Mostrando entradas con la etiqueta Laia Marull. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Laia Marull. Mostrar todas las entradas

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: R. Marigot
A l’encíclica de Lluís Pasqual que obre el programa de la temporada 2015/16 hi ha la clau per entendre’n els continguts. D’una banda, celebra que “una part del poder hagi tornat a les mans de l’esquerra”, i especifica: “Una esquerra més humanista”. I, de l’altra, diu que després de quatre temporades “d’economia de guerra” té la sensació d’haver tocat sostre en activitat (526 funcions). Ara toca gratar cap a la profunditat. “Ha arribat el moment de pensar”, acaba dient. I d’aquí les 32 obres escollides, que aborden el poder, les ideologies i les identitats. En el seu 40è aniversari el Lliure es posa seriós i obre un nou espai anomenat Mirador per reflexionar tant amb el públic com amb els professionals. Aquí se seleccionarà la nova Kompanyia jove i se’ls farà un training. Aquestes són 5 claus de l’any que ve. 
La Sardà i les dones fortes
Les grans actrius tindran gran protagonisme. Obren temporada Rosa Maria Sardà i Míriam Iscla amb dos monòlegs de l’autor italià Stefano Massini: una se n’anirà a la franja de Gaza i l’altra encarnarà la periodista assassinada Anna Politkóvskaia. Hi haurà dos monòlegs més amb veu femenina: Laia Marull interpretarà una dona obsessionada amb La llista -producció de La Brutal, text canadenc dirigit per una actriu canadenca, Allegra Fulton- i Marc Martínez dirigirà la superwomanquotidiana Clara Segura a Conillet, de la barcelonina Marta Galán. 
Madrid, els reis i la nova política
“Ha existit sempre un diàleg d’anada i tornada”, deia Pasqual sobre el fet que sis espectacles del cartell siguin produccions madrilenyes. Les escollides sorgeixen de projectes singulars: un és el Teatro de la Ciudad, en el qual tres dramaturgs de moda (Alfredo Sanzol, Andrés Lima i Miguel del Arco) revisiten amb ulls contemporanis textos clàssics - Edipo Rey, Medea i Antígona, i aquí també amb protagonistes femenines potents com Aitana Sánchez-Gijón i Carmen Machi-, i l’altre ve de l’alternatiu, crític i cooperatiu Teatro de Barrio i és El rey, l’esventrament de la figura de Joan Carles I a càrrec dels ex-Animalario. A més, també hi haurà El alcalde de Zalamea de la Compañía Nacional de Teatro Clásico i l’ Invernadero de Harold Pinter dirigit per Mario Gas. 
‘Hamlet’ i els clàssics
Les tragèdies clàssiques, però, tindran el seu cim en el Hamletshakespearià que protagonitzarà Pol López i dirigirà Pau Carrió -tàndem guanyador del Victòria d’Enric V estrenat el 2014- amb Eduard Farelo, Rosa Renom, Xicu Masó i Maria Rodríguez. Sergi Belbel dirigirà Maria Estuard, la batalla de reines de Von Schiller que protagonitzaran Míriam Alamany i Sílvia Bel. També hi haurà la relectura contemporània a càrrec de Marc Montserrat de Relato de un náufrago basada en l’obra de García Márquez que el va obligar a exiliar-se. 
De Filippo i els contemporanis
Lluís Pasqual aportarà la dosi d’humor imprescindible per oxigenar la temporada amb el díptic A teatro con Eduardo, d’Eduardo De Filippo, i un repartiment extraordinari (Jordi Bosch, Boris Ruiz, Ramon Madaula, Mercè Sampietro, etc.). Oferirà una mirada còmica sobre el teatre -cridada a ser Els feréstecs del 2016- que es complementarà amb Premis i càstigs, obra de l’argentí Ciro Zorzoli creada amb una companyia T de Teatre ampliada. 
Si bé la hibernació de la Kompanyia jove durant un any farà pujar la mitjana d’edat dels repartiments, la dramatúrgia contemporània serà majoritària. Josep M. Flotats tornarà al Lliure de Gràcia amb Ser-ho o no (per acabar amb la qüestió jueva),teatre polític en clau de comèdia de Jean-Claude Grumberg. En veu baixa,d’Owen McCafferty, abordarà la vida després de deixar les armes, arran del cas nord-irlandès. I L’inframón,de Jennifer Haley, es qüestionarà la moral en l’era digital a partir d’un Andreu Benito pederasta.
També hi haurà dos muntatges internacionals: el monòleg 887, de Robert Lepage, i La parola canta, dels germans Servillo. D’autors catalans, a més de Galán, es veuran dos finals de trilogies: la família de Vilafranca de Jordi Casanovas (vist ja en gira) i la família de Sota la ciutat de la companyia Arcàdia. 
Lear, èxits i reposicions
Tres espectacles que han fregat el 100% d’ocupació aquesta temporada tornaran la vinent: El rei Lear amb Núria Espert, l’aquelarre de pallassos Rhum i El curiós incident del gos a mitjanit, que salta de Gràcia a Montjuïc. El Teatre Lliure ha tornat a fer un nou rècord: preveu arribar als 110.000 espectadors (1.500 més que un 2013/14 “de miracle”) i obté un 81% d’ocupació mitjana.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,


Font: Belen Ginart (ara.cat)
Cara a cara, amb la son enganxada a les parpelles i el rellotge en compte enrere a punt de començar l'assaig, l'actriu Laia Marull (Barcelona, 1973) es revaloritza. I no és que li calgui guanyar res: en la seva trajectòria no hi falten els premis, entre els quals hi ha tres Goya, ni el reconeixement de la professió, que admet que sent ben a prop. El que passa és que la menudesa del seu cos, vista de prop, permet fer-se una idea més precisa de com creix la Marull dalt d'un escenari o davant de la càmera. Parla amb una senzillesa que també li va molt a favor. "Em sento molt afortunada en la meva feina", repeteix una vegada i una altra, com si fos l'atzar el que l'hagués col·locat on és. La reposició de la Hedda Gabler , dirigida pel seu amic David Selvas, la porta altre cop al Teatre Lliure, on va debutar fa 20 anys.
Al gener vas fer 40 anys i en fa 20 que vas debutar professionalment al teatre, amb un Roberto Zucco a les ordres de Lluís Pasqual. Potser és un bon moment per fer balanç.
Em sento molt afortunada. Vaig començar gairebé per casualitat, quan gairebé ni sabia que em volia dedicar a la interpretació. Tot just havia fet un curs a l'escola Nancy Tuñón quan vaig treballar al Roberto Zucco amb Pasqual. I a partir d'aquí he anat tenint molta sort, he fet les coses que em venia de gust fer, he pogut triar. Però ara, amb la crisi, em plantejo que potser no hauria d'haver dit tant que no, que potser hauria d'haver fet això o allò…
¿Et fa patir quedar-te sense feina?
La veritat és que mai he patit gaire per la feina, sempre he pensat que ja arribaria alguna proposta i, fins ara, sempre me n'he anat sortint. I, de fet, he pogut anar triant projectes que m'han permès anar creixent com a actriu.
Però fa 20 anys semblava que les perspectives eren més optimistes que ara. Diuen que viurem pitjor que la generació dels nostres pares.
Els que ho van passar pitjor van ser els nostres avis. Com a mínim, els nostres pares van tenir la possibilitat de millorar. Els nostres avis, no.
En qualsevol cas, diuen que un efecte positiu de la crisi és la creativitat i la possibilitat d'aprendre a fer les coses amb menys recursos.
És que potser s'havien gastat molts diners alegrement, potser amb la crisi tindrem la possibilitat de fer les coses justament.
Una de les conseqüències de la crisi també és que els espectacles es poden veure més temps o es reposen.
Sí, realment és una llàstima que sovint un espectacle estigui més temps preparant-se que representant-se. En aquest cas, no em feia gens de mandra tornar-hi i, a més, de seguida hem vist que el temps que ha passat des de l'última funció ha anat a favor de l'espectacle: encara li ha donat més profunditat.
Has tingut l'oportunitat de treballar amb magnífics directors: des del mateix Pasqual fins a Mario Gas, Georges Lavaudant i Robert Lepage en teatre, i Icíar Bollaín i Agustí Villaronga en cinema. Què és el que no suportes d'un director?
A mi m'agrada entendre el director, intentar trobar el mateix to que ell està proposant per anar a l'una amb l'espectacle. No m'agrada fer coses en què no crec. En realitat, el que no suporto són els directors dolents. Si no hi confies, treballar-hi és molt complicat i l'espectacle se'n pot ressentir.
T'hi has trobat molts cops?
Pocs, només alguna vegada. I és molt dur, sobretot en teatre, perquè has de sortir a defensar una cosa en què no creus. En cinema passa ràpid, però en el teatre es pot fer molt difícil.
Quin tipus d'espectadora ets? ¿Et deixes seduir pel que et proposen o et passes l'obra o la pel·lícula buscant els mecanismes de l'espectacle?
Sóc una espectadora molt activa i m'agrada que quan actuo el públic tingui la mateixa actitud. Dit això, abans m'era més fàcil oblidar-me de l'ofici, però cada cop ho aconsegueixo menys i veig l'entrellat de les actuacions, de les posades en escena. Tot i això, em continuo fascinant i sorprenent amb detalls que no sé com s'han fet.
Et veus dirigint?
No, no m'hi veig amb cor ni en tinc la necessitat. Però si la sento, espero no coartar-me a mi mateixa, per por o pel que sigui, i llançar-m'hi.
Segur que de suport no te'n faltarà. Ets una actriu molt valorada per la professió.
Sí, és cert, em sento reconeguda. Tot i que també hi ha certa confusió sobre mi. Per als de Madrid sóc catalana, per als catalans sóc algú que viu a Madrid, i això que no hi he viscut mai… Sóc difícil de classificar. I, en general, no sóc una persona gaire famosa, diria que sóc molt poc coneguda entre el públic.
Què t'ha d'oferir un espectacle per engrescar-te?
M'ha d'atrapar el text, la història que explica. En aquest cas, també tenia moltes ganes de treballar amb el David Selvas. Havíem coincidit com a actors i ara em venia molt de gust que em dirigís. Ell sap molt bé com involucrar la gent, què pot demanar als intèrprets, perquè s'ho coneix molt. Té una manera de treballar que m'agrada molt, tot i que també pot arribar a ser molt dur. Però ha estat una experiència molt interessant, un viatge molt plaent amb ell i amb tot l'equip.
Quan l'obra es va estrenar l'any passat va fer fortuna una frase teva en què deies que la Hedda Gabler està com una cabra.
Sí, em va saber molt greu perquè no li fa gens de justícia. És un personatge molt complex i aquesta expressió és molt reduccionista. Me'n penedeixo.
Com definiries aquesta dona tan capacitada per fer mal a la gent que té al seu voltant?
És cert que té un component de bogeria, però la bogeria per si sola no l'explica. És una dona que busca un ideal i pateix la impossibilitat de ser qui realment és. En part, per culpa seva, però també a causa d'unes normes i unes regles que la subjecten a un lloc al qual no pertany.
Amb aquest muntatge has tingut la possibilitat de posar-te en la pell d'un dels grans personatges del teatre.
És un personatge icònic, una peça d'orfebreria. Està tan plena d'amagatalls que m'ho passo molt bé interpretant-la.
¿I què és el que menys t'agrada d'ella?
Que sigui aristocràtica. Nosaltres hem actualitzat molt l'espectacle, però això no es pot eliminar, i em fa por que creï distància amb el públic. I el que m'interessa és que la gent la pugui entendre o, com a mínim, posar-se a la seva pell.
Un any després de l'estrena, ¿no et feia una mica de mandra recuperar-la?
No, i a més està sent una experiència molt interessant perquè veus que el personatge i l'obra han agafat ara molta més dimensió. Amb només quatre dies d'assajos ja vèiem que les coses fluïen més, així que crec que això de reprendre els espectacles temps després s'hauria de fer sempre. Abans potser havia de forçar el personatge, però ara surt sol i veure'l en la distància m'ha permès seguir descobrint coses. A més, hem fet un viatge molt plaent amb tot l'equip, hem treballat amb molta honestedat per crear entre tots la nostra proposta.
Malgrat la crisi, ¿tens projectes en cartera?
Sí, però no sé si en puc parlar. Entre les coses que hi ha sobre la taula hi tinc una pel·lícula, que em fa molta il·lusió, amb la Roser Aguilar. Però encara no hi ha dates, ara és molt difícil trobar finançament per tirar endavant els projectes…
'HEDDA GABLER'

Teatre Lliure de Gràcia (Barcelona)
Del 22 de maig al 16 de juny
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,
Font: Pere Vall (ara.cat)

 Quina és la diferència bàsica entre un actor i una estrella? El talent? Esclar que no. Quants grans intèrprets, amb magnetisme, carisma i facultats de sobres, mai no han estat o no seran unes estrelles? Molts. La majoria. Ni que sigui per un tema de selecció natural de les espècies, les estrelles del cinema formen un grup d'escollits, una minoria selecta que treballa més que els seus companys, té més bons papers i oportunitats, és més popular i, per rematar-ho, cobra més. Això últim, fins i tot en aquests temps crítics de rebaixes salarials i brutals reajustaments pressupostaris. Per un dia, però, deixem-nos de misèries; tornem a somiar en luxe, glamur, lluentons, focus, gran espectacle i catifes vermelles, i parlem de star system. Del nostre, del català, més modest que el de Hollywood i, per descomptat, que el del Hollywood clàssic dels anys 30 i 40. ¡Els premis Gaudí ens ho demanen!
Si fins ara ha quedat clar (espero) que una estrella no és més bon actor o actriu que un que no ho és (afegim-hi el factor sort), també s'ha de dir que un dels principals responsables de crear stars han estat els directors. De tota la vida. La seva predilecció i insistència per uns determinats actors acaba convertint-los en estrelles. En aquest sentit, és indiscutible el paper de Ventura Pons a l'hora de posar els fonaments de l'actual star system català. Sense ell, les carreres al cinema de Rosa Maria Sardà, Josep Maria Pou, Núria Espert o la desapareguda Anna Lizaran no haurien arribat tan lluny. Quan ja eren unes figures indiscutibles del teatre, Pons els va donar una continuïtat al setè art.
En l'altre extrem, per joventut i per formació, una part important de les nostres estrelles d'ara no arriben als 20 anys i no vénen del teatre, sinó del cinema i, sobretot, de la tele: Àlex Munner, Marina Comas, Nil Cardoner, Marc Balaguer, Mikel Iglesias... El fenomen Polseres vermelles i pel·lícules com Pa negre i Els nens salvatges han engendrat una nova generació d'estrelles que potser encara no són capaces de recitar Shakespeare (però sí Albert Espinosa!), però deixem-los que madurin i quallin. Tranquils, tenim un bon planter.
Un planter que, tard o d'hora, compartirà escenes, si és que encara no ho ha fet, amb estrelles sòlides i indiscutibles del calibre de Lluís Homar, Sergi López, Joel Joan, Eduard Fernández, Clara Segura, Emma Vilarasau, Àlex Casanovas, Nora Navas, Ramon Madaula, Candela Peña, Leticia Dolera o Laia Marull. Quantes coses bones del món de l'actuació es poden aprendre al costat de Mercè Sampietro, Sergi Mateu, Montserrat Carulla o Carme Elias? Infinites.
Per cert, apuntem també el nom de Cesc Gay com a creador i pigmalió d'estrelles. Al realitzador de Ficció i de la recent Una pistola en cada mano li agraden els actors, i no ho pot dissimular: disfruta dirigint-los, treballant amb ells, creant frec a frec les seqüències, les situacions, l'emoció. Eduard Fernández, per exemple, ha fet algunes de les seves millors interpretacions cinematogràfiques amb ell. També són fans dels actors (i són estrelles en el seu gremi) directors com ara Isabel Coixet, J.A. Bayona, Agustí Villaronga, Joaquim Oristrell, Eduard Cortés, Jaume Balagueró, Paco Plaza o la realitzadora i actriu Sílvia Munt. Saben treure els sentiments del seu interior i fer-los brillar. I que ens comuniquin la veritat dels seus personatges sense embussos, curtcircuits ni interrupcions.
Finalment, tenim el cas de joves estrelles que sí que han tingut l'ocasió de trepitjar el teatre (professional): són Quim Gutiérrez (quantes pel·lícules estrenarà i rodarà aquest 2013?), Álvaro Cervantes, Àlex Brendemühl, Aina Clotet, Oriol Vila, Úrsula Corberó, Pau Roca o Jordi Vilches. I què me'n dieu dels actors que, a més, estan treballant tant a Hollywood com en altres cinematografies? La llista l'encapçalarien Jordi Mollà, Ariadna Gil, Assumpta Serna, Ivana Baquero i Íngrid Rubio.
Habemus star system? Sí, és evident, però... Estrelles o no estrelles, del que ens hem d'alegrar, per sobre de qualsevol consideració, és de tenir en la nostra indústria del cinema gent molt capacitada, creativa i amb empenta. Un gran patrimoni.

'Habemus star system'?

by on 13:50
Font: Pere Vall ( ara.cat ) Quina és la diferència bàsica entre un actor i una estrella? El talent? Esclar que no. Quants grans intèrpr...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


El dramaturg Marc Rosich, un dels més interessants del panorama del teatre català actual, assegura en les notes incloses al dossier de l'espectacle Hedda Gabler, de Henrik Ibsen, del qual n'ha fet la versió, que l'objectiu principal era “fer una Hedda d'avui”. Això és el que es trobarà l'espectador avui (21h), al Teatre de Salt, i diumenge (19h), al Teatre de Blanes. Hedda Gabler és un retrat realista i psicològic de l'alta societat de finals del segle XIX. La protagonista és la filla del capità Gabler, una aristòcrata que, amb 29 anys, s'acaba de casar amb Tesman, un home que no estima. I s'avorreix, s'avorreix mortalment.
El resultat de l'aplicació de la declaració d'intencions de Rosich, compartida per David Selvas, director i un dels intèrprets de l'obra, és una Hedda de llenguatge directe, sintètic i condensat, obviant els formalismes i eliminant les metàfores. Però, és clar, un personatge així queda absolutament atrapat en el món de les convencions socials. Rosich explica com han volgut que fos Hedda: “Volíem posar a prova la peça, allunyant-la de l'època original per portar-la als nostres dies, i una Hedda que tots puguem reconèixer, propera, atractiva, una dona magnètica que tots ens haguem pogut creuar al carrer.” L'espectacle es va estrenar el 19 de gener al Teatre Lliure.
Hedda és Laia Marull, que, sobre el seu personatge, va afirmar el dia de la presentació de l'espectacle, que: “És singular, com una persona que, per alguna raó que s'escapa, sempre opta per la decisió equivocada. En les decisions importants, sempre falla el tret.”
En aquesta adaptació, l'acció es trasllada a l'actualitat i les maneres de pensar dels personatges es fan compatibles amb la realitat socioeconòmica d'avui. Però allà on es posa l'accent és en la relació dels personatges, que han de jugar en una situació d'igualtat, més que no pas la situació de la parella de Jörgen (Ernest Villegas) i Gabler, que constaten que no poden afrontar el ritme de despeses i es veuen abocats a l'abisme. El director i el dramaturg provoquen que els personatges es diguin el que pensen directament. Això provoca un joc de poder, una voluntat de dominar la voluntat dels altres. Els papers secundaris de la peça, que habitualment serveixen de frontó per a lluïment de les rèpliques devastadores de Gabler, guanyen en vivacitat i repten la protagonista de la peça a guanyar la partida furgant ben endins, sense compassió.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

TEXT: HENRIK IBSEN
TRADUCCIÓ i VERSIÓ: MARC ROSICH
DIRECCIÓ: DAVID SELVAS
INTÈRPRETS: PABLO DERQUI, ÀNGELA JOVE, CRISTINA GENEBAT, LAIA MARULL, DAVID SELVAS i ERNEST VILLEGAS
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, CAER i TEATRO DE LA ABADÍA
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

David Selvas. Un repte: apropar a Hedda Gabler a la realitat actual. En ment: el seu intent de fer el mateix amb La Gavina de Txèkhov fa una parell d'anys. Jo sempre em pregunto el mateix: quan una obra se l'anomena clàssic és perquè la seva història sobreviu fins als nostres dies sense necessitat de modificar-la, oi? Tot i així es segueixen modificant els clàssics.

La Hedda Gabler original és un dona forta, que té poder sobre el seu martit Jörgen Tesman, però no el suficient, i vol més. I no només poder, vol tenir una vida millor, no està satisfeta i es torna capritxosa i malgrat tot ella portarà el timó de la seva vida fins al final. Doncs bé, ara oblideu-vos d'això perquè la versió de Rosich converteix a Hedda en una nina trencada. No sap el que vol ni el que no vol, i malgrat que és tota una dona, sembla tenir cinc anys escena rere escena. No hi ha coherència en cap dels seus actes, només vol cridar l'atenció, sentir-se protagonista d'una obra que sembla que no sigui la seva.

Laia Marull és Hedda. Perfecta pels que vulguin veure una nina trencada. Insuportable pels que s'esperen una versió light de l'original. Aproven la resta del repartiment, sobre tot, una inspirada Cristina Genebat com Thea, que aquesta vegada fa més real el seu amor, i s'apropa més a Ejlert (Pablo Derqui) a diferencia del clàssic. Per primer cop, el personatge més fort, més segur de sí mateix i que no és cap marioneta de ningú és Jörgen Tesman, un encertat Ernest Villegas.

L'escenografia de Max Graenzel ens recalca que estem al 2012 i no al 1891 (quan va ser estrena per primer cop). Una casa moderna, de grans espais i parets blanques, tot molt minimalista, perquè el que realment ha de ressaltar és el text i les interpretacions. Mala sort, doncs!

David Selvas s'ha quedat a mig camí entre una simple adaptació i el voler semblar-se al mestre Daniel Veronese. Millor dirigida i executada que La Gavina, però encara lluny de l'emoció i la força que faci que el cor se m'encongeixi i faci un salt del seient demanant una altra.

HEDDA GABLER

by on 17:00
TEXT: HENRIK IBSEN TRADUCCIÓ i VERSIÓ: MARC ROSICH DIRECCIÓ: DAVID SELVAS INTÈRPRETS: PABLO DERQUI, ÀNGELA JOVE, CRISTINA GENEBAT,...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,


Hedda Gabler s'avorreix a mort. I vostè? S'avorreix amb facilitat?
Mmm... Hi ha una part de mi que li agrada avorrir-se, mirar les musaranyes, no fer res, tenir estones mortes. És com si tingués un botó. Quan estic treballant m'encanta estar activa, buscar, trobar, embolicar-me amb personatges que no sé si me'n sortiré. Però hi ha èpoques a la vida en què poso l' off . Faig pumi desconnecto.
L'han interpretada algunes de les millors actrius del món. L'espanta?
Aquests personatges complexos amb tanta fama requereixen aproximar-se a l'abisme, és un plaer per a una actriu. Pots intentar descobrir coses que no saps si aconseguiràs i que cada nit sigui una descoberta. El David [Selvas] me'l va proposar i vaig dir: "Ostres! Esclar!" Però just després vaig pensar: "I com es fa, això?" Era com molt important. Al final, et dius que fas el que has anat trobant internament, treballant amb el cap i el cor, amb mesos de preparació, provant què funcionava. La Hedda és un os difícil de rosegar.
Avui al Lliure fa de dona volcà, i, en contrast, al cinema, a Las olas, encarna la contenció. És més difícil?
Sí, en la mesura que és difícil saber el to, el punt exacte, si està ple o en falta. Aquest to l'havia treballat amb Salvador García Ruiz a Las voces de la noche , que demanava això. És un treball minuciós. Em va encantar fer Las olas . Va ser bonic treballar amb un company ideal com Carlos Álvarez, i llegint el guió vaig pensar que jo volia dir el mateix que el guió.
Coneixia el drama dels camps de refugiats de la Guerra Civil?
Sí, i se'n parla poc. El graciós del meu personatge és que no en sap res. Quan el protagonista li ensenya la foto del camp es pensa que ha estat a Alemanya. I li diu que no, que aquí hi havia gent que a França va buscar la llibertat i que es va trobar amb això. Trobo que ara és especialment interessant parlar-ne.
Per què? Pel context polític?
Sí, la pel·lícula és política i reivindica des d'un lloc molt poc revolucionari, però valent, la memòria històrica, que sembla impossible de conciliar perquè reobre la ferida, però una ferida no es tanca fins que no s'obre i es neteja. Cada individu té dret a revisar el seu passat.
Dedueixo que no passa de política.
Bé, jo visc una mica al meu món. Tinc èpoques com les de l'endoll. Faig off . De vegades, massa. Penso que els polítics són uns senyors que ens enganyen constantment, però dir que no m'interessa la política és absurd. Perquè cada acte que fas té una connotació política. Vivim envoltats de decisions polítiques.
Parli'm dels seus actes polítics.
Decidir si contractes una dona de fer feines o li pagues de sotamà, si li pagues quan es posa malalta, si fas la pirula amb els impostos, a quina escola portes els fills... Saber on van a parar els diners que pago, per exemple.
Ho entenc. Sap que té fama de treballar poc?
Treballo poc en comparació amb els companys, que són en una sèrie i fan teatre i una pel·li alhora. Tinc la sort que em puc guanyar bé la vida.
És mandra o perfeccionisme?
M'agrada abocar-me en el que faig, si faig moltes coses alhora pateixo en comptes de gaudir-ne, que és el que, en canvi, pretenc amb la meva feina. M'agrada tenir una vinculació real amb el que faig, i si estàs en moltes coses alhora és difícil tenir-la. I si no em cal, doncs tampoc ho necessito. A més, així canvio radicalment. Faig uns mesos una pel·lícula en un lloc, torno aquí, estic un temps sense fer res, faig teatre després... M'encanten els contrastos de la meva feina, combinar cinema i teatre.
Per què és actriu?
No ho sé. Vaig tenir la sort de ser dalt d'un escenari gairebé sense haver-ho decidit. Una amiga meva va donar el telèfon a una altra que coneixia la gent de direcció que anava boja buscant una nena per a Roberto Zucco , i jo tenia molta pinta de nena.
Però l'amiga dóna el nom perquè sabia que vostè volia.
Quan l'amiga va donar el meu nom jo estava fent primer a l'escola de Nancy Tuñón. Tenia el cuquet. Als sis anys anava a la parròquia del barri i feia teatre, bàsicament mim. Era graciós perquè tots eren gent gran, i jo era com la mascota. La meva mare es pensava que anava amb un grup infantil. I un dia li vaig demanar diners perquè una noia del grup havia tingut un fill i va tenir un ensurt!
I s'ho va prendre bé, la seva mare?
A casa els va fer gràcia. No hi va haver resistència, tot i que no vénen d'aquest món. La mare sempre m'havia empès cap a la cosa artística, a fer dibuix, plàstica, dansa. Al meu germà també. Tot l'artístic, volia que provés tot el que fos artístic. El meu germà pinta, ho va heretar del meu pare, que anava al cinema i de memòria feia dibuixos increïbles dels actors. Vam tenir la mala sort que va morir dos mesos abans que jo comencés com a actriu professional.
Quin cop. I en quin moment.
Sí, va ser duríssim. Sentia que passava tot alhora. Ell havia mort. I aquells càstings amb el Lluís Pasqual... I avui dia encara m'hi dedico. Sap? Hi havia una part de mi que em deia que ell m'animava. Com si em digués: "Nena, ara cap aquí". Com si em portés de la mà. Quan tenia 18 anys el meu pare m'havia regalat el Todo Mafalda i m'havia dit que era màgic, que li podia demanar un desig. Unes amigues m'estaven atabalant que havia de fer un curs d'interpretació, i al final vaig agafar el llibre i es va obrir per una pàgina sencera en què la Mafalda sortia dient: " Si así no lo hiciérais, que Dios nos libre de la que se va a armar ". No vaig dormir i l'endemà em vaig apuntar al curs d'interpretació.
Cadascú processa les pèrdues com pot. Va saber fer-ho en positiu.
Sí. D'alguna manera em va donar una força important.
Creu que hi té a veure la tirada cap a personatges durs, forts?
No ho sé. Potser sí. O potser em ve de família de pagès. A casa són molt bèsties! Els meus avis no estaven per hòsties. Era una generació més dura. Van viure una guerra, una postguerra. Ara ens atabalem per no res. Quan anava a casa dels avis veia que per menjar calia llaurar un camp i matar l'animal. Sabia d'on venien les coses. Ah, de vegades enyoro ser néta. Potser adoptaré avis!
És una persona familiar?
No! Gens. La meva mare se'n queixa. Sóc zero nens.
És valenta. No tothom gosa dir-ho.
És que és tabú, sobretot per a les dones. Per això quan diuen que si hem d'actualitzar la Hedda Gabler, que si això que li passa ja no passa... És mentida! Molta gent es casa igual, té fills igual, i no vol, i calla. Fa uns anys hi va haver moltes conquestes de les llibertats, als setanta i vuitanta hi va haver molts avenços. Després ens vam estancar i ara crec que estem anant enrere. Ara ens hem tornat més convencionals, més conservadors. Vull dir que, en teoria, ets lliure de fer el que vulguis. Però en teoria. Si no et cases i tens fills ets un bitxo raro .
Els actors no són més lliures?
En el cas dels actors potser no tant, però el patró també es reflecteix.
Viu en un món molt endogen? El seu món són actors i actrius?
No. Amb el temps vaig tenint cada cop més amics actors i actrius, però per sort he mantingut o he guanyat amics de fora de la professió. No m'ha agradat mai el món de les estrenes, ni anar als bars dels actors. Si me'ls trobo, encantada de la vida. M'agrada moure'm també en altres mons. No ho sé, no em sento identificada amb el gremi. Em fa vergonya dir-ho, però m'han donat tres Goya i no sóc acadèmica!
Com és guanyar tres Goya?
Uau! Una pujada d'adrenalina. Divertit. Rebre premis, però, em fa vergonya. Tinc aquesta contradicció. M'han guardonat amb molts premis, els tinc junts en una habitació. Disfruto del fet que em segueixen donant feina.
L'ha sorprès, l'èxit de Pa negre ?
Quan hi estava treballant no pensava en el resultat, en com arribaria a la gent, no ho faig mai. I esclar, et sorprèn. Però esclar, l'Agustí Villaronga és un dels grans. Abans d'anar a Sant Sebastià ens va ensenyar la pel·lícula i vaig flipar. Em va fer molta il·lusió formar part del projecte.
Què pesa més, haver arribat tan lluny o la frustració per l'Oscar?
És bo que ens emocionem abans d'hora... però esclar, ens vam emocionar abans d'hora! Hi intervenen molts factors, no tan sols que la pel·li sigui bona. Jo em quedo amb la supercarrera que ha fet, ha arribat amb el cap ben alt. Que no arribés als Oscar podia ser i és el que ha estat.
Sap que hi ha gent que encara la recorda per Estació d'enllaç ?
Sí! Van ser uns quants anys. Vam començar que l'Aina Clotet era la meva germana petita, un pam més baixeta, i en acabar me l'havia de mirar cap amunt. Va ser una escola brutal.
Cap dona torturada més a la vista?
Fa temps que dic que em toca una comèdia. Crec que tinc una vena per explotar. Alguna dia sortirà.
Font: Ariadna Trillas (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,

La il·lusió no pot ser la mateixa que fa gairebé 20 anys, però a Laia Marull li brillen els ulls quan parla del seu retorn al teatre a Barcelona, i al Lliure, a més. El 1993 va viure el bateig escènic com «la nena» de Roberto Zucco, el text de Koltés que va tenir un recordat muntatge de Lluís Pasqual. El dia que va entrar a la sala de Gràcia per assajar va fer el mateix camí que quan va anar a buscar els papers per a la prova del Zucco. Però ara ja no encarnarà una nena, sinó un personatge capital de l'escena a Hedda Gabler, l'obra de Henrik Ibsen de finals del XIX. Marull és una dona atrapada en una teranyina vital que la porta a l'autodestrucció.


Va dir el dia de la presentació que Hedda està com "una puta cabra".
És una dona que no està en la seva pell per pressió social i per ella mateixa. En la nostra adaptació mirem més cap a aquesta part. Ha decidit viure una vida que no li quadra, que no s'adiu amb la seva manera de ser. És un personatge tràgic, amb un pes a sobre, que s'equivoca, manipulador, però també és víctima de si mateixa.
¿On podem trobar algú com ella al segle XXI?
Crec que en qualsevol que s'obliga a fer una vida que no és la seva. Li passa a molta gent, per exemple casant-se perquè ha de fer-ho. Hi ha un altre component en l'obra d'Ibsen més propi de la seva època, però que encara segueix vigent. Hedda és molt home i li toca portar una vida de casada, sense res més que intentar entretenir-se.
¿Molt home? ¿Què vol dir?
Ho és en el seu temps, en el sentit d'intentar decidir per ella mateixa, com també ho són les dones d'avui. Volem decidir i dedicar-nos al que ens interessa, i no estar supeditades a casar-nos i tenir fills. Han canviat moltes coses, afortunadament, però la nostra societat encara està tenyida d'aquests comportaments.
¿El seu vincle amb Pasqual pot portar a la idea que el paper va ser una proposta seva?
No. Havia actuat amb David Selvas a El polígrafo, de Robert Lepage, i som amics des d'aleshores. I des que el David va començar a fer els primers passos a director sempre hem volgut fer alguna cosa junts.
Fa temps que no actua a Barcelona i el seu retorn ha despertat expectació en el món de l'escena.
En temporada sí, però fa dos anys vaig fer una Antígona al Grec. Sí, em fa molta il·lusió. Fa molts anys que estic en la professió i faig teatre amb comptagotes.
Entre el cine i la televisió molta gent potser no coneix els seus inicis teatrals.
Sí. Però em fa la sensació que em volen etiquetar. Que si vaig començar a Estació d'enllaç o que jo et vaig descobrir fent Fugitivas... És la vida la que et porta d'un lloc a un altre. Sí que vaig començar amb el Zucco i de seguida amb les reposicions d'Un dels últims vespres de carnaval a Roma i París. El teatre té un punt molt sacrificat, però és un lloc on m'agrada molt actuar.
¿Tant com al cine?
Ho combino i tant de bo pugui seguir-ho fent. El que no em dóna el cine m'ho dóna el teatre i al revés. Tinc la sort que no sé on posar l'etiqueta. Sempre he combinat les dues coses.
¿I què ha experimentat en la tornada al Lliure?
Home, cagalera... Però també molta il·lusió i ganes. Són dos sentiments contradictoris. Quan t'ofereixen una d'aquestes animalades et puja l'adrenalina. Sents que tens entre mans un projecte gran i al mateix temps et cagues viva.
Font: José Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,


Al teatre hi ha personatges fàcils, personatges difícils i després hi ha Hedda Gabler, Hamlet i Falstaff. Aquest és el podi que ha improvisat David Selvas per il·lustrar la dificultat que suposa entendre i interpretar un dels grans papers de Henrik Ibsen i, sens dubte, un dels grans rols femenins del teatre universal. "És un os dur de rosegar. És molt divertit, amb molts colors. És un personatge famós i, quan t'hi poses, entens per què", hi afegeix Laia Marull. L'actriu, pràcticament desapareguda dels escenaris teatrals durant una dècada, torna dijous al Teatre Lliure de Gràcia a les ordres de Selvas amb un repte excepcional.
La Hedda Gabler d'Ibsen (1890) retrata una dona freda, pedant i maliciosa que "se sabia diferent de la gent que l'envoltava". Es casa per interès amb un professor (Ernest Villegas) a qui no estima però que, si és nomenat catedràtic, li pot garantir una posició. Però en tornar de la lluna de mel ja s'adona del seu error: sense voler s'ha convertit en una dona convencional, vulgar. Llavors comença un joc per manipular marit, família, amics i amants al seu gust. Selvas ha adaptat l'obra a "l'ara i aquí" amb dues premisses: "El tòpic de la dona avorrida que passa de tot no me'l creia, perquè qui s'avorreix, fa coses per no avorrir-se -explica Selvas-. L'altra clau és que es tracta d'una dona que pren decisions dolentes que li acaben passant factura".
Sense pàtina d'època
El millor dramaturgista del moment, Marc Rosich, ha tret la pols al clàssic, ha desbotonat les cotilles socials dels personatges que avui no tindrien sentit i ha posat sobre la taula el que a l'original quedava amagat en el subtext: "Els desitjos, les pors, les seves relacions... Tots els personatges han follat entre ells! Això fa que sigui un volcà en erupció", exemplificava Selvas, que ja havia posat al dia un altre clàssic, La gavina de Txékhov, el 2010.
Tota l'obra gira al voltant de Hedda Gabler. Per això el director ha recorregut a una actriu de veu dolça i talla petita, però de gran personalitat. La Lulú de Mario Gas, la Pilar de Te doy mis ojos , la Pauleta de Pa negre i l' Ermessenda treuen el seu geni i una pèrfida sofisticació en un loft modern. "La Hedda té trets amagats. Fa coses inexplicables, pren decisions que són o tot o res. I no li surt gaire bé. Crec que Ibsen vol que no l'acabem d'entendre. Jo crec que ningú s'acaba de conèixer a ell mateix al cent per cert. Què més puc dir? Que està com una cabra!", deixa anar Marull, que fa broma amb el personatge: "Sempre havia volgut fer una comèdia i per fi en tindré la possibilitat".
"És un frontó", diu Selvas, i, per tant, la feina de la resta de jugadors del partit ha estat posar a l'alçada de la protagonista els seus personatges. Per exemple? "El marit no és un calçasses", defensa Villegas. És un tipus que pateix per aconseguir la càtedra, cobrir les demandes de la seva dona i que s'angoixa per si s'han excedit en el seu tren de vida. La tieta (Àngela Jové) l'han convertida en una vella lesbiana que està perdent l'amor de la seva vida per una malaltia. La rival i amiga de Hedda, Thea, "no és la tonteta, és una dona intel·lectualment potent que s'ha atrevit a deixar el seu marit", explica l'actriu Cristina Genebat. I els altres dos personatges masculins, l'examant de Hedda i qui vol ser-ho (Pablo Derqui i el mateix Selvas) també han guanyat múscul. I malgrat això, la força bruta mai no té res a fer davant les armes de seducció, i de foc, de la filla del capità Gabler.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


Laia Marull defineix el seu personatge, la singular Hedda Gabler, com una persona que, per alguna raó que s'escapa, sempre opta per la decisió equivocada. En les decisions importants, sempre falla el tret. Des del 25 de gener i fins al 19 de febrer, es representa al Lliure de Gràcia aquesta versió dirigida per l'actor David Selvas. En paraules del director del Lliure, Lluís Pasqual, “és un regal i un privilegi que encara podem oferir aquest any als espectadors”. El clàssic, que tenia probablement garantida una bona ocupació en una sala gran, en part també gràcies al seu envejable repartiment, es farà a l'escenari de Gràcia, “des d'on es veu la llàgrima i sentir respirar els actors”, manifesta Pasqual.
Com en les seves anteriors adaptacions, l'acció es trasllada a l'ara i aquí i les maneres de pensar dels personatges es fan compatibles amb la realitat socioeconòmica d'avui. A Selvas, però, li interessa la relació dels personatges, que han de jugar en una situació d'igualtat, més que no pas la situació de la parella de Jörgen (Ernest Villegas) i Gabler, que constaten que no poden afrontar el ritme de despeses i es veuen abocats a l'abisme. Una situació que molts espectadors poden reconèixer amb una hipoteca que ofega la seva economia però en la qual Selvas no vol aprofundir.
El director i el dramaturg Marc Rosich han pentinat el text d'Ibsen eliminant-ne les metàfores. Conviden que els personatges es diguin el que pensen directament. Això provoca un joc de poder, una voluntat de dominar la voluntat dels altres que és tan embriagadora com l'original. De fet, Selvas aspira que a l'escena es vegin més els actors que no pas els personatges. Que cadascú es posi en la pell del seu paper. Així, els papers secundaris de la peça, que habitualment serveixen de frontó per a lluïment de les rèpliques devastadores de Gabler, guanyen en vivacitat i repten la protagonista a guanyar la partida furgant ben endins.
L'espectacle, coproduït pel Centre d'Arts Escèniques de Reus (previst pel 25 i 26 de febrer) i el Teatro de la Abadía (es farà a Madrid, i en castellà, del 22 de març al 8 d'abril), ha endarrerit l'estrena per culpa d'un dissortat accident: Francesc Orella es va trencar el peu dilluns i el mateix Selvas ha accedit a rellevar-lo per tirar endavant la producció, sense que un substitut perjudiqués els assajos.
Hedda Gabler no vol compromisos i es troba ofegada per uns compromisos socials i un embaràs que no desitja. Efectivament, acaba amb la tragèdia d'un tret.
Font: www.elpuntavui.cat

Fallar sempre el tret

by on 14:34
Laia Marull defineix el seu personatge, la singular Hedda Gabler, com una persona que, per alguna raó que s'escapa, sempre opta per...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,


TEXTO: SÓFOCLES
TRADUCCIÓN: EDUARDO MENDOZA (del francés) y DANIEL LOAYZA (del griego)
DIRECCIÓN: GEORGES LAVAUDANT
INTÉRPRETES: EUSEBIO PONCELA, PEDRO CASABLANC, MIGUEL PALENZUELA, ROSA NOVELL, LUIS HOSTALOT, LAIA MARULL, NOELIA BENÍTEZ, FERNANDO SANSEGUNDO, CRÍSPULO CABEZAS
PRODUCCIÓN: TEATRO ESPAÑOL DE MADRID y GREC'09 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRE GREC


Edipo, una trilogía se nos ha anunciado como uno de los platos fuertes este año en Festival Grec. A partir de Edipo, Rey; Edipo a Colonos i Antígona de Sófocles, Georges Lavaudant construye su particular versión de Edipo. Con una atmósfera, demasiado contemporánea se nos presenta uno de los mayores dramas del teatro clásico.

Con un primera parte lograda y ágil, ayudada por pantallas que suben y bajan, con un Eusebio Poncela que atrae todas las miradas de los presentes, que conduce al espectador por todos los vericuetos que le ocurre a Edipo, sus gestos y su dicción, acompañan a un gran Edipo Poncela, mientras Yocasta, interpretada por una indiferente Rosa Novell, intenta sin mucho éxito, tranquilizar a un Edipo preocupado por las revelaciones de los oráculos. El resto del reparto queda eclipsado por el savoir faire de Poncela.

Tras el descanso nos espera un Edipo ya ciego y su hija Antígona que lucha contra las fuerzas por dar entierro a su hermano Polinices, al que su tirano tío Creonte se niega a dar sepultura. El texto se desacelera, los personajes se vuelven excesivamente parados y a pesar de la fuerza escénica de Pedro Casablanc como Creonte, éste no llega a hacernos olvidar el gran Edipo de Eusebio Poncela de la primera parte.

Esta segunda parte resulta excesivamente parada, quieta, sin sorpresas. Georges Lavaudant ha desprovisto su versión de lirismo y heroicidad, pero al mismo tiempo la ha dejado sin un ápice de emoción. Sus personajes no sienten ni padecen, da igual que les dejen ciegos, que les maten un hijo o un hermano. Y el público ante la no emoción se muestra indiferente.

Es surrealista pensar que en la época griega existiera el teléfono, o la televisión, elementos que sirven para complementar este último acto. Todavía existen los que creen que para acompañar una buena historia, de sobras conocida, no sólo por los seguidores de las artes escénicas, sino por el universo entero, en intentar poner palos a unas ruedas que no lo necesitaban.

EDIPO, UNA TRILOGÍA

by on 17:02
TEXTO: SÓFOCLES TRADUCCIÓN: EDUARDO MENDOZA (del francés) y DANIEL LOAYZA (del griego) DIRECCIÓN: GEORGES LAVAUDANT INTÉRPRETES: E...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,