Mostrando entradas con la etiqueta Jordi Prat i Coll. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Jordi Prat i Coll. Mostrar todas las entradas

dramaturgia y dirección JORDI PRAT i COLL
intérpretes IVAN LABANDA / ANNA MOLINER, JORDI VIDAL y ANDREU GALLÉN
duración 1h 20min
fotografía MAY ZIRCUS
LA SECA ESPAI BROSSA

El solo hecho de ir al teatro ya es un ritual que cada uno lo asume con una fe de diferente. Al final en la platea de turno somos un único aliento que respira al unísono a varias voces disonantes. Pero nada más entrar en la Sala Joan Brossa de La Seca nos damos cuenta que este ritual será diferente, hay quelcom en el ambiente que así lo indica.

No es porque los intérpretes ya estén en escena, que te miran, que van reconociendo a personas "amigas" entre los asistentes. Tampoco porque se permita hacer fotos (sin flash) el único día que apagas por completo el móvil en vez de dejarlo en modo avión (fallo garrafal). Creo que soy incapaz de explicar con palabras la atmósfera que uno se encuentra al entrar, sin duda lo mejor es vivirlo en directo.

Pero para ponernos en situación, los tres individuos que tenemos enfrente nos han citado en los bajos de un edificio donde está  apunto de comenzar un ritual muy particular, en el que descubriremos su fe, un nuevo dios, Eva Perón. A partir de entonces nuestro padre nuestro particular será un medley muy especial con Don't cry for me Argentina, como pilar.



Bajo un recomendación fui a ver el montaje con Ivan Labanda como maestro de ceremonias. Y la verdad es que su presencia refuerza el carácter de cabaret con un toque de petardeo y un guiño a la comunidad LGTBI+. Labanda está sensacional, tanto él como Jordi Vidal llevan la voz cantante de esta misa pagana donde seguiremos los dictámenes de Eva Perón o a quién quiera que les de la gana a estos dos. 

Las dotes  cómicas y musicales de Ivan Labanda son de sobra conocidas para los musical lovers. Al igual que las de Jordi Vidal, que en Requiem for Evita, vuelve a demostrar un amplio rango vocal que deja pasmados a propios y a extraños. Pero la gran sorpresa del montaje es la vis cómica de Andreu Gallén que lo mismo sirve "para un roto que para un descosío". 



Tanto el diseño de iluminación de Lluís Robirola como, en especial, la escenografía de Judith Torres juegan a la sorpresa con el espectador y son unas perfectas comparsas para el show que se acaba montando encima del escenario. Las letras de David Pintó son el talismán que le faltaba al espectáculo para que te dure días en la cabeza.

A Jordi Prat i Coll le compramos estampitas, cantamos cualquier himno que se le pase por la cabeza e incluso recibimos su peculiar comunión sin pestañear. Sin ser creyente de nada, acabas cayendo a los pies de esta peculiar fe y sin darte cuenta, sucumbes bajo el grito de guerra, "Jo sóc perona". 

REQUIEM FOR EVITA

by on 19:22
dramaturgia y dirección JORDI PRAT i COLL intérpretes IVAN LABANDA / ANNA MOLINER, JORDI VIDAL y ANDREU GALLÉN duración 1h 20min f...


TEXTO: JOSEP MARIA DE SAGARRA
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI PRAT i COLL
INTÉRPRETES: LAURA CONEJERO, ANNA ALARCÓN, MUNTSA ALCAÑIZ, ALBERT BARÓ, BERTA GIRAUT y PEP MUNNÉ
DURACIÓN: 1h 35min
FOTO: DAVID RUANO
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y TEATRES EN XARXA
SALA PETITA (TNC)

No puedo negar que era el montaje que más ganas tenía que se estrenase antes de marchar a Nueva York, pero los malos augurios se cumplieron, y aunque no quise oírlos, una vez sentada en la butaca del TNC vinieron a buscarme en masa. Durante el verano leí un par de veces la obra original, que por una vez dista bastante de la representada. El menos Sagarra de sus Sagarra, según dicen, un gusto de lectura.

La ansiada vuelta de la Laura Conejero al TNC, cabeza de cartel, un personaje que parece hecho a su medida, pero que la dirección entorpece que salga de la sala queriendo volver a entrar. Jordi Prat i Coll ha decidido eliminar toda la carga cómica del personaje de Emilia (Muntsa Alcañiz), su magnífica intervención en el primer acto, donde la socarronería se alterna con las formas y el saber estar ha desaparecido, sólo se atisba en la intervención final. Las buenas maneras y la pulcritud ha ganado peso y lo que hubiera sido una conversación natural se convierte en una impostura difícil de sostener.

Precisamente es la falta de naturalidad la que mejor describe todo el montaje, desde la primera interpretación del jovencísimo Albert Baró que parece salido de la escuela madrileña de finales de los sesenta, un excesivo Pep Munné, que el montaje ha recuperado para el teatro catalán y que no baja del histrionismo en ningún momento. Quizás rescatar la escena entre madre e hija, Sílvia i Diana, Laura Conejero y Anna Alarcón, que ocupa buena parte del segundo acto, pero incluso allá, se echa de menos la media sonrisa con la que leía las réplicas este verano. 

La limpieza ha hecho demasiado daño y el ritmo se resiente. Ni las proyecciones de Alfonso Ferro que sirven para contextualizar la obra, ni el homenaje a Mondrain donde se representan consiguen remontar la obra. Brillante, magnífico y mucho me temo que La Fortuna de Sílvia será recordada por su vestuario, Míriam Compte, ha hecho que esperemos con deleite cada cambio de vestuario de las actrices. Bibiana Puigdefàbregas firma una escenografía que deja ciego al público, dependiendo de donde hayas escogido sentarte podrás ver más o menos la función, yo estuve más de media hora observando la espalda de sus protagonistas. Por desgracia la pasarela central no es nada afortunada.

El público ha ido de cara a buscar fortuna y el resultado es que tenga todas las entradas agotadas casi antes de estrenarse, yo prefiero seguir leyendo. A ver qué pasa.

LA FORTUNA DE SÍLVIA

by on 20:13
TEXTO: JOSEP MARIA DE SAGARRA DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI PRAT i COLL INTÉRPRETES: LAURA CONEJERO, ANNA ALARCÓN, MUNTSA AL...

Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis) | Foto: David Ruano

Todos hemos sido niños, algunos lo recordarán más cerca que otros, y este es para su dramaturgo, Ferran Joanmiquel, el espectáculo ideal para sacar el niño o niña que llevamos dentro.  Toni Casares, director de la Sala Beckett, afirma que es un texto difícil de catalogar navega entre el drama y la comedia. Y navegando nos encontramos al inicio del espectáculo, antes de que estalle la tragedia.

Blau pretende poner sobre la mesa nuestros miedos infantiles para mostrarnos como la no superación conlleva consecuencias en el futuro. Los tres personajes de la historia nos relataran ese viaje, ellos son los que lo sufrirán en escena y a los que veremos como tres inútiles cuando sus miedos condicionen su existencia.

Una de las dificultades añadidas a una historia bastante surrealista desde el inicio, es que como explica Berta Giraut: "Los personajes se hablan, pero no se encuentran, no se miran a los ojos en ningún momento". Para Manel Barceló este pequeño detalle comporta que la función sea más agotadora que lo habitual (teniendo en cuenta su duración, tan sólo 65 minutos).

No sólo es una obra complicada a nivel actoral, también como destaca su autor fue complicada escribirla: "Tardé seis meses en escribirla, porque no tenía escaleta, de ahora pasa esto, ahora pasa lo otro, no hay límites temporales, los personajes cambian, me tuve que dejar llevar por la obra, como lo tendrán que hacer los espectadores".

Para su director, Jordi Prat i Coll, Blau es una obra surrealista que compara con los cuadros de Dalí: "Sería absurdo plantearse si lo que viven los personajes es un sueño o no, para mi es teatro del teatro." Además Prat i Coll ha incluido un personaje que no estaba en la obra original de Ferran Joanmiquel, "B" interpretado por Pau Gómez, una especie de nexo de ayuda entre los personajes, que les da voz y cuerpo y que aporta lenguajes diferentes al espectáculo, movimiento con pinceladas de danza.

La puesta en escena a la italiana con los personajes mirando al público, que a su vez se encontrará con una cámara negra con extraños objetos, donde el surrealismo parece hacer un guiño a algunas películas de los años 80, aunque a algunos les puede retrotraer a series de sci-fi como Lost o Fringe.

Al ser un espectáculo con un alta carga de surrealismo todo el equipo afirma que a cada espectador le sugerirá una cosa diferente. Blau se estrena mañana miércoles 8 de abril y estará en cartel hasta el 30 de mayo. Paralelamente, la Sala Beckett también estrenará en Barcelona, anteriormente se había estrenado a Sala La Planeta de Girona, el último texto de Ferran Joanmiquel, La Crida, en dos únicas funciones: los sábados 2 y 9 de mayo a las 19h.

Font: ara.cat
'De quan somiava', del director i autor Jordi Prat i Coll, es podrà veure al Lliure de Montjuïc del 9 al 27 d'octubre, dins el cicle Aixopluc. El repartiment compta amb Màrcia Cisteró, Sara Espígul, Berta Giraut i Fiona Rycroft (i Mireia Piferrer i Tilda Espluga en algunes funcions) com a intèrprets.
Estrenada el maig de l'any passat a l'Atrium, 'De quan somiava' és la història d'una actriu soltera aturada que no la truquen ni per feina. Els espectadors compartiran amb ella una mena de diari que ens farà descobrir les seves vivències, pensaments i escrits. Alhora, la protagonista explica els somnis que tenia i té de feina, d'amor i de futur que no s'adiuen amb la vida que viu. Per fugir de tot aquesta realitat que l'oprimeix canta a viva veu cançons del Festival d'Eurovisión per alliberar‐se. 
Així, en rigorós 'playback', les quatre actrius reviuran, sense nostàlgia, temes eurovisius com ara 'Lady, Lady' –que ha donat nom a la companyia–, 'Quién maneja mi barca', 'En un mundo nuevo' o 'Bandido'. Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) dirigeix l'espectacle, que es va estrenar a la Sala Atrium la temporada passada.

TEXT: DAVID GREIG i GORDON MCINTYRE
TRADUCCIÓ: JORDI PRAT i COLL
DIRECCIÓ: ROBERT ROMEI
DIRECCIÓ MUSICAL: MARC SAMBOLA
INTÈRPRETS: CARLES ALBEROLA i ELENA FORTUNY
DURADA: 1h 30min
TEATRE TANTARANTANA

El Tantarantana ens proposa una nova comèdia musical que va ser tot un èxit a l'edició del 2009 del Festival Fringe. El Bob i l'Helena acaben de fer els 40 i la nit més curta de l'any es coneixen per casualitat. Durant hora i mitja veurem les seves aventures, entre cançons.

Midsummer és una comèdia fresca, molt light, blanca. La música dóna un interval de temps de descans entre les aventures, però de la mateixa manera que hi és podria no ser-hi, i no passaria res, no se la trobaria a faltar. Ni la veu del Carles Alberola ni de l'Elena Fortuny està gaire donada per ser partícips de cap musical, però en aquest cas, treuen un altre punt de comicitat al muntatge.

Amb un text molt fàcil, amb alguns molt bons tocs d'humor. El plus per poder convertir-se en una bona comèdia l'aporten els seus intèrprets. En especial, una Elena Fortuny fantàstica amb un gran desplegament de ganyotes. Totalment entregada a la causa, Fortuny aconsegueix empatizar amb el públic i ficar-se'l a la butxaca des dels primers minuts. Tots dos tenen dos grans moments junts amb la conferencia i l'acte sexual.

Amb una escenografia simple, blanca, plena de seients blaus i quadrats, amb una gran pantalla de fons que es va ambientant depenent de l'escena. Potser no és la escenografia més adient a l'espectacle, però tampoc cal res per adonar a un text com aquest, més que dos bons intèrprets que aconsegueixen captivar als espectadors durant els noranta minuts de representació. 

MIDSUMMER

by on 19:18
TEXT: DAVID GREIG i GORDON MCINTYRE TRADUCCIÓ: JORDI PRAT i COLL DIRECCIÓ: ROBERT ROMEI DIRECCIÓ MUSICAL: MARC SAMBOLA INTÈRPRET...


Font: Antoni Ribas Tur (ara.cat)
La família i la comunicació, d'una banda, i la impossibilitat d'entendre's amb l'altre, de l'altra, són dos temes literaris universals i els pilars dels dos pròxims muntatges que acollirà la Sala Beckett. El teatre de Gràcia tanca el seu cicle de teatre italià contemporani amb La festa , de Teatro de Contrajuego, que s'estrena demà, i amb el monòleg Vespres de la Beata Verge, de Centaure Produccions, que arribarà a la sala el 14 de novembre. Els arguments de les dues obres farien salivar Pedro Almódovar. A la primera, Spiro Scimone converteix la celebració d'un aniversari de noces en una lluita de poder. A l'altra, Antonio Tarantino ha escrit el riu de paraules que un pare recita mentre espera que acabin de fer l'autòpsia al seu fill. El noi era travesti i es prostituïa. Per acabar-ho d'adobar, la dona també es va treure la vida i la filla gran fa temps que els va abandonar.
Els directors dels dos muntatges, el veneçolà Orlando Arocha i el català Jordi Prat i Coll, no han temut l'excés de costumisme i la falta de realisme dels textos, i en serviran la seva pròpia lectura. Arocha ha donat caràcter de ritual als fets quotidians del matrimoni i el fill que protagonitzen La festa i Prat i Coll està decidit a explotar la volada poètica del text de Vespres de la Beata Verge amb la comicitat de l'actor Oriol Genís. "Vull que els espectadors surtin reconfortats, feliços, però no ignorants", assegura Prat i Coll. Tot i les diferències, als dos textos "la família apareix com un espai constrenyedor de la realització dels desitjos ocults dels personatges, i els impossibilita realitzar les seves vocacions", explica Toni Casares, el director de la Sala Beckett.
Orlando Arocha és un dels directors amb més prestigi de l'Amèrica Llatina. Un dels trets característics del seu teatre és la combinació de diferents llengües en un mateix muntatge. La festa no n'és una excepció. L'actriu italoveneçolana Diana Volpe actua sobretot en català, i també en italià. Quimet Pla, que interpreta el seu marit, diu el text en català i Rafa Cruz, un actor veneçolà establert a Catalunya, fa el paper del fill tant en català com en italià. El muntatge es va estrenar a Veneçuela i s'ha pogut veure recentment al Centre d'Arts Escèniques de Terrassa, on la companyia va poder comprovar que el públic responia bé a la barreja lingüística.

TEXT: GERTRUDE STEIN
MÚSICA: HEINER GOEBBELS
DIRECCIÓ MUSICAL: ERNEST MARTÍNEZ-IZQUIERDO
DIRECCIÓ ESCÈNICA: JORDI PRAT I COLL/BCN216
DURADA: 55min
PRODUCCIÓ: BCN216
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

Aquesta temporada el Teatre Lliure ha decidit inaugurar la seva programació amb un concert dramatitzat molt especial. Hi ha una atmosfera màquina i intimista quan s'alça el teló. Les llums envaïxen tot l'escenari i el rugir de l'orquestra fa que tota la platea emmudeixi i es deixi dur per la barreja de sons: música i paraules.

Tota l'orquestra que toca i llegeix al mateix temps són dones. Elles posen la música principal i la veu a les paraules de la Gertrude Stein i les seves visions sobre la Segona Guerra Mundial. Menys d'una hora d'intensitat màxima on el joc dels textos seleccionats i de les peces musicals combinen a la perfecció i provoquen que tota la sala respiri les paraules i les sensacions que tant els textos com la música pretenen transmetre.

Fantàstica posada de llarg de la nova temporada del Lliure, amb un espectacle poc habitual, que ens endinsa en un altra classe de dramatúrgia i sacseja les nostres consciències amb una història massa recent.


Font: ACN via ara.cat
La temporada del Teatre Lliure arrenca amb l'estrena de Songs of wars I have seen, amb direcció escènica de Jordi Prat i Coll, direcció musical d'Ernest Martínez Izquierdo i amb la interpretació del grup instrumental bcn216. Serà al Lliure de Montjuïc el 10 i 11 d'octubre. Aquesta és una peça musicoteatral amb música del compositor Heiner Goebbels inspirada en fragments de la novel·la Wars I Have Seen, de Gertrude Stein. Per tirar endavant el projecte, Jordi Prat es va posar en contacte amb Goebbels i ha assenyalat que ell li va deixar clar com ho havia de dirigir. L'obra se situa a un poble a França del 1941 al 43 durant la Segona Guerra Mundial. La música està dividida en unes 20 seccions, i conté alguns fragments recitats.
Lluís Pasqual, director del Lliure, també ha presentat un nou cicle anomenat Concerts al foyer al Lliure de Montjuïc, una col·laboració també del grup instrumental bcn216, dirigit per David Albet. Aquesta iniciativa pretén posar música a algunes estones prèvies a l'inici d'algunes actuacions amb aquesta formació dedicada a la música contemporània. Els concerts tindran lloc al foyer de la Sala Fabià Puigserver i serà d'accés lliure. Seran d'uns 30 minuts amb diferents repertoris i espera que "desperti una manera diferent d'acostar-se a la música contemporània".
Com bé afirma el Toni Casares, "el teatre contemporani necessita una renovació constant", per això a partir d'aquesta setmana la Sala Beckett ens ofereix un cicle de teatre jove format per dues obres: Limits i Dinou i altres activitats com una taula rodona (Teatre per a joves o teatre?) demà dijous a les 19h, tallers d'escriptura gratuïts per a joves a càrrec de la Cristina Clemente, el Víctor Muñoz i Calafell i el Jordi Prat i Coll el divendres 20 i el diumenge 22 d'abril i trobades amb les companyies de Límits i Dinou.

Límits serà la primera obra que es representarà des de dijous 12 fins a diumenge 15 d'abril a l'horari habitual, ja que per les condicions de la sala no es poden canviar els horaris normals. L'obra parla de la síndrome de l'Emperador, on els fills maltracten als pares física i psicològicament. Límits està escrita per Marta Solé Bonay i barreja el teatre amb el cinema tant en la seva escriptura com la seva posada en escena en un intent per apropar la història al públic jove. Pel Miquel Àngel Raio, el seu director és un exemple de "teatre de reconciliació de joves, ja que permet, a la sortida de la funció, obrir un debat entre pares i fills sobre el que han vist. Límits segueix un model realista i de conflicte social."

A partir del 19 d'abril i fins el 29 del mateix mes es podrà veure Dinou de Ferran Joanmiquel i que dirigeix Carles Fernández Giua. Dinou es el viatge que inicia el Cesc, el seu protagonista, de la recerca d'un mateix després de la mort sobtada del seu pare tres anys abans en un accident de cotxe. Segons el Carles Fernández Giua a tots els personatges els falta alguna cosa, són inestables. La mort està present en aquest viatge i es tracta d'una manera força èpica. Aquesta absència del pare ho condiciona tot. Al igual que en Cesc que pensa que tot és possible. Per acabar-lo d'arrodonir, el pare del Cesc treballava en una agència espacial i l'obra conserva aquestes pinzellades científiques.

La Sala Beckett ha llençat un preu especial pels menor del 25 anys, que tindran entrades a 6€, presentant el DNI a taquilla.

El Toni Casares intenta que amb aquest nou cicle es posi la primera pedra perquè a Barcelona hi hagi més sales amb programació estable de teatre jove com passa a d'altres països com Alemanya. La pedra està posada ara cal esperar aviam si d'altres d'uneixen a la iniciativa.

Font: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

TEXT: HEINER MÜLLER
TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA
DIRECCIÓ: JORDI PRAT I COLL
INTÈRPRETS: MARTA DOMINGO i RAIMON MOLINS
PRODUCCIÓ: ATRIUM PRODUCCIÓ
SALA ATRIUM


El problema d'asseure't en una platea amb les expectatives molt grans, és que puguis sortir totalment decebut. I ho sento però no s'hi val l'excusa de que el text és molt difícil de portar a escena. D'aquestos hi ha molts. Però, què ha fallat? Un bon resum de tot plegat, seria una seriosa manca de gosadia. El text, amb una poètica de vegades excessiva, convida a una posada en escena molt més arriscada que la que ha fet servir Jordi Prat i Coll.

Durant els primers minuts, el text és absolut protagonista, els actors es converteixen en simples instruments al seu servei. Feliu Formosa signa una traducció edulcorada, una mica barroca, que durant certs instants pot fins i tot impedir l'enteniment de parts del text. Per solucionar-ho, els actors fan ús de la tècnica, molta tècnica i pocs sentiments. Això si durant els quinze darrers minuts, tot es desborda, i la tècnica queda oblidada i oculta per les passions dels protagonistes.

La Marta Domingo està esplèndida. Tot un pecat i un delit pels sentits la seva interpretació de Merteuil. Sense dubte les millors parts del muntatge són les seves. El Raimon Molins li manca força en alguns moments (que no ràbia) i li sobren actituds amanerades. No és necessari que Valmont sigui un 'súper mascle', però en certes parts és massa efeminat.

El joc de miralls que estableix l'escenografia, de Ricard Prat, ajuda a l'espectador a suplir els moments de foscor de text i personatges. Un altre cop l'espai sonor de Damien Bazin treu en el moment de més somnolència del públic (joc d'intercanvi de papers). L'incorporació de la música trenca els discursos més intel·lectuals a ritme de Britney Spears i es passa d'un joc de realitats a un surrealisme una mica absurd.

Malgrat tot, seria convenient llegir-nos el text, potser ens ajudi a comprendre tot allò que ens hem perdut per voler encabir-ho tot en 75 minuts. Gosadia o no, calen més propostes com Quartett perquè segueixi creient que un altre tipus de teatre és possible.

QUARTETT

by on 13:59
TEXT: HEINER MÜLLER TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA DIRECCIÓ: JORDI PRAT I COLL INTÈRPRETS: MARTA DOMINGO i RAIMON MOLINS PRODUCCIÓ: AT...

TEXT: RAY COONEY
TRADUCCIÓ: JORDI PRAT
DIRECCIÓ i DRAMATÚRGIA: ÀNGEL LLÀCER
INTÈRPRETS: JOAN NEGRIÉ, DAVID VERDAGUER, CRISTINA SOLÀ, MARIA RIBERA, SUSANNA GARACHANA, PAU FERRAN, ÒSCAR MUÑOZ i ENRIC BOIXADERA
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE CONDAL

Volia riure i he rigut. I molt amb una de les parelles còmiques més potents de la nova temporada teatral de Barcelona, Joan Negrié i David Verdaguer. Els bojos dels bisturí és una comèdia d'embolics, un vodevil, fet única i exclusivament perquè el públic gaudeix. Segons el seu director, l'Àngel Llàcer, a la vida ja tenim prous maldecaps com que a l'asseure'ns a una butaca ens facin veure més. De tant en tant està bé riure, encara que les situacions que se'ns presentin sigui del més absurd.

La història gira sobre la conferència que ha de pronunciar el doctor Guillem Salgado i que només en té una hora per acabar d'enllestir. Evidentment, un munt de personatges estranys se li creuran pel camí per evitar que ho faci posant-lo en les situacions més absurdes del món. Entre ells, el Robert Bonet (David Verdaguer) un altre metge de l'hospital i el millor amic del Guillem. La Joana Melón (Cristina Solà), una antiga infermera del centre, amb qui el doctor Salgado compartirà una de les escenes més còmiques de l'espectacle. L'Amanda (Maria Ribera), la dona del Salgado o la infermera -cap (Susanna Garachana), que pateix episodis de narcolèpsia en els moments més inoportuns.

Com defineix l'estil del vodevil, a Els Bojos del bisturí les portes s'obren i es tanquen a gran velocitat, els embolics per ocultar una infidelitat portaran a les situacions còmiques més absurdes, però algunes, fins i tot, molt forçades. Llàcer ha optat per adaptar l'obra i fer-la totalment catalana. El centre hospitalari és l'Hospital del Mar de la Barceloneta, el personal assaja una obra per Sant Jordi, amb senyera i drac, quan s'obren les persianes apareix l'skyline de Barcelona, fins i tot s'adaptat els acudits per fer-los aptes a casa nostra.

La comèdia funciona, el públic riu, s'oblida durant dues hores que portes fora no hi queden gaires coses de les que riure. L'objectiu que es proposava l'Àngel Llàcer s'ha complert. Venia a riure i he rigut, no es pot demanar més.

ELS BOJOS DEL BISTURÍ

by on 14:18
TEXT: RAY COONEY TRADUCCIÓ: JORDI PRAT DIRECCIÓ i DRAMATÚRGIA: ÀNGEL LLÀCER INTÈRPRETS: JOAN NEGRIÉ, DAVID VERDAGUER, CRISTINA SOL...


TEXT: RICHARD NELSON
TRADUCCIÓ: JORDI PRAT I COLL
DIRECCIÓ: ÀNGEL LLÀCER
INTÈRPRETS: CLARA SEGURA, CARLOS CUEVAS i MONTSE VELLVEHÍ
PRODUCCIÓ: PAS 29
TEATRE BORRÀS


Madame Melville podia haver estat la ja coneguda història de professora que s'enamora del seu jove alumne, però no. Melville ens endinsa en un univers paral·lel a aquesta història. No es queda en explicar-nos el procés, sinó ens ajuda a entendre-ho i a contemplar-ho sense prejudicis, perquè només veiem a dues persones que s'admiren i s'estimen.

L'obra ens situa al Paris de 1966 , amb el rerefons de maig del 68 i amb un esclat de canvi de conceptes, d'idees i de sentiments força visible durant tota l'obra. Durant dos dies, Madame Melville farà un curs accelerat de vida al jove Carl, descobrint-li que la vida existeix més enllà dels llibres. Els qual poblen el saló de casa de Madame Melville on la trama es desenvolupa, però l'element escènic més ben trobat és l'il·luminació a càrrec del David Bofarull que aconsegueix dibuixar els ambients per crear un clima amb certa màgia que embolica a l'espectador i li empeny dintre del muntatge.

Àngel Llàcer ha sabut portar el muntatge cap al seu terreny còmic i ha convertit la peça en un vital tragicomèdia. Clara Segura converteix a Claudie (Madame Melville) en una dona vitalista, arrolladora, tot un exercici interpretatiu a l'abast d'un jove Carlos Cuevas que s'estrena al damunt de l'escenari i que no ha pogut contar amb millor padrina. Només li falta aprendre a controlar una miqueta el seu cos i alguns gestos, el seu futur no ha fet més que començar. Entremig dels dos es troba la Ruth, Montse Vellvehí, la esborrajada veïna de Claudie que posa un punt d'excessiva comicitat a algunes escenes de l'espectacle.

La complicitat que s'ha creat entre els dos protagonistes és espectacular, només cal observar amb deteniment la dansa del comiat, un ball preciós on tots els sentiments generats durant l'obra s'exposen durant uns minuts per tancar-se dintre dels cossos per sempre.

MADAME MELVILLE

by on 15:06
TEXT: RICHARD NELSON TRADUCCIÓ: JORDI PRAT I COLL DIRECCIÓ: ÀNGEL LLÀCER INTÈRPRETS: CLARA SEGURA, CARLOS CUEVAS i MONTSE VELLV...