No existeix un cens de companyies de teatre en actiu, però només cal mirar la cartellera teatral de les últimes temporades per observar que cada any apareixen grups nous i que un gran nombre de propostes són generades per aquestes companyies joves. La majoria són estructures precàries, però el rigor, l’entrega i la professionalitat està fora de dubte. Ho poden avalar les sales petites, el seu hàbitat natural, on han crescut companyies com Arcàdia, Les Antonietes, Sixto Paz, Prisamata, La Solitària, els discursos tan singulars de La Calòrica, Projecte NISU, IndiGest, La Virgueria, les novíssimes La Mandona, Els McGregor, La Peleona o els veterans Els Pirates, que ara fins i tot gestionen una sala, el Círcol Maldà, i un llarg etcètera.
Aquesta efervescència, que ja es palpava en els darrers anys, ha aflorat els últims mesos en reunions assembleàries obertes a tothom que han donat resultats concrets: la creació d’una targeta T-5 que proposa al públic un circuit teatral per diferents sales i una lliga de teatre per competir i jugar a més de veure la funció tradicional.
La llibertat de ser el teu amo
La “febre de les companyies”, com en diu Sara Espígul, que acaba de constituir La Mandona amb dues actrius més, pot tenir a veure amb “els pocs diners, la poca feina i les poques ofertes” que existeixen. “N’és un símptoma -afegeix Ivan Morales, de Prisamata-. Per fer les coses d’una manera precària amb uns altres amos, serem els nostres caps i més lliures. No esperem que ens ajudin i ens diguin com ho hem de fer. És un virus que s’ha estès”, adverteix. La llibertat creativa i el discurs propi és l’altre gran al·licient per engegar companyia pròpia i mantenir-la, si bé els integrants hi entren i en surten tranquil·lament per a altres feines. “Recuperem la tradició del teatre de companyia catalana, perquè durant una època s’havia potenciat el teatre de signatura, on destacava un talent, fos el director o un actor. Ara vivim un moment en què la supervivència passa per la col·laboració”, exposa Morales.
Som en l’era de les companyies promíscues. I d’aquí que el contacte entre elles sorgís de manera natural, per la complicitat dels artistes. “Vam adonar-nos que podíem recomanar-nos els uns als altres encara que treballessim en sales diferents”, explica Pau Roca, de Sixto Paz. La idea ha anat més enllà i ja se celebren trobades periòdiques en què, essencialment, les companyies comparteixen “l’experiència acumulada”, diu Morales. “Hi ha companyies que hem tirat per l’autarquia, hem aixecat projectes amb un esclop i una espardenya, i pel camí hem après molt en producció, distribució, màrqueting, i no sempre ho hem compartit”, afegeix.
Maneres de sacsejar el sistema
Com es gestionen les contractacions? Quant es pot demanar de taquilla? Com es mouen les xarxes socials? Com es pot atreure més públic? Són preguntes pràctiques que s’han plantejat, i una de les conclusions clares és que l’atractiu dels independents és que fan “teatre artesanal, per amor a l’art, molt cuidat -diu Llàtzer Garcia, d’Arcàdia-. No esperem ajut institucional ni que les sales ens portin públic a veure l’obra”. Per treure més suc a aquest “teatre de proximitat” han creat la T-5, una targeta que incentiva que el públic circuli per diferents obres, on les companyies els oferiran un regal, que la majoria de vegades es concreta en una xerrada postfunció, un Trivial sobre l’obra o una copa amb l’equip. “Un postfunció dóna elements perquè el públic tingui una experiència més enriquidora i alhora ajuda a vehicular el boca-orella. Gastem zero en publicitat i les xarxes no ho són tot: necessitem que la gent passi el testimoni”, afirma Roca.
Amb Sixto Paz ja van trencar esquemes proposant la taquilla inversa. Ara s’han inventat -amb apli inclosa- una lliga de teatre, un joc per equips en quatre jornades teatrals. L’objectiu és tant crear nou públic com que hi hagi un flux d’espectadors entre les obres que comparteixen filosofia. N’hi ha que tenen la intuïció, com Morales, que hi ha “un públic que pot sentir-se identificat amb unes experiències culturals menys aburgesades, que busca un teatre més horitzontal, cooperatiu, i l’està trobant”. “S’ha de fer menys victimisme i canviar els discursos per connectar amb el públic -apunta Roca-, tant en els temes com en la manera de relacionar-nos-hi”.
El repte: treballar amb dignitat
Les trobades també poden tenir una altra utilitat: marcar uns estàndards de funcionament del sector i fins i tot ajudar a fer pressió per aconseguir unes condicions més justes. “Que et programin és relativament fàcil, però necessitem uns mínims, que no tot el risc sigui de les companyies. De vegades t’emportes només el 40% de la taquilla o et resten un 20% per publicitat i al ticketing ”, critica Garcia. “L’energia que generen aquestes companyies s’ha de canalitzar i fer digna. I hem d’aprendre a fer sostenibles les nostres produccions”, apunta Morales. “Nosaltres hi hem posat diners i anirem a taquilla -exemplifica Espígul-. El que en traguem, ho hem de dividir entre 20 persones. Hem d’aconseguir omplir dues setmanes i esperar el boca-orella. Si surt bé, és un orgull; si no, una patacada”. “Si estàs subvencionat, potser no t’hi va la vida, però si nosaltres no omplim la sala, hem de tancar la paradeta”, conclou Roca.
