Mostrando entradas con la etiqueta Pablo Derqui. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Pablo Derqui. Mostrar todas las entradas




TEXTO: HENRIK IBSEN
ADAPTACIÓN: MARC ARTIGAU, CRISTINA GENEBAT y JULIO MANRIQUE
DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, IVÁN BENET, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, PABLO DERQUI, MIRANDA GAS, JORDI LLOVET, LLUÍS MARCO, CARLES PEDRAGOSA y ELENA TARRATS
DURACIÓN: 1h 30 min + 15min entreacto + 1h
FOTOGRAFIA: ROS RIBAS
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
SALA FABIÀ PUIGSERVER (LLIURE MONTJUÏC)


El sector teatral es un animal de costumbres, se encapricha de un autor y se representan sus obras más conocidas, pero se olvidan otras que sin tanto renombre, son igual de excelentes. Es lo que le pasaba, qué bien poder hablar en pasado, a Ibsen con L'ànec salvatge. Su última representación en España data de 1982, una servidora no había nacido, en Catalunya es la primera vez que se representa. 

Quizás haya sido que no es una obra realista, sino más bien simbólica, llena de metáforas y que requiere que su puesta en escena sea mitad y mitad. Un juego donde el director, los actores y los espectadores se dejen guiar por el texto, sin peros, simplemente con las ganas de descubrir la historia, mirando más allá de las acciones, los personajes esconden más palabras que las que son pronunciadas.

Una familia (pobre) vive feliz hasta que un antiguo amigo de la infancia aparece en sus vidas. Hasta el momento el secreto mejor guardado era tener un pato salvaje encerrado en el sótano, acompañado por gallinas y conejos. Pero entonces empieza el dilema, ¿es mejor vivir "un poco" engañado o descubrir toda la verdad? Evidentemente la caja de los truenos se abrirá, porque sino no habría obra.

L'ànec salvatge és un montaje 100% factoria Julio Manrique. Manteniendo la esencia del texto original, la adaptación ha conseguido quitarle el leve olor a naftalina del siglo XIX y ubicarlo en un espacio atemporal y sin referencias concertas a dónde. La magnífica escenografía de Lluc Castells nos evoca en cierta manera a Suecia (colores neutrons y esa madera clara predominante), pero sin que sea demasiado evidente. La puesta en escena sigue patrones anglosajones, como ya es habitual: texto que se funde con una espectacular música de Carles Pedragosa, que juntamente con Damien Bazin firman un espacio sonora que pone los pelos de punta y la dulce voz de Miranda Gas vuelve a deleitar a los presentes en sus momentos de "cabaret". 

Magistral dirección de Julio Manrique, que vuelve a contar con un reparto de primera, donde destaca: Ivan Benet, Hialmar, un padre y fotógrafo que ve cómo la tranquilidad de su familia se ve alterada con la llegada de un viejo amigo, Gregor (Pablo Derqui). Pero aunque ellos sean quienes desencadenan la acción, el peso de la misma recae en una extraordinaria, Gina (Laura Conejero) y en todo un descubrimiento, Heda (Elena Tarrats). Sin duda en el plano interpretativo poco a descubrir de los grandes nombres consagrados, pero Elena Tarrats ha conseguido robarnos el alma, con la contrucción de su personaje, inocente, preciosista, delicado y lleno de sensibilidad. Sus escenas son simplemente maravillosas.

Casi tres horas de tensión, a las que no les sobra ni un segundo, de un montaje sobresaliente. Una vez más, Julio Manrique vuelve a hacer diana y esta vez con todo un clásico. Va ser que no hay texto que se le resista. Por lo pronto esperemos que siga abriendo cajones si con ello ganamos experiencias teatrales a la altura y al nivel de L'ànec salvatge. Gracias y bravo!

L'ÀNEC SALVATGE

by on 20:53
TEXTO: HENRIK IBSEN ADAPTACIÓN: MARC ARTIGAU, CRISTINA GENEBAT y JULIO MANRIQUE DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE INTÉRPRETES: AND...
Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Francesc Melcion
Véns de l’atmosfera turbulenta de l’homenatge a Lou Reed Desde Berlín. Amb quina actitud has agafat Una giornata particolare?
És un canvi molt radical i això ha fet que l’agafés amb una certa por però a la vegada també amb moltes ganes. Sempre he tingut tendència a entrar en papers més temperamentals, més viscerals, que aprofundeixen molt més en la part obscura de les persones.
Com és el teu personatge en aquesta obra?
És molt més càndid, tot i que, com tota persona, també té les seves esquerdes i això és el que el fa interessant. Però és una persona pausada i tranquil·la, un tipus de personatge que jo encara no havia fet.
¿Has tingut present la pel·lícula d’Ettore Scola, ambientada en la Itàlia feixista del 1938, d’on surt l’espectacle?
La vaig veure fa molt i ara no he volgut tornar a veure-la. Però, parlant-ho amb l’Oriol Broggi, hem entès que no té sentit defugir-la, perquè el referent és molt gran. El que fem és homenatjar-la. Això no és una obra de teatre, és un guió cinematogràfic que hem adaptat al teatre.
Com l’heu fet?
Utilitzem una mica la pel·lícula per introduir l’obra. No podem defugir-la pels dos referents actorals que la van interpretar [Marcello Mastroianni i Sofia Loren] i perquè està en l’imaginari cultural del món. Però ens l’hem de fer nostra, és la manera més genuïna d’homenatjar-la. Perquè el Marcello és el Marcello i jo sóc diferent, ell era més vell i era més bo que jo. I la Clara Segura és molt millor que la Sofia Loren.
Com és la relació entre l’Antonietta i el Gabrielle, els dos personatges que feu?
Ell és fràgil, l’han fet fora de la feina i està esperant que el desterrin per la seva homosexualitat, com han fet amb la seva parella. I ella és una dona també molt menystinguda, mare de sis fills, subordinada al marit, sexualment explotada, té una relació marcial amb la família, i no s’adona que això no és normal.
Què els uneix?
Es coneixen, tots dos estan febles, i es fan companyia. Ell sent tendresa per ella, la veu molt necessitada d’amor i molt inculta. Ella veu una persona que la tracta amb normalitat i descobreix un món.
On et porta l’Oriol quan dirigeix?
Ell s’envolta de persones que sap que s’esforçaran per ells mateixos perquè els preocupa la feina; per tant, tria un bon equip i delega molt. Té les coses clares, però treballa des de la tranquil·litat i la consciència que les coses es fan a poc a poc. T’acompanya, i m’agraden els directors que treballen així: sense que te n’adonis, et porten on volen. I com que tu creus que hi has arribat per tu mateix, és més genuí.
Abans d’estudiar a l’Institut del Teatre vas fer humanitats. ¿No tenies clara la vocació?
No. A mi la vida m’ha portat cap aquí. Vaig fer humanitats perquè era el que menys em desagradava. Des de petit m’havia agradat muntar números, fer imitacions, a l’escola havia fet teatre i semblava que a la gent li agradava el que feia. A la facultat també vaig trepitjar els escenaris, principalment amb grups de música. No concebia que actuar pogués ser una professió i ara no sabria fer una altra cosa.
Què et dóna l’escenari?
La sensació de sentir-me realitzat, i la de ser una mena de mèdium d’una litúrgia. El teatre té una part de ritual molt maca. Quan l’espectador hi entra mira d’una altra manera, està projectant coses en tu, hi ha l’espai, la llum i tu fent la teva feina i donant sentit a la feina dels altres: el dramaturg, el director…
Deu ser una sensació molt poderosa.
Tota aquesta combinació d’elements genera una màgia, és art, és una conjugació de tensions, i ser dins d’això em fa sentir més ple, més viu, em reconforta, em reconcilia amb la vida.
Ser actor també té una part de procés en solitari. Com l’afrontes?
Al principi era més compulsiu. Amb el temps aprens que ets una peça d’un engranatge que té una dinàmica processual i depèn dels companys, del director, de l’escenografia que arriba o no arriba… Vas veient que és com cuinar: per molt que posis el foc a tota hòstia, l’arròs s’ha de fer a foc lent. Ara sóc més pacient, vaig seguint el temps que es va imposant i vaig veient com el personatge m’apareix. 
‘Una giornata particolare’, d’Ettore Scola i Ruggero Maccari. Dir.: Oriol Broggi. Amb Clara Segura, Pablo Derqui, Màrcia Cisteró. Biblioteca de Catalunya (Barcelona). De l’11 de març al 3 de maig

Font: Xavier Cervantes (ara.cat) | Foto: David Ruano
Sophia Loren i Marcello Mastroianni van compartir una de les interpretacions més delicades del cinema italià dels anys 70. Sota la direcció d’Ettore Scola, van protagonitzar Una giornata particolare(1977), estrenada aquí amb el títol Una jornada particular, tot i que tenia més a veure amb “una jornada especial”. Oriol Broggi manté el títol en italià en l’adaptació teatral que estrenarà a la Biblioteca de Catalunya l’11 de març perquè és “una pel·lícula molt especial”. També vol que ho sigui l’obra protagonitzada per Clara Segura i Pablo Derqui. “Tot depèn dels petits gestos, del que diuen i del que estan a punt de dir, de l’artesania de l’actor”, explica Broggi.
Una giornata particolare està ambientada a Roma l’any 1938, el dia que la ciutat es prepara per rebre la visita de Hitler. En un bloc de pisos, tots els veïns surten al carrer per veure la desfilada organitzada per Mussolini. Bé, tothom no. L’Antonietta, una mare de família nombrosa, es queda a casa. “Ella és feixista, però no hi va perquè prou feina té a casa”, precisa Broggi. Tampoc participa en “l’exaltació feixista” el Gabriele, un treballador de la ràdio pública italiana represaliat per ser homosexual i que no sap si serà desterrat o empresonat. “Ell no hi va perquè no encaixa; el feixisme l’ha exclòs”, afegeix el director. I encara hi ha un tercer personatge, la portera de l’edifici interpretada per Màrcia Cisteró, la societat que controla i jutja els protagonistes.
“Matar els pares” 
Clara Segura no amaga que l’ombra de Sophia Loren i Marcello Mastroianni és molt poderosa. “Els referents són molt grans i al principi han sigut com uns pares que ens han acompanyat, però després hem sentit la necessitat d’alliberar-nos-en, de matar els pares”, diu Segura. “No podem defugir el referent cinematogràfic, però és millor si interpretem des de nosaltres. Jo no em puc comparar amb el Marcello”, explica Pablo Derqui.
Un dels reptes del muntatge de la companyia La Perla 29 és conseqüència de la seva naturalesa com a adaptació d’una pel·lícula en què el que no es diu és tan important com el que es diu i la planificació juga un paper dramàtic determinant a l’hora de comunicar la intensitat emocional darrere cada petit gest dels actors. En canvi, “al teatre el primer pla el fa l’espectador”, recorda Segura, i la relació entre “aquestes dues persones solitàries” està molt poc verbalitzada. Tanmateix, es tracta de comunicar “l’amor i la compassió” entre dos veïns que es fan amics i que, segons Broggi, “van a parar al sexe des de la tendresa”. La interpretació, afegeix Segura, té “un risc emocional”.
El context històric d’ Una giornata particolare, la violència també existencial del feixisme, no és el mateix que el del 2015. “Avui no es tanquen els homosexuals en camps de concentració, però el feixisme, aquell context que estava aniquilant el Gabriele, ressona avui perquè encara hi ha prejudicis”, diu Derqui. “El feixisme és a l’aire. La part més evident no, però vivim en una societat en què les regles econòmiques i de poder que ens regeixen recorden el feixisme. No vivim en una democràcia plena i feliç. El nostre model no està funcionant”, assegura Broggi.
‘Incendis’ torna a Barcelona 
Una giornata particolare farà dos mesos de temporada a la Biblioteca, i després sortirà de gira. L’activitat de La Perla 29 seguirà al juny amb el retorn a Barcelona d’ Incendis, l’èxit de Wajdi Mouawad dirigit per Broggi i protagonitzat per Clara Segura i Julio Manrique. “La tornarem a estrenar el 18 de juny per acabar la temporada de la companyia a la Biblioteca”, diu Broggi.
La intimitat de Loren i Mastroianni
Ettor Scola i el guionista Ruggero Maccari van explicar el feixisme des de la intimitat d’ Una jornada particular (1977). La pel·lícula reflecteix el pes del totalitarisme. Sophia Loren apareix com l’estereotip de dona que projectava el feixisme, mare de família i sense eines culturals d’emancipació. Marcello Mastroianni és el marginat, que així i tot es qüestiona els seus valors. Tots dos van signar una interpretació memorable, com ho va ser la de Josep Maria Flotats i Anna Lizaran en l’adaptació teatral que van dur al Poliorama el 1984.

Font: ACN via ara.cat
La Perla 29 i el seu director Oriol Broggi han presentat aquest dilluns la nova temporada teatral de la companyia i les obres que acollirà la Biblioteca de Catalunya. Entre d'altres destaquen 'Timó d'Atenes' de William Shakespeare, que es podrà veure del 4 al 30 de novembre en el marc del Festival Shakespeare i està dirigida per David Selvas, i 'Una giornata particolare' d'Ettore Scola, amb els actors Clara Segura i Pablo Derqui, que dirigirà el mateix Broggi. El director de La Perla 29 ha afirmat que és possible que durant el camí vagin sorgint noves coses, noves produccions o propostes que acullin a la Biblioteca de Catalunya.
'Una giornata particolare', que Scola va dur al teatre adaptant la pel·lícula protagonitzada per Sophia Loren i Marcello Mastroianni que ell mateix havia dirigit, s'estrenarà al març del 2105, encara falta completar-ne el repartiment. L'obra se centra en una conversa entre dues persones. L'Antonella es dirigeix amb la seva família a veure una marxa militar organitzada per Mussolini amb la presència de Hitler. Al pis del costat, descobrirà un home que viu angoixat la resistència al règim. Comencen a parlar i ella descobrirà que la vida pot tenir moltes contradiccions i que pot anar més enllà de la seva petita quotidianitat com a mestressa de casa.
Fins al 19 d'octubre, seguirà a la Biblioteca de Catalunya 'Cels', la producció de La Perla 29, dirigida per Broggi i escrita per Wajdi Mouawad, i que va ser un èxit al final de la temporada anterior. 'Cels' és la darrera obra de la tetralogia 'La sang de les promeses', de la qual formen part 'Litoral', 'Incendis' i 'Boscos'. Eduard Farelo, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Ernest Villegas i Xavier Ricart en són els actors protagonistes.
El Festival Shakespeare se celebrarà del 23 de setembre al 29 d'octubre a la Biblioteca de Catalunya. David Selvas hi dirigirà 'Timó d'Atenes' de Shakespeare del 4 al 30 de novembre. Julio Manrique, Marta Marco, Jordi Rico, Mireia Aixalà, Albert Ribalta, Enric Auquer, Oscar Rabadán i Felix Pons són els actors d'aquesta coproducció de La Bruta i el Festival Shakespeare.
Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29 van presentar a mitjans de juliol a Barcelona l'espectacle musical 'El Petit Príncep'. L'obra s'estrenarà el 5 de desembre a la Sala Barts de Barcelona i es podrà veure fins a l'11 de gener de 2015. L'escenografia visual, el so, la música per a tots els públics i l'equip artístic amb intèrprets com Xavi Duch, Elena Gadel, Marc Pociello i el mateix director de l'obra Àngel Llàcer, són algunes de les claus de l'espectacle. El director musical, Manu Guix, va destacar en la roda de premsa de presentació que "aquest és un musical molt fantàstic en el que el Petit Príncep viatja per molts planetes i parla de sentiments molt reials i molt profunds".
Les obres que faran gira són 'TRANSLATIONS / TRADUCCIONS', de Brian Friel i dirigida per Ferran Utzet que girarà fins al novembre; 'Cels', que girarà d'octubre fins a desembre, i 'L'orfe del clan dels Zhao', que ho farà de gener a març de l'any que ve.
Petit marge per augmentar la programació
En el dossier de la temporada, Broggi ha explicat que els agradaria presentar tota la temporada ben grossa, ben tancada i poder-la cridar ben alt, però ha admès que no ho poden fer del tot perquè encara tenen "dubtes i incògnites pressupostàries". Així mateix, s'han reservat "un petit marge per poder anar programant coses o decidint nous projectes a mesura que avancen els mesos". Broggi ha manifestat que és possible que durant el camí vagin sorgint noves propostes, noves produccions o propostes que acullin a la Biblioteca de Catalunya.

Fuente: EFE via abc.es

El director Andrés Lima lleva el espíritu de Lou Reed al espectáculo musical «Desde Berlín», con el que el próximo 9 de septiembre se abre la temporada del Teatro Romea de Barcelona, que ha definido como «un poema audiovisual» y que cuenta con la actuación de Nathalie Poza y Pablo Derqui.
El director artístico del Romea, Borja Sitjà, que debuta en el cargo con «Desde Berlín», ha explicado hoy en la presentación que el proyecto surgió de muchas conversaciones y pensamientos, de ganas de trabajar a partir de la obra de Lou Reed y su manera de enfocar el arte.
Ese enfoque genérico se centró de manera específica en el disco de Lou Reed «Berlín», un álbum que, como recordaba hoy Sitjà, fue destrozado por la crítica cuando apareció en 1973.
Sexo, muerte, autodestrucción y suicidio conforman el eje temático de este disco, que habla de la historia de amor de dos personajes, Caroline, una prostituta drogadicta, y Jim, un proxeneta maltratador, y a partir de ese disco el Romea pidió a tres escritores de tres generaciones diferentes, Juan Villoro, Juan Cavestany y Pau Miró, que enviaran escenas inspiradas en el álbum para construir el espectáculo.

Espectáculo poético

Partiendo de las escenas enviadas por los tres autores, Andrés Lima añadió algunos textos y construyó la dramaturgia de la obra.
Lima ha dicho que «igual que Lou Reed decía que sólo hacía rock and roll y que lo importante era hacerlo desde el corazón, esta obra debe acometerse del mismo modo, desde el corazón» y añade: «Lou Reed era un poeta, además de un músico, y por esa razón hemos afrontado el espectáculo de una manera poética».
Con una cama de matrimonio como elemento escénico centraly un biombo en el que se proyectan vídeos y textos sugerentes y alegóricos, «Desde Berlín» aparece ante el espectador como «un poema visual» que, en palabras del director, «no rehuye la mirada hacia el lado salvaje y oscuro de la vida, porque en definitiva estamos ante una historia completa llena de tragedia y comedia».
El elemento común de «Desde Berlín» no sólo es la música de Lou Reed y su disco «Berlín» sino también la influencia que tuvo el rockero en muchas generaciones, por su forma de ver la vida y de expresarse, que tiene mucho que ver con Nueva York, la Factory, Warhol, o la tradición poética urbana de Delmore Schwartz, Saul Below o Allen Ginsberg.
Para la actriz Nathalie Poza, el espectáculo es difícil de definir: «cada día tengo más claro que es un trabajo poco intelectual, en el que ya sólo cabe tirarse al abismo».
La actriz, que toca el piano y canta en directo, ha confesado: «Lou Reed es el artista de mi vida y «Berlín» disparó mi imaginación con sólo 11 años, porque fue un disco que rompió las barreras que separan la poesía de la música y del teatro».
Pablo Derqui, popular por su interpretación de Enrique IV en la serie televisiva «Isabel», no ha ocultado sus nervios ante la inminencia del estreno de una obra en la que debe tocar la guitarra eléctrica en directo.
Los arreglos musicales para la obra han corrido a cargo de Jaume Manresa, exteclista del grupo Antònia Font.
Tras hacer temporada en el Romea hasta el 19 de octubre, el espectáculo se representará en Valencia y posteriormente durante cinco semanas en el teatro Matadero de Madrid.

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Borja Sitjà és el primer gestor cultural que assumeix la direcció del Romea, després d'una dècada llarga de la gestió de Focus. Sitjà, exdirector del Festival Grec, entre moltes altres direccions de risc, manté les accions paral·leles al vestíbul o en espais entorn de la sala (que es va inventar l'anterior director artístic, Julio Manrique); recupera el valor del teatre internacional (que va poder segellar Calixto Bieito durant el seu llarg mandat) després que l'operació Barcelona International Theater (BIT) naufragués a conseqüència de les retallades; també s'associa amb Viu el Teatre i Taller de Músics per recuperar la programació familiar dels anys 80 del Romea, que l'any passat va celebrar 150 anys i que és la sala no lírica degana de Barcelona.
El Romea prepara un cartell de profunda intensitat. Perquè les seves propostes són molt solvents o amb una notable capacitat de persuasió. Obrirà a mitjans de setembre amb Des de Berlín (L.R.), un sentit homenatge de Lou Reed que pareix del disc homònim i amb l'escriptura de Juan Villoro, Juan Cabestany i Pau Miró. Andrés Lima dirigeix Pablo Derqui i Nathalie Poza, “el projecte més emocionant de la meva vida”, rematava ella.
Abel Folk proposa una versió teatral de la novel·la L'última trobada, de Sándor Marai. Es tracta d'una adaptació que, adverteix l'actor, director i coproductor, ha tingut clamorosos èxits “i clamorosos no èxits”. Pentación Espectáculos serà per Nadal amb En el estanque dorado, d'Ernest Thompson, amb Lola Herrera i Héctor Alterio liderant el repartiment. Sergi Belbel torna al Romea amb Fedra, protagonitzat per Emma Vilarasau (acompanyada de Lluís Soler i Jordi Banacolocha). Belbel va fer la tesina de filologia francesa traduint aquesta peça en alexandrins catalans.
El Romea també incita al debut teatral del director de cine Cesc Gay. Els veïns de dalt és una comèdia amb molta relació de parella, habitual en la filmografia de Gay però amb un ritme i un to molt diferent, cosa que li va fer veure que “era més apropiada per al teatre que per al cine”. Àgata Roca, Pere Arquillué, Nora Navas i Jordi Rico són els quatre actors d'una comèdia àcida. El darrer títol de la programació anunciat és Entremeses, breus relats de Cervantes que José Luis Gómez ja va utilitzar per inaugurar el Teatro de la Abadía i que ara reprèn amb un repartiment jove, novament.
Sitjà té clar que aconseguir la projecció internacional al Romea no és suficient programant espectacles més enllà de les fronteres de prestigi, “això es resol amb bon gust i un talonari”. Romea serà internacional perquè aconseguirà coproduir espectacles propis perquè viatgin més enllà. Sitjà vol que les estrenes al Romea estiguin marcades en vermell a les agendes dels principals programadors internacionals. Per això confia en crear una nova aliança amb teatres com l'Odeón de París, l'Stabile de Nàpols, La Abadía de Madrid o el Nationale de Brussel·les per guanyar un projecte europeu, afegint-se a un projecte similar al de Cities on Stage, en el qual van participar teatres d'una dimensió i concepció similar a la del Romea; “el teatre privat més públic”, segons paraules del mateix Sitjà. Per ara, hi ha previstos tres espectacles que es podran veure a partir del juny; probablement, Fiona Shaw representarà The rime of the Ancient Mariner, un títol que ha segellat èxits a Londres Epidaure i Nova York. També es portarà La nit de Helver, interpretada per una actriu habitual en els films de Kosturica, que coprodueix l'espectacle. Finalment, Patti Smith parlarà, cantarà i llegirà Virginia Woolf.
I els solos?
Probablement, la primera gran aportació de Sitjà en la programació del Romea sigui Solos, una sèrie de 20 vetllades, els dilluns, on actors, directors i escriptors (destaca Juan Villoro i el crític Marcos Ordóñez) comparteixin fins a 60 minuts per destapar-se en algun fet que mai havien presentat abans. Per exemple, Xavier Albertí diu que explicarà la seva aventura al servei militar acompanyat d'un piano! Sitjà reivindica que el teatre només és possible amb artistes i per això els cedeix l'espai. Seran accions que s'aniran alternant amb el que segueixi programant la Fundació Romea.
La marca Viu el Teatre ja va normalitzar el teatre familiar els dissabtes a la tarda a l'antic teatre del CCCB. Ara planteja un programa al Romea en què s'hi pot veure el musical Patatu (a partir d'un personatge creat per l'actriu Àngels Bassas, fa uns anys vinculada a la companyia Romea de Bieito). També hi haurà elPerduts a la Viquipèdia, un divertit viatge per dins d'Internet, que es va estrenar al Grec de l'any passat. Completen el programa Els secrets de mr. Stromboli (la versió sala de l'espectacle de carrer inaugurat a la Mostra d'Igualada)i El venedor d'històries, del cantaire i músic Ireneu Tranis. Per a la iniciació a la música, se signa un programa i un cicle escolar amb Taller de Músics.
Finalment, l'Offside. Sitjà confia que hi poden haver fins a quatre propostes. Arrencarà a l'octubre amb unMinimacbeth, que serà l'aportació al Festival Shakespeare, que torna al Raval a la tardor.

Martínez: “Cal un terratrèmol”

Daniel Martínez, president del grup Focus, apel·la al terratrèmol per recuperar els ànims en els espectadors. Tot i que el Romea sigui de les poques places que ha mantingut el tipus en la cartellera de Barcelona (1,4 milions de recaptació, 60% d'ocupació), ja es detecta que la temporada 13/14 no haurà pogut recuperar el mig milió d'espectadors
perduts del curs 12/13.
Daniel Martínez, que els darrers mesos s'ha desvinculat de la presidència d'Adetca (Associació d'empresaris de teatre de Catalunya i també de la Faeteda (l'entitat de productors estatal) admet
la seva derrota: no ha sabut convèncer el ministre d'Hisenda del mal que està infringint l'IVA cultural al 21%. Només aspira ara que sigui la gent la que s'adoni de qui és el responsable de la desfeta cultural. Els productors han hagut d'assumir l'IVA que no pagaven els espectadors i
això ha implicat que es redueixi la seva capacitat de producció. Focus, que habitualment produïa una dotzena d'espectacles per temporada, s'ha vist forçada a produir-ne fins a 15. No hi ha gires, però tampoc suficient producte de qualitat que giri.

El Romea refà ponts

by on 15:42
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Borja Sitjà és el primer gestor cultural que assumeix la direcció del Romea, després d'una ...
Fuente: José Luis Romo (metropoli.com)

El crédito, la última comedia de Jordi Galcerán, se estrena estos días en Madrid y Barcelona. En la capital lo interpretan Carlos Hipólito y Luis Merlo a las órdenes de Gerardo Vera, mientras que, en la ciudad condal, lo hacen Jordi Bosch y Jordi Boixaderas bajo la batuta de Sergi Belbel. Dos tríos de lujo para un texto con dos montajes diferentes. Ésta ha sido la tónica en los últimos años de las carteleras barcelonesa y madrileña: vivir de espaldas la una a la otra. "Allí son muy suyos. La función ha ido bien en todas partes menos en Barcelona, porque allí sólo funciona lo que se hace en catalán", se quejaba Verónica Forqué hace un par de años, al hilo de la gira de Adulterios, la pieza de Woody Allen en la que dirigía a María Barranco y Miriam Díaz Aroca.


Sin embargo parece que, mientras en lo político Madrid y Barcelona se distancian, en lo escénico el puente aéreo cada vez tiene más vuelos. La efervescencia de ambas carteleras se contagia y retroalimenta. Autores punteros en Cataluña como Carol López han dado el salto a Madrid.
Ella triunfó la pasada temporada en la escena capitalina con Hermanas, pero se muestra cauta con esta tendencia. "Yo estrené Germanes en Barcelona con un éxito enorme en 2008 y a Madrid no llegó hasta 2013. Creo que sí podría haber venido antes pero no ha sido hasta ahora. Lo que ocurre es que no sé si de verdad en estos momentos hay más intercambio, que debería ser lo habitual. Oigo que compañeros van a Madrid y creo que así es como debería ser, pero no lo sé".
Coincidencia o no, Carol López regresará este año a Madrid para estrenar El viaje a ninguna parte en el Centro Dramático Nacional, mientras que el madrileño Miguel del Arco irá al Teatre Lliure a dirigir El enemigo del pueblo, en catalán. A sus órdenes tendrá a Pablo Derqui, actor popular gracias a montajes como Unes veus o Mort d'un viatjant.
"Estoy muy ilusionado con el proyecto. Creo que Lluis Pascual ha abierto mucho la mano y ahora ya no hay cosas sólo en catalán (en estos momentos, el Lliure programa Un trozo invisible de este mundo, un montaje de Juan Diego Botto, que empezó su andadura en el Teatro Español). Yo sí que noto cómo cada vez hay más gente de Madrid aquí y de Barcelona en Madrid. Todos salimos ganando porque lo importante es crear y el intercambio de ideas nos enriquece a todos". Derqui estará hasta el 13 de octubre en el Matadero con Roberto Zucco, una pieza que recibió magníficas críticas en su estreno en el Teatre Romea.

La escena off barcelonesa también llegará a la ciudad del Manzanares. Un ejemplo es El rey tuerto, un gran éxito de crítica y público de Marc Crehuet. Este verano agotó entradas en el madrileño Teatro Lara y se ha hecho un hueco de nuevo en la Sala Mirador que comanda Juan Diego Botto, donde se verá a partir del 17 de octubre.

Otro gran éxito barcelonés de la pasada temporada que se podrá ver en Madrid es la comedia gay Smiley, de Guillem Clua. Él ya sabe lo que es estrenar en Madrid gracias a impresionantes montajes como La piel en Llamas. "Yo también creo que cada vez hay más trasvase teatral entre ambas ciudades. Es una de las pocas consecuencias buenas de la crisis, porque es fruto de la necesidad. Antes hacíamos una producción y a lo mejor nos conformábamos con estar dos meses en Barcelona. Ahora queremos moverla más". Él precisamente se va a mudar a Madrid por un tiempo. "Tiene que ver con esto que estamos hablando. Yo llevo años diciendo que es increíble que no haya más intercmbio, porque nos enriquece a todos".
Como hablamos de interambio, también hay madrileños a los que ir a Barcelona les sienta bien. Es el caso de Ron La lá. La compañía ha estrenado en el Tetre Poliorama su montaje Siglo de Oro, siglo de ahora, donde se podrá ver hasta el 13 de septiembre. Un montaje ganador del MAX que está funcionando muy bien en la ciudad condal.
Carlos Be, curiosamente, nació en Barcelona pero ha crecido como dramaturgo en Madrid con obras en castellano. Ahora, su ciudad natal le está descubriendo. Allí representa ahora Peceras y Elepé en Átic 22 y en Teatre Tarantana se podrá ver Exhumación, del 25 al 29 de septiembre. Todas ellas en castellano. "Yo creo que ahora mismo la cartelera de Barcelona es más permeable. A esto han ayudado mucho las redes sociales. Los aficionados a través de Twitter, por ejemplo, siguen lo que pasa en otros lugares y apoyan para que los montajes se muevan de un lugar a otro. Ocurrió por ejemplo con El rey tuerto de Crehuet". Además, Carlos B quiere dejar claro que la barrera idiomática no debería ser un problema. "Yo he trabajado en Checho. Aquí representamos las obras en castellano porque Cataluña es bilingüe. Lo importante es el boca oreja y que la calidad del texto sea buena".

ADAPTACIONS i TREBALL DE TEXT: JERONI RUBIÓ
DIRECCIÓ i ESPAI: ORIOL BROGGI
INTÈRPRETS: TOMEU AMER, XAVIER BOADA, MARCIA CISTERÓ, PABLO DERQUI, POL LÓPEZ, ANNA MADUEÑO, CLARA SEGURA, ERNEST VILLEGAS i MONTSE VELLVEHÍ
DURADA: 2h 10min
PRODUCCIÓ: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Per un cop oblideu-nos del text, de la història, del que ens volen explicar i, ens hem de submergir en el món de les emocions, tenir els ulls ben oberts i deixar-se portar. No hi ha història, o potser sí, però tan subtil que passen d'escena en escena sense que importi gaire, només en un estat d'addició cap a la següent, preguntant-nos què veuran els nostres ulls.

Un homenatge al cinema i al teatre en uns moments difícils on les sales estan més buides que mai i que convida a la gent a omplir-les, perquè a dins hi ha vida, a dins hi ha tot un món. Un homenatge a Itàlia i el seu cinema, però sobretot un homenatge a Fellini i ja em perdonaran que no faci un tractat, però una és força analfabeta cinematogràfica i després d'aquestes dues hores hauria de començar a instruir-se una miqueta en el setè art.

Ningú com l'Oriol Broggi per omplir la Biblioteca de Catalunya d'imatges cinematogràfiques. La direcció d'actors i la construcció de l'espai és majestuosa, un meravellós viatge pels sentits que de vegades, poques, es perd en una dramatúrgia no del tot encarrilada amb moments més vigorosos i d'altres que necessiten un cop d'efecte rítmic.

Plantel de luxe interpretatiu en el que destaquen Pol López, tendra i satírica l'escena del pintor; Marcia Cisteró, una sorprenent titellaire. I capítol apart per la gran Clara Segura que obté un altre bombó de personatges per demostrar que es mou com peix a l'aigua en els moments còmics com en els dramàtics.

Cortines, projeccions, saltimbanquis i altres sorpreses variopintas completen una posada en escena de matrícula d'honor, per un muntatge que sense dubte és un pas endavant en la reeixida trajectòria de la companyia de La Perla 29. Com deia aquell: "Com es fa per ser feliç?", aneu a veure muntatges com aquest i ho descobríreu. 

28 i MIG

by on 0:30
ADAPTACIONS i TREBALL DE TEXT: JERONI RUBIÓ DIRECCIÓ i ESPAI: ORIOL BROGGI INTÈRPRETS: TOMEU AMER, XAVIER BOADA, MARCIA CISTERÓ, PAB...

TEXTO: BERNARD-MARIE KOLTÈS
TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: PABLO DERQUI, CRISTINA GENEBAT, IVAN BENET, MARIA RODRIGUEZ, XAVIER BOADA, ROSA GÀMIZ, XAVIER RICART i ORIOL GUINART
DURACIÓN: 1h 50min
PRODUCCIÓN: TEATRE ROMEA i TEATRE ESPAÑOL
TEATRO ROMEA

Sí ya se ha estrenado una de las obras que más prometía esta temporada. Y yo he sido de esas personas que hemos ido al Romea con ganas, con muchas ganas de descubrirla y a la salida nos hemos dado cuenta que no era para tanto. Y me da pena, mucha pena.

Personalmente, la dramaturgia de Koltès no dejan de ser un conjunto de frases, titulares, sorprendentes, sin duda, pero a las que quizás les falte un nexo. El espectador asiste impávido a una manera de explicar la historia diferente, no hay narrativa, sólo son frases, largas eso sí, pero pedazos de lo que quizás fuera una historia más larga con cuerpo, con forma.

Julio Manrique ha optado por la majestuosidad de una escenografía que recuerda demasiado al European House de Rigola) que interfiere más que ayuda al texto. Al tener paredes y estar tan sumamente encajonado en el espacio escénico perjudicamente seriamente la escucha en determinadas escenas. Además, dependiendo en que localidad te encuentres situado podrás ver algunas escenas o no. Se ha de reconocer que la escenografía no está concebida para ser vista desde las filas laterales y los anfiteatros. Los espectadores de estas localidades se pierden buena parte de la función. 

Pablo Derqui está sensacional, está claro que Manrique le ha regalado un caramelo de papel y el ha sabido sacarle gusto. Del resto del reparto destacaría a Rosa Gàmiz especialmente en su segundo papel de madre y Maria Rodríguez que papel tras papel consigue ganarse el aplauso del público. Otro de los habituales de Manrique es Oriol Guinart, que otra vez hace de mujer, y que, personalmente, me gustaría que en el próximo montaje verlo en un papel más protagonista, no necesariamente femenino.

Como si de una metáfora se tratara, y si se atiende a la construcción escenográfica, parece que el Romea se le ha quedado pequeño a Julio Manrique y su teatro necesita airearse un poco y salir a buscar nuevos horizontes más grandes. Pese a lo cual, y sin tener la visión nublada por el famoso montaje de Lluís Pasqual, Julio Manrique despierta de nuevo a Roberto Zucco a las nuevas generaciones, acentuando excesivamente el carácter de mito.

ROBERTO ZUCCO

by on 17:34
TEXTO: BERNARD-MARIE KOLTÈS TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE INTÉRPRETES: PABLO DERQUI, CRISTINA GENEBAT, IV...


Font: Antoni Ribas Tur (ara.cat)
"És una de les obres més difícils i fascinants de la història de la dramatúrgia contemporània", afirma Julio Manrique sobre Roberto Zucco , el text de Bernard-Marie Koltès (Metz, 1948 - París, 1989) que avui estrena al Teatre Romea. L'obra està revestida d'una aura mítica pel seu voltatge poètic i comporta tot un repte per als directors que s'hi enfronten: Koltès la va escriure pocs mesos abans de morir prematurament de sida, "mirant la mort molt de cara", diu el director, i aquesta tragèdia d'alta volada literària s'estavella amb la realitat més dura, perquè està inspirada en un personatge real, l'assassí en sèrie italià Roberto Succo. El 1981 Succo va commocionar el país després d'assassinar els seus pares als dinou anys. Va fugir de la presó el 1986 i va deixar un reguitzell de morts i violacions a França i Suïssa fins que va ser capturat a prop de casa dels pares, el 1988. La seva llegenda literària va començar quan Koltès va veure la seva fotografia en un cartell de la policia en una estació de metro. Succo es va suïcidar en una presó italiana el 1988, als 26 anys. "Koltès escriu l'obra per preguntar-se qui era Roberto Succo. El seu comportament no responia a cap pauta, a cap motiu. La fatalitat i la desgràcia de vegades no tenen un perquè. L'obra és molt directa, té una urgència, una intensitat i una cruesa que la fan commovedora", diu Manrique, que vol fer arribar la història als espectadors i que "no jutgin el criminal".
Roberto Zucco , Koltès també va apuntar el dit cap a "la família, l'ordre social i la infantesa", explica el director, a través dels personatges corrents que es creuen amb el protagonista. "L'obra ensenya la part miserable que hi ha en la normalitat", afegeix Cristina Genebat, que a més de participar en el muntatge com a actriu ha adaptat l'obra. "Traduir Roberto Zucco ha sigut com fer un sudoku dels més difícils", explica. Els personatges de Roberto Zucco"parlen llarg perquè no troben la paraula justa, com deia Koltès", subratlla Genebat, i la poesia del text els revesteix amb la "dignitat d'un heroi de tragèdia", afirma Manrique. "En aquesta obra la bellesa és una manera de restituir la justícia", diu el director del Teatre Romea.
Roberto Zucco també representa un repte per a l'actor que es posa dins la pell del protagonista. El personatge requereix "exigència i entrenament actoral" per fer arribar la història al públic, diu Manrique, que admet que li hauria agradat interpretar el paper. "Però si ho hagués fet, ara no l'hauria dirigit", reconeix. L'actor que ha triat és Pablo Derqui, per a qui el personatge és "un regal i una responsabilitat molt forta". "Roberto Zucco és un Hamlet modern, un forat negre, un mirall de tothom. És com un globus sonda de la societat i a la vegada està fora de tota moral. Quan et sembla que el tens, se t'escapa. No li dóna la gana ser atrapat en cap clixé, ni en el de rebel", afirma l'actor.
Derqui és l'únic dels intèrprets del muntatge que no fa més d'un paper. La vintena de personatges que l'obra té en total -persones corrents, anodines, que es poden trobar als suburbis de qualsevol gran ciutat- se'ls reparteixen Cristina Genebat, Ivan Benet, Maria Rodríguez, Xavier Boada, Rosa Gàmiz, Xavier Ricart i Oriol Guinart.
La família i altres presons
" Roberto Zucco és el testament literari de Koltès, l'obra potser està inacabada o li falta alguna revisió final, Koltès era un autor molt disciplinat", explica Manrique, que va quedar impactat pel mític muntatge que Pasqual va dirigir al Palau de l'Agricultura, la posterior seu del Lliure, l'any 1993, amb Eduard Fernández com a protagonista. "A partir de Roberto Succo, Koltès genera una faula, una creació poètica, un mite que li serveix de mirall. L'assassí és el poeta, el lúcid, el visionari", assegura el director. La veu literària de Koltès, explica Manrique, "només s'assembla a si mateix". Va escriure el seu últim text "amb ansietat i una mala llet molt forta; estava enfadat amb tot", diu.
La família és un altre tema important dins Roberto Zucco . La representen els conflictes que una de les protagonistes té amb els seus pares i germans per la seva relació amb Zucco. "L'obra parla de les presons físiques i metafòriques. La família s'hi pot convertir", conclou Manrique.


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Roberto Zucco és una tragèdia èpica que parteix d'un fet real. El dramaturg Bernard-Marie Koltès, conscient que la sida li retallava dràsticament la vida, decideix escriure una peça a partir d'un criminal que s'escapa de la presó i amplia la seva empremta de delinqüència entre el Mediterrani i les muntanyes de Savoia. El director, Julio Manrique, que es va enamorar d'aquesta peça arran de la posada en escena de Lluís Pasqual al Parc de l'Agricultura, el 1993, creu que Koltès plasma el seu desig de ràbia i revolta en Zucco (Pablo Derqui), un criminal que sembra el terror sense un mòbil clar, i també amb la germana petita d'una família (María Rodríguez), un altre personatge que es vol escapar de l'esclavitud familiar. L'obra comença funcions el 19 de febrer, s'estrena el 21 i estarà en cartell al Romea fins al 21 d'abril.
Koltès (1948-1989) era un gran contador d'històries i, alhora, un poeta, per la rigorositat amb què jugava amb el llenguatge. Per això, Manrique dóna per bona la definició de thriller poètic. Koltès, com el Zucco del muntatge, se situa en un terreny fora de la moral, des d'on qüestiona tant les accions violentes denunciades per la societat com els comportaments miserables consentits per la mateixa societat. L'autor dinamita la família, l'ordre social (protegit per la policia i per la justícia) i també la infància, tres estaments clau per a la convivència.
Manrique feia anys que tenia aquest muntatge al cap. Si li haguessin proposat interpretar-lo com a actor, diu, no l'hauria pogut afrontar com a director. També té clar que Derqui és l'actor que pot interpretar més bé aquest Zucco “escapista”. La producció al Romea disposa d'un repartiment de vuit actors, tot i que molts d'ells es doblen i tripliquen fent altres personatges. Això, segons Rosa Gàmiz, que interpreta fins a cinc personatges, és també un regal, perquè exigeix un treball que dóna molta recompensa a escena. Manrique admet que entrar en el joc teatral, en el fet que els actors multipliquin personatges sense amagar-se, és una fórmula que admira d'Oriol Broggi. El repartiment és de gran complicitat: el completen Cristina Genebat (que ha tornat a fer la traducció de l'obra), Ivan Benet, Xavier Boada, Xavier Ricart i Oriol Guinart.

Focus coproduirà amb l'Ajuntament de Madrid

L'empresa Focus ha signat un acord de col·laboració amb els teatres de l'Ajuntament de Madrid per coproduir espectacles. D'entrada, a principis de març, es representarà Cielo abierto (Celobert) al Teatro Español, amb Josep Maria Pou en el repartiment. També a l'octubre, però a la sala 1 del Matadero, farà estada la producció de Roberto Zucco dirigida per Manrique. El director celebrava ahir aquest privilegi de poder representar un text gens amable (i que pot costar que triomfi a la taquilla) amb el suport del Romea i, ara també, de l'Ajuntament de Madrid.
El president de Focus, Daniel Martínez, entén que el teatre privat i el públic han de treballar conjuntament sempre, més enllà que ara hi obliguin les restriccions econòmiques. El nou director del Teatro Español, Natalio Grueso, té clar que cal facilitar la connexió de la creativitat entre Barcelona i Madrid. Com que té menys oportunitats de produir espectacles, dóna la possibilitat a l'exhibició de muntatges que seria difícil veure en gira. Martínez, efectivament, ha comprovat que les gires gairebé han desaparegut a l'Estat i les estades als teatres de Madrid impliquen un elevat risc que és bo provar de reduir.
Focus manté el teatre de La Latina, que dirigeix artísticament Josep Maria Pou. L'Ajuntament decidirà quines obres de Focus vol assumir amb temporada a Madrid. Només si els directors artístics del Romea, la Villarroel i el Goya els sembla oportú, alguna producció podria fer estada en les sales de Barcelona. Daniel Martínez confessava irònic que els miraria de persuadir pel bé de les finances de Focus.

Un ‘thriller' poètic

by on 15:25
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Roberto Zucco  és una tragèdia èpica que parteix d'un fet real. El dramaturg Bernard-Marie...