Mostrando entradas con la etiqueta Marta Marco. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Marta Marco. Mostrar todas las entradas

 


texto MONICA DOLAN / SIXTO PAX

traducción ADRIANA NADAL

dirección SIXTO PAZ

intérprete MARTA MARCO

producción SIXTO PAZ PRODUCCIONS

LA MURIEL (GREC 2023)


Una de las cosas más interesantes del teatro es hacer que te cuestiones ciertas temáticas que quizás por tu día a día o por tu estilo de vida te pasan de refilón. La historia de Bèsties te toca, te causa estupor, te cuestiona qué harías tu si... ¿pero somos capaces de ponernos en el lugar de...?


Tessa (Marta Marco) es una psicoterapeuta que ha tenido que lidiar con un caso extremo de hipersexualización de una menor, desde los tres años hasta lo que hoy ya se considera adolescencia, 12. Llevando esta historia a mi contexto personal, una milennial, sin hijos y con cuerpo no normativo ponerse en el lugar de una generación que ha crecido con las revistas de moda, con la pornografía, bajo los cánones estéticos marcados por el Photoshop y los filtros de Instagram me resulta difícil a la par que me horroriza.


¿Cómo puede ser que una niña de 4 años sea fruto de la cuestión estética y se plantee pasar por el quirófano para llegar a alcanzar su sueño de ser como las figuras femeninas que ve en las revista de moda? ¿Qué tiene que hacer su madre delante de tal encrucijada, plegarse a los deseos de su hija o buscar ayuda profesional? El texto está lleno de interrogantes, algunos con una respuesta difícilmente asumible y que van más allá de la responsabilidad del progenitor de turno, ya que involucran a toda la sociedad.


Si bien es cierto que como espectador el texto te violenta a la vez que te interroga sobre tus límites morales y los de la sociedad en su conjunto, pero creo que también tiene partes muy tramposas. Como mujer CIS quizás lo hubiera tenido que dejar pasar, pero en unos días como estos, con una parte de la sociedad que señala tanto a un colectivo, comparar el caso extremo de hipersexualización de esta menor con la problemática trans, me parece totalmente desacertado y hasta un punto insultante. Tampoco encuentro la correlación del caso con les niñes testigos de jehová y las transfusiones de sangre. Es ahí donde el texto chirría un poco y en ciertos momentos te expulsa.


Marta Marco dispara las preguntas desde el inicio aunque la historia real te la vaya dando en píldoras, y menos mal porque son más bien disparos y no sabríamos que hacer si de buen principio se revelara la historia completa. Vemos pasar por su mirada un seguido de calma, estupor, incertidumbre, rabia y silencios. La dirección de Pau Roca nos invita a entrar en la historia, a hacernos partícipes, más aún cuando estamos interpelados por la actriz que a menos de un metro nos interroga mientras camina por una improvisada platea. Como público no tenemos voz, callados que no ausentes, observamos y reflexionamos sobre todo aquello a lo que nos vemos interpelados. Hay silencios que afirman más que las propias palabras. Bèsties es una obra donde el aliento y la complicidad entre intérprete y espectador es necesaria, somos cómplices y verdugos de nuestra propia pasividad.


Es mi primera experiencia teatral en La Muriel, un espacio que siempre había visto como una perfecta mini-sala de conciertos pero que para este concepto teatral, de intimidad entre uno o varios actores también es perfecto. Lejos de las cámaras negras, de tarde, con claridad afuera, con una bebida (alcohólica o no) y dispuesta a dejar que te sumerjan en una historia que te atrape, te revuelva y que te haga preguntarte porqué lo estamos haciendo tan mal y si aún llegamos a tiempo para solucionarlo

BÈSTIES

by on 19:25
  texto MONICA DOLAN / SIXTO PAX traducción ADRIANA NADAL dirección SIXTO PAZ intérprete MARTA MARCO producción SIXTO PAZ PRODUCCIONS LA MUR...


TEXTO ORIGINAL: NOËL COWARD
VERSIÓN: JUAN CAVESTANY
DIRECCIÓN: NORBERT MARTÍNEZ y DAVID SELVAS
INTÉRPRETES: MARTA MARCO, DAVID SELVAS, MIMA RIERA y JAVI BELTRAN
DURACIÓN: 1h 30min
FOTO: FELIPE MENA
PRODUCCIÓN: LA BRUTAL
TEATRE BORRÀS

No seré yo quien se queje de sacarle la naftalina a los textos que requieran una limpieza al ser sacados del fondo del cajón, pero hay algunos a los que sólo les han dejado los puntos y seguido. Es más o menos lo que le ha pasado a la versión de Vides Privades de Juan Cavestany. Se nos ha ido de las manos la contemporaneidad, el convertirlo en una comedia de parejas de la burguesía más simplona catalana que sólo se preocupa de su ego y de lo feliz que será cuanto más posesiones tenga. Pero bueno tampoco es que fuera al Borràs esperando que tras la cortina saliera Noël Coward, así que mejor dejemos la queja para otro día.

Comedia de salón, con dos parejas que esperas que les pase algo porque tanto amor no da para una hora y media. Y pasa, no lo explicaré, se hace bastante evidente en los primeros minutos de obra, quizás tampoco hayamos llegado hasta allí para que una historia nos sorprenda. Mientras tanto disfrutemos de la magnífica banda sonora, en algunos momentos, recurrente, que ya viene siendo marca de la casa, La Brutal y sus ambientes sonoros. Y en esto que sientes "A la mierda l'amor" y el reloj deja de contar y la acción se precipita. 

A parte de la banda sonora, lo que sabe hacer muy bien La Brutal es escoger repartos. Sensacional Marta Marco, la histeria de su personaje es lo mejor que sucede en el escenario durante la representación. Es de aquellas veces que sientes que la naturalidad que se desprende supera a la interpretación. Vides Privades es una obra de mujeres, porque Mima Riera se vuelve a reivindicar con un papel que podía haberse quedado en una simple joven medio tonta, pero ella lo da la vuelta y poco a poco le cambia el rumbo y acaba siendo más heroína que una simple inocente "niña rica".

Vides Privades es una comedia donde ríes de situaciones que en mayor o medida nos ha pasado a todos, pero no da para mucho más. Vas te ríes, y sales a continuar con tu vida, el poso ha quedado bastante diluido. Lo que sí que es cierto es que el giro tan comercial de los últimos proyectos no se si benificia al público más fidel de La Brutal, aquellos que vibramos con su trilogía a Lliure y que disfrutamos con su Don Juan al TNC y que nos quedamos indiferentes delante de un Coward-Cavestany. 

VIDES PRIVADES

by on 20:23
TEXTO ORIGINAL: NOËL COWARD VERSIÓN: JUAN CAVESTANY DIRECCIÓN: NORBERT MARTÍNEZ y DAVID SELVAS INTÉRPRETES: MARTA MARCO, DAVID ...

A PARTIR DE LA NOVELA HOMÓNIMA DE MARK HADDON
ADAPTACIÓN: SIMON STEPHENS
TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: MIREIA AIXALÀ, IVAN BENET, CARME FORTUNY, CRISTINA GENEBAT, POL LÓPEZ, MARTA MARCO, NORBERT MARTÍNEZ y XAVIER RICART
FOTO: ROS RIBAS
DURACIÓN: 1h 10min + 15 min entreacto + 1h
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

No sé si es una buena o mala adaptación de la novela porque no la he leído, así que dejo para los fans ese juicio. No me llamó la atención en su momento y, ahora con la adaptación teatral preferí dejarla para después, para no verme condicionada. Eso sí, sabía a retazos de lo que iba, y la verdad es que no hace falta nada más.

Todas las entradas agotadas, hasta para la prorroga, ya nos anuncia que estamos delante de un fenómeno, del que bien seguro tendremos noticias la temporada que viene, y del que quizás tendría que estar meses en la cartelera, como pasaría en otras ciudades europeas. Pero de momento, unos afortunados hemos podido disfrutar del montaje.

Desde hace algún tiempo ya, hay un nombre que me hace ir a ciegas a ver una obra y ese es Pol López. Haga lo que haga, me da igual, pero el hecho de leer su nombre entre los intérpretes es sinónimo de "Hay que ir". El curiós incident del gos a mitjanit no hubiera sido posible sin él. No veo a ningún actor más interpretando a Christopher. Sin duda es su mejor interpretación hasta la fecha por la cantidad de matices que requiere el personaje y por la naturalidad de la interpretación de este niño de 15 años con algunas características del síndrome de Asperger. Muchos se preguntan, después de esto ¿qué? No dudo que el techo de Pol López está demasiado lejos de ser alcanzado.

Christopher desprende ternura, una característica que en mayor o menos medida impregna a la obra. Durante la cual, en cierto momentos, vemos como se tiñe de violencia y cómo es gestionada antes de volver a la situación de calma. En el montaje domina la imaginación simbólica, un cerebro difícil de controlar, el del Christopher, que va más allá de lo que todos piensan.

Y aunque el peso de la historia recae en Pol López, está rodeado de unos secundarios de lujo. Ivan Benet, Ed, el padre de Christopher; Marta Marco, Siobhan, profesora y voz en off de los pensamientos de Christopher; pero quizás la interpretación que más me sorprende es la de Cristina Genebat como Judy, la madre de Christopher, principalmente en sus momentos tiernos y de gran carga emotiva cuando lee sus propias cartas.

Lluc Castells firma una escenografía mágica, de esas que al entrar en la sala eres incapaz de imaginarte todo lo que dará de sí. Quizás solo lo sentí yo, pero entre que el público era una mezcla de adultos y niños y la magia y la ternura que desprende el montaje, parece como si nos hubiéramos teletransportado a Londres, en uno de esos espectáculos para toda la familia. Sea como fuere, es el mejor espectáculo que he visto en las últimas temporadas. De esos para el recuerdo, que se te quedan dentro durante mucho tiempo. Lástima que el ritmo de la cartelera te haga pasar tan rápido al siguiente. Christopher, Christopher!

TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓN: SALVADOR OLIVA
DRAMATURGIA: SERGI POMPERMAYER y DAVID SELVAS
DIRECCIÓN: DAVID SELVAS
INTÉRPRETES: JULIO MANRIQUE, MARTA MARCO, JORDI RICO, MIREIA AIXALÀ, ALBERT RIBALTA, ENRIC AUQUER, ÒSCAR RABADAN y FÈLIX PONS
DURADA: 1h 50min
PRODUCCIÓN: LA BRUTAL
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Cada vez intento fiarme más por mi intuición y esta vez he acertado (no siempre lo consigo). Timó d’Atenes ha sido una experiencia del todo recomendable. No conocía la obra, ni siquiera había escuchado nada de ella hasta que el David Selvas comenzó a colgar fotos de ensayos. Vivimos una época donde las obras de Shakespeare nos salen por las orejas, y la verdad que lo que más me atrajo de la obra, es mi desconocimiento de ella. Quizás sea un pecado decirlo pero cuando ves tres, cuatro, cinco, etc. veces un Romeo y Julieta o Hamlet o es la octava maravilla o te puedes aburrir como una ostra en la platea. Pero no es el caso de Timó d’Atenes.

Es verdad que no veremos ni vestidos de época ni nada que nos recuerde a siglos atrás, pero ese es otro punto a favor. Abstraer lo mejor de la obra y situárnosla en nuestros días, acerca la obra al espectador y la empatía con Timó es absolutamente espeluznante. El tándem artístico Manrique-Selvas funciona a la perfección, dos espíritus con una manera muy similar de entender el concepto teatral. David Selvas dirige con gran precisión las piezas de una obra nada fácil de completar. 

Interpretativamente el peso cae sobre un soberbio Julio Manrique, en el que hasta hora es el mejor papel de su carrera. Impresionante segunda parte, donde si el público entra no querrá salir jamás. Le acompañan una sorprendente Marta Marco, ciertamente alejada de los papeles en los que estamos acostumbradas a verla y Mireia Aixalà, que parece que por fin ha perdido la ingenuidad de papeles anteriores y explota al máximo su parte más salvaje.

Bien es cierto que la Biblioteca ha perdido su arena característica, pero no habría mejor sala para iluminar una obra como esta, la iluminación de la segunda parte roza la matrícula de honor. Impresionante el ambiente que se crea.

Sólo un pero, se acaba el próximo domingo 30 de noviembre, así que tendréis que daros prisa para verla. Corred!

TIMÓ D'ATENES

by on 17:29
TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓN: SALVADOR OLIVA DRAMATURGIA: SERGI POMPERMAYER y DAVID SELVAS DIRECCIÓN: DAVID SELVAS INT...

Font: Belen Ginart (ara.cat)
Tots dos sou al repartiment de L’orfe del clan dels Zhao, a les ordres d’Oriol Broggi. ¿Us van oferir la feina alhora?
M.M. No, l’Oriol m’ho va proposar primer a mi, i després em va demanar si el meu pare estava lliure.
LL.M. El meu personatge és el d’un home gran, però l’Oriol va estar dubtant de si l’havia de fer un jove, com ho són la resta dels actors. Finalment m’ho va proposar i d’entrada ho vaig acceptar perquè ho feia ell, que és un dels creadors més brillants de la seva generació. Ara estic encantat amb l’Oriol, amb el text i amb els companys de viatge.
Suposo que a tots dos us deu fer il·lusió que hi sigui l’altre.
M.M. Aquí no compartim cap escena, com sí que ho fèiem als Sis personatges en busca d’autor, que també vam fer junts. I és una llàstima, en aquella obra quan ens trobàvem era el més fàcil del món, perquè pots llegir als ulls de l’altre tot el que li passa.
LL.M.Treballar junts és molt gratificant, ella és una actriu feta, amb el seu currículum, amb el seu tarannà, ha fet el seu camí. Em dóna molta tranquil·litat treballar amb ella com un company més.
Us doneu consells?
M.M. Sí, jo el dirigeixo a ell i ell a mi.
LL.M. Al principi jo era una mica més feble, com a pare sempre busques oferir protecció, però ella no l’ha volgut mai. Ara ens diem coses però sense incordiar. Abans teníem més una relació pare-filla, ara és més de professional a professional.
¿El fet de compartir ofici i treballar junts té algun inconvenient?
M.M. Potser que pateixes més que amb un altre company.
LL.M. Durant els assajos, els actors sempre tenim un moment de feblesa. I veure que l’altre està en crisi et fa patir a tu també.
I com a espectadors, patiu quan l’altre és a l’escenari?
LL.M. És més dur des de fora que des de dins. Quan la Marta estrena tinc un nus a l’estómac més gran que quan estreno jo.
M.M. A mi em passa el mateix. En aquest cas serà un patiment compartit, i els que ho passaran pitjor seran la meva mare i el meu germà.
Marta, el teu pare deia abans que has anat fent camí sense voler la seva protecció.
M.M. Ha sigut una cosa molt inconscient, no és que jo m’hagués fet el propòsit d’evitar que ens relacionessin. Suposo que una vol fer mèrits propis. Però això m’ha anat passant amb l’edat. Com més gran m’he anat fent, i més segura m’he sentit de mi mateixa, més m’he aprofitat del fet de tenir-lo al meu costat, de poder aprendre’n i escoltar-lo, perquè m’ha ensenyat moltes coses. Ha sigut molt bon mirall perquè m’agrada com fa les coses, l’admiro.
LL.M. He de reconèixer que en això de no voler la meva protecció la Marta ha sigut molt sàvia, perquè ha anat amb els de la seva generació. I jo em vaig obligar a mi mateix a acceptar que havia de tirar amb els seus.
En tot cas, ¿et va fer gràcia que la Marta volgués ser actriu?
LL.M. Crec que hi ha una cosa molt genètica en la seva vocació, perquè de petita ja li agradava fer funcions. Però jo li vaig anar posant traves perquè no s’hi dediqués. Ho feia d’una manera molt sibil·lina, perquè sabia que si ho feia obertament no aconseguiria res.
Quin tipus de traves li posaves i per què?
LL.M. Li feia coses com aconseguir-li una figuració de tres mesos a La filla del mar, al Romea, amb Sergi Belbel. Pensava que tan temps sortint a l’escenari sense paper li faria avorrir el teatre, però s’ho va passar pipa. Aquesta és una professió dolorosa, a ningú li regalen res. I un vol evitar el patiment als fills.
M.M. El meu pare sempre m’ha dit que això és una carrera de fons. Però és que jo mai no he tingut l’ambició d’arribar enlloc, sempre deia: “Sóc tan feliç amb el que em va arribant de mica en mica”. Jo vaig començar fent infantils: tres funcions diàries, muntar i desmuntar... Quan algú jove em ve a demanar consell sobre aquest ofici li dic que l’important és el recorregut, no ser reconegut.
¿Compartiu una mateixa visió del teatre?
LL.M. Sí. Potser ella està en una ona més moderna, hi ha coses que a ella encara li interessen i que a mi potser ja no, perquè amb el temps em continua agradant molt fer teatre, però veure’n em fa certa mandra. Però coincidim molt en l’estètica i en l’ètica, en la manera de fer-lo. Tenim un criteri molt semblant.
¿Hi ha algun projecte més personal que us agradaria compartir?
LL.M. Jo sóc molt autodidacte i mai m’he atrevit gaire a dirigir, tinc criteri però crec que em falta metodologia. Però m’agradaria dirigir una obra de gent jove on pogués emergir el motor artístic que conec de la Marta. Quan em falti la força com a actor, m’agradaria dedicar-la a ajudar-la a ella a ser actriu. M’agradaria abocar la meva energia a aconseguir que aquesta família encara formi part del món cultural català.
M.M.[Rient] Potser ens mataríem...! No, estaria molt bé que em dirigís en una obra, perquè en sap molt.

'L’ORFE DEL CLAN DELS ZHAO'
TEATRE ROMEA
HOSPITAL, 51. BARCELONA
Fins a l’11 de maig

TEXT: INGMAR BERGMAN
VERSIÓ i ADAPTACIÓ ESCÈNICA: MAGDA PUYO i VICTÒRIA SZPUNBERG
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: MÒNICA LÓPEZ i MARTA MARCO amb la col·laboració de VICKY PEÑA
DURADA: 70min
PRODUCCIÓ: GREC 2013 FESTIVAL DE BARCELONA i SALA MUNTANER
SALA MUNTANER

Potser ha estat un encert no revisar Persona de Ingmar Bergman abans d'anar a veure la seva adaptació teatral. No ho sé, però pels rècords que tinc pensava que era d'una altra manera. Reconec la dificultat que suposa d'entrada aquesta obra, però com les comparacions són fàcils no eximeix a la directora, adaptadora i protagonistes de res.

Magda Puyo ha optat per la contenció, potser massa en alguns moments on una miqueta d'algaravia no hagués estat mal rebuda. Es troba més a faltar en el personatge de l'infermera Alma (Marta Marco), els seus ritmes i quan tot esclata resulta com si estigués seguint pas per pas el guió. Una llàstima que no pugui deixar-se anar més. 

El paper de l'Elisabeth és el més complicat de tots dos. Una actriu que es queda muda abans d'acabar de representar Electra. Els metges li diagnostiquen que no té res i només es tracta de deixar passar el temps fins que torni a parlar. Durant gairebé tota l'obra roman callada, tret de lleus sorolls i moviments de cap. Res fàcil per la Mònica López que ha sabut entendre perfectament el seu rol i ens regala una interpretació precisa i plena de matisos que aconsegueixen atrapar l'espectador. Impressionant els seus moments amb una Vicky Peña virtual parlant dels rols de la dona actriu i de la dona persona.

Molt efectivista la posada en escena de Ramon Simó a base de cortines (de tela i de fusta) i de projeccions. Una escenografia molt simple i escassa, només el text del Bergman, molt fidel a l'original i unes bones interpretacions és el que necessitaria l'obra. Tot una llàstima que no s'hagi pogut acompassar les darreres i quedi una per sobre de l'altra. Bergman segueix sent un os dur de rosegar.

ALMA i ELISABETH

by on 15:51
TEXT: INGMAR BERGMAN VERSIÓ i ADAPTACIÓ ESCÈNICA: MAGDA PUYO i VICTÒRIA SZPUNBERG DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: MÒNICA LÓPEZ i ...

TEXT: PETER HANDKE
TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA
DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL
INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, EDUARD FERNÁNDEZ, MÍRIAM ISCLA, LLUÍS MARCO, MARTA MARCO, BORIS RUIZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)


Que estem en crisi no és cap novetat, fa anys que ho sabem, una altra cosa és pensar si la nostra cartellera s'ha d'omplir d'obres que parlin de la crisi en global: econòmica, personal, d'ideals... De qualsevol manera avui és això el que toca, no hi ha més. Peter Handke va escriure l'obra al 1976, i des de llavors poques coses han canviat. 

Cinc empresaris fan un pacte per repartir-se el mercat, un dels, Hermann Quitt (l'Eduard Fernández) el trenca i es queda amb tot el pastís. Aquest és l'argument a partir d'aquí el text divaga, es dispersa en innombrables monòlegs sobre temes econòmics, socials i personals dels protagonistes. Tot massa dispers, poca concreció.

Handke converteix els actors en personatges i en persones. Es trenca l'odiosa quarta paret i el públic veu personatges que poc a poc es converteixen en persones. Tant com personatges com a persones, l'interpretació és brillantíssima, sense dubte la millor part del muntatge. Tots vuit han sabut esprémer les idees del Handke i fer veure a l'espectador que hi ha història on no hi ha.

Malbaratament escenogràfic. Dues enormes taules de billar ens reben a la primera part i de fons les lletres de Quitt mida XXL, que a la segona part desapareixen fossal avall, sense que hagin fet massa servei. En època de crisi, de retallades culturals per totes bandes, fa mal veure com es construeixen escenografies a les que després no se li dóna l'ús adequat.

Quitt no és un text accessible per tots, necessita concentració per entendre que més enllà de les divagacions constants dels monòlegs dels protagonistes hi ha missatge. I de vegades els muntatges exigents requereixen més temps i veus per digerir-los. Aneu i m'ho expliqueu.


Així com l'economia ha colonitzat els titulars dels diaris, fins i tot els titulars culturals, l'espectacle que va presentar ahir el director del Lliure, Lluís Pasqual, parla exclusivament d'economia, no de problemes morals. Quitt , una obra de Peter Handke del 1974, és "un poema violent que tracta i maltracta l'espectador", descrivia el director. "No és una metàfora de la bogeria del capitalisme, sinó que n'és una descripció crua i descarnada".
Herman Quitt és el pitjor tauró en l'oceà del mercat. A la primera part de l'obra, situada a finals dels anys setanta (a l'inici de l'era Thatcher, Reagan i de l'Escola d'Economia de Chicago), aquest empresari en crisi existencial pacta amb altres dirigents monopolitzar el mercat i desplaçar la producció a l'Orient. A la segona part, situada en un espai oníric i un temps indefinit però actual, aquesta bèstia egoista, desenfrenada i sense escrúpols entra en una espiral que el porta a la destrucció dels altres i d'ell mateix. Aquesta aparent trama avança en paral·lel a la destrucció de la dramatúrgia i dels personatges teatrals convencionals propi de Handke: els actors no representen la col·lectivitat, sinó que encarnen els personatges.
Pasqual va insistir en una idea: "Qualsevol explicació fa semblar que l'obra sigui figurativa, i no ho és. És un quadre abstracte, un mirall que es trenca i que té trossos de la realitat que produeix ecos a l'espectador -explicava-. Fins i tot així, sembla lògica, i no ho és. És directa i crua, com els diaris". Fet l'avís, afegia: "Handke no ho posa fàcil a ningú, no vol ser amable, ni fa cap esforç. Potser no s'entén tot, però s'entén". L'obra s'estrena demà a Montjuïc i estarà un mes en cartell.
Per sobre de la complexa estructura -en una escena amorosa és capaç d'incloure una diatriba sobre publicitat-, mostra un empresari al màxim del seu poder que embogeix, cau i s'esberla. "Et compadeixes d'un tipus que et semblava un fill de puta", diu Pasqual. Eduard Fernández és el malparit que "encarna el capitalisme, que és conscient de la seva maldat i l'aprofita per treure'n una cosa que al final acaba explotant". Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Lluís Marco, Andreu Benito, Boris Ruiz, Marta Marco i Míriam Iscla són els altres peixos temibles al mar capitalista.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)


La crisis sacude a otra institución cultural emblemática de Cataluña. Por problemas presupuestarios, el Teatre Lliure de Barcelona acabará la temporada a finales de mayo y no volverá a alzar el telón de su programación habitual hasta mediados de octubre, aunque en julio la sede de Montjuïc ofrecerá algunos espectáculos correspondientes al festival Grec. Asimismo, también a causa de las penurias económicas, el Lliure ha decidido eliminar tres de los espectáculos anunciados a inicios de la temporada L’onada, de Ignacio García May (programada del 2 de mayo al 3 de junio), Amadeu, montaje de Albert Boadella sobre las zarzuelas de Amadeo Vives (12 al 22 de junio) y Bombollavà, con Pep Bou y Lluís Pasqual, coproducción en la que intervenía el Piccolo Teatro de Milán y que iba a formar parte del Grec. Así lo ha explicado hoy martes el director del Lliure Lluís Pasqual en una conferencia de prensa convocada para presentar el nuevo espectáculo del colectivo,Quitt, de Peter Handke, dirigido por el propio Pasqual.
El director del Lliure justificó las medidas por los “recortes brutales”. Explicó que en el Lliure los efectos recaen sobre la parte artística pues la estructura está ya tan debilitada, dijo, que no puede adelgazarse más. “Somos cuatro y el cabo”, ilustró. “No es el caso del Liceo, aquí no podemos hacer un ERE”. Según Pasqual las medidas han sido comunicadas ya a las administraciones de que depende económicamente el teatro (Generalitat, Ayuntamiento, Diputación de Barcelona y ministerio de Cultura). Pasqual matizó que aunque no se abra al público durante el periodo señalado, la actividad laboral continuará.
En cuanto a Quitt, la obra de Peter Handke que lleva a escena el Teatre Lliure en Montjuïc se subtitula Els irresponsables són en vies d’extinció(en realidad ese es su título original, Die Unvernünftigensterben aus) y viene como anillo al dedo, visto la que está cayendo. El personaje del título catalán, el protagonista, es un empresario que pretende ejercer de demiurgo del mercado en una atmósfera que recuerda poderosamente el desastre actual.
“La pieza es un objeto raro”, reflexiona Lluís Pasqual,que dirige el montaje, cuyo estreno tendrá lugar el jueves. “La obra de Handke se ha convertido con el tiempo en un poema. Es entrar en un mundo de astillas, violento, feo y duro,inarmónico. Nunca es amable”. Pasqual señala que Quitt es una “falsa obra de teatro”, hay en ella un hilo, “la historia de un empresario, Herman Quitt (Eduard Fernández), y su fin”. Quitt tiene planes, suelta sentencias, habla de los mercados, los precios, los salarios. Dice que habrá que pagar salarios más bajos. Es el propio capitalismo. Y acaba al final consigo mismo”. La obra es de 1974. Pero resulta escalofriantemente actual. “El personaje de Quitt propone deslocalizaciones y que se fabrique en Oriente. Venimos de unos que decidieron eso ya hace tiempo”.
Pasqual compara la pieza, por lo perturbador y lo que tiene de sugerente sobre nuestra contemporaneidad con“otro poema”, este cinematográfico, EyesWide Shut, la película de Kubrick. “Handke es un poeta muy mental, muy poco carnal, sus personajes son en realidad actores encarnando palabras. En Quitthay palabras, palabras, palabras. Y una metateatralidad constante. Habla del fin de un empresario y del fin del personaje teatral como entidad y concepto. Como algo que ya no representa al espectador. El personaje, nos dice Handke, ha muerto”.
El director considera que decir que Quitt habla de hoy “es una obviedad”. No se trata de una metáfora,“no es como Fuenteovejuna, es algo crudo, que tenemos delante, de lo que hablan cada día los diarios”. La primera parte es más realista, dice, “la segunda más onírica, aunque esta es una palabra que odio, como “mágico”. En pasajes habla de economía, de consumidores, de publicidad, de estrategias publicitarias, de empresarios”. Pasqual insiste en que es un espectáculo duro. “Formalmente tiene que doler. Hemos de ver ahí la locura inexplicable en la que hemos desembocado y que ha sido fabricada por gente concreta”. ¿Tiene algo de conspirativa la historia? “En Handke estamos en un contexto no realista. No le da forma a esa trama”, Pero ¿se ve la relación con la crisis actual? “Si quieres agarrarte a algo,puedes decir: ‘oh, venimos de ahí’ De ese momento en que a alguien se le ocurrió la idea, la deslocalización. Pero Handke no lo explica como si fuera Benavente. Es algo abstracto y tratar de definirlo es como intentar hablar con lenguaje figurativo de un cuadro que no lo es”. 
Quitt, con traducción al catalán de Feliu Formosa, cuenta con un gran reparto. Además de Fernández están Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Míriam Iscla, Lluís Marco, Marta Marco y Boris Ruiz. El espectáculo es una coproducción con el Centro Dramático Nacional y se verá en Madrid (Teatro Valle-Inclán) del 7 de marzo al 1 de abril.
Fuente: Jacinto Antón (www.elpais.com)


TEXT: REMO BINOSI
ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: JUAN CARLOS MARTEL BAYOD
INTÈRPRETS: MARTA MARCO, ISABEL ROCATTI i CLARA SEGURA
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, BITÒ PRODUCCIONS i CAER
TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

Una espera de nou mesos, compartida en una cambra tancada amb dues dones. Venècia 1749, la Cornelia (Marta Marco) espera per casar-se amb el gran duc francès, però es queda embarassada d'un altre home. Per tapar l'engany i cuidar l'honor es tancada en una cambra amb un altre dona, Rosa (Clara Segura) també embarassada i amb una dida (Isabel Rocatti). En to de tragicomèdia, Remo Binosi desgrana les expectatives i coincidències d'aquestes dues dones, que malgrat la diferent classe social deixen veure que per la naturalesa som tots iguals.

Impressionant treball actoral per part de la Marta Marco i la Clara Segura, esplèndides que permeten a l'espectador gaudir del viatge des de l'odi inicial fins a la compressió mútua després d'un temps tancades. Isabel Rocatti també sap aprofitar les poques escenes que té, però que arriba a incomodar en algunes escenes, només fent servir gestos i mirades.

Escenografia a dues bandes al Lliure de Gràcia, que malgrat l'austeritat, provoca encara més angoixa a la peça. Una habitació amb un llit i unes cortines que serveixen per tapar allò que no es desitja que sigui vist. Juan Carlos Martel Bayod dóna un ritme força ràpid a la peça perquè l'espectador desitgi una escena rere una altra.

L'espera és angoixant, colpidora i tot un exercici a dues mans (la major part del temps) que val la pena ser descobert i paladejat poc a poc. D'aquelles obres que quan surts del teatre tens el cor encongit durant força estona. Jo que tu no esperaria gens per veure-la.

L'ESPERA

by on 22:55
TEXT: REMO BINOSI ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: JUAN CARLOS MARTEL BAYOD INTÈRPRETS: MARTA MARCO, ISABEL ROCATTI i CLARA SEGURA PRODUCCIÓ:...


L'espera se situa al segle XVIII però és una obra contemporània del periodista, professor i dramaturg Remo Binosi. L'any 1993 el text es va estrenar a Itàlia amb gran èxit, però aquí encara és un absolut desconegut. El director del Teatre Lliure va conèixer l'autor, que li va "regalar" en persona un exemplar de l'obra, i ara vol reparar aquest greuge. Per això ha cedit L'espera a un dels seus col·laboradors més propers, Juan Carlos Martel. És ell qui dirigirà a partir de divendres al Lliure de Gràcia una "història d'amor, traïció i amistat".
L'espurna que encén el drama -que comença en comèdia i acaba en tragèdia- és l'inesperat embaràs d'una comtesseta que ha tingut una relliscada abans de poder-se casar per conveniència amb un duc de França. A la Venècia del Segle de les Llums, el 1748, el problema s'encobreix recloent la noia en un palauet als afores de la ciutat durant set mesos. L'acompanya la seva dida i una serventa que també està embarassada i li ha de servir de guia en el procés. Les noies (Marta Marco interpreta l'aristòcrata i Clara Segura és la criada) "passen per totes les emocions vitals, del rebuig per la distància de les seves classes socials a uns punts de connexió en què es converteixen en la mateixa persona, perquè en el fons tenen els mateixos problemes", diu Martel. En cada escena avancen les setmanes i els mesos, i la seva relació es transforma de l'amistat a un sentiment molt més intens.
"Són dones tancades en un espai molt petit i en condicions molt especials. I dins una presó els rols poden canviar, perquè qui té el poder és qui està castigada", explicava ahir Marco. Aquests rols socials, però, sempre hi són presents. L'establishment, el paper patern, les estrictes lleis que regeixen la seva vida, estan representats per la dida (Isabel Rocatti), que de tant donar-se als altres fins i tot ha perdut el nom. "Són tres persones que si s'haguessin trobat accidentalment en algun lloc ni s'haurien saludat. I, en canvi, en aquesta presó acaben fent coses importants l'una per l'altra", explicava Clara Segura.
El Lliure no ha hagut de canviar gaire de fesomia per traslladar-se tres segles enrere. Tot passa en una habitació, al voltant d'un llit. El vestuari de les embarassades sí que denota el segle en què ocorre L'espera, però òbviament, com fa el bon teatre, parla de l'avui. "Venècia aleshores era Las Vegas", deia en to de broma Pasqual. "Es parla de l'amor entre dues dones sense jutjar-ho ni posar-hi etiquetes", asseguraven més seriosament les actrius. S'enamoren? "Sí. Hi ha una cosa instintiva. Són dos animals, tot i que una va vestida de seda i l'altra de cotó", explicava Marco. "I quan es parla d'amor, hi entra la traïció -apuntava Rocatti sense voler revelar el secret final-. Tots som bons o dolents en funció de les circumstàncies".
L'espera es va estrenar a Reus, com a coproducció del CAER, amb Bitò i el Lliure. Al maig farà temporada al Teatre Español de Madrid, després de fer uns quinze bolos de gira per Catalunya.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)


TEXT: MOLIÈRE
ADAPTACIÓ: SERGI BELBEL
DIRECCIÓ: GEORGE LAVAUDANT
INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, LLUÍS SOLER, MARTA MARCO, ANNA YCOBALZETA, ROSA NOVELL, CARLES MARTÍNEZ, JORDI MARTÍNEZ, RAMON GIRO i MIQUEL BONET. Criats: ANDREU BANÚS, IGNASI CAMPMANY, ÒSCAR GARCÍA, DAVID ORTEGA, XESCO PINTÓ, IRENEU TRANIS
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


Els espectadors que assisteixen a aquesta malaurada versió d' 'El Misantrop' de Molière han de cremar en el 'fuego fatuo'? Perquè jo ja començo a sentir les brases. Molt bones paraules sentides després de l'estrena, em van fer pensar que estàvem davant d'una versió del clàssic que deixaria emprenta. Encara m'hauré de menjar les meves pròpies paraules.

Dues hores d'espectacle concentrant l'obra però que malgrat tot és fa llarg i pesat. T'oblides totalment de que entre escena i escena sona música electrònica, que en una a més s'atreveixen a barrejar la chanson francesa amb aquesta música de fons, tot passa desapercebut per intentar concentrar-se en el text. Sergi Belbel ha optat per la prosa, traient tota la pols d'antiguitat que podia tenir la peça. La situa en una paisatge de ningú i aquí és on el clàssic comença a decaure i deixa pas a una grotesca caricatura del que un dia va ser.

Escasseja l'escenografia, una paret negra pel davant, que amaga un vestidor al darrera, una chaise longue molt francesa i glamourosa i un parell de cadires. Els personatges estan la majoria del temps a peu dret. Això si el pressupost en aquest cas s'ha anat en la passarel·la de llums que acompanyen a cada escena.

Interpretacions per a tots els gustos acompanyen al desnatat text. La majoria d'elles pequen de certs aires forçats i d'altres com el Lluís Soler i el Carles Martínez es mantenen en registres molt coneguts per públic i que repeteixen muntatge darrera muntatge. Jordi Boixaderas i la Marta Marco són els únics que de tant en tant fan mostres d'estar creient en el que fan.

El Teatre Nacional de Catalunya trenca així la bona temporada que havia fet a aquesta sala i els espectadors haurem d'esperar millors propostes per la propera tardor. De moment, encara ens queda una visita a la Sala Tallers, per tancar aquest cicle del T6. Continuarà...

EL MISANTROP

by on 13:11
TEXT: MOLIÈRE ADAPTACIÓ: SERGI BELBEL DIRECCIÓ: GEORGE LAVAUDANT INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, LLUÍS SOLER, MARTA ...


TEXT: A partir dels escrits de la RACHEL CORRIE
EDITORS: ALAN RICKMAN i KATHARINE VINER
VERSIÓ CATALANA: MARTA MARCO i GERARD-PATRICK FANNON
DIRECCIÓ: MIKEL GÓMEZ DE SEGURA
INTÈRPRET: MARTA MARCO
PRODUCCIÓ: TRASPASOS
TEATRE ROMEA


A tota guerra sempre hi ha dos bàndols, els bons i els dolents. Sempre s'ha dit que els europeus ens posicionem del costat del poble palestí, al seu etern enfrontament amb els israelians. Si aquest argument és cert, Rachel Corrie era més europea que nord-americana, perquè si d'una cosa emmalalteix aquesta obra és de no concebre la imparcialitat com una norma.

Ben és cert, que l'obra, basada en els diaris i correus electrònics que Rachel Corrie va enviar durant la seva estada com cooperant humanitària a Gaza, no podia ser imparcial. Corrie relata l'horror que presencien els seus ulls, la duresa amb la qual l'exèrcit israelià (mal)tracta a la població palestina, i com els esforços d'aquests es veuen com fites impossibles al tenir al davant l'exèrcit més gran del món.

L'escenografia, un quadrilàter sense ring, ple de roba sense cossos, però qual trinxera que suporta els embats dels cos de Marta Marco que lluita durant hora i quart per traslladar un horror poc visible (com element escenogràfic) però força palpable, interpretativament.

Emocionant i necessari record de Rachel Corrie. Un monòleg ple de ràbia, de ganes per canviar el món que desgraciadament poc ho ha fet des de que una excavadora al 2003 la va matar. Però que de ben segur hi haurà més Rachel Corrie per intentar aconseguir-lo.


FICHA ARTÍSTICA

TEXTO: FEDERICO GARCÍA LORCA
DIRECCION: LLUÍS PASQUAL
INTÉRPRETES: NÚRIA ESPERT, TERESA LOZANO, ROSA VILA, MARTA MARCO, NORA NAVAS, REBECA VALLS, ALMUDENA LOMBA, ROSA MARIA SARDÀ, TILDA ESPLUGA, MARTA MARTORELL, MONTSE MORILLO, BÀRBARA MESTANZA
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA Y TEATRO ESPAÑOL
SALA PEQUEÑA (TNC)


Bienvenidos a una Bernarda Alba sin Bernarda. Si no han leído mal, Bernarda ha desaparecido, y tras la hora y cuarenta minutos del montaje aún no la hemos encontrado. Y es triste, muy triste que en una obra de esta envergadura sea la protagonista quien falle.

Bienvenido sea Lorca al Teatro Nacional de Cataluña, que cierra la temporada de la Sala Pequeña con el listón tan alto como la abrió.

No está Bernarda pero sí está Poncia, una maravillosa Rosa Mª Sardà que nos muestra una vez mas su impresionante versatilidad. La mujer de las mil caras, del drama a la comedia pasando por la burla, la picaresca, el dolor, la amargura, nada más y nada menos que su ‘savoir faire’ en estado puro.

A su altura y sin desmerecer del resto del reparto, una gran Teresa Lozano brilla con luz propia. La madre de Bernarda, también sujeta el yugo de su hija, lucha con uñas y dientes por su libertad, regalándonos momentos inolvidables de locura transitoria, de ternura y de optimismo al no rendirse a los designios de Bernarda.

Las hijas, Marta Marco, Nora Navas, Rosa Vila, Rebeca Valls y Almudena Lomba sobresalientes todas ellas, con grandes momentos, sobre todo cuando se revelan contra la autoridad materna de no dejarlas vivir la vida que quieren sino la que su madre quiere que vivan.

Y si, falla Bernarda, vuelve a fallar Núria Espert, le falta fuerza, brío, poderío y voz, sobre todo voz. Tiene que imponer su fuerza, sus decisiones mediante la palabra a un mayor o menor volumen, pero ¿qué pasa? ¿Por qué no se la oye? ¿Por qué gimotea como una niña en vez de mostrar los lloros rabiosos de una mujer? No tiene fuerza, sus pasos no imponen, ni siquiera su presencia en el escenario, no vemos lo que deberíamos ver, la Bernarda que Lorca nos regaló.

Y todo es una verdadera lástima, porque el montaje es impecable, con una escenografía a dos bandas blanca en contraste con la negritud de la vestimenta, con un juego de luces que refleja impecablemente los ambientes y con una estudiada dirección de Lluís Pasqual en tempos, silencios y dolor.

Una Bernarda Alba sin Bernarda es como una café descafeinado, pero a pesar de ello la obra es y será uno de los mejores montajes de la temporada. Sólo por ver a esta gran Poncia ya merece la pena. Nadie ni nada es perfecto. Abran los ojos y disfruten.



FITXA ARTÍTICA

TEXT: BERTOLT BRECHT

DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI

INTÈRPRETS: Tomeu Amer, Martí Atance,Jordi Banacolocha, Babu Cham, Marcia Cisteró, Conrad Cortinas, Josep M. Domènech, Víctor Estévez, Marissa Josa, Anna Lizaran, Marta Marco, Òscar Muñoz, Pilar Pla, Albert Ribalta, Xavier Serrano, Jacob Torres, Pere Ventura.

MÚSICS: Roger Aixut, Ramon Garriga, Alberto Mezquiriz, Pepe Seguí, Laia Torrents (Cabo de Sant Roque)

PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

SALA GRAN DEL TNC


“Va ser un temps de guerres sagnants...”


Així comença l’obra, un comte, on el públic s’endinsarà en la història de Grusche, l’heroïna d’aquesta extraordinària aventura teatral del Bertolt Brecht, gran renovador del llenguatge, l’estètica i la filosofia teatral del segle XX.

El cercle de guix caucasià, escrita l’any 1944, parteix d’una llegenda xinesa i evoca, també, el conegut mite bíblic del judici de Salomó. Quan el governador d’una ciutat del Caucas és assassinat en una rebel·lió aristòcrata, Natela, la seva muller, es veu obligada a fugir, deixant enrere el seu fill, que quedarà a càrrec d’una criada, Grusche. Quan la revolta és mitigada, la mare voldrà recuperar-lo, però Grusche s’hi resistirà. Totes dues es disputaran la custòdia del nen, tancat dins el cercle de guix que anuncia el títol de l’obra.

Amb una escenografia típica del Nacional, de la Sala Gran on els detalls no s’escatimen. Fins a l’última coma, tot és perfecte. És fa servir les tres parts de l’ampli escenari decorat amb sorra, paia, unes enormes pals i la resta va entrant i sortint.

La gran Anna Lizaran broda com sempre el seu paper del jutge Azdak. És increïble la capacitat d’aquesta gran dama del teatre de conjugar els gestos del braços i a la mateixa manera de donar un to a la seva veu que fa que l’espectador senti cada paraula com mastegada dintre del seu cap.

L’altre gran protagonista, la Marta Marco, compleix amb bona nota, alta, encara que no arribaria a l’excel·lent amb el seu paper de mare patidora, la Grushe, que es passa tota l’obra deixant-se, parlant en plata, els ovaris damunt l’escenari per salvar a la seva criatura.

La música és la tercera protagonista de pes. El narrador o cantaire, en Víctor Estévez, que alterna la veu parlada amb la cantada és realment qui ens explica allò que els personatges callen. Al narrador li acompanyen uns músics que trenquen el silenci amb les seves melodies. Encara que de vegades dificulten l’oïda d’alguns fragments a l’espectador.

Gran encert del seu director, la inclusió de titelles darrera d’un fos blanc que fa més agradable l’explicació de certes parts de l’obra i aixeca somriures per part del públic, al intuir als actors jugant amb ninots.

Tres hores amb entreacte inclòs que no és fan gens pesades, l’espectador s’endinsa fàcilment en l’obra des dels primers minuts i queda submergit en la seva aureola fins al final.

Una obra pels amants del teatre social contemporani amb petites traces modernes i amb un caràcter polític. Però sobre tot per gaudir de la gran presència escènica de dues “monstres” del teatre català, l’Anna Lizaran i la Marta Marco dirigits per l’Oriol Broggi que no pot tenir una debut més triomfal a la Sala Gran del TNC. Una gran obra en/ per a tots els sentits.