Mostrando entradas con la etiqueta Roger Casamajor. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Roger Casamajor. Mostrar todas las entradas

de ÀNGEL GUIMERÀ
versión y dirección CARLOTA SUBIRÓS
dramaturgista FERRAN DORDAL 
intérpretes MERCÈ ARÀNEGA, LAURA AUBERT, JAVIER BELTRÁN, ROGER CASAMAJOR, LAIA DURAN, ORIOL GENÍS, ALBA PUJOL / NIES JAUME y RAMON PUJOL
duración 1h 20min
fotografías DAVID RUANO
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y TEATRE EN XARXA
SALA PETITA (TNC)

Desde la entrada a la sala ya se intuye la tragedia. Un pianista y un violinista tapan el silencio de los futuros llantos. Sol Solet es la obra más feminista de uno de los mejores dramaturgos de la literatura catalana, Àngel Guimerà. Y otra mujer, Carlota Subirós la ha sacado del olvido y de paso le ha quitado el polvo acumulado durante años.

En una escenografía minimalista pero de aspecto decadente se reúnen los personajes. Munda, Laura Aubert, eterna enamorada de Hipòlit, Roger Casamajor, espera la vuelta de su primo Bernabé, Ramon Pujol, y de su salvador, Jon, Javier Beltran, junto a su tía Gaetana, Mercè Arànega.



La puesta en escena es hipnótica. El foco central que se desliza a lo largo y ancho de la escenografía de Max Granezel es el encargado de enfatizar las luces y las sombras propuestas en los diálogos de Guimerà. La iluminación de Carlos Marquerie es simplemente exquisita y alcanza su punto máximo en la última escena, de aquellas que te atrapan y no te dejan ir.

Aunque durante los primeros momentos el montaje peca de un estatismo excesivo, éste se acaba rompiendo y el ritmo del montaje acaba por vencerle. Carlota Subirós consigue romper con la narración de esos primeros instantes y transformar el montaje en una especie de "thriller", donde los hechos/acontecimientos toman tanto protagonismo como la psicología de los personajes.



Laura Aubert vuelve al drama y nos traslada el dolor, la culpa y las dudas de una mujer doblemente abandonada, traicionada y que paga con la misma moneda a quien la ama. Aún así, quien se lleva la función de calle es Roger Casamajor, que le tiene pillado el truco a este tipo de personajes. Su Hipòlit es un arma de doble filo que intenta jugar con el espectador pero que acaba ganando la versión menos alentadora de este jugador posesivo y maltratador, que como tantos otros ama "sin medida". 



Uno de los grandes aciertos de la producción es el tratamiento de la figura de la Ombra, en mi caso interpretada por Alba Pujol, una especie de voz de la conciencia de los personajes, un eco que ayuda a situarse al espectador y que a veces, convierte a las escenas en espejismos. La Ombra se fusiona perfectamente en el espacio sonoro creado por Damien Bazin y que en este montaje tiene una importancia crucial a la hora de crear y amplificar las escenas más dramáticas.

Sol Solet es un montaje sugerente, provocador, lleno de simbolismos, una bomba ideológica brutal. Descender al infierno, a veces, tiene su recompensa. Sin duda, el mejor montaje de lo que llevamos de temporada del TNC.

SOL SOLET

by on 19:03
de ÀNGEL GUIMERÀ versión y dirección CARLOTA SUBIRÓS dramaturgista FERRAN DORDAL  intérpretes MERCÈ ARÀNEGA, LAURA AUBERT, JAVIER ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Lluís Homar celebra una temporada pletòrica a partir dels impulsos teatrals. Si la seva aventura de construir un Terra baixa per a un públic popular ha tingut una càlida rebuda aquest Nadal, ara s'aventura amb la direcció –també hi intervé com a actor– de L'art de la comèdia, un teatre pensat per a les grans masses en què no es renuncia a exposar el compromís del teatre (i de l'art) amb la millora de la societat, amb el favor de l'administració o sense. La comèdia es representa del 12 de febrer al 12 d'abril a la Sala Gran.
L'obra s'estrena al TNC, quan fa poc més de 50 anys que es va estrenar aquest espectacle a Itàlia. El director artístic del TNC, Xavier Albertí (que també s'ha encarregat de la traducció i la dramatúrgia de la proposta escènica), reivindica la necessitat de recuperar una tradició teatral a Catalunya, massa maltractada per la història. Als anys seixanta, l'escena catalana estava pràcticament desapareguda, mentre que De Filippo era capaç de fer un artefacte teatral de fort impacte per a totes les capes socials i sense renunciar a un compromís ètic amb l'art. Albertí celebra que Homar hagi bastit la seva direcció a partir de la tradició que es va refundar amb el Teatre Lliure (al qual ell mateix es va afegir quan va arrencar, amb només 19 anys).
D'entrada, teatre buit
La peça proposa un teatre despullat, que s'anirà vestint a mesura que avanci la peça, amb la intervenció dels onze actors del repartiment (integrat per Homar, Pau Vinyals, Victòria Pagès, Joan Carreras, Lluís Villanueva, Roger Casamajor, Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Oscar Valsecchi, Eduard Muntada i Quimet Pla). Joan Carreras és el preceptor rígid amb els artistes i poderós (responsable de gestionar els recursos del veïnat), però mai beneït: “Si fos així, l'obra no tindria interès”, remata Homar. La Sala Gran –el director admet que “és una eina traïdora” i considera un repte fer-hi un muntatge i fer-la pròxima: “Com quan vaig veure Doña Rosita la soltera l'any passat”, diu– apareixerà buida i els actors s'aniran vestint en vista del públic. Així es farà més evident aquest joc de veritat teatral: “La veritat suprema arriba de la suprema ficció.”
Homar interpreta el paper d'un director de companyia que pretén rebre l'ajuda d'un nou prefecte d'una ciutat de províncies. Aspira que l'ajudi per poder finançar la reconstrucció del seu teatre, cremat recentment. Aquest home poderós, amb una particular lectura de la dubtosa aportació de l'art a l'educació de la societat, haurà de suportar altres entrevistes amb els vilatans de la contrada, sense saber si es tracta d'actors de la companyia de pega que el volen enredar o de veïns que reclamen la seva atenció.

‘Del Paral·lel a Nàpols'


Ester Formosa farà possible un viatge pel temps i l'espai amb el concert Del Paral·lel a Nàpols. El 3 de març convoca l'ombra de La Cañí (que va interpretar durant molt de temps) i la presenta amb una altra tradició: la de la cançó popular napolitana. El director artístic del TNC, Xavier Albertí, valora que la cultura musical del cuplet coincideixi amb la tradició de la música napolitana.
Aquesta és una de les activitats paral·leles que s'organitzen a l'entorn d'aquest muntatge, “una obra de profunda celebració d'amor incondicional a les arts escèniques”. Com ja és habitual, també hi ha una mirada germana a la Filmoteca, on, coincidint amb L'art de la comèdia, fan un cicle de tres films històrics a partir dels textos teatrals de De Filippo. És el cas de Pane, amore e gelosia (dirigit per Luigi Comencini, el 1954), Matrimonio all'italiana (Vittorio da Sica, 1964) i Sabato, domenica e lunedi (Paolo Sorrentino, 2004), un títol que, per cert, és un dels èxits històrics de la Sala Gran del TNC. Finalment, l'escriptor Josep Maria Fonalleras (i col·laborador d'aquest diari) dirigeix un col·loqui el 20 de febrer després de la funció.

Filippo vist per Homar

by on 13:49
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Lluís Homar celebra una temporada pletòrica a partir dels impulsos teatrals. Si la seva aventura...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
Un indià que ha fet les Amèriques arriba a un poble de la costa catalana amb una sorpresa: un nen de color. El petit -que al principi no té ni nom, és "el negre", i l'acaben batejant com a Jaumet- és rebut amb alegria i curiositat pels vilatans. Però l'atracció de fira entranyable passa a ser una amenaça quan es fa gran. Òscar Kapoya interpreta aquest noi que, d'adult, topa amb "el poble gris" que Santiago Rusiñol, des de la seva atalaia de burgès benestant amb la vida resolta, va poder deixar ben retratat en els seus contes i obres de teatre.
A Llibertat! -que es podrà veure a la Sala Petita de demà al 9 de juny- hi conflueixen tres qualitats rusiñolianes que van empènyer Josep Maria Mestres a posar en escena una obra estrenada el 1901 al Teatre Romea i que no s'ha vist mai. D'una banda, el pare de L'auca del senyor Esteve domina "l'ADN català, conté moltes de les coses que configuren la nostra manera de fer, inclosa la llengua", que és prefabriana. D'altra banda, hi ha la seva traça per la comèdia, la " indiosincràcia ", en diu Mestres, i també les seves maneres de "gamberro trencador" que enfurisma dretes i esquerres. I, finalment, hi ha el seu compromís social malgrat els seus privilegis. A l'obra denuncia "el racisme", però sobretot "la hipocresia d'un poble que no es considera racista", diu Sergi Belbel. Mestres hi afegeix: "I també denuncia la inconseqüència entre el que es pensa, es diu i es fa".
El director ha esporgat de valent el text original per deixar una versió "polida i punyent", afirma Belbel. Sense afegir-hi ni una paraula, acosta el clàssic a l'actualitat. "L'obra és un toc d'alerta. En els moments difícils, quan els llocs de treball i els privilegis perillen, és quan ens tornem més reaccionaris, i un lema com «primer els de casa» se'l fa seu gent que no ho hauria dit mai -opina Josep Maria Mestres-. Ara que el país va cap a un lloc que il·lusiona, és important de quina manera hi anem. Cal ser conscients que el primer és la justícia social", adverteix.
Un extens repartiment capitanejat per Roger Casamajor, Maife Gil, Tilda Espluga i Jacob Torres interpreta una comèdia coral que transmuta a drama íntim. "No sé si es tornaran a veure una vintena d'actors a escena. Hem retallat en escenografia però no en actors ni talent", va dir mestres. Llibertat! va ser víctima de la retallada de pressupost, que ha afectat tant la producció (l'escenografia costa la meitat i els exuberants vestuaris són reciclats) com el sou de tots els artistes.
"Estem ferits", diu Belbel
Sergi Belbel va resumir la situació crítica de la institució amb la frase: "Estem ferits". Després de retallar funcions, programa i la Sala Petita, la setmana passada es van acomiadar 11 persones. La gerent, Mònica Campos, va anunciar que era una "mesura de mínims" i que hi haurà "més mesures per fer sostenible el projecte".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,


TEXT: MARK RAVENHILL
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: SÍLVIA BEL, BORE BUIKA, ROGER CASAMAJOR, ÀLEX CASANOVAS, MAR CASAS, GONZALO CUNILL, MÒNICA LÓPEZ, CARMEN MACHI, ÀUREA MÁRQUEZ i ADRIÀ ROCA/ ORIOL SANS
DURADA: 1h 30 (primera part) + 15min (entreacte) + 1h 15min (segona part)
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

De veritats incòmodes, d'aquestes que no s'expliquen i que s'amaguen darrera d'una popular frase de "Nosaltres som bones persones, però ells són l'enemic". Tot això salta pels aires i es transforma en un combat contra l'ètica. Set històries de guerra, set trets contra la consciència occidental, contra la democràcia, la llibertat i una suposada justícia de pensar que s'està fent el bé, quan és ben bé tot el contrari.

La posada en escena no pot ser més efectivista. Les pantalles que projecten imatge rere imatge de guerra, combats, la caiguda de les Torres Bessones, del Sadam Huseim busquen impactar a l'espectador entre història i història més que situar-lo en un context particular. Els textos ja són per si sols suficientment impactants que no necessitarien pas una ajuda externa. Però la posada en escena no es limita a unes quantes pantalles, les diferents escenografies són força contundents, potser la que més, la segona on els personatges viuen en gàbies de protecció contra les persones dolentes de l'exterior.

La primera història Les troianes fica a l'espectador dins l'obra d'una manera brutal. Culpabilitzant-lo, convertint-lo en el dolent de la pel·lícula, fes que es senti primer una víctima i després el botxí de tot l'espectacle. A Terror i misèria es busca la seguretat per damunt de tot, des dels aparells més innovadors fins a viure en una urbanització semblant a una fortalesa, cap persona està fora de perill, l'obsessió per la seguretat és màxima. El Crepuscle dels deus, la història més commovedora, d'extrems, i amb una gran càrrega d'humor negre, que ens fa replantejar-nos quines són les necessitats humanes més bàsiques que estan per damunt de tot. La Madre, amb un llenguatge groller, carregat d'humor negre ens qüestiona el paper de l'exèrcit. El paradís perdut ens demostra que tots portem un mostre a dins. Crim i càstig ens fa caure la careta de la democràcia i ens demostra que no tot en què s'escuda la democràcia és un comportament democràtic. Guerra i pau, finalitza l'espectacle en format somni infantil, per mi la pitjor història de totes.

Amb un repartiment plagat de grans noms i on el protagonisme recau especialment en les dones, la gran sorpresa interpretativa la posa una, fins ara, desconeguda Mar Casas que en la història El Crepuscle dels deus interpreta a una dona d'una país conquerit per una gran potencia, que havia estat professora d'universitat i que ara no té ni què menjar. La seva batalla per aconseguir un tros de pa que portar-se a la boca amb la seva contrincant (la Sílvia Bel) que només vol interrogar-la per fer el bé i portar la manera occidental plena de bondats al país conquerit. Impressionant la seva actuació, al igual que d'altres més coneguts com l'Àlex Casanovas, cada vegada millor; la Sílvia Bel increïble el seu paper de dona àrab maltractada per la guerra i per l'exèrcit; la Mònica López genial en El paradís perdut i la Carmen Machi, a la que li importa ben poc l'idioma, ella brilla per les seves interpretacions.

Fora de qualsevol embolcall que el Josep Maria Mestres hagi pensat per l'obra, el que està clar que cadascú dels textos tenen una força per si mateixos que es podia representar perfectament sense cap escenografia que l'impacte seria igual. El risc més gran resideix en trobar als actors més adequats per interpretar les paraules del Mark Ravenhill, sense dubte això s'ha aconseguit amb nota. I el que està clar que la humanitat és víctima de si mateixa.  
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
El festival Fringe d'Edimburg li va encarregar l'any 2007 a un dels millors dramaturgs anglesos contemporanis, Mark Ravenhill, que escrivís una sèrie de textos centrats en l'anomenada guerra contra el terror, és a dir, el conflicte entre Orient i Occident. Autor d'obres radicals i crítiques que han sovintejat al teatre català, com Product, Unes polaroids explícites i El maletí o la importància de ser algú, Ravenhill va escriure llavors 17 peces breus de 20 minuts que es van llegir cada matí, a l'hora d'esmorzar. El resultat va ser Dispara / agafa tresor / repeteix, un mosaic que explora els efectes de la guerra global des de tots els angles, de lluny i de prop, en primera persona o des de la pantalla d'una videoconsola.
A Londres el públic va poder veure aquests 17 textos en l'ordre que volia i en diferents teatres. El director Josep Maria Mestres, en canvi, ha triat les set peces que més li han agradat i ha muntat al Teatre Lliure de Montjuïc una expedició a la guerra. L'atac s'ha programat des d'aquest dijous i fins al 3 de març, i té un títol que remet a les accions dels jocs de les consoles, coneguts com a shooters: Dispara / agafa tresor / repeteix. "És un teatre valent, necessari, urgent, directe -deia ahir Mestres-. Ravenhill no va amb subterfugis, és molt ideològic, però no alliçonador".
A cada fragment, l'autor li ha posat un títol que evoca grans novel·les de la literatura universal, com Guerra i pau, Crim i càstig, El paradís perdut i El crepuscle dels déus. És una picada d'ullet als clàssics per mostrar "històries corprenedores i situacions límit, carregades de violència i d'un profund contingut humà", explicava el director. "Ravenhill sap trobar i treure lirisme de la brutalitat, però no significa que poetitzi la violència", assegura el director. Sí que utilitza els recursos del teatre èpic i juga amb diferents tècniques i estils a cada part. L'humor, "negre i cru", és el que en destacava el traductor de la peça, l'infal·lible Joan Sallent. La peça que obre l'espectacle, per exemple, es titula Les troianes , tot i que aquí les dones d'Eurípides van vestides de Gucci.
Allistar la millor companyia
El director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, ironitzava afirmant que, avui dia, ja és notícia tan sols que s'estreni una producció teatral, però és que al Lliure, a més, s'han allistat per anar a la guerra fins a deu actors: un repartiment tan extens com estel·lar. Sílvia Bel destacava ahir que l'obra exposa "la misèria humana, el que pot treure un ésser humà en un moment de conflicte". "Ravenhill trasllada la guerra Orient-Occident i la porta a cada casa, per tant, la fa universal", deia l'actriu. Roger Casamajor accentuava la crítica explícita en el muntatge sobre "el negoci de la guerra contínua" i la inconsistència del concepte "guerra contra el terror, quan el terror no és ningú". Carmen Machi -que interpreta una peça en castellà i en una altra debuta en català- reivindicava la "incomoditat plaent" d'interpretar uns personatges que desmunten el comportament humà més tòpic.
"És la companyia més eclèctica que he fet mai", remarcava Mestres. A més de dos nens, també compta amb Àurea Márquez, Àlex Casanovas, Mònica López, Mar Casas, l'argentí Gonzalo Cunill i Boré Buika, un actor català de pares africans. "Estic molt content de fer aquesta funció perquè us posa al lloc on jo sóc cada dia. Sóc europeu però tinc una part africana. Jo visc cada dia aquesta dualitat entre Orient i Occident. I està bé que veieu des de fora el punt de vista occidental", apuntava.
Per la democràcia i la llibertat
En la confrontació dels dos mons, Ravenhill parla de la guerra, però també de l'economia, la vida i l'amor, i ho fa com a anglès, però alhora sent crític amb l'etnocèntric món occidental. Hi ha uns conceptes que repeteix en totes les peces. Per exemple, les paraules democràcia i llibertat , que és el que les tropes aliades exporten a cop de bomba. "En fa un ús estilístic i reiteratiu, de manera que acaben resultant buides, banals", deia Mestres. També apareix la Xbox i la visió de la guerra com un videojoc. Va ser Pasqual qui va recordar la broma recent de l'incorregible príncep Enric d'Anglaterra, que deia que "és una alegria matar talibans" i comparava prémer el joystick a prémer el gallet i arrasar un poble.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,

Font: Belen Ginart (ara.cat)

Una parella benestant pateix pel somni recurrent del seu fill sobre un soldat decapitat. Decideixen mudar-se a una urbanització tancada i amb seguretat permanent, amb l'esperança inútil que el fet de sentir de prop la vigilància tranquil·litzi les nits del noi, sacsejades per una imatge bèl·lica vista per televisió. Els efectes de la guerra sobre les persones són al moll de l'os de Dispara, agafa tresor, repeteix, un retaule amb peces breus de Mark Ravenhill dirigit per Josep Maria Mestres al Lliure de Montjuïc.
El repartiment, de luxe en termes de solvència i quantitat d'intèrprets, afegeix atractiu a un muntatge que, sense renunciar a un humor trastocat i satíric, promet remoure l'estómac i el cap de l'espectador.
"Ravenhill és un autor d'una animalitat salvatge", opina Carmen Machi, una de les intèrprets de l'obra, a tall d'introducció sobre la dramatúrgia d'un dels noms imprescindibles del teatre britànic actual. "Té un codi molt particular, fa una barreja brutal de violència i humor, de tal manera que el resultat produeix uns efectes terribles en l'espectador i, tanmateix, genera un morbo que fa impossible no seguir mirant", resumeix. L'obra suposa la seva estrena en català, una llengua que comprèn però que com que no és la seva l'obliga a buscar nous recursos interpretatius. "I això sempre és engrescador".
Sílvia Bel, Mònica López, Àurea Márquez, Mar Casas, Àlex Casanovas, Gonzalo Cunill, Roger Casamajor, Boré Buika, Adrià Roca i Oriol Sans completen la nòmina d'actors. "Són el millor de cada casa", diu Josep Maria Mestres en relació a l'eclecticisme del grup.
NINGÚ EN SURT BEN PARAT
El director va conèixer aquesta obra de Ravenhill per recomanació de Lluís Pasqual. El retaule íntegre està format per 17 peces breus, escrites per encàrrec del Festival d'Edimburg. Són textos independents, però l'oïda atenta hi descobrirà subtils connexions entre ells. I, per sobre de tot, estan íntimament vinculats perquè conformen un al·legat contra la guerra. Ningú en surt gaire ben parat. Però hi resulta especialment ferit el món occidental, per la seva obsessió per combatre el terrorisme islàmic amb bombes i bales.
El títol de cadascuna de les peces fa referència a una gran obra de la literatura, el teatre o el cinema. De vegades hi ha una ressonància temàtica evident, però en d'altres no és així. Les troianes -que reuneix totes les actrius del repartiment-, La mare , El crepuscle dels déus i Guerra i pau són alguns dels títols. "Són textos brillants, i en tots hi apareixen la por, el terror, la misèria i la necesssitat de ser estimat", explica Sílvia Bel.
I destaca també els efectes del contrast entre la descarnada violència d'alguns dels quadres i l'emotivitat, la bellesa i la càrrega filosòfica d'altres. Moltes de les escenes "són molt físiques, t'obliguen a rebolcar-te per terra", diu Bel. I conclou: "Acabes fet pols, però també és molt agraït com a actriu". Com agraït és per a Mònica López poder fer una obra com aquesta, amb tant contingut i tanta reflexió. "És una obra molt política. Planteja que al poder sempre li convé que el poble tingui por per poder-lo dominar. I ens posa un mirall al davant per dir-nos que tots tenim part de responsabilitat".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,

TEXT: TADEUSZ SLOBODZIANEK
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: CARME PORTACELI
INTÈRPRETS: DAVID BAGÉS, ROSA BOLADERAS, JORDI BRUNET, FERRAN CARVAJAL, ROGER CASAMAJOR, LLUÏSA CASTELL, ISAK FERRIZ, GABRIELA FLORES, ALBERT PÉREZ i XAVIER RIPOLL
PRODUCCIÓ: GREC 2011 FESTIVAL DE BARCELONA i FACTORIA ESCÈNICA INTERNACIONAL-FEI-
TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

Un altre muntatge d'aquests que et deixa sense paraules. En un silenci absolut, amb la platea patint cada paraula de cada protagonista i totalment colpit perquè allò que escoltes és real i malgrat que ho has sentit un munt de vegades segueixes sense poder creure el que és capaç de fer l'ésser humà a altres iguals a ell.

Precisa i acurada direcció de Carme Portaceli, tres hores i mitja de duració però l'engranatge fa que et quedis pegat a la butaca sense poder moure't. Molt més esfereïdora la primera part que la segona, però malgrat que aquí només funciona l'imaginació, es fa poc ús de la violència en directe, les paraules resulten tant o més convincents alhora de descriure els fets que si estiguéssim veient les imatges.

Excel·lents interpretacions de tot el repartiment, d'entre les millors interpretacions destaca la de Xavier Ripoll i Roger Casamajor i per posar un però l'escena on la Dora (Rosa Boladeras) relata la seva història li manca una mica més d'emotivitat, sense necessitat de caure en la llàgrima fàcil, però està massa continguda.

L'escenografia ens trasllada a una classe d'escola on comença tota la història i que serveix per explicar-la sencera. Però aquí els mobles són secundaris, ho important és el que és diu, com es diu i que allò que es diu causi el terror en les orelles de qui ho rep. Res més colpidor que això.

Amb totes les entrades exhaurides per aquesta segona oportunitat després del Grec 2011, La nostra classe és més que una lliçó de història, és una obligació històrica de recordar-nos que això no hauria de tornar a passar i muntatges com aquest són la perfecta excusa per fer-lo.

LA NOSTRA CLASSE

by on 18:01
TEXT: TADEUSZ SLOBODZIANEK TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: CARME PORTACELI INTÈRPRETS: DAVID BAGÉS, ROSA BOLADERAS, JORDI BRUNET...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

TEXT: MAXIM GORKI
DRAMATÚRGIA: ALBERT TOLA i CARME PORTACELI
INTÈRPRETS: NAO ALBET, DAVID BAGÉS, MANEL BARCELÓ, MOHAMED EL BOUHABI, ROGER CASAMAJOR, LLUÏSA CASTELL, JORDI COLLET, DANIELA FREIXAS, GABRIELA FLORES, LINA LAMBERT, ALBERT PÉREZ i XAVIER RIPOLL
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

Portaceli ens convida a baixar a l'andana del metro en aquesta adaptació del clàssic de Gorki. En plena crisi, Els baixos fons ens parlem personatges que van veure com d'un dia perdien el seu estatus, la seva vida acomodada i es convertien en captaires i es dediquen a veure la vida passar des del seu lloc fixe de l'andana.

Aquesta adaptació toca la part psicològica de l'espectador, que en un moment o d'altre pot sentir-se identificat amb qualsevol dels 12 personatges. La posada en escena impressiona. La Sala Petita s'ha convertit en una andana de metro, amb escales als dos costats i d'estètica totalment realista. L'ambient queda sobrecarregat des del primer minut, no només per la tensió entre els protagonistes, que a vegades es passen amb els crits, sinó el joc de llums i moments de foscor, impedeix que l'espectador pugui apartar la mirada un sol minut del que passa a escena.

En el pla interpretatiu ens trobem a la companyia d'actors habituals en els muntatges de la Carme Portaceli on destaca el Manel Barceló i la Gabriela Flores, i entre els no habituals meravellosa interpretació de Lina Lambert i encertada de Nao Albet.

A l'adaptació del text li sobren els deu minuts finals, quan tot sembla tancat en la ment dels espectador, alguna cosa quedava per dir, que no aporta res sinó fa avorrir a l'espectador. Sense dubte que és el moment més idoni per retrobar-se amb aquest text i l'adaptació de la Carme Portaceli i l'Albert Tola no brilla, però convé recordar que ningú estem fora de perill. 

ELS BAIXOS FONS

by on 14:24
TEXT: MAXIM GORKI DRAMATÚRGIA: ALBERT TOLA i CARME PORTACELI INTÈRPRETS: NAO ALBET, DAVID BAGÉS, MANEL BARCELÓ, MOHAMED EL BOUHABI,...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,