Les estrelles de les programacions musicals i escèniques dels auditoris i teatres catalans no tenen cognoms famosos ni apareixen en campanyes de publicitat. La gran obsessió dels directors artístics són els espectadors. La gestió de públics, l’ampliació i la fidelització de l’audiència és el gran repte actual del país. No en va l’Institut Català de les Empreses Culturals ha creat l’Àrea de Públics. “No té a veure amb la necessitat d’omplir auditoris ni amb el descens d’espectadors de l’última temporada -opina el director del Mercat de les Flors, Francesc Casadesús- sinó amb la voluntat de legitimar la cultura, de fer que l’art importi, d’ampliar-ne la base social i que no sigui per a una elit o una minoria”.
Es tracta de tenir més públic però també un públic més qualificat. El rol de l’audiència s’està transformant. Fins i tot està guanyant capacitat d’influència davant els programadors. “El públic, que són els ciutadans, cada vegada té més veu -corrobora el director del festival Temporada Alta, Salvador Sunyer-. En part perquè està més format i en part perquè s’ha dessacralitzat l’art. Ara la gent sap més, vol més, i, per tant, et pot aportar més”, explica.
Aprendre a ser espectador
Les activitats pedagògiques, la clau per tenir un públic format
“No té cap sentit parlar d’excel·lència artística si no es té un públic informat i format. Va lligat amb la programació que vols oferir”, explica Casadesús. Les activitats per ajudar el públic a aprofundir en l’experiència teatral estan creixent exponencialment i s’estan sofisticant. Tots els grans equipaments ofereixen col·loquis postfunció, però les possibilitats van molt més enllà. Agost Produccions organitza l’Escola de l’Espectador per a festivals com el Grec, el Temporada Alta o el Trapezi. Munten paquets d’activitats (xerrades amb experts, tallers de pràctica artística, visites a assajos, debats amb els creadors, etc.) perquè l’espectador “surti de la seva mirada natural i l’ampliï amb altres recursos i punts de vista -diu Jordi Valls-. Es tracta d’aconseguir un espectador més crític i que es pugui crear un criteri propi”. “Ens interessa la qualitat del públic. La gent pot fer el que vulgui, esclar, però si vol ha de poder aprendre’n més. I això no es fa amb una conferència al mes sinó amb una bateria de propostes. Ha de ser un treball transversal, l’eix principal de l’activitat del centre”, defensa Casadesús.
Empoderar l’audiència
El canvi de paradigma: quan el públic decideix què vol veure
La manera de veure i programar teatre està canviant. “Hi ha una part de màrqueting que té veure amb la voluntat de millorar la relació amb l’espectador, de fer que el teu públic vagi pujant esglaons i hi puguis mantenir una relació més pròxima -explica el director del festival Temporada Alta-. Però el més important és el canvi de paradigma: s’està desmuntant l’estructura piramidal en l’art, com en la política. Fins fa pocs anys, el programador era el que en sabia i els altres el seguien. Ara veiem que les coses van de baix cap a dalt. I quan els escoltes, veus que qui més hi guanya ets tu a l’hora de programar”.
Els pioners en la gestió de públics a Catalunya són entitats com la bagenca El Galliner, que des de la societat civil s’ocupa de la direcció artística del Kursaal de Manresa. La seva fórmula de treballar des del públic i per al públic està servint d’exemple a altres teatres mitjans, fins al punt que fa un mes van constituir l’Associació d’Espectadors i Amics de les Arts Escèniques de Catalunya amb companys com el Teatre del Mercat Vell de Ripollet, l’Aurora d’Igualada, el Monumental de Mataró i l’Escorxador de Lleida per compartir experiències que “promouen la participació de l’espectador”, explica Joan Morros, coordinador d’El Galliner. En música també hi ha experiències similars, com el Camallera Cançó d’Autor o el cicle ContraBaix del Baix Llobregat. Sovint no es tracta que el públic actuï de programador i demani artistes a la carta, sinó que tingui veu i es pugui considerar com un consell assessor d’un director artístic.
L’empoderament del públic afecta en tots els nivells, també en la crítica teatral. El portal Recomana.cat vol contribuir a donar rellevància al paper del crític però també a dessacralitzar la seva figura i la del ritual teatral. Tant a través de la web com d’activitats postfunció -les anomenades RecomanAccions que munten per al TR3SC o Escena 25-, promouen la interacció del públic amb el crític. “Necessitem capgirar la dinàmica antiga del crític que va a la fila 7, mira l’obra i se’n va a casa a pontificar -diu Jordi Bordes-. Volem que la gent s’atreveixi a opinar, de manera més col·loquial, més pròxima”.
Cultivar l’empatia
Les noves relacions que es creen amb un espectador compromès
Els primers a parlar de l’“economia empàtica” van ser la companyia independent Sixto Paz. Fa dos anys els servia per justificar l’experiment de la taquilla inversa (pagar després de veure l’espectacle). Però aquella filosofia es pot aplicar de manera més àmplia a la necessitat de tot projecte artístic de tenir un coixí de seguidors, no tan sols per vendre’ls entrades sinó també per intercanviar-hi opinions. La forma que pot prendre aquest col·lectiu va des del format innovador d’una Lliga de Teatre (una competició de públics que han inventat les petites companyies) fins a fórmules més estructurades com el Club Ciutat del Teatre que va néixer dins la fundació del Temporada Alta o l’AsSocPerla que penja de La Perla 29 d’Oriol Broggi, amb referents com els Amics del Liceu o l’Associació d’Espectadors del Lliure. “Som un grup de seguidors de La Perla 29, tenim una història junts de molts espectacles compartits i ens agrada la seva manera de fer teatre -resumeix Toni Trallero-. Vam voler fer l’associació per donar suport al projecte, contribuir a plantejar idees, aprendre coses, muntar activitats que tinguin relació amb les seves obres o en general amb l’art”.
El Club Ciutat del Teatre va néixer per obrir un canal de comunicació amb l’espectador del Temporada Alta, però també amb ganes d’obrir el ventall a altres disciplines i equipaments. “Volem acompanyar el públic en un creixement cultural, encara que soni ambiciós, i pretenem generar nous públics dins el segment de gent que ja és consumidora de cultura, però que potser només va a museus”, explica Marta Montalban. La fórmula és la d’un club de socis amb carnet i abonaments (a preus de 100 euros a 300 o 1.000 per als micromecenes) que alhora atorga avantatges fiscals i regals, descomptes i accés preferent a activitats.
Superar els prejudicis
Participar en la cultura és a l’abast de tothom, no de minories
Cada vegada hi ha més escletxes per participar en el fet cultural. Moltes vegades, però, el handicap que cal superar és que es tracta d’iniciatives per a entesos. Casadesús insisteix que hi ha “activitats amb diferents graus de compromís”, des de propostes hardcore fins a activitats escolars, xerrades a les biblioteques o tallers de participació. “Si un no professional s’implica en la creació d’una obra acaba tenint una relació personal amb l’espai i el seguirà”, exposa. “Es tracta que la gent se senti seu el projecte”, argumenta Morros.
Les activitats pedagògiques “no són per a majories, ara -admet Sunyer-, perquè no hi ha l’hàbit i perquè alguns encara ho veuen com una cosa de secta, però jo crec que cada vegada serà més comú i formarà part de l’experiència d’anar al teatre, que és de les poques que és en viu i és agradable d’allargar si t’ha agradat l’obra”. No s’ha de menystenir el paper socialitzador de l’art. “L’AsSocPerla ha agafat forma de grup d’amics amb interessos comuns”, confirma Trallero. A vegades és tan fàcil com això. “La clau perquè el Mercat fos un espai de trobada va ser que les tapes del bar fossin més bones”, diu Casadesús.
