Font: Carles Capdevila (ara.cat)
Encara et posen nerviós les estrenes?
Cada vegada tinc més sentit de la responsabilitat i això em mata. Saps que hi ha gent que ve allà, que paga una entrada i que espera passar una estona agradable. Quan ningú em coneixia, en això ni hi pensava. Però ara posen el teu nom allà i sé com costa que la gent surti de casa. I amb tanta oferta gratuïta com hi ha em sembla un miracle que vinguin al teatre, i em sento responsable que aquella gent que han fet un esforç per venir se'n vagin contents.
T'atabalen les expectatives que generes.
Exacte. Hi ha algú que està esperant alguna cosa de tu. A més, al teatre tinc la sensació que a vegades no tractem bé l'espectador. És una cosa que m'obsessiona. Donem per fet que a l'espectador li podem fer el que vulguem, fins i tot insultar-lo, esquitxar-lo o avorrir-lo. Moltes vegades no s'entén res. Primer hem de fer que ho entengui, que no és fàcil. Després que passi una bona estona, que s'emocioni una mica, i si a més pensa, què més vols. A vegades sembla que els teatrers ens en oblidem i fem coses perquè es parli de nosaltres més que no per fer un servei. Això no vol dir fotre-li només comedietes ni vodevils, que també estan molt bé. També els pots fer una obra molt intel·lectual, però que en surtin satisfets.
I Oleanna, com és?
És un text molt, molt potent, polèmic, del David Mamet, una gran història, molt actual, d'una alumna que ha suspès i necessita que el professor l'aprovi perquè la matrícula val 40.000 euros, i a més creu que el suspens és injust. Amb aquesta situació comença l'obra i es va embolicant. Parla del poder, de l'assetjament sexual, de les prerrogatives que es prenen els professors a les universitats, de l'alumne que es torna revolucionari i va contra el sistema.
A Dubte sortia la pederàstia, aquí l'assetjament sexual...
És que de vegades els que tenim pinta de bones persones podem ser els més fills de puta. Per això ara em donen aquests papers. Sempre m'havien donat papers de bon noi.
Ets fàcil de dirigir?
D'entrada, com a actor desconfio dels directors. Penso que tenen un xec en blanc. El director d'escena és un invent del segle XX, abans no existia. Hi havia l'autor i l'empresari, que acostumava a ser el primer actor i feia les seves obres. I això del director d'escena va anar agafant pes i és la figura important i pot fer el que vulgui amb un Shakespeare, amb un Mamet, i jo penso que no. El director és un intèrpret com nosaltres i està obligat a explicar aquella història. I si no li agrada que n'escrigui una. Hi ha grans directors com el Boadella, com els Comediants, com La Fura dels Baus, que s'han inventat ells les històries. Ara bé, si tu fas un Shakespeare o un Mamet l'espectador ve a veure aquella obra, no les teves parides.
La teva crítica als directors inclou la Sílvia Munt, la teva parella, que et va dirigir a Dubte?
Un actor sempre busca complicitat amb el director, i com que amb la meva parella hi ha complicitat, ens va molt bé. Tant de bo féssim més coses junts. Confio en ella artísticament perquè va molt a favor de la història. I després, m'agrada el seu món, la seva sensibilitat, és un plaer.
"No sé interpretar un personatge si no me'l crec"
¿La teva empatia amb el personatge que fas fins on arriba? ¿T'és fàcil entendre'ls a tots?
És fàcil. És despertar les teves parts obscures. Jo no sé interpretar un personatge si no l'entenc, sóc un actor limitat. Hi ha actors que ho poden fer sense entendre-ho. Jo, si no l'entenc, si no sé per què aquella persona fa allò, no sé fer-ho. M'he de posar en el lloc d'aquest professor a qui s'acusa d'assetjament sexual, i tiro de molta imaginació. Sempre trobes dins teu primera matèria, perquè l'ésser humà és contradictori.
Noteu que el públic té dificultats per concentrar-se en les obres de teatre?
Cada vegada noto més un neguit, és evident. La gent silencia el mòbil, però continua connectada, vas veient les pantalletes que es van obrint. Això és una falta de respecte, no només per a nosaltres, sinó per al que tens al costat, i denota aquesta ansietat col·lectiva de sempre estar pendent de si t'han enviat un missatge. La culpa també pot ser nostra, perquè potser no els estem oferint una cosa prou interessant perquè s'oblidin del Twitter. Les dues parts hem de fer un esforç.
Dalt de l'escenari perceps sempre si hi ha connexió amb el públic?
De seguida sé si hi són o no hi són. A mi això m'importa més que si aplaudeixen més o menys, saber si estan pendents, si hi ha silenci a la sala. Es nota molt.
"La pujada de l'IVA del teatre és un cop baix"
Està en crisi el teatre?
Les primeres xifres diuen que està començant la pitjor temporada de la història del teatre a Barcelona dels últims 10 o 20 anys. Pinta molt malament. És per aquesta por que tenen tots de gastar i perquè les entrades han pujat tres o quatre euros amb l'increment de l'IVA. I, esclar, per 30 euros la gent s'ho pensa. Fins fa poc l'aficionat anava un cop al mes o cada dos mesos al teatre, potser ara hi anirà un cop a l'any o dos. I triarà allò que li diu tothom que s'ha de veure. I això és el que s'està notant. I tothom està molt preocupat. Aquest IVA és un cop baix, però molt baix.
Malgrat tot al teatre és on estàs més còmode.
M'agrada molt fer televisió també. L'avantatge del teatre és que els guions escrits pel Shakespeare, pel Mamet, són un material molt bo. I això és el que a mi m'apassiona del teatre, que tens uns materials que són alta literatura, clàssics. A la tele a vegades et trobes amb uns guions escrits de pressa i corrents.
De moment, amb aquest to teu tan amable ja han rebut els directors de teatre i els guionistes.
No, els directors de teatre més que els guionistes. Els directors de teatre tenen temps, els guionistes de televisió han d'escriure d'avui per demà. I, és clar, allà ni hi cap la reflexió, no hi cap la distància. Tot i que hi ha grans guionistes a la televisió, amics meus, i ells ho admeten.
El vostre sector va enrere?
D'entrada jo cobro un 50% menys que fa cinc anys. Les produccions abans es feien dos o tres mesos i ara tres o quatre setmanes. Nosaltres estarem dos mesos fent el Mamet però és una excepció, perquè som dos actors, perquè si fóssim quatre actors hi estaríem quatre setmanes. L'actor cobra quan estrena, quan assaja pràcticament no et paguen res. Aquest any he fet 3 produccions: un Mercader de Venècia al Nacional sis setmanes, el Dubte a l'estiu al Grec quatre setmanes i ara el Mamet al Romea vuit setmanes, i amb totes tres no hauré pogut viure del teatre. I sé que sóc un actor superprivilegiat. Això abans no era així. Les produccions eren més llargues, es feien gires, hi havia moltes més produccions audiovisuals. Però això està passant en tots els sectors. Ens hem de reinventar, despertar l'interès de la gent amb coses molt econòmiques.
Quanta gent t'ha aturat pel carrer avui?
Ningú, ningú. A algú li sona la teva cara, algú sap com et dius, però poca gent. Barcelona és una ciutat molt cosmopolita i a més hi ha molta gent que no veu TV3, que és potser on més he sortit. Potser quan vas a zones de Catalunya que es veu més TV3, allà sí que la gent et coneix més. I quan et coneixen la gent és molt amable i normalment la poca fama l'únic que et porta són avantatges, cap molèstia.
Al novembre fas cinquanta anys.
Sóc dels que diuen que com més anys he tingut més content estic amb mi mateix i amb la vida, i no enyoro res del passat. Però potser d'aquí deu anys això ja no ho diré.
Estàs bé amb tu mateix?
No, bé amb mi no. Em fotria d'hòsties a vegades. Però ja saps quines són les teves limitacions i potser no t'exigeixes tant a tu mateix. Estàs més tranquil. Per exemple, creus més en les teves capacitats com a persona, tens un criteri, una manera de pensar i t'atreveixes a compartir amb la gent el teu criteri. Jo abans era dels que callaven i els altres eren els que en sabien. I ara veig que els que em pensava que en sabien potser no en saben tant i jo potser en sé una mica més del que em pensava.
"M'acabo d'afiliar al PSC. I em fa il·lusió dir-ho"
Et mullaràs més, per tant.
Sí, ara toca. M'acabo d'afiliar al PSC. I em fa il·lusió dir-ho. Sempre he votat socialista però una mica a desgana, i en aquest moment, amb tot el que està passant, que és emocionant, trobo que s'ha de fer un referèndum, importantíssim, però estic en contra de la independència i estic a favor de l'estat federal. I com que el PSC ho ha dit molt clarament m'hi vaig afiliar automàticament, perquè en aquests dos mesos cadascú ha de donar la cara, dir el que pensa i debatre, sense posar-nos nerviosos. Estic intentant, de veritat, asseure'm en una taula i que un independentista em convenci i que jo me'l cregui. Ho estic desitjant, perquè jo penso just el contrari i no per una qüestió econòmica ni d'identitats, que en això podria compartir coses, sinó per una qüestió cultural. Per a mi si un dia la cultura espanyola és l'estranger em tallen un braç. M'encanta Carner, Rodoreda i Machado i Miguel Hernández, i m'agrada la Bernarda de Utrera i m'agrada el Lluís Llach i m'agrada la Maite Martín. Per això no sóc independentista, per una qüestió cultural, políticament ho podria ser. El dia que Miguel Hernández no sigui un poeta meu em sentiré molt trist.
I creus que l'independentisme porta a això?
El Rimbaud és un poeta estranger, no és un poeta meu, i el Baudelaire és un poeta estranger. I el dia que el Miguel Hernández o el Machado siguin poetes estrangers a mi em sabrà molt de greu. O el Lorca o el Valle Inclán. Perquè me'ls estimo tant com la Rodoreda, el Pla i el Carner. I no hi vull haver de renunciar, i per això sóc antiindependentista i ho diré ben clar. I si algú em convenç que no passarà res i que seguirà tot igual, doncs encantat, perquè hi ha moltes coses en què estic d'acord amb els independentistes.
I coneixes federalistes espanyols?
N'hi ha pocs, a Espanya. Però he viscut dos anys a Madrid i no ens veuen tan malament com ens pensem. Hi ha una gent que sí, que ens utilitzen, la caverna ja ho sabem, però hi ha molta manipulació. Molta. Jo crec que està una mica amplificat.
Però la teva aposta, l'Espanya federal, la veus possible?
Home, ho veig difícil. Però confio que amb el Pere Navarro i la gent que són poden fer una bona feina per convèncer Rubalcaba i companyia perquè això sigui possible. Hi confio, però costarà molt.
El moviment dels indignats com el vas viure?
Tinc una filla que hi anava i parlava amb ella, i també puc hi compartir moltes coses, però la meva resposta és que es presentin a les eleccions. El sistema de partits està obsolet, ja ho sabem. Però l'única manera de canviar-ho és des de dins.
Què et contestava la filla?
Que no. Que el que s'ha de fer és un altre sistema, que no creu en els partits, que s'ha de fer un altre tipus de democràcia. El debat que es creava era molt interessant.
De jove en què creies?
Jo vaig estar a l'11 de setembre del 77 amb la meva iaia. Ho recordaré tota la vida. La meva iaia, que era molt catalanista, em va dir: "Ramon, vols venir a la mani?" Jo tenia 14 o 15 anys. I tant, vaig anar-hi i era molt catalanista en la meva adolescència. Crec que ho continuo sent, però moderadament. Ara també veig la part que no m'agrada quan s'utilitza el catalanisme per fins que ja no comparteixo tant. En aquella època era un catalanisme pur i justificadíssim.
Tu que vas treballar al Digui, digui als inicis de TV3, dónes el català per normalitzat?
És una llengua feble i s'ha de continuar cuidant, mimant i protegint, per sobre del castellà. Amb això estem tots d'acord. Jo estic molt content que les meves filles hagin estudiat en català, parlen bé el castellà, escriuen bé el castellà. Jo en aquest tema crec que la cosa està bastant bé, no cal tocar-la gaire.
El teu vici és la Fórmula 1?
En sóc un gran aficionat. El futbol m'agradaria que m'agradés però no m'agrada. Veig els Barça-Madrid, però no en sóc gens aficionat, m'avorreixo. De petit sempre he tingut una gran passió pel motor, sóc dels que em comprava el Solo Moto i anava a les carreres.
Quin és el teu pilot preferit?
Em fa il·lusió que guanyi l'Alonso, però també sóc molt de Webber. Però m'agrada veure les estratègies i, a més, a la retransmissió que fan per TV3 ho expliquen molt bé, i disfrutes.
A l'adolescència de les teves filles t'ha sortit el pare carca?
El que he fet és tenir molta memòria del que feia jo a la seva edat i pensar què és el que a mi m'hauria agradat que em diguessin i no em van dir. O que no em diguessin i em van dir. No he anat de col·lega, però tampoc he sigut corcó, em sembla. El que sí que em posa una mica nerviós de la joventut és el tema de l'alcohol. Van a beure, no van a divertir-se. Jo anava a divertir-me, el beure era secundari. A més, quedàvem a les 10 de la nit. Ara queden a les dues de la matinada i van a beure, i amb això sí que m'he hagut de posar una mica seriós.
L'assignatura de pare la dónes per aprovada?
No està bé que ho digui jo, però és de les coses de les quals més orgullós em sento a la vida. De les que puc dir que em sembla que he fet bé. He tingut un gran avantatge, que és tenir una professió en què tens molt temps lliure i uns horaris molt especials: jo podia portar cada dia al col·legi les meves filles, anar-les a buscar, passar les tardes amb elles fent deures. Els hem pogut dedicar molt de temps, la Sílvia i jo. Penso que això és el més essencial. Estic molt orgullós de les filles que tinc.
