Mostrando entradas con la etiqueta Ferran Carvajal. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Ferran Carvajal. Mostrar todas las entradas

Font: Belen Ginart (ara.cat

Un dels processos creatius més complexos i enriquidors a què s'han enfrontat al llarg de les respectives carreres. Els actors Francesc Orella i Ferran Carvajal i el director escènic Carles Alfaro coincideixen a l'hora de definir el procés que els ha portat fins a la versió escènica de la novel·la d'Albert Camus L'estranger.
'WORK IN PROGRESS'
El pare de l'existencialisme els ha fet ballar el cap abans de donar per acabada la proposta, que parteix d'una adaptació feta per Rodolf Sirera i el mateix Alfaro. Però, més que mai, els actors han hagut d'arremangar-se i dir-hi la seva per acabar de polir i matisar el text incorporat finalment al muntatge, el relat d'un viatge interior en què el protagonista es desdobla. Des de la cel·la de la presó on espera ser executat, convoca la memòria i en veiem dues versions, com en un joc de miralls: el reu del present és un home madur i reflexiu; el del passat, un jove inconscient que es veu abocat al patíbul per culpa de la seva indolència. Per arribar a port, tot l'equip de l'espectacle ha viscut unwork in progress que, com acostuma a passar amb les coses complicades, els ha reportat també moltes satisfaccions. "Però ens hauria anat bé tenir molt més temps per arrodonir-la", diu Alfaro.
CASTIGAR LA INDIFERÈNCIA
L'estranger , escrita el 1942, és la història de Meursault, un home amb una vida discreta, gairebé vulgar, fins que les circumstàncies en canvien el rumb. Una estona després d'haver evitat que un amic matés un home, és ell qui comet el crim. Però la condemna a mort li arriba per la seva actitud davant la vida. És tota la societat qui el jutja. I li retreu la seva indolència, el fet que tot li sigui indiferent.
"Meursault no vol ser protagonista de res, no es posiciona. I arriba un moment que el seu comportament no és acceptat pel seu entorn. Es converteix en estranger del seu voltant i també de si mateix", diu Alfaro. Francesc Orella afegeix que l'obra "és una anàlisi de l'absurd de la conducta humana".
INTROSPECCIÓ A DUES VEUS
En l'Europa d'entreguerres en què Camus escriu l'obra, és fàcil que l'apatia de Meursault fos un mal comú. El cas és que a ell l'ha portat a la presó, i és justament la seva cel·la l'escenari de l'adaptació dirigida per Alfaro. Aquí és on es produeix el diàleg entre les dues versions del personatge, que poc abans de ser executat fa una reconstrucció del que ha estat la seva vida. És un acte de presa de consciència sobre la importància dels propis actes i posicionaments. "Fa un autojudici -explica Alfaro-. Redefineix la seva pròpia existència a partir del record".
L'ESTRANGER
TEATRE EL CANAL (SALT) / TEATRE LLIURE DE GRÀCIA (BARCELONA)
12 i 13 d'abril / Del 18 d'abril al 12 de maig

UNA DÈCADA DESPRÉS DE LA CAIGUDA
L'estranger és la segona col·laboració entre Francesc Orella i Carles Alfaro al voltant d'un text d'Albert Camus. Es van estrenar amb La caiguda, un muntatge memorable acollit amb tots els honors (entre altres premis, va rebre un Max al millor actor) i que va veure la llum per primer cop el 2002 al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Per a Orella, el magnífic precedent ja hauria estat suficient per tornar-se a engrescar amb una obra de Camus. A més, confessa la seva admiració per l'escriptor i pel director Carles Alfaro, que el convida a assumir nous riscos escènics. Alfaro, per la seva banda, té ganes de continuar explorant les possibilitats escèniques de l'obra de l'existencialista. L'entusiasma la seva manera d'abordar temes claus sense fer-ne judicis. Confessa que el pròxim projecte que li agradaria portar al teatre és Calígula.

Fuente: EFE vía lavanguardia.com

El viaje interior que recorre el protagonista de El extranjero desde la indiferencia hacia el compromiso es el tema central de la adaptación teatral de la obra de de Camus, que el director y dramaturgo Carles Alfaro estrenará en El Canal de Salt (Girona) y el Lliure de Gràcia (Barcelona).

En rueda de prensa, Alfaro ha reconocido hoy que "no ha sido fácil" llevar al escenario una novela como "El extranjero", en la que Albert Camus consigue sumergirse en el pensamiento de Meursault, un hombre acusado de asesinato.
La solución dramática que ha encontrado Alfaro ha sido desdoblar a Meursault en dos personajes: uno joven e indiferente a su entorno, y otro mayor, que ha adquirido un más alto nivel de conciencia.

Francesc Orella interpreta al protagonista maduro y Ferran Carvajal al joven, en un montaje basado principalmente en "la fuerte dialéctica" que se establece entre los dos, según Alfaro.

La obra, que se verá los días 12 y 13 de abril en El Canal de Salt y se representará en el Teatre Lliure de Gràcia entre el 18 de abril y el 12 de mayo, transcurre dentro de la celda donde el protagonista está encerrado mientras espera ser ejecutado.

"Los dos Meursault hablan y debaten en un tiempo onírico sin determinar, pero que podrían ser los últimos minutos de vida del protagonista", según el director.

Orella y Carvajal son los únicos actores sobre el escenario, pero "las paredes de la celda toman vida", según ha dicho Alfaro, que no ha desvelado detalles pero ha mencionado la presencia de las voces en off de Andreu Benito, Carles Martínez, Xicu Masó y Vicenta Ndongo.

Los temas centrales de la adaptación de El extranjero, que se representará en Salt y Barcelona en catalán bajo el título L'estranger, son la conciencia, el compromiso, la sinceridad, la libertad individual, la inocencia y la dificultad de juzgar al prójimo.

Grandes temas que la obra teatral concentra en la personalidad y evolución del protagonista, pero que "son eternos" y pueden trasladarse a la sociedad de nuestros días, según Orella.

"Yo veo muchos Meursault en nuestros días", ha asegurado Alfaro, en relación a "lo tentador que resulta vivir al día, disfrutar de los pequeños placeres, optar por una moral sin culpa y desentenderse del mundo que nos rodea, un mundo difícil de entender como el actual, donde el mal tiene muchas caras y, a veces, resulta difícil de identificar".

"Es evidente -según Orella- que vivimos en un mundo absurdo. Tan absurdo como el que rodea al protagonista de 'El extranjero', pero eso lo verá el público sin necesidad de que nosotros lo subrayemos. La obra es eterna y sigue vigente porque es una gran obra".

El extranjero está considerada pieza fundacional del existencialismo, y Camus la escribió en 1942, por lo que muchos estudiosos consideran que Meursault encarna el sentimiento de apatía del ciudadano europeo de entreguerras.

Pero es también una obra "muy autobiográfica", según Alfaro, que ha preferido centrarse en la lucha interna y el viaje íntimo y personal del protagonista.

"Meursault crea empatía porque, de alguna manera, es un mártir de la verdad y la libertad, pero ¿sería posible vivir en un mundo poblado por Meursaults?, es decir, un mundo sin mentiras, plagado de individuos totalmente francos que se rigen por sus propias normas y prescinden de su entorno?", se ha preguntado Alfaro.

TEXT: TADEUSZ SLOBODZIANEK
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: CARME PORTACELI
INTÈRPRETS: DAVID BAGÉS, ROSA BOLADERAS, JORDI BRUNET, FERRAN CARVAJAL, ROGER CASAMAJOR, LLUÏSA CASTELL, ISAK FERRIZ, GABRIELA FLORES, ALBERT PÉREZ i XAVIER RIPOLL
PRODUCCIÓ: GREC 2011 FESTIVAL DE BARCELONA i FACTORIA ESCÈNICA INTERNACIONAL-FEI-
TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

Un altre muntatge d'aquests que et deixa sense paraules. En un silenci absolut, amb la platea patint cada paraula de cada protagonista i totalment colpit perquè allò que escoltes és real i malgrat que ho has sentit un munt de vegades segueixes sense poder creure el que és capaç de fer l'ésser humà a altres iguals a ell.

Precisa i acurada direcció de Carme Portaceli, tres hores i mitja de duració però l'engranatge fa que et quedis pegat a la butaca sense poder moure't. Molt més esfereïdora la primera part que la segona, però malgrat que aquí només funciona l'imaginació, es fa poc ús de la violència en directe, les paraules resulten tant o més convincents alhora de descriure els fets que si estiguéssim veient les imatges.

Excel·lents interpretacions de tot el repartiment, d'entre les millors interpretacions destaca la de Xavier Ripoll i Roger Casamajor i per posar un però l'escena on la Dora (Rosa Boladeras) relata la seva història li manca una mica més d'emotivitat, sense necessitat de caure en la llàgrima fàcil, però està massa continguda.

L'escenografia ens trasllada a una classe d'escola on comença tota la història i que serveix per explicar-la sencera. Però aquí els mobles són secundaris, ho important és el que és diu, com es diu i que allò que es diu causi el terror en les orelles de qui ho rep. Res més colpidor que això.

Amb totes les entrades exhaurides per aquesta segona oportunitat després del Grec 2011, La nostra classe és més que una lliçó de història, és una obligació històrica de recordar-nos que això no hauria de tornar a passar i muntatges com aquest són la perfecta excusa per fer-lo.

LA NOSTRA CLASSE

by on 18:01
TEXT: TADEUSZ SLOBODZIANEK TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: CARME PORTACELI INTÈRPRETS: DAVID BAGÉS, ROSA BOLADERAS, JORDI BRUNET...

CREACIÓ, DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
COREOGRAFIA: ÀLEX RIGOLA i FERRAN CARVAJAL
INTÈRPRETS: INMA ASENSIO, MIQUEL BARCELONA, PATRÍCIA BARGALLÓ, FÀTIMA CAMPOS, JOAN CARRERAS, FERRAN CARVAJAL, XEVI DORCA, ÈLIA LÓPEZ, DAVID ESPINOSA, SERGI FAÜSTINO, RAQUEL GUALTERO, ANNA HIERRO, CRISTINA MIRALLES, ALICÍA PÉREZ, ALBA PUJOL, CLAUDIO ROJAS, JUANJO RUANO, ANNA RUBIROLA i GUILDO SARLI
PRODUCCIÓ: GREC 2011 FESTIVAL DE BARCELONA, BITÒ PRODUCCIONS i ÀLEX RIGOLA
TEATRE GREC

Un camp de blat. Una olivera. Una vintena d'intèrprets. Nietzsche. I una tempesta que gairebé ens arruïna l'estrena. Però no, el Grec 2011 es va tancar amb aquest poema visual d'Àlex Rigola ple d'erotisme i amb una mancança de tragèdia. Amb uns primers vint minuts de calma, amb quatre dels actors tirats per terra, vestits amb les seves millors gales, prenent una copa de cava i conversant sobre la vida i de sobte Nietzsche. Una conversa llarga i que es troba fora de connexió amb la resta de l'espectacle.

A partir d'aquí l'espectacle creix, la paraula deixa pas al moviment i els jocs sonors i de llums i el recinte del Grec es l'atmosfera propicia per a què ens envolti la màgia. Entrem en una espècie de viatge oníric i mitològic. Per als que no coneixen amb força precisió la història de la Grècia clàssica es poden sentir defraudats. Només una petita pantalla els anuncia quina és la història que estan representant els ballarins.

Un altre tall, innecessari que torna a recordar-nos la figura de Nietzsche, l'espectacle torna a perdre per uns instants ritme. Però la tornada a la dansa ho arregla. Tragèdia arriba al seu punt culminant quan sona Starman de David Bowie a la festa dionisíaca.

Tragèdia no serà recordat com un experiment fallit, però la seva plasticitat imperfecta apunta maneres per futurs muntatges de combinació de teatre i dansa amb els que vulgui experimentar l'Àlex Rigola. Els experiments tenen això que els resultats mai agraden a tothom.

TRAGÈDIA

by on 21:09
CREACIÓ, DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA COREOGRAFIA: ÀLEX RIGOLA i FERRAN CARVAJAL INTÈRPRETS: INMA ASENSIO, MIQUEL BARCELONA, PA...

TEXT: LEWIS CARROLL
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: FERRAN CARVAJAL, CRISTINA CERVIÀ, BABOU CHAM, JORDI COLLET, MIA ESTEVE, GUSTAVO LESGART, JORDI ORIOL, ALBA PUJOL, XAVIER RIPOLL, ANNA ROBLAS, LLUÍS SOLER, ÀLVAR TRIAY i amb la col·laboració especial de JANA CAMPS, LUARA MATEU, CARLA VIVES LLEIXA.
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE


El món d'Alícia no és fàcil d'entendre, és un llibre que llegim en la infantesa, però que té moltes lectures en diferents nivells. I mostra d'això era el pati de butaques, nens, joves i no tan joves es disposaven a veure l'espectacle. Molts d'ells puc assegurar que vam tenir un trauma al llegir Alícia, potser perquè no van entendre els seus mons, els resultava massa complicat d'imaginar, però he de dir que per a molts el muntatge de Carlota Subirós ens ha reconciliat amb l'Alícia i del trauma hem passat a tenir una espècie de saber més coses d'aquesta fantàstica nena.

Alícia (un viatge al país de les meravelles) era una aventura complicada que s'ha convertit en unespectacle bestialment meravellós. Carlota Subirós ens mostra un espectacle concebut des d'una òptica minimalista però que visualment resulta encertat a l'hora de crear una atmosfera propícia per a somiar i deixar-se transportar a un món imaginari.

Amb una escenografia plena de misteris, tants o més que els quals ens revela l'obra de Lewis Carroll, l'espectador se sent des del primer minut que s'eleva de la seva butaca i sense poder fer res per a impedir-lo és transportat a una altra dimensió.

Encara que el que més sorprengui d'aquest muntatge és la seva escenografia, no està de més destacar un excel·lent feina actoral, sobretot del seu protagonista, Alícia és Alba Pujol, que en el qual és fins ara el seu millor paper, ens fa que ens oblidem d'Alba i vegem tota l'estona a una meravellosa Alícia, que sense dubte serà difícil d'oblidar.

Teatre barrejat amb dansa per a representar el món dels somnis d'una nena que ni podia ni volia deixar de somiar. Un muntatge amb una clara petjada de la seva directora, Carlota Subirós, que és el més sorprenent i excitant que s'ha vist en la cartellera barcelonina del que duem de temporada. Alícia ha començat un viatge iniciàtic en les taules, ara una vegada baixat el teló per a sempre, ho seguirà fent en cadascun dels quals vam ser capaços de somiar amb ella.