Mostrando entradas con la etiqueta Eduard Fernández. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Eduard Fernández. Mostrar todas las entradas

Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

¡Es la guerra! O al menos lo ha sido durante las últimas tres temporadas para el Grupo Focus: Condal, Goya, Romea y La Villarroel. Y una guerra, que como bien afirmaba su presidente, Daniel Martínez, ha sido muy dura, y que no han acabado de ganar. Al ya consabido 21% de IVA, que no baja y el que le quita el sueño a más de uno, incluido Martínez, que afirma que no sólo afecta al bolsillo sino psicológicamente, hay que unirlo la falta de interés por el teatro (la cultura en general) del público. El Conseller de Cultura Ferran Mascarell cerraba con su parlamento la rueda de prensa afirmando que en los últimos cuatro años el consumo cultural ha bajado un 20%. Tanto desde Focus como desde la consejera afirman que la temporada 15-16 será la temporada del cambio, de la recuperación, pero lo cierto es que llevamos dos temporadas con las misma cantinela, y la temporada del cambio de momento sigue ausente.

Pero bueno mejor mantener el optimismo y entrar en materia, teatro por teatro, nombre tras nombre. Consulta, compara, compra tu entrada, pero sobre todo no te quedes en casa. Ellos (21%) no pierden, perdemos todos. 

TEATRE ROMEA

Como bien comenté hace unas semanas, iniciará temporada con un montaje esperado, El Grito en el Cielo de la compañía andaluza, La Zaranda. Un imperdible que lleva unos cuantos meses de gira recibiendo alabanzas a diestro y siniestro y que todavía no habíamos podido disfrutar en Barcelona. Del 8 al 20 de septiembre.

Después la primera reposición, Sócrates de Mario Gas e interpretado por Josep Maria Pou, que llenó el Romea en julio y que es un éxito seguro del 24 de septiembre al 18 de octubre.

A finales de octubre nos llega El Largo viaje del día hacía la noche de Eugene O'Neill con Mario Gas y Vicky Peña, que llenó la temporada pasada en Madrid, dejando a espectadores en la calle y con buenas críticas.

Otros que llenaron y arrasaron fueron Els Veïns de dalt, la ópera prima teatral del cineasta Cesc Gay, que esta temporada repite escenario y reparto de 11 de noviembre al 24 de enero.

Noticias frescas nos esperan a finales de enero con Panorama des del pont de Arthur Miller, dirigida por Georges Lavaudant y con un reparto de lujo: Eduard Fernández, Jordi Martínez, Mercè Pons, Marina Salas, Marcel Borràs y Pep Ambrós. Del 30 de enero al 10 de abril.

A mediados abril Mérida se instalará un poco más de 15 días en Barcelona, hablo del espectáculo César & Cleopatra protagonizado por Ángela Molina y Emilio Gutiérrez Caba. Del 13 de abril al 1 de mayo.

¡Vuelve Oriol Broggi al Romea! con Els cors purs, basada en el relato Mary de Cork de Joseph Kessel con dramatúrgia del propio Broggi y Marc Artigau en el reparto Pablo Derqui, Miranda Gas y Borja Espinosa. Mes de mayo y junio.

A falta de concretar el espetáculo del Grec 2016, la temporada del Romea, se completa con Teatro Familiar, los Solos (Mario Gas, Juan Echanove, Emma Vilarasau, Lluís Soler, Josep Maria Pou y Vicky Peña) y el OFF SIDE con La revolta dels Àngels de Enzo Corman protagonizada por Xavi Sáez, Guillem Motos y David Menéndez del 25 de septiembre al 18 de octubre y Plató ha mort de Manuel Dueso.

TEATRE GOYA

Como también comenté, la temporada del Goya comienza con Allegro de Paco Mir y el Cor del Teatre del 12 de septiembre al 4 de octubre. Del 6 al 11 de octubre vuelve a Barcelona, Autorretrato de un joven capitalista español protagonizado por Alberto San Juan. Y otra gran vuelta a su teatro, tal y como afirma Josep Maria Pou es la de Concha Velasco con Olivia y Eugenio del 15 de octubre al 15 de noviembre.

Uno de los platos fuertes de la temporada es el musical de pequeño-mediano formato, pero producido cuidando los detalles, según explica el mismo Pou, 73 raons per deixar-te de Guillem Clua y Jordi Cornudella con la dirección de Elisenda Roca y la dirección musical de Andreu Gallén, y un reparto que quita el hipo: Abel Folk, Mercè Martínez, Mone Teruel, Marc Pujol. Del 1 de diciembre al 10 de enero.

En febrero llega la gran sorpresa del Goya, Joan Pera protagonizará L'Avar, la comedia de Molière revisionada por el actor catalán y para lo que Pou anuncia que es un cambio de registro en lo que habitualmente estamos acostumbrados a ver en Joan Pera. ¿Seguirá siendo una comedia, L'avar? Del 7 de febrero al 1 de mayo lo descubriremos.

Y seguimos con los retornos, Lolita Flores se volverá a subir a las tablas del Goya para dejar volar a su Colometa en la versión del Joan Ollé de La Plaza del Diamante que ya pudimos degustar la temporada pasada. Del 4 al 28 de mayo.

Y falta un espectáculo que es del Grec 2016, así que colgaremos el cartel del "To be continued".

LA VILLARROEL

Abre fuego el duo Àlex Rigola- Woody Allen con Marits i Mullers con Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Graenzel, Sandra Monclús, Mar Ulldemolins (que substituye a Alba Pujol) y Lluís Villanueva. Del 16 de septiembre al 18 de octubre. Durante estos días habrá OFF SIDE con la obra de la compañía mexicana Vaca 35 que se estrenará en Fira Tàrrega, Cuando todos pensábamos que habíamos desaparecido.

En enero llega la joya de la corona, Infamia de Pere Riera, acompañado de su musa Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Anna Moliner y Francesc Ferrer, una obra sobre la vida, los deseos, las elecciones vitales y los caminos de decidimos seguir. Del 16 de enero al 14 de febrero.

El abril se presenta con aires madrileños, con La Estupidez de Rafael Spregelbrud protagonizada por Fran Perea, Toni Acosta, Ainhoa Santamaria, Javi Coll y Javier Márquez. Del 12 de abril al 1 de mayo.

Y acabando la temporada y antes de que empiece el Grec 2016 con la versión teatral de la película Smoking Room de J.D. Wallovits y Roger Gual con Abel Folk, Pau Roca y Joan Carreras... todo bajo el sello de Sixto Paz Teatre durante mayo y junio.

TEATRE CONDAL

Y para acabar seguimos con Emma Vilarasau y el mejor cómico del país, Jordi Bosch, como afirmó Jordi González, director de contenidos de Focus, en Caiguts del Cel dirigidos por Sergi Belbel y acompañados por Anna Barrachina y Carles Martínez. Del 4 de septiembre al 25 de octubre.

El resto de temporada la protagonizará el nuevo show del Mag Lari, OZOM del 1 de diciembre al 31 de enero. Taxi de y con Josema Yuste del 24 de febrero al 24 de abril. Y en mayo Reload 4.0, un coro gospel.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , ,


Font: ara.cat
Adreça desconeguda, el text de Kressmann Taylor que Lluís Homar dirigeix i protagonitza a La Villarroel acompanyat d'Eduard Fernàndez, ha captivat el públic i la crítica. Les funcions es prorrogaran fins al 31 de gener. L'obra recrea la correspondència entre un alemany nazi i un jueu exiliat als Estats Units durant els anys en què Hitler va oujar al poder. El públic és testimoni de com un ric professional liberal es converteix en un home afí al règim del Führer, que posa al seu quart fill Adolf.
A més de la complicitat en els dos actors, dos pesos pesats de l'escena catalana, una altra de les claus del muntatge és l'escenari central, com si fos un ring de boxa, que trenca les barreres entre els intèrprets i el públic.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,
Font: Pere Vall (ara.cat)

 Quina és la diferència bàsica entre un actor i una estrella? El talent? Esclar que no. Quants grans intèrprets, amb magnetisme, carisma i facultats de sobres, mai no han estat o no seran unes estrelles? Molts. La majoria. Ni que sigui per un tema de selecció natural de les espècies, les estrelles del cinema formen un grup d'escollits, una minoria selecta que treballa més que els seus companys, té més bons papers i oportunitats, és més popular i, per rematar-ho, cobra més. Això últim, fins i tot en aquests temps crítics de rebaixes salarials i brutals reajustaments pressupostaris. Per un dia, però, deixem-nos de misèries; tornem a somiar en luxe, glamur, lluentons, focus, gran espectacle i catifes vermelles, i parlem de star system. Del nostre, del català, més modest que el de Hollywood i, per descomptat, que el del Hollywood clàssic dels anys 30 i 40. ¡Els premis Gaudí ens ho demanen!
Si fins ara ha quedat clar (espero) que una estrella no és més bon actor o actriu que un que no ho és (afegim-hi el factor sort), també s'ha de dir que un dels principals responsables de crear stars han estat els directors. De tota la vida. La seva predilecció i insistència per uns determinats actors acaba convertint-los en estrelles. En aquest sentit, és indiscutible el paper de Ventura Pons a l'hora de posar els fonaments de l'actual star system català. Sense ell, les carreres al cinema de Rosa Maria Sardà, Josep Maria Pou, Núria Espert o la desapareguda Anna Lizaran no haurien arribat tan lluny. Quan ja eren unes figures indiscutibles del teatre, Pons els va donar una continuïtat al setè art.
En l'altre extrem, per joventut i per formació, una part important de les nostres estrelles d'ara no arriben als 20 anys i no vénen del teatre, sinó del cinema i, sobretot, de la tele: Àlex Munner, Marina Comas, Nil Cardoner, Marc Balaguer, Mikel Iglesias... El fenomen Polseres vermelles i pel·lícules com Pa negre i Els nens salvatges han engendrat una nova generació d'estrelles que potser encara no són capaces de recitar Shakespeare (però sí Albert Espinosa!), però deixem-los que madurin i quallin. Tranquils, tenim un bon planter.
Un planter que, tard o d'hora, compartirà escenes, si és que encara no ho ha fet, amb estrelles sòlides i indiscutibles del calibre de Lluís Homar, Sergi López, Joel Joan, Eduard Fernández, Clara Segura, Emma Vilarasau, Àlex Casanovas, Nora Navas, Ramon Madaula, Candela Peña, Leticia Dolera o Laia Marull. Quantes coses bones del món de l'actuació es poden aprendre al costat de Mercè Sampietro, Sergi Mateu, Montserrat Carulla o Carme Elias? Infinites.
Per cert, apuntem també el nom de Cesc Gay com a creador i pigmalió d'estrelles. Al realitzador de Ficció i de la recent Una pistola en cada mano li agraden els actors, i no ho pot dissimular: disfruta dirigint-los, treballant amb ells, creant frec a frec les seqüències, les situacions, l'emoció. Eduard Fernández, per exemple, ha fet algunes de les seves millors interpretacions cinematogràfiques amb ell. També són fans dels actors (i són estrelles en el seu gremi) directors com ara Isabel Coixet, J.A. Bayona, Agustí Villaronga, Joaquim Oristrell, Eduard Cortés, Jaume Balagueró, Paco Plaza o la realitzadora i actriu Sílvia Munt. Saben treure els sentiments del seu interior i fer-los brillar. I que ens comuniquin la veritat dels seus personatges sense embussos, curtcircuits ni interrupcions.
Finalment, tenim el cas de joves estrelles que sí que han tingut l'ocasió de trepitjar el teatre (professional): són Quim Gutiérrez (quantes pel·lícules estrenarà i rodarà aquest 2013?), Álvaro Cervantes, Àlex Brendemühl, Aina Clotet, Oriol Vila, Úrsula Corberó, Pau Roca o Jordi Vilches. I què me'n dieu dels actors que, a més, estan treballant tant a Hollywood com en altres cinematografies? La llista l'encapçalarien Jordi Mollà, Ariadna Gil, Assumpta Serna, Ivana Baquero i Íngrid Rubio.
Habemus star system? Sí, és evident, però... Estrelles o no estrelles, del que ens hem d'alegrar, per sobre de qualsevol consideració, és de tenir en la nostra indústria del cinema gent molt capacitada, creativa i amb empenta. Un gran patrimoni.

'Habemus star system'?

by on 13:50
Font: Pere Vall ( ara.cat ) Quina és la diferència bàsica entre un actor i una estrella? El talent? Esclar que no. Quants grans intèrpr...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,

TEXT: KATHRINE KRESSMANN TAYLOR
TRADUCCIÓ: ERNEST RIERA
DIRECCIÓ: LLUÍS HOMAR
INTÈRPRETS: LLUÍS HOMAR i EDUARD FERNÁNDEZ
DURADA: 1h 05min
PRODUCCIÓ: FOCUS
LA VILLARROEL

Acostuma a passar que quan portes temps veient teatre et trobes amb muntatges de textos que ja has vist muntats en altres ocasions. Ja no parlo només de clàssics. I aquest és un d'aquests casos. Adreça desconeguda ens va arribar fa set anys (2006) de la mà de Ramon Madaula i Jordi Bosch i dirigida per Fernando Bernués. En aquella ocasió va ser un bombó, ara no puc dir el mateix.

Els actors reben al públic amb galetes, fan broma, surten dels seus personatges, s'intenten guanyar als espectadors, fer-los sentir com a casa. Aviam, siguem seriosos, després de tot aquesta conya hem de creure'ns els seus personatges? Això no és una comèdia, és una obra dramàtica, sobre com el nazisme separa a dos amics, només perquè un és jueu i l'altre assegura ser un "patriota alemany". Perdó però em sembla un insult al text i en certa manera als espectadors que no venen a veure un monòleg sinó una part molt dolorosa de la història contemporània.

Dit això, ens fiquem en matèria. Adreça Desconeguda és un muntatge epistolar. Els dos protagonistes reciten les cartes que s'escriuen un a l'altre des de 1932. Al principi parlen dels seus negocis conjunts, però l'amistat canvia amb l'arribada del nazisme. Un cúmul de circumstàncies farà que l'amistat es converteixi en odi.

Fora de les cartes, i tenint en compte l'escenografia, el muntatge pot passar a l'Alemanya nazi o fa tres dies a una sala d'estar d'una casa qualsevol. Si el muntatge del Bernués escenogràficament ens situava en l'època, aquí s'ha optat per no contextualitzar l'acció. Els protagonistes seuen en cadires de disseny o directament a terra, no hi ha cap element que ens traslladi a l'època en qüestió. S'ha optat per una escenografia simbòlica, sobre tot en jocs de llums, però que es queda lluny del que hauria d'acompanyar al text.

Les interpretacions són simples, no hi ha matisos, no queda definit si senten el que diuen o només volen acabar quan abans millor. Tot està tan concentrat en un hora, que es perd pel camí la màgia que tenen algunes paraules, el significat que haurien de tenir i no tenen degut a la rapidesa de tot plegat. Malgrat això, el Lluís Homar guanya la partida a un Eduard Fernandez que dubta molt i que li costa mantenir el ritme de dicció i li manca una projecció més àmplia de veu.

Adreça Desconeguda és un gran text que es mereixia que se'l cuidés una mica més. Però com tot, segur que hi ha espectadors que no vam veure l'anterior muntatge i que les paraules de Katherine Kressmann Taylor els arriben tant que no necessiten fixar-se en l'embolcall. Tot una llàstima que un bon text es quedi tan sols en això. Sempre ens quedarà... Bernués.

ADREÇA DESCONEGUDA

by on 17:07
TEXT: KATHRINE KRESSMANN TAYLOR TRADUCCIÓ: ERNEST RIERA DIRECCIÓ: LLUÍS HOMAR INTÈRPRETS: LLUÍS HOMAR i EDUARD FERNÁNDEZ DURADA:...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
Era impossible que, després del xoc que va suposar la mort d'Anna Lizaran, les estrenes teatrals d'aquesta intensa rentrée postnadalenca no estiguessin impregnades de certa tristesa. I més si qui presenta obra nova és un antic company de batalla de l'actriu al vell Lliure de Gràcia com Lluís Homar. Ell i Eduard Fernández van dedicar la seva nova funció a Lizaran.
Homar aterra de nou al teatre català, després d'un parèntesi de sis anys, per dirigir i interpretar un text complex i commovedor. Adreça desconeguda, de Katherine Kressmann Taylor, descriu l'amistat de dos amics a través de les cartes que s'envien al llarg de dos anys des d'Alemanya als Estats Units i viceversa. Són just els anys en què Hitler ascendeix al poder. El feixisme va traspuant a les cartes amb la mateixa mesura que va anar amarant i convencent la societat alemanya. El públic és testimoni de la transformació d'un ric professional liberal en un home afí al règim del Führer. "L'obra explica la gènesi d'una guerra, d'un enfrontament. Com una escalada en la violència pot acabar en el pitjor", pronostica el director.
La Villarroel estrena avui aquest espectacle, que estarà dos mesos en cartell i que permet el retrobament de dos dels actors de teatre catalans més brillants. Eduard Fernández i Lluís Homar només havien coincidit a Lear o el somni d'una actriu al Teatre Lliure el 1996 i, més recentment, al cinema, a The Pelayos. "És un actor que admiro", li va reconèixer Homar. "És un home amb intel·ligència i bon gust", va fer broma Fernández.
Separats per l'oceà i la història
Amb aquesta complicitat els dos actors han encarat els personatges de Martin Schulse (Homar) i Max Eisenstein (Fernández). Interpreten dos amics d'origen alemany que van emigrar a San Francisco a principis dels anys 20, hi van obrir una galeria i es van fer d'or venent Picassos i Cézannes. Al cap de més d'una dècada, Schulse decideix tornar amb els seus tres fills a Alemanya. Eisenstein es queda a Amèrica enyorant la pàtria, però els dos amics acorden que seguiran la seva relació, tan íntima com la de dos germans, per carta. Corren els anys 1932, 33 i 34. El 30 de gener del 1933 Hitler és nomenat canceller d'Alemanya.
"D'un relació tan important, de tant valor que dóna sentit a la vida, en pot sortir el millor i el pitjor de nosaltres mateixos. Es pot descarrilar amb molta facilitat -lamenta Homar-. I l'únic responsable del que fas o deixes de fer és un mateix", afirma contundent. De la tendresa inicial, les cartes passen a destil·lar ràbia i horror. El gir de la història mundial irromp en les seves vides i transforma la seva amistat fins al punt que el quart fill de Schulse s'acabarà dient Adolf. "El que és interessant és veure com ell justifica i entén el que va passant a Alemanya. Devia ser així, perquè si tants s'hi van afegir és que devia ser justificable. Avui és increïble, però la clau és que l'espectador no jutgi el personatge", apunta Fernández. Per això Homar diu que ha intentat defugir els prototips de bons i dolents, tot i que reconeix que li ha sigut difícil posar-se en la pell d'un feixista: "No és el mateix fer un dolent que un nazi, perquè tenim prejudicis i el rebuig a una cosa reprovable fa que et costi empatitzar-hi, com a actor".
Una novel·la visionària
Escrita el 1938, l'obra va ser publicada aquell any per una revista de Nova York. Era tan impactant que l'editor la va publicar amb el nom masculí de Kressmann Taylor, que l'autora va adoptar com a propi la resta de la seva carrera. El text va tenir una gran repercussió immediatament, fins i tot la traducció alemanya va ser prohibida al país. No s'hi va publicar fins al 2001, després que als anys 90 l'obra tingués una segona vida; es va tornar a reimprimir i a posar en escena en diverses ciutats. A Barcelona es va fer al Teatre Borràs el 2003, interpretada per Ramon Madaula i Jordi Bosch.
Adreça desconeguda ha passat a la història per ser una novel·la de denúncia visionària. "És un text preventiu. Davant la ignorància del món, Taylor escriu per avisar que el que estava passant a Alemanya era molt greu. Però no s'imaginava el que vindria després. Descriu els assalts de les SS, la crema de llibres, els camps de concentració", explica Borja Sitjà, nou director de La Villarroel i responsable que aquest muntatge s'estreni.
"L'obra té molt a veure amb el poder de la paraula. Pot construir una amistat o pot destruir una persona amb la força d'una bomba", diu Fernández. O parafrasejant l'escriptora i activista Margaret Atwood, la guerra és el que passa quan el llenguatge fracassa.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


Font: Belén Ginart (ara.cat)
Així va ser com va anar: una família alemanya, integrada per persones cultes, sensibles i encantadores, va tancar la seva residència als Estats Units per tornar definitivament al seu país d'origen. Un temps més tard, de visita a Amèrica, van trobar pel carrer un vell amic íntim. Però ni tan sols el van saludar. La raó: era jueu. I tot això passava poc després que Alemanya entrés en estat d'embogiment general per l'eclosió del nazisme. Una amiga dels protagonistes del desencontre, l'escriptora Kathrine Kressmann Taylor, va fer servir la funesta anècdota com a germen per a la seva novel·la més famosa, Adreça desconeguda, publicada el 1938. Dimecres vinent, la història arriba a La Villarroel en format teatral, en un muntatge protagonitzat per Eduard Fernández i Lluís Homar, que a més a més n'ha assumit la direcció.
"El que més em sorprèn d'aquesta història és veure amb quina facilitat podem deixar de ser persones per convertir-nos en monstres", diu Homar. A Adreça desconeguda, els que ensenyen la cara més bruta de l'ésser humà són l'alemany Martin i el jueu nord-americà Max. "Són dos veritables amics, tenen un profund sentit de l'amistat. Però per circumstàncies externes, fan una evolució que va del sublim a la barbàrie", afirma.
A més de col·legues íntims, són socis d'una galeria d'art a San Francisco. Quan el Martin decideix tornar a casa i deixar el negoci a mans del Max, tots dos acorden mantenir viva la seva relació a través de les cartes. Però el vincle epistolar anirà reflectint la profunda metamorfosi que experimenten els dos protagonistes, propiciada per la situació política al país germànic.
VIATGE CAP A L'HORROR
"El viatge cap a l'horror el fan els dos -puntualitza Homar-. El més sorprenent del text és que no hi ha clarament una víctima i un botxí, perquè els papers s'intercanvien". I és que quan el Martin capgira la seva manera de veure el món i, en conseqüència, la consideració que tenia del seu amic, el Max no es quedarà impassible, i trobarà la manera de destrossar la vida del seu soci. "I això vol dir que les decisions que prenem són responsabilitat exclusivament nostra, i no ens podem escudar en les circumstàncies", reflexiona.
Adreça desconeguda és el segon espectacle que Homar dirigeix en un any, però abans se n'havia passat 12 fent exclusivament d'intèrpret. "Quan vaig acceptar dirigir aquesta obra sabia que era fonamental escollir bé l'altre actor. Vaig tenir la sort que Eduard Fernández va dir que sí de seguida. Fa molt que ens coneixem. Havíem treballat junts. L'admiro i m'agrada molt la seva feina, i em posa les coses molt fàcils", explica Homar.
El director i actor admet que aquesta doble faceta li desperta també un sentiment doble. Tot i ser molt conscient que aquesta és una feina en equip, l'entusiasma tenir veu i vot en totes les àrees i etapes del procés creatiu, des del vestuari a les llums. En contrapartida, sap que la responsabilitat última, "especialment quan les coses no funcionen", és del director. Confia, però, que aquesta eventualitat no es produeixi. I que aquesta Adreça desconeguda li aporti tantes satisfaccions com els millors muntatges de la quinzena que ha dirigit fins ara. 


QUATRE PERLES DE L'HOMAR DIRECTOR
  • 'EL BARRET DE CASCAVELLS'. De Luigi Pirandello. Teatre Lliure, 1994

  • 'EL TEMPS I L'HABITACIÓ'. De Botho Strauss. Teatre Romea, 1996

  • 'HAMLET'. De William Shakespeare. Teatre Grec, 1999

  • 'LUCES DE BOHEMIA'. De Valle-Inclán. Ctro. Dram. Nacional, 2012

Combat enmig del fang

by on 17:14
Font: Belén Ginart (ara.cat) Així va ser com va anar: una família alemanya, integrada per persones cultes, sensibles i encantadores, ...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , ,

AUTORS: EDUARDO MENDOZA, MIQUEL DE PALOL, JULIO WALOVITS, FLAVIA COMPANY, MÒNIKA ZGUSTOVA
DIRECTORS: ROSA NOVELL, XAVIER ALBERTÍ, EDUARD FERNÁNDEZ, JAUME MALLOFRÉ, EVELYN ARÉVALO, ADRIÀ AUBERT
INTÈRPRETS: CHISCO AMADO, BELEN BOUSO, VICTOR PI, MONTSE PÉREZ, MIREIA SANMARTÍN, MANEL SANS, ASSUN PLANAS, ARNAU VILARDEBÒ
DURADA: 1h 40 min
PRODUCCIÓ: CÍRCOL MALDÀ
CÍRCOL MALDÀ

Ambiciosa producció la que dóna tret de sortida a la que sembla ser la darrera temporada d'aquesta petita sala barcelonina. Cinc textos amb el denominador comú de Barcelona que representen un repàs des dels anys 70 fins als nostres dies. Cadascú signat per una ploma diferent i amb un estil força diferenciat.

Vint minuts per peça que en algunes ocasions se'n fan massa llargs i d'altres es quedem amb ganes de saber més coses dels seus protagonistes. El millor text, des del punt de vista dramatúrgic és el dels anys 80 escrit per la Flavia Company que es trasllada a la Barcelona de dos joves drogoaddictes que sembla que no veuen més enllà del seu següent "pico", però que estableixen  una conversa futurista, a vint anys vista. 

Per contra, el text al que més li costa agafar el vol és el darrer, amb dramatúrgia de l'Eduardo Mendoza i dirigit per la Rosa Novell que explica la situació per engegar un projecte cultural en els nostres dies, en aquest cas una pel·lícula sobre la vida de Gaudí. Li falta ritme al text, vol abastar molt pels escassos vint minuts de durada i la direcció i posada en escena són incapaços de salvar-lo.

Però Un dia d'aquests amaga unes grans interpretacions, i descobriments com el de la Belen Bouso, que durant la primera escena, als anys 70 no aconsegueix fer gaire creïble el seu paper, però que broda el de jove toxicòmana dels anys 80.

Posada es escena simple, però on realment tot s'aconsegueix amb un pujar/baixar unes cortines, que funcionen perfectament en cadascuna dels ambients de les cinc històries. Tota una llàstima que projectes tant interessants i que funcionen s'hagin de buscar una altra sala a partir de la propera temporada.

UN DIA D'AQUESTS

by on 18:39
AUTORS: EDUARDO MENDOZA, MIQUEL DE PALOL, JULIO WALOVITS, FLAVIA COMPANY, MÒNIKA ZGUSTOVA DIRECTORS: ROSA NOVELL, XAVIER ALBERTÍ, EDUA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,

Hace casi 20 años que Lluís Pasqual y Eduard Fernández parieran su antológico Roberto Zucco, uno de los montajes cumbres del tándem, que más tarde se ha atrevido con autores de calado como Goldoni, Beckett o Shakespeare. Ahora se enfrentan en Quitt (las personas irresponsables están en vías de extinción) a uno de sus mayores retos: llevar a escena la compleja escritura del dramaturgo austríaco Peter Handke. "Es un autor mucho más difícil de interpretar que Shakespeare", afirma Fernández. "A su lado, el inglés es una balsa de aceite, entra mejor en boca. La línea de pensamiento de Handke cuesta mucho más de pillar".


El actor, ganador de dos premios Goya (por Fausto 5.0 y En la ciudad), regresa a las tablas interpretando a Herman Quitt, un empresario sin escrúpulos que convence al resto de sus colegas para pactar precios y hacer estrategias que eliminen al resto de su competencia. Lo que no saben sus codiciosos colegas es que las alianzas con Quitt les llevarán a la quiebra (no sólo económica, sino también moral).
"Es una obra que llega en un momento perfecto, porque habla de economía y de literatura. Es un teatro que te lleva a pensar, a debatir. ¿Qué ocurre con la gente que domina la economía? ¿Cómo es su soledad? ¿Cómo funciona su mente?", indica el intérprete catalán, fascinado por la compleja psicología de este personaje capaz de destruir el mercado con sus propias reglas.
"Te puedo decir que creo que es la obra más dura que he interpretado. Tiene una cantidad de texto enorme y está llena de matices. Pero también por eso mismo es de las obras que más estoy disfrutando, porque cada día transito por ella y creo que la voy entendiendo mejor y haciéndosela más comprensible a los espectadores". Precisamente, Fernández destaca la importancia que tiene el público en esta función: "Muchas palabras y frases están dirigidas al patio de butacas. Así que son ellos los encargados de terminar la obra. Por eso, constantemente, estamos trabajando y creando algo cada día".
La función se estrenó en el Teatre Lliure de Barcelona el mes pasado y ahora llega al Centro Dramático Nacional, la institución que Pasqual dirigió durante varios años. Quizá por ello, Fernández insiste en las ganas que tienen de representarla en castellano. "Creo que van a surgir nuevas cosas en este proceso de ensayos que hemos abierto de nuevo. La verdad es que trabajar con Lluís siempre es interesante, porque nos apreciamos y nos conocemos desde hace años y él sabe muy bien qué tecla tocar para guiarme".
Estajanovista y cotizado actor, Fernández tiene pendiente de estreno los filmes Miel de naranjas y The Pelayos, que se podrán ver en el Festival de Cine Español de Málaga. Lo que nos lleva a preguntarle si realmente piensa que el cine es más tranquilo que el teatro, tal y como dijo hace poco: "Uy, eso lo diría poco antes de hacer Quitt, porque, cuando voy a estrenar, cualquier oficio me parece maravilloso, menos el mío. Veo una tienda y pienso: 'qué maravilla ser dependiente. Todo el día con la radio...'. Luego tampoco sería feliz, pero bueno. Lo cierto es que a mí me encantan ambos medios, el cine y el teatro. Lo que sí es verdad es que en escena no hay cortes y siempre estás expuesto".
Fuente: J.L.R. (www.elmundo.es)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

TEXT: PETER HANDKE
TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA
DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL
INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, EDUARD FERNÁNDEZ, MÍRIAM ISCLA, LLUÍS MARCO, MARTA MARCO, BORIS RUIZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)


Que estem en crisi no és cap novetat, fa anys que ho sabem, una altra cosa és pensar si la nostra cartellera s'ha d'omplir d'obres que parlin de la crisi en global: econòmica, personal, d'ideals... De qualsevol manera avui és això el que toca, no hi ha més. Peter Handke va escriure l'obra al 1976, i des de llavors poques coses han canviat. 

Cinc empresaris fan un pacte per repartir-se el mercat, un dels, Hermann Quitt (l'Eduard Fernández) el trenca i es queda amb tot el pastís. Aquest és l'argument a partir d'aquí el text divaga, es dispersa en innombrables monòlegs sobre temes econòmics, socials i personals dels protagonistes. Tot massa dispers, poca concreció.

Handke converteix els actors en personatges i en persones. Es trenca l'odiosa quarta paret i el públic veu personatges que poc a poc es converteixen en persones. Tant com personatges com a persones, l'interpretació és brillantíssima, sense dubte la millor part del muntatge. Tots vuit han sabut esprémer les idees del Handke i fer veure a l'espectador que hi ha història on no hi ha.

Malbaratament escenogràfic. Dues enormes taules de billar ens reben a la primera part i de fons les lletres de Quitt mida XXL, que a la segona part desapareixen fossal avall, sense que hagin fet massa servei. En època de crisi, de retallades culturals per totes bandes, fa mal veure com es construeixen escenografies a les que després no se li dóna l'ús adequat.

Quitt no és un text accessible per tots, necessita concentració per entendre que més enllà de les divagacions constants dels monòlegs dels protagonistes hi ha missatge. I de vegades els muntatges exigents requereixen més temps i veus per digerir-los. Aneu i m'ho expliqueu.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


Se conocen bien. Su primer encuentro fue hace 19 años en el Roberto Zucco de Koltès que Lluís Pasqual dirigía y Eduard Fernández protagonizaba. Desde entonces sus caminos se han cruzado varias veces: Goldoni, Beckett, Shakespeare. Ahora Fernández encabeza el reparto de Quitt, els irresponsables són en vies d’extinció, de Peter Handke, el último montaje de Pasqual, en el Teatre Lliure de Montjuïc (hasta el 26 de febrero), que posteriormente se verá en Madrid en versión en castellano (Teatro Valle Inclán, 7 de marzo al 1 de abril). Aprovechando la ocasión –y que la obra es una reflexión sobre los mecanismos del capitalismo- los hemos reunido para hablar de la situación del teatro en estos tiempos de crisis. Mientras entramos en materia, Eduard se refiere muy orgulloso a su hija Greta, de 17 años, también actriz, que actúa en la popular serie de TV3 La Riera, y a Harvey Keitel. De la primera explica los consejos stanislavskianos que él le ha dado –“cuando actúes piensa en las cosas que te han pasado a tí”-. Del actor estadounidense, con el que trabajó en la película El misterio Galíndez (2003), comenta con asombro que tiene por contrato que no se le haga comer en plano, que no salga comiendo en pantalla vamos. Personalidades diferentes, Pasqual más reflexivo, aunque se puede mostrar vehemente; Fernández más impulsivo, se alternan sin atropellarse, hablando con la familiaridad y el ritmo de dos veteranos actores que se dan la réplica como si interpretaran una melodía a dos voces.

¿Que recordáis de aquel Zucco de 1993?

Lluís Pasqual. Pues ahora pienso que si toda la gente que dice que lo vio y habla de aquel espectáculo hubiera subido aquí a Montjuïc a verlo entonces hubiéramos actuado siempre a teatro lleno.

Eduard Fernández. ¡Hubiera sido el gran éxito de la historia! Es cierto que mucha gente se acuerda: el otro día al salir de hacer Quitt, una pareja mayor me felicitó y él me dijo: “Pero para mí siempre serás el Zucco”. Era, el Zucco, lo primero que hacía de teatro de texto digamos convencional, hasta entonces había trabajado con Joglars y en cosas de mimo o payaso. Estaba muy acojonado. ¡El Lliure y Pasqual!

LL. P. No sabía hablar (risa estentórea de Fernández). Luego he visto que en él, en Eduard, se hace evidente el principio de Lecoq, el mimo y maestro de teatro, de que no hay diferencia entre decir un texto o expresarse físicamente, que son el mismo aprendizaje, la misma cosa. Cuando Lecoq señala la necesidad de la vuelta a cero, del reset como diríamos ahora, y que de ahí, a partir de ahí, se construye todo, está enunciando un principio de validez general.

Recuerdo a Eduard como una fuerza de la naturaleza.

LL. P. Lo sigue siendo.

E. F. Tenía miedo. Yo soy un actor que he aprendido a la antigua, en las tablas. Actuar es un arte expuesto.

Hace casi 20 años del Zucco. ¿Hemos ido a mejor o a peor? ¿Qué ha sido de los sueños y aspiraciones de aquella época? Estamos en el Teatre Lliure de Montjuïc, una de aquellas viejas reivindicaciones…

LL. P. Era un tiempo de soñar, sí. Pero tiene razón la Biblia cuando dice que hay un tiempo para cada cosa. Un tiempo para los sueños y otro para hacerlos vivir. Aquel tiempo… todos íbamos en la misma dirección. ¿Estábamos menos desengañados? Seguramente. Vivimos en una época fantástica por muchas cosas, pero que te va dando golpes de martillo. Yo digo que vivimos en tiempos de desclasificación: descubrimos continuamente cosas que nos hacen más clarividentes, pero a cambio nos volvemos menos inocentes. Cada vez está más claro que nos han ido engañando, repetidamente. Ahora sabemos que los alemanes no fueron los que mataron a los judíos de aquel pueblecito polaco, Jedwabne, sino sus propios vecinos. Que el Vaticano no ha firmado la mayoría de los puntos de la declaración de los Derechos Humanos. Que el mercado financiero no estaba ahí para hacernos más felices.

E. F. Cuando veo mi carrera, aunque prefiero considerarla más como un paseo, para evitar las connotaciones de competición, observo que he ido haciendo, sin plantearme un camino ni qué haría después de cada cosa. Pero precisamente por eso me gusta el teatro. Cada día es diferente, impredecible. Esa incertidumbre me gusta. Éramos muy jóvenes entonces, con aquel Zucco. Las cosas nos parecen distintas, pero si les preguntamos a los jóvenes de ahora dentro de veinte años nos dirán lo mismo que decimos nosotros de nuestro pasado.

La crisis.

E. F. Es una tragedia para muchos, eso por delante. Pero tiene sus cosas buenas. El teatro tiene la costumbre de apalancarse mucho, de entregarse a las mismas fórmulas, y la situación lo ha despertado.

LL. P. Es más estimulante hacer teatro en tiempo de crisis.

Y la gente sigue acudiendo a los teatros, al menos a algunos. ¿Por qué?, ¿catarsis?

LL. P. Esas dos horas o dos horas y media que pasan ahí los acompañan luego durante más tiempo. Ofrece un contraste, un contrapunto y a la vez un espejo a sus vidas. Hay una función catártica sin duda, pero la tiene no solo el teatro, sino el libro, el concierto, un buen programa de televisión.

Las estadísticas en Barcelona muestran incluso un ascenso del público teatral.

LL. P. El fenómeno coincide con la necesidad del directo. El audiovisual se puede manipular de manera infinita, uno mismo puede usarlo y reconvertirlo a su antojo, consumirlo cómo y cuándo quiera. Y eso provoca una necesidad de referencia, de patrón oro, de autenticidad, en síntesis, de la persona real, a la que puedes ver hablar, respirar, sudar, delante de ti, en el escenario.

E. F. El engaño en el directo es menos probable. No tiene los registros de engaño que posee el cine, por ejemplo.

LL. P. Y si estás ante un actor como Eduard, que hace aquello que decía María Casares: “Para mí hacer teatro es ponerme en peligro”, pues la experiencia es incomparable.

E. F. Yo insisto que paso mucho miedo antes de salir. Entiendo lo de los toreros, que van a la iglesia antes de la corrida. Te dices: “sal ahí y hazlo”. Es el estímulo de actuar en vivo. Notas cómo el público respira, cómo reaccionan ante lo que haces. Eso es un enorme estímulo.

Muchos se preguntan estos días cómo es que la gente se gasta el dinero en una entrada de teatro, con tanto apuro y recorte.

LL. P. ¿Quizá por aquella antigua sentencia de que el hombre es la medida de todas las cosas?, ¿por volver a la dimensión humana, al calor, al abrazo de la presencia de la humanidad, para volver a medirte con el hombre en tiempos en que parece que todo está en manos de los ciegos dioses de las grandes elucubraciones económicas? Seguramente influye el que en el teatro, en la sala, la gente se encuentra con los otros, notas su presencia, topas con los codos, no como en el cine sino en una situación activa en la que tu reacción provoca efectos, en la que hay una corriente de interacciones entre la platea y el escenario. El teatro es un lugar diferente a todo lo demás y cuando te brinda una gran representación, algo único y especial…

E. F. Me gusta esa idea de que la gente viene a vernos por la necesidad de compartir humanidad. Es un gran acto ritual en el que nos miramos a la cara actores y público. Y es especialmente intenso cuando hay riesgo. El camino no está siempre trazado.

LL. P. Eso único que te da el teatro… Lo comparo con una cosa que experimenté, caminando de noche para ver las luminarias del Etna, las luces de las irrupciones de lava. Un paisaje lunar, los pies castigados dentro de los zapatos destrozados por andar sobre piedras afiladas. Siguiendo la lucecita del guía, para llegar a aquella incandescencia.

E. F. El cine es otra cosa. Un Óscar de interpretación lo puede ganar un mal actor e incluso alguien que ni siquiera es actor.

LL. P. Rafa Anglada lo decía: “¡El cine!, ¡pero si pueden hacer actuar a la mula Francis!”

E. F. Mis ganas de hacer teatro tienen que ver con eso. Por eso me meto en estos líos, como en Quitt. Y luego me digo: “¡Qué loco estás Eduard con lo tranquilo que es hacer cine!”.

¿Cómo veis en general la situación actual del mundo?

LL. P. Estamos en la III Guerra Mundial, aunque no es como la de 1939-45. Es una guerra financiera. El Estado de bienestar caía mal al capitalismo y lo consideraba peligroso. Entonces: un paso a la derecha, o tres o diez.

E. F. Miras a Sudamérica y ves cosas que nos pueden ser útiles en Europa. Ellos están acostumbrados a crisis como esta, saben vivir en ella. Tenemos mucho que aprender de ellos. Y debemos hacerlo.

LL. P. Si fuera más joven estaría en otro sitio. Buenos Aires quizá.

E. F. Es una época para moverse.

¿Hay textos especiales para estos tiempos?, ¿los buscáis?, ¿cosas que os gusten?

LL. P. Nunca he buscado un texto porque me gustara. Al contrario, hay un impulso masoquista de enfrentarme a cosas que el cuerpo no me pide, difíciles, duras. Es la necesidad de abrir un cajón oscuro. El teatro es una buena alternativa al psiquiatra.

E. F. Es un buen momento para buscar saliendo de las comodidades. Hay que moverse, explorar. Ya que no nos creemos nada –una frase de Quitt por cierto- tenemos que empezar a tirar del carro por nosotros mismos. Que la gente se ponga en primer plano.

Hablemos de la relación director-actor.

LL. P. Las buenas son las que no se explican. La gente con la que a lo largo de la vida me he entendido mejor, las del ámbito profesional y también las del sentimental, es con la que menos palabras he necesitado. La relación director-actor es una pura cuestión química, que depende de una cosa que el diccionario denomina confianza. Y que en el Kama Sutra se llama estar abierto de piernas. Muchas veces te pierdes, como director y como actor, y te encuentras. Eso sucede cuando hay química, confianza. No es un amor fou, ojo, sino una mezcla de amor e inteligencia. De frío y caliente.

E. F. Sí, es un acto de confianza. Los actores somos débiles, criaturas expuestas, necesitamos la confianza del director para poder crear intuitivamente.

¿Qué es esencial para ver teatro?

LL. P. Como para tantas cosas en la vida, la curiosidad. Deberían ponerla de asignatura obligatoria para todos los ciudadanos.

E. F. En lenguaje popular es aquello de “a ver qué hacen”

¿Sirve Shakespeare para la crisis?

LL. P. Shakespeare sirve siempre.

Fuente: Jacinto Antón (www.elpais.com)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,