Mostrando entradas con la etiqueta entrevistes. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta entrevistes. Mostrar todas las entradas
Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Francesc Melcion
Véns de l’atmosfera turbulenta de l’homenatge a Lou Reed Desde Berlín. Amb quina actitud has agafat Una giornata particolare?
És un canvi molt radical i això ha fet que l’agafés amb una certa por però a la vegada també amb moltes ganes. Sempre he tingut tendència a entrar en papers més temperamentals, més viscerals, que aprofundeixen molt més en la part obscura de les persones.
Com és el teu personatge en aquesta obra?
És molt més càndid, tot i que, com tota persona, també té les seves esquerdes i això és el que el fa interessant. Però és una persona pausada i tranquil·la, un tipus de personatge que jo encara no havia fet.
¿Has tingut present la pel·lícula d’Ettore Scola, ambientada en la Itàlia feixista del 1938, d’on surt l’espectacle?
La vaig veure fa molt i ara no he volgut tornar a veure-la. Però, parlant-ho amb l’Oriol Broggi, hem entès que no té sentit defugir-la, perquè el referent és molt gran. El que fem és homenatjar-la. Això no és una obra de teatre, és un guió cinematogràfic que hem adaptat al teatre.
Com l’heu fet?
Utilitzem una mica la pel·lícula per introduir l’obra. No podem defugir-la pels dos referents actorals que la van interpretar [Marcello Mastroianni i Sofia Loren] i perquè està en l’imaginari cultural del món. Però ens l’hem de fer nostra, és la manera més genuïna d’homenatjar-la. Perquè el Marcello és el Marcello i jo sóc diferent, ell era més vell i era més bo que jo. I la Clara Segura és molt millor que la Sofia Loren.
Com és la relació entre l’Antonietta i el Gabrielle, els dos personatges que feu?
Ell és fràgil, l’han fet fora de la feina i està esperant que el desterrin per la seva homosexualitat, com han fet amb la seva parella. I ella és una dona també molt menystinguda, mare de sis fills, subordinada al marit, sexualment explotada, té una relació marcial amb la família, i no s’adona que això no és normal.
Què els uneix?
Es coneixen, tots dos estan febles, i es fan companyia. Ell sent tendresa per ella, la veu molt necessitada d’amor i molt inculta. Ella veu una persona que la tracta amb normalitat i descobreix un món.
On et porta l’Oriol quan dirigeix?
Ell s’envolta de persones que sap que s’esforçaran per ells mateixos perquè els preocupa la feina; per tant, tria un bon equip i delega molt. Té les coses clares, però treballa des de la tranquil·litat i la consciència que les coses es fan a poc a poc. T’acompanya, i m’agraden els directors que treballen així: sense que te n’adonis, et porten on volen. I com que tu creus que hi has arribat per tu mateix, és més genuí.
Abans d’estudiar a l’Institut del Teatre vas fer humanitats. ¿No tenies clara la vocació?
No. A mi la vida m’ha portat cap aquí. Vaig fer humanitats perquè era el que menys em desagradava. Des de petit m’havia agradat muntar números, fer imitacions, a l’escola havia fet teatre i semblava que a la gent li agradava el que feia. A la facultat també vaig trepitjar els escenaris, principalment amb grups de música. No concebia que actuar pogués ser una professió i ara no sabria fer una altra cosa.
Què et dóna l’escenari?
La sensació de sentir-me realitzat, i la de ser una mena de mèdium d’una litúrgia. El teatre té una part de ritual molt maca. Quan l’espectador hi entra mira d’una altra manera, està projectant coses en tu, hi ha l’espai, la llum i tu fent la teva feina i donant sentit a la feina dels altres: el dramaturg, el director…
Deu ser una sensació molt poderosa.
Tota aquesta combinació d’elements genera una màgia, és art, és una conjugació de tensions, i ser dins d’això em fa sentir més ple, més viu, em reconforta, em reconcilia amb la vida.
Ser actor també té una part de procés en solitari. Com l’afrontes?
Al principi era més compulsiu. Amb el temps aprens que ets una peça d’un engranatge que té una dinàmica processual i depèn dels companys, del director, de l’escenografia que arriba o no arriba… Vas veient que és com cuinar: per molt que posis el foc a tota hòstia, l’arròs s’ha de fer a foc lent. Ara sóc més pacient, vaig seguint el temps que es va imposant i vaig veient com el personatge m’apareix. 
‘Una giornata particolare’, d’Ettore Scola i Ruggero Maccari. Dir.: Oriol Broggi. Amb Clara Segura, Pablo Derqui, Màrcia Cisteró. Biblioteca de Catalunya (Barcelona). De l’11 de març al 3 de maig
Font: Cristina Ros (ara.cat)
Encara que arribis d’hora a l’entrevista, intueixes que Josep Ramon Cerdà t’esperarà. El trobes que ja s’ha pres el cafè; remena el mòbil. Deu tuitejar o potser posa deures als seus alumnes. És professor d’institut i a la vegada és una de les persones més actives del teatre a Mallorca. Josep R. Cerdà (Palma, 1971) ha dirigit més d’una quinzena d’espectacles teatrals i alguns curtmetratges. Autor i actor, també ha fet adaptacions d’Ibsen, de Txékhov i de Shakespeare, a qui va dedicar la darrera temporada de Jardí Desolat, una iniciativa de teatre en espais alternatius i format proper. Guardonat amb el premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel, ara mateix prepara la tercera sèrie de Jardí Desolat, que dedicarà al cinema rodat a Mallorca. Mentrestant, dóna classes, actua, col·labora en totes les iniciatives culturals que pot, i tuiteja. Abans d’acomiadar-nos em demana si podem publicar el seu usuari al Twitter. Aquí el teniu: @pepcerda. 
Com a professor i dramaturg, troba a faltar el teatre en l’educació?
El teatre i els audiovisuals haurien d’estar introduïts en l’ensenyament perquè el llenguatge que més fem i farem servir és teatral i audiovisual. Hem de saber estar davant la càmera, perquè tenim més probabilitats d’haver-nos de veure en un vídeo que no pas escrivint. A l’escola no donem prou importància al llenguatge oral i escènic, que és el que més emprem.
Creu que els plans d’estudis no s’adeqüen a la vida real?
Crec que els alumnes veuen que el món ja no és com els expliquem. Hi ha massa temes als quals no troben el sentit, i s’hi avorreixen. ¿No creu que almenys és tan útil saber què va fer George Orwell com Rosalía de Castro? Idò d’Orwell no hi ha ni una línia als llibres de text. I n’hi ha infinits, d’exemples com aquest. Si tots ens limitéssim a seguir els plans d’estudis, encara seríem a l’època de les cavernes. Jo, que som optimista per naturalesa, veig que la realitat de l’escola és infinitament millor que els plans d’estudis.
Amb això que diu, pensa que no són útils matèries com la història?
Jo no he dit que no sigui útil. El que vull dir és que cal relacionar les matèries amb l’actualitat. Els alumnes creuen que la història no té res a veure amb ells. En canvi, si els fas veure que tot això és als videojocs, al cinema o a les sèries, ja s’hi interessen més. Ara bé, com a professor, després t’has de preocupar que puguin vomitar el rotllo perquè passin l’examen de selectivitat.
Una prova que, pel que diu, s’hauria de replantejar, no?
Tot s’ha de repensar. S’hauria d’arribar a un consens sobre el que una persona necessita saber en acabar el batxillerat. Ens hem de demanar si té sentit memoritzar allò que després ni recordaràs, avui que tot ho pots consultar al mòbil. ¿No és més important conèixer les fonts, saber relacionar, pensar...? El fet és que no hi ha consens social sobre tot això. El mateix telèfon mòbil: per uns, és el diable; per altres, multiplica les teves possibilitats d’informar-te i fomenta unes habilitats digitals que són imprescindibles ara mateix.
I vostè, com a professor, vol que els alumnes tinguin el mòbil a classe?
A les meves classes de l’institut està prohibit no dur el mòbil. És evident que amb nens no ho pots fer, però a l’institut tothom en té. Jo faig servir el Google Classroom per a tot: els hi poso les tasques, les notes, els enllaços a temari, hi lliuren els treballs, dubtes, etc. Amb el mòbil a classe es documenten, cerquen al diccionari o comentem les notícies. És innegable la seva utilitat, però les autoritats educatives no hi creuen. I això que, avui, ja no s’hauria de fer cap despesa en llibres. S’haurien de substituir per tauletes.
Ens hem posat a parlar d’educació i vostè és tant o més conegut com a dramaturg. Com està el nostra panorama teatral?
Està molt interessant, però és dur. Com tota la indústria cultural, el teatre s’està reconduint. Ens vàrem quedar quasi sense suport públic i ens hem hagut de cercar la vida per altres vies. Aquí feim microteatre, hi ha Teatre de Barra, Jardí Desolat, Cultura a Casa, El Virus, CultSurfing... Ens hem adonat que altres formes de teatre són possibles. No crec que mai hi hagi hagut tants autors vius estrenant. Hem passat a una cultura més propera i col·laborativa, d’espais alternatius que fan una funció de gran interès.
Quan es tingui ben armada la cultura col·laborativa, ¿les institucions públiques oblidaran la seva responsabilitat?
Que trobem altres sortides no vol dir que la situació sigui bona. No ho és ni per a la gent del teatre ni per a la cultura del país. La cultura col·laborativa propicia una implicació molt gran de tots els agents artístics, tant per guanyar com per perdre. Però és molt necessari que hi hagi una implicació de l’administració. I en el moment que s’hi tornin a implicar, cal una col·laboració més fluida, que es disposi d’infraestructures i que nosaltres assumim part del risc. A Barcelona s’entén la importància d’una incubadora com l’Institut de Cultura, que ho fa molt bé perquè comprèn la funció de viver per donar aire a les iniciatives culturals. A Mallorca no tenim res d’això. En tot cas, el que no pot fer l’administració és posar-nos bastons a les rodes. El 21% d’IVA és un fre total per a la cultura.

Font: Elisa Díez (Butaques i Somnis) / Fotos: elpais.com, cadenaser.com, sport.com


Et va arribar La Bête de casualitat, a través del Bernat Puigtobella. Abans d’això tenies alguna altra obra en ment per ser la darrera com a director del TNC?

La veritat és que no. Tenia la cosa de pensar quina seria la darrera obra que faria al TNC, no buscava una cosa molt especial, només volia que m’agradés, no havia de ser la gran obra del meu comiat. Per una qüestió personal, per la gent amb qui he treballat, si el muntatge tenia una cosa especial, doncs millor. El Bernat la va descobrir l’any 2010 a Broadway i me la va passar, coneixent el meu estil, el que m’agrada i com m’agrada treballar. I al principi pensava que no la podríem fer, perquè és molt complicada de traduir, però després de llegir les 15 primeres pàgines, traduïdes pel Joan Sellent, vaig tenir clar que era la que volia fer. A més toca un tema que sempre hem debatut: teatre culte versus teatre popular. I també és una obra que fa un homenatge als actors. A mi sempre m’ha agradat fer teatre de cara a l’actor, que són els que donen la cara durant els dos mesos posteriors a l’estrena. Sempre m’ha agradat que els actors estiguin contents amb l’espectacle, que els seus personatges els vagin a favor. I La Bête és una obra per a actors.

No has pogut acabar de millor manera que fent una obra que homenatja el teatre i que estableix un “conflicte” entre el teatre culte i el teatre popular.  En aquests set anys has tingut el mateix conflicte?

És un debat obert, perquè... on et situes? Per mi l’ideal és el punt d’equilibri, però s’aconsegueix molt poques vegades. Interessar tothom és pràcticament impossible. Et planteges interessar el major nombre possible de gent, però sempre hi haurà algú que dirà : “Ho he trobat horrible” o “Això no m’ha agradat”. Quan noto que no agrada el que faig em sento molt malament. Després penso... si no agrada em sento malament, però també quan he agradat hi ha qui em diu “tu ho fas tot per agradar”. Finalment, fer teatre no deixa de ser un joc, una il·lusió, i entrar en un món diferent, has de passar una miqueta de totes aquestes coses. L’important és ser coherent amb el que fas, intentar no mentir i si una cosa surt malament, intentar que la propera surti millor.

En un moment de l’obra es parla de com s’arriba a treballar de qualsevol manera, com t'ho has fet perquè els pressupostos quadrin amb un espectacle com La Bête? Com ha afectat haver començat tres setmanes més tard? Ho pagaran els espectadors?

És molt difícil, però crec que ho hem aconseguit gràcies a l’equip. Et treuen un tros, però l’edifici no s’encongeix: la factura de la llum no és més barata. Has de fer uns equilibris tan bèsties. Amb La Bête m’he recolzat molt en l’equip, hem reduït d’on es podia reduir i després, com en el cas del vestuari, hem tirat de reciclatge. Això sí, arribarà un moment que ni així, si continuen les retallades. El pressupost d’aquesta temporada si el comparem amb el de la temporada 2010 és del 36%. Quan ho expliques al món teatral europeu, pregunten atònits: “Com us ho feu?”

Sí, les entrades han pujat una mica perquè s’ha concentrat la venda fins al final, però tenim bons resultats perquè en dos dies s’han venut més entrades que tota la venda anticipada que s’havia fet des de l’1 de setembre. No està ple, però com més t’acostes al final, més es va omplint. Però, mirant com van els teatres a Barcelona, no està malament, mai no havia vist les xifres d’ocupació d’ara.

L’escenografia és força impressionant, no tant com la d’’Agost’, i algú ha dit que tal i com està configurada l’obra, amb escenografia inclosa, seria més adequada per a la Sala Petita que per a la Gran, per què has optat per la Gran?

Suposo ho han dit pel que passa en el primer acte, perquè només hi ha el diàleg del Valere (el Jordi Bosch) i després el diàleg amb l’Elomire (Jordi Boixaderas). Crec que en la segona part, quan entra la companyia, d’alguna manera omple tot l’escenari. El que em vaig plantejar era si fer o no mitja part. Però realment les dues parts són tan diferents que queda bé parar. L’escenari-vela no el veig a la Sala Petita, però fet d’una altra manera s’hauria pogut fer a la Sala Petita sense cap problema.

"La incognita del teatre és saber què passarà"

“Només puc parlar d’èxit si és un fracàs total”, és una de les frases del Valere. Com mesures l’èxit després del que va passar amb Agost?

L’èxit i el fracàs són molt relatius. De vegades, fas espectacles i et fan una crítica horrible però vas al mercat i la gent et felicita per l’èxit. T’adones que la gent no ho llegeix tot, que el que tu consideres un fracàs, per un altre pot ser un èxit. He tingut algun fracàs, i mirat amb el temps, penso: “Que bé que em va anar, allò!”

El pal més gran amb la crítica el vaig tenir fa molt anys, el 1992, amb Carícies. Me les vaig creure totes perquè eren molt unànimes. M’estava plantejant deixar d’escriure fins que vaig rebre una trucada d’un senyor francès que la volia traduir al francès. Va ser la primera obra que es va estrenar fora de Catalunya i d’Espanya. La crítica de 'Le Monde' va ser magnífica, semblava una altra obra. Bé,  l’espectacle també era diferent. Des de llavors penso que tot s’ha de relativitzar. No t’ho has de creure, ni quan et diuen que és el pitjor però tampoc quan és el millor. La incògnita del teatre és què passarà.

La companyia decideix abandonar l’Elomire i quedar-se amb el Valere. Has fet més amics que enemics en el teu pas pel TNC?

Indiscutiblement més enemics. Al TNC vaig començar fent 24 espectacles, hem acabat fent-ne 16. Cada temporada tenia 30-40 projectes damunt la taula. Per tant si n’agafes 15, la resta a qui has de dir no, no estarà contenta per la teva decisió. És normal. I per molt que els ho justifiquis, no sé si és un enemic, però sí que és una persona que se’t posa com d’esquena.

T’han acusat d’escollir els mateixos actors, directors...?

No és veritat. L’Àlex Rigola tenia 3 directors per dirigir tots els espectacles, i ho va dir al principi i cap problema. Al teatre es treballa molt amb afinitats, perquè si no, el projecte no surt com voldries que sortís. I pel que fa al nivell dels actors, sempre m’agrada treballar amb els millors. Tot i així, jo a aquesta crítica responc que m’agradaria que s’agafessin les llistes d’actors i directors que han treballat al TNC des que hi vaig entrar el 2006 fins ara. Són bastants més dels que la gent diu quan em critica per aquest tema.

"Crec que el TNC ha de descansar de mi perquè han estat molts anys"

Ets el director amb més obres estrenades al TNC, és necessari que el director artístic tingui tanta presència? (Pregunta del Zep Santos)

Té raó, però crec que ha de ser així. És el que passa amb tots els centres artístics públics europeus. Es tria un artista per dur la direcció artística d’aquell equipament. L’altra opció és agafar un gestor, però és una opció més anglosaxona o americana, i no imprimeix una personalitat en el que es fa. En el meu contracte només consta fer una obra per temporada, hi ha directors artístics europeus que en fan dues o tres i ningú no diu res. He treballat molt al TNC, per tant ha arribat el moment de plegar i no tornar. Crec que el TNC ha de descansar de mi perquè han estat molts anys.

A La Bête, veient el personatge de l’Elomire (Jordi Boixaderas), el director/dramaturg del passat, i el Valere (Jordi Bosch), el del futur,  es pot establir una paral·lelisme Sergi Belbel-Xavier Albertí? Com veus el futur del TNC?

No, no va per aquí. A més la comparativa seria a l’inrevés. Jo sóc el Valere i ell és l’Elomire. Ell té una capacitat superior a la meva i és una persona molt íntegra. EL futur del TNC el veig molt bé. Crec que el Xavier té les idees molt clares. A més el TNC s’adapta a la personalitat del seu director artístic. Però, al marge d’això, és una estructura de professionals tan competent que té entitat per ella mateixa. Crec que està bé que ara el Xavier li imprimeixi la seva personalitat i l’equip respondrà magníficament bé. Una de les penes de marxar del TNC és la gent, l’equip tècnic i de gestió. Enlloc he trobat un equip tan cohesionat i compenetrat. Ens ho diu molt, la gent que ve de fora. L’altre dia mateix el David Hirson. Ha de venir algú de fora perquè ens digui el que tenim, perquè de vegades els catalans no sabem reconèixer-ho.

Com t’agradaria ser recordat com a director del TNC?

En aquests moments m’agradaria que m’oblidessin una mica. No cal que em recordeu, ni pel bo ni pel dolent. He fet una tasca el millor que n’he sabut i que he pogut. El temps dirà com ho he fet. Però ho he fet amb la màxima honestedat possible.

L’escenografia de La Bête és un templet en forma de vaixell que acaba replegant veles, cap on replegues les teves veles? Tornarà el Belbel dramaturg?

M’agradaria agafar-me un any sabàtic com el Guardiola, però no podré perquè no tinc el sou del Guardiola. Hauré de seguir treballant, però reorientar-me una mica i recuperar l’escriptura, perquè jo bàsicament sóc un autor de teatre. Només he fet Fora de joc, en estones lliures. A mi m’agrada estar relaxat per escriure però quan tens mil reunions és impossible. I m’encantaria deixar de dirigir, però no podrà ser per un tema de diners. L’escriptura no dóna diners fins que no està estrenada i, llavors, si trigues sis mesos, has de poder compaginar-ho amb alguna cosa per poder viure.
Font: Carles Capdevila (ara.cat)

Encara et posen nerviós les estrenes?
Cada vegada tinc més sentit de la responsabilitat i això em mata. Saps que hi ha gent que ve allà, que paga una entrada i que espera passar una estona agradable. Quan ningú em coneixia, en això ni hi pensava. Però ara posen el teu nom allà i sé com costa que la gent surti de casa. I amb tanta oferta gratuïta com hi ha em sembla un miracle que vinguin al teatre, i em sento responsable que aquella gent que han fet un esforç per venir se'n vagin contents.
T'atabalen les expectatives que generes.
Exacte. Hi ha algú que està esperant alguna cosa de tu. A més, al teatre tinc la sensació que a vegades no tractem bé l'espectador. És una cosa que m'obsessiona. Donem per fet que a l'espectador li podem fer el que vulguem, fins i tot insultar-lo, esquitxar-lo o avorrir-lo. Moltes vegades no s'entén res. Primer hem de fer que ho entengui, que no és fàcil. Després que passi una bona estona, que s'emocioni una mica, i si a més pensa, què més vols. A vegades sembla que els teatrers ens en oblidem i fem coses perquè es parli de nosaltres més que no per fer un servei. Això no vol dir fotre-li només comedietes ni vodevils, que també estan molt bé. També els pots fer una obra molt intel·lectual, però que en surtin satisfets.
Oleanna, com és?
És un text molt, molt potent, polèmic, del David Mamet, una gran història, molt actual, d'una alumna que ha suspès i necessita que el professor l'aprovi perquè la matrícula val 40.000 euros, i a més creu que el suspens és injust. Amb aquesta situació comença l'obra i es va embolicant. Parla del poder, de l'assetjament sexual, de les prerrogatives que es prenen els professors a les universitats, de l'alumne que es torna revolucionari i va contra el sistema.
Dubte sortia la pederàstia, aquí l'assetjament sexual...
És que de vegades els que tenim pinta de bones persones podem ser els més fills de puta. Per això ara em donen aquests papers. Sempre m'havien donat papers de bon noi.
Ets fàcil de dirigir?
D'entrada, com a actor desconfio dels directors. Penso que tenen un xec en blanc. El director d'escena és un invent del segle XX, abans no existia. Hi havia l'autor i l'empresari, que acostumava a ser el primer actor i feia les seves obres. I això del director d'escena va anar agafant pes i és la figura important i pot fer el que vulgui amb un Shakespeare, amb un Mamet, i jo penso que no. El director és un intèrpret com nosaltres i està obligat a explicar aquella història. I si no li agrada que n'escrigui una. Hi ha grans directors com el Boadella, com els Comediants, com La Fura dels Baus, que s'han inventat ells les històries. Ara bé, si tu fas un Shakespeare o un Mamet l'espectador ve a veure aquella obra, no les teves parides.
La teva crítica als directors inclou la Sílvia Munt, la teva parella, que et va dirigir a Dubte?
Un actor sempre busca complicitat amb el director, i com que amb la meva parella hi ha complicitat, ens va molt bé. Tant de bo féssim més coses junts. Confio en ella artísticament perquè va molt a favor de la història. I després, m'agrada el seu món, la seva sensibilitat, és un plaer.
"No sé interpretar un personatge si no me'l crec"
¿La teva empatia amb el personatge que fas fins on arriba? ¿T'és fàcil entendre'ls a tots?
És fàcil. És despertar les teves parts obscures. Jo no sé interpretar un personatge si no l'entenc, sóc un actor limitat. Hi ha actors que ho poden fer sense entendre-ho. Jo, si no l'entenc, si no sé per què aquella persona fa allò, no sé fer-ho. M'he de posar en el lloc d'aquest professor a qui s'acusa d'assetjament sexual, i tiro de molta imaginació. Sempre trobes dins teu primera matèria, perquè l'ésser humà és contradictori.
Noteu que el públic té dificultats per concentrar-se en les obres de teatre?
Cada vegada noto més un neguit, és evident. La gent silencia el mòbil, però continua connectada, vas veient les pantalletes que es van obrint. Això és una falta de respecte, no només per a nosaltres, sinó per al que tens al costat, i denota aquesta ansietat col·lectiva de sempre estar pendent de si t'han enviat un missatge. La culpa també pot ser nostra, perquè potser no els estem oferint una cosa prou interessant perquè s'oblidin del Twitter. Les dues parts hem de fer un esforç.
Dalt de l'escenari perceps sempre si hi ha connexió amb el públic?
De seguida sé si hi són o no hi són. A mi això m'importa més que si aplaudeixen més o menys, saber si estan pendents, si hi ha silenci a la sala. Es nota molt.
"La pujada de l'IVA del teatre és un cop baix"
Està en crisi el teatre?
Les primeres xifres diuen que està començant la pitjor temporada de la història del teatre a Barcelona dels últims 10 o 20 anys. Pinta molt malament. És per aquesta por que tenen tots de gastar i perquè les entrades han pujat tres o quatre euros amb l'increment de l'IVA. I, esclar, per 30 euros la gent s'ho pensa. Fins fa poc l'aficionat anava un cop al mes o cada dos mesos al teatre, potser ara hi anirà un cop a l'any o dos. I triarà allò que li diu tothom que s'ha de veure. I això és el que s'està notant. I tothom està molt preocupat. Aquest IVA és un cop baix, però molt baix.
Malgrat tot al teatre és on estàs més còmode.
M'agrada molt fer televisió també. L'avantatge del teatre és que els guions escrits pel Shakespeare, pel Mamet, són un material molt bo. I això és el que a mi m'apassiona del teatre, que tens uns materials que són alta literatura, clàssics. A la tele a vegades et trobes amb uns guions escrits de pressa i corrents.
De moment, amb aquest to teu tan amable ja han rebut els directors de teatre i els guionistes.
No, els directors de teatre més que els guionistes. Els directors de teatre tenen temps, els guionistes de televisió han d'escriure d'avui per demà. I, és clar, allà ni hi cap la reflexió, no hi cap la distància. Tot i que hi ha grans guionistes a la televisió, amics meus, i ells ho admeten.
El vostre sector va enrere?
D'entrada jo cobro un 50% menys que fa cinc anys. Les produccions abans es feien dos o tres mesos i ara tres o quatre setmanes. Nosaltres estarem dos mesos fent el Mamet però és una excepció, perquè som dos actors, perquè si fóssim quatre actors hi estaríem quatre setmanes. L'actor cobra quan estrena, quan assaja pràcticament no et paguen res. Aquest any he fet 3 produccions: un Mercader de Venècia al Nacional sis setmanes, el Dubte a l'estiu al Grec quatre setmanes i ara el Mamet al Romea vuit setmanes, i amb totes tres no hauré pogut viure del teatre. I sé que sóc un actor superprivilegiat. Això abans no era així. Les produccions eren més llargues, es feien gires, hi havia moltes més produccions audiovisuals. Però això està passant en tots els sectors. Ens hem de reinventar, despertar l'interès de la gent amb coses molt econòmiques.
Quanta gent t'ha aturat pel carrer avui?
Ningú, ningú. A algú li sona la teva cara, algú sap com et dius, però poca gent. Barcelona és una ciutat molt cosmopolita i a més hi ha molta gent que no veu TV3, que és potser on més he sortit. Potser quan vas a zones de Catalunya que es veu més TV3, allà sí que la gent et coneix més. I quan et coneixen la gent és molt amable i normalment la poca fama l'únic que et porta són avantatges, cap molèstia.
Al novembre fas cinquanta anys.
Sóc dels que diuen que com més anys he tingut més content estic amb mi mateix i amb la vida, i no enyoro res del passat. Però potser d'aquí deu anys això ja no ho diré.
Estàs bé amb tu mateix?
No, bé amb mi no. Em fotria d'hòsties a vegades. Però ja saps quines són les teves limitacions i potser no t'exigeixes tant a tu mateix. Estàs més tranquil. Per exemple, creus més en les teves capacitats com a persona, tens un criteri, una manera de pensar i t'atreveixes a compartir amb la gent el teu criteri. Jo abans era dels que callaven i els altres eren els que en sabien. I ara veig que els que em pensava que en sabien potser no en saben tant i jo potser en sé una mica més del que em pensava.
"M'acabo d'afiliar al PSC. I em fa il·lusió dir-ho"
Et mullaràs més, per tant.
Sí, ara toca. M'acabo d'afiliar al PSC. I em fa il·lusió dir-ho. Sempre he votat socialista però una mica a desgana, i en aquest moment, amb tot el que està passant, que és emocionant, trobo que s'ha de fer un referèndum, importantíssim, però estic en contra de la independència i estic a favor de l'estat federal. I com que el PSC ho ha dit molt clarament m'hi vaig afiliar automàticament, perquè en aquests dos mesos cadascú ha de donar la cara, dir el que pensa i debatre, sense posar-nos nerviosos. Estic intentant, de veritat, asseure'm en una taula i que un independentista em convenci i que jo me'l cregui. Ho estic desitjant, perquè jo penso just el contrari i no per una qüestió econòmica ni d'identitats, que en això podria compartir coses, sinó per una qüestió cultural. Per a mi si un dia la cultura espanyola és l'estranger em tallen un braç. M'encanta Carner, Rodoreda i Machado i Miguel Hernández, i m'agrada la Bernarda de Utrera i m'agrada el Lluís Llach i m'agrada la Maite Martín. Per això no sóc independentista, per una qüestió cultural, políticament ho podria ser. El dia que Miguel Hernández no sigui un poeta meu em sentiré molt trist.
I creus que l'independentisme porta a això?
El Rimbaud és un poeta estranger, no és un poeta meu, i el Baudelaire és un poeta estranger. I el dia que el Miguel Hernández o el Machado siguin poetes estrangers a mi em sabrà molt de greu. O el Lorca o el Valle Inclán. Perquè me'ls estimo tant com la Rodoreda, el Pla i el Carner. I no hi vull haver de renunciar, i per això sóc antiindependentista i ho diré ben clar. I si algú em convenç que no passarà res i que seguirà tot igual, doncs encantat, perquè hi ha moltes coses en què estic d'acord amb els independentistes.
I coneixes federalistes espanyols?
N'hi ha pocs, a Espanya. Però he viscut dos anys a Madrid i no ens veuen tan malament com ens pensem. Hi ha una gent que sí, que ens utilitzen, la caverna ja ho sabem, però hi ha molta manipulació. Molta. Jo crec que està una mica amplificat.
Però la teva aposta, l'Espanya federal, la veus possible?
Home, ho veig difícil. Però confio que amb el Pere Navarro i la gent que són poden fer una bona feina per convèncer Rubalcaba i companyia perquè això sigui possible. Hi confio, però costarà molt.
El moviment dels indignats com el vas viure?
Tinc una filla que hi anava i parlava amb ella, i també puc hi compartir moltes coses, però la meva resposta és que es presentin a les eleccions. El sistema de partits està obsolet, ja ho sabem. Però l'única manera de canviar-ho és des de dins.
Què et contestava la filla?
Que no. Que el que s'ha de fer és un altre sistema, que no creu en els partits, que s'ha de fer un altre tipus de democràcia. El debat que es creava era molt interessant.
De jove en què creies?
Jo vaig estar a l'11 de setembre del 77 amb la meva iaia. Ho recordaré tota la vida. La meva iaia, que era molt catalanista, em va dir: "Ramon, vols venir a la mani?" Jo tenia 14 o 15 anys. I tant, vaig anar-hi i era molt catalanista en la meva adolescència. Crec que ho continuo sent, però moderadament. Ara també veig la part que no m'agrada quan s'utilitza el catalanisme per fins que ja no comparteixo tant. En aquella època era un catalanisme pur i justificadíssim.
Tu que vas treballar al Digui, digui als inicis de TV3, dónes el català per normalitzat?
És una llengua feble i s'ha de continuar cuidant, mimant i protegint, per sobre del castellà. Amb això estem tots d'acord. Jo estic molt content que les meves filles hagin estudiat en català, parlen bé el castellà, escriuen bé el castellà. Jo en aquest tema crec que la cosa està bastant bé, no cal tocar-la gaire.
El teu vici és la Fórmula 1?
En sóc un gran aficionat. El futbol m'agradaria que m'agradés però no m'agrada. Veig els Barça-Madrid, però no en sóc gens aficionat, m'avorreixo. De petit sempre he tingut una gran passió pel motor, sóc dels que em comprava el Solo Moto i anava a les carreres.
Quin és el teu pilot preferit?
Em fa il·lusió que guanyi l'Alonso, però també sóc molt de Webber. Però m'agrada veure les estratègies i, a més, a la retransmissió que fan per TV3 ho expliquen molt bé, i disfrutes.
A l'adolescència de les teves filles t'ha sortit el pare carca?
El que he fet és tenir molta memòria del que feia jo a la seva edat i pensar què és el que a mi m'hauria agradat que em diguessin i no em van dir. O que no em diguessin i em van dir. No he anat de col·lega, però tampoc he sigut corcó, em sembla. El que sí que em posa una mica nerviós de la joventut és el tema de l'alcohol. Van a beure, no van a divertir-se. Jo anava a divertir-me, el beure era secundari. A més, quedàvem a les 10 de la nit. Ara queden a les dues de la matinada i van a beure, i amb això sí que m'he hagut de posar una mica seriós.
L'assignatura de pare la dónes per aprovada?
No està bé que ho digui jo, però és de les coses de les quals més orgullós em sento a la vida. De les que puc dir que em sembla que he fet bé. He tingut un gran avantatge, que és tenir una professió en què tens molt temps lliure i uns horaris molt especials: jo podia portar cada dia al col·legi les meves filles, anar-les a buscar, passar les tardes amb elles fent deures. Els hem pogut dedicar molt de temps, la Sílvia i jo. Penso que això és el més essencial. Estic molt orgullós de les filles que tinc.
Font: Elisenda Roca (www.ara.cat)

La casa d'Enric Majó, a Ciutat Vella, traspua vida, una vida intensa, plena de pintures que, com una segona pell, omplen les parets. Quadres que li van regalar amics ("Aquesta Moreneta i aquest Sant Sebastià són de l'Ocaña i aquest me'l va regalar i dedicar Vicente Escudero") i quadres seus de diferents èpoques. Emmarcat, el poema escrit amb lletra polida i menuda que li va regalar Salvador Espriu. És l'inici de l' Assaig de càntic en el temple, que Majó recita de memòria fins als últims versos: "I estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria".
Ben aviat, el fotògraf Jordi Pizarro i jo observem alguna cosa que no rutlla i que no té res a veure amb cap instal·lació artística: cales al sostre i la cuina apuntalada. Les entranyes de l'edifici on viu estan malaltes i necessiten una actuació urgent. "Mireu com està tot. És un trasbals", es queixa Majó. Sobre una taula hi ha una petita verge amb un casc groc i un mall a la mà. "Quan l'artista Guinovart va saber que la casa tenia problemes i s'havien de fer obres urgents, va tunejaraquesta marededéu, i me la va regalar. «És la Mare de Déu dels paletes -em va dir-, us ajudarà»", recorda i riu. "No ha servit de gaire. Hem hagut d'esperar set anys perquè l'Ajuntament apuntalés els pisos i donés permís per començar. Ara hem de fer-ho a corre-cuita i amb la crisi hi ha gent gran que no s'ho pot permetre. És terrible pensar que haurem de marxar, com ja ha fet el meu veí".
Sobre una calaixera de ditada catalana, una sèrie de pintures d'estil naïf expliquen la seva infantesa a Rubí. "Són part de la primera exposició que vaig fer l'any 1971. La infantesa és el més interessant: és el període que et marca, que et defineix i, a vegades, contra el que lluites".
Sant Mus i els 'hammam'
Hi ha també un sant ben curiós amb nom de joc de cartes. "No el coneixeu? És sant Mus, el dels miracles, un sant molt apreciat a Rubí: si tenies angines a qui li duies un ciri era a sant Mus, per coses més gruixudes anaves a Montserrat!" Presidint el menjador, un Bacus impressionant -"Aquest em va quedar molt teatral"- i al passadís una sèrie de quadres inspirats en els hammam, els banys orientals.
"Néstor Almendros em va dir: «A tu que t'agrada tant Egipte, no has anat mai a un hammam?» «No», li vaig respondre. «Vés-hi havent dinat, hi ha una llum magnífica». Ho vaig fer. Quan vaig tornar a l'hotel vaig començar a dibuixar sense parar. És meravellós, et trasllades a una altra època. Els d'Egipte són molt pobres i les seves parets tenen diverses capes de blauets i roses que, amb la humitat, queden al descobert, i fan una barreja molt atractiva".
Els primers hammam són els que més el van impactar, però els més impressionants per ell són els d'Istanbul. "Aquest quadre amb textures blaves, també inspirat en un hammam , era el preferit de Gil de Biedma".
A Enric Majó, la pintura li va canviar la vida. Potser per això mai no ha deixat de pintar. "Quan tenia dotze anys vaig dir a casa que volia estudiar. El pare era pastor i la mare treballava a casa. Com que em veien tan decidit a fer batxillerat, sempre em van fer costat. Van anar a parlar amb el professor, però els va desanimar dient: «L'Enric prou feina té a seguir estudiant». I, amb dotze anys, vaig decidir que si prou feina tenia, deixava aquell col·legi. Vaig començar a anar a classes nocturnes. A les vigílies de Nadal, un nou professor, el senyor Ribera, ens va proposar fer un pessebre d'argila i em va tocar la Mare de Déu. Quan la va veure, em va preguntar: «Qui t'ha ensenyat a fer això?» «Ningú», vaig respondre. «I quan treballes el fang?» «Quan plou, al carrer», vaig dir. «Doncs aquesta figura té moviment, què penses fer?» «M'han dit que no serveixo per estudiar». I em va preguntar: «Puc parlar amb els teus pares?» Aquell dia em va tocar la grossa! Un bon professor et pot canviar la vida".
Aquell mestre el va introduir en la cultura a l'antiga, diu, es va convertir en aprenent de pintor. Amb ell va aprendre tota la tècnica, retaules, pergamí, oli, aquarel·la, tot menys el que va aprendre als museus: "l'art en majúscules".
Figurant per a Marsillach
Al teatre hi va arribar per casualitat. "Amb divuit anys em guanyava la vida dibuixant: feia dibuix comercial. Vaig conèixer un grup de l'Institut del Teatre i m'hi vaig apuntar. Era el curs 64/65 i em va veure l'Adolf Marsillach, que em va contractar per fer de figurant amb frase a la seva companyia. Des d'aleshores no he parat".
Aquest estiu ha estat un dels intèrprets de l'espectacle À la ville de... Barcelona, al Teatre Grec, una sàtira poètica dirigida per Joan Ollé. "Esperem fer temporada a Barcelona a la tardor".