Mostrando entradas con la etiqueta Teatre de Salt. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Teatre de Salt. Mostrar todas las entradas


DIRECCIÓN y DRAMATURGIA: CLAUDIO TOLCACHIR, LAUTARO PEROTTI Y MELISA HERMIDA
INTÉRPRETES: DANIELA PAL, MARTA LUBOS y PAULA RASENBERG
DURACIÓN: 1h 30min
FOTO: SEBASTIÁN ARPESELLA
PRODUCCIÓN: TEATRO TIMBRE4, MAXIME SEUGÉ y JONATHAN ZAK
TEATRE DE SALT (TEMPORADA ALTA 2015)

Atraídos por el teatro argentino de Tolcachir desde que lo descubrimos con La familia Coleman, asistimos ávidos de su teatro con una marcado carácter costumbrista a Dinamo, que no cumple con nada de lo que he narrado hasta la fecha. Olvídate de lo que hayas visto de Tolcachir hasta la fecha, un salto al vacío del dramaturgo y director argentino, donde se deja llevar por la psicodelia y olvida, al menos por una obra, el drama por el drama, que tanto les gusta a los creadores argentinos mostrar. 

Saciados de drama, déjate llevar por una maravillosa puesta en escena que parece dedicada a los amantes de muchas de las películas indies de los USA. Una asfixiante caravana donde transcurre toda la acción. Tres mujeres a las cuales los sueños las abandonaron hace algún tiempo, ven como pasan sus días con una monotonía que las consumen. La aparición del tercer personaje, una inmigrante bielorrusa supondrá un leve pero definitivo trastoque a su aburrida existencia. La incomunicación empezará entonces a marcar el ritmo de las acciones, aunque no hay barrera insalvable.

En poco más de una hora, la historia se cierra con un montón de preguntas que asaltan la mente del espectador, no hay espacio temporal ni físico, es el público quien tiene que imaginarse un contexto para cada una de las escenas. A veces parece como si fuera una simple burbuja en medio de la nada, al que nada pudiera hacerla estallar.

Con dirección y dramaturgia compartida entre Claudio Tolcachir, Lautaro Perotti y Melisa Hermida, hechos que se nota, en todo el montaje, quizás el drama interior sea lo que más recuerde al clásico espíritu Tolcachir. Las interpretaciones abandonan la naturalidad de otros montajes costumbristas y se sumergen en un mundo a medio camino entre la realidad, los sueños y los efectos provocados por las drogas con personajes desestructurados que han desistido en su búsqueda de su lugar en el mundo. Este abandono no supone ningún drama, se agradece el despojo y la opción adoptada del viaje por mundos más contaminados de la mente humana.

Se agradece también que Claudio Tolcachir no haya optado por el camino fácil de hacer más de lo mismo e indagar otros territorios, en los que por lo que parece se va encontrar igual de cómodo que en los que ya transitó en el pasado. Dinamo sigue su camino hacia Burdeos-Murcia... ¡Viva la psicodelia!

DINAMO

by on 17:26
DIRECCIÓN y DRAMATURGIA: CLAUDIO TOLCACHIR, LAUTARO PEROTTI Y MELISA HERMIDA INTÉRPRETES: DANIELA PAL, MARTA LUBOS y PAULA RASENBERG ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,
Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)
Lolita Flores, filla gran d'una nissaga artística que no necessita gaires presentacions, ho ha provat gairebé tot en el món de l'espectacle: evidentment, la música, però també el cinema, la televisió i, en els últims anys, també el teatre. La tardor passada va sorprendre tothom amb l'estrena, al Teatro Español de Madrid, de La plaza del Diamante, un monòleg dirigit per Joan Ollé a partir de la novel·la de Mercè Rodoreda, que ha rebut molt bones crítiques i ara està de gira per tot l'Estat. Aquest cap de setmana arriba al  Teatre de Salt , amb tres funcions –queden entrades per divendres (21 h) i diumenge (18 h)– i farà una llarga estada al Teatre Goya de Barcelona, del 9 d'abril al 2 de maig. “El meu pare va néixer a Gràcia, molt a prop de la plaça del Diamant”, recorda Lolita per remarcar que el món de la Colometa no li queda tan lluny.
Salt serà la primera parada de la gira a Catalunya?
No, ja hem estat a l'Hospitalet de Llobregat i a Santa Coloma de Gramenet.
Venir a Catalunya a fer ‘La plaça del Diamant' en castellà és com allò d'anar vendre gel als esquimals. Com l'han rebut?
Fins ara ha anat molt bé a tot arreu, també a Catalunya, on la gent es coneix l'obra de memòria. I en aquest monòleg el públic veu la Colometa que hem acabat de definir entre Joan Ollé i jo: una dona fràgil i tradicional, supeditada al seu marit, que passa una sèrie de vicissituds que la fan tornar-se forta, encara que ella no ho sàpiga.
Com va sorgir aquest projecte?
A mi em va cridar per fer aquest paper l'anterior director del Teatro Español, Natalio Grueso. Jo no coneixia Joan Ollé, però vaig llegir el text i em vaig enamorar d'aquesta obra. Vaig quedar amb en Joan, m'ho vaig estar pensant i finalment va ser Joan Manuel Serrat qui em va trucar un dia i em va dir: “Has de fer aquest monòleg.”
El 2007, el Teatre Nacional de Catalunya va estrenar una versió de ‘La plaça del Diamant', amb trenta actors en escena.
Doncs en aquest cas estic jo soleta... jo i el banc [riu]. I un munt de gent escoltant-me.
Tota l'escenografia és un banc?
I un enfilall de bombetes.
Una escenografia molt adequada per als temps que corren.
Sí, suposo que sí [riu].
Aquest any serà el 50è aniversari de la primera edició en castellà de ‘La plaça del Diamant'.
Nosaltres hem treballat a partir del text, traduït per Celina Alegre i Pere Rovira, que va fer servir Ana Belén en una lectura dramatitzada, el 2008, sota la direcció d'Ollé. Ell després va dirigir una altra lectura de l'obra a càrrec de Jessica Lange, en anglès. Però en el meu cas és un monòleg: jo no havia fet mai i ha estat tot un repte.
Havia vist l'adaptació televisiva de ‘La plaça del Diamant'?
No. No he volgut veure-la.
S'hi veu vostè mateixa, en l'evolució vital de la Colometa?
No, en absolut. El personatge no té res a veure amb Lolita Flores. Per començar, jo no he passat una guerra. Jo sóc actriu i m'he ficat a la seva pell: li dono la meva veu, els meus ulls, les meves mans, el meu cos sencer, la meva ànima, però ella no té res a veure amb mi. A Lolita Flores no se la veu per enlloc.
Què li ha aportat el teatre en el seu ofici com a intèrpret?
Jo no sóc una actriu d'escola, no he estudiat art dramàtic. Només vaig estudiar tres mesos, quan tenia 16 anys, amb Pilar Francés. Em surt de dins, de les meves entranyes, de la meva ànima. Per això dic que sóc una actriu de fetge, sóc visceral i em deixo portar pels sentiments. Encara que no hàgim patit una guerra o un marit tan dominant com en Quimet, tots tenim els mateixos sentiments que la Colometa: ira, alegria, frustració... I jo fico la mà a dins meu per buscar aquests sentiments i treure'ls fora.
Quaranta anys després del seu primer disc, on és la música?
Ara la tinc aparcada professionalment, però de mi mai no se'n va. També hi ha música a l'obra [de Pascal Comelade], tot i que evidentment jo no hi canto. La música em transporta a l'època i els fets que estic narrant.
El 16 de maig farà 20 anys de la mort de Lola Flores. Ho commemoraran d'alguna manera?
No, ja són massa aniversaris. Jo la recordo cada dia, igual que el meu pare i el meu germà.
Amb aquesta gira l'espera una bona feinada, no?
Ja em tocava, eh!? Jo he estat força temps parada, però no pel meu gust. Com tothom, he passat moments difícils, i només ens faltava el 21% d'IVA!
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

Font: Belen Ginart (ara.cat) 

 Un dels processos creatius més complexos i enriquidors a què s'han enfrontat al llarg de les respectives carreres. Els actors Francesc Orella i Ferran Carvajal i el director escènic Carles Alfaro coincideixen a l'hora de definir el procés que els ha portat fins a la versió escènica de la novel·la d'Albert Camus L'estranger.
'WORK IN PROGRESS'
El pare de l'existencialisme els ha fet ballar el cap abans de donar per acabada la proposta, que parteix d'una adaptació feta per Rodolf Sirera i el mateix Alfaro. Però, més que mai, els actors han hagut d'arremangar-se i dir-hi la seva per acabar de polir i matisar el text incorporat finalment al muntatge, el relat d'un viatge interior en què el protagonista es desdobla. Des de la cel·la de la presó on espera ser executat, convoca la memòria i en veiem dues versions, com en un joc de miralls: el reu del present és un home madur i reflexiu; el del passat, un jove inconscient que es veu abocat al patíbul per culpa de la seva indolència. Per arribar a port, tot l'equip de l'espectacle ha viscut unwork in progress que, com acostuma a passar amb les coses complicades, els ha reportat també moltes satisfaccions. "Però ens hauria anat bé tenir molt més temps per arrodonir-la", diu Alfaro.
CASTIGAR LA INDIFERÈNCIA
L'estranger , escrita el 1942, és la història de Meursault, un home amb una vida discreta, gairebé vulgar, fins que les circumstàncies en canvien el rumb. Una estona després d'haver evitat que un amic matés un home, és ell qui comet el crim. Però la condemna a mort li arriba per la seva actitud davant la vida. És tota la societat qui el jutja. I li retreu la seva indolència, el fet que tot li sigui indiferent.
"Meursault no vol ser protagonista de res, no es posiciona. I arriba un moment que el seu comportament no és acceptat pel seu entorn. Es converteix en estranger del seu voltant i també de si mateix", diu Alfaro. Francesc Orella afegeix que l'obra "és una anàlisi de l'absurd de la conducta humana".
INTROSPECCIÓ A DUES VEUS
En l'Europa d'entreguerres en què Camus escriu l'obra, és fàcil que l'apatia de Meursault fos un mal comú. El cas és que a ell l'ha portat a la presó, i és justament la seva cel·la l'escenari de l'adaptació dirigida per Alfaro. Aquí és on es produeix el diàleg entre les dues versions del personatge, que poc abans de ser executat fa una reconstrucció del que ha estat la seva vida. És un acte de presa de consciència sobre la importància dels propis actes i posicionaments. "Fa un autojudici -explica Alfaro-. Redefineix la seva pròpia existència a partir del record".
L'ESTRANGER
TEATRE EL CANAL (SALT) / TEATRE LLIURE DE GRÀCIA (BARCELONA)
12 i 13 d'abril / Del 18 d'abril al 12 de maig

UNA DÈCADA DESPRÉS DE LA CAIGUDA
L'estranger és la segona col·laboració entre Francesc Orella i Carles Alfaro al voltant d'un text d'Albert Camus. Es van estrenar amb La caiguda, un muntatge memorable acollit amb tots els honors (entre altres premis, va rebre un Max al millor actor) i que va veure la llum per primer cop el 2002 al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Per a Orella, el magnífic precedent ja hauria estat suficient per tornar-se a engrescar amb una obra de Camus. A més, confessa la seva admiració per l'escriptor i pel director Carles Alfaro, que el convida a assumir nous riscos escènics. Alfaro, per la seva banda, té ganes de continuar explorant les possibilitats escèniques de l'obra de l'existencialista. L'entusiasma la seva manera d'abordar temes claus sense fer-ne judicis. Confessa que el pròxim projecte que li agradaria portar al teatre és Calígula.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


Font: J.C.L. (elpuntavui.cat)
Després de l'èxit aconseguit a Temporada Alta 2011, Romina Paula, la nova revelació del teatre argentí, torna amb l'espectacle que la va donar a conèixer al públic gironí, El tiempo todo entero. Les dues funcions que es veuran al Teatre de Salt (avui, a les 18 h i a les 21 h) són les úniques de l'actual gira europea que es podran veure a l'Estat espanyol. Aquest espectacle és una versió lliure de Figuretes de vidre, de Tennessee Williams, barrejat amb la biografia de la pintora mexicana Frida Kahlo.
‘Oleanna' a Girona
Paral·lelament, el Teatre Municipal de Girona ofereix una funció d'Oleanna, adaptació d'una de les obres emblemàtiques de David Mamet, dirigida per David Selvas i interpretada per Ramon Madaula i Carlota Olcina. Pel que fa a la Sala La Planeta, també ofereix l'adaptació d'una obra interessant, en aquest cas El tinent d'Inishmore, una comèdia d'humor negre de Martin McDonagh políticament incorrecta, tenyida de sang i cent per cent Teatrebrik. L'obra que porta a terme aquest companyia banyolina ve precedida per l'èxit a Barcelona.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,


Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)
Dos anys després de la seva estrena a Palma, avui arriba per primera vegada a les comarques gironines l'obra La rara anatomia dels centaures, de la companyia mallorquina Iguana Teatre, que es representarà aquest vespre a El Canal per obrir la nova programació teatral de Salt (21 h, 20 euros). Es tracta d'una coproducció d'Iguana amb el Teatre Principal de Palma i els centres d'arts escèniques de Reus, Terrassa i Salt-Girona. La rara anatomia..., basada en el recull de contes publicat el 1979 pel manacorí Miquel Àngel Riera (1930-1996), ha estat tot un èxit al Teatre Lliure de Gràcia.
Iguana Teatre, que el 2011 va celebrar el vint-i-cinquè aniversari, va ser la primera companyia teatral professional de les Illes Balears. El director artístic de La rara anatomia..., Pere Fullana, va tenir una estreta relació personal amb Riera, que va ser patró del Teatre del Mar de Palma. El 1998 el Teatre del Mar va retre homenatge a Riera amb unes lectures dramatitzades d'alguns dels seus contes, dirigides per Fullana.
A La rara anatomia... cinc actors representen sis dels seus contes: històries diverses al voltant de la idea que la realitat humana és a mig camí de l'animal i de l'àngel.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,


Font: Eva Vázquez (elpuntavui.cat)
Dues estrenes absolutes, tres funcions úniques a tot l'Estat, la possibilitat de descobrir l'última obra que va escriure Ibsen, el retorn als escenaris gironins de Romina Paula, i encara un cicle nou de cinema a la fresca per als vespres d'estiu, una oferta igualment inèdita de tallers i jocs paral·lels als espectacles familiars, una conferència de Lluís Pasqual sobre el seu muntatge més recent, Blackbird, i xerrades obertes amb els equips artístics al cafè del teatre al final de la funció... Sembla poc? El Teatre de Salt afronta el primer semestre del 2013 sota l'estigma inevitable de la crisi però amb una energia desbordant: així ho va expressar el seu director, Josep Domènech, en la presentació, ahir, de la programació, que integren 17 espectacles, cinc dels quals destinats al públic familiar i tres d'ells, coproduïts pel Canal i els únics que es veuran a la Factoria Coma Cros en lloc de l'antic Can Panxut. “El pressupost no és res de l'altre món, però almenys hem pogut mantenir la mateixa aportació de l'any passat”, va conformar-se Domènech davant del regidor de Cultura, Robert Fàbregas, que va aclarir que l'Ajuntament aporta 150.000 euros dels prop de 200.000 de la programació, una quantitat prou acceptable si es considera que la regidoria disposa de 400.000 euros per a tot l'any, va dir.
Xifres a banda, Domènech va voler subratllar les dues estrenes absolutes que arribaran a Salt: L'esperança de vida d'una llebre, de la companyia de dansa Mal Pelo, una reflexió sobre la noció d'identitat que procura la pertinença a un grup, segons va descriure-la el ballarí Pep Ramis, i l'adaptació de L'estranger, d'Albert Camus, dirigida per Carles Alfaro amb Francesc Orella en el paper principal. El Teatre de Salt serà, també, l'única parada en gira a tot l'Estat de tres obres sensacionals: Blackbird, el nou muntatge de Lluís Pasqual a partir d'un text de David Harrower, amb Bea Segura i Jordi Bosch, que va referir-se a la “grandesa” d'un text que “planteja qüestions morals sense voluntat de sancionar res” sobre quina és la frontera en què una història d'amor deixa d'estar bé; Quan despertem d'entre els morts, de Ferran Madico, una peça gens coneguda d'un Ibsen a punt de morir que tracta de la dificultat de conciliar art i vida, tal com el va definir l'actor Lluís Marco, i El tiempo todo entero, que la companyia argentina Romina Paula torna a portar a terres gironines, ara en dues funcions, després de la commoció que va suposar el feliç descobriment a La Planeta l'any passat. Hi haurà, a més, l'oportunitat de veure dues de les obres revelació de la temporada passada a Barcelona, Sé de un lugar, d'Ivan Morales, i El principi d'Arquímedes, de Josep M. Miró, que va negar que “en temps de crisi l'espectador només vol que l'entretinguin”. El que desitjaria, més aviat, segons va afegir amb humor àcid Lluís Marco, és que “dimiteixi aquest ministre de Cultura [José Ignacio Wert] que cap país democràtic s'hauria de permetre”.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,