Mostrando entradas con la etiqueta Àlex Casanovas. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Àlex Casanovas. Mostrar todas las entradas

DRAMATURGIA: GUILLEM-JORDI GRAELLS
DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MESTRES
TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT
INTÉRPRETES: ARIADNA GIL, LAURA AUBERT, MERCÈ PONS, ROSA RENOM, SÍLVIA BEL, ALEIX ALBAREDA, ÀLEX CASANOVAS, JOEL JOAN, JORDI BOIXADERAS
DURACIÓN: 90min
FOTO: JOSEP AZNAR
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA y ANEXA
AMFITEATRE GREC (GREC 2015)

Welcome to The Globe... ay, no perdón que estamos en el Anfiteatro del Grec, con tanta madera me he equivocado. Fuera de bromas el gran acierto del montaje es su puesta en escena. El intento fructífero de imitar una escenografía al más estilo Globe o del Shakespeare puro le va como anillo al dedo a la dramaturgia y funde perfectamente con el cuadro del anfiteatro del Grec.

Un repaso por tres de las comedias de enredos amorosos de Shakespeare (Molt soroll per no res, Treballs d'amor perduts i Els dos cavallers de Verona), cuatro historias de amor, cuatro hombres y cuatro mujeres y, como no, un bufón. Bajo la atenta mirada de la montaña y bajo un calor húmedo asfixiante comienzan los dimes y diretes con el acompañamiento musical de Núria Andorrà que nos devuelve al Globe.

El montaje se nos ha vendido como la vuelta de la hija pródiga Ariadna Gil a casa. De acuerdo, pero encuentro que su interpretación no está a la altura de las circunstancias. Me chirría su pose en el escenario, además de su locución y entonación. No me la creo. Mercè Pons y Sílvia Bel la superan, quizás porque ya están más acostumbradas a liar con los versos del Bardo. Pero, quien se lleva el pulso del montaje es una genial Rosa Renom que despierta la sonrisa y se lleva el público de calle. Lástima que el calor la jugó una mala pasada y no pudimos aplaudirla como se merece.

En el bando masculino hay más penas que glorias, mientras que Àlex Casanovas y Jordi Boixaderas aprueban, Joel Joan se convierte, una vez más, en una simple caricatura de sí mismo.  Sabemos que la vis cómica de Laura Aubert es sobresaliente por lo que no nos descubre nada en el papel de bufón. Me permito pedir un papel dramático para la actriz, necesito sinceramente verla en un cambio de registro, sin sonrisas ni violines.

No es Londres, pero el montaje ayuda a pensar que el anfiteatro Grec sirve para algo más que para los conciertos. Un sueño elegante y popular que pasa agradablemente en una calurosa noche de verano. En otoño lo veremos encerrado en uno de los teatros de la ciudad. No será lo mismo. Hasta mañana se puede disfrutar al "aire" libre. 

AMOR & SHAKESPEARE

by on 17:28
DRAMATURGIA: GUILLEM-JORDI GRAELLS DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MESTRES TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT INTÉRPRETES: ARIADNA GIL, LAURA AUBERT,...

Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Ruth Marigot
El director del Grec, Ramon Simó, ha deixat clar reiteradament -al Play sense anar més lluny- que vol un festival centrat en la contemporaneïtat. Però també que Shakespeare no grinyola entre els autors més vius d’avui. En aquesta edició el festival estrenarà Amor & Shakespeare, una peça amb dramatúrgia de Guillem-Jordi Graells a partir d’escenes d’amor de diferents obres de l’autor, principalment Treballs d’amor perdutEls dos cavallers de Verona i Molt soroll per no res. La peça, des de dijous vinent al Teatre Grec, i al Poliorama a partir del setembre, ha fet d’Ariadna Gil i Àlex Casanovas una de les quatre parelles de la història, “un divertimento d’estiu, molt coral, però on tothom és protagonista”, segons explica Casanovas. Joel Joan, Sílvia Bel, Rosa Renom, Mercè Pons, Jordi Boixaderas, Aleix Albareda i Laura Aubert completen el repartiment.
Per a Gil, el muntatge ha suposat un repte en molts aspectes. Fer el seu primer Shakespeare. Fer el seu primer paper en vers. Tornar al teatre en català després de 17 anys. I debutar a l’escenari del Grec. “Vaig acceptar de seguida el projecte perquè vaig pensar que seria un aprenentatge importantíssim. Estic patint, perquè en un procés de creació sempre pateixes. Però també estic disfrutant molt, sobretot de veure com treballen els meus companys. Amb molts d’ells no hi havia treballat mai”, diu l’actriu, establerta a Madrid, amb una llarga carrera cinematogràfica ( Vivir es fácil con los ojos cerradosAlatristeSoldados de Salamina ) però que últimament s’ha prodigat força al teatre ( Los hijos de KennedyViejos tiemposUn tranvía llamado deseo ).
En aquesta última obra, Gil i Casanovas van coincidir per primer cop sobre l’escenari. La complicitat que mostren, però, sembla que s’ha anat construint des de fa molts anys, tot i que és cert que una feina tan lligada a les emocions com la de l’actor potencia els vincles ràpids. I més quan, com aquesta vegada, cal donar el màxim d’un mateix en un temps rècord. “Aquesta obra l’haurem assajat exactament en 31 dies”, diu Casanovas. “Jo no els penso comptar. Però és una barbaritat, és molt poc temps”, respon Gil. “Estem fent una obra molt complexa, amb molts actors, música en directe i canvis continus. El temps de creació és sagrat. Has de tenir marge per provar coses, per equivocar-te”, lamenta l’actriu. I ho resol amb un punt de pragmatisme: “La responsabilitat de tots és venir a l’assaig amb la màxima concentració possible. Al final sempre te n’acabes sortint. Però ho fas millor si no has de córrer tant”. Casanovas afegeix que el fet de tenir tan poc temps “crea una pressió, i no principalment en els actors”. “Crea una pressió a l’equip d’escenografia, al de figurinisme, al d’atrezzo, al de llums, al de so... I sobretot afegeix pressió al director”, diu l’actor.
Aquesta parella per exigències de la dramatúrgia sap que no són bons temps per a la creació artística. “L’ofici està fotut”, coincideixen tots dos. No és que jo digui “¿ Qué hay de lo mío?” perquè em dedico a la cultura. Si em dediqués a plantar enciams pensaria el mateix: em sembla terrible com s’està tractant la cultura, l’educació i la sanitat”, opina Gil. “Els actors sempre hem tingut contractes en precari, de tres o quatre mesos quan les coses anaven molt bé. No hem tingut mai un any sencer de contracte. Però abans hi havia més feina, enllaçaves coses, feies gires per Catalunya, anaves a Madrid -descriu Casanovas-. Ara hi ha molt poca producció, les gires han baixat molt, i si una obra funciona a Catalunya surt més a compte tornar-la a fer a Madrid amb una nova companyia que haver de pagar desplaçaments, hotels, dietes…”
Obligats a córrer per aconseguir “treure or de la feina”, com diu Gil, els actors d’ Amor & Shakespeare s’han d’afanyar, entre altres coses, per aconseguir impregnar d’organicitat els seus textos. “El vers quan està tan ben traduït com aquest surt sol. El vers s’ha de respectar, però a la vegada el que has de fer és que soni natural, has d’arribar al que vols dir, i ha d’arribar el que sents quan ho dius, com faries amb qualsevol obra”, resumeix Gil. A diferència de l’actriu, Casanovas ja havia treballat en vers, “però no deixa de ser un repte”. “El vers té una musicalitat i té unes regles del joc. El que no es pot fer és dir-lo com si fos prosa. El vers té un ritme, una musicalitat. La màgia és que la gent no se n’adoni”, afegeix. |
Grec 2015: ‘Amor & Shakespeare’, de William Shakespeare i Guillem-Jordi Graells
Traducció de Joan Sallent. Dir: Josep Maria Mestres. Amb Ariadna Gil, Àlex Casanovas, Mercè Pons... Teatre Grec
Del 16 al 19 de juliol

AUTOR: DAVID LODGE
TRADUCCIÓN: LLORENÇ RAFECAS
DIRECCIÓN y ADAPTACIÓN: LLUÍS SOLER
INTÉRPRETES: ÀLEX CASANOVAS y MERCÈ PONS
DURACIÓN: 1h 20min
PRODUCCIÓN: UTOPÍA GLOBAL
SALA MUNTANER

Hay muchas razones por las que acabas por ocupar una butaca de teatro, una de las más comunes es que conozcas poco o mucho la trayectoria de alguno/todos participantes de la obra. Este es el caso, la sola presencia de Àlex Casanovas ya me llevó hasta la Muntaner. Sabía que el cóctel de ciencia y amor era arriesgado pero entendí que sería más química y razón en todo caso.

De sobras es conocido que el escenario de la Muntaner no es el más adecuado para hacer obras de proximidad, en este caso le vuelve a pasar una flaca factura a la obra. Noto demasiada distancia entre el espectador y el escenario, me gustaría estar más cerca. En una ocasión he visto el escenario en medio de la sala, creo que simplemente esa elección hubiera creado un ambiente diferente y necesario al que el público se encuentra.

De todas maneras, el montaje empieza, y el engranaje al que le cuesta unos minutos arrancar, con una falta clara de naturalidad en la dicción y entonación de los personajes. Escuchamos mucha ciencia, en algunos casos sin venir a cuento, porque con palabras más directas y sin que nos vayamos por las ramas entenderíamos mejor lo que les pasa por la cabeza a los personajes. Una vez comenzada la relación, la obra llega a su cumbre, allá ya habremos caído en su red, por un momento nos tiene atrapados.

Primera dirección del actor Lluís Soler, que según cuentan ha dejado libertad a sus actores, aunque por exigencias del guión, los continuos cambios de escena y de escenografía, convierten a los personajes, a veces, en meras figuras estáticas, falta sentimiento, falta pasión, y sobran demasiadas palabras.

Àlex Casanovas y Mercè Pons interpretan de un modo muy científico los personajes, en algunos momentos les falta química y en otros simplemente te los crees sin más, pero echo de menos esa magia que buscamos encontrar siempre en el escenario y que en este caso brilla por su ausencia. Les falta algo que también le falta al texto, deja demasiado a la imaginación y juega poco con la comedia. Drama tampoco hay, simplemente es la vida que pasa, pero que no te atrapa.

PENSAMENTS SECRETS

by on 17:05
AUTOR: DAVID LODGE TRADUCCIÓN: LLORENÇ RAFECAS DIRECCIÓN y ADAPTACIÓN: LLUÍS SOLER INTÉRPRETES: ÀLEX CASANOVAS y MERCÈ PONS DURA...

Font: Borja Duñó (text) | Danide (Il·lustració) per ara.cat
Mercè Pons entrevista Àlex Casanovas
Com és Lluís Soler com a director?
Treballar amb ell ha sigut molt còmode i molt fàcil. Segurament perquè ha utilitzat totes aquelles coses que li agradaria trobar quan està fent un personatge. No hi ha hagut cap pressió, ni tensions, ni nervis… Ens ha deixat arribar a la nostra manera als llocs on ell volia que arribéssim, sense dir-nos què havíem de fer. Una altra cosa és si a ell li quedaran ganes de repetir. 
Què pot aportar un actor a la direcció?
El seu punt de vista del personatge, de l’espectacle, que bàsicament és la raó per la qual ha decidit fer aquella obra i aquell personatge. També pots limitar-te a ser el mitjà a través del qual el director explica la història, però sempre és més fàcil si s’arriba a un denominador comú. El que aportes són les teves vivències, la teva manera de ser, perquè al capdavall els personatges es mouen i parlen com tu els fas moure i els fas parlar. 
T’atreviries (potser ja ho has fet) a dirigir? 
No. Ser director és molt complicat. Has de treballar amb aquests éssers tan complicats que són els actors i les actrius, que cadascun és d’un pare i d’una mare diferent i, per funcionar, a cadascú ens va bé que ens diguin les coses d’una manera diferent. Hi ha gent que li agrada que li diguin què fa bé, altres el que fan malament, altres necessiten arribar a punts crítics per tirar endavant… I a més has de controlar quin tipus d’espectacle vols, la llum, el so, el vestuari… és un sarau. 
Què en penses dels secrets? ¿Se n’han de tenir? La sinceritat està sobrevalorada?
Crec que tothom té secrets, i per molt bé que estiguis amb una altra persona, hi ha coses que segurament no hem explicat mai. I això de la sinceritat, depèn. Perquè, ¿quantes persones diuen “Si mai passa res digue-m’ho, que jo ho entenc” i quan ho dius l’has cagat i ha petat tot? Crec més en les mentides pietoses, mira què et dic.
La Helen i el Ralph, els personatges de Pensaments secrets, són molt diferents. Ella pensa en l’esperit i ell en els àtoms. Què hi ha en tu de cadascun d’ells?
Sempre m’ha agradat saber d’on vénen les coses però sense oblidar la part animística. Una bona combinació és tenir la barreja dels dos, de la part científica i espiritual.
Com t’has preparat el personatge?
Jo sempre encaro els personatges de la mateixa manera, a partir de la primera impressió que en trec quan els llegeixo. I poques vegades se’n diferencien gaire. Aquí és on entra el director i sobretot els altres actors o actrius que comparteixen escenari amb tu. Moltes vegades modifiques coses en funció de qui tens al davant i de com et diu la rèplica que a tu et permet contestar. 
Àlex Casanovas entrevista Mercè Pons
Lluís Soler: quina veu! ¿I com a director què tal?
Molt bé, ha sigut una bassa d’oli, perquè et fa arribar al que ell vol d’una manera sempre tranquil·la, amb molta serenitat, i m’ha donat una llibertat a l’hora de crear el personatge que no m’havia trobat mai. M’ha donat un temps, m’ha deixat fer i m’he sentit amb un punt extra de llibertat.
I això t’ha fet estar més còmoda?
No, al principi no. No hi estic acostumada. Normalment no passa, però després ho he aprofitat i he pogut provar més coses. Hem trigat una mica més a prendre decisions però ha sigut molt agradable.
¿Has notat diferència amb directors que no hagin sigut actors?
Ja m’hi he trobat altres vegades i crec que sí que hi ha diferència. Són diferències petites, però hi ha una part de l’actor director que es posa a la teva pell en alguns moments delicats, en situacions en què potser saben llegir més la incomoditat i la problemàtica que et pot suposar, per exemple, un canvi d’últim moment, i és d’agrair.
T’ha passat pel cap dirigir alguna vegada?
Sí, vaig començar molt jove i a més a més vaig començar amb tu, perquè vaig fer una ajudantia de direcció en què tu hi eres. Tenia la inquietud de dirigir, però ho vaig veure tan difícil que ho vaig deixar. He de reconèixer que encara no m’ho he tret del cap, perquè tinc molta imaginació i quan llegeixo teatre sempre em passa que me l’imagino com seria muntat, amb els actors… 
I els secrets, què? S’han de tenir secrets? S’ha de ser sincer?
Tot en la seva mesura. Els secrets són bons en alguns casos i terriblement nocius en alguns altres, no es pot generalitzar. I les mentides també són necessàries, en molts casos són molt beneficioses. A algunes persones la mentida els ha salvat d’estar bé o malament.
Si no acabaríem com misantrops. “És que sempre he de dir la veritat…”, i acabes sol. 
Sí, ser sempre sincer no és intel·ligent, perquè et porta al desastre.
Has escrit mai algun diari?
No, mai de la vida. No m’ha interessat i li he tingut sempre com una tírria... Mai ho he entès i per tant aquesta part del meu personatge me l’he hagut de currar, perquè no la tinc. 
Per què teatre? 
M’hauria agradat ser corredora de ral·lis, però faig teatre. Té aquesta cosa del directe, de l’intercanvi amb el públic, i aquest acte que repetim cada dia però que és irrepetible. La repetició irrepetible de cada dia és molt atractiva.

TEXT: DAVID LINDSAY-ABAIRE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: DANIEL VERONESE
INTÈRPRETS: MERCÈ ARÀNEGA, ÀLEX CASANOVAS, NIES JAUME, CAROL MUAKUKU, RUBEN AMETLLÉ i ÀNGELA JOVÉ
DURADA: 1h 45min
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE GOYA

He de confessar que m'ha costat apropar-me al Teatre Goya per veure aquesta funció. El motiu principal era que aparegués Daniel Veronese en els crèdits i una altra vegada s'hagués deixat la seva companyia argentina a casa. Deu costar molt creuar l'Atlàntic. A diferència d'altres vegades amb actors castellans, Bona Gent entra, te la creus i és més del que sembla a primera vista. La direcció funciona i per això estic mig reconciliada amb Veronese, però segueixo amb morriña transatlàntica.

Bona Gent és irregular, amb escenes potents, sobretot la darrera quan la Margaret (Mercè Arànega) es presenta a casa del Mike (Àlex Casanovas), les escenes entre el conill i els formatges són els millors moments de l'obra. Abans d'això, però, hi ha tota una primera part de presentació dramatúrgica on els personatges es dilaten en el temps amb explicacions sobre la seva vida que es fan una mica llargues, en especial l'escena a la cuina amb la Margaret, la Jean (Nies Jaume) i la Dottie (Àngela Jové).

Escenografia rotatòria al Goya que amaga tres dels cinc espais de l'obra: un consultori mèdic, la cuina i la sala d'estar de casa del Mike. Els dos restant no necessitaran de mobles estàtics: el magatzem d'on és acomiadada la Margaret i el bingo on es reuneixen part dels protagonistes a explicar-se les penes.

Bona Gent contraposa dos mons cada vegada més presents en el nostre dia a dia. La gent que s'ha passat la vida treballant de classe mitja-baixa i que al final la vida sempre els dóna una bufetada. I l'altra cara de la moneda, els que van néixer en aquest món però amb sort i/o amb ajuda han aconseguit sortir-se i ara pertanyen al món burgés, acomodat. 

La irregularitat que esmentava abans es corrobora en el terreny interpretatiu. Tres grans caps interpretativament brillants com són la Mercè Arànega, l'Àngela Jové i l'Àlex Casanovas. Aquest darrer es troba en un moment interpretatiu perfecte, cada paper es un nou repte superat amb tota i les seves interpretacions no només convencen sinó que enlluernen. Es menja Bona Gent i només per ell ja pot valer la pena.

BONA GENT

by on 20:02
TEXT: DAVID LINDSAY-ABAIRE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: DANIEL VERONESE INTÈRPRETS: MERCÈ ARÀNEGA, ÀLEX CASANOVAS, NIES JAUME...


Font: Laura Serra (ara.cat)
Viu un bon moment de maduresa?
Per edat, sí. I a més he tingut l'avantatge de treballar amb bons companys, directors i equips de producció. Sempre m'ha agradat fer aquesta feina i he tingut ganes d'aprendre, de treballar amb els altres i per als altres. He de confessar que les crítiques no me les miro fa anys.
Per què?
Ser crític és difícil, i és molt difícil que s'allunyin del seu gust personal per valorar la feina objectivament. Amb el temps, cada cop tinc més consciència de quan estic bé dalt d'un escenari o no. Però és cert que crec que he madurat bé... resultón .
La sort depèn de qui et tria?
També. Jo estic molt orgullós de Pel davant... i pel darrera i Pels pèls i, potser perquè són comèdies comercials, no es tenen tant en compte quan allà hi havia una feinada tremenda. Estaria bé que es valori, com està bé que els directors t'ofereixin registres diferents. Sovint estem encasellats, i el galant jove ja no el puc fer!
Al teatre i a la vida [és vicedirector de l'Associació d'Actors i Directors, AADPC] li agrada comprometre's.
És fantàstic poder dir certes coses en un escenari. El teatre serveix per burxar, provocar-nos, fer-nos recapacitar i tirar endavant. És preocupant que es tanquin espais. Un terç dels actors de l'AADPC no treballen! Crec que tornarà l'època de les companyies, com al principi del teatre independent a Catalunya, gent que ara és empresària i gestiona teatres.
¿Els concursos de televisió dels 80 i 90 van anar bé a la seva carrera?
He tingut més sort que els companys que després van fer els culebrons. Almenys la gent sabia el meu nom i no el del personatge!


Font: Laura Serra (ara.cat)
La Margaret viu en un barri pobre als afores de Boston, al Southie. Té una filla de 30 anys que és disminuïda física i mental. Treballa de caixera en una botiga de tot a 100 . Té amigues amb qui anar a jugar al bingo. No es queixa. Un bon dia l'acomiaden i comença la seva davallada als inferns. "Li prenen l'única cosa que la fa digna, que és la feina. Crec que és el que fa digna una persona", diu el director argentí Daniel Veronese, que després de l'experiència de Qui té por de Virginia Woolf? torna a dirigir actors catalans al Teatre Goya. Les coses, però, encara li poden anar pitjor a aquesta dona dels baixos fons que interpreta Mercè Arànega.
Amb el títol -equívoc, irònic, optimista- de Bona gent, el dramaturg nord-americà David Lindsay-Abaire va voler retratar com és la vida al seu barri d'origen, sense pretendre fer un pamflet polític ni una denúncia social explícita. Aquest fill d'un venedor ambulant de fruites i un peó de fàbrica, becat per estudiar en una institució privada i finalment guanyador del premi Pulitzer el 2007, retrata les llums i ombres de l'essència humana a través de sis personatge que giren a l'entorn de la protagonista. "Al capdavall, els fills de puta també són persones", deixa clar Arànega. A ella li giren la cara la gent propera i l'estat, però continua nedant a contracorrent per capgirar la seva sort. "És un text que, amb uns diàlegs àgils propis d'una alta comèdia anglesa, que fa molt riure, tracta un drama social", explica l'actriu, que es manté tota l'obra a escena, durant 105 minuts. "Requereix molta agilitat actoral, per passar d'un estat anímic a l'altre, del drama a la comèdia", diu Arànega. Àngela Jové i Nies Jaume interpreten les seves amigues, Ruben Ametllé el cap que l'acomiada i Àlex Casanovas amb Carol Muakuku són els petitburgesos que han aconseguit escapar del barri.
Malgrat que retrati un lloc degradat, Bona gent no és una comèdia sobre persones tan diferents de les que poden anar al teatre. Els productors l'associen a una Aída teatral, "de més categoria i més mala llet", opina Jordi González, de Focus. "És una obra extrapolable aquí, on la gent es mata perquè perd la casa. Una persona no pot quedar al carrer, és una bogeria que ni Kafka s'hauria imaginat", diu Veronese.
Sovint la solidaritat prové de qui menys té. "La bona gent també té les seves prioritats i necessitats", excusa Jové. "La Margie no suplica, ni que la matin. Però no para mai de lluitar. I no es posa a plorar. Amb la seva actitud, gairebé infantil, demostra esperança", diu l'actriu. "De la mateixa manera que el valent no és el que no té por, sinó el que té por i igualment actua", hi afegeix Veronese. "Aquesta és una obra d'emocions -resumeix Arànega-. Per riure i plorar".
Font: elpuntavui.cat
Tot i el títol de l'espectacle, Bona gent és un cant a la paradoxa. Un clam en contra del maniqueisme: aclareix que la majoria de les accions, per benintencionades que siguin, també tenen la seva part que perjudica un tercer. El director Daniel Veronese repeteix direcció per a la productora Focus, amb una comèdia dramàtica que protagonitza Mercè Arènega i té, entre el repartiment, Àlex Casanovas, Nies Jaume, Carol Muakuku, Ruben Ametllé i Àngela Jové. L'obra s'estrena demà al Teatre Goya Codorniu de Barcelona i no té data de sortida.
Una mare soltera d'una filla discapacitada veu com el seu equilibri de vida vulgar es torça quan l'acomiaden del supermercat: sense sou, no pot pagar el lloguer i viu sota l'amenaça que la facin fora del pis. Veronese va acceptar la direcció d'aquesta obra –que era un èxit a Nova York per aquelles dates– el 2011, quan estava culminant la posada en escena de Qui té por de Virgínia Woolf? Des de llavors, el conflicte amb gent a qui fan fora de casa, no fa res més que augmentar. El director argentí està sorprès de la possibilitat que un veí, que fa anys que paga la seva hipoteca, es pugui quedar sense el pis i encara hagi de continuar pagant quotes. “És una situació obscena”, sentencia. Però Bona gent no es limita a denunciar un cas prou evident, sinó que furga en les contradiccions de la mateixa protagonista. Tothom és bona persona fins que no es demostri el contrari? Veronese no hi està d'acord. Prefereix dir que “tothom és bona i mala persona, fins que no es demostri el contrari”.
Bona gent “està plena d'humanitat” i, segons comenta el recentment premi Max Iberoamericà, juga amb intel·ligència tant la trama com l'humor. Com a bona comèdia, permet que cada espectador se senti interpel·lat.
Veronese és un autor i director molt respectat a Catalunya, des que el va descobrir el festival Temporada Alta. Se sent un privilegiat pel fet que el convidin a Barcelona per poder aixecar produccions, “quan hi ha molts bons directors catalans que no tenen feina”. Admet també que no coneix prou els actors de casa nostra per poder construir el repartiment de cada producció. El director, doncs, felicita Focus pel càsting que li va presentar tant per Qui té por... com per aquesta Bona gent.

Les bondats perverses

by on 12:40
Font: elpuntavui.cat Tot i el títol de l'espectacle,  Bona gent  és un cant a la paradoxa. Un clam en contra del maniqueisme: aclarei...


Font: Belen Ginart (ara.cat)
No us deixeu enganyar pel títol. Ni tampoc pel resum argumental. La nova obra del Teatre Goya Codorníu es diu Bona gent, un text del dramaturg i guionista nord-americà David Lindsay-Abaire. Hi transiten un grup de persones disposades a ajudar-se les unes a les altres i a posar a prova el veritable sentit de l'amistat i de la solidaritat individual.
Però no hi ha risc de sobredosi de bonrotllisme. Perquè en aquesta història també hi ha mesquinesa, mala llet, cobdícia, manca d'escrúpols i altres passions ben humanes que conjuren un possible excés de sucre. Això sí, sense renunciar mai a la tendresa, una emoció que embolcalla les sis escenes d'aquesta obra estrenada a Broadway l'any 2011 amb Frances McDormand al paper principal.
També hi trobareu, però, molts elements que us semblaran extrets del diari d'avui, de la conversa amb la veïna, de la manifestació del carrer. Com si l'autor l'hagués escrit pensant en aquesta crisi que ens llepa els peus i no en els habitants d'un barri pobre de Boston, el lloc on va néixer i on vivia abans que l'escriptura, amb premi Pulitzer inclòs, l'encastés en una altra classe social. El tema de com l'origen social condiciona la vida de les persones és un altre element molt present en aquest espectacle, en el qual ressonen elements de la banda sonora dels nostres dies, com les amenaces de desnonament, la desesperança i la pobresa voraç.
DIRECTOR CONEIX ACTORS
L'argentí Daniel Veronese és el director d'aquest espectacle, el segon encàrrec que rep de la productora Focus després d'haver-hi treballat al capdavant de ¿Quién teme a Virginia Woolf? Els encàrrecs són una feina paral·lela a la seva dimensió més creativa, la qual porta a terme amb la seva pròpia companyia. "Són dues facetes que es complementen molt bé", assegura. La decisió de convertir en protagonista del muntatge Mercè Arànega no és seva. Ni la tria de la resta dels intèrprets: Àngela Jové, Àlex Casanovas, Ruben Ametllé, Nies Jaume i Carol Muakuku. "No havia treballat amb cap d'ells, però n'estic encantat, són magnífics", declara.
En aquesta història, Arànega és una mare soltera a càrrec d'una filla discapacitada amb qui s'ha acarnissat el drama. "Pateix una situació social força desesperada. Però no vol almoines, vol feina, perquè això és el que humanitza les persones. Podria fer qualsevol cosa per aconseguir-la, fins i tot acceptaria feines indignes", explica Veronese. L'obra, diu, és una mostra de la capacitat del teatre de plasmar la realitat. "Això és el que el fa fort".
La peça no dóna solucions "perquè és una feina dels governants", però sí que radiografia amb força "fins on estem disposats a arribar en situacions límit". Com diu el director, "no tot és moralment acceptable, però no pots demanar ètica a algú que no té res per menjar". També planteja "què és el que realment ens cal per ser feliços" i ho fa sense renunciar a l'humor.


TEXT: MARK RAVENHILL
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: SÍLVIA BEL, BORE BUIKA, ROGER CASAMAJOR, ÀLEX CASANOVAS, MAR CASAS, GONZALO CUNILL, MÒNICA LÓPEZ, CARMEN MACHI, ÀUREA MÁRQUEZ i ADRIÀ ROCA/ ORIOL SANS
DURADA: 1h 30 (primera part) + 15min (entreacte) + 1h 15min (segona part)
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

De veritats incòmodes, d'aquestes que no s'expliquen i que s'amaguen darrera d'una popular frase de "Nosaltres som bones persones, però ells són l'enemic". Tot això salta pels aires i es transforma en un combat contra l'ètica. Set històries de guerra, set trets contra la consciència occidental, contra la democràcia, la llibertat i una suposada justícia de pensar que s'està fent el bé, quan és ben bé tot el contrari.

La posada en escena no pot ser més efectivista. Les pantalles que projecten imatge rere imatge de guerra, combats, la caiguda de les Torres Bessones, del Sadam Huseim busquen impactar a l'espectador entre història i història més que situar-lo en un context particular. Els textos ja són per si sols suficientment impactants que no necessitarien pas una ajuda externa. Però la posada en escena no es limita a unes quantes pantalles, les diferents escenografies són força contundents, potser la que més, la segona on els personatges viuen en gàbies de protecció contra les persones dolentes de l'exterior.

La primera història Les troianes fica a l'espectador dins l'obra d'una manera brutal. Culpabilitzant-lo, convertint-lo en el dolent de la pel·lícula, fes que es senti primer una víctima i després el botxí de tot l'espectacle. A Terror i misèria es busca la seguretat per damunt de tot, des dels aparells més innovadors fins a viure en una urbanització semblant a una fortalesa, cap persona està fora de perill, l'obsessió per la seguretat és màxima. El Crepuscle dels deus, la història més commovedora, d'extrems, i amb una gran càrrega d'humor negre, que ens fa replantejar-nos quines són les necessitats humanes més bàsiques que estan per damunt de tot. La Madre, amb un llenguatge groller, carregat d'humor negre ens qüestiona el paper de l'exèrcit. El paradís perdut ens demostra que tots portem un mostre a dins. Crim i càstig ens fa caure la careta de la democràcia i ens demostra que no tot en què s'escuda la democràcia és un comportament democràtic. Guerra i pau, finalitza l'espectacle en format somni infantil, per mi la pitjor història de totes.

Amb un repartiment plagat de grans noms i on el protagonisme recau especialment en les dones, la gran sorpresa interpretativa la posa una, fins ara, desconeguda Mar Casas que en la història El Crepuscle dels deus interpreta a una dona d'una país conquerit per una gran potencia, que havia estat professora d'universitat i que ara no té ni què menjar. La seva batalla per aconseguir un tros de pa que portar-se a la boca amb la seva contrincant (la Sílvia Bel) que només vol interrogar-la per fer el bé i portar la manera occidental plena de bondats al país conquerit. Impressionant la seva actuació, al igual que d'altres més coneguts com l'Àlex Casanovas, cada vegada millor; la Sílvia Bel increïble el seu paper de dona àrab maltractada per la guerra i per l'exèrcit; la Mònica López genial en El paradís perdut i la Carmen Machi, a la que li importa ben poc l'idioma, ella brilla per les seves interpretacions.

Fora de qualsevol embolcall que el Josep Maria Mestres hagi pensat per l'obra, el que està clar que cadascú dels textos tenen una força per si mateixos que es podia representar perfectament sense cap escenografia que l'impacte seria igual. El risc més gran resideix en trobar als actors més adequats per interpretar les paraules del Mark Ravenhill, sense dubte això s'ha aconseguit amb nota. I el que està clar que la humanitat és víctima de si mateixa.  
Font: Pere Vall (ara.cat)

Quina és la diferència bàsica entre un actor i una estrella? El talent? Esclar que no. Quants grans intèrprets, amb magnetisme, carisma i facultats de sobres, mai no han estat o no seran unes estrelles? Molts. La majoria. Ni que sigui per un tema de selecció natural de les espècies, les estrelles del cinema formen un grup d'escollits, una minoria selecta que treballa més que els seus companys, té més bons papers i oportunitats, és més popular i, per rematar-ho, cobra més. Això últim, fins i tot en aquests temps crítics de rebaixes salarials i brutals reajustaments pressupostaris. Per un dia, però, deixem-nos de misèries; tornem a somiar en luxe, glamur, lluentons, focus, gran espectacle i catifes vermelles, i parlem de star system. Del nostre, del català, més modest que el de Hollywood i, per descomptat, que el del Hollywood clàssic dels anys 30 i 40. ¡Els premis Gaudí ens ho demanen!
Si fins ara ha quedat clar (espero) que una estrella no és més bon actor o actriu que un que no ho és (afegim-hi el factor sort), també s'ha de dir que un dels principals responsables de crear stars han estat els directors. De tota la vida. La seva predilecció i insistència per uns determinats actors acaba convertint-los en estrelles. En aquest sentit, és indiscutible el paper de Ventura Pons a l'hora de posar els fonaments de l'actual star system català. Sense ell, les carreres al cinema de Rosa Maria Sardà, Josep Maria Pou, Núria Espert o la desapareguda Anna Lizaran no haurien arribat tan lluny. Quan ja eren unes figures indiscutibles del teatre, Pons els va donar una continuïtat al setè art.
En l'altre extrem, per joventut i per formació, una part important de les nostres estrelles d'ara no arriben als 20 anys i no vénen del teatre, sinó del cinema i, sobretot, de la tele: Àlex Munner, Marina Comas, Nil Cardoner, Marc Balaguer, Mikel Iglesias... El fenomen Polseres vermelles i pel·lícules com Pa negre Els nens salvatges han engendrat una nova generació d'estrelles que potser encara no són capaces de recitar Shakespeare (però sí Albert Espinosa!), però deixem-los que madurin i quallin. Tranquils, tenim un bon planter.
Un planter que, tard o d'hora, compartirà escenes, si és que encara no ho ha fet, amb estrelles sòlides i indiscutibles del calibre de Lluís Homar, Sergi López, Joel Joan, Eduard Fernández, Clara Segura, Emma Vilarasau, Àlex Casanovas, Nora Navas, Ramon Madaula, Candela Peña, Leticia Dolera o Laia Marull. Quantes coses bones del món de l'actuació es poden aprendre al costat de Mercè Sampietro, Sergi Mateu, Montserrat Carulla o Carme Elias? Infinites.
Per cert, apuntem també el nom de Cesc Gay com a creador i pigmalió d'estrelles. Al realitzador de Ficció i de la recent Una pistola en cada mano li agraden els actors, i no ho pot dissimular: disfruta dirigint-los, treballant amb ells, creant frec a frec les seqüències, les situacions, l'emoció. Eduard Fernández, per exemple, ha fet algunes de les seves millors interpretacions cinematogràfiques amb ell. També són fans dels actors (i són estrelles en el seu gremi) directors com ara Isabel Coixet, J.A. Bayona, Agustí Villaronga, Joaquim Oristrell, Eduard Cortés, Jaume Balagueró, Paco Plaza o la realitzadora i actriu Sílvia Munt. Saben treure els sentiments del seu interior i fer-los brillar. I que ens comuniquin la veritat dels seus personatges sense embussos, curtcircuits ni interrupcions.
Finalment, tenim el cas de joves estrelles que sí que han tingut l'ocasió de trepitjar el teatre (professional): són Quim Gutiérrez (quantes pel·lícules estrenarà i rodarà aquest 2013?), Álvaro Cervantes, Àlex Brendemühl, Aina Clotet, Oriol Vila, Úrsula Corberó, Pau Roca o Jordi Vilches. I què me'n dieu dels actors que, a més, estan treballant tant a Hollywood com en altres cinematografies? La llista l'encapçalarien Jordi Mollà, Ariadna Gil, Assumpta Serna, Ivana Baquero i Íngrid Rubio.
Habemus star system? Sí, és evident, però... Estrelles o no estrelles, del que ens hem d'alegrar, per sobre de qualsevol consideració, és de tenir en la nostra indústria del cinema gent molt capacitada, creativa i amb empenta. Un gran patrimoni.

'Habemus star system'?

by on 13:50
Font: Pere Vall ( ara.cat ) Quina és la diferència bàsica entre un actor i una estrella? El talent? Esclar que no. Quants grans intèrpr...


Font: Laura Serra (ara.cat)
El festival Fringe d'Edimburg li va encarregar l'any 2007 a un dels millors dramaturgs anglesos contemporanis, Mark Ravenhill, que escrivís una sèrie de textos centrats en l'anomenada guerra contra el terror, és a dir, el conflicte entre Orient i Occident. Autor d'obres radicals i crítiques que han sovintejat al teatre català, com ProductUnes polaroids explícites i El maletí o la importància de ser algú, Ravenhill va escriure llavors 17 peces breus de 20 minuts que es van llegir cada matí, a l'hora d'esmorzar. El resultat va ser Dispara / agafa tresor / repeteix, un mosaic que explora els efectes de la guerra global des de tots els angles, de lluny i de prop, en primera persona o des de la pantalla d'una videoconsola.
A Londres el públic va poder veure aquests 17 textos en l'ordre que volia i en diferents teatres. El director Josep Maria Mestres, en canvi, ha triat les set peces que més li han agradat i ha muntat al Teatre Lliure de Montjuïc una expedició a la guerra. L'atac s'ha programat des d'aquest dijous i fins al 3 de març, i té un títol que remet a les accions dels jocs de les consoles, coneguts com a shootersDispara / agafa tresor / repeteix. "És un teatre valent, necessari, urgent, directe -deia ahir Mestres-. Ravenhill no va amb subterfugis, és molt ideològic, però no alliçonador".
A cada fragment, l'autor li ha posat un títol que evoca grans novel·les de la literatura universal, com Guerra i pauCrim i càstigEl paradís perdut i El crepuscle dels déus. És una picada d'ullet als clàssics per mostrar "històries corprenedores i situacions límit, carregades de violència i d'un profund contingut humà", explicava el director. "Ravenhill sap trobar i treure lirisme de la brutalitat, però no significa que poetitzi la violència", assegura el director. Sí que utilitza els recursos del teatre èpic i juga amb diferents tècniques i estils a cada part. L'humor, "negre i cru", és el que en destacava el traductor de la peça, l'infal·lible Joan Sallent. La peça que obre l'espectacle, per exemple, es titula Les troianes , tot i que aquí les dones d'Eurípides van vestides de Gucci.
Allistar la millor companyia
El director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, ironitzava afirmant que, avui dia, ja és notícia tan sols que s'estreni una producció teatral, però és que al Lliure, a més, s'han allistat per anar a la guerra fins a deu actors: un repartiment tan extens com estel·lar. Sílvia Bel destacava ahir que l'obra exposa "la misèria humana, el que pot treure un ésser humà en un moment de conflicte". "Ravenhill trasllada la guerra Orient-Occident i la porta a cada casa, per tant, la fa universal", deia l'actriu. Roger Casamajor accentuava la crítica explícita en el muntatge sobre "el negoci de la guerra contínua" i la inconsistència del concepte "guerra contra el terror, quan el terror no és ningú". Carmen Machi -que interpreta una peça en castellà i en una altra debuta en català- reivindicava la "incomoditat plaent" d'interpretar uns personatges que desmunten el comportament humà més tòpic.
"És la companyia més eclèctica que he fet mai", remarcava Mestres. A més de dos nens, també compta amb Àurea Márquez, Àlex Casanovas, Mònica López, Mar Casas, l'argentí Gonzalo Cunill i Boré Buika, un actor català de pares africans. "Estic molt content de fer aquesta funció perquè us posa al lloc on jo sóc cada dia. Sóc europeu però tinc una part africana. Jo visc cada dia aquesta dualitat entre Orient i Occident. I està bé que veieu des de fora el punt de vista occidental", apuntava.
Per la democràcia i la llibertat
En la confrontació dels dos mons, Ravenhill parla de la guerra, però també de l'economia, la vida i l'amor, i ho fa com a anglès, però alhora sent crític amb l'etnocèntric món occidental. Hi ha uns conceptes que repeteix en totes les peces. Per exemple, les paraules democràcia i llibertat , que és el que les tropes aliades exporten a cop de bomba. "En fa un ús estilístic i reiteratiu, de manera que acaben resultant buides, banals", deia Mestres. També apareix la Xbox i la visió de la guerra com un videojoc. Va ser Pasqual qui va recordar la broma recent de l'incorregible príncep Enric d'Anglaterra, que deia que "és una alegria matar talibans" i comparava prémer el joystick a prémer el gallet i arrasar un poble.

Font: Belen Ginart (ara.cat)

Una parella benestant pateix pel somni recurrent del seu fill sobre un soldat decapitat. Decideixen mudar-se a una urbanització tancada i amb seguretat permanent, amb l'esperança inútil que el fet de sentir de prop la vigilància tranquil·litzi les nits del noi, sacsejades per una imatge bèl·lica vista per televisió. Els efectes de la guerra sobre les persones són al moll de l'os de Dispara, agafa tresor, repeteix, un retaule amb peces breus de Mark Ravenhill dirigit per Josep Maria Mestres al Lliure de Montjuïc.
El repartiment, de luxe en termes de solvència i quantitat d'intèrprets, afegeix atractiu a un muntatge que, sense renunciar a un humor trastocat i satíric, promet remoure l'estómac i el cap de l'espectador.
"Ravenhill és un autor d'una animalitat salvatge", opina Carmen Machi, una de les intèrprets de l'obra, a tall d'introducció sobre la dramatúrgia d'un dels noms imprescindibles del teatre britànic actual. "Té un codi molt particular, fa una barreja brutal de violència i humor, de tal manera que el resultat produeix uns efectes terribles en l'espectador i, tanmateix, genera un morbo que fa impossible no seguir mirant", resumeix. L'obra suposa la seva estrena en català, una llengua que comprèn però que com que no és la seva l'obliga a buscar nous recursos interpretatius. "I això sempre és engrescador".
Sílvia Bel, Mònica López, Àurea Márquez, Mar Casas, Àlex Casanovas, Gonzalo Cunill, Roger Casamajor, Boré Buika, Adrià Roca i Oriol Sans completen la nòmina d'actors. "Són el millor de cada casa", diu Josep Maria Mestres en relació a l'eclecticisme del grup.
NINGÚ EN SURT BEN PARAT
El director va conèixer aquesta obra de Ravenhill per recomanació de Lluís Pasqual. El retaule íntegre està format per 17 peces breus, escrites per encàrrec del Festival d'Edimburg. Són textos independents, però l'oïda atenta hi descobrirà subtils connexions entre ells. I, per sobre de tot, estan íntimament vinculats perquè conformen un al·legat contra la guerra. Ningú en surt gaire ben parat. Però hi resulta especialment ferit el món occidental, per la seva obsessió per combatre el terrorisme islàmic amb bombes i bales.
El títol de cadascuna de les peces fa referència a una gran obra de la literatura, el teatre o el cinema. De vegades hi ha una ressonància temàtica evident, però en d'altres no és així. Les troianes -que reuneix totes les actrius del repartiment-, La mare , El crepuscle dels déus i Guerra i pau són alguns dels títols. "Són textos brillants, i en tots hi apareixen la por, el terror, la misèria i la necesssitat de ser estimat", explica Sílvia Bel.
I destaca també els efectes del contrast entre la descarnada violència d'alguns dels quadres i l'emotivitat, la bellesa i la càrrega filosòfica d'altres. Moltes de les escenes "són molt físiques, t'obliguen a rebolcar-te per terra", diu Bel. I conclou: "Acabes fet pols, però també és molt agraït com a actriu". Com agraït és per a Mònica López poder fer una obra com aquesta, amb tant contingut i tanta reflexió. "És una obra molt política. Planteja que al poder sempre li convé que el poble tingui por per poder-lo dominar. I ens posa un mirall al davant per dir-nos que tots tenim part de responsabilitat".

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: JORDI CASANOVAS
INTÈRPRETS: MARCEL BORRÀS, ÀLEX CASANOVAS, LLUÏSA CASTELL, FRANCESC ORELLA, FERMÍ REIXACH i ROSA VILA
DURADA: 1h 25min (primera part)/ 15min (entreacte)/ 45min (segona part)
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i EL CANAL Centre d'Arts Escèniques Salt/Girona
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

És hora de parlar de teatre. Més enllà de que hi hagi o no un discurs independentista, Pàtria és una obra de teatre més a analitzar. I tal com diu i demostra el candidat en bona part de l'obra, la sinceritat és prioritària.

Jordi Casanovas és un gran autor de thriller, i aquesta trama podia haver sigut explicada en aquest gènere, li hauria donat si més no un ritme i una angoixa que no té. Tret de la història que bona o dolenta és la que és, la dramatúrgia per la que ha optat el Casanovas no és la més adequada. Li falta ritme, ha desfragmentat tant la història que la fa monòtona i pesada. Una trama amb més aspecte de continuïtat, sense tanta negror, hagués ajudat a l'espectador a fixar la seva atenció en la trama.

El millor del muntatge és la posada en escena, escenari allargat on desfilen els personatges entre diàlegs i monòlegs i amb una il·luminació excel·lent del David Bofarull, que ajuda a ressaltar la magnífica caracterització dels personatges que ha fet el Lucho Soriano i la Mariona Trias.

En les interpretacions hi ha per tots els gustos. Magnífic, com ja és habitual, el Francesc Orella, que hi viu i respira tota l'estona com el candidat de la "Pàtria". Però la interpretació que més sorprèn és la del Marcel Borràs, que interpreta al seu fill que pateix la síndrome d'Asperger, una mena d'autisme lleu. L'únic 'però' interpretatiu ve de la mà de la Lluïsa Castell, que darrerament passa pels seus papers sense quedar-s'hi. 

Independència a part, Pàtria és una obra de sentiments, de mentides, d'allò que voldrien ser i no som, en definitiva de vida. Pàtria forma part d'una trilogia sobre la terra, Catalunya, que el Jordi Casanovas va iniciar amb Una història catalana (que aquesta temporada es podrà tornar a veure a la Sala Gran del TNC). Lluny de la primera, dramatúrgicament, Pàtria es queda a mig camí i no acaba de quallar com l'anterior. No sempre és pot ser heroi, i aquesta vegada el Jordi Casanovas ha fallat el tret.

PÀTRIA

by on 17:21
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: JORDI CASANOVAS INTÈRPRETS: MARCEL BORRÀS, ÀLEX CASANOVAS, LLUÏSA CASTELL, FRANCESC ORELLA, FERMÍ REIXACH i RO...


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) creu que ja té edat per preguntar-se qüestions complexes. Això és Pàtria, un text que, només fa un any, semblava poc creïble. L'obra, coproduïda per El Canal i el Teatre Lliure, imagina com un periodista es revolta en una retransmissió d'un debat, a sis mesos de les eleccions i, sense voler-ho, es converteix en el candidat predilecte de tota l'audiència. Més enllà encara, d'un grapat d'electors majoritaris. Dos dies abans de les eleccions, o sigui el pròxim 23 de novembre, no se sap per quin motiu desapareix, quan ja les enquestes el pronosticaven com el president que duria Catalunya a la independència. L'obra s'estrenarà divendres, Dia de la Hispanitat, al Teatre de Salt i farà estada del 18 d'octubre a l'11 de novembre al Lliure de Gràcia.
Francesc Orella és aquest presentador que s'atrevirà a parlar i a opinar com ho fa la gent del carrer, amb un discurs net sense l'artifici de l'ofici del polític. Casanovas s'imagina professionals de la comunicació com ara Miquel Calçada, Mònica Terribas i Jaume Barberà, o l'exentrenador del Barça Pep Guardiola. No ho fa amb cap Belén Rueda de torn, cosa que reflecteix la seva voluntat de fer una obra d'intriga de personatges, allunyant-se d'una comèdia de despropòsits. Sí que hi ha “respirs d'humor”, matisa l'autor i director Jordi Casanovas, tot i que les vivències dels personatges voregen la tragèdia.
Pàtria, més enllà de la trama –gran part de la qual no s'ha volgut revelar–, és una història de personatges, de com un periodista assumeix convertir-se en candidat, de com un candidat professional comprova la popularitat del nouvingut, de com una família s'ha de transformar per culpa de la tirania de l'agenda política. Orella s'erigeix com el candidat perfecte que tant podria atraure els que es van manifestar l'11 de setembre com els que van promoure una democràcia directa i de nova fornada al 15-M. “Ara –admet ell mateix–, jo no sé si em votaria.”
Al costat d'Orella, també hi ha Marcel Borràs (el fill del periodista), Àlex Casanovas (el polític professional), Lluïsa Castell (la dona), Fermí Reixach (un personatge del qual no s'ha volgut revelar res més que apareix en una escena sorprenent amb Borràs) i Rosa Vila (l'assessora del nou polític).
L'espectacle s'ha assajat “a la manera Vilafranca” de Casanovas. Els actors han anat coneixent el futur dels personatges amb comptagotes, assaig a assaig. La trama no ha variat gaire, però Casanovas sí que ha integrat tots els matisos que aportaven els actors en els assajos. Aquesta suma de factors ha aconseguit que tots els personatges siguin molt humans, complexos. Lluïsa Castell sentencia: “La mare, no sé si és gaire creïble, però jo l'entenc molt.”
El 2008, Casanovas (acompanyat de Santi Ibáñez) va fer un espectacle que beu d'aquesta voluntat popular, que un ciutadà corrent pugui aspirar a la presidència del govern, Míting. S'hi presentaven com si fossin un nou partit polític: “Ens van arribar 2.500 sol·licituds d'afiliació que ens deien on podien ingressar aportacions per fer realitat aquell partit!” La realitat, però, ha superat la ficció. Tant és així, que el que avui sembla una obra oportunista és en realitat una trama que ha quedat engolida per la realitat social.
Jordi Casanovas ja va fer una obra sobre la identitat catalana al T6 del TNC, Una història catalana, el 2011, de la qual ara es prepara una nova versió a la Sala Gran, del 21 de febrer al 7 d'abril. En aquella ocasió, va voler buscar les arrels rurals en contraposició a l'ascensió social de les ciutats (no sempre per conductes exemplars). Ara, Pàtria furga en la política i la memòria. La seva trilogia sobre identitat catalana acabarà amb una peça (encara sense data ni lloc d'estrena pública) titulada Vilafranca, que posarà la lupa en la família. Casanovas somia en el candidat perfecte. Ja va fer un cant a la Revolució el 2009, tot i que amb un rerefons en el món digital, que ja havia indagat en la seva trilogia de videojocs.

El Teatre Lliure s'integra a Mitos 21

El director del Teatre Lliure és el vicepresident de la xarxa de setze teatres europeus, Mitos 21. Acabats de signar els estatuts fa un mes, Mitos 21 posa l'èmfasi en l'intercanvi entre els professionals de les sales disposats a qüestionar i reconsiderar el paper, la funció i la utilitat de les grans institucions públiques de teatre en la societat contemporània.
Pasqual advertia ahir que, tot i els cataclismes apocalíptics a la cultura, cal continuar treballant per un futur millor. Aquest és l'objectiu de Mitos 21, que va començar els primers contactes el 2008. El Lliure és “l'únic teatre del sud d'Europa”, remarca Pasqual, i ha de donar eines per fer més eficient el treball dels professionals. Per exemple, en la darrera cita, es van trobar tots els caps de comunicació dels teatres per buscar noves fórmules per captar l'interès del públic avui.
Ahir el Teatre Lliure va començar la temporada amb un concert dramatitzat, amb música de Heiner Goebbels i textos de Gertrude Stein, Songs of wars I have seen, que es repeteix avui.

El candidat de tots

by on 17:47
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat) Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) creu que ja té edat per preguntar-se qüestions co...

TEXT i DIRECCIÓ: MARILIA SAMPER
TRADUCCIÓ: MARC ARTIGAU
INTÈRPRETS: ANNA MOLINER, CRISTINA PLAZAS, ÀLEX CASANOVAS, DAVID VERT, ÒSCAR CASTELLVÍ, ORIOL GENÍS, ÀNGELS POCH i ALBERT PRAT
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)

Història d'una absència, una història d'amor en majúscules i com superar la tragèdia, tot això barrejat és L'ombra al meu costat. Deu minuts de felicitat que sembla fictícia ens endinsa en un món de cop ple d'angoixa. Una família ídil·lica que es veu sacsejada per un fet horrible, i com cadascú dels seus membres aconsegueix o no superar-la.

Marilia Samper torna a construir un món màgic, amb una forma d'escriure única i una mica d'esperança fent veure que la salvació és possible. Realitats, somnis i ombres es donen cita en una escenografia que de l'Enric Planas i la il·luminació de l'Elisenda Rodríguez que compleixen fill per randa amb els desitjos de l'autora de barrejar la realitat i la ficció en un mateix espai. 

Meravellosa tornada als escenaris de la Cristina Plazas fent una mare que no entenc el que li han fet a la seva filla i perquè i és incapaç d'assumir tot aquell dolor. La Cristina Plazas torna a demostrar la seva força escènica que el seu partenaire l'Àlex Casanovas sap aprofitar i convertir la seva interpretació en una representació mesurada del dolor. I juntament amb la parella un altre dels papers estel·lars, l'interpreta el David Vert, que després dels T6 d'aquest any queda provada la seva versatilitat tant pel drama com per la comèdia.

Marilia Samper ha aconseguit amb la seva forma poètica d'escriure regalar-nos el millor T6 de la temporada i un dels millors que han passat per la Sala Tallers. Sense dubte aquesta temporada portarà gravat el seu nom i espero que no sigui l'única. Bravo.

L'OMBRA AL MEU COSTAT

by on 12:13
TEXT i DIRECCIÓ: MARILIA SAMPER TRADUCCIÓ: MARC ARTIGAU INTÈRPRETS: ANNA MOLINER, CRISTINA PLAZAS, ÀLEX CASANOVAS, DAVID VERT, ÒSCAR...


Desde que ví Fedra (Sala Beckett) a inicios de la temporada, tenía ganas de entrevistar a esta dramaturga. Después de aquel montaje, vino Dos punkis y un vespino al Teatre Gaudí y ahora recala en la Sala Tallers del TNC con su T6, L’ombra al meu costat, un texto sorprendente, lleno de juegos teatrales, de tensión dramática y con una gran poética. Esta temporada lleva grabada su nombre y esperemos que a partir de aquí, vengan muchas más. Marilia Samper, recordad su nombre.

Te propusieron hacer un T6 y pensaste “Voy a hacer un dramón” o ¿cuál fue el proceso?

Me propusieron hacer un T6 y me entró un miedo atroz. Me cogió tan de sorpresa que me empecé a plantear primer porqué yo, cosa que le tengo que agradecer al Sergi (Belbel) porque ya desde el Institut del Teatre me animaba para que escribiese. Yo escribo poco porque escribo cuando me apetece contar algo, me cuesta trabajar por encargo. Por ejemplo Fedra de Q-arts de Teatre fue un encargo pero tardé un año en escribirla. No quiero escribir por escribir. Aquí era por encargo, con unos plazos y condiciones fijas, pero tuve que empezar a buscar qué cosas me motivaban. No sabía, tampoco qué género escoger, sí es verdad que me siento más afín al drama que a la comedia. Pensé varias cosas pero al final me decanté por esta historia sobre la desaparición que ya hacía tiempo que quería escribir pero que había dejado de lado porque no encontraba la forma. Quería escribir sobre cómo se vive en el seno de una familia una desaparición.

Dices que escribes sobre lo que te conmueve, sobre lo que te hace sufrir, pero que no escribes grandes historias, ¿ésta no es grande?

Realmente es la primera vez que he construido una trama un poco más compleja porque mis textos siempre son viajes personales, no pasan muchas cosas. Una de las críticas más duras que he recibido sobre L’ombra al meu costat es debido a que no queda resuelta la historia, pero para mí no era lo importante.

¿Es una historia real ficcionada o todo es ficción?

Son partes de diferentes noticias que yo había leído hacía tiempo. Quería reflejar cómo se dirigiere ya no sólo la desaparición sino además cuando se da el caso de tortura y ensañamiento con la víctima, cómo lo lleva su familia.  Me he arrepentido durante el proceso un montón de veces porque me ha costado bastante escribir el texto, tuve dificultades para encontrar una estructura válida, la imposición de un reparto fijo con sus características de edad también influyó. Incluso a mitad de proceso estuve a punto de dar marcha atrás, y no lo hice porque pensé que no tendría tiempo de empezar otra cosa. Sino lo hubiera hecho. Sé que es una apuesta arriesgada, pero era sobre lo que quería hablar. Creo que cuando conseguí desligarme sobre lo que estará bien y no lo que no, lo que la gente pensará, es cuando pude encarrilar el texto y terminarlo.

Has centrado la historia en dos personajes, la chica que desaparece (Anna Moliner) y uno de sus amigos (Òscar Castellví), sobre todo la segunda parte, dejando de lado el dolor de los padres, ante la nueva situación, ¿por qué?

Primero para no caer excesivamente en el dramatismo. Es un punto que discutí bastante con Cristina (Plazas) e incluso Sergi (Belbel) me sugirió que mencionara algo sobre la madre al final, pero me parecía una vulgaridad tener que incluir dos o tres frases que explicaran la situación de la madre. Prefería que la gente lo entendiera o no, o se preguntara porqué ese personaje toma la decisión que toma. Y esa decisión queda reflejada en Alba y en el personaje de Óscar durante el resto de la obra y vemos cómo les afecta.

El montaje está lleno de sorpresas que mantienen al espectador con la atención al 100%, ¿en el proceso de escritura ya piensas en la reacción que puede tener el espectador?

Sí y no. Quizás más en la puesta en escena, pero sin duda no me esperaba determinadas reacciones del público. Por ejemplo, me sorprende que hay gente que dice que es un texto muy duro y que sale bastante afectada. Este hecho me sorprende porque para mí nunca lo ha sido. De hecho, mi gran temor es que fuera un melodrama ñoño. Cuando acabé de escribir el texto, empecé a peinarlo porque pensé que sería un culebrón insufrible.
Con respecto a la sorpresa final, pretendía jugarlo así, dejando pistas pero no para que todo el público lo viera, simplemente como permitiendo que el que viera todos los niveles de la obra lo pudiera averiguar.

La obra empieza muy feliz, con una felicidad casi irreal, pero en menos de diez minutos comienza el sufrimiento y casi hasta el final dura el drama, pero has decidido acabarla con un final feliz, ¿por alguna razón en especial?

Quería presentar a una familia con una relación deliciosa, al principio para que luego también viéramos cómo se iba desintegrando esa relación. A mi me gustaba esa elipsis temporal de contar inmediatamente, de pasar de ese momento dulce al desasosiego de la desaparición de Alba. Porque en realidad, en la vida te pasa, en un segundo te cambia todo.

Una de las sorpresas es la introducción de un personaje extraño (Albert Prat), que nada tiene que ver con la familia, ni con Alba. ¿Qué papel representa?

En todo el proceso de documentación que hice para escribir la obra, totalmente anárquico, entre las cosas de prensa que utilicé, usé una historia que creo que sucedía por la zona de Tarragona hace unos años, un par de magrebíes fueron detenidos por unos asaltos con violación y más tarde se descubrió que eran inocentes. Estuvieron muchos años en la cárcel, todas las víctimas en ruedas de reconocimiento, los acusaron. Finalmente, los psicólogos explicaron que cuando una persona sufre un ataque así, sólo busca un culpable y si tiene algo parecido al de verdad dirá que es él por la necesidad de justicia. Es muy difícil culpar a una persona de tu propia familia o entorno, que suele ser los culpables que a uno de fuera. Este personaje es el cabeza de turco, pero a la vez es tan evidente que es inocente que hasta duele acusarlo.

¿Le acusan todos menos la madre?

Por eso también quería que existiese ese personaje. Cuando una persona lo ha perdido todo, como es el caso de la madre (Cristina Plazas), de pronto se crean vínculos inesperados con gente que se puede encontrar en la misma posición que tú. Es una historia de “amor” paralela, de dos seres que no tienen nada y que juntos se pueden ayudar de alguna manera. Para mí, son las escenas que fueron más fáciles de escribir y las que más me gustaron de montar. Además el trabajo que ha hecho Albert (Prat) es increíble, que después con la distancia del escenario no se visualiza del todo, pero en la sala de ensayo, la mirada de Albert era brutal.

A pesar de todo el sufrimiento has decidido que tenga un final feliz, por qué razón?

En el fondo cuando tu escribes algo, aunque no escribas sobre ti, de alguna manera lo haces o muestras la visión que tienes de la vida. El final feliz apareció sin querer, yo escribí el texto para hablar de otra cosa, quería hablar de la salvación, sobre la capacidad de rehacerse y por mi experiencia vital era necesario porque la capacidad de superación está en cada uno de nosotros y es necesario para seguir viviendo, aunque sea difícil de creer después de que te haya pasado una cosa así. El día de la primera lectura, llevé como referente el caso de Sabine Dardenne, una chica belga que fue secuestrada a los ocho años y sometida a abusos sexuales y que ha relatado su experiencia un libro cómo ha conseguido llevar una vida normal, incluso su familia fue la quien recibió atención psicológica, pero ella no.

Además de los actores que pertenecen a la compañía del T6 (Oriol Genís, Àngels Poch, Anna Moliner y Òscar Castellví), has escogido a dos pesos pesados como Álex Casanovas y Cristina Plazas, ¿por alguna razón especial ellos y no otros?

Cristina Plazas fue mi primera opción desde el principio. Además, recuerdo que cuando lo propuse desde el Nacional me dijeron que sería muy difícil porque estaba trabajando el televisión en Madrid y, para sorpresa de todos, fue que sí inmediatamente. Ella tuvo fe en el proyecto desde el principio, sin ni siquiera haber leído el texto, sólo con mis explicaciones de lo que quería escribir. Y a partir de ahí comenzamos a buscar su partenaire, el personaje masculino. Fue bastante difícil por el tipo de hombre que buscaba, la edad, están trabajando todos, y sobre todo tenía que ser un actor potente para estar al lado de Cristina porque es brutal, tenía que ser un actor que la acompañara, que ella no se lo comiera. Y fue el Nacional el que me propuso al Álex porque ya estaba haciendo El mercader de Venècia, le pasé el texto y aceptó. Y el caso de Albert Prat fue distinto, porque yo quería que su personaje lo interpretara un inmigrante frágil como los magrebíes que venden bolsos por las calles. Y un día ví a Albert y comencé a imaginarme que podría ser el ideal para interpretar a este personaje, y creo que ha sido un gran acierto por su dulzura y la extrema debilidad que ha aportado al personaje.

Particularmente me encanta la escenografía, sobre todo la metáfora del bosque, ¿Cómo se te ocurrió esta puesta en escena?

Tenía la idea desde el principio de que el bosque invadiera la casa. Pero claro sabia que quería tener esa presencia allí, pero a la hora de montarla no sabía cómo conseguirla. Y al escribir la escena del sueño, ya menciono como de repente aparece un bosque. Entonces Enric Planas, el escenógrafo, empezó a sufrir para intentar llevarlo a cabo porque en la Sala Tallers no lo puedes hacer todo por las condiciones técnicas que hay, no puedes subir y bajar cosas, se tiene que montar. Me hubiera gustado que el techo también desapareciera, pero no era viable. Pero Enric encontró una solución, con los mismos pilares de la casa se construye la idea del bosque. Además, me ayuda a crear el juego de luces y sombras, ese punto tenebrista que adquiere la obra, como si estuviera entre la pesadilla y la realidad. Porque es un espectáculo básicamente emocional y sensorial, es decir, la función del tiempo y la acción está guiada por el recorrido emocional de los personajes.

Escribes en castellano y después te lo traducen al catalán (Marc Artigau), ¿pero no se pierde nada por el camino? ¿No te has planteado montarlas en castellano o es porque tendrías un circuito más cerrado?

No es necesario. Aquí el teatro se hace en catalán y está bien. No tengo ninguna necesidad de cambiarlo, a no ser que algún día me dé por escribir en verso, que no es el caso. No me lo he planteado. Con Dos punkis i un vespino si hay la opción de hacer bolos fuera, por supuesto la haríamos en castellano, pero aquí es necesario hacerlas en catalán. De hecho me encanta como las traducciones que hace Marc Artigau, que es también poeta y sabe interpretar perfectamente mis textos.

Hace dos meses entrevistaba a Llàtzer García y le decía que esta era su temporada y él me respondía que era la temporada de Marilia Samper. ¿Te queda algún proyecto o después del T6 coges vacaciones?

Estoy escribiendo unos textos para Q-Arts de Teatre para el Grec, que se representará dos días al Espai Lliure, Udol, el título viene de un poema de Alan Greenberg Howl. Es un espectáculo muy visual dirigido por el Joan Maria Segura de Egos Teatre, básicamente de movimiento y música y hay algunos textos que yo les he escrito para que les sirvan de camino. Es un espectáculo que trata sobre el arte, la visión que tenemos de él o como nos gustaría, cómo se vive desde dentro un proceso creativo. Son textos de diferente índole, hay textos que son de humor, otros más poéticos. Y además dirijo a Parking Shakespeare Trabajos de amor perdidos. Éste será mi año pero el que viene no lo es porque de momento no tengo nada. Pero bueno, todo viene cuando viene.

Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis) Fotos: David Ruano