Mostrando entradas con la etiqueta Marcel Borràs. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Marcel Borràs. Mostrar todas las entradas

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: NAO ALBET y MARCEL BORRÀS con la colaboración de JUAN MIRANDA
CREACIÓN e INTERPRETACIÓN: NAO ALBET, ALFREDO BACCETTI, DALLAS BAYLEY, MARCEL BORRÀS, MICHAEL DILIGENT y KRISTINA WESTAD
COMPOSICIÓN MUSICAL: NAO ALBET y MARCEL BORRÀS  a partir de las composiciones de BADBADNOTGOOD
DURACIÓN: 50min
FOTO: FELIPE MENA
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA, LA BRUTAL, TEMPORADA ALTA y CCCB
TEATRE CCCB

En su búsqueda por acercarnos a nuevos mundos, nuevos lenguajes, nuevas maneras de contarlo lo mismo pero diferente, el dúo Nao Albet y Marcel Borràs han combinado el pensamiento ilustrado con el mundo del Skater. Diferentes, sí, no hay duda pero que al menos por 50 minutos parecen tener más cosas en común de las que parecía a simple vista.

El telón de fondo es la libertad definida a través de un sinfín de frases de escritores y filósofos como Platón, Molière... monólogos sobre qué papel juega la universidad en el aprendizaje humano y el eterno dilema si es el conocimiento quien otorga al hombre la libertad.

 Pero la parte más sorprendente es la coreografía dancística de los cuatro 'esqueiters', que no sólo actúan si no que ellos y sus tablas se mueven rítmicamente al compás de la música y junto con el juego de luces, protagonizan la que es sin duda la imagen más preciosista del espectáculo.

 El humor y la multiplicidad de idiomas: castellano, inglés, francés, italiano y noruego es otra de las señas de identidad habituales en los montajes de Nao Albet y Marcel Borràs que no pueden faltar. Y, aunque Los Esqueiters no van en la onda de Mammon, uno de los mejores montajes de la temporada y que ha dejado el listón creativo muy alto, Los Esqueiters es un agradable entretenimiento para las calurosas tardes de verano.

LOS ESQUITERS

by on 18:00
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: NAO ALBET y MARCEL BORRÀS con la colaboración de JUAN MIRANDA CREACIÓN e INTERPRETACIÓN: NAO ALBET, ALFREDO B...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

TEXTO: JOAN SALES
ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU BENITO, MARCEL BORRÀS, AINA CALPE, JOAN CARRERAS, LAIA DURAN, TONI MIRA, PAU ROCA y MAR ULLDEMOLINS
DURACIÓN: 3h 15min (con dos entreactos incluidos)
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y HEARTBREAK HOTEL
SALA PETITA (TNC)

Palabras mayores adaptar una obra como Incerta Glòria a la escena, pero si detrás está Àlex Rigola, la cosa da menos miedo. No conocía la obra, no he sido de esas personas que admite haberla devorado, pero de historias de la Guerra Civil aquí o allá conozco. Avisada estaba que durante la primera parte había una amalgama de personajes, pero a los que llevamos muchas series a nuestras espaldas, este hecho no nos debería asustar aunque aquí no haya un rewind posible.

Una vez metidos en harina, de la primera parte impresiona casi más la puesta en escena que la historia en sí. La sala petita desnuda, o más oscura de lo que nos tiene acostumbrados, con un mobiliario que nos produce una sensación de frío, más allá del que nos producirá algunas de las palabras pronunciadas. Sin duda la interpretación clave de esta parte corre a cargo del Pau Roca, y sobre todo en la escena final que es memorable.

En la segunda parte me hubiera quedado toda la vida, pasamos del frío a la ternura, dios mediante un intermedio, con una espectacular Mar Ulldemolins, cuya interpretación pone los pelos de punta y nos deja lágrimas en los ojos. Una escena muy íntima, donde el tiempo pasa volando y al volver a la realidad de la sala sientes un y mil punzadas en el estómago.

La puesta en escena de la tercera parte es espectacular, grandilocuente. Quizás sea el tiro certero final para un cúmulo de sensaciones que vas acumulando durante toda la obra y que estalla definitivamente. 

La dirección magistral de Àlex Rigola rezuma en todo el montaje, desde la dirección de actores a una puesta en escena espectacular (de Max Graenzel, escenografía, y August Viladomat, iluminación). Las palabras y los pensamientos de los personajes de Joan Sales son un cúmulo de vida, muerte, religión, ética, estética, amor o política y, aunque la tijera era necesaria en una obra literaria tan amplia, la esencia está en cada discurso, en cada réplica. La obra explica una historia ardua, pero que se entiende. Siempre nos quedan las estanterías de cualquier biblioteca para profundizar en ella.

Dichosos sean los ojos que me han servido para presenciar la mejor obra del Teatre Nacional de Catalunya esta temporada, con entradas agotadas desde hace días, muchos esperan que la temporada que viene alguien la vuelva a programar. La gloria aunque incierta es un éxito seguro y merecido.

INCERTA GLÒRIA

by on 17:19
TEXTO: JOAN SALES ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU BENITO, MARCEL BORRÀS, AINA CALPE, JOAN CARRERA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,
Font: Laura Serra (ara.cat)
La companyia La Brutal, que codirigeixen David Selvas i Julio Manrique, ha fet un Occupy Espai Lliure. Durant els pròxims tres mesos, tres espectacles de la seva factoria ocuparan la sala petita de Montjuïc. Es tracta d’un projecte insòlit, no només perquè Tot pels diners és un tríptic que aborda una mateixa temàtica des de tres mirades diferents -i això ja implica que s’han produït de cop tres espectacles de nova creació amb textos de dramaturgs catalans-, sinó perquè és una companyia privada la que ha projectat tot el cicle sencer que després acull i coprodueix un teatre públic. Nous temps, noves fórmules. 
La voluntat de trencar inèrcies i connectar amb nous temes i públics són precisament els puntals filosòfics de La Brutal. “Volem parlar del que està passant a la societat, de coses que ens toquen, i donar joc a veus que ens agraden i interessen. Volem teixir complicitats amb els públics que estan mirant les sèries de la HBO i els fa mandra anar al teatre, amb els quals ens sentim identificats”, explicava ahir Selvas. 
A Tot pels diners La Brutal han fet la funció de comissaris d’exposició. Van buscar un tema actual i provocador (els diners en relació amb l’art, amb l’estructura social i les relacions personals), van optar per llenguatges i formats diferents però sempre contemporanis (i d’aquí l’elecció dels tres autors a qui van encarregar les peces) i van imaginar maneres per fer que el públic visqui “una experiència” total: per això hi haurà videoinstal·lacions de Mürfila, activitats paral·leles i fins i tot estudien programar el tríptic sencer, com si fos una temporada sencera de House of cards (el Lliure ha creat un abonament especial de 12 euros per espectacle). 
Les obres són del tot independents en estètiques i arguments, però comparteixen un nexe temàtic, una caixa escenogràfica i un personatge que les creua totes tres, interpretat per l’actor Manel Sans. La resta d’actors són diferents en nombre i noms a cada peça. “Ell és com Batman, que a la història ha tingut diferents dibuixants però al final és el mateix personatge amb els mateixos poders”, deia Marcel Borràs. “Per a mi és un personatge que encarna la cultura del pelotazo però des del punt de vista del perdedor”, afegia Iván Morales. 
Una paràbola de la guerra a Síria
El tàndem creatiu de Marcel Borràs i Nao Albet encetarà el cicle amb Mammón -del 10 al 26 d’abril-, un títol que prové, diuen, d’“un mite fenici que significa riquesa i prosperitat”. En la història que Borràs assegura que li va explicar un arqueòleg quan va visitar Síria el 2011, Mammón és una divinitat que descendeix del cel i acaba portant pel pedregar tot el poble d’una vall que estava plena de riqueses naturals sense explotar i on no hi havia ni rastre d’odis, enveges i mals pensaments entre els habitants. “El mite té forts paral·lelismes amb la situació del país i es pot extrapolar a la condició de l’home en relació amb els diners, amb l’avarícia”, deia Albet. Alhora, a la ficció hi sumen la suposada creació d’una tragèdia teatral que té problemes de finançament. A Albet, Borràs i Sans els acompanyen en escena Javier Beltrán, Paula Blanco i Mima Riera. 
Dominar el món des del Poble-sec
Iván Morales també beu d’un mite antic, Cleòpatra -del 6 al 24 de maig a l’Espai Lliure-, per abordar diverses problemàtiques socials d’actualitat (la prostitució, la transformació de barris com el Poble-sec, el 15-M, la participació política) a través d’una història “de personatges que ens importen, perquè són els nostres veïns”, diu. Els interpreten Sans, Clàudia Benito i Anna Azcona. 
Rates per a un sistema podrit
A L’onzena plaga, de Victoria Szpunberg -del 4 al 21 de juny-, hi ha una veritable plaga de rates a casa d’una parella tan precària que no es poden ni separar per culpa dels diners, però les rates en el fons són símbol “d’una plaga sistèmica, invisible, que ho converteix tot en mercaderia”, diu l’autora. Els sis actors de la Kompanyia Lliure, Selvas i Sans viuran la “decadència de la burgesia, que s’ha d’acostumar a viure sense diners i a deixar activitats diàries com comprar”.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,
Font: Belén Ginart (ara.cat)
Hi ha col·legues que per matar el temps se’n van de festa, xategen amb altres col·legues, es desafien a la Wii, organitzen un partidet de futbol o surten a córrer. Però també n’hi ha, com el Nao Albet i el Marcel Borràs, que decideixen muntar una obra de teatre, la qual cosa, en el seu cas, implica filosofar sobre què és la llibertat, treure profit del grau d’estudis literaris que cursen actualment (tots dos són a segon), confrontar la intel·lectualitat amb la dimensió més física de l’ésser humà i arriscar-se portant a escena actors no professionals. 
Poseu-hi soroll de patinets, música en viu, dansa contemporània i vestuari del Segle d’Or i captareu una mica el perfum de Los esqueiters -“Un procés obert de creació”, el defineix el Marcel Borràs-, que estrenen avui al festival Temporada Alta en el marc de la Setmana de la Creació Contemporània, una programació basada en talents trencadors i l’ús de llenguatges contemporanis. 
“Ens vénen al cap moltes idees”, diu el Marcel. “I aquest cop teníem ganes de fer coses que no sabíem fer, és com una manera de dir que no passa res per atrevir-s’hi”, afegeix el Marcel. O potser és el Nao qui parla, perquè la sintonia que hi ha entre ells els porta a anar-se interrompent per explicar a dues veus una mateixa idea: la d’afavorir sobre l’escenari una trobada impossible entre uns intel·lectuals i un grup de skaters, posar-se i posar-los en tensió. “Intentant fer coses que no sabem fer”, diuen. Els dos creadors expliquen per què els skaters van ser el punt de partida de la peça: “Simplement perquè ens agraden”. I d’una manera també “molt lliure” han anat donant forma a un espectacle de fronteres flexibles entre diversos gèneres, però que s’apropa més a la performance que no pas al muntatge teatral convencional. 
I és que el Marcel Borràs i el Nao Albet tenien moltes ganes de desmarcar-se de la seva anterior trobada escènica, Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, una obra canònica en el sentit que partia d’una dramatúrgia molt tancada i uns personatges molt definits. L’experiència els va provocar patiment per un excés de responsabilitat. “El text era nostre i teníem la sensació que la creació depenia només de nosaltres”, recorda el Nao. Per tant, van decidir fer un treball de creació col·lectiva en què ells juguessin el paper de dinamitzadors (malgrat que també hagin acabat consignant la dramatúrgia i que signin la direcció de la peça) i la interpretació estigués en mans d’actors no professionals. 
Van fer treball de camp per escollir els companys d’aquest viatge, que, de moment, està resultant “menys estressant, més divertit”, que el seu anterior projecte. A la plaça del Macba i en altres llocs especialment estimats pels skaters de tot el món van reclutar els tres nois i la noia (del Canadà, els Estats Units, Noruega i Itàlia) que hi participen, cadascú en la seva llengua materna, amb sobretítols en català i anglès. Van haver de descartar altres candidats que no tenien cap interès a actuar en un teatre. I tot i que estan convençuts d’haver fet “un bon càsting” perquè han trobat “tipus i energies molt diferents”, han hagut de tenir molta paciència amb els finalment escollits. Perquè la sensació de llibertat que sovint reivindiquen els skaters per explicar la seva passió per la taula amb rodes pot comportar una certa anarquia i al·lèrgia al compromís. 
“Podien arribar una hora o dues hores tard als assajos, o directament podien no aparèixer i l’endemà donar-te tota mena d’excuses”, diu el Nao. I no hi havia manera de reemplaçar-los perquè tots han posat molt d’ells mateixos en un espectacle en què patinen molt poc. El que més fan és ballar. Estimulats per uns filòsofs occidentals del Segle d’Or (interpretats per Borràs i Albet, vestits amb robes de l’època), decideixen provar de sentir-se lliures no amb la taula, la zona de confort a què estan acostumats, sinó amb el ball, que és nou per a ells. 
I amb una caracterització d’època que contrasta clarament amb les robes actuals i desenfadades dels skaters, Borràs (a la bateria, amb una tècnica que ha millorat molt des dels inicis dels assajos) i Albet (al piano) serveixen en directe la banda sonora de l’espectacle. “Fem versions dels temes del grup canadenc BadBadNotGood”, expliquen els creadors, que voldrien poder comptar amb els músics de la banda original en alguna de les funcions de Los esqueiters. Confien que n’hi haurà moltes. A l’estiu seran al Grec (“Com que es tracta d’un espectacle viu, potser aleshores serà molt diferent de com és ara, també ho seria si en comptes d’avui l’estrenéssim d’aquí una setmana”), i esperen poder viatjar molt amb la peça i, fins i tot, anar-la adaptant al lloc on es faci amb skaters locals.
‘Los esqueiters’  (Setmana de la Creació Contemporània. Temporada Alta). Dir.: Nao Albet i Marcel Borràs. Amb Kristina Westad, Alfredo Baccetti, Michael Diligent, Dallas Bailey El Canal (Salt) Dv. 21. 18 h. 12 €
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

CREACIÓN y DIRECCIÓN: IVAN MORALES
DRAMATURGIA y COACH: ANNA ALARCON
INTÉRPRETES: MARCEL BORRÀS, LAURA CABELLO, ÀLEX MONNER, ORIOL PLA i XAVI SÁEZ
DURACIÓN: 1h 40min
PRODUCCIÓN: GREC 2013 FESTIVAL DE BARCELONA, CCCB, BITÓ PRODUCCIONS, CAET y COMPANYIA PRISAMATA
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Entré con miedo a el Lliure de Gràcia. Tenía demasiado presente el recuerdo de Sé de un lugar, los comentarios de amigos y conocidos nos habían sido demasiado halagüeños y algunos incluso me disuadían a no ir: "No es tu tipo de obra" (me encantaría saber cuál es mi tipo de obra). Pero pese a todo me decidí a entrar en una sala donde el 80% del público era adolescente. 

No habían pasado ni diez minutos y ya me había olvidado de Sé de un lugar, de que no era mi tipo de obra y me había dejado llevar por la trama y los personajes. ¡Y qué enganche! No sabia si estaba en el 2014 o a principios de los 90, la atmósfera me trasladaba de una época a otra. Referencias actuales pero teñidas de aquellos noventa del siglo pasado.

Héroes desdichados, sueños rotos, ansias por triunfar y cada personaje con una historia por contar, nada aburrida. Una Jam o un concierto. El público en gradas, pero presente, alusiones a no ser una pared, sino a involucrarse en la historia. Personajes dispares pero con coincidencias, historias de vida pero no necesariamente urdidas para atrapar a la jauría de adolescentes que poblaban la sala. Jo Mai habla de adolescencia pero va más allá, a los que ya la hemos pasado hace años, no nos es indiferente, nos toca y nos hace pensar en los "ninis" actuales.

Disposición a tres bandas del Lliure de Gràcia, escenario vacío en el medio, solamente los instrumentos, guitarras y batería  forman parte de una escenografía que no necesita muebles sino palabras y actores creíbles que las llenen. La banda comienza a tocar, Jo mai os diré cuál es mi tipo de obra porque Jo Mai lo sabré. Pero si sé, que he salido de Jo Mai hipnotizada, así que quizás esté en el buen camino. 

JO MAI

by on 19:21
CREACIÓN y DIRECCIÓN: IVAN MORALES DRAMATURGIA y COACH: ANNA ALARCON INTÉRPRETES: MARCEL BORRÀS, LAURA CABELLO, ÀLEX MONNER, ORIOL P...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: NAO ALBET y MARCEL BORRÀS
INTÉRPRETES: NAO ALBET, MARCEL BORRÀS, GIL BREBELÉS, ÒSCAR CASTELLVÍ, LAIA COSTA, ALINA FURMAN, ORIOL GENÍS, FRANCESCA PIÑÓN i DAVID VERT
DURADA: 1h 40min
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETINA (TNC)

He tardado demasiado en ir, y he ido con todos los spoilers del mundo, sin ver la obra me la sabía de memoria, craso error para aquellos que no saben mantener su boca cerrada y nos fastidian la película. Con todas las opiniones escuchadas y los ojos bien preparados para esta gamberrada sin medida entramos en el último T6.

Sin esperar un teatro convencional, que nunca han practicado Nao Albet y Marcel Borràs si me esperaba una obra más elaborada de lo que me encontré. Salvo los últimos 15 minutos, la dramaturgia y su dirección dramática hacen aguas. Es obvio que estamos delante de una generación que ha crecido delante de una y mil pantallas y que ya todo esta inventado y a la hora de reinventar uno se puede quedar con pedazos de otras cosas y que al querer unirlos falte coherencia.

Hay momentos de toda índole, quizás porque tenga demasiado fresca la serie británica Utopia, hubo momentos en que el juego de rol se parecía aquel. El mítico Funny Games de Haneke también hacía su aparición, aunque lejos de tener un poder visual como él. Hay instantes en los que puede parecer divertido y otros el sopor de no entender nada y entenderlo todo hace presencia y uno se revuelve en el asiento pidiendo la hora.

Interesantes ciertos momentos en los que sólo aparece en escena Nao y Marcel. Aunque el interés asciende cuando aparece por primera vez el personaje de Laia Costa, aunque quizás se ha estirado demasiado la historia para que tuviera la duración pedida y hay momentos en que ni Laia puede salvar.

Claro interés de la dramaturgia por tender hacia una puesta en escena y una narrativa muy parecida a la alemana contemporánea. Pero ¿es ser moderno, hipster y muy cool poner cuatro lucecitas en la escenografía e introducir un personaje hablando en alemán? 

Nao Albet y Marcel Borràs han demostrado en otras ocasiones que su estilo de contar historias es interesante y toda una luz entre otras dramaturgias catalanas contemporáneas. Esta vez, creo que la diana se les ha hecho muy grande y no han sabido apuntar con precisión para llevarla a un terreno de lo próximo.

Muchos efectos especiales que no encubren una débil dramaturgia donde las pistolas y los tiros vuelven a tener demasiado protagonismo. Esperemos que eso sea algo generación, que en próximos montajes se preocupen de mostrar otras armas, no les vaya a salir el tiro por la cultata, como ha pasado en esta ocasión. Por cierto, Auf Wiedersehen, Belbel!
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,
ara.cat

 N.A. |Quan vas saber que et volies dedicar al teatre?
M.B. |El meu pare era pallasso i la meva mare contacontes, i jo ja veia teatre des de molt petit. Però el cop que ho vaig veure clar va ser quan tenia 8 anys i vaig anar a veure el Cirque du Soleil. Recordo que hi havia tres pallassos que ho feien molt bé i vaig riure tant que vaig decidir que volia ser pallasso i treballar en un circ. Després em va agafar més pel teatre.
Què faries si no et dediquessis al teatre?
M'agradaria tenir una barca i treure-li partit d'alguna manera per poder viure'n i viatjar pel món. És el meu somni idíl·lic.
On trobes la motivació?
Fent teatre. Potser no tant actuant sinó des de la part de direcció i de dramatúrgia. L'oportunitat de poder explicar coses que sento, que veig que passen al món i que m'agradaria que fossin diferents. Utilitzar el teatre com a element crític envers el que passa al món.
¿Et canses del tipus de vida d'artista?
De vegades sí. Prefereixo tenir un rodatge o aixecar-me a les 7 del matí per anar a classe a les 8. Ara portem dos mesos que estem escrivint aquesta obra que estrenarem i costa més llevar-se d'hora. M'avorreix més aquesta vida.
Qui són els teus tres creadors preferits?
En música l'Elliott Smith. En teatre m'agrada el Rodrigo García. I en cine el Todd Solondz (el director de Happiness , Cosas que no se olvidan...)
¿És veritat que tens un afer amb Aina Clotet?
No, no.
Què et veus fent en el futur: dansa, teatre o cinema?
Teatre, perquè és el que més m'agrada i on em sento més reconegut i realitzat. Tot i que com a espectador cada cop m'agrada més la dansa, perquè és el que més em sorprèn.
On vivies quan eres petit?
Els meus pares eren hippies de ciutat que se'n van anar a viure al camp. Jo vaig néixer en una casa de Ridaura, i després vaig viure a Olot. Els meus primers records són en una casa del carrer Fontanella, a Olot, en un balancí, el sol entrant per la finestra i un terra de parquet.
D'Olot de tota la vida...
Sí, sóc olotí, i orgullós. Olot té el mèrit de ser el segon lloc del món on un McDonald's ha hagut de tancar. Recordo que havia anat a moltes manifestacions perquè el tanquessin i tenia uns amics que van robar el pallasso Ronald. Per Sant Joan hi anàvem a tirar petards. Finalment el vam fer fora.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,
ara.cat

 M.B. |Quin és el primer record que et ve al cap?
N.A. |Quan tenia 7 anys em vaig fer un esquinç al peu i vaig passar-me tot l'estiu enguixat. A finals d'agost, quan quedaven dues setmanes per començar l'escola, em van treure el guix i, baixant excitadíssim des de casa meva cap a la plaça del poble perquè ja podia córrer, em vaig tornar a fer un esquinç. I els últims dies d'estiu que em quedaven me'ls vaig passar sense sortir de casa.
¿Alguna anècdota del grup de música amb què toques?
La nostra primera cançó la vam crear fent campana, al pati de l'escola. El Miquel tocava la guitarra i la cançó es deia Rojito i anava sobre Juan Rojo, que era un nen gallec. Feia així: "Él fumaba muchos porros, costo y marihuana, un dia lo pillaron y lo echaron de clase". Era d'estil Ska-P, després ja no hem tornat a fer res semblant, és el primer que ens va sortir amb 14 anys.
Què t'agradaria ser si no fossis músic ni actor?
És difícil. Em vénen el cap moltes professions que m'agradaria fer. Potser advocat, vinc d'una família d'advocats per part de mare. El meu avi sempre m'ha dit que hauria de fer la carrera de dret i que hauria d'aprofitar aquests dots interpretatius que tinc per fer judicis, que segur que els guanyaria tots.
Digues, quin superheroi t'agradaria ser?
Un X-Men.
Però quin? N'has de triar un.
No me'l puc inventar? Per exemple, l'home invisible. Vull ser col·lega del Lobezno i fer unes canyes amb ell. Tot i que el que també m'agradaria seria poder volar.
A quin lloc t'agradaria viure que no fos Barcelona?
A Liverpool, estudiant al LIPA (The Liverpool Institute for Performing Arts). Vaig intentar entrar en aquesta escola, on fan dansa, teatre i música, però no em van agafar i vaig tornar.
Quina obra t'agradaria dirigir algun dia?
Pesadilla antes de Navidad, el musical. Fer una versió teatral d'aquesta pel·lícula de Tim Burton per a nens de 10 anys, i jo interpretar-hi el Jack.
Què faries durant la teva última setmana de vida?
Passar-me-la tota amb la persona que més estimo en aquest món. Amb tu hi passaria una tarda.
¿I si tinguessis temps d'organitzar la teva festa d'enterrament?
Convidaria molta gent a Vilamanya, al camp, i faria una big party. Voldria que s'ho passessin bé i que no pensessin gaire en mi. Així, desenfadat.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,


Font: Juan Carlos Olivares (ara.cat)
Quan es declari l'hora H del col·lapse del teatre català no hi haurà la temuda extinció completa. Els primers senyals de debilitat induïda dels escenaris sistèmics conviuen amb una oferta alternativa que assimila amb inconscient èxit l'instint de supervivència del teatre de Buenos Aires a partir de la crisi de l'hivern del 2001. Fa molta por quan determinats personatges que compten esmenten amb admiració interessada els efectes de la precarització de l'escena argentina. Estan encantats d'aplicar a la creativitat artística el perfil dels bacteris anaeròbics, sobretot aquells que acceleren el seu creixement amb nivells d'oxigen tensos. Estan convençuts que el talent es multiplica amb l'asfíxia econòmica.
La bohèmia de nou encuny es va instal·lar en sales de dimensions reduïdes, suficients per a espectacles de decorats mínims i repartiments ajustats, però el cicle expansiu s'ha acabat. S'imposa la involució de la maquinària teatral. Una operació com el trasllat del Lliure al Palau de l'Agricultura -després de descartar l'encara més ambiciós projecte de les Arenes- seria ara inconcebible. Fins i tot plantejaments de canvi controlat com la nova seu de la Sala Beckett al Poblenou s'ajusten per força a la nova realitat d'aturada i marxa enrere. La mudança s'acosta: s'emportaran la preciosa maqueta d'un teatre que no serà. Hi ha una acceleració del calendari, empesos per una economia de guerra. Serà a finals de la primavera del 2013, per estalviar als assistents de L'Obrador una triple pneumònia.
L'any del 'petit format'
Enguany hi ha hagut excel·lents exemples d'adaptació a les adverses circumstàncies que s'acosten. El teatre català exhibeix una gran fortalesa del seu software dramàtic. Ha passat amb èxit la prova de l'argentinització. Ha estat l'any del petit format, encara que algun títol entri a la llista amb certa liberalitat en els criteris de selecció, com L'ombra al meu costat, de Marilia Samper, estrena del T6 del Teatre Nacional. Però per autoria, complicitat generacional i trajectòria mereix estar al costat de les destacades obres de Nao Albet & Marcel Borràs, Josep Maria Miró, Joan Yago (representant La Calòrica), Jordi Casanovas (en la versió debutant), Marta Buchaca, Guillem Clua i Iván Morales. Una llista que podria dividir entre rebels i clàssics, sense que pressuposi una separació per mèrits: només és un intent de diferenciar entre els que practiquen la posada al dia dels gèneres dramàtics i els que d'alguna manera introdueixen elements que els subverteixen.
Entre els primers hi ha el thriller amb parella de policies de les Millors ocasions de Casanovas (Sala Flyhard), el sensible equilibri de la comèdia generacional Litus de Marta Buchaca (Flyhard i Espai Lliure) i la comèdia romàntica que Guillem Clua homenatja a Smiley (Flyhard). Al mig d'això hi ha Sé de un lugar, d'Iván Morales (La Caldera, La Seca, vestíbul del Teatre Romea). Integrat en el relat d'una trista història d'amor que evoluciona a lluminós relat d'amistat, però apocalíptic en l'ús de l'el·lipsi i la integració del públic per fer avançar la narració.
La manipulació del temps també és important per a dos exemples d'intencions més pertorbadores. A més de L'ombra al meu costat -un drama sobre l'absència sobtada amb les dimensions espai-temporals creuades-, també destaca en aquest aspecte El principi d'Arquimedes, de J.M. Miró (Sala Beckett) i la seva moviola i canvi de perspectives per desentranyar escena a escena un cas d'histèria col·lectiva davant un suposat cas d'agressió sexual a menors. I entre els radicals, la gamberrada arqueològica de La monja enterrada en vida (La Seca), un títol adscrit al grand-guignol de Jaume Piquet, rescatat com a deliri bastard per Nao Albet i Marcel Borràs i, per descomptat, l'aguda farsa política de L'editto bulgaro (Almeria Teatre) de La Calòrica. Un gènere minoritari. La farsa exigeix il·lusió de canvi. Però només hi ha conformisme a cabassos.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: JORDI CASANOVAS
INTÈRPRETS: MARCEL BORRÀS, ÀLEX CASANOVAS, LLUÏSA CASTELL, FRANCESC ORELLA, FERMÍ REIXACH i ROSA VILA
DURADA: 1h 25min (primera part)/ 15min (entreacte)/ 45min (segona part)
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i EL CANAL Centre d'Arts Escèniques Salt/Girona
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

És hora de parlar de teatre. Més enllà de que hi hagi o no un discurs independentista, Pàtria és una obra de teatre més a analitzar. I tal com diu i demostra el candidat en bona part de l'obra, la sinceritat és prioritària.

Jordi Casanovas és un gran autor de thriller, i aquesta trama podia haver sigut explicada en aquest gènere, li hauria donat si més no un ritme i una angoixa que no té. Tret de la història que bona o dolenta és la que és, la dramatúrgia per la que ha optat el Casanovas no és la més adequada. Li falta ritme, ha desfragmentat tant la història que la fa monòtona i pesada. Una trama amb més aspecte de continuïtat, sense tanta negror, hagués ajudat a l'espectador a fixar la seva atenció en la trama.

El millor del muntatge és la posada en escena, escenari allargat on desfilen els personatges entre diàlegs i monòlegs i amb una il·luminació excel·lent del David Bofarull, que ajuda a ressaltar la magnífica caracterització dels personatges que ha fet el Lucho Soriano i la Mariona Trias.

En les interpretacions hi ha per tots els gustos. Magnífic, com ja és habitual, el Francesc Orella, que hi viu i respira tota l'estona com el candidat de la "Pàtria". Però la interpretació que més sorprèn és la del Marcel Borràs, que interpreta al seu fill que pateix la síndrome d'Asperger, una mena d'autisme lleu. L'únic 'però' interpretatiu ve de la mà de la Lluïsa Castell, que darrerament passa pels seus papers sense quedar-s'hi. 

Independència a part, Pàtria és una obra de sentiments, de mentides, d'allò que voldrien ser i no som, en definitiva de vida. Pàtria forma part d'una trilogia sobre la terra, Catalunya, que el Jordi Casanovas va iniciar amb Una història catalana (que aquesta temporada es podrà tornar a veure a la Sala Gran del TNC). Lluny de la primera, dramatúrgicament, Pàtria es queda a mig camí i no acaba de quallar com l'anterior. No sempre és pot ser heroi, i aquesta vegada el Jordi Casanovas ha fallat el tret.

PÀTRIA

by on 17:21
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: JORDI CASANOVAS INTÈRPRETS: MARCEL BORRÀS, ÀLEX CASANOVAS, LLUÏSA CASTELL, FRANCESC ORELLA, FERMÍ REIXACH i RO...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) creu que ja té edat per preguntar-se qüestions complexes. Això és Pàtria, un text que, només fa un any, semblava poc creïble. L'obra, coproduïda per El Canal i el Teatre Lliure, imagina com un periodista es revolta en una retransmissió d'un debat, a sis mesos de les eleccions i, sense voler-ho, es converteix en el candidat predilecte de tota l'audiència. Més enllà encara, d'un grapat d'electors majoritaris. Dos dies abans de les eleccions, o sigui el pròxim 23 de novembre, no se sap per quin motiu desapareix, quan ja les enquestes el pronosticaven com el president que duria Catalunya a la independència. L'obra s'estrenarà divendres, Dia de la Hispanitat, al Teatre de Salt i farà estada del 18 d'octubre a l'11 de novembre al Lliure de Gràcia.
Francesc Orella és aquest presentador que s'atrevirà a parlar i a opinar com ho fa la gent del carrer, amb un discurs net sense l'artifici de l'ofici del polític. Casanovas s'imagina professionals de la comunicació com ara Miquel Calçada, Mònica Terribas i Jaume Barberà, o l'exentrenador del Barça Pep Guardiola. No ho fa amb cap Belén Rueda de torn, cosa que reflecteix la seva voluntat de fer una obra d'intriga de personatges, allunyant-se d'una comèdia de despropòsits. Sí que hi ha “respirs d'humor”, matisa l'autor i director Jordi Casanovas, tot i que les vivències dels personatges voregen la tragèdia.
Pàtria, més enllà de la trama –gran part de la qual no s'ha volgut revelar–, és una història de personatges, de com un periodista assumeix convertir-se en candidat, de com un candidat professional comprova la popularitat del nouvingut, de com una família s'ha de transformar per culpa de la tirania de l'agenda política. Orella s'erigeix com el candidat perfecte que tant podria atraure els que es van manifestar l'11 de setembre com els que van promoure una democràcia directa i de nova fornada al 15-M. “Ara –admet ell mateix–, jo no sé si em votaria.”
Al costat d'Orella, també hi ha Marcel Borràs (el fill del periodista), Àlex Casanovas (el polític professional), Lluïsa Castell (la dona), Fermí Reixach (un personatge del qual no s'ha volgut revelar res més que apareix en una escena sorprenent amb Borràs) i Rosa Vila (l'assessora del nou polític).
L'espectacle s'ha assajat “a la manera Vilafranca” de Casanovas. Els actors han anat coneixent el futur dels personatges amb comptagotes, assaig a assaig. La trama no ha variat gaire, però Casanovas sí que ha integrat tots els matisos que aportaven els actors en els assajos. Aquesta suma de factors ha aconseguit que tots els personatges siguin molt humans, complexos. Lluïsa Castell sentencia: “La mare, no sé si és gaire creïble, però jo l'entenc molt.”
El 2008, Casanovas (acompanyat de Santi Ibáñez) va fer un espectacle que beu d'aquesta voluntat popular, que un ciutadà corrent pugui aspirar a la presidència del govern, Míting. S'hi presentaven com si fossin un nou partit polític: “Ens van arribar 2.500 sol·licituds d'afiliació que ens deien on podien ingressar aportacions per fer realitat aquell partit!” La realitat, però, ha superat la ficció. Tant és així, que el que avui sembla una obra oportunista és en realitat una trama que ha quedat engolida per la realitat social.
Jordi Casanovas ja va fer una obra sobre la identitat catalana al T6 del TNC, Una història catalana, el 2011, de la qual ara es prepara una nova versió a la Sala Gran, del 21 de febrer al 7 d'abril. En aquella ocasió, va voler buscar les arrels rurals en contraposició a l'ascensió social de les ciutats (no sempre per conductes exemplars). Ara, Pàtria furga en la política i la memòria. La seva trilogia sobre identitat catalana acabarà amb una peça (encara sense data ni lloc d'estrena pública) titulada Vilafranca, que posarà la lupa en la família. Casanovas somia en el candidat perfecte. Ja va fer un cant a la Revolució el 2009, tot i que amb un rerefons en el món digital, que ja havia indagat en la seva trilogia de videojocs.

El Teatre Lliure s'integra a Mitos 21

El director del Teatre Lliure és el vicepresident de la xarxa de setze teatres europeus, Mitos 21. Acabats de signar els estatuts fa un mes, Mitos 21 posa l'èmfasi en l'intercanvi entre els professionals de les sales disposats a qüestionar i reconsiderar el paper, la funció i la utilitat de les grans institucions públiques de teatre en la societat contemporània.
Pasqual advertia ahir que, tot i els cataclismes apocalíptics a la cultura, cal continuar treballant per un futur millor. Aquest és l'objectiu de Mitos 21, que va començar els primers contactes el 2008. El Lliure és “l'únic teatre del sud d'Europa”, remarca Pasqual, i ha de donar eines per fer més eficient el treball dels professionals. Per exemple, en la darrera cita, es van trobar tots els caps de comunicació dels teatres per buscar noves fórmules per captar l'interès del públic avui.
Ahir el Teatre Lliure va començar la temporada amb un concert dramatitzat, amb música de Heiner Goebbels i textos de Gertrude Stein, Songs of wars I have seen, que es repeteix avui.

El candidat de tots

by on 17:47
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat) Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) creu que ja té edat per preguntar-se qüestions co...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


L'encàrrec del director de La Seca, Hermann Bonnín, era clar: recuperar el text de finals del XIX de Jaume Piquet La monja enterrada en vida o secrets d'aquell convent . Piquet s'havia fet d'or escrivint i programant al seu Teatre Odeon drames lacrimògens que encenien els treballadors de l'època. La crònica negra dels diaris nodria les seves obres i les acostava al Grand Gignol que horroritzava amb plaer la societat parisenca del moment.
L'encàrrec de Bonnín, però, va ser per als dos joves populars i radicals Nao Albet i Marcel Borràs, que van acceptar el repte "tot i que el text no ens va agradar gens", diuen. Albet i Borràs han mantingut els personatges i l'estructura de l'original, però l'han pervertit de dalt a baix amb referents populars i generacionals: pel·lícules coreanes, Quentin Tarantino, la banda sonora de Bola de drac , pistoles, gàngsters i una protagonista xinesa (Shang-Ye) que parla xinès (i la subtitulen, "com quan vénen russos"). Tot això en una història romàntica amb sis actors en la qual un pare conservador tanca la filla en un convent perquè no vol que es casi amb el seu cosí liberal. Era una obra anticlerical amb el rerefons social que va desembocar en la Setmana Tràgica.
"Hem donat profunditat als personatges, que eren plans. Els hem acostat a nosaltres, a com podem entendre l'amor o l'odi", diu Albet. La política, en canvi, sempre queda al marge de les seves obres (excepte l'encàrrec de Democràcia ): "Prefereixo parlar del que sé més. I em ve de gust anar al teatre a veure coses que m'arribin. Avui no hi ha temes tabús ni està prohibit manifestar-se, avui ja se sap tot", al·lega Albet en contra del teatre manifest.
Nous 'enfants terribles'
Albet i Borràs (que a l'obra interpreten dos gàngsters, "Joe Pesci i Robert de Niro en un capítol de CSI ") són considerats les dues joves promeses catalanes del teatre radical. "No ens posa pressió perquè ens la sua bastant el que pensi la gent", diu Albet. "Ens la sua perquè ens ha anat bé", afegeix Borràs. En efecte, les seves últimes quatre obres, totes al Teatre Lliure i la majoria dins el cicle Radicals, els han donat prou empenta perquè el Teatre Nacional els fitxi per al projecte T6. "Intentem evolucionar i seguir experimentant -diu Borràs-. Però als creadors radicals catalans, com Roger Bernat, no els agradaria l'obra. Ells tenen un discurs polític i no la voluntat d'entretenir, això els sembla passat de moda. Nosaltres... volem passar-nos-ho bé".
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE
ADAPTACIÓN: MARC MARTÍNEZ y MARTÍ TORRAS
DIRECCIÓ: MARC MARTÍNEZ
INTÉRPRETES: CARLOTA OLCINA, MARCEL BORRÀS, NAO ALBET, BERNAT QUINTANA, POL LÓPEZ, CARLES MARTÍNEZ, AMPARO FERNÁNDEZ, MANEL BARCELÓ, MÍRIAM ALAMANY, IVAN MORALES, CARLES GILABERT, XAVI SÁEZ i LLUÍS CARTES (música)
PRODUCCIÓN: VANIA PRODUCCIONS i GREC 2011 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRO COLISSEUM


Todo buen festival de verano, necesita un Shakespeare y el Grec 2011 no podía ser menos. Entramos en el Teatro Coliseum a ver Julieta & Romeo, por aquello de que las mujeres primero. Marc Martínez necesitaba poner en su currículum que había dirigido un Shakespeare, ya saben por aquello que todo "buen" director ha de haber dirigido un Shakespeare, un Chéjov y un Ibsen durante su carrera. Pero las carreras son de fondo y empezar por el Rey del teatro no es lo más aconsejable.

Pero ya es tarde para consejos, la obra ha sido estrenada. Un imponente escenario casi vacío, sólo dos enormes andamiajes, que permiten que los actores aprovechen las tres horas de función para ejercitar sus cuerpos. La historia es conocida, por eso resulta chocante la pobre puesta en escena del montaje. Con obras donde la historia se explica por sí sola, se echa de menos una potente escenografía que convierta la adaptación en memorable. Los andamios dan juego pero no convencen, ¿dónde está Verona?, ¿dónde están los lujos de las dos familias más importantes de la ciudad? Sí, entre barrotes de acero.

Si falla la escenografía y la dramaturgia, ¿la interpretación puede salvar el montaje? En este caso, no. Un cartel con grandes nombres no siempre es sinónimo de éxito asegurado. Bingo! Pero quizás es la parte más delicada del montaje, donde la mayoría hace lo que puede con lo que le han dado. Algunos como Nao Albet destacan cada vez que aparecen en escena. La pareja protagonista Marcel Borràs y Carlota Olcina fallan en los momentos más álgidos de intensidad interpretativa, a los dos se les nota una deficiencia de experiencia y de tablas.

Se echa de menos un ajuste del texto, más allá de la adaptación, al montaje le sobra media hora larga. No era necesario todas las escenas de espadas, de sobra es conocida la rivalidad entre los Capuleto y los Montesco. No hay ningún la ley escrita que prohiba recortar texto de las obras de Shakespeare.

Leyes aparte, a Marc Martínez, esta vez, le ha venido grande el traje de dirigir un Shakespeare. Para escalar montañas, antes hay que saber qué elementos son necesarios en la subida. Quizás un Chejov o un Ibsen hubiese sido una primera toma de contacto ideal con las obras clásicas. Pero nunca lo sabremos, porque a todos nos gusta escalar las cumbres imposibles. Y se ha demostrado que de momento, para Marc Martínez Shakespeare es inalcanzable.

JULIETA & ROMEO

by on 14:55
TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE ADAPTACIÓN: MARC MARTÍNEZ y MARTÍ TORRAS DIRECCIÓ: MARC MARTÍNEZ INTÉRPRETES: CARLOTA OLCINA, MARCEL BOR...
Publicado por en 4 comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


TEXTO y DIRECCIÓ: ÀLEX MAÑAS
INTÉRPRETES: LLUÍS VILLANUEVA, MARCEL BORRÀS, ÁLVARO CERVANTES e IRENE ESCOLAR
PRODUCCIÓN: FOCUS
LA VILLARROEL


Àlex Mañas ha puesto toda la carne en el asador y se le ha quemado un poquito. Íncubo es una gran apuesta, un gran experimento al que le faltan algunos elementos por añadir. No se le puede negar la gran expectativa que ha levantado su estreno, por parte de los medios de comunicación tradicionales y por las redes sociales, al haber sido la primera obra de teatro 2.0 durante toda una función.

Más allá de las estrategias de venta y de promoción, Íncubo se nos presenta como una obra de vampiros, tan de moda últimamente, que deja atrás la estructura clásica de 'presentación-nudo-desenlace' para que a través de un 'macguffin' se vaya descubriendo los planes reales de los protagonistas. Auspiciados por una meta común, los personajes intentan confundir al espectador con una y mil vueltas de tuerca. Nada nuevo sobre la mesa, quizás un género y un tema no demasiado manido en teatro, pero no acabamos de inventar la pólvora.

Dentro del reparto, plagado de nuevas promesas interpretativas, destaca Marcel Borràs, que algunos recordarán por Germanes y que en Íncubo resulta el más convincente de los tres jóvenes protagonistas. Irene Escolar está en pleno proceso de aprendizaje, sin duda más segura que la última vez que pisó escenarios barceloneses con Días Mejores (Àlex Rigola, Lliure) y Álvaro Cervantes, que en su estreno teatral se muestra inseguro, pero que enseña maneras para superarlo cuando adquiera más experiencia. A esto les gana a todos, Lluís Villanueva, para quien las tablas no son una novedad y esta vez firma otra notable actuación que añadir a su larga y fructífera trayectoria.

Una de las mejores armas con las que cuenta el montaje es su escenografía, firmada por Silvia Delagneu y la iluminación de Mingo Albir que intentan dar a la obra ese ambiente oscuro y terrorífico que el texto no consigue. Àlex Mañas ha errado en la dirección del texto, utilizando trucos poco efectistas para conseguir la atención del público con un terror psicológico que no aparece en ningún momento.

Un experimento fallido, que presentado con fuegos artificiales, podrá satisfacer al joven público que es la gran baza de este tipo de teatro. El resto nos conformaremos con disfrutar simplemente de los fuegos artificiales.

ÍNCUBO

by on 16:46
TEXTO y DIRECCIÓ: ÀLEX MAÑAS INTÉRPRETES: LLUÍS VILLANUEVA, MARCEL BORRÀS, ÁLVARO CERVANTES e IRENE ESCOLAR PRODUCCIÓN: FOCUS LA V...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


CREACIÓ, DIRECCIÓ i SO: NAO ALBET i MARCEL BORRÀS
INTÈRPRETS: NAO ALBET, JAVIER BELTRAN (IVAN MORALES), MARCEL BORRÀS i SAMUEL RUBÍN
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i ASSOCIACIÓ UNS NOIS QUE FAN TEATRE
ESPAI LLIURE
Guns, childs and videogames no és una obra de teatre tradicional. Té tots els ingredients d’una performance. Conjuga a la perfecció les noves eines que fa servir el teatre contemporani, projeccions, monòlegs, acció amb pistoles, improvisacions fins i tot ciència- ficció.
On s’acaba la ficció i on comença la realitat? Hauran d’anar al Lliure a descobrir-lo, malgrat que sigui més comèdia que drama, no vol ‘sentar càtedra’, només vol entretenir.
Actors joves però ‘sobradamente’ preparats que una vegada a l’any es reuneix per oferir-nos una altra cara de la seva professió. Ja ho diu el títol d’aquest cercle de teatre, són Radicals Lliure.
Bones interpretacions, un munt de somriures fan d’aquest muntatge un bon pla per als que busquen alguna cosa més que una clàssica obra de teatre.
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , ,