Font: Belén Ginart (ara.cat)
Com vas començar a escriure teatre?
Sempre m’havia agradat escriure coses meves, sense una finalitat concreta. Tenia traça amb els diàlegs i vaig començar a fer guions, però no me’n sortia amb la part tècnica. Als 18 o 19 anys vaig començar a estudiar interpretació i després vaig veure que escrivint teatre era com em sentia més còmode.
Vas trigar a tenir clara la vocació?
No era gens teatrer, vaig començar a estudiar interpretació perquè treballava de cambrer i alguns companys de feina eren actors. En la part de dramatúrgia sóc més aviat autodidacte. Vaig anar a algun curs a la Beckett i a l’Institut del Teatre. Però n’he après sobretot llegint, principalment els autors americans: Arthur Miller, Tennessee Williams...
Com has anat trobant la teva veu?
Vaig començar escrivint comèdies, que m’agraden molt. Els meus referents eren de cinema dels anys 30, 40, 50, però em vaig adonar que era una altra època. Fent La terra oblidada em vaig deixar portar pel que em sortia de dins, sense tant de referent, i em va sortir un text molt dramàtic. Ara he trobat un equilibri entre el drama i la comèdia i m’hi sento més a gust.
Tens colla de dramaturgs?
Sí, sóc molt amic de Marilia Samper, Jordi Casanovas, Marta Buchaca, m’agrada mfolt el teatre de Josep Maria Miró i Ivan Morales. Tenim una confraria de dramaturgs i ens anem trobant.
Veus punts en comú entre vosaltres?
Ara es beu molt de la televisió i a mi no em tira gaire. Sóc molt de cinema, intento llegir molt, però el món de la sèrie em costa. Només he vist The wire, que és fabulosa però em va costar molt perquè a mi m’agraden les coses sintètiques i m’avorreixo si s’allargassen molt.
L’any 2009, amb un grup d’actors, vau crear companyia pròpia, Arcàdia. Com ha influït en la teva trajectòria?
Amb els actors havíem coincidit en la desapareguda Àrea Tangent. Quan jo veia espectacles en aquesta sala o a la FlyHard, que s’acabava d’obrir, pensava que tenien una entitat diferent de la de les obres que es feien en teatres com el Nacional, i ho volia experimentar.
En quin sentit?
La meva idea del teatre és la d’un grup d’amics, una família, que expliquen junts una història. Em costa treballar amb gent que no conec.
I quines dificultats comporta tenir companyia pròpia?
Moltes, perquè és molt difícil tirar-la endavant. No em refereixo a qüestions creatives, sinó als temes relacionats amb la gestió, que són molt cansats, i això és el que realment crema.
És difícil quadrar els números?
Nosaltres tenim la sort que som companyia resident a la Nau Ivanow, com a mínim no hem de pagar el local. I ja fa temps que vam decidir que no volíem treballar més sense cobrar, així que busquem algú que ens produeixi els espectacles.
La pols forma part d’una trilogia que vas començar amb La terra oblidada, i totes dues giren al voltant dels membres d’una família.
No va ser una decisió premeditada. En tot cas, crec que no parlo tant de la família com de tot el que generen les persones en el nucli de la família. A més, les famílies de les quals parlo estan desestructurades. És una trilogia sobre gent que no té família.
I quin és el tema concret de La pols?
Crec que parla de l’abandonament. Tothom d’alguna manera se sent abandonat i no sap com sortir del dolor que li provoca aquest fet.
T’ha sorprès l’èxit de La pols?
Sí. Per primera vegada tenia la impressió que havia fet alguna cosa que estava bé, però no tenia clar com ho rebria el públic, perquè hi ha molt text i poca acció. I als actors els passava el mateix.
La pel·lícula és fidel a l’obra de teatre?
Sí. No volia fer teatre filmat, però sí mantenir-ne l’esperit, i penso que ho estem aconseguint.
En la pròxima obra tancaràs la trilogia?
No. De fet, l’obra que queda per fer és la primera part de la trilogia, la primera que se’m va acudir, sobre una secta religiosa. Però és més complicada de muntar i haurem d’esperar. La peça que estic escrivint és la segona producció que fem per a La Planeta, s’estrenarà al Temporada Alta i parla de la relació que tenim amb la ciutat i de les il·lusions i els somnis perduts.
’La pols’. Autor i direcció: Llàtzer Garcia. Amb Marta Aran, Laura López, Guillem Motos. Música: The New Raemon. Escenografia i vestuari: Marta Soto La Villarroel (BCN) Del 4 al 24 de març
Llàtzer Garcia: “Veig el teatre com un grup d’amics que expliquen junts una història”
by
Elisa Díez
on
15:11
Font: Belén Ginart ( ara.cat ) Com vas començar a escriure teatre? Sempre m’havia agradat escriure coses meves, sense una finalitat c...
