Font: Laura Serra (ara.cat)
Ha costat Déu i ajuda poder reunir aquests cinc actors en un únic espai i dia. Bon senyal: tenen les hores lliures comptades i molta feina. Arriba del Kurdistan Aina Calpe, on ha guanyat el premi a la millor actriu pel monòleg Nix tu Simona, i arrenca la sessió subterrània a la cocteleria Milano: vestir, maquillar, pentinar, posar i retratar. Al teatre català no li falta glamur, quan cal. Rubén de Eguía apareix -ve de Madrid- i es presenten. No es coneixien, però no els costa gaire imaginar-se al plató de Mad men i posar-se en la pell d'una parella fent un old fashioned. Maria Rodríguez Soto i Sara Espígul aterren després, quasi alhora, amb il·lusió i ganes de deixar-se guiar per les estilistes. Amb Pol López -que arriba puntual perquè avui no l'han trucat per anar a rodar al Polònia- fan pinya. Demanen còctels acolorits i brinden amb cava. El 2013 els atraparà contents.
Tots cinc són alumnes avantatjats d'una quinta d'actors cridada a sacsejar el teatre català. Els seus companys d'institut formen part del que s'anomena ara la generació perduda. Ells, que es van dedicar a la feina més atractiva i inestable del món, no paren de treballar. Però són actors del segle XXI, habituats a la crisi: fan protagonistes al teatre, persegueixen càstings de televisió i, mentrestant, busquen cursos per perfeccionar-se i s'inventen la seva pròpia companyia.
La sort del principiant
Rubén de Eguía recorda que era el 30 d'abril del 2008 quan va rebre dues trucades crucials. Participaria a El bordell de Lluïsa Cunillé al Teatre Lliure i al costat de Calixto Bieito en l'espectacle de l'Expo de Saragossa. "Acabava l'Institut del Teatre i tenia un avantatge: tenia 24 anys però semblava més jovenet. D'aquesta edat, sempre calen cares noves. De més gran costa més que apostin per algú nou", es queixa. Pol López i Maria Rodríguez Soto també van sortir de l'Institut amb feina. A ell el va descobrir Julio Manrique a American Buffalo al Teatre Lliure: "Dir que em va donar un cop de mà és poc. Vaig aprendre veient-lo actuar i dirigir, perquè té en compte les coses més importants del teatre: joc, rigor, imaginació, minuciositat i ritme". Per a ella el talismà va ser "el mestre" Manel Dueso, que després la va escollir en un càsting per interpretar Misteri de dolor d'Adrià Gual al Teatre Nacional. "Em va ensenyar molt del que sé ara. Després tu evoluciones independentment", diu. Un actor, sobretot de jove, ha de prendre decisions de risc, amb menys marge de maniobra per imposar condicions. "Quan vaig llegir el text de L'habitació blava vaig pensar: «Això hauré de fer?!» [per les escenes de sexe]. Però tenia clar que ho havia de fer. El més complicat van ser els assajos. Quan has ensenyat les vergonyes als companys, ja t'és igual", diu l'actriu. Sara Espígul també va fer un salt estratosfèric: després d'actuar en l'adaptació d' El Rei Lleóde Toni Grané a la Sala Cabanyes, passar pel teatre familiar i, fins i tot, per sèries de televisió, Sergi Belbel la va triar per obrir temporada el 2011 ambUna vella, coneguda olor al TNC.
"Crec en el factor sort. Aquest món és força injust. Hi ha gent amb molt talent, però no es prioritza l'execució qualitativa d'un personatge, sinó que ha de donar la casualitat que en aquell moment busquin algú com tu", diu De Eguía. Calpe hi afegeix: "Si no et relaciones amb qui toca, no entres". Ella se sent al marge del sector: "Sempre he treballat i mai no he mogut res. El cinema independent tampoc no es presta a tenir representant: et busquen directament".
Com esportistes d'elit
"Per mi l'important no és si un actor és professional, si viu d'això, sinó si està professionalitzat: s'ha de tenir disciplina i entregar-se a l'ofici, no et pots permetre la ganduleria", opina Rubén de Eguía. Ells cinc són l'excepció que confirma la regla: aquest 2012 han tingut feina, tot i la crisi que castiga durament un sector habituat a la inseguretat i la precarietat. "Potser no hi ha projectes, però això no pot ser una excusa per no estar ocupat millorant-me. Quan et truquin, has de tenir l'instrument afinat", diu el Rubén. La Sara té un lema: "Has de fer entre una i tres coses al dia que et puguin generar feina en un futur". És una manera de sistematitzar els progressos en una carrera que és "una lluita en sentit positiu" -diu De Eguía- contra un mateix. "Ser actriu per mi no és una professió. No penso «Sóc actriu» -diu amb estranyesa l'Aina-. És un camí d'autoconeixement". "En cada muntatge fas un pas endavant, o dos o tres, i en d'altres fas un pas enrere. Em marco fites a curt termini que pugui assolir. I disfruto del camí", diu la Maria.
Una cosa tan intangible com la vocació i una de tan difícil com la persistència és el que els uneix. Joves, preparats, i amb paciència. "Els últims anys a l'Institut del Teatre van ser un rotllo. Va ser dur però vaig aprendre'n, d'això. I quan vaig fer el càsting i vaig conèixer Ivan Benet, Norbert Martínez, Marc Rodríguez i el Manrique vaig notar que parlaven el mateix llenguatge que jo: devoció pel teatre. Compartim la visceralitat", diu Pol López. L'Aina també s'enfronta al teatre amb una dosi d'irracionalitat. Creu més en les taules que en les teories: "Em flipa l'energia que pot desprendre un actor valent. Sóc molt instintiva. Un actor pot tenir una tècnica molt sorprenent però estar buit i, en canvi, algú no preparat pot tenir una energia..."
Teatre en temps de crisi
"El Pou [Josep Maria] tenia raó: s'ha de currar, currar...", diu el Rubén. Que la inspiració t'atrapi treballant. "La crisi també té la cara positiva. La gent s'acostuma a les grans produccions, però quan no tens diners veus si hi ha talent o no", planteja l'Aina. Els canvis només els poden anar a favor. "El que era inamovible ja no ho és" i el gra es pot destriar de la palla sense interferències. Potser no hi ha luxe. Però és el mal menor.
"La gent que comencem ens ajuntem molt. Potser no cobres, o fas 100 euros de la taquilla, però et realitza. I són coses importants per mantenir la flama que ha tingut el planter teatral català", diu la Maria. El projecte Aixopluc del Lliure, la Nau Ivanow i la Sala Atrium són espais que han acollit primeres creacions de companyies joves. "És el clàssic do it yourself. Hem de fer xarxa perquè la crisi no pugui amb nosaltres. I hem de reivindicar el paper del teatre, una professió bonica i, sobretot, necessària.
