Mostrando entradas con la etiqueta Ernest Villegas. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Ernest Villegas. Mostrar todas las entradas

texto JORDI CASANOVAS
dirección MARC ANGELET
intérpretes ANNA SAHUN, ERNEST VILLEGAS y ÒSCAR MUÑOZ
duración 85min
fotografías DAVID RUANO
producción VELVET EVENTS
SALA MUNTANER

Cita anual obligatoria con Jordi Casanovas en la Muntaner, si el turrón llega en diciembre, sus obras en abril en la sala teatral de Barcelona. No falla y lleno asegurado hasta la bandera, lo cual es de aplaudir en la temporada que llevamos. 

Mala Broma es una comedia negra, negrísima, estilo 100% Casanovas, un disfrute de principio a fin, pero de esas que te dejan a la salida media sonrisa y pensativa. En los tiempos que corren, hasta la pregunta ya puede ser considerada delito, ¿se puede hacer broma de todo? ¿se puede poner límites al humor? ¡Ni caído del cielo!



Un periodista insatisfecho con su trabajo, Òscar (Muñoz), queda para cenar con un viejo amigo y compañero de batallas que ha conseguido triunfar y llegar a lo más alto, Ernest (Villegas). La tercera en discordia, la mujer de Òscar, Anna (Sahun), médico. 

Las dramaturgias de Jordi Casanovas funcionan como los relojes suizos, milimétricas. Aquí como ya pasaba por ejemplo en L'home amb les ulleres de pasta lo que comienza como una simple broma al más bromista del grupo acaba por enredarse de tal manera que se puede llegar a pensar que a quien le toman el pelo es a los espectadores.



Sin desvelar nada de la trama, para eso mejor compra la entrada, se puede afirmar que la perversidad de la misma unida a una excelente dirección de Marc Angelet no dejan que el espectador parpadee esperando el siguiente giro. Una especie de "ansia viva" invade la platea a la espera de cómo se resolverán todos los frentes abiertos.

Además de cuestionar el humor, Mala Broma se atreve con una sonora crítica al discurso feminista, el monólogo que se marca el personaje femenino, Anna, es de quitarse el sombrero, no sólo a nivel interpretativo sino también de lenguaje y de tono. Sorprende que, en medio de las idas y venidas en tono cómico, la obra adquiera un cierto carácter crítico, pero la incorporación queda perfectamente situada y el público lo incorpora a la broma aunque no lo sea.



Interpretativamente, y aunque en un principio parezca un combate a dos y en masculino, el montaje le reserva el mejor papel para ella, una espléndida Anna Sahun. Aunque el típico combate de quién la tiene más grande persigue a los personajes masculinos, la sombra interpretativa de Anna Sahun es mucho más alargada y consigue que esperemos con mucha más ansia sus réplicas y movimientos que la de sus compañeros. 

Por supuesto, sin desmerecer, Òscar Muñoz está muy acertado en un papel de pobre desgraciado de la vida, quizás excesivamente tocado por el victimismo (pero la parte cómica que destila es insuperable) y Ernest Villegas es el perfecto amigo guaperas con un cierto toque de caradura.



La escenografía de Sergi Corbera funciona a la perfección. Una cocina americana / salón modernista de una piso de la burguesía catalana con detalles minimalistas y funcionales. No es necesario nada más para entrar en el juego.

Mala Broma ha nacido para triunfar. Una dosis, tan necesaria, de risas, un discurso crítico, un tirón de orejas, unas interpretaciones excelentes y una dirección y dramatúrgia que funcionan a la perfección. La factoría Jordi Casanovas está en plena forma.

MALA BROMA

by on 14:35
texto JORDI CASANOVAS dirección MARC ANGELET intérpretes ANNA SAHUN, ERNEST VILLEGAS y ÒSCAR MUÑOZ duración 85min fotografías DA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,


TEXTO: WAJDI MOUAWAD
TRADUCCIÓN: RAMON VILA
DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI y FERRAN UTZET
INTÉRPRETE: ERNEST VILLEGAS
DURACIÓN: 80min
FOTO: DAVID RUANO / LARA ALONSO
PRODUCCIÓN: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Volvemos a buscar la gallina de los huevos de oro, Wajdi Mouawad, autor de Incendis, que nos da tanto como nos quita. Hace un tiempo que me repito, al salir de ver sus obras, que no volveré a entrar en una función que lleve su nombre, pero sigo incumpliendo la promesa. Atraída por no sé bien qué, vuelvo a sumergirme en su poesía, esta vez poco condensada. Y no sé si la atmósfera cálida de la Biblioteca o que el discurso ya me suena que no consigo empatizar con lo que se me cuenta.

Volvemos a los temas recurrentes del autor: la muerte, su madre, el dolor, la guerra, una extremada misoginia contra las muejeres... esta vez en formato monólogo, un género extremadamente complicado de dirigir y de interpretar. A Ernest Villegas le falta intensidad, garra, no sé si es culpa de la interpretación o de la dirección pero echo a faltar una serie de recursos que me permitan ver el recorrido del personaje, que por el texto me lo puedo imaginar, pero que hubiese sido conveniente mostrar en escena.

Como ya he afirmado en varias ocasiones, la Biblioteca de Catalunya es un lugar mágico, que no necesita más que de ciertos toques en la iluminación de sus espectáculos para hacerlos espectaculares. En este caso la iluminación firmada por Quim Blancafort, salvo en algun caso, no consigue aproximar la magia, y a veces las sombras entorpecen más que ayudan. 

Un obús al cor no ha conseguido que me remueva en la butaca, más allá de la incomodidad habitual de las sillas de la Biblioteca. Pero, he visto nevar y quizás por ese simple hecho recuerde el montaje. ¿Seré capaz de cumplir la promesa con el próximo Mouawad? 

UN OBÚS AL COR

by on 20:06
TEXTO: WAJDI MOUAWAD TRADUCCIÓN: RAMON VILA DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI y FERRAN UTZET INTÉRPRETE: ERNEST VILLEGAS DURACI...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

DRAMATURGIA: MARC ARTIGAU y ORIOL BROGGI
CREACIÓN y DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI
INTÉRPRETES: LAURA AUBERT, JORDI FIGUERAS, TONI GOMILA, MONTSE VELLVEHÍ, RAMON VILA y ERNEST VILLEGAS
DURACIÓN: 1h 50min
FOTO: BITO CELS
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Quizás comenzar diciendo que este patchwork de historias y de personajes de diferentes autores y épocas no ha sido demasiado de "el me gust" sería hacerle un flaco favor al montaje, que no busca tanto impactar como entretener. Con dos niveles de lectura, para aquellos espectadores avispados y fanáticos que vayan reconociendo uno por uno a los diferentes personajes que ante ellos se muestran, y otros, el espectador medio, que se deje de pamplinas y simplemente esté para el discursos independientemente de quien sea el mediador que lo pronuncie. 

A medio camino entre unos y otros, descifrando algunos de ellos, pero sin caer en la decepción por ser incapaz de ver a otros, intento buscarle una especie de sentido al montaje, un homenaje al teatro que le gusta a Oriol Broggi, al teatro en general, se ha visto, caramelo presente. Pero aún leyendo el subtítulo del espectáculo: "a les víctimes de l'esperança i l'optimisme" no veo qué relación guardan entre sí los diferentes personajes.

Quizás no sea justo valorar un espectáculo del cuál no has extraído todo su jugo bien por ignorancia, bien por falta de voluntad pero la vida y el teatro no está hechos para que todo el mundo llegue a las múltiples lecturas que de bien seguro se propuso Oriol Broggi al crearlo. Pero la mía, personal e intransferible, es que las costuras de este patchwork están a medio coser, el resultado es demasiado inconexo.

Eso sí, siempre habrá que agradecerle a Broggi haberle dado un papel dramático a Laura Aubert, demasiado centrada en lo cómico y al que lo dramático le sienta como un guante, nos transmite el dolor y hace que nos pongamos en su piel. Sólo dura un instante, ¡pero qué instante! Más agradecimientos, la incorporación de un gran Toni Gomila, de bien sabido que el salalt ayuda, o al menos a mi, me invita a aplaudir, pero Gomila demuestra que más allá del mallorquín hay tablas y eso se nota. Por último destacar el monólogo final de Montse Vellvehí, que según me chivan uno de esos frikis teatrales es un relato (sin todavía traducción) de Wajdi Mouawad y que es una autentica delicia para los oídos.

Hacía casi dos años que no iba a la Biblioteca y desafortunadamente para mi trasero, las matadoras sillas siguen siendo igual, es inaceptable que después de tanto tiempo o bien mi trasero se no haya acostumbrado a ellas, o alguien no haya puesto el grito en el cielo y se haya optado por cambiarlas por un asiento más cómodo. Dos horas de sufrimiento no ayudan nada a hacer sentirse al espectador como en casa, mi sofá ya les aseguro yo que es más cómodo. 

Sea como fuere, Oriol Broggi vuelve a buscar la magia de anteriores espectáculos salidos de la nada, pero esta vez, quizás no sean del gusto de todos. Algo me dice que la alta cultura va en desuso y las adivinanzas sentada en un teatro no me invitan a pensar sino más bien lo contrario. El truco, aquí, es no frustrarse, y dejarse llevar por los personajes, quien quiera que sean.

AL NOSTRE GUST

by on 20:59
DRAMATURGIA: MARC ARTIGAU y ORIOL BROGGI CREACIÓN y DIRECCIÓN: ORIOL BROGGI INTÉRPRETES: LAURA AUBERT, JORDI FIGUERAS, TONI GOMILA, ...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: David Ruano
Quan el director Ramon Simó ha de parlar de Purga -obra que dirigeix al TNC del 10 d'abril al 3 de maig- comença inevitablement per desgranar l’argument enrevessat, fragmentari i tràgic que ressegueix la vida de la protagonista de l’obra de Sofi Oksanen. La brutal història de l’Aliide és resultat indestriable de l’època que li va tocar viure, l’ocupació russa d’Estònia. La política marcarà la pell d’aquesta dona, que es veu obligada a prendre decisions vitals, qüestionables i censurables, per poder sobreviure i mantenir l’esperança de l’amor.
Les ferides d’una ja vella Aliide es reobren quan apareix al pati de casa seva la Zara, una jove maltractada que fuig de les màfies de proxenetes (Andrea Portella). És el 1992, després de la independència d’Estònia, i resulta que aquella noia que està sent carn de canó és la néta de la germana de l’Aliide. S’obre el bagul dels records. Un gran flash-back conduirà l’espectador als sis anys fatídics que van del 1947 al 1953: de la primera tortura que va patir la dona a mans del poder soviètic -que el 1944 havia envaït, militaritzat i russificat el país després de l’ocupació nazi- fins a la mort de Stalin i les posteriors mesures de desestalinització implantades per Nikita Khrusxov.
Carme Elias interpreta l’Aliide vella que rememora el martiri que va viure en el passat. Maria Molins és aquella Aliide jove que no només va ser torturada i obligada a torturar -unes imatges que apareixeran projectades de manera poètica o bé seran narrades en passat per les víctimes- sinó que va haver de casar-se amb un antic comunista que li garantís la seguretat (Santi Ricart) i, a sobre, la va empènyer a declarar perquè deportessin la seva germana amb la seva filla a Sibèria. Ho va fer per “treure’s el dolor i la vergonya del davant”, explica Simó, per “tornar-se a sentir una persona normal” i perquè “es pensava que l’amor la salvaria”, afegeix. L’Aliide estimava el seu cunyat, un guerriller de la milícia anomenada Germans del Bosc que combatia contra l’Exèrcit Roig i que mantenien ocult en un zulo (Ernest Villegas). Quan la persecució es tornarà més dura, però, la història d’amor també tindrà un final tràgic. I, amb tot això, Molins planteja la gran pregunta: “Com pot sobreviure al dia a dia algú que ha viscut el terror, que té l’infern a dins?”
El mirall de totes les guerres
Sofi Oksanen, de pare finès i mare estoniana, va ficar el dit a totes les llagues, amb Purga, que va ser un text teatral abans de convertir-se en una novel·la de gran èxit a tot Europa a partir del 2008 (aquí editada per La Magrana el 2011), després en pel·lícula i en òpera. L’obra obliga a revisar el passat del continent, però també els fonaments sobre els quals s’ha construït la democràcia actual a Europa. “La Zara arriba a l’únic racó del món on creu que la poden ajudar”, afirma Simó, perquè la persegueixen dos mafiosos que simbolitzen tant la vella Rússia (un veterà agent del KGB interpretat per Jordi Martínez) com els sequaços que pretenen fer negoci amb la democràcia (Pep Ambrós). “El tràfic de persones de l’URSS és una realitat i una metàfora dura de la seva desintegració”, diu el director, que adverteix que l’obra té un final diferent del llibre, per decisió de l’autora. “És més dur i conseqüent, menys efectista i heroic”.
Per Ramon Simó l’obra ha de servir per rellegir “des d’un punt de vista crític la segona meitat del segle XX, perquè hi ha coses que encara no les hem estudiat, i aquest text n’és una interpretació possible”. A tot l’equip de l’obra, el text els ha remès a la situació que han viscut més de prop: la Guerra Civil. “És una obra sobre la violència exercida contra les dones però també és una obra sobre com el poder et fa fer coses que no faries. Hi ha una frase a la peça que diu: «Només qui té el poder et farà sentir segur». Si l’apliquem a la nostra societat, entenem que es voti segons què. La por fa prendre decisions estranyes i que ens acomodem a certes situacions”, adverteix el director.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

Font: Imma Fernández (elperiodico.cat)
Per al seu debut com a dramaturga, l'actriu i traductora Cristina Genebat ha volgut traslladar la tradicional aventura d'Els Pastoretsals nostres dies. En clau de comèdia, relata a Santa Nit, una història de Nadal, les aventures de dos antiherois barcelonins -Rovelló i Lluquet- en una Nit de Nadal. La seva amiga Maria -soltera i embarassada per inseminació artificial- es posa de part i l'acompanyen en el seu periple des del Raval fins a l'avinguda del Tibidabo per donar a llum. Allà, en una estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, es muntarà el pessebre, amb els senglars substituint el bou i la mula, i un Satanàs, reconvertit en un perseguidor de diners i el poder. «És com un d'aquests tipus del Club Bilderberg només interessats en les coses materials», anota l'autora.
Julio Manrique i Xavi Ricart dirigeixen un elenc amic -Ivan Benet, Marc Rodríguez, Ernest Villegas, Mireia Aixalà, Albert Ribalta, Norbert Martínez i la mateixa Genebat, en el paper de la partera Maria- en una coproducció de Bitó i la companyia La Brutal que ha acollit el Club Capitol. I avisen, aquests Pastorets no són cosa de nens. «És una funció pensada per a adults, nens de menys de 10 anys no l'entendrien», adverteix Manrique, que la defineix com «una comèdia urbana contemporània».
Explica l'autora que va decidir furgar en aquest clàssic popular tan representat a Catalunya perquè li despertava molts interrogants. «Em preguntava per què atrau tant, i s'escenifica any rere any i quin sentit té, i vaig començar a plantejar-me què suposa el Nadal. Vaig voler tornar als orígens d'una festivitat que ara consisteix a rebentar centres comercials. Per a mi és la celebració de la vida, d'un naixement». Genebat defensa la recuperació de l'espiritualitat perduda, que, segons el seu parer, està lligada a «una religiositat sense adoctrinaments». La seva obra és un cant a l'amistat i la vida. «És una comèdia amb molta ànima, com aquelles pel·lícules de Frank Capra. Tendra, emocional, commovedora», subratlla Manrique.
MATERNITAT DIGNA / Benet i Rodríguez interpreten aquests pastorets del segle XXI: un astrònom i un dissenyador gràfic, tots dos en atur, mentre la resta del repartiment es multiplica en diversos personatges: llevadora, prostituta, doctor... En la seva libèrrima versió, Genebat aprofita per deixar anar una sentida condemna a les pràctiques en els parts. «Estan molt deshumanitzats. Hi ha massa cesàries. Reivindico el part natural, ser mare amb dignitat».
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,

Font: Belen Ginart (ara.cat)
Cels és l’última part de la tetralogia de Wajdi Mouawad La sang de les promeses. Ja heu muntat Litorals i Incendis, però us heu saltat Boscos. Per què?
Perquè Cels és extraordinària, i Boscos és una mica complicada, excessiva. I ara, amb els diners que tenim, el que fem és intentar gastar-los en el millor que ens passa per davant.
Com lliga amb la tetralogia?
N’és l’epíleg, amb una estètica molt diferent de les altres, però amb els mateixos temes: la vida, la mort, l’amistat, les passions, des d’una perspectiva hipermoderna, amb molta tecnologia.
De què parla l’obra?
És un thriller que desperta una curiositat tremenda pel que s’ha d’esdevenir. Parla de com la generació que té entre 20 i 35 anys paeix el món que ha heretat. És una generació desubicada, trista. Volen canviar el món. L’obra se centra en una cèdula hipersecreta d’una organització mundial que té la missió d’impedir un gran atemptat.
Com s’equilibra aquesta presència de les tecnologies amb la importància de la paraula?
Tota l’estona hi ha pantalles immenses, plànols de ciutats que poden ser atacades, zooms, Google Earths, molts missatges que arriben a l’ordinador, però finalment tot això ho sustenten els actors. El treball dels actors i el director és el mateix de sempre.
Dius al programa de mà que Cels és una obra complexa. Per què no ens l’hauríem de perdre?
Perquè Cels, i ara no parlo del nostre muntatge sinó de l’obra en general, és ideal per estimar el teatre. És teatre total, és una obra que t’arrossega. Et fa vibrar d’una manera molt especial.
Com es lliga que sigui una obra complexa i per a tots els públics?
És una obra que entra per la panxa. És molt intel·lectual, però no en fa ostentació i fa que quan la vas escoltant et sentis molt intel·ligent perquè l’entens. Les persones que són menys intel·lectuals o que fan anar menys el coco perquè el seu dia a dia no els ho permet es poden emocionar més perquè van més directes a les emocions. És una obra molt difícil de muntar, però quan la vas fent va esdevenint molt fàcil.
Com evolucionen els personatges en aquesta macrohistòria?
El retrat dels personatges és extraordinari i potentíssim. El que té de bo és que en cap moment es para la història per explicar-te els personatges, sinó que explicant-te la història vas entenent-los. I finalment l’espectador s’hi identifica.
Són unes persones que han de salvar el món, però ells també estan en crisi. ¿La mirada és molt negativa i depriment?
Sí. Però acaba amb un naixement. En aquest sentit, l’obra és extraordinària: et va ficant en la misèria, et va parlant del desastre que està a punt d’haver-hi al món i l’enllaça amb el desastre dels personatges, però hi ha un crit a la vida.
És el quart gran muntatge de La Perla 29 aquesta temporada, i dieu que esteu cansats. ¿Cansats de tanta feina, o de les condicions per fer-la?
Som una empresa grossa, ara molt grossa, que està en primera línia del sistema teatral i en ocasions és la que fa més produccions a Catalunya. Som capaços de fer quatre grans produccions a l’any, amb un pressupost molt gran, del qual el 22% és públic. Quan em reuneixo amb els polítics els dic que hem de trobar la manera de donar-hi una mica més de suport o això s’acabarà. Ja hem arribat al sostre de La Perla petita, podem fer-nos una miqueta més grans o ens cansarem i començarem a tirar una mica enrere, i serà una llàstima.
Quina resposta esteu rebent?
La resposta està sent molt bona, el departament i la regidoria de Cultura fan una bona feina, administren bé els recursos que tenen, el cas és si no haurien de disposar de més recursos.
I quin seria l’horitzó ideal?
Crec que l’horitzó natural de La Perla 29 seria consolidar el seu creixement, convertir-se en el que és, un teatre públic de Barcelona, gros, que en molts aspectes no és comercial, amb una associació d’espectadors... No es tracta d’incrementar el percentatge de diners públics. Si vénen més diners, jo puc fabricar més diners, molta més feina. Però ara els polítics no poden fer un pas endavant gran. I per tant l’horitzó real serà que l’any que ve haurem de recular una mica, amb el perill que això es pugui morir.
‘Cels’, de Wajdi Mouawad Direcció: Oriol Broggi Biblioteca de Catalunya (BCN). Del 18/6 fins al 27/7. Amb Eduard Farelo, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Xavier Ricart i Ernest Villegas
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


Fuente: Europa Press

El director de la compañía teatral La Perla29, Oriol Broggi, ha señalado que el grupo ha dado un "salto estético hacia adelante" con 'Cels', basada en un texto de Wajdi Mouawad.

Según ha explicado Broggi este miércoles en rueda de prensa, 'Cels' --que podrá verse en la Biblioteca de Catalunya del 18 de junio al 27 de julio-- es el epílogo de la teatralogía teatral 'La sangre de las promesas', de Mouawad, que contiene 'Litoral', 'Incendis' y 'Boscos', y que se viste con una estética diferente de estas piezas.

"Los temas son los mismos de siempre porque tiene un carácter universal", ha explicado, pero la diferencia radica en que el embalaje es muy moderno, con mucha tecnología de por medio y sin música en directo, por lo que la estética de la compañía se verá renovada.

La obra transcurre en un 'bunker' secreto de una agencia internacional de inteligencia, y donde las personas que allí trabajan intentan descodificar pistas que puedan ayudarles a evitar un ataque terrorista inminente a escala mundial.

"Los terroristas son personas de entre 20 y 35 años que están cansadas de que no se les escuche", ha explicado Broggi, y que quieren cambiar el mundo mediante este ataque.

"Hay una crítica social muy evidente", ha comentado, en la que, como es habitual en el autor, relaciona las dos caras más polarizadas del ser humano, como la brutalidad de un acto terrorista con la belleza del arte, la poesía y las matemáticas, ya que se descubre que la clave para entender los mensajes cifrados de los jóvenes terroristas se encuentra en un cuadro de Tintoretto.

En este thriller de dos horas, los actores --Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Eduardo Farelo, Xavier Ricart, Ernest Villegas, Carles Martínez y Enric Auter-- darán vida a personajes con profundos problemas emocionales que apenas se hablan entre ellos y que desprenden mucha tristeza, "imagen de la postmodernidad" según Broggi, pero que la acción no avanzará hasta que no aparezca su parte más humana.

A través de los diálogos entre los personajes, que "llevan implícita una carga filosófica muy grande", el público viajará con los actores hasta culminar la historia en cuatro o cinco catarsis que se enlazan entre ellas, ha explicado el director.

WAJDI MOUAWAD


Según ha explicado el actor Xavier Ricart, la obra de Mouawad es tan grande que se lleva a los actores por delante; "el argumento está tan bien tramado que deja heladas y pensativas a las personas".

La compañía teatral de Broggi ha interpretado todas las obras de la tetratolgía teatral 'La sangre de las promesas', excepto 'Bosques', una producción que se han saltado porque "sería muy cara de producir y el mundo de la cultura no está en su mejor momento".

En referencia al autor de la tetralogía, Broggi ha explicado que a pesar de que vive relativamente cerca de Barcelona y que visita a menudo la ciudad, no se prevé que se acerque al estreno, ya que "no le gusta ver sus propias obras".

ACTIVIDADES PARALELAS


'Cels' irá acompañada de actividades paralelas gratuitas para reflexionar sobre los conceptos que aparecen en la pieza, como un coloquio entre el economista Arcadi Oliveres, la filósofa Marina Garcés y el propio Broggi --el 4 de julio--, una charla sobre nuevas tecnologías con el diseñador de interactivos Carles Sora, el diseñador de vídeos Francesc Isern --el 14 de julio-- y un coloquio entre actores y espectadores --el 27 de julio--.

Como iniciativa promocional, las entradas para la función podrán adquirirse a 15 euros si se compran antes del estreno de la obra.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,

ADAPTACIONS i TREBALL DE TEXT: JERONI RUBIÓ
DIRECCIÓ i ESPAI: ORIOL BROGGI
INTÈRPRETS: TOMEU AMER, XAVIER BOADA, MARCIA CISTERÓ, PABLO DERQUI, POL LÓPEZ, ANNA MADUEÑO, CLARA SEGURA, ERNEST VILLEGAS i MONTSE VELLVEHÍ
DURADA: 2h 10min
PRODUCCIÓ: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Per un cop oblideu-nos del text, de la història, del que ens volen explicar i, ens hem de submergir en el món de les emocions, tenir els ulls ben oberts i deixar-se portar. No hi ha història, o potser sí, però tan subtil que passen d'escena en escena sense que importi gaire, només en un estat d'addició cap a la següent, preguntant-nos què veuran els nostres ulls.

Un homenatge al cinema i al teatre en uns moments difícils on les sales estan més buides que mai i que convida a la gent a omplir-les, perquè a dins hi ha vida, a dins hi ha tot un món. Un homenatge a Itàlia i el seu cinema, però sobretot un homenatge a Fellini i ja em perdonaran que no faci un tractat, però una és força analfabeta cinematogràfica i després d'aquestes dues hores hauria de començar a instruir-se una miqueta en el setè art.

Ningú com l'Oriol Broggi per omplir la Biblioteca de Catalunya d'imatges cinematogràfiques. La direcció d'actors i la construcció de l'espai és majestuosa, un meravellós viatge pels sentits que de vegades, poques, es perd en una dramatúrgia no del tot encarrilada amb moments més vigorosos i d'altres que necessiten un cop d'efecte rítmic.

Plantel de luxe interpretatiu en el que destaquen Pol López, tendra i satírica l'escena del pintor; Marcia Cisteró, una sorprenent titellaire. I capítol apart per la gran Clara Segura que obté un altre bombó de personatges per demostrar que es mou com peix a l'aigua en els moments còmics com en els dramàtics.

Cortines, projeccions, saltimbanquis i altres sorpreses variopintas completen una posada en escena de matrícula d'honor, per un muntatge que sense dubte és un pas endavant en la reeixida trajectòria de la companyia de La Perla 29. Com deia aquell: "Com es fa per ser feliç?", aneu a veure muntatges com aquest i ho descobríreu. 

28 i MIG

by on 0:30
ADAPTACIONS i TREBALL DE TEXT: JERONI RUBIÓ DIRECCIÓ i ESPAI: ORIOL BROGGI INTÈRPRETS: TOMEU AMER, XAVIER BOADA, MARCIA CISTERÓ, PAB...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

TEXT: HENRIK IBSEN
TRADUCCIÓ: CAROLINA MORENO TENA amb la col·laboració de FELIU FORMOSA
DIRECCIÓ: FERRAN MADICO
INTÈRPRETS: LLUÍS MARCO, ESTHER BOVÉ, BERNAT MUÑOZ, ERNEST VILLEGAS, CRISTINA PLAZAS i LINA LAMBERT
DURADA: 1h 35min
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i ELSINOR 
SALA PETITA (TNC)

Quan vas tard a un espectacle que ja ha vist tothom i saps que per norma general no acabar de quallar, tens por de que et puguis trobar a l'escenari. Sincerament, tenia por d'avorrir-me, d'adormir-me però no. Dit sigui per començar que m'encanta el teatre d'Ibsen i que aquest text no el coneixia. Està més que clar si comencem a mirar-lo amb lupa que és un testament dramatúrgic de l'autor en que es desgranen un munt de temes, des de qüestions pròpies de persones amb professions creatives: frustració, vocacions no portades a terme, dubtes sobre com ha estat la pròpia carrera, egos... com de la vida en general: amor, mort, sentiments...

No sent un dels seus textos més lúdics i ben tramats, Ferran Madico ha apostat per no tocar-lo i aquest ha estat el seu error principal. No calia només traduir-lo, sinó que un dramaturg li donés forma perquè tingués una entitat suficient per enganxar al públic que si no ets molt fan de l'Ibsen pots dormitar en el teu seient.

Falta dramatúrgia i falta una escenografia i una direcció precisa. Crec que tots dos factors en aquesta peça anirien de la mà. Sense la dramatúrgia abans esmentada i amb una escenografia que més que ajudar destorba, els actors estan ben nus i la direcció no ha sabut com guiar-los, com donar-los les eines correctes perquè puguin connectar amb el públic. Tot queda massa diluït, els primers trenta minuts no hi ha res, són paraules sense sentiment el que els actors llencen per si algú gosa a atrapar-les.

La gran força d'Ibsen són els personatges femenins, aquí massa subtils i desdibuixats ja que el pes de l'obra recau en Arnold, Lluís Marco que tira de mestratge i supera l'aprovat. La Cristina Plazas és la que més brilla de tots, i les seves escenes amb el Marco al damunt de la muntanya són les millors de la peça, els únics moments en el que els espectadors ben desperts s'enganxen a la peça.

Quan despertem entre els morts no sabia representat mai a Catalunya, però esperem que el proper que gosi faci un plantejament que apropi el públic a l'obra i no l'adormi per sempre més.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,
Font: Sílvia Marimon (ara.cat)

 "Dono les gràcies a Henrik Ibsen -afirma convençut l'actor Lluís Marco-. M'ha omplert l'ànima i m'ha donat ganes de viure. Ningú podrà sortir indiferent del teatre", afegeix. A l'escenari de la Sala Petita del Teatre Nacional, Marco és, des d'avui, Arnold Rubek, un escultor famós i acabat. Ell és la punta del triangle amorós de l'última obra que va escriure el dramaturg noruec Henrik Ibsen, Quan despertem d'entre els morts.
Dirigida per Ferran Madico, l'obra es representa per primera vegada als escenaris catalans. De fet, s'ha hagut de traduir del noruec al català expressament per poder-se estrenar. Quan despertem d'entre els morts és una història que sacseja: "El procés que viuen els personatges és dolorós i intens, arriben a la conclusió que més val viure intensament que no pas morir sense dolor", afirma Marco.
Després de publicar Quan despertem d'entre els morts, el 1899, Ibsen no va escriure cap altra obra. Un atac de feridura el va tenir postrat i impossibilitat fins al moment de la seva mort, el 1906. És l'últim missatge del pare de la dramatúrgia moderna i hi aboca les seves grans obsessions: l'amor, la passió per l'art, la vida, la solitud, el poder i la moralitat... És el seu testament, i el missatge que deixa és que la vida no ofereix segones oportunitats, l'has de viure tan intensament com puguis, sense por.
Un autor arrauxat i valent
Lluís Marco no és l'únic que està agraït amb Ibsen. Ferran Madico també li dóna les gràcies: "Fan falta autors intel·ligents, arrauxats i valents com Ibsen". En opinió del director del consorci del Teatre Fortuny de Reus, l'obra d'Ibsen és absolutament actual: "La seva mirada és descarnada, però embriaga. Els personatges lluiten per sobresortir de la mediocritat, agafen la vida amb la voluntat de posseir-la -reflexiona Madico-. Necessiten anar més enllà i impulsivament emprenen accions: és més important el que fan que no pas com són. I una vegada han pres la decisió, tiren endavant, no poden fer-se enrere", afegeix Madico.
Les actrius Esther Bové i Cristina Plazas són les dues dones del triangle amorós. Bové és la Maja, l'esposa de Rubek. Plazas és la Irene, una model que guarda un record terrible de quan va treballar amb Rubek. Quan era jove va entregar la seva ànima a l'escultor. Quan ell va acabar l'obra que el va encimbellar a la fama es va desentendre de la model. La Irene no se'n recuperarà mai: "Després de tots els assajos, la sensació que em queda és que ens hem d'afanyar, perquè la vida és molt curta", reflexiona Plazas.
A diferència de la Irene, la Maja, que és molt més jove que el seu marit, només li entrega el cos. I, per tant, les conseqüències no són tan traumàtiques. Quan el matrimoni comença a esquerdar-se, per pur avorriment, apareix un caçador enamorat de la natura (que interpreta Ernest Villegas) que seduirà la Maja. Ell és segurament el personatge més entranyable i més sensible de l'obra.
El dilema irresolt d'Ibsen
Quan Ibsen va començar a escriure Quan despertem d'entre els morts havien passat vint anys des de Casa de nines i tres d'ençà de l'última obra, John Gabriel Borkman. Ja coneixia la fama. "L'obra mostra el dilema irresolt d'Ibsen -reflexiona la traductora de la peça, Carolina Moreno-: trobar l'equilibri entre l'art i la vida, sense renúncies".
De fet, Ibsen parla a través del seu personatge, l'escultor que va sacrificar la seva vida per la creació. "Totes les obres d'Ibsen pivoten o bé sobre un personatge femení o bé sobre un personatge masculí -argumenta el director del TNC, Sergi Belbel-. Les dones l'inquieten i les intenta entendre. En el cas dels seus personatges masculins, hi ha una clara identificació", afegeix Belbel. "Descobrim un Ibsen de 76 anys que s'adona que s'ha deixat perdre moltes coses i ho escriu. Pensava que podia viure sol, amb el seu art i, paradoxalment, les dones li van ensenyant que la vida és més que les obres", conclou el director teatral.
L'obra, que es podrà veure fins al 3 de març al TNC, ha comptat amb l'assessorament de la ballarina Sol Picó. Madico ha volgut fer una obra contemporània: "No volia que es convertís en una peça de museu. L'espai és conceptual i el vestuari és de l'època". Els personatges viuen amb intensitat el seu drama personal en escenaris diferents: el taller de l'artista, un paisatge i un punt de l'alta muntanya. Un drama que, paradoxalment, convida a no deixar escapar cap oportunitat. No hi ha bitllet de tornada.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,


Quien niegue que alguna vez no hubiera deseado poder perforar un pequeño agujero por el que espiar las situaciones ajenas sin ser visto probablemente miente. En Cosas que hoy decíamos, que se estrena el 25 de abril en el Teatro Abadía de Madrid (donde se mantendrá hasta el 13 de mayo), lo ponen aun más fácil que todo eso: solo hace falta asistir a la función para poder –pongámoslo sin paños calientes- cotillear las reacciones y aspavientos de tres parejas en plena crisis sentimental. Porque de dónde mejor se puede aprender, que de los errores (de otros, claro).
Concebidas como tres relatos independientes, tragicómicos, las escenas tienen en común el contexto: todas se desarrollan en sendos restaurantes, en público. Tras un cristal, el decorado cambia de un límpido comedor japonés, a una asfixiante taberna mexicana, a una refinada brasserie francesa. Y al otro lado, los espectadores observan a sus anchas cómo las relaciones de los protagonistas se desmoronan.
Escrita por el dramaturgo y cineasta estadounidense Neil LaBute, autor de funciones como En un bosque, oscuro y profundo y películas comoUn funeral de muerte, la obra llega a Madrid de la mano del director Julio Manrique, que ya la representó en 2010 en la Sala Beckett y el Festival Grec de Barcelona. Las tres piezas sobre las que se articula la función, cuenta Manrique, giran en torno “al amor, la fidelidad y la lealtad, pero desde un punto de vista único, en el que LaBute juega con el mecanismo de la crueldad, con la mala leche”.
La primera de ellas, Romance, “ocurre probablemente en Tokio, probablemente en una noche lluviosa, con una pareja gai que hace tiempo que no se ve”. Las furias, la segunda, “es una pieza más chillona, más almodovariana, insólita, en torno a una chica que quiere romper su relación con un chico tan inseguro que aparece a la cita con su hermana”. La última, Helter Skelter (una expresión que describe un estado de caos y confusión y que, como el título Cosas que hoy decíamos, hace referencia a una canción de los Beatles), “se desarrolla en un restorán muy elegante y chic, con una pareja burguesa que descubre algo que les va a hacer pasar un mal rato”. 
El origen del proyecto, según explica el director, se remonta a un taller que se celebró hace tres años en el Obrador, un espacio de la Beckett en el que participaba el LaBute. Allí, el autor se topó con Cristina Genebat, que había traducido y actuado en varias de sus obras (y que es también actriz en esta, que igualmente ha trasladado del inglés tanto al catalán como al castellano). Impresionado al ver a alguien tan involucrado con su trabajo, le envió, “con gran generosidad”, varios textos cortos, que se sumaron a otro que había escrito en el taller del Obrador. “Cuando Cristina me enseñó los textos, nos pusimos a pensar en la manera de convertirlos en una obra que no fuera una muestra de teatro breve, sino una pieza completa”, explica Manrique. “Entonces nos dimos cuenta de que todas las situaciones transcurren en un espacio público, y ahí es donde se nos ocurrió la idea de enmarcarlas en restaurantes”.
Con siete actores sobre el escenario -Mireia Aixalà, Cristina Genebat, Oriol Guinart, Ivan Benet, Xavier Ricart, Andrew Tarbet y Ernest Villegas-, que participan alternativamente en las tres historias, bien como protagonistas o bien como secundarios, la función compone, señala el director, una “comedia muy amarga, con zonas oscuras e incómodas, con las que cualquiera de nosotros puede identificarse”. Quizá ahí resida el interés: en que, a través del agujero, lo que uno vea sea el reflejo de sí mismo. “Hay obras y autores como LaBute que se dedican a hacerte pasar un mal rato, que te hacen reírte hasta de tu sombra. Pero eso es algo que es siempre positivo. Y útil”.
Fuente: Silvia Hernando (www.elpais.com)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


El dramaturg Marc Rosich, un dels més interessants del panorama del teatre català actual, assegura en les notes incloses al dossier de l'espectacle Hedda Gabler, de Henrik Ibsen, del qual n'ha fet la versió, que l'objectiu principal era “fer una Hedda d'avui”. Això és el que es trobarà l'espectador avui (21h), al Teatre de Salt, i diumenge (19h), al Teatre de Blanes. Hedda Gabler és un retrat realista i psicològic de l'alta societat de finals del segle XIX. La protagonista és la filla del capità Gabler, una aristòcrata que, amb 29 anys, s'acaba de casar amb Tesman, un home que no estima. I s'avorreix, s'avorreix mortalment.
El resultat de l'aplicació de la declaració d'intencions de Rosich, compartida per David Selvas, director i un dels intèrprets de l'obra, és una Hedda de llenguatge directe, sintètic i condensat, obviant els formalismes i eliminant les metàfores. Però, és clar, un personatge així queda absolutament atrapat en el món de les convencions socials. Rosich explica com han volgut que fos Hedda: “Volíem posar a prova la peça, allunyant-la de l'època original per portar-la als nostres dies, i una Hedda que tots puguem reconèixer, propera, atractiva, una dona magnètica que tots ens haguem pogut creuar al carrer.” L'espectacle es va estrenar el 19 de gener al Teatre Lliure.
Hedda és Laia Marull, que, sobre el seu personatge, va afirmar el dia de la presentació de l'espectacle, que: “És singular, com una persona que, per alguna raó que s'escapa, sempre opta per la decisió equivocada. En les decisions importants, sempre falla el tret.”
En aquesta adaptació, l'acció es trasllada a l'actualitat i les maneres de pensar dels personatges es fan compatibles amb la realitat socioeconòmica d'avui. Però allà on es posa l'accent és en la relació dels personatges, que han de jugar en una situació d'igualtat, més que no pas la situació de la parella de Jörgen (Ernest Villegas) i Gabler, que constaten que no poden afrontar el ritme de despeses i es veuen abocats a l'abisme. El director i el dramaturg provoquen que els personatges es diguin el que pensen directament. Això provoca un joc de poder, una voluntat de dominar la voluntat dels altres. Els papers secundaris de la peça, que habitualment serveixen de frontó per a lluïment de les rèpliques devastadores de Gabler, guanyen en vivacitat i repten la protagonista de la peça a guanyar la partida furgant ben endins, sense compassió.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

TEXT: HENRIK IBSEN
TRADUCCIÓ i VERSIÓ: MARC ROSICH
DIRECCIÓ: DAVID SELVAS
INTÈRPRETS: PABLO DERQUI, ÀNGELA JOVE, CRISTINA GENEBAT, LAIA MARULL, DAVID SELVAS i ERNEST VILLEGAS
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, CAER i TEATRO DE LA ABADÍA
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

David Selvas. Un repte: apropar a Hedda Gabler a la realitat actual. En ment: el seu intent de fer el mateix amb La Gavina de Txèkhov fa una parell d'anys. Jo sempre em pregunto el mateix: quan una obra se l'anomena clàssic és perquè la seva història sobreviu fins als nostres dies sense necessitat de modificar-la, oi? Tot i així es segueixen modificant els clàssics.

La Hedda Gabler original és un dona forta, que té poder sobre el seu martit Jörgen Tesman, però no el suficient, i vol més. I no només poder, vol tenir una vida millor, no està satisfeta i es torna capritxosa i malgrat tot ella portarà el timó de la seva vida fins al final. Doncs bé, ara oblideu-vos d'això perquè la versió de Rosich converteix a Hedda en una nina trencada. No sap el que vol ni el que no vol, i malgrat que és tota una dona, sembla tenir cinc anys escena rere escena. No hi ha coherència en cap dels seus actes, només vol cridar l'atenció, sentir-se protagonista d'una obra que sembla que no sigui la seva.

Laia Marull és Hedda. Perfecta pels que vulguin veure una nina trencada. Insuportable pels que s'esperen una versió light de l'original. Aproven la resta del repartiment, sobre tot, una inspirada Cristina Genebat com Thea, que aquesta vegada fa més real el seu amor, i s'apropa més a Ejlert (Pablo Derqui) a diferencia del clàssic. Per primer cop, el personatge més fort, més segur de sí mateix i que no és cap marioneta de ningú és Jörgen Tesman, un encertat Ernest Villegas.

L'escenografia de Max Graenzel ens recalca que estem al 2012 i no al 1891 (quan va ser estrena per primer cop). Una casa moderna, de grans espais i parets blanques, tot molt minimalista, perquè el que realment ha de ressaltar és el text i les interpretacions. Mala sort, doncs!

David Selvas s'ha quedat a mig camí entre una simple adaptació i el voler semblar-se al mestre Daniel Veronese. Millor dirigida i executada que La Gavina, però encara lluny de l'emoció i la força que faci que el cor se m'encongeixi i faci un salt del seient demanant una altra.

HEDDA GABLER

by on 17:00
TEXT: HENRIK IBSEN TRADUCCIÓ i VERSIÓ: MARC ROSICH DIRECCIÓ: DAVID SELVAS INTÈRPRETS: PABLO DERQUI, ÀNGELA JOVE, CRISTINA GENEBAT,...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,


Al teatre hi ha personatges fàcils, personatges difícils i després hi ha Hedda Gabler, Hamlet i Falstaff. Aquest és el podi que ha improvisat David Selvas per il·lustrar la dificultat que suposa entendre i interpretar un dels grans papers de Henrik Ibsen i, sens dubte, un dels grans rols femenins del teatre universal. "És un os dur de rosegar. És molt divertit, amb molts colors. És un personatge famós i, quan t'hi poses, entens per què", hi afegeix Laia Marull. L'actriu, pràcticament desapareguda dels escenaris teatrals durant una dècada, torna dijous al Teatre Lliure de Gràcia a les ordres de Selvas amb un repte excepcional.
La Hedda Gabler d'Ibsen (1890) retrata una dona freda, pedant i maliciosa que "se sabia diferent de la gent que l'envoltava". Es casa per interès amb un professor (Ernest Villegas) a qui no estima però que, si és nomenat catedràtic, li pot garantir una posició. Però en tornar de la lluna de mel ja s'adona del seu error: sense voler s'ha convertit en una dona convencional, vulgar. Llavors comença un joc per manipular marit, família, amics i amants al seu gust. Selvas ha adaptat l'obra a "l'ara i aquí" amb dues premisses: "El tòpic de la dona avorrida que passa de tot no me'l creia, perquè qui s'avorreix, fa coses per no avorrir-se -explica Selvas-. L'altra clau és que es tracta d'una dona que pren decisions dolentes que li acaben passant factura".
Sense pàtina d'època
El millor dramaturgista del moment, Marc Rosich, ha tret la pols al clàssic, ha desbotonat les cotilles socials dels personatges que avui no tindrien sentit i ha posat sobre la taula el que a l'original quedava amagat en el subtext: "Els desitjos, les pors, les seves relacions... Tots els personatges han follat entre ells! Això fa que sigui un volcà en erupció", exemplificava Selvas, que ja havia posat al dia un altre clàssic, La gavina de Txékhov, el 2010.
Tota l'obra gira al voltant de Hedda Gabler. Per això el director ha recorregut a una actriu de veu dolça i talla petita, però de gran personalitat. La Lulú de Mario Gas, la Pilar de Te doy mis ojos , la Pauleta de Pa negre i l' Ermessenda treuen el seu geni i una pèrfida sofisticació en un loft modern. "La Hedda té trets amagats. Fa coses inexplicables, pren decisions que són o tot o res. I no li surt gaire bé. Crec que Ibsen vol que no l'acabem d'entendre. Jo crec que ningú s'acaba de conèixer a ell mateix al cent per cert. Què més puc dir? Que està com una cabra!", deixa anar Marull, que fa broma amb el personatge: "Sempre havia volgut fer una comèdia i per fi en tindré la possibilitat".
"És un frontó", diu Selvas, i, per tant, la feina de la resta de jugadors del partit ha estat posar a l'alçada de la protagonista els seus personatges. Per exemple? "El marit no és un calçasses", defensa Villegas. És un tipus que pateix per aconseguir la càtedra, cobrir les demandes de la seva dona i que s'angoixa per si s'han excedit en el seu tren de vida. La tieta (Àngela Jové) l'han convertida en una vella lesbiana que està perdent l'amor de la seva vida per una malaltia. La rival i amiga de Hedda, Thea, "no és la tonteta, és una dona intel·lectualment potent que s'ha atrevit a deixar el seu marit", explica l'actriu Cristina Genebat. I els altres dos personatges masculins, l'examant de Hedda i qui vol ser-ho (Pablo Derqui i el mateix Selvas) també han guanyat múscul. I malgrat això, la força bruta mai no té res a fer davant les armes de seducció, i de foc, de la filla del capità Gabler.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


Laia Marull defineix el seu personatge, la singular Hedda Gabler, com una persona que, per alguna raó que s'escapa, sempre opta per la decisió equivocada. En les decisions importants, sempre falla el tret. Des del 25 de gener i fins al 19 de febrer, es representa al Lliure de Gràcia aquesta versió dirigida per l'actor David Selvas. En paraules del director del Lliure, Lluís Pasqual, “és un regal i un privilegi que encara podem oferir aquest any als espectadors”. El clàssic, que tenia probablement garantida una bona ocupació en una sala gran, en part també gràcies al seu envejable repartiment, es farà a l'escenari de Gràcia, “des d'on es veu la llàgrima i sentir respirar els actors”, manifesta Pasqual.
Com en les seves anteriors adaptacions, l'acció es trasllada a l'ara i aquí i les maneres de pensar dels personatges es fan compatibles amb la realitat socioeconòmica d'avui. A Selvas, però, li interessa la relació dels personatges, que han de jugar en una situació d'igualtat, més que no pas la situació de la parella de Jörgen (Ernest Villegas) i Gabler, que constaten que no poden afrontar el ritme de despeses i es veuen abocats a l'abisme. Una situació que molts espectadors poden reconèixer amb una hipoteca que ofega la seva economia però en la qual Selvas no vol aprofundir.
El director i el dramaturg Marc Rosich han pentinat el text d'Ibsen eliminant-ne les metàfores. Conviden que els personatges es diguin el que pensen directament. Això provoca un joc de poder, una voluntat de dominar la voluntat dels altres que és tan embriagadora com l'original. De fet, Selvas aspira que a l'escena es vegin més els actors que no pas els personatges. Que cadascú es posi en la pell del seu paper. Així, els papers secundaris de la peça, que habitualment serveixen de frontó per a lluïment de les rèpliques devastadores de Gabler, guanyen en vivacitat i repten la protagonista a guanyar la partida furgant ben endins.
L'espectacle, coproduït pel Centre d'Arts Escèniques de Reus (previst pel 25 i 26 de febrer) i el Teatro de la Abadía (es farà a Madrid, i en castellà, del 22 de març al 8 d'abril), ha endarrerit l'estrena per culpa d'un dissortat accident: Francesc Orella es va trencar el peu dilluns i el mateix Selvas ha accedit a rellevar-lo per tirar endavant la producció, sense que un substitut perjudiqués els assajos.
Hedda Gabler no vol compromisos i es troba ofegada per uns compromisos socials i un embaràs que no desitja. Efectivament, acaba amb la tragèdia d'un tret.
Font: www.elpuntavui.cat

Fallar sempre el tret

by on 14:34
Laia Marull defineix el seu personatge, la singular Hedda Gabler, com una persona que, per alguna raó que s'escapa, sempre opta per...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,