Mostrando entradas con la etiqueta Marcia Cisteró. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Marcia Cisteró. Mostrar todas las entradas

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: Ros Ribas
Tornar a encendre la foguera d’ Incendis no és tan fàcil. I no només perquè hagin passat tres anys des de l’estrena de l’obra de Wajdi Mouawad al Teatre Romea, sinó perquè en aquesta ocasió canviarà d’espai i s’haurà d’adaptar a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya: hi haurà menys aire però més proximitat. Oriol Broggi i companyia estan reassajant per trobar de nou la fórmula justa per a un espectacle que el 2012 va colpir el públic i es va convertir en fenomen.
“Tots ho afrontem amb respecte, perquè aquesta obra és com un monstre tancat en una gàbia, com el d’ El retorn del Jedi, i el dia de l’estrena el deixen anar i comença la lluita per explicar la història -diu la protagonista, Clara Segura-. Saps que abans ja l’has guanyat, però et requereix entrenament i concentració”. “Serà una oportunitat per agafar més seguretat en els moments que t’agradaven i donar una volta més als que potser grinyolaven -continua Màrcia Cisteró-. Han passat anys, ara t’ho mires amb certa distància, i això fa que descobreixis noves coses, més matisos”. “És com si es quedés l’essència de les coses i en canvi la forma la qüestiones més”, apunta Segura.
L’oportunitat de millorar 
Nina: “Quan ets dins l’obra els arbres no et deixen veure el bosc” 
“Tornar a interpretar un personatge que ja has fet és una de les coses fantàstiques que li poden passar a un actor. Perquè quan ets dins una obra, els arbres no et deixen veure el bosc. I al cap d’un temps, tens una perspectiva més àmplia. Potser et pots veure en vídeo i pots millorar coses que des de dins no veies. És una oportunitat d’or”, admet la Nina, que a la tardor tornarà a posar-se a la pell de la protagonista de Mamma mia! i es convertirà en l’actriu de tot el món que l’ha interpretat més vegades -fins ara hi ha dedicat 7 anys i la nova producció s’allargarà fins al març del 2017-. Pere Arquillué, que de nou és Un enemic del poble al Teatre Lliure, no hi coincideix: “Jo no sóc un actor que busqui la perfecció, sinó que intento portar el personatge en el moment que estic ara, disfrutar-ho com un joc des de l’ara i l’aquí”.
Emma Vilarasau no ha recuperat cap gravació abans de tornar a enterrar-se a l’escenari del Lliure per reviure Els dies feliços, perquè en té el record molt fresc: “Si canvies algunes coses és per buscar més profunditat, més sentit, més colors, més contrastos. Hi vas posant capes i capes”. “Sí que tens la sensació que es fa un pòsit. Que és un vi reserva que si el tastes jove és bo, però millora si va madurant amb el temps”, afirma Santi Ricart, que ha tingut entre mans El principi d’Arquimedes des del 2012 al 2015, entre reposicions, gira, temporada a Madrid i pel·lícula. El vi anyenc: els actors coincideixen en la mateixa metàfora.
L’efecte del pas del temps 
Carlos Gramaje: “El cos no és igual, l’energia i la ment tampoc” 
Fa una setmana es va anunciar que el vaixell de Mar i cel tornarà a salpar a la tardor, i Carlos Gramaje serà de nou a bord. Fa 27 anys, el mateix actor va estrenar l’espectacle i el va remuntar també el 2004. Porta prop de 1.100 funcions, i és l’actor que més bolos ha fet amb Dagoll Dagom. “El cos no és igual, l’energia tampoc i la mentalitat és del tot diferent -reconeix Gramaje-. Als 24 anys era un tipus introvertit, als 40 estava en crisi i als 50 vaig més sobrat, i li dono més importància al vessant intel·lectual que a l’emocional. I això afecta a com perceps la feina. El 1988 veia el Saïd com pura passió i gaudia de la zona romàntica. La segona vegada la vaig encarar com un repte tècnic: volia posar en pràctica el que havia après. I ara ho afronto de manera pràctica, vital i laboral, gaudeixo del contingut sociopolític i històric de l’obra i em plantejo els perquès de com actua el Saïd”.
A la Nina, l’oferta de tornar a Mamma mia! li arriba més de deu anys després de la primera vegada. “Com a persona has crescut i com a actriu estàs molt més preparada. Per tant encaro el personatge d’una manera totalment diferent. Tot el que has viscut a nivell personal fa que estiguis en una altra talaia”, explica la cantant i actriu, que manté una autoexigència física i vocal de “triatleta”. També pot haver canviat l’entorn. Això és important en el cas d’ Incendis : “El tema de Síria ha esclatat més. Has vist més imatges i veus la naturalitat amb què viuen i expliquen la guerra. És terrible. Hi ha paraules que no et desmunten, si estàs avesat a la guerra”, diu Segura.
Retrobar un vell amic
Arquillué: “Com més temps xopa el teu cos un personatge, millor” 
Per a Vilarasau, revisitar la Winnie d’ Els dies feliços “és com retrobar-te amb algú que ja coneixies però que sempre t’acaba de sorprendre, perquè amb el temps que ha passat, la feina que has fet entremig i el que has viscut, de cop li trobes més coses i ella es mostra més”. La profunditat del text hi ajuda: “Beckett és un pou sense fons, perquè parla de la vida i els seus aspectes gairebé infinits, la mort, la soledat, les relacions, el record, el present, la pèrdua... La faria d’aquí deu anys i hi trobaria encara més coses que ara”, aventura Vilarasau, que va viure aquest cas amb la reposició de La infanticida (1992-2009). “Hi ha obres que podries anar fent perquè no te les acabaries mai”, diu.
Exactament això, amb les mateixes paraules, és el que va pensar Pere Arquillué quan va estrenar Primer amor (2010) amb la idea que l’acompanyés la resta de la seva carrera. “Tres anys després el personatge ja havia crescut molt. Nosaltres també creixem, jo no sóc el de l’any passat. I com més temps deixes xopar el cos del personatge, millor, sobretot si són tan amples com el doctor Stockmann, el Cyrano o el Ricard III”, diu.
Com mantenir-lo viu? 
Santi Ricart: “Com en el futbol, el públic és el dotzè jugador” 
“La repetició és el repte del teatre. Per a mi, es tracta de ser capaç de mantenir el que vas crear a partir del que et deia el director a l’assaig, i no traspassar cap línia per voler fer riure més o plorar més”, diu la Nina. “Vaig fer 2.083 funcions amb el personatge de Mamma mia! i l’assajaré per quarta vegada. Però el meu objectiu és començar el primer dia com si mai hagués pronunciat una frase de les que diré ni hagués cantat una nota de les que cantaré. Perquè vull descobrir coses noves i perquè tindré uns directors excepcionals i vull aprofitar l’oportunitat”, explica. Tot i que en el seu cas es tracta d’una franquícia internacional que copia un patró estàndard, diu que té “total llibertat per crear el personatge”, i això que Mamma mia! porta més de 50 produccions.
Qui sí que s’ha hagut d’adaptar a una màquina en funcionament és Santi Ricart, que actua a la reposició d’ Un enemic del poble, però amb un personatge diferent que la primera vegada. Va estudiar el text sol i va aprendre els moviments d’un vídeo. Però als assajos va haver d’encaixar dues realitats: “No vols imitar el que feia l’altre actor, perquè vols construir el teu personatge, amb la teva visió, però alhora has d’entrar en un engranatge sense ser una distorsió”, explica.
La clau per no mecanitzar l’acció en reposicions llargues és “fer el recorregut intern del personatge: no concentrar-te en el que diu sinó en el perquè ho diu - explica Emma Vilarasau-. Aquesta és la gran feina de l’actor, i per això el teatre vol una energia que la televisió no requereix”. Màrcia Cisteró recorre al text de Mouawad: “Té aquesta poètica, aquesta volada, que no et permet fer altra cosa que agafar el toro per les banyes cada dia”. “La paraula és la xarxa -coincideix Segura-. Quan les paraules ocupen l’espai, t’eleves una mica. És com la música en l’òpera”.
Santi Ricart defensa que la creativitat de l’actor no s’acaba amb els assajos: “És com dir-li a un jugador de futbol si s’ho passa més bé entrenant o jugant. Són dos processos diferents. La creació és fragmentada i, quan tens el tot, és quan comença el partit i has de sortir a jugar. I, com en el futbol, el públic és el dotzè jugador”. Arquillué encara va més enllà: “Tot i que encara tinc pors, m’agrada deixar camins oberts als assajos per acabar d’afinar davant del públic, en funció de com respira. Perquè el més important de tot és que el teatre sigui viu”.
El retorn dels èxits, una nova constant
És inevitable lligar el nou hàbit de fer reposicions dels èxits de la temporada de manera sistemàtica a la crisi de públic que ha patit el teatre des de la temporada 2012-13. Però, d’altra banda, és una manera de treure el màxim rendiment de les produccions. “Té sentit reposar coses que han sigut importants i a les quals el públic i la crítica s’ha abocat”, diu Màrcia Cisteró. Ja s’han anunciat algunes reposicions per a la temporada que ve: tornen Mar i cel a l’octubre al Victòria i Mamma Mia! el 26 de novembre al Tívoli. Llavors Els veïns de dalt s’instal·laran dos mesos al Romea, mentre que al Lliure torna El rei Lear i El curiós incident del gos a mitjanit.
Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Francesc Melcion
Véns de l’atmosfera turbulenta de l’homenatge a Lou Reed Desde Berlín. Amb quina actitud has agafat Una giornata particolare?
És un canvi molt radical i això ha fet que l’agafés amb una certa por però a la vegada també amb moltes ganes. Sempre he tingut tendència a entrar en papers més temperamentals, més viscerals, que aprofundeixen molt més en la part obscura de les persones.
Com és el teu personatge en aquesta obra?
És molt més càndid, tot i que, com tota persona, també té les seves esquerdes i això és el que el fa interessant. Però és una persona pausada i tranquil·la, un tipus de personatge que jo encara no havia fet.
¿Has tingut present la pel·lícula d’Ettore Scola, ambientada en la Itàlia feixista del 1938, d’on surt l’espectacle?
La vaig veure fa molt i ara no he volgut tornar a veure-la. Però, parlant-ho amb l’Oriol Broggi, hem entès que no té sentit defugir-la, perquè el referent és molt gran. El que fem és homenatjar-la. Això no és una obra de teatre, és un guió cinematogràfic que hem adaptat al teatre.
Com l’heu fet?
Utilitzem una mica la pel·lícula per introduir l’obra. No podem defugir-la pels dos referents actorals que la van interpretar [Marcello Mastroianni i Sofia Loren] i perquè està en l’imaginari cultural del món. Però ens l’hem de fer nostra, és la manera més genuïna d’homenatjar-la. Perquè el Marcello és el Marcello i jo sóc diferent, ell era més vell i era més bo que jo. I la Clara Segura és molt millor que la Sofia Loren.
Com és la relació entre l’Antonietta i el Gabrielle, els dos personatges que feu?
Ell és fràgil, l’han fet fora de la feina i està esperant que el desterrin per la seva homosexualitat, com han fet amb la seva parella. I ella és una dona també molt menystinguda, mare de sis fills, subordinada al marit, sexualment explotada, té una relació marcial amb la família, i no s’adona que això no és normal.
Què els uneix?
Es coneixen, tots dos estan febles, i es fan companyia. Ell sent tendresa per ella, la veu molt necessitada d’amor i molt inculta. Ella veu una persona que la tracta amb normalitat i descobreix un món.
On et porta l’Oriol quan dirigeix?
Ell s’envolta de persones que sap que s’esforçaran per ells mateixos perquè els preocupa la feina; per tant, tria un bon equip i delega molt. Té les coses clares, però treballa des de la tranquil·litat i la consciència que les coses es fan a poc a poc. T’acompanya, i m’agraden els directors que treballen així: sense que te n’adonis, et porten on volen. I com que tu creus que hi has arribat per tu mateix, és més genuí.
Abans d’estudiar a l’Institut del Teatre vas fer humanitats. ¿No tenies clara la vocació?
No. A mi la vida m’ha portat cap aquí. Vaig fer humanitats perquè era el que menys em desagradava. Des de petit m’havia agradat muntar números, fer imitacions, a l’escola havia fet teatre i semblava que a la gent li agradava el que feia. A la facultat també vaig trepitjar els escenaris, principalment amb grups de música. No concebia que actuar pogués ser una professió i ara no sabria fer una altra cosa.
Què et dóna l’escenari?
La sensació de sentir-me realitzat, i la de ser una mena de mèdium d’una litúrgia. El teatre té una part de ritual molt maca. Quan l’espectador hi entra mira d’una altra manera, està projectant coses en tu, hi ha l’espai, la llum i tu fent la teva feina i donant sentit a la feina dels altres: el dramaturg, el director…
Deu ser una sensació molt poderosa.
Tota aquesta combinació d’elements genera una màgia, és art, és una conjugació de tensions, i ser dins d’això em fa sentir més ple, més viu, em reconforta, em reconcilia amb la vida.
Ser actor també té una part de procés en solitari. Com l’afrontes?
Al principi era més compulsiu. Amb el temps aprens que ets una peça d’un engranatge que té una dinàmica processual i depèn dels companys, del director, de l’escenografia que arriba o no arriba… Vas veient que és com cuinar: per molt que posis el foc a tota hòstia, l’arròs s’ha de fer a foc lent. Ara sóc més pacient, vaig seguint el temps que es va imposant i vaig veient com el personatge m’apareix. 
‘Una giornata particolare’, d’Ettore Scola i Ruggero Maccari. Dir.: Oriol Broggi. Amb Clara Segura, Pablo Derqui, Màrcia Cisteró. Biblioteca de Catalunya (Barcelona). De l’11 de març al 3 de maig

Font: Xavier Cervantes (ara.cat) | Foto: David Ruano
Sophia Loren i Marcello Mastroianni van compartir una de les interpretacions més delicades del cinema italià dels anys 70. Sota la direcció d’Ettore Scola, van protagonitzar Una giornata particolare(1977), estrenada aquí amb el títol Una jornada particular, tot i que tenia més a veure amb “una jornada especial”. Oriol Broggi manté el títol en italià en l’adaptació teatral que estrenarà a la Biblioteca de Catalunya l’11 de març perquè és “una pel·lícula molt especial”. També vol que ho sigui l’obra protagonitzada per Clara Segura i Pablo Derqui. “Tot depèn dels petits gestos, del que diuen i del que estan a punt de dir, de l’artesania de l’actor”, explica Broggi.
Una giornata particolare està ambientada a Roma l’any 1938, el dia que la ciutat es prepara per rebre la visita de Hitler. En un bloc de pisos, tots els veïns surten al carrer per veure la desfilada organitzada per Mussolini. Bé, tothom no. L’Antonietta, una mare de família nombrosa, es queda a casa. “Ella és feixista, però no hi va perquè prou feina té a casa”, precisa Broggi. Tampoc participa en “l’exaltació feixista” el Gabriele, un treballador de la ràdio pública italiana represaliat per ser homosexual i que no sap si serà desterrat o empresonat. “Ell no hi va perquè no encaixa; el feixisme l’ha exclòs”, afegeix el director. I encara hi ha un tercer personatge, la portera de l’edifici interpretada per Màrcia Cisteró, la societat que controla i jutja els protagonistes.
“Matar els pares” 
Clara Segura no amaga que l’ombra de Sophia Loren i Marcello Mastroianni és molt poderosa. “Els referents són molt grans i al principi han sigut com uns pares que ens han acompanyat, però després hem sentit la necessitat d’alliberar-nos-en, de matar els pares”, diu Segura. “No podem defugir el referent cinematogràfic, però és millor si interpretem des de nosaltres. Jo no em puc comparar amb el Marcello”, explica Pablo Derqui.
Un dels reptes del muntatge de la companyia La Perla 29 és conseqüència de la seva naturalesa com a adaptació d’una pel·lícula en què el que no es diu és tan important com el que es diu i la planificació juga un paper dramàtic determinant a l’hora de comunicar la intensitat emocional darrere cada petit gest dels actors. En canvi, “al teatre el primer pla el fa l’espectador”, recorda Segura, i la relació entre “aquestes dues persones solitàries” està molt poc verbalitzada. Tanmateix, es tracta de comunicar “l’amor i la compassió” entre dos veïns que es fan amics i que, segons Broggi, “van a parar al sexe des de la tendresa”. La interpretació, afegeix Segura, té “un risc emocional”.
El context històric d’ Una giornata particolare, la violència també existencial del feixisme, no és el mateix que el del 2015. “Avui no es tanquen els homosexuals en camps de concentració, però el feixisme, aquell context que estava aniquilant el Gabriele, ressona avui perquè encara hi ha prejudicis”, diu Derqui. “El feixisme és a l’aire. La part més evident no, però vivim en una societat en què les regles econòmiques i de poder que ens regeixen recorden el feixisme. No vivim en una democràcia plena i feliç. El nostre model no està funcionant”, assegura Broggi.
‘Incendis’ torna a Barcelona 
Una giornata particolare farà dos mesos de temporada a la Biblioteca, i després sortirà de gira. L’activitat de La Perla 29 seguirà al juny amb el retorn a Barcelona d’ Incendis, l’èxit de Wajdi Mouawad dirigit per Broggi i protagonitzat per Clara Segura i Julio Manrique. “La tornarem a estrenar el 18 de juny per acabar la temporada de la companyia a la Biblioteca”, diu Broggi.
La intimitat de Loren i Mastroianni
Ettor Scola i el guionista Ruggero Maccari van explicar el feixisme des de la intimitat d’ Una jornada particular (1977). La pel·lícula reflecteix el pes del totalitarisme. Sophia Loren apareix com l’estereotip de dona que projectava el feixisme, mare de família i sense eines culturals d’emancipació. Marcello Mastroianni és el marginat, que així i tot es qüestiona els seus valors. Tots dos van signar una interpretació memorable, com ho va ser la de Josep Maria Flotats i Anna Lizaran en l’adaptació teatral que van dur al Poliorama el 1984.


Fuente: Europa Press

El director de la compañía teatral La Perla29, Oriol Broggi, ha señalado que el grupo ha dado un "salto estético hacia adelante" con 'Cels', basada en un texto de Wajdi Mouawad.

Según ha explicado Broggi este miércoles en rueda de prensa, 'Cels' --que podrá verse en la Biblioteca de Catalunya del 18 de junio al 27 de julio-- es el epílogo de la teatralogía teatral 'La sangre de las promesas', de Mouawad, que contiene 'Litoral', 'Incendis' y 'Boscos', y que se viste con una estética diferente de estas piezas.

"Los temas son los mismos de siempre porque tiene un carácter universal", ha explicado, pero la diferencia radica en que el embalaje es muy moderno, con mucha tecnología de por medio y sin música en directo, por lo que la estética de la compañía se verá renovada.

La obra transcurre en un 'bunker' secreto de una agencia internacional de inteligencia, y donde las personas que allí trabajan intentan descodificar pistas que puedan ayudarles a evitar un ataque terrorista inminente a escala mundial.

"Los terroristas son personas de entre 20 y 35 años que están cansadas de que no se les escuche", ha explicado Broggi, y que quieren cambiar el mundo mediante este ataque.

"Hay una crítica social muy evidente", ha comentado, en la que, como es habitual en el autor, relaciona las dos caras más polarizadas del ser humano, como la brutalidad de un acto terrorista con la belleza del arte, la poesía y las matemáticas, ya que se descubre que la clave para entender los mensajes cifrados de los jóvenes terroristas se encuentra en un cuadro de Tintoretto.

En este thriller de dos horas, los actores --Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Eduardo Farelo, Xavier Ricart, Ernest Villegas, Carles Martínez y Enric Auter-- darán vida a personajes con profundos problemas emocionales que apenas se hablan entre ellos y que desprenden mucha tristeza, "imagen de la postmodernidad" según Broggi, pero que la acción no avanzará hasta que no aparezca su parte más humana.

A través de los diálogos entre los personajes, que "llevan implícita una carga filosófica muy grande", el público viajará con los actores hasta culminar la historia en cuatro o cinco catarsis que se enlazan entre ellas, ha explicado el director.

WAJDI MOUAWAD


Según ha explicado el actor Xavier Ricart, la obra de Mouawad es tan grande que se lleva a los actores por delante; "el argumento está tan bien tramado que deja heladas y pensativas a las personas".

La compañía teatral de Broggi ha interpretado todas las obras de la tetratolgía teatral 'La sangre de las promesas', excepto 'Bosques', una producción que se han saltado porque "sería muy cara de producir y el mundo de la cultura no está en su mejor momento".

En referencia al autor de la tetralogía, Broggi ha explicado que a pesar de que vive relativamente cerca de Barcelona y que visita a menudo la ciudad, no se prevé que se acerque al estreno, ya que "no le gusta ver sus propias obras".

ACTIVIDADES PARALELAS


'Cels' irá acompañada de actividades paralelas gratuitas para reflexionar sobre los conceptos que aparecen en la pieza, como un coloquio entre el economista Arcadi Oliveres, la filósofa Marina Garcés y el propio Broggi --el 4 de julio--, una charla sobre nuevas tecnologías con el diseñador de interactivos Carles Sora, el diseñador de vídeos Francesc Isern --el 14 de julio-- y un coloquio entre actores y espectadores --el 27 de julio--.

Como iniciativa promocional, las entradas para la función podrán adquirirse a 15 euros si se compran antes del estreno de la obra.

Font: ara.cat
'De quan somiava', del director i autor Jordi Prat i Coll, es podrà veure al Lliure de Montjuïc del 9 al 27 d'octubre, dins el cicle Aixopluc. El repartiment compta amb Màrcia Cisteró, Sara Espígul, Berta Giraut i Fiona Rycroft (i Mireia Piferrer i Tilda Espluga en algunes funcions) com a intèrprets.
Estrenada el maig de l'any passat a l'Atrium, 'De quan somiava' és la història d'una actriu soltera aturada que no la truquen ni per feina. Els espectadors compartiran amb ella una mena de diari que ens farà descobrir les seves vivències, pensaments i escrits. Alhora, la protagonista explica els somnis que tenia i té de feina, d'amor i de futur que no s'adiuen amb la vida que viu. Per fugir de tot aquesta realitat que l'oprimeix canta a viva veu cançons del Festival d'Eurovisión per alliberar‐se. 
Així, en rigorós 'playback', les quatre actrius reviuran, sense nostàlgia, temes eurovisius com ara 'Lady, Lady' –que ha donat nom a la companyia–, 'Quién maneja mi barca', 'En un mundo nuevo' o 'Bandido'. Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) dirigeix l'espectacle, que es va estrenar a la Sala Atrium la temporada passada.

ADAPTACIONS i TREBALL DE TEXT: JERONI RUBIÓ
DIRECCIÓ i ESPAI: ORIOL BROGGI
INTÈRPRETS: TOMEU AMER, XAVIER BOADA, MARCIA CISTERÓ, PABLO DERQUI, POL LÓPEZ, ANNA MADUEÑO, CLARA SEGURA, ERNEST VILLEGAS i MONTSE VELLVEHÍ
DURADA: 2h 10min
PRODUCCIÓ: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Per un cop oblideu-nos del text, de la història, del que ens volen explicar i, ens hem de submergir en el món de les emocions, tenir els ulls ben oberts i deixar-se portar. No hi ha història, o potser sí, però tan subtil que passen d'escena en escena sense que importi gaire, només en un estat d'addició cap a la següent, preguntant-nos què veuran els nostres ulls.

Un homenatge al cinema i al teatre en uns moments difícils on les sales estan més buides que mai i que convida a la gent a omplir-les, perquè a dins hi ha vida, a dins hi ha tot un món. Un homenatge a Itàlia i el seu cinema, però sobretot un homenatge a Fellini i ja em perdonaran que no faci un tractat, però una és força analfabeta cinematogràfica i després d'aquestes dues hores hauria de començar a instruir-se una miqueta en el setè art.

Ningú com l'Oriol Broggi per omplir la Biblioteca de Catalunya d'imatges cinematogràfiques. La direcció d'actors i la construcció de l'espai és majestuosa, un meravellós viatge pels sentits que de vegades, poques, es perd en una dramatúrgia no del tot encarrilada amb moments més vigorosos i d'altres que necessiten un cop d'efecte rítmic.

Plantel de luxe interpretatiu en el que destaquen Pol López, tendra i satírica l'escena del pintor; Marcia Cisteró, una sorprenent titellaire. I capítol apart per la gran Clara Segura que obté un altre bombó de personatges per demostrar que es mou com peix a l'aigua en els moments còmics com en els dramàtics.

Cortines, projeccions, saltimbanquis i altres sorpreses variopintas completen una posada en escena de matrícula d'honor, per un muntatge que sense dubte és un pas endavant en la reeixida trajectòria de la companyia de La Perla 29. Com deia aquell: "Com es fa per ser feliç?", aneu a veure muntatges com aquest i ho descobríreu. 

28 i MIG

by on 0:30
ADAPTACIONS i TREBALL DE TEXT: JERONI RUBIÓ DIRECCIÓ i ESPAI: ORIOL BROGGI INTÈRPRETS: TOMEU AMER, XAVIER BOADA, MARCIA CISTERÓ, PAB...