Font: Sílvia Marimon (ara.cat)
"Dono les gràcies a Henrik Ibsen -afirma convençut l'actor Lluís Marco-. M'ha omplert l'ànima i m'ha donat ganes de viure. Ningú podrà sortir indiferent del teatre", afegeix. A l'escenari de la Sala Petita del Teatre Nacional, Marco és, des d'avui, Arnold Rubek, un escultor famós i acabat. Ell és la punta del triangle amorós de l'última obra que va escriure el dramaturg noruec Henrik Ibsen, Quan despertem d'entre els morts.
Dirigida per Ferran Madico, l'obra es representa per primera vegada als escenaris catalans. De fet, s'ha hagut de traduir del noruec al català expressament per poder-se estrenar. Quan despertem d'entre els morts és una història que sacseja: "El procés que viuen els personatges és dolorós i intens, arriben a la conclusió que més val viure intensament que no pas morir sense dolor", afirma Marco.
Després de publicar Quan despertem d'entre els morts, el 1899, Ibsen no va escriure cap altra obra. Un atac de feridura el va tenir postrat i impossibilitat fins al moment de la seva mort, el 1906. És l'últim missatge del pare de la dramatúrgia moderna i hi aboca les seves grans obsessions: l'amor, la passió per l'art, la vida, la solitud, el poder i la moralitat... És el seu testament, i el missatge que deixa és que la vida no ofereix segones oportunitats, l'has de viure tan intensament com puguis, sense por.
Un autor arrauxat i valent
Lluís Marco no és l'únic que està agraït amb Ibsen. Ferran Madico també li dóna les gràcies: "Fan falta autors intel·ligents, arrauxats i valents com Ibsen". En opinió del director del consorci del Teatre Fortuny de Reus, l'obra d'Ibsen és absolutament actual: "La seva mirada és descarnada, però embriaga. Els personatges lluiten per sobresortir de la mediocritat, agafen la vida amb la voluntat de posseir-la -reflexiona Madico-. Necessiten anar més enllà i impulsivament emprenen accions: és més important el que fan que no pas com són. I una vegada han pres la decisió, tiren endavant, no poden fer-se enrere", afegeix Madico.
Les actrius Esther Bové i Cristina Plazas són les dues dones del triangle amorós. Bové és la Maja, l'esposa de Rubek. Plazas és la Irene, una model que guarda un record terrible de quan va treballar amb Rubek. Quan era jove va entregar la seva ànima a l'escultor. Quan ell va acabar l'obra que el va encimbellar a la fama es va desentendre de la model. La Irene no se'n recuperarà mai: "Després de tots els assajos, la sensació que em queda és que ens hem d'afanyar, perquè la vida és molt curta", reflexiona Plazas.
A diferència de la Irene, la Maja, que és molt més jove que el seu marit, només li entrega el cos. I, per tant, les conseqüències no són tan traumàtiques. Quan el matrimoni comença a esquerdar-se, per pur avorriment, apareix un caçador enamorat de la natura (que interpreta Ernest Villegas) que seduirà la Maja. Ell és segurament el personatge més entranyable i més sensible de l'obra.
El dilema irresolt d'Ibsen
Quan Ibsen va començar a escriure Quan despertem d'entre els morts havien passat vint anys des de Casa de nines i tres d'ençà de l'última obra, John Gabriel Borkman. Ja coneixia la fama. "L'obra mostra el dilema irresolt d'Ibsen -reflexiona la traductora de la peça, Carolina Moreno-: trobar l'equilibri entre l'art i la vida, sense renúncies".
De fet, Ibsen parla a través del seu personatge, l'escultor que va sacrificar la seva vida per la creació. "Totes les obres d'Ibsen pivoten o bé sobre un personatge femení o bé sobre un personatge masculí -argumenta el director del TNC, Sergi Belbel-. Les dones l'inquieten i les intenta entendre. En el cas dels seus personatges masculins, hi ha una clara identificació", afegeix Belbel. "Descobrim un Ibsen de 76 anys que s'adona que s'ha deixat perdre moltes coses i ho escriu. Pensava que podia viure sol, amb el seu art i, paradoxalment, les dones li van ensenyant que la vida és més que les obres", conclou el director teatral.
L'obra, que es podrà veure fins al 3 de març al TNC, ha comptat amb l'assessorament de la ballarina Sol Picó. Madico ha volgut fer una obra contemporània: "No volia que es convertís en una peça de museu. L'espai és conceptual i el vestuari és de l'època". Els personatges viuen amb intensitat el seu drama personal en escenaris diferents: el taller de l'artista, un paisatge i un punt de l'alta muntanya. Un drama que, paradoxalment, convida a no deixar escapar cap oportunitat. No hi ha bitllet de tornada.
