ETS DIRECTOR DE LA SALA BECKETT DE FA 18 ANYS. Ja n’ets el director històric.
Fa més anys que la dirigeixo jo que els anys que la va dirigir el responsable que la Beckett hagi aguantat tan bé, perquè tenia un naixement molt sòlid. És el José Sanchis Sinisterra, amb Teatro Fronterizo. Feia força anys que funcionaven com a companyia i van poder llogar un espai a Gràcia, en una zona relativament cèntrica, perquè fos la seu de la companyia i un espai per convidar-ne d’altres. És una cosa que ara les companyies joves no poden fer, i això explica molts problemes del teatre actual. Sanchis, que a part de ser un excel·lent autor és un magnífic professor, pedagog i impulsor de projectes, va bastir una Sala Beckett que ha sigut sòlida perquè tenia bons fonaments.
I com el vas rellevar?
Van obrir el 1989. El 1997 el Sanchis va convocar els que érem col·laboradors assidus de la Beckett, i va dir: “Jo plego, no puc més, estic perdent la meva capacitat creativa per culpa de la gestió del dia a dia de l’espai, i vull que això ho agafi algú”. I jo, pobret de mi, passava per allà i gairebé m’hi van empènyer. Vaig tardar cinc o sis mesos a donar el sí definitiu, a atrevir-m’hi.
En aquest dilema artista-gestor tu sí que ets gestor.
No sé què sóc encara. Estic a mig camí. No em considero ni un creador ni un artista, tampoc un gestor comú... A la pregunta sobre què sóc a la vida, acabo dient que sóc director de la Sala Beckett.
Que aviat serà la nova Sala Beckett...
Si tot va bé. Les obres acaben a finals d’aquest any i a principis del 2016 podrem començar l’activitat de la Beckett, que no és només teatre. El teatre és la punta d’un iceberg que té a veure amb la formació artística, l’intercanvi cultural, la creació de creadors i el fet de concebre la creació com una manera de relacionar-se amb la vida i amb el món, la formació permanent com a persones i ciutadans. M’agradaria que la gent que ve a veure les representacions de la Beckett tingués la sensació que no sap si ve a veure una representació acabada, un assaig avançat o una activitat paral·lela d’una altra cosa. Que es confonguin les activitats oficials amb les paral·leles. Que estigui tot prou indefinit perquè formi part d’un magma que té a veure amb l’enfrontament amb la realitat veient-la amb focus diferents.
La nova Beckett t’ha portat algun disgust.
Sí. Vam presentar un projecte escandalosament ambiciós, expressament. A més, eren els primers anys en què es començava a parlar de la crisi. Crec que ha sigut positiu aquest camí de renúncia, de redefinicions. El primer que vam plantejar va ser que la Beckett, tal com ha funcionat aquests anys, ha estat constreta per l’espai. Ens va petit l’espai pel que som i pel que fem. Necessitàvem créixer arquitectònicament però no desmesuradament, ni pel tipus d’activitats que fem ni, sobretot, per la teatralitat que estem proposant. Creiem en el petit format no perquè hi estiguem obligats sinó perquè ens agrada el que comporta, la proximitat entre els actors i els espectadors, que fa que vegis la suor de l’actor. El petit format t’obliga a un tipus de teatre en què l’escenografia no importa tant com la intensitat de la interpretació i porta a tenir més consciència que el teatre és una disciplina que es fa en comunitat. Tots estem compartint un espai, un lloc, un temps. De vegades els espectadors es veuen les cares els uns als altres, els rols gairebé conflueixen.
Volíeu un creixement controlat.
Vam trobar un espai al Poblenou, un barri que té una tradició forta, industrial, com a barri obrer, moltíssima vitalitat cultural i, en canvi, no té una oferta de teatre professional. Era un bon lloc i, a més, anàvem a un espai que havia sigut una antiga cooperativa de consum; fa pensar en el Teatre Lliure del carrer Montseny. Gràcies a la pressió dels veïns s’havia decidit que es dedicaria a un ús cultural. Els veïns ens rebien molt bé, ens posaven una catifa per arribar-hi, i , malgrat que l’espai ha estat tancat uns anys, sobretot la planta de dalt, té fantasmes. És a dir, encara manté l’ànima del que havia sigut. Havia sigut la seu social de la cooperativa, hi havia un petit teatre, un bar, aules... i les parets encara respiren tot això. L’encàrrec que he fet als arquitectes, als Flores Prats, és molt clar: no volem que els fantasmes s’espantin i marxin, volem que es quedin en aquesta casa. Volem mantenir la pàtina d’espai cultural i també veïnal.
Es pot fer teatre de petit format i popular?
De petit format, popular i amb una forta vocació de formació, tant dels creadors com dels espectadors, que això també és molt important. Jo crec que el pont, el que servirà més per entendre el creixement de la Beckett, és l’Obrador, on experimentem el vessant més creatiu. Ensenyem a la gent a escriure teatre, a veure teatre... Intentem que els creadors més consolidats es trobin amb els creadors més joves, promocionem els autors de cara a Europa i convidem creadors de fora a ser presents en la realitat cultural de la ciutat. La imatge és la de l’obrador dels forns on es pasta la farina, la creació teatral, on es fabriquen idees i projectes que acaben concretant-se en espectacles.
Molts dels noms més reconeguts de la dramatúrgia catalana han sortit de l’Obrador. Menys el Galceran.
I fa ràbia, perquè és a qui li va millor de tots... Però és patró de la fundació i professor. Des de les primeres fornades de la Sala Beckett, quan encara la dirigia el Sanchis, en què hi havia la Lluïsa Cunillé, el Sergi Belbel i el Pere Peiró, fins a generacions següents, amb el David Plana, la Mercè Sarrias, l’Enric Nolla, que han tingut un paper importantíssim a la televisió, en els guions televisius. I després hi ha Pau Miró, Pau Rosich, Jordi Casanovas, Cristina Clemente, Marta Buchaca, Victoria Szpunberg, Josep Maria Miró... Me’n deixo moltíssims.
Bones collites.
Insisteixo i subratllo que no tenim l’exclusiva de la formació d’autors. L’Institut del Teatre és una peça fonamental, la resta de sales alternatives també, formar-se com a creador vol dir una cosa importantíssima: poder estrenar les teves pròpies obres. Si no pots estrenar, difícilment evoluciones.
És l’hora dels autors.
En els anys del teatre independent als 70 va haver-hi aquella eclosió de les companyies teatrals, de creació col·lectiva, més visual, com Comediants, La Fura... Després vam passar per l’època dels grans directors, i ara de l’eclosió dels autors. Torna a passar un fenomen interessant perquè l’aparició de noves companyies va quedar bastant estancada i ara la gent jove torna a protagonitzar formes diferents de treball en comú. No són estrictament companyies, però en un mateix projecte hi ha diversos actors i autors...
I tornarà a haver-hi companyies que busquin el seu local...
Les coses mai són casuals. Els problemes que té la professió teatral, per com s’estan fent les polítiques culturals i municipals, en general són perquè les companyies no troben la manera de consolidar i ensenyar els seus projectes o ho fan en espais fora del centre de la ciutat, en antigues fàbriques, on es fa difícil la relació directa amb els ciutadans. La crisi dels professionals està molt lligada a la bombolla immobiliària que ha patit Barcelona.
Tu la vas patir a la Sala Beckett, no? Va haver-hi un moment en què us expulsava Núñez en persona.
Un dia vam rebre un burofax en què se’ns deia que l’edifici on estàvem ubicats i on teníem un contracte indefinit l’havia comprat un nou propietari que es deia Núñez i Navarro i que pretenia que en marxéssim de manera immediata. Quan vam parlar-hi vam arribar a entendre que el que volia era modificar les condicions del contracte. Vam anar a judici, vam guanyar, ells van posar recurs, vam anar al Tribunal Superior a Madrid, i després de sis anys van acabar guanyant el judici ells. Vam fer de la necessitat virtut. Ens vam dir: “Aprofitem que ens estan fent fora per plantejar que la Beckett és un projecte cultural amb prou solidesa, maduresa i trajectòria perquè quedi justificat que l’Ajuntament de Barcelona ens ajudi a tenir un espai nou”.
Quantes sales tindrà la nova Beckett?
Dues sales d’entre 150 i 200 persones.
No sé quin grau de llibertat tens per respondre sobre les subvencions.
La cultura s’ha de subvencionar, és bo que se subvencioni, i encara estem lluny dels diners que s’hi haurien de dedicar. Una altra cosa són els criteris i, sobretot, la transparència d’aquests criteris. Això sí que s’ha de revisar de manera permanent. Però no es pot fer dependre del lliure mercat la cultura d’un país. Que m’expliquin com subsisteix i com funciona la cultura si no és gràcies a la contribució de tothom. D’altra banda, ¿què no depèn del diner públic? Sembla que només en depengui la cultura, del diner públic, i del diner públic en depèn gairebé tot.
Quina salut té el teatre a Barcelona?
Des d’un punt de vista creatiu, té una salut excel·lent. Hi ha molta permeabilitat entre diferents àmbits del sector. Tu pots veure un mateix actor un dia al Teatre Nacional, fent una gran producció institucional, un altre dia fent una producció hipercomercial en un teatre comercial, i un altre dia fent un monòleg experimental en una sala alternativa. És molt sa no estar compartimentat.
I el públic?
Sempre es pot aspirar a més, però on crec que hem d’anar més amb compte, més enllà de la qualitat creativa, que està garantida, és en la funció o el paper que ha de jugar el teatre i la creació teatral en l’àmbit general de la ciutat i la societat. En aquest sentit tinc la sensació que s’ha tecnificat, fruit de la professionalització urgent perquè veníem d’una època molt amateur. La professionalització ha comportat un excés de previsibilitat en les produccions que es fan. Tothom sap què es trobarà quan va a veure determinats espectacles, quin tipus de teatralitat li proposaran, i per al meu gust està guanyant excessivament el teatre més d’oci per tranquil·litzar consciències que no pas el teatre que et proposa una mirada inquietant respecte a la realitat. Aquest tipus de teatre està quedant massa condemnat a un cert ostracisme, a un undergroundque no hauria de ser.
Hi ha massa teatre comercial?
L’etiqueta de “comercial” mai em sembla dolenta. Una cosa és comercial perquè va bé, no perquè el plantejament que has fet sigui comercial. Més aviat vull dir que els espais estan massa predefinits i preestablerts... Per exemple, quins són els llocs on el teatre es troba amb altres disciplines artístiques? Quins són els llocs on es pot trobar amb la gent que està treballant al voltant de l’activisme polític, la inquietud respecte als moviments socials?
El teatre ha de ser d’esquerres?
...mira, anava a disfressar-ho, però ha de ser d’esquerres, òbviament. És a dir, ha de ser crític amb el sistema, ha de voler plantejar-se contínuament interrogants, dialogar de tu a tu amb tots els ciutadans sense jerarquies... I això forma part del discurs d’esquerres; per tant, sí. No és que el teatre hagi de ser d’esquerres, és que ho és per definició.
¿La crisi ha fet que ressorgís el teatre de denúncia i protesta?
Sí. I cal contribuir i ajudar a fer que aquestes coses que estan sorgint al carrer puguin incidir en la societat. La cultura en general arrossega un cert complex. En la cultura s’hi amaga això que tant ens demana el món: que ens reinventem. Si visquéssim i veiéssim les coses amb una perspectiva cultural es posarien al seu lloc moltes coses que van més enllà de les polítiques concretes culturals. Si tu et mires amb un prisma cultural la política urbanística i de les infraestructures, les polítiques econòmiques i educatives es modifiquen per força. La gent de la cultura hem de recuperar la confiança en nosaltres mateixos i entendre que som la solució.
Com?
Partint del convenciment que els individus són éssers culturals. La capacitat de distanciar-nos de nosaltres mateixos, el sentit crític, la ironia... Hem d’abandonar el discurs que s’ha de garantir l’accés a la cultura a tothom. Evidentment que s’ha de garantir l’accés a la cultura, però el que s’ha de garantir és que la part cultural que hi ha latent en cada individu es pugui desenvolupar. No es tracta tant de portar els nens al teatre sinó de fer que els nens tinguin temps, fórmules i maneres d’expressar-se a través del teatre. Si això ens ho creiem de debò, fins i tot posa en dubte l’organització laboral, què vol dir el treball, els horaris. Moltes vegades anem amb el cul petit. Haver de demanar subvencions... només faltaria! Som el que salvaguarda la condició d’éssers humans que som.
Veus el teatre com el lloc on es debaten idees.
Ara hi ha una iniciativa que a mi m’encanta, que és la de l’escola de l’espectador. Es tracta d’una gent que està muntant activitats en què intenten que els espectadors no es limitin a comprar l’entrada, a veure l’espectacle un dia, anar-se’n a casa i potser després parlar-ne amb la veïna, sinó que han de participar, fins i tot del procés de creació, i compartir les inquietuds del creador quan ha estat fent l’espectacle... Des de la Beckett jo no paro de llançar-los hams perquè piquin i vinguin a treballar a l’Obrador. Una altra de les iniciatives que hi tenim, encara que és molt incipient, és l’Obrador de Filosofia. Abans de finals del segle XX els autors de teatre eren filòsofs que feien servir el teatre com a via d’expressió del seu sentiment. Constructors d’història, del relat. L’ordenació d’històries o ficcions no ha de ser propietat únicament de les grans multinacionals que ens fan sèries de televisió industrials.
O sigui que el teatre té un futur esplèndid.
L’única cosa que segur que té futur és el teatre, perquè és el que reuneix en un mateix espai i temps creadors i espectadors, i d’això gairebé en té l’exclusiva. La gent això ho continuarà necessitant, per molt que estiguem tancats a casa nostra o aferrats al mòbil. Ganes de veure’ns les cares, fins i tot de tocar-nos i compartir emocions de tant en tant. El teatre és això, bàsicament.
I garanteix la pervivència de la paraula.
La paraula continua sent el signe de comunicació més complex que existeix, i és el que és capaç de generar més coses. Jo continuo necessitant la paraula com a signe escènic. Hi ha molta gent que construeix un teatre riquíssim i interessantíssim a partir del llenguatge del cos i de les imatges. El que té el teatre de la paraula és que en el fons és tan multidisciplinari com els altres.
¿També cal reinventar les polítiques culturals?
En unes jornades que va muntar l’Antonio Monegal al CCCB ara fa un any, en què es va parlar molt del sentit de la cultura i on vaig conèixer la Marina Garcés, algú va dir que no es tracta tant de pensar les polítiques culturals sinó de culturalitzar les polítiques. L’urbanisme, la planificació i els horaris laborals als quals estem condemnats, la visió productivista del treball... Si tu et creus realment que ets un ésser cultural, has de donar sortida a aquesta cosa que tens latent, que és la capacitat de distanciar-te de tu mateix, de reflexionar sobre tu mateix, de compartir aquestes reflexions amb els altres. La cultura és als antípodes del món tal com està organitzat.
Et noto enfadat amb el món.
Enfadat, gens ni mica. Al revés. El que m’ha passat, des d’un punt de vista molt personal, és que el creixement de la Beckett m’ha fet una por terrible. Ara que s’acosta he tingut una sensació com d’abisme. Estic farcit de dubtes, la nova Beckett no sé exactament què serà. Tinc la sensació que el model de funcionament de la Beckett és una cosa diferent de tot el que coneixem. No és un espai públic, però és un espai que necessita per força el compromís i l’ajuda dels espais públics. No és un espai comercial, però ofereix uns productes i ven unes entrades. És un híbrid.
No és un espai del tot alternatiu perquè vols arribar a tots els públics...
Si estiguéssim fent d’espai alternatiu, estaríem fent de tap perquè apareguessin noves alternatives. Ja no som alternatius. Però tampoc som comercials, tampoc som públics en el sentit institucional de la paraula... Som una cosa nova.
No saps què ets, però saps què no ets i cap on vas.
He passat per un moment de terror. Casares, tens entre mans una cosa que et supera de totes bandes, què coi farem, com ho farem anar, que encara no ho sabem, què ha de ser la Beckett... I, com sempre, la represa de la confiança és fruit de parlar amb gent, de compartir els dubtes, de dir: “Ei, socors”. Serem el que podrem, començarem per aquí. Copiarem, que és molt sa, i el món avança copiant. Copiant d’altres llocs que t’agraden i treballant sense presses, a llarg termini. A poc a poc i bona lletra ja s’anirà fent i consolidant. Déu me’n guard que la Becket, malgrat que és el que és, es convertís del tot en un teatre públic, ja que perdríem aquesta capacitat.
¿Hi ha, ara que és la paraula de moda, una casta teatral?
Una casta crec que no. Hi ha una cosa que és una mica políticament incorrecta plantejar-la, eh? Però jo crec que és valent plantejar-se-la, i que és la professionalitat. Òbviament la gent ha de poder viure del seu talent i la seva capacitat creativa, només faltaria, però hi ha una distància massa gran entre la professionalització autèntica, la gent que pot viure realment de la seva feina, i l’amateurisme. Entre aquests dos pols hi ha un espai massa gran.
Però ara justament es precaritza el que era professional.
No es tracta de precaritzar la professionalitat, sinó d’apropar, de fer més fàcil la professionalització. Es tracta de poder fer el que t’agrada i el que et sents capaç de fer, amb rigor i d’una manera seriosa. Per tant, dedicant-hi hores, temps, infraestructura. Quants grans professionals deus haver entrevistat que et deuen haver dit que troben a faltar de vegades la il·lusió, el sentit real? Hi ha una manera de viure la professionalitat que t’allunya del perquè vas començar a fer el que vas fer. I no pot ser que l’amateurisme estigui condemnat a l’amateurisme. L’amateurisme no vol dir fer les coses menys bé que els professionals, vol dir que les fas amb menys recursos, menys hores, i, per tant, el que s’ha de fer és que l’amateurisme sigui un mitjà de vida.
¿Ser actor dels culebrons de TV3 encara omple sales?
Jo crec que no tant. Això té a veure amb la maduresa cultural de la ciutadania en general. El que porta gent a veure els espectacles és la qualitat de l’espectacle en si, encara ara. Les companyies joves a través de les xarxes fan molta activitat. Porten molta gent perquè generen en el seu cercle un entusiasme, i aquestes coses s’oloren.
A quin país es fa el millor teatre?
No ho sé. Jo et puc dir que m’agrada molt i m’interessa especialment el teatre que escriuen els anglesos i el format escènic que proposen els alemanys. Si trobéssim un híbrid entre les dues coses seria fantàstic. En canvi, no trobo que hi hagi un relleu en el teatre que havien proposat els francesos. Massa literari, massa egocèntric. No acabo de connectar-hi.
Saps que aquest any en fas cinquanta? Ho sé perquè jo també, a l’agost.
Jo al desembre...
I?
Saps què passa? Que jo tinc molts amics més grans que jo i ja tots hi han passat i m’he adonat que tampoc passa res [riu]. Hi ha qui m’ha dit directament: “Et tocaria deixar la Beckett”. Però ja t’he dit que jo crec que sóc un director de la Sala Beckett.
Costa deixar-ho.
De moment fem el pas de creixement i ja ho veurem, no ho sé. En tot cas, el que sí que demana aquest creixement és que busqui còmplices, un equip que m’ajudi a redefinir-la. Sóc molt negat a pensar en el futur, sobretot el meu. Quan miro endavant veig un blanc, i això és un gran defecte però també una virtut.
Si quedem d’aquí deu anys, ¿com estarà Catalunya?
No en tinc ni idea.
Estem anant cap a algun lloc?
Tinc la sensació que estan passant coses molt importants. Gairebé et diria que estem fent la revolució. El que passa és que l’estem fent de la manera que es poden fer les millors revolucions. Anar fent, pim-pam, pim-pam.
¿I Barcelona, que tindrà any electoral, com la veus?
Guanyarà qui guanyarà, no en tinc ni idea. Però més enllà de si l’Ada Colau treu més vots o no, perquè no s’ha entès amb la CUP, com m’hauria agradat, hi ha coses que m’agraden del que està passant. Encara no sé qui votaré.
Cal redefinir el model de ciutat?
Torno una altra vegada a la paraula confiança. Jo anava a la universitat als anys 80, i allò era horrorós. Sort de l’aula de teatre de la Universitat Autònoma. La cosa política no em va atreure, em va atreure la cosa artística, tot i que estava motivat per totes dues coses. Això és de l’època, sóc un exemple total de l’època. A mi la cosa política em va fer molta mandra, les assemblees em feien una mandra terrible. En canvi, l’aula de teatre va ser un lloc que em va obrir portes. Ara la universitat ja no té res a veure amb allò, però segurament ara potser m’hauria atret més la cosa política.
Ara tornen els processos de participació.
Per això dic que en espais com l’Obrador de la Beckett s’han de barrejar les dues coses, que el teatre respongui a voluntats polítiques i faci noves preguntes. Respostes, Déu me’n guard, però si el teatre és capaç de generar noves preguntes que estimulin tota la gent que hi és... A l’Ada Colau li ha de venir de gust anar al teatre, i a la vegada el teatre s’ha d’alimentar del que està explicant l’Ada Colau. És una mica cutre dit així, però s’entén.
I el món el salvarem?
Diuen que no, però vaja... Si no sé què passarà amb Barcelona i Catalunya, no vulguis saber-ho amb el món. Hem d’anar amb compte, jo crec que sí. I l’altra cosa és que hi ha culpables de com estan les coses. Jo abans pensava que no, que tots ho érem una mica, i he canviat.
Amb la crisi?
Potser m’he fet gran, però jo abans era molt reticent a totes les teories conspiratòries. Una pel·lícula explicava que, en el fons, tots els que manen són una colla de ludòpates, i jo crec que alguna cosa hi deu haver. És a dir, crec més que són ludòpates i irresponsables que no maquiavèl·lics. Però són culpables, sí. De frivolitat, de prendre’s les coses d’una manera molt poc seriosa i cultural. No crec que siguin culpables de reunir-se en un despatx i decidir com faran anar el món. Al revés, són culpables de no reunir-se prou i no prendre’s prou seriosament la seva responsabilitat.
El perfil
TONI CASARES. Nascut el 1965 a Barcelona, és el director de la Sala Beckett / Obrador Internacional de Dramatúrgia des del 1997, quan va agafar el relleu del dramaturg José Sanchis Sinisterra, creador d’aquest projecte cultural que ha sigut i segueix sent un dels vivers de la creació teatral catalana i que d’aquí un any obrirà una nova etapa en una nova seu al barri del Poblenou.
Casares havia sigut membre fundador de l’Aula de Teatre de la Universitat Autònoma de Barcelona i entre el 1989 i el 1992 va ser el coordinador del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya. També forma part del consell assessor del TNC i és membre del comitè executiu del Consell de Cultura de Barcelona.
Com a dramaturg ha dirigit obres com l’adaptació de Benet i Jornet de La plaça del Diamant, El club de les palles, d’Albert Espinosa, al TNC, El petit Eliof, d’Ibsen, i recentment George Kaplan, de Frederic Sonntag, a la mateixa Beckett.
