Mostrando entradas con la etiqueta María Rodriguez Soto. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta María Rodriguez Soto. Mostrar todas las entradas


Font: Antoni Ribas Tur (ara.cat)
"És una de les obres més difícils i fascinants de la història de la dramatúrgia contemporània", afirma Julio Manrique sobre Roberto Zucco , el text de Bernard-Marie Koltès (Metz, 1948 - París, 1989) que avui estrena al Teatre Romea. L'obra està revestida d'una aura mítica pel seu voltatge poètic i comporta tot un repte per als directors que s'hi enfronten: Koltès la va escriure pocs mesos abans de morir prematurament de sida, "mirant la mort molt de cara", diu el director, i aquesta tragèdia d'alta volada literària s'estavella amb la realitat més dura, perquè està inspirada en un personatge real, l'assassí en sèrie italià Roberto Succo. El 1981 Succo va commocionar el país després d'assassinar els seus pares als dinou anys. Va fugir de la presó el 1986 i va deixar un reguitzell de morts i violacions a França i Suïssa fins que va ser capturat a prop de casa dels pares, el 1988. La seva llegenda literària va començar quan Koltès va veure la seva fotografia en un cartell de la policia en una estació de metro. Succo es va suïcidar en una presó italiana el 1988, als 26 anys. "Koltès escriu l'obra per preguntar-se qui era Roberto Succo. El seu comportament no responia a cap pauta, a cap motiu. La fatalitat i la desgràcia de vegades no tenen un perquè. L'obra és molt directa, té una urgència, una intensitat i una cruesa que la fan commovedora", diu Manrique, que vol fer arribar la història als espectadors i que "no jutgin el criminal".
Roberto Zucco , Koltès també va apuntar el dit cap a "la família, l'ordre social i la infantesa", explica el director, a través dels personatges corrents que es creuen amb el protagonista. "L'obra ensenya la part miserable que hi ha en la normalitat", afegeix Cristina Genebat, que a més de participar en el muntatge com a actriu ha adaptat l'obra. "Traduir Roberto Zucco ha sigut com fer un sudoku dels més difícils", explica. Els personatges de Roberto Zucco"parlen llarg perquè no troben la paraula justa, com deia Koltès", subratlla Genebat, i la poesia del text els revesteix amb la "dignitat d'un heroi de tragèdia", afirma Manrique. "En aquesta obra la bellesa és una manera de restituir la justícia", diu el director del Teatre Romea.
Roberto Zucco també representa un repte per a l'actor que es posa dins la pell del protagonista. El personatge requereix "exigència i entrenament actoral" per fer arribar la història al públic, diu Manrique, que admet que li hauria agradat interpretar el paper. "Però si ho hagués fet, ara no l'hauria dirigit", reconeix. L'actor que ha triat és Pablo Derqui, per a qui el personatge és "un regal i una responsabilitat molt forta". "Roberto Zucco és un Hamlet modern, un forat negre, un mirall de tothom. És com un globus sonda de la societat i a la vegada està fora de tota moral. Quan et sembla que el tens, se t'escapa. No li dóna la gana ser atrapat en cap clixé, ni en el de rebel", afirma l'actor.
Derqui és l'únic dels intèrprets del muntatge que no fa més d'un paper. La vintena de personatges que l'obra té en total -persones corrents, anodines, que es poden trobar als suburbis de qualsevol gran ciutat- se'ls reparteixen Cristina Genebat, Ivan Benet, Maria Rodríguez, Xavier Boada, Rosa Gàmiz, Xavier Ricart i Oriol Guinart.
La família i altres presons
" Roberto Zucco és el testament literari de Koltès, l'obra potser està inacabada o li falta alguna revisió final, Koltès era un autor molt disciplinat", explica Manrique, que va quedar impactat pel mític muntatge que Pasqual va dirigir al Palau de l'Agricultura, la posterior seu del Lliure, l'any 1993, amb Eduard Fernández com a protagonista. "A partir de Roberto Succo, Koltès genera una faula, una creació poètica, un mite que li serveix de mirall. L'assassí és el poeta, el lúcid, el visionari", assegura el director. La veu literària de Koltès, explica Manrique, "només s'assembla a si mateix". Va escriure el seu últim text "amb ansietat i una mala llet molt forta; estava enfadat amb tot", diu.
La família és un altre tema important dins Roberto Zucco . La representen els conflictes que una de les protagonistes té amb els seus pares i germans per la seva relació amb Zucco. "L'obra parla de les presons físiques i metafòriques. La família s'hi pot convertir", conclou Manrique.


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Roberto Zucco és una tragèdia èpica que parteix d'un fet real. El dramaturg Bernard-Marie Koltès, conscient que la sida li retallava dràsticament la vida, decideix escriure una peça a partir d'un criminal que s'escapa de la presó i amplia la seva empremta de delinqüència entre el Mediterrani i les muntanyes de Savoia. El director, Julio Manrique, que es va enamorar d'aquesta peça arran de la posada en escena de Lluís Pasqual al Parc de l'Agricultura, el 1993, creu que Koltès plasma el seu desig de ràbia i revolta en Zucco (Pablo Derqui), un criminal que sembra el terror sense un mòbil clar, i també amb la germana petita d'una família (María Rodríguez), un altre personatge que es vol escapar de l'esclavitud familiar. L'obra comença funcions el 19 de febrer, s'estrena el 21 i estarà en cartell al Romea fins al 21 d'abril.
Koltès (1948-1989) era un gran contador d'històries i, alhora, un poeta, per la rigorositat amb què jugava amb el llenguatge. Per això, Manrique dóna per bona la definició de thriller poètic. Koltès, com el Zucco del muntatge, se situa en un terreny fora de la moral, des d'on qüestiona tant les accions violentes denunciades per la societat com els comportaments miserables consentits per la mateixa societat. L'autor dinamita la família, l'ordre social (protegit per la policia i per la justícia) i també la infància, tres estaments clau per a la convivència.
Manrique feia anys que tenia aquest muntatge al cap. Si li haguessin proposat interpretar-lo com a actor, diu, no l'hauria pogut afrontar com a director. També té clar que Derqui és l'actor que pot interpretar més bé aquest Zucco “escapista”. La producció al Romea disposa d'un repartiment de vuit actors, tot i que molts d'ells es doblen i tripliquen fent altres personatges. Això, segons Rosa Gàmiz, que interpreta fins a cinc personatges, és també un regal, perquè exigeix un treball que dóna molta recompensa a escena. Manrique admet que entrar en el joc teatral, en el fet que els actors multipliquin personatges sense amagar-se, és una fórmula que admira d'Oriol Broggi. El repartiment és de gran complicitat: el completen Cristina Genebat (que ha tornat a fer la traducció de l'obra), Ivan Benet, Xavier Boada, Xavier Ricart i Oriol Guinart.

Focus coproduirà amb l'Ajuntament de Madrid

L'empresa Focus ha signat un acord de col·laboració amb els teatres de l'Ajuntament de Madrid per coproduir espectacles. D'entrada, a principis de març, es representarà Cielo abierto (Celobert) al Teatro Español, amb Josep Maria Pou en el repartiment. També a l'octubre, però a la sala 1 del Matadero, farà estada la producció de Roberto Zucco dirigida per Manrique. El director celebrava ahir aquest privilegi de poder representar un text gens amable (i que pot costar que triomfi a la taquilla) amb el suport del Romea i, ara també, de l'Ajuntament de Madrid.
El president de Focus, Daniel Martínez, entén que el teatre privat i el públic han de treballar conjuntament sempre, més enllà que ara hi obliguin les restriccions econòmiques. El nou director del Teatro Español, Natalio Grueso, té clar que cal facilitar la connexió de la creativitat entre Barcelona i Madrid. Com que té menys oportunitats de produir espectacles, dóna la possibilitat a l'exhibició de muntatges que seria difícil veure en gira. Martínez, efectivament, ha comprovat que les gires gairebé han desaparegut a l'Estat i les estades als teatres de Madrid impliquen un elevat risc que és bo provar de reduir.
Focus manté el teatre de La Latina, que dirigeix artísticament Josep Maria Pou. L'Ajuntament decidirà quines obres de Focus vol assumir amb temporada a Madrid. Només si els directors artístics del Romea, la Villarroel i el Goya els sembla oportú, alguna producció podria fer estada en les sales de Barcelona. Daniel Martínez confessava irònic que els miraria de persuadir pel bé de les finances de Focus.

Un ‘thriller' poètic

by on 15:25
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Roberto Zucco  és una tragèdia èpica que parteix d'un fet real. El dramaturg Bernard-Marie...


Font: Laura Serra (ara.cat)
Ha costat Déu i ajuda poder reunir aquests cinc actors en un únic espai i dia. Bon senyal: tenen les hores lliures comptades i molta feina. Arriba del Kurdistan Aina Calpe, on ha guanyat el premi a la millor actriu pel monòleg Nix tu Simona, i arrenca la sessió subterrània a la cocteleria Milano: vestir, maquillar, pentinar, posar i retratar. Al teatre català no li falta glamur, quan cal. Rubén de Eguía apareix -ve de Madrid- i es presenten. No es coneixien, però no els costa gaire imaginar-se al plató de Mad men i posar-se en la pell d'una parella fent un old fashioned. Maria Rodríguez Soto i Sara Espígul aterren després, quasi alhora, amb il·lusió i ganes de deixar-se guiar per les estilistes. Amb Pol López -que arriba puntual perquè avui no l'han trucat per anar a rodar al Polònia- fan pinya. Demanen còctels acolorits i brinden amb cava. El 2013 els atraparà contents.
Tots cinc són alumnes avantatjats d'una quinta d'actors cridada a sacsejar el teatre català. Els seus companys d'institut formen part del que s'anomena ara la generació perduda. Ells, que es van dedicar a la feina més atractiva i inestable del món, no paren de treballar. Però són actors del segle XXI, habituats a la crisi: fan protagonistes al teatre, persegueixen càstings de televisió i, mentrestant, busquen cursos per perfeccionar-se i s'inventen la seva pròpia companyia.
La sort del principiant
Rubén de Eguía recorda que era el 30 d'abril del 2008 quan va rebre dues trucades crucials. Participaria a El bordell de Lluïsa Cunillé al Teatre Lliure i al costat de Calixto Bieito en l'espectacle de l'Expo de Saragossa. "Acabava l'Institut del Teatre i tenia un avantatge: tenia 24 anys però semblava més jovenet. D'aquesta edat, sempre calen cares noves. De més gran costa més que apostin per algú nou", es queixa. Pol López i Maria Rodríguez Soto també van sortir de l'Institut amb feina. A ell el va descobrir Julio Manrique a American Buffalo al Teatre Lliure: "Dir que em va donar un cop de mà és poc. Vaig aprendre veient-lo actuar i dirigir, perquè té en compte les coses més importants del teatre: joc, rigor, imaginació, minuciositat i ritme". Per a ella el talismà va ser "el mestre" Manel Dueso, que després la va escollir en un càsting per interpretar Misteri de dolor d'Adrià Gual al Teatre Nacional. "Em va ensenyar molt del que sé ara. Després tu evoluciones independentment", diu. Un actor, sobretot de jove, ha de prendre decisions de risc, amb menys marge de maniobra per imposar condicions. "Quan vaig llegir el text de L'habitació blava vaig pensar: «Això hauré de fer?!» [per les escenes de sexe]. Però tenia clar que ho havia de fer. El més complicat van ser els assajos. Quan has ensenyat les vergonyes als companys, ja t'és igual", diu l'actriu. Sara Espígul també va fer un salt estratosfèric: després d'actuar en l'adaptació d' El Rei Lleóde Toni Grané a la Sala Cabanyes, passar pel teatre familiar i, fins i tot, per sèries de televisió, Sergi Belbel la va triar per obrir temporada el 2011 ambUna vella, coneguda olor al TNC.
"Crec en el factor sort. Aquest món és força injust. Hi ha gent amb molt talent, però no es prioritza l'execució qualitativa d'un personatge, sinó que ha de donar la casualitat que en aquell moment busquin algú com tu", diu De Eguía. Calpe hi afegeix: "Si no et relaciones amb qui toca, no entres". Ella se sent al marge del sector: "Sempre he treballat i mai no he mogut res. El cinema independent tampoc no es presta a tenir representant: et busquen directament".
Com esportistes d'elit
"Per mi l'important no és si un actor és professional, si viu d'això, sinó si està professionalitzat: s'ha de tenir disciplina i entregar-se a l'ofici, no et pots permetre la ganduleria", opina Rubén de Eguía. Ells cinc són l'excepció que confirma la regla: aquest 2012 han tingut feina, tot i la crisi que castiga durament un sector habituat a la inseguretat i la precarietat. "Potser no hi ha projectes, però això no pot ser una excusa per no estar ocupat millorant-me. Quan et truquin, has de tenir l'instrument afinat", diu el Rubén. La Sara té un lema: "Has de fer entre una i tres coses al dia que et puguin generar feina en un futur". És una manera de sistematitzar els progressos en una carrera que és "una lluita en sentit positiu" -diu De Eguía- contra un mateix. "Ser actriu per mi no és una professió. No penso «Sóc actriu» -diu amb estranyesa l'Aina-. És un camí d'autoconeixement". "En cada muntatge fas un pas endavant, o dos o tres, i en d'altres fas un pas enrere. Em marco fites a curt termini que pugui assolir. I disfruto del camí", diu la Maria.
Una cosa tan intangible com la vocació i una de tan difícil com la persistència és el que els uneix. Joves, preparats, i amb paciència. "Els últims anys a l'Institut del Teatre van ser un rotllo. Va ser dur però vaig aprendre'n, d'això. I quan vaig fer el càsting i vaig conèixer Ivan Benet, Norbert Martínez, Marc Rodríguez i el Manrique vaig notar que parlaven el mateix llenguatge que jo: devoció pel teatre. Compartim la visceralitat", diu Pol López. L'Aina també s'enfronta al teatre amb una dosi d'irracionalitat. Creu més en les taules que en les teories: "Em flipa l'energia que pot desprendre un actor valent. Sóc molt instintiva. Un actor pot tenir una tècnica molt sorprenent però estar buit i, en canvi, algú no preparat pot tenir una energia..."
Teatre en temps de crisi
"El Pou [Josep Maria] tenia raó: s'ha de currar, currar...", diu el Rubén. Que la inspiració t'atrapi treballant. "La crisi també té la cara positiva. La gent s'acostuma a les grans produccions, però quan no tens diners veus si hi ha talent o no", planteja l'Aina. Els canvis només els poden anar a favor. "El que era inamovible ja no ho és" i el gra es pot destriar de la palla sense interferències. Potser no hi ha luxe. Però és el mal menor.
"La gent que comencem ens ajuntem molt. Potser no cobres, o fas 100 euros de la taquilla, però et realitza. I són coses importants per mantenir la flama que ha tingut el planter teatral català", diu la Maria. El projecte Aixopluc del Lliure, la Nau Ivanow i la Sala Atrium són espais que han acollit primeres creacions de companyies joves. "És el clàssic do it yourself. Hem de fer xarxa perquè la crisi no pugui amb nosaltres. I hem de reivindicar el paper del teatre, una professió bonica i, sobretot, necessària.

Els nous actors de moda

by on 20:07
Font: Laura Serra (ara.cat) Ha costat Déu i ajuda poder reunir aquests cinc actors en un únic espai i dia. Bon senyal: tenen les hore...