Mostrando entradas con la etiqueta Esther Bové. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Esther Bové. Mostrar todas las entradas

TEXT: HENRIK IBSEN
TRADUCCIÓ: CAROLINA MORENO TENA amb la col·laboració de FELIU FORMOSA
DIRECCIÓ: FERRAN MADICO
INTÈRPRETS: LLUÍS MARCO, ESTHER BOVÉ, BERNAT MUÑOZ, ERNEST VILLEGAS, CRISTINA PLAZAS i LINA LAMBERT
DURADA: 1h 35min
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i ELSINOR 
SALA PETITA (TNC)

Quan vas tard a un espectacle que ja ha vist tothom i saps que per norma general no acabar de quallar, tens por de que et puguis trobar a l'escenari. Sincerament, tenia por d'avorrir-me, d'adormir-me però no. Dit sigui per començar que m'encanta el teatre d'Ibsen i que aquest text no el coneixia. Està més que clar si comencem a mirar-lo amb lupa que és un testament dramatúrgic de l'autor en que es desgranen un munt de temes, des de qüestions pròpies de persones amb professions creatives: frustració, vocacions no portades a terme, dubtes sobre com ha estat la pròpia carrera, egos... com de la vida en general: amor, mort, sentiments...

No sent un dels seus textos més lúdics i ben tramats, Ferran Madico ha apostat per no tocar-lo i aquest ha estat el seu error principal. No calia només traduir-lo, sinó que un dramaturg li donés forma perquè tingués una entitat suficient per enganxar al públic que si no ets molt fan de l'Ibsen pots dormitar en el teu seient.

Falta dramatúrgia i falta una escenografia i una direcció precisa. Crec que tots dos factors en aquesta peça anirien de la mà. Sense la dramatúrgia abans esmentada i amb una escenografia que més que ajudar destorba, els actors estan ben nus i la direcció no ha sabut com guiar-los, com donar-los les eines correctes perquè puguin connectar amb el públic. Tot queda massa diluït, els primers trenta minuts no hi ha res, són paraules sense sentiment el que els actors llencen per si algú gosa a atrapar-les.

La gran força d'Ibsen són els personatges femenins, aquí massa subtils i desdibuixats ja que el pes de l'obra recau en Arnold, Lluís Marco que tira de mestratge i supera l'aprovat. La Cristina Plazas és la que més brilla de tots, i les seves escenes amb el Marco al damunt de la muntanya són les millors de la peça, els únics moments en el que els espectadors ben desperts s'enganxen a la peça.

Quan despertem entre els morts no sabia representat mai a Catalunya, però esperem que el proper que gosi faci un plantejament que apropi el públic a l'obra i no l'adormi per sempre més.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,
Font: Sílvia Marimon (ara.cat)

 "Dono les gràcies a Henrik Ibsen -afirma convençut l'actor Lluís Marco-. M'ha omplert l'ànima i m'ha donat ganes de viure. Ningú podrà sortir indiferent del teatre", afegeix. A l'escenari de la Sala Petita del Teatre Nacional, Marco és, des d'avui, Arnold Rubek, un escultor famós i acabat. Ell és la punta del triangle amorós de l'última obra que va escriure el dramaturg noruec Henrik Ibsen, Quan despertem d'entre els morts.
Dirigida per Ferran Madico, l'obra es representa per primera vegada als escenaris catalans. De fet, s'ha hagut de traduir del noruec al català expressament per poder-se estrenar. Quan despertem d'entre els morts és una història que sacseja: "El procés que viuen els personatges és dolorós i intens, arriben a la conclusió que més val viure intensament que no pas morir sense dolor", afirma Marco.
Després de publicar Quan despertem d'entre els morts, el 1899, Ibsen no va escriure cap altra obra. Un atac de feridura el va tenir postrat i impossibilitat fins al moment de la seva mort, el 1906. És l'últim missatge del pare de la dramatúrgia moderna i hi aboca les seves grans obsessions: l'amor, la passió per l'art, la vida, la solitud, el poder i la moralitat... És el seu testament, i el missatge que deixa és que la vida no ofereix segones oportunitats, l'has de viure tan intensament com puguis, sense por.
Un autor arrauxat i valent
Lluís Marco no és l'únic que està agraït amb Ibsen. Ferran Madico també li dóna les gràcies: "Fan falta autors intel·ligents, arrauxats i valents com Ibsen". En opinió del director del consorci del Teatre Fortuny de Reus, l'obra d'Ibsen és absolutament actual: "La seva mirada és descarnada, però embriaga. Els personatges lluiten per sobresortir de la mediocritat, agafen la vida amb la voluntat de posseir-la -reflexiona Madico-. Necessiten anar més enllà i impulsivament emprenen accions: és més important el que fan que no pas com són. I una vegada han pres la decisió, tiren endavant, no poden fer-se enrere", afegeix Madico.
Les actrius Esther Bové i Cristina Plazas són les dues dones del triangle amorós. Bové és la Maja, l'esposa de Rubek. Plazas és la Irene, una model que guarda un record terrible de quan va treballar amb Rubek. Quan era jove va entregar la seva ànima a l'escultor. Quan ell va acabar l'obra que el va encimbellar a la fama es va desentendre de la model. La Irene no se'n recuperarà mai: "Després de tots els assajos, la sensació que em queda és que ens hem d'afanyar, perquè la vida és molt curta", reflexiona Plazas.
A diferència de la Irene, la Maja, que és molt més jove que el seu marit, només li entrega el cos. I, per tant, les conseqüències no són tan traumàtiques. Quan el matrimoni comença a esquerdar-se, per pur avorriment, apareix un caçador enamorat de la natura (que interpreta Ernest Villegas) que seduirà la Maja. Ell és segurament el personatge més entranyable i més sensible de l'obra.
El dilema irresolt d'Ibsen
Quan Ibsen va començar a escriure Quan despertem d'entre els morts havien passat vint anys des de Casa de nines i tres d'ençà de l'última obra, John Gabriel Borkman. Ja coneixia la fama. "L'obra mostra el dilema irresolt d'Ibsen -reflexiona la traductora de la peça, Carolina Moreno-: trobar l'equilibri entre l'art i la vida, sense renúncies".
De fet, Ibsen parla a través del seu personatge, l'escultor que va sacrificar la seva vida per la creació. "Totes les obres d'Ibsen pivoten o bé sobre un personatge femení o bé sobre un personatge masculí -argumenta el director del TNC, Sergi Belbel-. Les dones l'inquieten i les intenta entendre. En el cas dels seus personatges masculins, hi ha una clara identificació", afegeix Belbel. "Descobrim un Ibsen de 76 anys que s'adona que s'ha deixat perdre moltes coses i ho escriu. Pensava que podia viure sol, amb el seu art i, paradoxalment, les dones li van ensenyant que la vida és més que les obres", conclou el director teatral.
L'obra, que es podrà veure fins al 3 de març al TNC, ha comptat amb l'assessorament de la ballarina Sol Picó. Madico ha volgut fer una obra contemporània: "No volia que es convertís en una peça de museu. L'espai és conceptual i el vestuari és de l'època". Els personatges viuen amb intensitat el seu drama personal en escenaris diferents: el taller de l'artista, un paisatge i un punt de l'alta muntanya. Un drama que, paradoxalment, convida a no deixar escapar cap oportunitat. No hi ha bitllet de tornada.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,