Mostrando entradas con la etiqueta Oriol Broggi. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Oriol Broggi. Mostrar todas las entradas


TEXTO: FEDERICO GARCÍA LORCA
DIRECCIÓN y ESPACIO: ORIOL BROGGI
CREACIÓN MUSICAL: JOAN GARRIGA
INTÉRPRETES: IVAN BENET, ANNA CASTELLS, NORA NAVAS, PAU ROCA, CLARA SEGURA, MONTSE VELLVEHÍ y JUGUETÓN
MÚSICS: JOAN GARRIGA, MARIÀ ROCH y MARC SERRA
DURACIÓN: 1h 50min
FOTOGRAFIA: BITO CELS
PRODUCCIÓN: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA


Tercero y último Lorca de la temporada. Reparto de lujo y una obra que quien más quien menos pone los pelos de punta. Quizás sea una de las obras que más ha sufrido el paso del tiempo, a nadie le debería escandalizar el adulterio ni las rivalidades entre familias, pero lo que sí escandaliza, o al menos debería, el profundo machismo que destila. Oriol Broggi ha sido muy fiel al texto, lo ha vuelto a llevar a su terreno, a esa Biblioteca de Catalunya, a esa tierra, a esa Andalucía.

Con la platea a cuatro bandas, hay que aprovechar todo el espacio para colocar una silla más, las entradas han volado, mi situación de privilegio, bien aconsejada, en la segunda fila de una de las gradas paralelas. Juguetón camina, trota pero tengo la suficiente distancia para que lo vea como si tuviera delante una pantalla. Una concesión de la obra, más allá del titular, la presencia de una caballo vivo en directo no aporta nada más que la incertidumbre de saber si estará bien domado o no. Una simple proyección, espacio sonoro o incluso realidad aumentada hubieran hecho el mismo efecto.

El cartel encabezado por Clara Segura y Nora Navas ya promete. Dos de las grandes en escena, y la verdad es que es todo un gustazo ver cómo desgranan las frases de Lorca, poesía pura. Lo que no logro entender es el cambio de personajes de la primera escena, quizás en busca de un lucimiento de la Clara Segura, ya desde bien empezada la obra, pero a tenor por la cantidad de escenas de las que es protagonista, no haría faltar despistar al espectador.

Al mano a mano de damas, le acompaña un excepcional Leonardo, interpretado por Ivan Benet, brillante en cada réplica pero que alcanza su culmen con el duelo poético que mantiene con la Novia, Clara Segura. Montse Vellvehí nos regala los momentos con más comicidad de la pieza dramática en su papel de criada.

Uno de los elementos por los que guardaremos estas Bodas de Sangre en la memoria es por el espacio sonoro de Damien Bazin y por la estupenda banda sonora de Joan Garriga. Todo un viaje, sin movernos del asiento (nuevos por cierto, pero igual de incómodos) a esa Andalucía de sueños, de cuentos y de algunos tópicos. No entiendo, pero la inclusión del catalán en una de sus letras, demasiado hermanamiento. 

Pero sin duda el elemento más flojo de la función es la iluminación firmada por Pep Barcons, no es que la Biblioteca de Catalunya sea un lugar fácil de iluminar y menos con una poco acertada disposición del espacio escénico a cuatro bandas, realmente parece que sería más propicio hacerlo a dos, a tenor por la cantidad de sombras con las que se “alumbran” los personajes. Demasiados momentos a oscuras, el ambiente sonoro es importante, pero Bodas de Sangre es una obra de piel, y la piel te la da una mirada, una expresión.

Y mientras la sangre es derramada, me doy cuenta de que no se me han puesto los pelos de punta, de que ha faltado no sé qué que me erizara la piel, ese sentimiento de haber visto una obra maestra, inolvidable. Se agradece el viaje a Andalucía, ver un reparto interpretar con una naturalidad aplastante la difícil poética lorquiana pero esta vez el duende no me ha embrujado.

BODAS DE SANGRE

by on 19:11
TEXTO: FEDERICO GARCÍA LORCA DIRECCIÓN y ESPACIO: ORIOL BROGGI CREACIÓN MUSICAL: JOAN GARRIGA INTÉRPRETES: IVAN BENET, ANNA CA...


TEXTO: WAJDI MOUAWAD
TRADUCCIÓN: RAMON VILA
DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI y FERRAN UTZET
INTÉRPRETE: ERNEST VILLEGAS
DURACIÓN: 80min
FOTO: DAVID RUANO / LARA ALONSO
PRODUCCIÓN: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Volvemos a buscar la gallina de los huevos de oro, Wajdi Mouawad, autor de Incendis, que nos da tanto como nos quita. Hace un tiempo que me repito, al salir de ver sus obras, que no volveré a entrar en una función que lleve su nombre, pero sigo incumpliendo la promesa. Atraída por no sé bien qué, vuelvo a sumergirme en su poesía, esta vez poco condensada. Y no sé si la atmósfera cálida de la Biblioteca o que el discurso ya me suena que no consigo empatizar con lo que se me cuenta.

Volvemos a los temas recurrentes del autor: la muerte, su madre, el dolor, la guerra, una extremada misoginia contra las muejeres... esta vez en formato monólogo, un género extremadamente complicado de dirigir y de interpretar. A Ernest Villegas le falta intensidad, garra, no sé si es culpa de la interpretación o de la dirección pero echo a faltar una serie de recursos que me permitan ver el recorrido del personaje, que por el texto me lo puedo imaginar, pero que hubiese sido conveniente mostrar en escena.

Como ya he afirmado en varias ocasiones, la Biblioteca de Catalunya es un lugar mágico, que no necesita más que de ciertos toques en la iluminación de sus espectáculos para hacerlos espectaculares. En este caso la iluminación firmada por Quim Blancafort, salvo en algun caso, no consigue aproximar la magia, y a veces las sombras entorpecen más que ayudan. 

Un obús al cor no ha conseguido que me remueva en la butaca, más allá de la incomodidad habitual de las sillas de la Biblioteca. Pero, he visto nevar y quizás por ese simple hecho recuerde el montaje. ¿Seré capaz de cumplir la promesa con el próximo Mouawad? 

UN OBÚS AL COR

by on 20:06
TEXTO: WAJDI MOUAWAD TRADUCCIÓN: RAMON VILA DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI y FERRAN UTZET INTÉRPRETE: ERNEST VILLEGAS DURACI...

DRAMATURGIA: MARC ARTIGAU y ORIOL BROGGI
CREACIÓN y DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI
INTÉRPRETES: LAURA AUBERT, JORDI FIGUERAS, TONI GOMILA, MONTSE VELLVEHÍ, RAMON VILA y ERNEST VILLEGAS
DURACIÓN: 1h 50min
FOTO: BITO CELS
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Quizás comenzar diciendo que este patchwork de historias y de personajes de diferentes autores y épocas no ha sido demasiado de "el me gust" sería hacerle un flaco favor al montaje, que no busca tanto impactar como entretener. Con dos niveles de lectura, para aquellos espectadores avispados y fanáticos que vayan reconociendo uno por uno a los diferentes personajes que ante ellos se muestran, y otros, el espectador medio, que se deje de pamplinas y simplemente esté para el discursos independientemente de quien sea el mediador que lo pronuncie. 

A medio camino entre unos y otros, descifrando algunos de ellos, pero sin caer en la decepción por ser incapaz de ver a otros, intento buscarle una especie de sentido al montaje, un homenaje al teatro que le gusta a Oriol Broggi, al teatro en general, se ha visto, caramelo presente. Pero aún leyendo el subtítulo del espectáculo: "a les víctimes de l'esperança i l'optimisme" no veo qué relación guardan entre sí los diferentes personajes.

Quizás no sea justo valorar un espectáculo del cuál no has extraído todo su jugo bien por ignorancia, bien por falta de voluntad pero la vida y el teatro no está hechos para que todo el mundo llegue a las múltiples lecturas que de bien seguro se propuso Oriol Broggi al crearlo. Pero la mía, personal e intransferible, es que las costuras de este patchwork están a medio coser, el resultado es demasiado inconexo.

Eso sí, siempre habrá que agradecerle a Broggi haberle dado un papel dramático a Laura Aubert, demasiado centrada en lo cómico y al que lo dramático le sienta como un guante, nos transmite el dolor y hace que nos pongamos en su piel. Sólo dura un instante, ¡pero qué instante! Más agradecimientos, la incorporación de un gran Toni Gomila, de bien sabido que el salalt ayuda, o al menos a mi, me invita a aplaudir, pero Gomila demuestra que más allá del mallorquín hay tablas y eso se nota. Por último destacar el monólogo final de Montse Vellvehí, que según me chivan uno de esos frikis teatrales es un relato (sin todavía traducción) de Wajdi Mouawad y que es una autentica delicia para los oídos.

Hacía casi dos años que no iba a la Biblioteca y desafortunadamente para mi trasero, las matadoras sillas siguen siendo igual, es inaceptable que después de tanto tiempo o bien mi trasero se no haya acostumbrado a ellas, o alguien no haya puesto el grito en el cielo y se haya optado por cambiarlas por un asiento más cómodo. Dos horas de sufrimiento no ayudan nada a hacer sentirse al espectador como en casa, mi sofá ya les aseguro yo que es más cómodo. 

Sea como fuere, Oriol Broggi vuelve a buscar la magia de anteriores espectáculos salidos de la nada, pero esta vez, quizás no sean del gusto de todos. Algo me dice que la alta cultura va en desuso y las adivinanzas sentada en un teatro no me invitan a pensar sino más bien lo contrario. El truco, aquí, es no frustrarse, y dejarse llevar por los personajes, quien quiera que sean.

AL NOSTRE GUST

by on 20:59
DRAMATURGIA: MARC ARTIGAU y ORIOL BROGGI CREACIÓN y DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI INTÉRPRETES: LAURA AUBERT, JORDI FIGUERAS, TONI GOMILA, ...

Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

¡Es la guerra! O al menos lo ha sido durante las últimas tres temporadas para el Grupo Focus: Condal, Goya, Romea y La Villarroel. Y una guerra, que como bien afirmaba su presidente, Daniel Martínez, ha sido muy dura, y que no han acabado de ganar. Al ya consabido 21% de IVA, que no baja y el que le quita el sueño a más de uno, incluido Martínez, que afirma que no sólo afecta al bolsillo sino psicológicamente, hay que unirlo la falta de interés por el teatro (la cultura en general) del público. El Conseller de Cultura Ferran Mascarell cerraba con su parlamento la rueda de prensa afirmando que en los últimos cuatro años el consumo cultural ha bajado un 20%. Tanto desde Focus como desde la consejera afirman que la temporada 15-16 será la temporada del cambio, de la recuperación, pero lo cierto es que llevamos dos temporadas con las misma cantinela, y la temporada del cambio de momento sigue ausente.

Pero bueno mejor mantener el optimismo y entrar en materia, teatro por teatro, nombre tras nombre. Consulta, compara, compra tu entrada, pero sobre todo no te quedes en casa. Ellos (21%) no pierden, perdemos todos. 

TEATRE ROMEA

Como bien comenté hace unas semanas, iniciará temporada con un montaje esperado, El Grito en el Cielo de la compañía andaluza, La Zaranda. Un imperdible que lleva unos cuantos meses de gira recibiendo alabanzas a diestro y siniestro y que todavía no habíamos podido disfrutar en Barcelona. Del 8 al 20 de septiembre.

Después la primera reposición, Sócrates de Mario Gas e interpretado por Josep Maria Pou, que llenó el Romea en julio y que es un éxito seguro del 24 de septiembre al 18 de octubre.

A finales de octubre nos llega El Largo viaje del día hacía la noche de Eugene O'Neill con Mario Gas y Vicky Peña, que llenó la temporada pasada en Madrid, dejando a espectadores en la calle y con buenas críticas.

Otros que llenaron y arrasaron fueron Els Veïns de dalt, la ópera prima teatral del cineasta Cesc Gay, que esta temporada repite escenario y reparto de 11 de noviembre al 24 de enero.

Noticias frescas nos esperan a finales de enero con Panorama des del pont de Arthur Miller, dirigida por Georges Lavaudant y con un reparto de lujo: Eduard Fernández, Jordi Martínez, Mercè Pons, Marina Salas, Marcel Borràs y Pep Ambrós. Del 30 de enero al 10 de abril.

A mediados abril Mérida se instalará un poco más de 15 días en Barcelona, hablo del espectáculo César & Cleopatra protagonizado por Ángela Molina y Emilio Gutiérrez Caba. Del 13 de abril al 1 de mayo.

¡Vuelve Oriol Broggi al Romea! con Els cors purs, basada en el relato Mary de Cork de Joseph Kessel con dramatúrgia del propio Broggi y Marc Artigau en el reparto Pablo Derqui, Miranda Gas y Borja Espinosa. Mes de mayo y junio.

A falta de concretar el espetáculo del Grec 2016, la temporada del Romea, se completa con Teatro Familiar, los Solos (Mario Gas, Juan Echanove, Emma Vilarasau, Lluís Soler, Josep Maria Pou y Vicky Peña) y el OFF SIDE con La revolta dels Àngels de Enzo Corman protagonizada por Xavi Sáez, Guillem Motos y David Menéndez del 25 de septiembre al 18 de octubre y Plató ha mort de Manuel Dueso.

TEATRE GOYA

Como también comenté, la temporada del Goya comienza con Allegro de Paco Mir y el Cor del Teatre del 12 de septiembre al 4 de octubre. Del 6 al 11 de octubre vuelve a Barcelona, Autorretrato de un joven capitalista español protagonizado por Alberto San JuanY otra gran vuelta a su teatro, tal y como afirma Josep Maria Pou es la de Concha Velasco con Olivia y Eugenio del 15 de octubre al 15 de noviembre.

Uno de los platos fuertes de la temporada es el musical de pequeño-mediano formato, pero producido cuidando los detalles, según explica el mismo Pou, 73 raons per deixar-te de Guillem Clua y Jordi Cornudella con la dirección de Elisenda Roca y la dirección musical de Andreu Gallén, y un reparto que quita el hipo: Abel Folk, Mercè Martínez, Mone Teruel, Marc Pujol. Del 1 de diciembre al 10 de enero.

En febrero llega la gran sorpresa del Goya, Joan Pera protagonizará L'Avar, la comedia de Molière revisionada por el actor catalán y para lo que Pou anuncia que es un cambio de registro en lo que habitualmente estamos acostumbrados a ver en Joan Pera. ¿Seguirá siendo una comedia, L'avar? Del 7 de febrero al 1 de mayo lo descubriremos.

Y seguimos con los retornos, Lolita Flores se volverá a subir a las tablas del Goya para dejar volar a su Colometa en la versión del Joan Ollé de La Plaza del Diamante que ya pudimos degustar la temporada pasada. Del 4 al 28 de mayo.

Y falta un espectáculo que es del Grec 2016, así que colgaremos el cartel del "To be continued".

LA VILLARROEL

Abre fuego el duo Àlex Rigola- Woody Allen con Marits i Mullers con Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Graenzel, Sandra Monclús, Mar Ulldemolins (que substituye a Alba Pujol) y Lluís Villanueva. Del 16 de septiembre al 18 de octubre. Durante estos días habrá OFF SIDE con la obra de la compañía mexicana Vaca 35 que se estrenará en Fira Tàrrega, Cuando todos pensábamos que habíamos desaparecido.

En enero llega la joya de la corona, Infamia de Pere Riera, acompañado de su musa Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Anna Moliner y Francesc Ferrer, una obra sobre la vida, los deseos, las elecciones vitales y los caminos de decidimos seguir. Del 16 de enero al 14 de febrero.

El abril se presenta con aires madrileños, con La Estupidez de Rafael Spregelbrud protagonizada por Fran Perea, Toni Acosta, Ainhoa Santamaria, Javi Coll y Javier Márquez. Del 12 de abril al 1 de mayo.

Y acabando la temporada y antes de que empiece el Grec 2016 con la versión teatral de la película Smoking Room de J.D. Wallovits y Roger Gual con Abel Folk, Pau Roca y Joan Carreras... todo bajo el sello de Sixto Paz Teatre durante mayo y junio.

TEATRE CONDAL

Y para acabar seguimos con Emma Vilarasau y el mejor cómico del país, Jordi Bosch, como afirmó Jordi González, director de contenidos de Focus, en Caiguts del Cel dirigidos por Sergi Belbel y acompañados por Anna Barrachina y Carles Martínez. Del 4 de septiembre al 25 de octubre.

El resto de temporada la protagonizará el nuevo show del Mag Lari, OZOM del 1 de diciembre al 31 de enero. Taxi de y con Josema Yuste del 24 de febrero al 24 de abril. Y en mayo Reload 4.0, un coro gospel.
Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Francesc Melcion
Véns de l’atmosfera turbulenta de l’homenatge a Lou Reed Desde Berlín. Amb quina actitud has agafat Una giornata particolare?
És un canvi molt radical i això ha fet que l’agafés amb una certa por però a la vegada també amb moltes ganes. Sempre he tingut tendència a entrar en papers més temperamentals, més viscerals, que aprofundeixen molt més en la part obscura de les persones.
Com és el teu personatge en aquesta obra?
És molt més càndid, tot i que, com tota persona, també té les seves esquerdes i això és el que el fa interessant. Però és una persona pausada i tranquil·la, un tipus de personatge que jo encara no havia fet.
¿Has tingut present la pel·lícula d’Ettore Scola, ambientada en la Itàlia feixista del 1938, d’on surt l’espectacle?
La vaig veure fa molt i ara no he volgut tornar a veure-la. Però, parlant-ho amb l’Oriol Broggi, hem entès que no té sentit defugir-la, perquè el referent és molt gran. El que fem és homenatjar-la. Això no és una obra de teatre, és un guió cinematogràfic que hem adaptat al teatre.
Com l’heu fet?
Utilitzem una mica la pel·lícula per introduir l’obra. No podem defugir-la pels dos referents actorals que la van interpretar [Marcello Mastroianni i Sofia Loren] i perquè està en l’imaginari cultural del món. Però ens l’hem de fer nostra, és la manera més genuïna d’homenatjar-la. Perquè el Marcello és el Marcello i jo sóc diferent, ell era més vell i era més bo que jo. I la Clara Segura és molt millor que la Sofia Loren.
Com és la relació entre l’Antonietta i el Gabrielle, els dos personatges que feu?
Ell és fràgil, l’han fet fora de la feina i està esperant que el desterrin per la seva homosexualitat, com han fet amb la seva parella. I ella és una dona també molt menystinguda, mare de sis fills, subordinada al marit, sexualment explotada, té una relació marcial amb la família, i no s’adona que això no és normal.
Què els uneix?
Es coneixen, tots dos estan febles, i es fan companyia. Ell sent tendresa per ella, la veu molt necessitada d’amor i molt inculta. Ella veu una persona que la tracta amb normalitat i descobreix un món.
On et porta l’Oriol quan dirigeix?
Ell s’envolta de persones que sap que s’esforçaran per ells mateixos perquè els preocupa la feina; per tant, tria un bon equip i delega molt. Té les coses clares, però treballa des de la tranquil·litat i la consciència que les coses es fan a poc a poc. T’acompanya, i m’agraden els directors que treballen així: sense que te n’adonis, et porten on volen. I com que tu creus que hi has arribat per tu mateix, és més genuí.
Abans d’estudiar a l’Institut del Teatre vas fer humanitats. ¿No tenies clara la vocació?
No. A mi la vida m’ha portat cap aquí. Vaig fer humanitats perquè era el que menys em desagradava. Des de petit m’havia agradat muntar números, fer imitacions, a l’escola havia fet teatre i semblava que a la gent li agradava el que feia. A la facultat també vaig trepitjar els escenaris, principalment amb grups de música. No concebia que actuar pogués ser una professió i ara no sabria fer una altra cosa.
Què et dóna l’escenari?
La sensació de sentir-me realitzat, i la de ser una mena de mèdium d’una litúrgia. El teatre té una part de ritual molt maca. Quan l’espectador hi entra mira d’una altra manera, està projectant coses en tu, hi ha l’espai, la llum i tu fent la teva feina i donant sentit a la feina dels altres: el dramaturg, el director…
Deu ser una sensació molt poderosa.
Tota aquesta combinació d’elements genera una màgia, és art, és una conjugació de tensions, i ser dins d’això em fa sentir més ple, més viu, em reconforta, em reconcilia amb la vida.
Ser actor també té una part de procés en solitari. Com l’afrontes?
Al principi era més compulsiu. Amb el temps aprens que ets una peça d’un engranatge que té una dinàmica processual i depèn dels companys, del director, de l’escenografia que arriba o no arriba… Vas veient que és com cuinar: per molt que posis el foc a tota hòstia, l’arròs s’ha de fer a foc lent. Ara sóc més pacient, vaig seguint el temps que es va imposant i vaig veient com el personatge m’apareix. 
‘Una giornata particolare’, d’Ettore Scola i Ruggero Maccari. Dir.: Oriol Broggi. Amb Clara Segura, Pablo Derqui, Màrcia Cisteró. Biblioteca de Catalunya (Barcelona). De l’11 de març al 3 de maig

Font: Xavier Cervantes (ara.cat) | Foto: David Ruano
Sophia Loren i Marcello Mastroianni van compartir una de les interpretacions més delicades del cinema italià dels anys 70. Sota la direcció d’Ettore Scola, van protagonitzar Una giornata particolare(1977), estrenada aquí amb el títol Una jornada particular, tot i que tenia més a veure amb “una jornada especial”. Oriol Broggi manté el títol en italià en l’adaptació teatral que estrenarà a la Biblioteca de Catalunya l’11 de març perquè és “una pel·lícula molt especial”. També vol que ho sigui l’obra protagonitzada per Clara Segura i Pablo Derqui. “Tot depèn dels petits gestos, del que diuen i del que estan a punt de dir, de l’artesania de l’actor”, explica Broggi.
Una giornata particolare està ambientada a Roma l’any 1938, el dia que la ciutat es prepara per rebre la visita de Hitler. En un bloc de pisos, tots els veïns surten al carrer per veure la desfilada organitzada per Mussolini. Bé, tothom no. L’Antonietta, una mare de família nombrosa, es queda a casa. “Ella és feixista, però no hi va perquè prou feina té a casa”, precisa Broggi. Tampoc participa en “l’exaltació feixista” el Gabriele, un treballador de la ràdio pública italiana represaliat per ser homosexual i que no sap si serà desterrat o empresonat. “Ell no hi va perquè no encaixa; el feixisme l’ha exclòs”, afegeix el director. I encara hi ha un tercer personatge, la portera de l’edifici interpretada per Màrcia Cisteró, la societat que controla i jutja els protagonistes.
“Matar els pares” 
Clara Segura no amaga que l’ombra de Sophia Loren i Marcello Mastroianni és molt poderosa. “Els referents són molt grans i al principi han sigut com uns pares que ens han acompanyat, però després hem sentit la necessitat d’alliberar-nos-en, de matar els pares”, diu Segura. “No podem defugir el referent cinematogràfic, però és millor si interpretem des de nosaltres. Jo no em puc comparar amb el Marcello”, explica Pablo Derqui.
Un dels reptes del muntatge de la companyia La Perla 29 és conseqüència de la seva naturalesa com a adaptació d’una pel·lícula en què el que no es diu és tan important com el que es diu i la planificació juga un paper dramàtic determinant a l’hora de comunicar la intensitat emocional darrere cada petit gest dels actors. En canvi, “al teatre el primer pla el fa l’espectador”, recorda Segura, i la relació entre “aquestes dues persones solitàries” està molt poc verbalitzada. Tanmateix, es tracta de comunicar “l’amor i la compassió” entre dos veïns que es fan amics i que, segons Broggi, “van a parar al sexe des de la tendresa”. La interpretació, afegeix Segura, té “un risc emocional”.
El context històric d’ Una giornata particolare, la violència també existencial del feixisme, no és el mateix que el del 2015. “Avui no es tanquen els homosexuals en camps de concentració, però el feixisme, aquell context que estava aniquilant el Gabriele, ressona avui perquè encara hi ha prejudicis”, diu Derqui. “El feixisme és a l’aire. La part més evident no, però vivim en una societat en què les regles econòmiques i de poder que ens regeixen recorden el feixisme. No vivim en una democràcia plena i feliç. El nostre model no està funcionant”, assegura Broggi.
‘Incendis’ torna a Barcelona 
Una giornata particolare farà dos mesos de temporada a la Biblioteca, i després sortirà de gira. L’activitat de La Perla 29 seguirà al juny amb el retorn a Barcelona d’ Incendis, l’èxit de Wajdi Mouawad dirigit per Broggi i protagonitzat per Clara Segura i Julio Manrique. “La tornarem a estrenar el 18 de juny per acabar la temporada de la companyia a la Biblioteca”, diu Broggi.
La intimitat de Loren i Mastroianni
Ettor Scola i el guionista Ruggero Maccari van explicar el feixisme des de la intimitat d’ Una jornada particular (1977). La pel·lícula reflecteix el pes del totalitarisme. Sophia Loren apareix com l’estereotip de dona que projectava el feixisme, mare de família i sense eines culturals d’emancipació. Marcello Mastroianni és el marginat, que així i tot es qüestiona els seus valors. Tots dos van signar una interpretació memorable, com ho va ser la de Josep Maria Flotats i Anna Lizaran en l’adaptació teatral que van dur al Poliorama el 1984.

Font: ACN via ara.cat
La Perla 29 i el seu director Oriol Broggi han presentat aquest dilluns la nova temporada teatral de la companyia i les obres que acollirà la Biblioteca de Catalunya. Entre d'altres destaquen 'Timó d'Atenes' de William Shakespeare, que es podrà veure del 4 al 30 de novembre en el marc del Festival Shakespeare i està dirigida per David Selvas, i 'Una giornata particolare' d'Ettore Scola, amb els actors Clara Segura i Pablo Derqui, que dirigirà el mateix Broggi. El director de La Perla 29 ha afirmat que és possible que durant el camí vagin sorgint noves coses, noves produccions o propostes que acullin a la Biblioteca de Catalunya.
'Una giornata particolare', que Scola va dur al teatre adaptant la pel·lícula protagonitzada per Sophia Loren i Marcello Mastroianni que ell mateix havia dirigit, s'estrenarà al març del 2105, encara falta completar-ne el repartiment. L'obra se centra en una conversa entre dues persones. L'Antonella es dirigeix amb la seva família a veure una marxa militar organitzada per Mussolini amb la presència de Hitler. Al pis del costat, descobrirà un home que viu angoixat la resistència al règim. Comencen a parlar i ella descobrirà que la vida pot tenir moltes contradiccions i que pot anar més enllà de la seva petita quotidianitat com a mestressa de casa.
Fins al 19 d'octubre, seguirà a la Biblioteca de Catalunya 'Cels', la producció de La Perla 29, dirigida per Broggi i escrita per Wajdi Mouawad, i que va ser un èxit al final de la temporada anterior. 'Cels' és la darrera obra de la tetralogia 'La sang de les promeses', de la qual formen part 'Litoral', 'Incendis' i 'Boscos'. Eduard Farelo, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Ernest Villegas i Xavier Ricart en són els actors protagonistes.
El Festival Shakespeare se celebrarà del 23 de setembre al 29 d'octubre a la Biblioteca de Catalunya. David Selvas hi dirigirà 'Timó d'Atenes' de Shakespeare del 4 al 30 de novembre. Julio Manrique, Marta Marco, Jordi Rico, Mireia Aixalà, Albert Ribalta, Enric Auquer, Oscar Rabadán i Felix Pons són els actors d'aquesta coproducció de La Bruta i el Festival Shakespeare.
Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29 van presentar a mitjans de juliol a Barcelona l'espectacle musical 'El Petit Príncep'. L'obra s'estrenarà el 5 de desembre a la Sala Barts de Barcelona i es podrà veure fins a l'11 de gener de 2015. L'escenografia visual, el so, la música per a tots els públics i l'equip artístic amb intèrprets com Xavi Duch, Elena Gadel, Marc Pociello i el mateix director de l'obra Àngel Llàcer, són algunes de les claus de l'espectacle. El director musical, Manu Guix, va destacar en la roda de premsa de presentació que "aquest és un musical molt fantàstic en el que el Petit Príncep viatja per molts planetes i parla de sentiments molt reials i molt profunds".
Les obres que faran gira són 'TRANSLATIONS / TRADUCCIONS', de Brian Friel i dirigida per Ferran Utzet que girarà fins al novembre; 'Cels', que girarà d'octubre fins a desembre, i 'L'orfe del clan dels Zhao', que ho farà de gener a març de l'any que ve.
Petit marge per augmentar la programació
En el dossier de la temporada, Broggi ha explicat que els agradaria presentar tota la temporada ben grossa, ben tancada i poder-la cridar ben alt, però ha admès que no ho poden fer del tot perquè encara tenen "dubtes i incògnites pressupostàries". Així mateix, s'han reservat "un petit marge per poder anar programant coses o decidint nous projectes a mesura que avancen els mesos". Broggi ha manifestat que és possible que durant el camí vagin sorgint noves propostes, noves produccions o propostes que acullin a la Biblioteca de Catalunya.

Font: Belen Ginart (ara.cat)
Cels és l’última part de la tetralogia de Wajdi Mouawad La sang de les promeses. Ja heu muntat Litorals i Incendis, però us heu saltat Boscos. Per què?
Perquè Cels és extraordinària, i Boscos és una mica complicada, excessiva. I ara, amb els diners que tenim, el que fem és intentar gastar-los en el millor que ens passa per davant.
Com lliga amb la tetralogia?
N’és l’epíleg, amb una estètica molt diferent de les altres, però amb els mateixos temes: la vida, la mort, l’amistat, les passions, des d’una perspectiva hipermoderna, amb molta tecnologia.
De què parla l’obra?
És un thriller que desperta una curiositat tremenda pel que s’ha d’esdevenir. Parla de com la generació que té entre 20 i 35 anys paeix el món que ha heretat. És una generació desubicada, trista. Volen canviar el món. L’obra se centra en una cèdula hipersecreta d’una organització mundial que té la missió d’impedir un gran atemptat.
Com s’equilibra aquesta presència de les tecnologies amb la importància de la paraula?
Tota l’estona hi ha pantalles immenses, plànols de ciutats que poden ser atacades, zooms, Google Earths, molts missatges que arriben a l’ordinador, però finalment tot això ho sustenten els actors. El treball dels actors i el director és el mateix de sempre.
Dius al programa de mà que Cels és una obra complexa. Per què no ens l’hauríem de perdre?
Perquè Cels, i ara no parlo del nostre muntatge sinó de l’obra en general, és ideal per estimar el teatre. És teatre total, és una obra que t’arrossega. Et fa vibrar d’una manera molt especial.
Com es lliga que sigui una obra complexa i per a tots els públics?
És una obra que entra per la panxa. És molt intel·lectual, però no en fa ostentació i fa que quan la vas escoltant et sentis molt intel·ligent perquè l’entens. Les persones que són menys intel·lectuals o que fan anar menys el coco perquè el seu dia a dia no els ho permet es poden emocionar més perquè van més directes a les emocions. És una obra molt difícil de muntar, però quan la vas fent va esdevenint molt fàcil.
Com evolucionen els personatges en aquesta macrohistòria?
El retrat dels personatges és extraordinari i potentíssim. El que té de bo és que en cap moment es para la història per explicar-te els personatges, sinó que explicant-te la història vas entenent-los. I finalment l’espectador s’hi identifica.
Són unes persones que han de salvar el món, però ells també estan en crisi. ¿La mirada és molt negativa i depriment?
Sí. Però acaba amb un naixement. En aquest sentit, l’obra és extraordinària: et va ficant en la misèria, et va parlant del desastre que està a punt d’haver-hi al món i l’enllaça amb el desastre dels personatges, però hi ha un crit a la vida.
És el quart gran muntatge de La Perla 29 aquesta temporada, i dieu que esteu cansats. ¿Cansats de tanta feina, o de les condicions per fer-la?
Som una empresa grossa, ara molt grossa, que està en primera línia del sistema teatral i en ocasions és la que fa més produccions a Catalunya. Som capaços de fer quatre grans produccions a l’any, amb un pressupost molt gran, del qual el 22% és públic. Quan em reuneixo amb els polítics els dic que hem de trobar la manera de donar-hi una mica més de suport o això s’acabarà. Ja hem arribat al sostre de La Perla petita, podem fer-nos una miqueta més grans o ens cansarem i començarem a tirar una mica enrere, i serà una llàstima.
Quina resposta esteu rebent?
La resposta està sent molt bona, el departament i la regidoria de Cultura fan una bona feina, administren bé els recursos que tenen, el cas és si no haurien de disposar de més recursos.
I quin seria l’horitzó ideal?
Crec que l’horitzó natural de La Perla 29 seria consolidar el seu creixement, convertir-se en el que és, un teatre públic de Barcelona, gros, que en molts aspectes no és comercial, amb una associació d’espectadors... No es tracta d’incrementar el percentatge de diners públics. Si vénen més diners, jo puc fabricar més diners, molta més feina. Però ara els polítics no poden fer un pas endavant gran. I per tant l’horitzó real serà que l’any que ve haurem de recular una mica, amb el perill que això es pugui morir.
‘Cels’, de Wajdi Mouawad Direcció: Oriol Broggi Biblioteca de Catalunya (BCN). Del 18/6 fins al 27/7. Amb Eduard Farelo, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Xavier Ricart i Ernest Villegas


Fuente: Europa Press

El director de la compañía teatral La Perla29, Oriol Broggi, ha señalado que el grupo ha dado un "salto estético hacia adelante" con 'Cels', basada en un texto de Wajdi Mouawad.

Según ha explicado Broggi este miércoles en rueda de prensa, 'Cels' --que podrá verse en la Biblioteca de Catalunya del 18 de junio al 27 de julio-- es el epílogo de la teatralogía teatral 'La sangre de las promesas', de Mouawad, que contiene 'Litoral', 'Incendis' y 'Boscos', y que se viste con una estética diferente de estas piezas.

"Los temas son los mismos de siempre porque tiene un carácter universal", ha explicado, pero la diferencia radica en que el embalaje es muy moderno, con mucha tecnología de por medio y sin música en directo, por lo que la estética de la compañía se verá renovada.

La obra transcurre en un 'bunker' secreto de una agencia internacional de inteligencia, y donde las personas que allí trabajan intentan descodificar pistas que puedan ayudarles a evitar un ataque terrorista inminente a escala mundial.

"Los terroristas son personas de entre 20 y 35 años que están cansadas de que no se les escuche", ha explicado Broggi, y que quieren cambiar el mundo mediante este ataque.

"Hay una crítica social muy evidente", ha comentado, en la que, como es habitual en el autor, relaciona las dos caras más polarizadas del ser humano, como la brutalidad de un acto terrorista con la belleza del arte, la poesía y las matemáticas, ya que se descubre que la clave para entender los mensajes cifrados de los jóvenes terroristas se encuentra en un cuadro de Tintoretto.

En este thriller de dos horas, los actores --Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Eduardo Farelo, Xavier Ricart, Ernest Villegas, Carles Martínez y Enric Auter-- darán vida a personajes con profundos problemas emocionales que apenas se hablan entre ellos y que desprenden mucha tristeza, "imagen de la postmodernidad" según Broggi, pero que la acción no avanzará hasta que no aparezca su parte más humana.

A través de los diálogos entre los personajes, que "llevan implícita una carga filosófica muy grande", el público viajará con los actores hasta culminar la historia en cuatro o cinco catarsis que se enlazan entre ellas, ha explicado el director.

WAJDI MOUAWAD


Según ha explicado el actor Xavier Ricart, la obra de Mouawad es tan grande que se lleva a los actores por delante; "el argumento está tan bien tramado que deja heladas y pensativas a las personas".

La compañía teatral de Broggi ha interpretado todas las obras de la tetratolgía teatral 'La sangre de las promesas', excepto 'Bosques', una producción que se han saltado porque "sería muy cara de producir y el mundo de la cultura no está en su mejor momento".

En referencia al autor de la tetralogía, Broggi ha explicado que a pesar de que vive relativamente cerca de Barcelona y que visita a menudo la ciudad, no se prevé que se acerque al estreno, ya que "no le gusta ver sus propias obras".

ACTIVIDADES PARALELAS


'Cels' irá acompañada de actividades paralelas gratuitas para reflexionar sobre los conceptos que aparecen en la pieza, como un coloquio entre el economista Arcadi Oliveres, la filósofa Marina Garcés y el propio Broggi --el 4 de julio--, una charla sobre nuevas tecnologías con el diseñador de interactivos Carles Sora, el diseñador de vídeos Francesc Isern --el 14 de julio-- y un coloquio entre actores y espectadores --el 27 de julio--.

Como iniciativa promocional, las entradas para la función podrán adquirirse a 15 euros si se compran antes del estreno de la obra.

Font: Belen Ginart (ara.cat)
Tots dos sou al repartiment de L’orfe del clan dels Zhao, a les ordres d’Oriol Broggi. ¿Us van oferir la feina alhora?
M.M. No, l’Oriol m’ho va proposar primer a mi, i després em va demanar si el meu pare estava lliure.
LL.M. El meu personatge és el d’un home gran, però l’Oriol va estar dubtant de si l’havia de fer un jove, com ho són la resta dels actors. Finalment m’ho va proposar i d’entrada ho vaig acceptar perquè ho feia ell, que és un dels creadors més brillants de la seva generació. Ara estic encantat amb l’Oriol, amb el text i amb els companys de viatge.
Suposo que a tots dos us deu fer il·lusió que hi sigui l’altre.
M.M. Aquí no compartim cap escena, com sí que ho fèiem als Sis personatges en busca d’autor, que també vam fer junts. I és una llàstima, en aquella obra quan ens trobàvem era el més fàcil del món, perquè pots llegir als ulls de l’altre tot el que li passa.
LL.M.Treballar junts és molt gratificant, ella és una actriu feta, amb el seu currículum, amb el seu tarannà, ha fet el seu camí. Em dóna molta tranquil·litat treballar amb ella com un company més.
Us doneu consells?
M.M. Sí, jo el dirigeixo a ell i ell a mi.
LL.M. Al principi jo era una mica més feble, com a pare sempre busques oferir protecció, però ella no l’ha volgut mai. Ara ens diem coses però sense incordiar. Abans teníem més una relació pare-filla, ara és més de professional a professional.
¿El fet de compartir ofici i treballar junts té algun inconvenient?
M.M. Potser que pateixes més que amb un altre company.
LL.M. Durant els assajos, els actors sempre tenim un moment de feblesa. I veure que l’altre està en crisi et fa patir a tu també.
I com a espectadors, patiu quan l’altre és a l’escenari?
LL.M. És més dur des de fora que des de dins. Quan la Marta estrena tinc un nus a l’estómac més gran que quan estreno jo.
M.M. A mi em passa el mateix. En aquest cas serà un patiment compartit, i els que ho passaran pitjor seran la meva mare i el meu germà.
Marta, el teu pare deia abans que has anat fent camí sense voler la seva protecció.
M.M. Ha sigut una cosa molt inconscient, no és que jo m’hagués fet el propòsit d’evitar que ens relacionessin. Suposo que una vol fer mèrits propis. Però això m’ha anat passant amb l’edat. Com més gran m’he anat fent, i més segura m’he sentit de mi mateixa, més m’he aprofitat del fet de tenir-lo al meu costat, de poder aprendre’n i escoltar-lo, perquè m’ha ensenyat moltes coses. Ha sigut molt bon mirall perquè m’agrada com fa les coses, l’admiro.
LL.M. He de reconèixer que en això de no voler la meva protecció la Marta ha sigut molt sàvia, perquè ha anat amb els de la seva generació. I jo em vaig obligar a mi mateix a acceptar que havia de tirar amb els seus.
En tot cas, ¿et va fer gràcia que la Marta volgués ser actriu?
LL.M. Crec que hi ha una cosa molt genètica en la seva vocació, perquè de petita ja li agradava fer funcions. Però jo li vaig anar posant traves perquè no s’hi dediqués. Ho feia d’una manera molt sibil·lina, perquè sabia que si ho feia obertament no aconseguiria res.
Quin tipus de traves li posaves i per què?
LL.M. Li feia coses com aconseguir-li una figuració de tres mesos a La filla del mar, al Romea, amb Sergi Belbel. Pensava que tan temps sortint a l’escenari sense paper li faria avorrir el teatre, però s’ho va passar pipa. Aquesta és una professió dolorosa, a ningú li regalen res. I un vol evitar el patiment als fills.
M.M. El meu pare sempre m’ha dit que això és una carrera de fons. Però és que jo mai no he tingut l’ambició d’arribar enlloc, sempre deia: “Sóc tan feliç amb el que em va arribant de mica en mica”. Jo vaig començar fent infantils: tres funcions diàries, muntar i desmuntar... Quan algú jove em ve a demanar consell sobre aquest ofici li dic que l’important és el recorregut, no ser reconegut.
¿Compartiu una mateixa visió del teatre?
LL.M. Sí. Potser ella està en una ona més moderna, hi ha coses que a ella encara li interessen i que a mi potser ja no, perquè amb el temps em continua agradant molt fer teatre, però veure’n em fa certa mandra. Però coincidim molt en l’estètica i en l’ètica, en la manera de fer-lo. Tenim un criteri molt semblant.
¿Hi ha algun projecte més personal que us agradaria compartir?
LL.M. Jo sóc molt autodidacte i mai m’he atrevit gaire a dirigir, tinc criteri però crec que em falta metodologia. Però m’agradaria dirigir una obra de gent jove on pogués emergir el motor artístic que conec de la Marta. Quan em falti la força com a actor, m’agradaria dedicar-la a ajudar-la a ella a ser actriu. M’agradaria abocar la meva energia a aconseguir que aquesta família encara formi part del món cultural català.
M.M.[Rient] Potser ens mataríem...! No, estaria molt bé que em dirigís en una obra, perquè en sap molt.

'L’ORFE DEL CLAN DELS ZHAO'
TEATRE ROMEA
HOSPITAL, 51. BARCELONA
Fins a l’11 de maig
Font: EFE vía lavanguardia.com

El actor Xavier Boada da vida a Rafael Casanova en un espectáculo con formato de rueda de prensa que se verá en el Born Centre Cultural y una decena de centros cívicos de Barcelona, según ha explicado hoy el director Oriol Broggi en un acto en el que han irrumpido los personajes de la obra.

Casanova en directe es un espectáculo "a medio camino entre el teatro y la conferencia", que se estrenará el próximo 4 de noviembre en el Centro Cívico Casa Elizalde, según ha aclarado el dramaturgo, poco antes de que sus palabras hayan sido interrumpidas por el actor Xavier Boada que, caracterizado como Rafael Casanova, ha tomado las riendas de la rueda de prensa.

Los periodistas presentes en la sede del Instituto de Cultura de Barcelona (ICUB) del Ayuntamiento de Barcelona han podido comprobar de primera mano como una rueda de prensa se puede convertir en una atípica clase de historia.
El actor Xavier Boada ha explicado, en boca del que era conseller en cap en 1714, la situación de Barcelona poco antes de que las tropas borbónicas entraran en la ciudad.

Rafael Casanova ha aparecido acompañado del actor Óscar Intente, en el papel del ayudante del conseller en cap, y del intérprete Xavier Ricard, que ha representado a un azorado presentador que se ve obligado a lidiar con una rueda de prensa poco habitual.

Entre el público, los actores Alfons Nieto y Anna Castells han hecho las primeras preguntas, en espera de que el sorprendido público se atreviera a dirigirse a Rafael Casanova.

Cuando la representación ha finalizado, Oriol Broggi ha aclarado que la obra "tiene un texto básico" escrito por Marc Arigau, pero los actores están preparados para "improvisar y adaptarse a las preguntas del público".

El comisario de los actos que conmemoran el tricentenario del asedio a Barcelona de 1714, Toni Soler, ha reconocido que "Casanova en directe" conlleva cierto riesgo porque "desacraliza la historia, pone a prueba nuestro sentido del humor, mezcla pasado y futuro y permite la participación del público".

No obstante, "este riesgo es lo que hace interesante esta propuesta", que "no pretende explicar toda la historia", pero espera "despertar la curiosidad" y animar a la gente a seguir indagando en el pasado de Barcelona y Catalunya.

ADAPTACIONS i TREBALL DE TEXT: JERONI RUBIÓ
DIRECCIÓ i ESPAI: ORIOL BROGGI
INTÈRPRETS: TOMEU AMER, XAVIER BOADA, MARCIA CISTERÓ, PABLO DERQUI, POL LÓPEZ, ANNA MADUEÑO, CLARA SEGURA, ERNEST VILLEGAS i MONTSE VELLVEHÍ
DURADA: 2h 10min
PRODUCCIÓ: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Per un cop oblideu-nos del text, de la història, del que ens volen explicar i, ens hem de submergir en el món de les emocions, tenir els ulls ben oberts i deixar-se portar. No hi ha història, o potser sí, però tan subtil que passen d'escena en escena sense que importi gaire, només en un estat d'addició cap a la següent, preguntant-nos què veuran els nostres ulls.

Un homenatge al cinema i al teatre en uns moments difícils on les sales estan més buides que mai i que convida a la gent a omplir-les, perquè a dins hi ha vida, a dins hi ha tot un món. Un homenatge a Itàlia i el seu cinema, però sobretot un homenatge a Fellini i ja em perdonaran que no faci un tractat, però una és força analfabeta cinematogràfica i després d'aquestes dues hores hauria de començar a instruir-se una miqueta en el setè art.

Ningú com l'Oriol Broggi per omplir la Biblioteca de Catalunya d'imatges cinematogràfiques. La direcció d'actors i la construcció de l'espai és majestuosa, un meravellós viatge pels sentits que de vegades, poques, es perd en una dramatúrgia no del tot encarrilada amb moments més vigorosos i d'altres que necessiten un cop d'efecte rítmic.

Plantel de luxe interpretatiu en el que destaquen Pol López, tendra i satírica l'escena del pintor; Marcia Cisteró, una sorprenent titellaire. I capítol apart per la gran Clara Segura que obté un altre bombó de personatges per demostrar que es mou com peix a l'aigua en els moments còmics com en els dramàtics.

Cortines, projeccions, saltimbanquis i altres sorpreses variopintas completen una posada en escena de matrícula d'honor, per un muntatge que sense dubte és un pas endavant en la reeixida trajectòria de la companyia de La Perla 29. Com deia aquell: "Com es fa per ser feliç?", aneu a veure muntatges com aquest i ho descobríreu. 

28 i MIG

by on 0:30
ADAPTACIONS i TREBALL DE TEXT: JERONI RUBIÓ DIRECCIÓ i ESPAI: ORIOL BROGGI INTÈRPRETS: TOMEU AMER, XAVIER BOADA, MARCIA CISTERÓ, PAB...