Mostrando entradas con la etiqueta Mònica López. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Mònica López. Mostrar todas las entradas

TEXT: INGMAR BERGMAN
VERSIÓ i ADAPTACIÓ ESCÈNICA: MAGDA PUYO i VICTÒRIA SZPUNBERG
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: MÒNICA LÓPEZ i MARTA MARCO amb la col·laboració de VICKY PEÑA
DURADA: 70min
PRODUCCIÓ: GREC 2013 FESTIVAL DE BARCELONA i SALA MUNTANER
SALA MUNTANER

Potser ha estat un encert no revisar Persona de Ingmar Bergman abans d'anar a veure la seva adaptació teatral. No ho sé, però pels rècords que tinc pensava que era d'una altra manera. Reconec la dificultat que suposa d'entrada aquesta obra, però com les comparacions són fàcils no eximeix a la directora, adaptadora i protagonistes de res.

Magda Puyo ha optat per la contenció, potser massa en alguns moments on una miqueta d'algaravia no hagués estat mal rebuda. Es troba més a faltar en el personatge de l'infermera Alma (Marta Marco), els seus ritmes i quan tot esclata resulta com si estigués seguint pas per pas el guió. Una llàstima que no pugui deixar-se anar més. 

El paper de l'Elisabeth és el més complicat de tots dos. Una actriu que es queda muda abans d'acabar de representar Electra. Els metges li diagnostiquen que no té res i només es tracta de deixar passar el temps fins que torni a parlar. Durant gairebé tota l'obra roman callada, tret de lleus sorolls i moviments de cap. Res fàcil per la Mònica López que ha sabut entendre perfectament el seu rol i ens regala una interpretació precisa i plena de matisos que aconsegueixen atrapar l'espectador. Impressionant els seus moments amb una Vicky Peña virtual parlant dels rols de la dona actriu i de la dona persona.

Molt efectivista la posada en escena de Ramon Simó a base de cortines (de tela i de fusta) i de projeccions. Una escenografia molt simple i escassa, només el text del Bergman, molt fidel a l'original i unes bones interpretacions és el que necessitaria l'obra. Tot una llàstima que no s'hagi pogut acompassar les darreres i quedi una per sobre de l'altra. Bergman segueix sent un os dur de rosegar.

ALMA i ELISABETH

by on 15:51
TEXT: INGMAR BERGMAN VERSIÓ i ADAPTACIÓ ESCÈNICA: MAGDA PUYO i VICTÒRIA SZPUNBERG DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: MÒNICA LÓPEZ i ...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , , ,


TEXT: MARK RAVENHILL
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: SÍLVIA BEL, BORE BUIKA, ROGER CASAMAJOR, ÀLEX CASANOVAS, MAR CASAS, GONZALO CUNILL, MÒNICA LÓPEZ, CARMEN MACHI, ÀUREA MÁRQUEZ i ADRIÀ ROCA/ ORIOL SANS
DURADA: 1h 30 (primera part) + 15min (entreacte) + 1h 15min (segona part)
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

De veritats incòmodes, d'aquestes que no s'expliquen i que s'amaguen darrera d'una popular frase de "Nosaltres som bones persones, però ells són l'enemic". Tot això salta pels aires i es transforma en un combat contra l'ètica. Set històries de guerra, set trets contra la consciència occidental, contra la democràcia, la llibertat i una suposada justícia de pensar que s'està fent el bé, quan és ben bé tot el contrari.

La posada en escena no pot ser més efectivista. Les pantalles que projecten imatge rere imatge de guerra, combats, la caiguda de les Torres Bessones, del Sadam Huseim busquen impactar a l'espectador entre història i història més que situar-lo en un context particular. Els textos ja són per si sols suficientment impactants que no necessitarien pas una ajuda externa. Però la posada en escena no es limita a unes quantes pantalles, les diferents escenografies són força contundents, potser la que més, la segona on els personatges viuen en gàbies de protecció contra les persones dolentes de l'exterior.

La primera història Les troianes fica a l'espectador dins l'obra d'una manera brutal. Culpabilitzant-lo, convertint-lo en el dolent de la pel·lícula, fes que es senti primer una víctima i després el botxí de tot l'espectacle. A Terror i misèria es busca la seguretat per damunt de tot, des dels aparells més innovadors fins a viure en una urbanització semblant a una fortalesa, cap persona està fora de perill, l'obsessió per la seguretat és màxima. El Crepuscle dels deus, la història més commovedora, d'extrems, i amb una gran càrrega d'humor negre, que ens fa replantejar-nos quines són les necessitats humanes més bàsiques que estan per damunt de tot. La Madre, amb un llenguatge groller, carregat d'humor negre ens qüestiona el paper de l'exèrcit. El paradís perdut ens demostra que tots portem un mostre a dins. Crim i càstig ens fa caure la careta de la democràcia i ens demostra que no tot en què s'escuda la democràcia és un comportament democràtic. Guerra i pau, finalitza l'espectacle en format somni infantil, per mi la pitjor història de totes.

Amb un repartiment plagat de grans noms i on el protagonisme recau especialment en les dones, la gran sorpresa interpretativa la posa una, fins ara, desconeguda Mar Casas que en la història El Crepuscle dels deus interpreta a una dona d'una país conquerit per una gran potencia, que havia estat professora d'universitat i que ara no té ni què menjar. La seva batalla per aconseguir un tros de pa que portar-se a la boca amb la seva contrincant (la Sílvia Bel) que només vol interrogar-la per fer el bé i portar la manera occidental plena de bondats al país conquerit. Impressionant la seva actuació, al igual que d'altres més coneguts com l'Àlex Casanovas, cada vegada millor; la Sílvia Bel increïble el seu paper de dona àrab maltractada per la guerra i per l'exèrcit; la Mònica López genial en El paradís perdut i la Carmen Machi, a la que li importa ben poc l'idioma, ella brilla per les seves interpretacions.

Fora de qualsevol embolcall que el Josep Maria Mestres hagi pensat per l'obra, el que està clar que cadascú dels textos tenen una força per si mateixos que es podia representar perfectament sense cap escenografia que l'impacte seria igual. El risc més gran resideix en trobar als actors més adequats per interpretar les paraules del Mark Ravenhill, sense dubte això s'ha aconseguit amb nota. I el que està clar que la humanitat és víctima de si mateixa.  
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
El festival Fringe d'Edimburg li va encarregar l'any 2007 a un dels millors dramaturgs anglesos contemporanis, Mark Ravenhill, que escrivís una sèrie de textos centrats en l'anomenada guerra contra el terror, és a dir, el conflicte entre Orient i Occident. Autor d'obres radicals i crítiques que han sovintejat al teatre català, com Product, Unes polaroids explícites i El maletí o la importància de ser algú, Ravenhill va escriure llavors 17 peces breus de 20 minuts que es van llegir cada matí, a l'hora d'esmorzar. El resultat va ser Dispara / agafa tresor / repeteix, un mosaic que explora els efectes de la guerra global des de tots els angles, de lluny i de prop, en primera persona o des de la pantalla d'una videoconsola.
A Londres el públic va poder veure aquests 17 textos en l'ordre que volia i en diferents teatres. El director Josep Maria Mestres, en canvi, ha triat les set peces que més li han agradat i ha muntat al Teatre Lliure de Montjuïc una expedició a la guerra. L'atac s'ha programat des d'aquest dijous i fins al 3 de març, i té un títol que remet a les accions dels jocs de les consoles, coneguts com a shooters: Dispara / agafa tresor / repeteix. "És un teatre valent, necessari, urgent, directe -deia ahir Mestres-. Ravenhill no va amb subterfugis, és molt ideològic, però no alliçonador".
A cada fragment, l'autor li ha posat un títol que evoca grans novel·les de la literatura universal, com Guerra i pau, Crim i càstig, El paradís perdut i El crepuscle dels déus. És una picada d'ullet als clàssics per mostrar "històries corprenedores i situacions límit, carregades de violència i d'un profund contingut humà", explicava el director. "Ravenhill sap trobar i treure lirisme de la brutalitat, però no significa que poetitzi la violència", assegura el director. Sí que utilitza els recursos del teatre èpic i juga amb diferents tècniques i estils a cada part. L'humor, "negre i cru", és el que en destacava el traductor de la peça, l'infal·lible Joan Sallent. La peça que obre l'espectacle, per exemple, es titula Les troianes , tot i que aquí les dones d'Eurípides van vestides de Gucci.
Allistar la millor companyia
El director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, ironitzava afirmant que, avui dia, ja és notícia tan sols que s'estreni una producció teatral, però és que al Lliure, a més, s'han allistat per anar a la guerra fins a deu actors: un repartiment tan extens com estel·lar. Sílvia Bel destacava ahir que l'obra exposa "la misèria humana, el que pot treure un ésser humà en un moment de conflicte". "Ravenhill trasllada la guerra Orient-Occident i la porta a cada casa, per tant, la fa universal", deia l'actriu. Roger Casamajor accentuava la crítica explícita en el muntatge sobre "el negoci de la guerra contínua" i la inconsistència del concepte "guerra contra el terror, quan el terror no és ningú". Carmen Machi -que interpreta una peça en castellà i en una altra debuta en català- reivindicava la "incomoditat plaent" d'interpretar uns personatges que desmunten el comportament humà més tòpic.
"És la companyia més eclèctica que he fet mai", remarcava Mestres. A més de dos nens, també compta amb Àurea Márquez, Àlex Casanovas, Mònica López, Mar Casas, l'argentí Gonzalo Cunill i Boré Buika, un actor català de pares africans. "Estic molt content de fer aquesta funció perquè us posa al lloc on jo sóc cada dia. Sóc europeu però tinc una part africana. Jo visc cada dia aquesta dualitat entre Orient i Occident. I està bé que veieu des de fora el punt de vista occidental", apuntava.
Per la democràcia i la llibertat
En la confrontació dels dos mons, Ravenhill parla de la guerra, però també de l'economia, la vida i l'amor, i ho fa com a anglès, però alhora sent crític amb l'etnocèntric món occidental. Hi ha uns conceptes que repeteix en totes les peces. Per exemple, les paraules democràcia i llibertat , que és el que les tropes aliades exporten a cop de bomba. "En fa un ús estilístic i reiteratiu, de manera que acaben resultant buides, banals", deia Mestres. També apareix la Xbox i la visió de la guerra com un videojoc. Va ser Pasqual qui va recordar la broma recent de l'incorregible príncep Enric d'Anglaterra, que deia que "és una alegria matar talibans" i comparava prémer el joystick a prémer el gallet i arrasar un poble.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,

Font: Belen Ginart (ara.cat)

Una parella benestant pateix pel somni recurrent del seu fill sobre un soldat decapitat. Decideixen mudar-se a una urbanització tancada i amb seguretat permanent, amb l'esperança inútil que el fet de sentir de prop la vigilància tranquil·litzi les nits del noi, sacsejades per una imatge bèl·lica vista per televisió. Els efectes de la guerra sobre les persones són al moll de l'os de Dispara, agafa tresor, repeteix, un retaule amb peces breus de Mark Ravenhill dirigit per Josep Maria Mestres al Lliure de Montjuïc.
El repartiment, de luxe en termes de solvència i quantitat d'intèrprets, afegeix atractiu a un muntatge que, sense renunciar a un humor trastocat i satíric, promet remoure l'estómac i el cap de l'espectador.
"Ravenhill és un autor d'una animalitat salvatge", opina Carmen Machi, una de les intèrprets de l'obra, a tall d'introducció sobre la dramatúrgia d'un dels noms imprescindibles del teatre britànic actual. "Té un codi molt particular, fa una barreja brutal de violència i humor, de tal manera que el resultat produeix uns efectes terribles en l'espectador i, tanmateix, genera un morbo que fa impossible no seguir mirant", resumeix. L'obra suposa la seva estrena en català, una llengua que comprèn però que com que no és la seva l'obliga a buscar nous recursos interpretatius. "I això sempre és engrescador".
Sílvia Bel, Mònica López, Àurea Márquez, Mar Casas, Àlex Casanovas, Gonzalo Cunill, Roger Casamajor, Boré Buika, Adrià Roca i Oriol Sans completen la nòmina d'actors. "Són el millor de cada casa", diu Josep Maria Mestres en relació a l'eclecticisme del grup.
NINGÚ EN SURT BEN PARAT
El director va conèixer aquesta obra de Ravenhill per recomanació de Lluís Pasqual. El retaule íntegre està format per 17 peces breus, escrites per encàrrec del Festival d'Edimburg. Són textos independents, però l'oïda atenta hi descobrirà subtils connexions entre ells. I, per sobre de tot, estan íntimament vinculats perquè conformen un al·legat contra la guerra. Ningú en surt gaire ben parat. Però hi resulta especialment ferit el món occidental, per la seva obsessió per combatre el terrorisme islàmic amb bombes i bales.
El títol de cadascuna de les peces fa referència a una gran obra de la literatura, el teatre o el cinema. De vegades hi ha una ressonància temàtica evident, però en d'altres no és així. Les troianes -que reuneix totes les actrius del repartiment-, La mare , El crepuscle dels déus i Guerra i pau són alguns dels títols. "Són textos brillants, i en tots hi apareixen la por, el terror, la misèria i la necesssitat de ser estimat", explica Sílvia Bel.
I destaca també els efectes del contrast entre la descarnada violència d'alguns dels quadres i l'emotivitat, la bellesa i la càrrega filosòfica d'altres. Moltes de les escenes "són molt físiques, t'obliguen a rebolcar-te per terra", diu Bel. I conclou: "Acabes fet pols, però també és molt agraït com a actriu". Com agraït és per a Mònica López poder fer una obra com aquesta, amb tant contingut i tanta reflexió. "És una obra molt política. Planteja que al poder sempre li convé que el poble tingui por per poder-lo dominar. I ens posa un mirall al davant per dir-nos que tots tenim part de responsabilitat".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,

LIBRETO: JAMES GOLDMAN
MÚSICA y LETRAS: STEPHEN SONDHEIM
TRADUCCIÓN: ROSER BATALLA y ROGER PEÑA
DIRECCIÓN MUSICAL: PEP PLADELLORENS
DIRECCIÓN DE ESCENA: MARIO GAS
INTÉRPRETES: VICKY PEÑA, CARLOS HIPÓLITO, MUNTSA RIUS, PEP MOLINA, MASSIEL, ASUNCIÓN BALAGUER, LINDA MIRABAL, TERESA VALLICROSA, MÒNICA LÓPEZ, MARTA CAPEL, DIEGO RODRÍGUEZ, JULIA MÖLLER, ÁNGEL RUIZ, JOANA ESTEBANELL, MAMEM GARCÍA, LORENZO VALVERDE, JOSEP RUIZ, GONZALO DE SALVADOR, NELSON TOLEDO, MARÍA CIRICI, MARISA GERARDI, ANTONIO VILLA
PRODUCCIÓN: TEATRO ESPAÑOL
TEATRO ESPAÑOL

Gracias, Mario Gas por este regalo. Impresionada y eso para una persona no demasiado amante de los musicales ya es mucho. Impresionante montaje de principio a fin. Queda poco que decir, después del impresionante éxito con las entradas agotadas, con su vuelta a los escenarios del Español en junio y julio y con la ya confirmada actuación el Festival de Peralada.

Con un extraordinario elenco, algunos ya habituales en los montajes de Mario Gas como la siempre magnífica Vicky Peña, que está acompañada de Carlos Hipólito, Muntsa Rius y Pep Molina en los papeles principales. Pese a ello resulta curioso como los mayores aplausos se los llevan dos secundarias, una octogenaria Asunción Balaguer, que en su actuación en solitario consigue arrancar aplausos, miradas cómplices y mucha ternura entre el público, y Massiel, que interpreta su papel esperpéntico de manera magnífica, y que por lo visto siempre es la más aplaudida, pero una vez más la pagan por ser ella, así nunca se la puede acusar de salirse de su papel.

Escenografía grandiosa, según los entendidos en musicales a la altura de las grandes producciones del West End, que ocupan un cuerpo de baile que deja lucir toda su maestría en la segunda parte mucho más musical y más entretenida a nivel visual que la primera, donde tiene más protagonismo la historia narrada.

Es toda una pena que Follies casi viva y muera en Madrid, porque la amplitud del Teatro Nacional de Catalunya le vendría que ni de perlas para estar tres meses de representaciones, y así poder llegar a un público mayor que el pueda permitirse el lujo de viajar a Madrid para verlo. Un lujo que es toda una delicia. Corred a por las entradas de junio y julio antes de que se acaben.

FOLLIES

by on 19:03
LIBRETO: JAMES GOLDMAN MÚSICA y LETRAS: STEPHEN SONDHEIM TRADUCCIÓN: ROSER BATALLA y ROGER PEÑA DIRECCIÓN MUSICAL: PEP PLADELLOREN...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , , , ,


Els amants del teatre musical que no hagin pogut anar a Madrid, al Teatro Español, a veure l'espectacle Follies tindran una altra oportunitat els dies 27 i 28 de juliol, a l'auditori dels jardins del castell de Peralada, en el marc del Festival Internacional de Música Castell de Peralada, tal i com van confirmar fonts de la producció, en l'única oportunitat en què, de moment, està previst que el muntatge, de grans dimensions i, pel que diuen els crítics, d'una qualitat altíssima, sortirà del Teatro Español després d'haver-s'hi exhibit del 10 de febrer al 8 d'abril, i d'haver estat prorrogat del 8 de juny al 21 de juliol.
El mes de febrer passat es va estrenar l'adaptació al castellà d'aquest muntatge, el primer que es fa a l'Estat, que a més és l'últim que ha dirigit Mario Gas –la direcció musical és de Pep Pladellorens–, com a responsable artístic del Teatro Español. Follies és un monstre pel que fa a xifres, ja que té un repartiment de 38 intèrprets, cantants i ballarins, a més d'una orquestra de gairebé una vintena de músics, de manera que l'esforç de treure'l del teatre madrileny ha de ser considerable.
El repartiment original, en què s'especula que hi podria haver alguna variació, el formen grans noms del món de l'espectacle com ara Vicky Peña, Carlos Hipólito, Muntsa Rius i Pep Molina, que són les dues parelles protagonistes, però també s'hi poden trobar figures com ara Massiel, Asunción Balaguer, Teresa Vallicrosa i Mònica López.
En l'acte de presentació de l'espectacle, Mario Gas, que ja havia dirigit anteriorment tres musicals de Sondheim –Golfus de Roma, Sweeney Todd i A little night music–, va dir que considera que “Sondheim és un geni, un autor emblemàtic que ha revolucionat el concepte de musical”, i va explicar de l'espectacle que aquest és “un homenatge al gènere”. Malgrat que la història que explica, en què els protagonistes són velles glòries de la revista musical, va sobre el pas del temps, Gas afirma que “Sondheim no és nostàlgic. La nostàlgia és ancorar-se en un punt del passat i no avançar. No és el cas.” Quant al repartiment, Gas va dir que “feia temps que no tenia una companyia tan espectacularment compacta, brillant i boníssima”.
Dijous, al Liceu de Barcelona, el Festival Internacional de Música Castell de Peralada, que dirigeix Oriol Aguilà, presentarà la programació de l'edició d'aquest estiu, la 26a.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

Bogeries a Peralada

by on 15:13
Els amants del teatre musical que no hagin pogut anar a Madrid, al Teatro Español, a veure l'espectacle  Follies  tindran una altra...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,


TEXT: INGMAR BERGMAN
TRADUCCIÓ: CAROLINA MORENO TENA i FELIU FORMOSA
DRAMATÚRGIA I DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT
INTÈRPRETS: FRANCESC ORELLA, MÒNICA LÓPEZ, MIQUEL CORS, MARTA ANGELAT i AINA CLOTET
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i TEATRO ESPAÑOL DE MADRID
SALA PETITA (TNC)


El TNC ha gosat a programar Ingmar Bergman, tot un mestre de la intimitat que amb racionalitat i intel·ligència treu a la llum les diverses emocions humanes. Ens presenta les passions fora de tota lògica, només basant-se en els mateixos actes. La vida de parella exposada a la mirada pública sense cap tipus de tabús.

Amb una excel·lent primera part, on els tempos, les interpretacions, la cuidada direcció i l'escenografia de Graenzel/Cervià funcionen a la perfecció. Francesc Orella i Mònica Lòpez aconsegueixen guiar-nos de manera força convincent pel viatge des de una parella aparentment perfecta fins a l'esquerda que suposarà el començament del final. Francesc Orella, Johan, mostra un cop més tot el seu potencial de la seva maduresa artística. li acompanya una Mònica Lòpez, Marianne, que comença de manera desigual, però que quan va avançant l'obra guanya fortalesa, per acabar a l'alçada de la seva parella.

De Escenes d'un matrimoni passem a Sarabanda a la segona part i tota la brillantor que havíem gaudit en la primera part s'esfuma. Miquel Cors pren el lloc de Francesc Orella i dóna vida a un vell Johan que a perdut no només la força del seu predecessor sinó que a pesar de l'amargor i la malícia, no aconsegueix que el seu to pesi per sobre de tot la resta. La nuesa que haurien de mostrar els personatges no va més enllà del físic i ens deixa personatges sense persona.

Marta Angelat es reserva el paper de la vella Marianne, que després de la primera part, torna reconvertida en un monòleg amb si mateixa i amb la resta de personatges, però que pel camí ha perdut tot com a persona i com a personatge. Francesc Orella és Henrik, fill del Johan que si Escenes d'un matrimoni va ser un pes pesat ara no va més enllà de la ploma. I per acabar de arrodonir-lo, Aina Clotet apareix convertida en Karin, la filla de Henrik, una noia sense personalitat que viu a l'ombra del seu pare. Karin hauria d'estar a punt de volar del niu i sortir a la realitat, però sembla ser que no tingui més de sis anys i continuï jugant amb nines.

Tots els riscos necessiten terra ferma per poder arribar a l'èxit. Escenes d'un matrimoni la té, no obstant això Sarabanda no trepitja més que sorres movedisses de principi a fi. Només caldria una miqueta de maquillatge als personatges de la primera part per convertir-los en vells per millorar tota la peça.

Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , ,