Mostrando entradas con la etiqueta Llliure. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Llliure. Mostrar todas las entradas


El Partit Popular va guanyar les últimes eleccions espanyoles per majoria absoluta amb una xifra de vots similar a la que no li havia servit per guanyar el 2008. El 20 de novembre del 2011 un milió de persones d'arreu de l'Estat van votar en blanc o amb un vol nul. Pocs dies abans, a Itàlia, Mario Monti havia substituït un Silvio Berlusconi enfonsat per la crisi i assetjat per la justícia. Si Belén Esteban es presentés a uns comicis a Espanya aconseguiria l'acta de diputada.
"Quina democràcia volem?", es va preguntar ahir Àlex Rigola durant la presentació de Coriolà , el seu nou espectacle, que estrenarà demà al Teatre de Salt. El 8 de març arribarà al Teatre Lliure de Barcelona, coproductor de l'obra amb El Canal, el centre d'arts escèniques de Salt i Girona.
El director de 2666 ha actualitzat aquesta tragèdia de Shakespeare convertint-la en un debat sobre la democràcia i els seus límits. El camp de batalla ara s'ha convertit en despatxos, però el conflicte es manté en tota l'essència. Quan torna de la guerra, el general romà Caius Marci Coriolà -interpretat per Joan Carreras- és nomenat cònsol, en contra de la voluntat dels tribuns i amb la participació dubtosa del poble.
"El militar, però, rebutja tots els seus beneficis, ho dóna tot al poble, però alhora creu que el poble no està capacitat per governar. Aquesta paradoxa -va recordar el director- el converteix en un personatge molt tràgic, que inspira por i llàstima a la vegada". "La integritat és el que defineix més bé Coriolà -va afegir Joan Carreras-. El personatge porta aquesta integritat fins a l'extrem. És políticament incorrecte. Acaba sent molest per a tothom. Ho fa tot per l'imperi, però pensa que rep poc a canvi i això el fa perdre's".
Mercè Arànega interpreta la mare de Coriolà, Volúmnia. El seu paper, tot i que és breu, és decisiu per reconduir la situació del seu fill, que veu qüestionada la seva lleialtat, és víctima d'una revolta i finalment desterrat. Volúmnia és una dona que sí que ha sabut adaptar-se a l'entorn en tot moment. Demana al fill, que s'ha unit amb l'enemic per atacar Roma, que perdoni el poble. L'actriu ho va resumir amb aquestes paraules, que diu la mare al fill: "Si has sigut capaç de mentir durant la guerra, per què no ho fas en la pau?" Finalment, aconsegueix que Coriolà es retiri i, un cop torna a la ciutat, és assassinat. El paper de Volúmnia suposa un repte, però Rigola coneix bé la força d'Arànega, amb qui ja va treballar a Les varacions Goldberg Largo viaje hacia la noche .
Tot i que el protagonisme recau sobretot en aquests dos personatges, Coriolàés una obra coral. El repartiment el completen Aina Calpe, Oriol Guinart, Alícia Pérez, Jordi Puig Kai , Santi Ricart i Marc Rodríguez. L'adaptació lliure que Rigola ha fet del text és molt concentrada tant en la durada -1 hora i 20 minuts- com en el nombre d'actors. Ha reduït la vintena de personatges de l'original a set.
Una escenografia minimalista
La posada en escena de Coriolà és molt nua. L'escenari està presidit només per un gran rètol amb la paraula democràcia en anglès. "Ens hem inspirat en l'obra de l'artista britànic Martin Creed. Estic passant un moment en què vull integrar les arts plàstiques en l'espai escènic. L'escenografia és com una instal·lació artística", va dir Rigola.
Coriolà és el primer espectacle de Rigola com a director resident d'El Canal. "Sóc feliç de poder dedicar més temps als espectacles -va dir-. Treballar a El Canal no vol dir només que no m'hagi de fer càrrec de la producció [cosa que no va poder fer durant els anys en què va ser al capdavant del Lliure], sinó que em serveix per intentar explorar nous camins". El primer resultat de la nova etapa va ser el laboratori escènic Lab Canal Havanera: Argelès sur Mer , que va presentar al mateix teatre amb una vintena d'actors joves. D'aquella experiència a Coriolà n'ha quedat l'assessorament vocal de la cantant Nina en dos moments musicals.
Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)

TEXT: PETER HANDKE
TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA
DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL
INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, EDUARD FERNÁNDEZ, MÍRIAM ISCLA, LLUÍS MARCO, MARTA MARCO, BORIS RUIZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)


Que estem en crisi no és cap novetat, fa anys que ho sabem, una altra cosa és pensar si la nostra cartellera s'ha d'omplir d'obres que parlin de la crisi en global: econòmica, personal, d'ideals... De qualsevol manera avui és això el que toca, no hi ha més. Peter Handke va escriure l'obra al 1976, i des de llavors poques coses han canviat. 

Cinc empresaris fan un pacte per repartir-se el mercat, un dels, Hermann Quitt (l'Eduard Fernández) el trenca i es queda amb tot el pastís. Aquest és l'argument a partir d'aquí el text divaga, es dispersa en innombrables monòlegs sobre temes econòmics, socials i personals dels protagonistes. Tot massa dispers, poca concreció.

Handke converteix els actors en personatges i en persones. Es trenca l'odiosa quarta paret i el públic veu personatges que poc a poc es converteixen en persones. Tant com personatges com a persones, l'interpretació és brillantíssima, sense dubte la millor part del muntatge. Tots vuit han sabut esprémer les idees del Handke i fer veure a l'espectador que hi ha història on no hi ha.

Malbaratament escenogràfic. Dues enormes taules de billar ens reben a la primera part i de fons les lletres de Quitt mida XXL, que a la segona part desapareixen fossal avall, sense que hagin fet massa servei. En època de crisi, de retallades culturals per totes bandes, fa mal veure com es construeixen escenografies a les que després no se li dóna l'ús adequat.

Quitt no és un text accessible per tots, necessita concentració per entendre que més enllà de les divagacions constants dels monòlegs dels protagonistes hi ha missatge. I de vegades els muntatges exigents requereixen més temps i veus per digerir-los. Aneu i m'ho expliqueu.