Mostrando entradas con la etiqueta Quimet Pla. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Quimet Pla. Mostrar todas las entradas

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: Joan Tomàs
Tot i la magnitud de la figura de Josep Palau i Fabre, la seva obra encara ha de viure una nova primera vegada. Aquest dimecres entrarà per primera vegada en un teatre públic, amb tots els ets i uts, una obra clau de la seva producció teatral: Mots de ritual per a Electra(1958). Reconegut sobretot com a poeta i expert en l’obra de Picasso, la seva faceta de dramaturg ha quedat relegada a un tercer pla: s’ha estrenat poc i en sales alternatives. Un dels seus grans valedors ha sigut Hermann Bonnín, que des del petit Espai Brossa el 2003 ja va muntar l’ Electra -només s’havia representat una vegada, el 1958- i abans encara La confessió o l’esca del pecat. L’altre gran defensor del teatre de Palau i Fabre és Jordi Coca: “Havia proposat 200 o 300 vegades que es muntés Mots de ritual per a Electra al TNC, però la nòvia d’aleshores em deia que no”, explica. Xavier Albertí, en canvi, s’hi va avenir i el mateix Coca va rebre l’encàrrec d’aixecar un text poètic que parteix del mite clàssic d’Electra per parlar de la justícia, la venjança i la reconciliació en el context de l’Espanya franquista. 
Palau i Fabre, que va viure l’exili a França i després la resistència interior en tornar al país el 1962, pretenia il·lustrar a Mots de ritual per a Electra la “disjuntiva tràgica” de “la Catalunya escindida” -escrivia-, que feia que uns i altres exiliats es giressin l’esquena quan ell defensava que calia “acostar-los, unir-los” per a una mateixa causa. Per això, en la seva tragèdia, Electra i Orestes, que simbolitzen l’exili interior i exterior, acaben perpetrant un incest. “L’obra va més enllà de la Guerra Civil”, defensa Jordi Coca, que ha obviat les referències a Espanya i l’ha traslladat a un context més ampli, el de la Primera Guerra Mundial. “Després d’un conflicte és gairebé impossible tornar les coses a lloc -diu Coca-. Has de fer tantes renúncies que es converteix en un tabú. Les reconciliacions tenen un cost elevat que han de pagar les dues bandes”. Àngels Bassas i Dafnis Balduz protagonitzen l’obra, amb Carme Sansa, Quimet Pla, Carme Callol i Josep Costa. 
Epicentre: recuperar el patrimoni 
L’ Electra de Palau i Fabre -que es veurà només del 6 al 17 de maig- és una de les tres obres que tanquen la temporada del TNC, que s’inscriuen en l’epicentre d’aquesta temporada: la recuperació del teatre del primer franquisme, sense el qual no s’entén l’evolució posterior del teatre català. Els límits temporals van des de la represa del teatre en català (1946) fins al final de l’autarquia (1959): dues dècades de foscor però també d’una vitalitat poc estudiada i en què es va produir el que Xavier Albertí anomena “l’origen de l’oblit”. “El teatre fa l’esforç de reconnectar amb els corrents europeus (l’existencialisme, el teatre brechtià...) però en el viatge s’oblida la maleta del patrimoni cultural català”. 
Aquest epicentre, que inclou les obres L’Hort de les Oliveres, una nova dramatúrgia de Narcís Comadira, i Incerta glòria, de Joan Sales, dirigida per Àlex Rigola, es complementa amb una exposició, amb conferències i amb dos espectacles més (un de Manuel de Pedrolo i l’altre a partir de Josep Maria Muñoz Pujol).
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Lluís Homar celebra una temporada pletòrica a partir dels impulsos teatrals. Si la seva aventura de construir un Terra baixa per a un públic popular ha tingut una càlida rebuda aquest Nadal, ara s'aventura amb la direcció –també hi intervé com a actor– de L'art de la comèdia, un teatre pensat per a les grans masses en què no es renuncia a exposar el compromís del teatre (i de l'art) amb la millora de la societat, amb el favor de l'administració o sense. La comèdia es representa del 12 de febrer al 12 d'abril a la Sala Gran.
L'obra s'estrena al TNC, quan fa poc més de 50 anys que es va estrenar aquest espectacle a Itàlia. El director artístic del TNC, Xavier Albertí (que també s'ha encarregat de la traducció i la dramatúrgia de la proposta escènica), reivindica la necessitat de recuperar una tradició teatral a Catalunya, massa maltractada per la història. Als anys seixanta, l'escena catalana estava pràcticament desapareguda, mentre que De Filippo era capaç de fer un artefacte teatral de fort impacte per a totes les capes socials i sense renunciar a un compromís ètic amb l'art. Albertí celebra que Homar hagi bastit la seva direcció a partir de la tradició que es va refundar amb el Teatre Lliure (al qual ell mateix es va afegir quan va arrencar, amb només 19 anys).
D'entrada, teatre buit
La peça proposa un teatre despullat, que s'anirà vestint a mesura que avanci la peça, amb la intervenció dels onze actors del repartiment (integrat per Homar, Pau Vinyals, Victòria Pagès, Joan Carreras, Lluís Villanueva, Roger Casamajor, Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Oscar Valsecchi, Eduard Muntada i Quimet Pla). Joan Carreras és el preceptor rígid amb els artistes i poderós (responsable de gestionar els recursos del veïnat), però mai beneït: “Si fos així, l'obra no tindria interès”, remata Homar. La Sala Gran –el director admet que “és una eina traïdora” i considera un repte fer-hi un muntatge i fer-la pròxima: “Com quan vaig veure Doña Rosita la soltera l'any passat”, diu– apareixerà buida i els actors s'aniran vestint en vista del públic. Així es farà més evident aquest joc de veritat teatral: “La veritat suprema arriba de la suprema ficció.”
Homar interpreta el paper d'un director de companyia que pretén rebre l'ajuda d'un nou prefecte d'una ciutat de províncies. Aspira que l'ajudi per poder finançar la reconstrucció del seu teatre, cremat recentment. Aquest home poderós, amb una particular lectura de la dubtosa aportació de l'art a l'educació de la societat, haurà de suportar altres entrevistes amb els vilatans de la contrada, sense saber si es tracta d'actors de la companyia de pega que el volen enredar o de veïns que reclamen la seva atenció.

‘Del Paral·lel a Nàpols'


Ester Formosa farà possible un viatge pel temps i l'espai amb el concert Del Paral·lel a Nàpols. El 3 de març convoca l'ombra de La Cañí (que va interpretar durant molt de temps) i la presenta amb una altra tradició: la de la cançó popular napolitana. El director artístic del TNC, Xavier Albertí, valora que la cultura musical del cuplet coincideixi amb la tradició de la música napolitana.
Aquesta és una de les activitats paral·leles que s'organitzen a l'entorn d'aquest muntatge, “una obra de profunda celebració d'amor incondicional a les arts escèniques”. Com ja és habitual, també hi ha una mirada germana a la Filmoteca, on, coincidint amb L'art de la comèdia, fan un cicle de tres films històrics a partir dels textos teatrals de De Filippo. És el cas de Pane, amore e gelosia (dirigit per Luigi Comencini, el 1954), Matrimonio all'italiana (Vittorio da Sica, 1964) i Sabato, domenica e lunedi (Paolo Sorrentino, 2004), un títol que, per cert, és un dels èxits històrics de la Sala Gran del TNC. Finalment, l'escriptor Josep Maria Fonalleras (i col·laborador d'aquest diari) dirigeix un col·loqui el 20 de febrer després de la funció.

Filippo vist per Homar

by on 13:49
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Lluís Homar celebra una temporada pletòrica a partir dels impulsos teatrals. Si la seva aventura...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


Font: Antoni Ribas Tur (ara.cat)
La família i la comunicació, d'una banda, i la impossibilitat d'entendre's amb l'altre, de l'altra, són dos temes literaris universals i els pilars dels dos pròxims muntatges que acollirà la Sala Beckett. El teatre de Gràcia tanca el seu cicle de teatre italià contemporani amb La festa , de Teatro de Contrajuego, que s'estrena demà, i amb el monòleg Vespres de la Beata Verge, de Centaure Produccions, que arribarà a la sala el 14 de novembre. Els arguments de les dues obres farien salivar Pedro Almódovar. A la primera, Spiro Scimone converteix la celebració d'un aniversari de noces en una lluita de poder. A l'altra, Antonio Tarantino ha escrit el riu de paraules que un pare recita mentre espera que acabin de fer l'autòpsia al seu fill. El noi era travesti i es prostituïa. Per acabar-ho d'adobar, la dona també es va treure la vida i la filla gran fa temps que els va abandonar.
Els directors dels dos muntatges, el veneçolà Orlando Arocha i el català Jordi Prat i Coll, no han temut l'excés de costumisme i la falta de realisme dels textos, i en serviran la seva pròpia lectura. Arocha ha donat caràcter de ritual als fets quotidians del matrimoni i el fill que protagonitzen La festa i Prat i Coll està decidit a explotar la volada poètica del text de Vespres de la Beata Verge amb la comicitat de l'actor Oriol Genís. "Vull que els espectadors surtin reconfortats, feliços, però no ignorants", assegura Prat i Coll. Tot i les diferències, als dos textos "la família apareix com un espai constrenyedor de la realització dels desitjos ocults dels personatges, i els impossibilita realitzar les seves vocacions", explica Toni Casares, el director de la Sala Beckett.
Orlando Arocha és un dels directors amb més prestigi de l'Amèrica Llatina. Un dels trets característics del seu teatre és la combinació de diferents llengües en un mateix muntatge. La festa no n'és una excepció. L'actriu italoveneçolana Diana Volpe actua sobretot en català, i també en italià. Quimet Pla, que interpreta el seu marit, diu el text en català i Rafa Cruz, un actor veneçolà establert a Catalunya, fa el paper del fill tant en català com en italià. El muntatge es va estrenar a Veneçuela i s'ha pogut veure recentment al Centre d'Arts Escèniques de Terrassa, on la companyia va poder comprovar que el públic responia bé a la barreja lingüística.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

TEXT: JOSEP POUS I PAGÈS
DRAMATÚRGIA: PERE RIERA
DIRECCIÓ: TONI CASARES
INTÈRPRETS: LLUÍS SOLER, SARA ESPÍGUL, MIQUEL BONET, QUIMET PLA, BORJA ESPINOSA, ENRIC ARQUIMBAU, CARLES ROMERO, PEP CRUZ, JEP BARCELÓ, ROSER CAMÍ, AINA RIPOL, MONTSE SAGUÉS
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

Toca recuperar clàssics i de vegades sense cap ordre ni classificació possible. Un bon exemple el vam trobar amb aquest Rei i Senyor. La història de una noia, eternament enamorada del seu pretendent a qui el pare de la noia li agafa mania i la obliga a casar-se amb un altre. Història que en paper i muntada dóna per poc més de tres quarts d'hora, i la hora i un quart restant només hi ha palla i més palla sense res important que mostrar.

Molt ben ambientada amb un altra escenografia del genial Max Glaenzel, amb el menjador d'una casa de pagès, que fan que la Sala Petita es faci gran per acollir-la. Pere Riera, adapta el text, però la llarga duració del mateix impedeix degustar la poètica i l'èpica del text. 

Gran interpretació de la majoria del repartiment especialment el Pep Cruz, el Quimet Pla i la Sara Espígul, que torna un cop més a trepitjar la Sala Petita del Nacional on va conquistar a públic i crítica amb la seva interpretació de Una vella, coneguda olor. 

En Toni Casares considera necessari la recuperació d'aquest text com a nova dramatúrgia. Més aviat vella, d'aquelles que es troben en un calaix creant pols i que alguns voldríem que encara romangués allà, perquè de poc ha servit rescatar-la. Amb la gran fornada de dramatúrgia catalans que tenim actualment no cal rescatar velles glòries sinó donar l'oportunitat a les noves.

REI I SENYOR

by on 21:18
TEXT: JOSEP POUS I PAGÈS DRAMATÚRGIA: PERE RIERA DIRECCIÓ: TONI CASARES INTÈRPRETS: LLUÍS SOLER, SARA ESPÍGUL, MIQUEL BONET, QUIME...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


El 1918 l'obra encarregada d'obrir la temporada del Teatre Romea va ser la "tragèdia domèstica entres actes" de Josep Pous i Pagès Rei i senyor. La història narra un conflicte a tres bandes entre Andreu Reixac, un terratinent d'entre l'Empordà i la Garrotxa autoritari i tradicional; la seva filla Remei, a qui obliga a separar-se del seu enamorat per casar-se amb un altre home, i en Narcís, l'hereu i germà de la Remei, que torna a casa carregat d'idees noves després de passar quatre anys estudiant a l'estranger.
Malgrat que la crítica va destacar tant la qualitat del text com la feina de la companyia d'Enrique Jiménez, al llarg de gairebé un segle no es va fer cap més muntatge professional de l'obra. Fins avui. El Teatre Nacional estrena demà a la sala petita una nova posada en escena de Rei i senyor dirigida per Toni Casares i protagonitzada per Lluís Soler, Pep Cruz, Carles Romero, Roser Camí, Quimet Pla i Sara Espígul. L'estrena coincideix amb el centenari de la publicació de La vida i la mort d'en Jordi Fraginals , l'obra més coneguda de Pous i Pagès.
"Hem volgut recuperar el batec que Rei i senyor tenia al seu temps, perquè si Pous i Pagès la veiés avui la reconegués", diu el dramaturg de l'obra, Pere Riera. "La meva feina ha consistit a passar inadvertit. L'estructura és molt eficaç, seria una pena sacrificar-la. M'he limitat a posar una mica d'ombra damunt la càrrega didàctica de l'obra en benefici de l'acció dramàtica. Només ha calgut treure-li la pols", afegeix. "És una obra escrita amb molta saviesa. Pous i Pagès va posar un gir a cadascuna de les escenes que fa que no et puguis moure de la butaca", subratlla Casares. Rei i senyor no és el primer clàssic que Casares puja als escenaris del TNC. El 2006 va dirigir Valentina , l'obra de Carles Soldevila en una versió de Jordi Galceran, i el 2007 va dur la batuta de la versió escènica que Josep Maria Benet i Jornet va fer de La plaça del Diamant. En aquesta ocasió es mostra especialment satisfet per la modernitat que ha trobat en Rei i senyor . "Durant els assajos parlàvem dels possibles referents de l'obra i ens venien al cap Shakespeare, Ibsen, Maeterlinck i García Lorca", recorda Casares, que assegura que la sorpresa per la qualitat del text, el respecte i, finalment, la veneració, han guiat el treball de tot l'equip.
Un drama rural universal
"No tinc la sensació d'estar fent un drama rural. Si em diuen que som a Elsinor -fent referència a Hamlet, de Shakespeare-, m'ho crec. Ens falta autoestima a l'hora de posar en valor les nostres obres", afirma l'actor Lluís Soler, encarregat de donar vida al patriarca Andreu Reixac. "És esgarrifós i a la vegada encoratjador que encara puguem trobar aquestes sorpreses en el teatre català", afegeix Pep Cruz. Per Sergi Belbel, el director del TNC "fer una obra com aquesta als anys 80 era impensable", i recorda que la tasca de normalització del repertori del teatre català la va començar Domènec Reixac, el seu predecessor al TNC, quan va dirigir el Teatre Romea els anys 80.
Rei senyor va tenir la sort de topar amb Margarida Casacuberta, professora de literatura catalana contemporània a la Universitat de Girona i membre del comitè assessor del Teatre Nacional. Va ser Casacuberta qui va suggerir a Belbel que la recuperés. "L'estrena de l'obra va coincidir amb un moment de crisi del Noucentisme, que havia bandejat del seu programa cultural la novel·la i el teatre, els gèneres que tocaven la realitat. En aquell moment es va haver de tornar a potenciar aquests gèneres per recuperar el mercat de la cultura catalana i es va encetar una nova etapa en què es volia donar la màxima volada al teatre català", recorda Casacuberta, per qui Josep Pous i Pagès s'ha de reivindicar perquè és l'exponent d'una tradició intel·lectual catalanista d'esquerres que avui dia ha desaparegut.
Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

Rei i senyor és un drama rural que explota el conflicte generacional que hi ha en una casa pairal entre els pares i els fills, que pretenen trencar amb l'autoritarisme gratuït. L'actor Lluís Soler avisa que, si el conflicte es produís a Elsinor, on es discuteix el futur de Dinamarca, “també hi encaixaria”. L'obra, de Josep Pous i Pagès, data del 1918 i havia quedat arraconada per la història injustament, segons el parer del Teatre Nacional de Catalunya. Es representa des de dimecres fins al 29 d'abril, i és dirigida per Toni Casares. En el repartiment, també destaquen actors com ara Pep Cruz, Roser Camí, Quimet Pla i Enric Arquimbau. Margarita Casacuberta, assessora del TNC, va recomanar repescar aquesta obra, que significa l'intent d'aixecar el teatre català (va obrir la temporada al Romea, fet que il·lustra la seva ambició), després que el noucentisme l'hagués bandejat juntament amb la novel·la. Pous i Pagès, conegut per la novel·la La vida i la mort de Jordi Fraginals (aquest 2012 fa cent anys de la seva edició) repeteix el conflicte entre pares i fills. La dramatúrgia de Pere Riera ha permès que el patriarca, Andreu Reixac, no sigui malèvol com en la novel·la ni tan obtús com en la versió teatral. És una bona persona que es farà estimar, tot i que l'audiència desaprovi les seves decisions. Sara Espígul és la noia que veu com el pare trenca el prometatge que volia com a conseqüència d'una acció heroica d'en Miquel, d'Aiguaviva (Borja Espinosa). Narcís, l'hereu de la casa del Reixac (Carles Romero), torna a casa i pretén portar un món nou en les relacions estàtiques familiars. I no entén que una revenja de poder atempti contra l'estimació vital. La força de l'amo pretén imposar-se a la de l'amor.

Font: Jordis Bordes (www.elpuntavui.cat)

La força de l'amo(r)

by on 16:08
Rei i senyor   és un drama rural que explota el conflicte generacional que hi ha en una casa pairal entre els pares i els fills, que pre...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,
Actors sobre un escenari, sense escenografia ni el vestuari de l'espectacle, en un espai relativament petit. A l'Ateneu Barcelonès s'ha pogut veure aquest divendres un assaig obert de 'Rei i senyor', de Josep Pous i Pagès, dirigit per Toni Casares, que es representarà del 21 de març al 29 d'abril a la Sala Petita del TNC. Rei i senyor tracta, com ha explicat el seu director, sobre "enfrontaments generacionals, d'un món que s'acaba i la necessitat d'escapar". 

Casares ha recalcat que fer aquests "experiments serveixen per adonar-se de la importància d'un bon espai, d'un bon vestuari i d'una bona il·luminació, que no és una qüestió merament estètica, sinó que veus que una bona escenografia i ben pensada t'ajuda a acabar-la d'explicar". Així mateix, el director teatral ha recalcat que amb aquest assaig s'ha vist a actors que coneixen molt bé els personatges que estan fent i les emocions per les quals passen.

El director de l'espectacle ha remarcat que l'obra tracta sobre "la duresa d'aquest món rural que es tancava en ell mateix i vivia com una contaminació l'arribada l'aire fresc de fora". En aquest sentit, el muntatge parla d'un fills que topen contra els usos i hàbits autoritaris d'un món gairebé feudal que s'ha mantingut segle rere segle i com l'única manera de trencar amb això és amb una actitud rebel de forma individual". En concret, es produeix el conflicte entre Andreu Reixac, un terratinent acostumat a manar, i la seva filla Remei, que desafia l'autoritat paterna quan el seu pare l'obliga a trencar el prometatge amb el seu enamorat. A l'obra hi apareixen Enric Arquimbau, Jep Barceló, Miquel Bonet, Roser Camí, Pep Cruz, Sara Espígul, Borja Espinosa, Montserrat Garcia Sagués, Quimet Pla, Aina Ripol, Carles Romero i Lluís Soler. La dramatúrgia és de Pere Riera.

Font: ACN via www.ara.cat
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,