al de verdad dirá que es él por la necesidad de justicia. Es muy difícil culpar a una persona de tu propia familia o entorno, que suele ser los culpables que a uno de fuera. Este personaje es el cabeza de turco, pero a la vez es tan evidente que es inocente que hasta duele acusarlo.

¿Le acusan todos menos la madre?

Por eso también quería que existiese ese personaje. Cuando una persona lo ha perdido todo, como es el caso de la madre (Cristina Plazas), de pronto se crean vínculos inesperados con gente que se puede encontrar en la misma posición que tú. Es una historia de “amor” paralela, de dos seres que no tienen nada y que juntos se pueden ayudar de alguna manera. Para mí, son las escenas que fueron más fáciles de escribir y las que más me gustaron de montar. Además el trabajo que ha hecho Albert (Prat) es increíble, que después con la distancia del escenario no se visualiza del todo, pero en la sala de ensayo, la mirada de Albert era brutal.

A pesar de todo el sufrimiento has decidido que tenga un final feliz, por qué razón?

En el fondo cuando tu escribes algo, aunque no escribas sobre ti, de alguna manera lo haces o muestras la visión que tienes de la vida. El final feliz apareció sin querer, yo escribí el texto para hablar de otra cosa, quería hablar de la salvación, sobre la capacidad de rehacerse y por mi experiencia vital era necesario porque la capacidad de superación está en cada uno de nosotros y es necesario para seguir viviendo, aunque sea difícil de creer después de que te haya pasado una cosa así. El día de la primera lectura, llevé como referente el caso de Sabine Dardenne, una chica belga que fue secuestrada a los ocho años y sometida a abusos sexuales y que ha relatado su experiencia un libro cómo ha conseguido llevar una vida normal, incluso su familia fue la quien recibió atención psicológica, pero ella no.

Además de los actores que pertenecen a la compañía del T6 (Oriol Genís, Àngels Poch, Anna Moliner y Òscar Castellví), has escogido a dos pesos pesados como Álex Casanovas y Cristina Plazas, ¿por alguna razón especial ellos y no otros?

Cristina Plazas fue mi primera opción desde el principio. Además, recuerdo que cuando lo propuse desde el Nacional me dijeron que sería muy difícil porque estaba trabajando el televisión en Madrid y, para sorpresa de todos, fue que sí inmediatamente. Ella tuvo fe en el proyecto desde el principio, sin ni siquiera haber leído el texto, sólo con mis explicaciones de lo que quería escribir. Y a partir de ahí comenzamos a buscar su partenaire, el personaje masculino. Fue bastante difícil por el tipo de hombre que buscaba, la edad, están trabajando todos, y sobre todo tenía que ser un actor potente para estar al lado de Cristina porque es brutal, tenía que ser un actor que la acompañara, que ella no se lo comiera. Y fue el Nacional el que me propuso al Álex porque ya estaba haciendo El mercader de Venècia, le pasé el texto y aceptó. Y el caso de Albert Prat fue distinto, porque yo quería que su personaje lo interpretara un inmigrante frágil como los magrebíes que venden bolsos por las calles. Y un día ví a Albert y comencé a imaginarme que podría ser el ideal para interpretar a este personaje, y creo que ha sido un gran acierto por su dulzura y la extrema debilidad que ha aportado al personaje.

Particularmente me encanta la escenografía, sobre todo la metáfora del bosque, ¿Cómo se te ocurrió esta puesta en escena?

Tenía la idea desde el principio de que el bosque invadiera la casa. Pero claro sabia que quería tener esa presencia allí, pero a la hora de montarla no sabía cómo conseguirla. Y al escribir la escena del sueño, ya menciono como de repente aparece un bosque. Entonces Enric Planas, el escenógrafo, empezó a sufrir para intentar llevarlo a cabo porque en la Sala Tallers no lo puedes hacer todo por las condiciones técnicas que hay, no puedes subir y bajar cosas, se tiene que montar. Me hubiera gustado que el techo también desapareciera, pero no era viable. Pero Enric encontró una solución, con los mismos pilares de la casa se construye la idea del bosque. Además, me ayuda a crear el juego de luces y sombras, ese punto tenebrista que adquiere la obra, como si estuviera entre la pesadilla y la realidad. Porque es un espectáculo básicamente emocional y sensorial, es decir, la función del tiempo y la acción está guiada por el recorrido emocional de los personajes.

Escribes en castellano y después te lo traducen al catalán (Marc Artigau), ¿pero no se pierde nada por el camino? ¿No te has planteado montarlas en castellano o es porque tendrías un circuito más cerrado?

No es necesario. Aquí el teatro se hace en catalán y está bien. No tengo ninguna necesidad de cambiarlo, a no ser que algún día me dé por escribir en verso, que no es el caso. No me lo he planteado. Con Dos punkis i un vespino si hay la opción de hacer bolos fuera, por supuesto la haríamos en castellano, pero aquí es necesario hacerlas en catalán. De hecho me encanta como las traducciones que hace Marc Artigau, que es también poeta y sabe interpretar perfectamente mis textos.

Hace dos meses entrevistaba a Llàtzer García y le decía que esta era su temporada y él me respondía que era la temporada de Marilia Samper. ¿Te queda algún proyecto o después del T6 coges vacaciones?

Estoy escribiendo unos textos para Q-Arts de Teatre para el Grec, que se representará dos días al Espai Lliure, Udol, el título viene de un poema de Alan Greenberg Howl. Es un espectáculo muy visual dirigido por el Joan Maria Segura de Egos Teatre, básicamente de movimiento y música y hay algunos textos que yo les he escrito para que les sirvan de camino. Es un espectáculo que trata sobre el arte, la visión que tenemos de él o como nos gustaría, cómo se vive desde dentro un proceso creativo. Son textos de diferente índole, hay textos que son de humor, otros más poéticos. Y además dirijo a Parking Shakespeare Trabajos de amor perdidos. Éste será mi año pero el que viene no lo es porque de momento no tengo nada. Pero bueno, todo viene cuando viene.

Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis) Fotos: David Ruano
El proper diumenge 22 d'abril, la companyia catalana Parking Shakespeare representarà la llengua catalana al teatre on Shakespeare va estrenar les seves obres. Serà dins del Sonnet Sunday, jornada en què es recitaran 154 sonets shakesperians en més de 20 llengües diferents. El Sonnet Sunday servirà de tret de sortida dels actes del festival Globe to Globe, que organitza el teatre londinenc.


El director artístic de Parking Shakespeare, Pep Garcia-Pascual, pronunciarà a l'escenari sonets del dramaturg anglès per primer cop en català, amb traducció de Salvador Oliva, al Shakespeare's Globe de Londres.
Parking Shakespeare és una companyia que cada estiu ofereix un Shakespeare gratuït a l'aire lliure, creada el 2009 amb la idea anglosaxona de representar les obres de William Shakespeare en parcs públics. L'últim espectacle de la companyia, 'El somni d'una nit d'estiu', es va estrenar el juliol del 2011 al parc de l'Estació del Nord de Barcelona i va formar part de la programació oficial de FiraTàrrega 2011. Actualment, la companyia està en procés de creació de la seva nova producció, que s'estrenarà aquest estiu a Barcelona.
Font: www.ara.cat