Mostrando entradas con la etiqueta Cristina Genebat. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Cristina Genebat. Mostrar todas las entradas


TEXTO: MARC ARTIGAU, CRISTINA GENEBAT y JULIO MANRIQUE
DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: ROSA GÀMIZ, CAROLINA MORRO, MARTA PÉREZ, CARME PLA, ALBERT RIBALTA, JORDI RICO y ÀGATA ROCA
DURACIÓN: 105min
FOTOGRAFIA: DAVID RUANO
PRODUCCIÓN: T DE TEATRE, FOCUS y GREC 2017 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRE ROMEA

Ay, qué tiempos aquellos en que las T de Teatre hacían espectáculos ‘ridiculizando’ a los hombres! ¿25 años han pasado ya? ¡Cómo pasa el tiempo! E.V.A. es una obra homenaje a su trayectoria y quizás un punto y aparte de su carrera, parecido a aquel que van marcar cuando van abandonar sus habituales sketches para pasar a representar obras con inicio, nudo y desenlace. 

E.V.A. está especialmente llamada a ser el final de una etapa. Conscientes que los años de Jet Lag o Homes (que han sido sus dos grandes éxitos) no volverán, el humor de T de Teatre debería girar a lo que ya nos demostraron con la gran obra de esta etapa, Dones com jo, también al Romea, escrita y dirigida por Pau Miró. El dolor es el tema principal de E.V.A., nombre de mujer, de la primera mujer, según la mitología cristiana, pero también son las siglas de la Escala Visual Analógica del Dolor. Todo muy bien tramado. 

La obra gira entorno a Àgata, Àgata Roca, una actriz que se encuentra en plenos ensayos de una obra de teatro con la cuál su compañía celebra los 25 años encima de las tablas, ‘casualidades de la vida’, pero su madre, genial Carme Fortuny, ha decidido escaparse de la residencia para vivir la vida. Clara, Carme Pla, se acaba de coger una año sabático y se dedica a limpiar armarios, ahora que su hija, Eva, Carolina Morro, está a punto de abandonar el nido para marcharse a estudiar fuera. Paloma, Marta Pérez, es una anestesista que tiene anestesiada su vida personal y Lola es una madre de gemelos que se dedica al negocio inmobiliario.  En esta ocasión, Albert Ribalta y Jordi Rico también se incorporan al reparto para interpretar personajes secundarios. Mención especial para Ribalta brillante en su personaje de Yoshiro.

En las interpretaciones también se hacen un homenaje a sí mismas, quizás la más ‘evolucionada’ sea Àgata Roca (o quizás se predilección personal), su personaje tiene más matices, es un mujer menos ‘histérica’ que las que nos tiene acostumbrados a interpretar, igual de indecisa que en otras ocasiones pero con más fondo. Carme Pla sigue con sus personajes enfadados con el mundo y lo borda, es una de las actrices que mejor se enfada de Catalunya, sin duda. Al igual que Marta Pérez, la más ‘seria’ de la familia T de Teatre. En este caso se echa de menos a Mamen Duch, su desparpajo le habría venido de perlas a un texto, que a veces peca de encorsetado y previsible. El paso del tiempo hará que la máquina, entre actores, texto y puesta en escena funcione a un ritmo más adecuado.

La escenografía de Alejandro Andújar permite una escena mucho más amplia y luminosa y el continuo movimiento y cambio de localizaciones: sala de espera de una residencia, un hospital, un restaurante… es impresionante lo que esconde lo que ha simple vista parecía un simple habitáculo de madera. La iluminación de Jaume Ventura y el espacio sonoro de Damien Bazin ponen el resto a un espectáculo donde el espectador se lo pasa bien, se ríe, disfruta echando la vista atrás, y si es fan de T de Teatre captará los guiños que todo homenaje requiere.

Per molts anys / Muchas Felicidades, T de Teatre!

E.V.A.

by on 20:26
TEXTO: MARC ARTIGAU, CRISTINA GENEBAT y JULIO MANRIQUE DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE INTÉRPRETES: ROSA GÀMIZ, CAROLINA MORRO, MARTA P...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , ,

TEXTO: DAVID MAMET
TRADUCCIÓN: JULIO MANRIQUE y CRISTINA GENEBAT
DIRECCION: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: MIREIA AIXELÀ, JULIO MANRIQUE y DAVID SELVAS
DURACIÓN: 1h 30min
FOTO: FELIPE MENA
PRODUCCIÓN: TEMPORADA ALTA y LA BRUTAL
TEATRE BORRÀS

¿Qué fue del David Mamet de Un matrimonio de Boston? Creció y se disipó. Paso a ser este David Mamet. El "¡qué guais que somos, Johnny!" no acaba de convencerme, de hecho me cansa ir de guais por la vida tras 90minutos de espera a que pasa algo más allá de ese diálogo entrecortado "tan típico de Mamet" según algunos entendidos. 

Dos productores se encuentran ante la oportunidad de su vida, hacer una película con uno de esos actores revienta taquillas y hacerse ricos y famosos. Una joven sustituta de secretaria, "inocente" con ganas de cambiar el orden de cosas y de medrar será la piedra que en el camino hacia la fama tengan que saltar sin tropezar, ¿lo conseguirán?

Con una escenografía que se adapta muy bien a los tres actos, desde una oficina a medio montar hasta un apartamento, las interpretaciones van subiendo de intensidad pero el texto no acompaña. Es difícil valorar unas interpretaciones a las que les cuesta arrancar y que sólo se desentienden de su monotonía en la parte final, donde David Selvas le gana la partida a un Julio Manrique que no consigue salirse de su zona de confort. 

A Mireia Aixelà le ha tocado un papel poco grato, y aunque la duda de su inocencia pueda planear por unos segundos en la mente de los espectadores, será una sombra difusa. Sin embargo, Aixela protagonizará los mejores momentos del montaje, un segundo acto que hace salir de su ensoñación al público.  Aunque por desgracia, no será suficiente su aportación y volveremos a caer en el toma y daca de un texto falto de ideas para llenar sus noventa minutos.

UNA ALTRA PEL·LÍCULA

by on 18:56
TEXTO: DAVID MAMET TRADUCCIÓN: JULIO MANRIQUE y CRISTINA GENEBAT DIRECCION: JULIO MANRIQUE INTÉRPRETES: MIREIA AIXELÀ, JULIO MANRI...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

A PARTIR DE LA NOVELA HOMÓNIMA DE MARK HADDON
ADAPTACIÓN: SIMON STEPHENS
TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: MIREIA AIXALÀ, IVAN BENET, CARME FORTUNY, CRISTINA GENEBAT, POL LÓPEZ, MARTA MARCO, NORBERT MARTÍNEZ y XAVIER RICART
FOTO: ROS RIBAS
DURACIÓN: 1h 10min + 15 min entreacto + 1h
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

No sé si es una buena o mala adaptación de la novela porque no la he leído, así que dejo para los fans ese juicio. No me llamó la atención en su momento y, ahora con la adaptación teatral preferí dejarla para después, para no verme condicionada. Eso sí, sabía a retazos de lo que iba, y la verdad es que no hace falta nada más.

Todas las entradas agotadas, hasta para la prorroga, ya nos anuncia que estamos delante de un fenómeno, del que bien seguro tendremos noticias la temporada que viene, y del que quizás tendría que estar meses en la cartelera, como pasaría en otras ciudades europeas. Pero de momento, unos afortunados hemos podido disfrutar del montaje.

Desde hace algún tiempo ya, hay un nombre que me hace ir a ciegas a ver una obra y ese es Pol López. Haga lo que haga, me da igual, pero el hecho de leer su nombre entre los intérpretes es sinónimo de "Hay que ir". El curiós incident del gos a mitjanit no hubiera sido posible sin él. No veo a ningún actor más interpretando a Christopher. Sin duda es su mejor interpretación hasta la fecha por la cantidad de matices que requiere el personaje y por la naturalidad de la interpretación de este niño de 15 años con algunas características del síndrome de Asperger. Muchos se preguntan, después de esto ¿qué? No dudo que el techo de Pol López está demasiado lejos de ser alcanzado.

Christopher desprende ternura, una característica que en mayor o menos medida impregna a la obra. Durante la cual, en cierto momentos, vemos como se tiñe de violencia y cómo es gestionada antes de volver a la situación de calma. En el montaje domina la imaginación simbólica, un cerebro difícil de controlar, el del Christopher, que va más allá de lo que todos piensan.

Y aunque el peso de la historia recae en Pol López, está rodeado de unos secundarios de lujo. Ivan Benet, Ed, el padre de Christopher; Marta Marco, Siobhan, profesora y voz en off de los pensamientos de Christopher; pero quizás la interpretación que más me sorprende es la de Cristina Genebat como Judy, la madre de Christopher, principalmente en sus momentos tiernos y de gran carga emotiva cuando lee sus propias cartas.

Lluc Castells firma una escenografía mágica, de esas que al entrar en la sala eres incapaz de imaginarte todo lo que dará de sí. Quizás solo lo sentí yo, pero entre que el público era una mezcla de adultos y niños y la magia y la ternura que desprende el montaje, parece como si nos hubiéramos teletransportado a Londres, en uno de esos espectáculos para toda la familia. Sea como fuere, es el mejor espectáculo que he visto en las últimas temporadas. De esos para el recuerdo, que se te quedan dentro durante mucho tiempo. Lástima que el ritmo de la cartelera te haga pasar tan rápido al siguiente. Christopher, Christopher!
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,

Font: Imma Fernández (elperiodico.cat)
Per al seu debut com a dramaturga, l'actriu i traductora Cristina Genebat ha volgut traslladar la tradicional aventura d'Els Pastoretsals nostres dies. En clau de comèdia, relata a Santa Nit, una història de Nadal, les aventures de dos antiherois barcelonins -Rovelló i Lluquet- en una Nit de Nadal. La seva amiga Maria -soltera i embarassada per inseminació artificial- es posa de part i l'acompanyen en el seu periple des del Raval fins a l'avinguda del Tibidabo per donar a llum. Allà, en una estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, es muntarà el pessebre, amb els senglars substituint el bou i la mula, i un Satanàs, reconvertit en un perseguidor de diners i el poder. «És com un d'aquests tipus del Club Bilderberg només interessats en les coses materials», anota l'autora.
Julio Manrique i Xavi Ricart dirigeixen un elenc amic -Ivan Benet, Marc Rodríguez, Ernest Villegas, Mireia Aixalà, Albert Ribalta, Norbert Martínez i la mateixa Genebat, en el paper de la partera Maria- en una coproducció de Bitó i la companyia La Brutal que ha acollit el Club Capitol. I avisen, aquests Pastorets no són cosa de nens. «És una funció pensada per a adults, nens de menys de 10 anys no l'entendrien», adverteix Manrique, que la defineix com «una comèdia urbana contemporània».
Explica l'autora que va decidir furgar en aquest clàssic popular tan representat a Catalunya perquè li despertava molts interrogants. «Em preguntava per què atrau tant, i s'escenifica any rere any i quin sentit té, i vaig començar a plantejar-me què suposa el Nadal. Vaig voler tornar als orígens d'una festivitat que ara consisteix a rebentar centres comercials. Per a mi és la celebració de la vida, d'un naixement». Genebat defensa la recuperació de l'espiritualitat perduda, que, segons el seu parer, està lligada a «una religiositat sense adoctrinaments». La seva obra és un cant a l'amistat i la vida. «És una comèdia amb molta ànima, com aquelles pel·lícules de Frank Capra. Tendra, emocional, commovedora», subratlla Manrique.
MATERNITAT DIGNA / Benet i Rodríguez interpreten aquests pastorets del segle XXI: un astrònom i un dissenyador gràfic, tots dos en atur, mentre la resta del repartiment es multiplica en diversos personatges: llevadora, prostituta, doctor... En la seva libèrrima versió, Genebat aprofita per deixar anar una sentida condemna a les pràctiques en els parts. «Estan molt deshumanitzats. Hi ha massa cesàries. Reivindico el part natural, ser mare amb dignitat».
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,

TEXTO: BERNARD-MARIE KOLTÈS
TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: PABLO DERQUI, CRISTINA GENEBAT, IVAN BENET, MARIA RODRIGUEZ, XAVIER BOADA, ROSA GÀMIZ, XAVIER RICART i ORIOL GUINART
DURACIÓN: 1h 50min
PRODUCCIÓN: TEATRE ROMEA i TEATRE ESPAÑOL
TEATRO ROMEA

Sí ya se ha estrenado una de las obras que más prometía esta temporada. Y yo he sido de esas personas que hemos ido al Romea con ganas, con muchas ganas de descubrirla y a la salida nos hemos dado cuenta que no era para tanto. Y me da pena, mucha pena.

Personalmente, la dramaturgia de Koltès no dejan de ser un conjunto de frases, titulares, sorprendentes, sin duda, pero a las que quizás les falte un nexo. El espectador asiste impávido a una manera de explicar la historia diferente, no hay narrativa, sólo son frases, largas eso sí, pero pedazos de lo que quizás fuera una historia más larga con cuerpo, con forma.

Julio Manrique ha optado por la majestuosidad de una escenografía que recuerda demasiado al European House de Rigola) que interfiere más que ayuda al texto. Al tener paredes y estar tan sumamente encajonado en el espacio escénico perjudicamente seriamente la escucha en determinadas escenas. Además, dependiendo en que localidad te encuentres situado podrás ver algunas escenas o no. Se ha de reconocer que la escenografía no está concebida para ser vista desde las filas laterales y los anfiteatros. Los espectadores de estas localidades se pierden buena parte de la función. 

Pablo Derqui está sensacional, está claro que Manrique le ha regalado un caramelo de papel y el ha sabido sacarle gusto. Del resto del reparto destacaría a Rosa Gàmiz especialmente en su segundo papel de madre y Maria Rodríguez que papel tras papel consigue ganarse el aplauso del público. Otro de los habituales de Manrique es Oriol Guinart, que otra vez hace de mujer, y que, personalmente, me gustaría que en el próximo montaje verlo en un papel más protagonista, no necesariamente femenino.

Como si de una metáfora se tratara, y si se atiende a la construcción escenográfica, parece que el Romea se le ha quedado pequeño a Julio Manrique y su teatro necesita airearse un poco y salir a buscar nuevos horizontes más grandes. Pese a lo cual, y sin tener la visión nublada por el famoso montaje de Lluís Pasqual, Julio Manrique despierta de nuevo a Roberto Zucco a las nuevas generaciones, acentuando excesivamente el carácter de mito.

ROBERTO ZUCCO

by on 17:34
TEXTO: BERNARD-MARIE KOLTÈS TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE INTÉRPRETES: PABLO DERQUI, CRISTINA GENEBAT, IV...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


Font: Antoni Ribas Tur (ara.cat)
"És una de les obres més difícils i fascinants de la història de la dramatúrgia contemporània", afirma Julio Manrique sobre Roberto Zucco , el text de Bernard-Marie Koltès (Metz, 1948 - París, 1989) que avui estrena al Teatre Romea. L'obra està revestida d'una aura mítica pel seu voltatge poètic i comporta tot un repte per als directors que s'hi enfronten: Koltès la va escriure pocs mesos abans de morir prematurament de sida, "mirant la mort molt de cara", diu el director, i aquesta tragèdia d'alta volada literària s'estavella amb la realitat més dura, perquè està inspirada en un personatge real, l'assassí en sèrie italià Roberto Succo. El 1981 Succo va commocionar el país després d'assassinar els seus pares als dinou anys. Va fugir de la presó el 1986 i va deixar un reguitzell de morts i violacions a França i Suïssa fins que va ser capturat a prop de casa dels pares, el 1988. La seva llegenda literària va començar quan Koltès va veure la seva fotografia en un cartell de la policia en una estació de metro. Succo es va suïcidar en una presó italiana el 1988, als 26 anys. "Koltès escriu l'obra per preguntar-se qui era Roberto Succo. El seu comportament no responia a cap pauta, a cap motiu. La fatalitat i la desgràcia de vegades no tenen un perquè. L'obra és molt directa, té una urgència, una intensitat i una cruesa que la fan commovedora", diu Manrique, que vol fer arribar la història als espectadors i que "no jutgin el criminal".
A Roberto Zucco , Koltès també va apuntar el dit cap a "la família, l'ordre social i la infantesa", explica el director, a través dels personatges corrents que es creuen amb el protagonista. "L'obra ensenya la part miserable que hi ha en la normalitat", afegeix Cristina Genebat, que a més de participar en el muntatge com a actriu ha adaptat l'obra. "Traduir Roberto Zucco ha sigut com fer un sudoku dels més difícils", explica. Els personatges de Roberto Zucco"parlen llarg perquè no troben la paraula justa, com deia Koltès", subratlla Genebat, i la poesia del text els revesteix amb la "dignitat d'un heroi de tragèdia", afirma Manrique. "En aquesta obra la bellesa és una manera de restituir la justícia", diu el director del Teatre Romea.
Roberto Zucco també representa un repte per a l'actor que es posa dins la pell del protagonista. El personatge requereix "exigència i entrenament actoral" per fer arribar la història al públic, diu Manrique, que admet que li hauria agradat interpretar el paper. "Però si ho hagués fet, ara no l'hauria dirigit", reconeix. L'actor que ha triat és Pablo Derqui, per a qui el personatge és "un regal i una responsabilitat molt forta". "Roberto Zucco és un Hamlet modern, un forat negre, un mirall de tothom. És com un globus sonda de la societat i a la vegada està fora de tota moral. Quan et sembla que el tens, se t'escapa. No li dóna la gana ser atrapat en cap clixé, ni en el de rebel", afirma l'actor.
Derqui és l'únic dels intèrprets del muntatge que no fa més d'un paper. La vintena de personatges que l'obra té en total -persones corrents, anodines, que es poden trobar als suburbis de qualsevol gran ciutat- se'ls reparteixen Cristina Genebat, Ivan Benet, Maria Rodríguez, Xavier Boada, Rosa Gàmiz, Xavier Ricart i Oriol Guinart.
La família i altres presons
" Roberto Zucco és el testament literari de Koltès, l'obra potser està inacabada o li falta alguna revisió final, Koltès era un autor molt disciplinat", explica Manrique, que va quedar impactat pel mític muntatge que Pasqual va dirigir al Palau de l'Agricultura, la posterior seu del Lliure, l'any 1993, amb Eduard Fernández com a protagonista. "A partir de Roberto Succo, Koltès genera una faula, una creació poètica, un mite que li serveix de mirall. L'assassí és el poeta, el lúcid, el visionari", assegura el director. La veu literària de Koltès, explica Manrique, "només s'assembla a si mateix". Va escriure el seu últim text "amb ansietat i una mala llet molt forta; estava enfadat amb tot", diu.
La família és un altre tema important dins Roberto Zucco . La representen els conflictes que una de les protagonistes té amb els seus pares i germans per la seva relació amb Zucco. "L'obra parla de les presons físiques i metafòriques. La família s'hi pot convertir", conclou Manrique.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Roberto Zucco és una tragèdia èpica que parteix d'un fet real. El dramaturg Bernard-Marie Koltès, conscient que la sida li retallava dràsticament la vida, decideix escriure una peça a partir d'un criminal que s'escapa de la presó i amplia la seva empremta de delinqüència entre el Mediterrani i les muntanyes de Savoia. El director, Julio Manrique, que es va enamorar d'aquesta peça arran de la posada en escena de Lluís Pasqual al Parc de l'Agricultura, el 1993, creu que Koltès plasma el seu desig de ràbia i revolta en Zucco (Pablo Derqui), un criminal que sembra el terror sense un mòbil clar, i també amb la germana petita d'una família (María Rodríguez), un altre personatge que es vol escapar de l'esclavitud familiar. L'obra comença funcions el 19 de febrer, s'estrena el 21 i estarà en cartell al Romea fins al 21 d'abril.
Koltès (1948-1989) era un gran contador d'històries i, alhora, un poeta, per la rigorositat amb què jugava amb el llenguatge. Per això, Manrique dóna per bona la definició de thriller poètic. Koltès, com el Zucco del muntatge, se situa en un terreny fora de la moral, des d'on qüestiona tant les accions violentes denunciades per la societat com els comportaments miserables consentits per la mateixa societat. L'autor dinamita la família, l'ordre social (protegit per la policia i per la justícia) i també la infància, tres estaments clau per a la convivència.
Manrique feia anys que tenia aquest muntatge al cap. Si li haguessin proposat interpretar-lo com a actor, diu, no l'hauria pogut afrontar com a director. També té clar que Derqui és l'actor que pot interpretar més bé aquest Zucco “escapista”. La producció al Romea disposa d'un repartiment de vuit actors, tot i que molts d'ells es doblen i tripliquen fent altres personatges. Això, segons Rosa Gàmiz, que interpreta fins a cinc personatges, és també un regal, perquè exigeix un treball que dóna molta recompensa a escena. Manrique admet que entrar en el joc teatral, en el fet que els actors multipliquin personatges sense amagar-se, és una fórmula que admira d'Oriol Broggi. El repartiment és de gran complicitat: el completen Cristina Genebat (que ha tornat a fer la traducció de l'obra), Ivan Benet, Xavier Boada, Xavier Ricart i Oriol Guinart.

Focus coproduirà amb l'Ajuntament de Madrid

L'empresa Focus ha signat un acord de col·laboració amb els teatres de l'Ajuntament de Madrid per coproduir espectacles. D'entrada, a principis de març, es representarà Cielo abierto (Celobert) al Teatro Español, amb Josep Maria Pou en el repartiment. També a l'octubre, però a la sala 1 del Matadero, farà estada la producció de Roberto Zucco dirigida per Manrique. El director celebrava ahir aquest privilegi de poder representar un text gens amable (i que pot costar que triomfi a la taquilla) amb el suport del Romea i, ara també, de l'Ajuntament de Madrid.
El president de Focus, Daniel Martínez, entén que el teatre privat i el públic han de treballar conjuntament sempre, més enllà que ara hi obliguin les restriccions econòmiques. El nou director del Teatro Español, Natalio Grueso, té clar que cal facilitar la connexió de la creativitat entre Barcelona i Madrid. Com que té menys oportunitats de produir espectacles, dóna la possibilitat a l'exhibició de muntatges que seria difícil veure en gira. Martínez, efectivament, ha comprovat que les gires gairebé han desaparegut a l'Estat i les estades als teatres de Madrid impliquen un elevat risc que és bo provar de reduir.
Focus manté el teatre de La Latina, que dirigeix artísticament Josep Maria Pou. L'Ajuntament decidirà quines obres de Focus vol assumir amb temporada a Madrid. Només si els directors artístics del Romea, la Villarroel i el Goya els sembla oportú, alguna producció podria fer estada en les sales de Barcelona. Daniel Martínez confessava irònic que els miraria de persuadir pel bé de les finances de Focus.

Un ‘thriller' poètic

by on 15:25
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Roberto Zucco  és una tragèdia èpica que parteix d'un fet real. El dramaturg Bernard-Marie...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


August Strindberg va escriure Senyoreta Júlia per ensorrar l'actriu protagonista, la seva muller. Detestava totes les dones, però sobretot la seva. I malgrat la misogínia de l'autor, Senyoreta Júlia ha passat al repertori canònic del teatre universal perquè és brillant, complexa i transgressora, en la temàtica i en l'estructura. "Si deixem les tonteries de Strindberg, els seus problemes mentals amb les dones, hi veiem rols que estan condemnats a representar uns personatges. Penses: «Tant de bo algú els tregui d'aquí»", afirmava ahir Julio Manrique, actor i director del Teatre Romea. Aquest divendres s'estrenarà al seu teatre una reescriptura del clàssic, dirigida per Josep Maria Mestres, que farà temporada dins el festival Grec.
El dramaturg Patrick Marber és qui va fer una pentinada al text de Strindberg que s'havia estrenat el 1889. Li va polir l'odi a les dones que l'autor confessava ja a les primeres pàgines, li va donar un to sec però empàtic amb els personatges i va posar l'accent en la lluita de classes situant l'obra a l'Anglaterra del 1945, després de la Segona Guerra Mundial, just en la nit de la primera victòria laborista que faria caure Winston Churchill. "Ressona molt actual la situació de la Senyoreta Júlia de Marber. En una Anglaterra trista i deprimida, hi ha la sensació que tot pot canviar. Tot està enlaire", deia Mestres. I Manrique hi afegia: "I la pasta! Quan apareix la pasta a escena passa a ser la protagonista".
L'obra descriu un triangle amorós tràgic entre una aristòcrata, un criat i la seva nòvia de tota la vida, una dona senzilla i pràctica que pertany a la mateixa classe. Però més que centrar-se en la guerra de sexes, "que hi és i és terrible", diu Mestres, la versió posa en relleu "la dificultat de ser algú a la vida, d'assolir un nou estadi", que és el que busca el pretendent pobre tirant l'ham a la senyoreta, una dona ferida per una relació anterior i víctima del seu rang i la seva família. L'obra agafa un to de cinema negre.
Canviar perquè res no canviï
Cristina Genebat interpreta aquesta senyoreta Júlia que també planteja un debat polític sobre l'arrel del conservadorisme. "Fa pensar en qui vol que les coses no canviïn i quina relació té això amb tenir diners o no. No està gens clar qui és més o menys progressista", diu l'actriu i traductora del text. Fins i tot sembla que els rols es capgirin i siguin els criats els que estiguin més còmodes sota unes categories inamovibles. "Hi ha aquella reflexió d' El Gatopardo : cal que tot canviï perquè no canviï res", afegeix Mestres.
Julio Manrique interpreta el criat coprotagonista i Mireia Aixalà és la serventa de la senyoreta Júlia. En l'equip actoral hi ha la complicitat forjada en les obres dirigides per Manrique, a la qual s'ha afegit Mestres. Va ser el director que li va donar les primeres oportunitats a Manrique, i ell ha volgut tornar-li el gest en la seva primera temporada al capdavant del Romea. "És el plus humà de les nostres propostes, del qual estic convençudíssim", defensa l'actor. A canvi, Josep Maria Mestres li torna elogis sincers: "Amb tan bons actors, que fan alta cuina servida al moment, que fugen dels llocs trillats, un director el que ha de fer és no fer nosa".
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

TEXT: DAVID HARE
TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT i DAVID SELVAS
DIRECCIÓ: NORBERT MARTÍNEZ i DAVID SELVAS
INTÈRPRETS: NAO ALBET, MARÍA RODRÍGUEZ, ÀUREA MÀRQUEZ i DAVID SELVAS
PRODUCCIÓ: LA BRUTAL
TEATRE ROMEA

Deu escenes, deu trobades sexual, tot tipus de desitjos, de frustracions, es donen cita al damunt l'escenari. Insatisfets o no aquests personatges intenten trobar alguna cosa. Res dels foscos que havia a la versió anglesa, aquí tot està present, els actes sexuals es mostren explícitament, sense pudor, un darrera l'altre. No hi cap amagar res, però el bon gust també està sobre la taula. Has de saber què estàs veient, i encara que no ho sàpigues no serà res groller ni que no hi hagis vist alguna vegada en algú altre mitja com el cinema o la televisió.

Hi ha poc text, massa poc, pel meu gust i molta acció. No només sexual també audiovisual, necessària pel muntatge. La seva responsable, la Mar Orfilla recrea un ventall de sensacions, fora dels moments del cos, que posen a l'espectador en un altre ambient, allunyant-lo per una estona de les escenes i apropant-lo a un món més metafísic i general. Perquè després de tot és això el que vol, que en algun moment et puguis sentir identificat amb alguna de les deu escenes del muntatge.

Quatre actors nus, no només de cos sinó també d'ànima. Ensenyar més o menys les parts íntimes és el de menys, ho important és entregar-se 100% a l'obra. I en aquest cas resulten més convincents els homes que les dones. Amb un dels millors David Selvas dels últims muntatges i un Nao Albet que segueix perfeccionant allò de tocar tots els pals. Ah, i hem descobert una nova faceta, cantant. 

Primera producció de La Brutal, arriscada i controvertida. El teatre ha de tenir risc, ha de mostrar coses noves i esperem que aquest sigui el camí que s'inicia amb L'habitació blava. És hora d'arriscar, perquè de vegades, com en aquest cas, val la pena.

L'HABITACIÓ BLAVA

by on 16:47
TEXT: DAVID HARE TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT i DAVID SELVAS DIRECCIÓ: NORBERT MARTÍNEZ i DAVID SELVAS INTÈRPRETS: NAO ALBET, MARÍA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,


Quien niegue que alguna vez no hubiera deseado poder perforar un pequeño agujero por el que espiar las situaciones ajenas sin ser visto probablemente miente. En Cosas que hoy decíamos, que se estrena el 25 de abril en el Teatro Abadía de Madrid (donde se mantendrá hasta el 13 de mayo), lo ponen aun más fácil que todo eso: solo hace falta asistir a la función para poder –pongámoslo sin paños calientes- cotillear las reacciones y aspavientos de tres parejas en plena crisis sentimental. Porque de dónde mejor se puede aprender, que de los errores (de otros, claro).
Concebidas como tres relatos independientes, tragicómicos, las escenas tienen en común el contexto: todas se desarrollan en sendos restaurantes, en público. Tras un cristal, el decorado cambia de un límpido comedor japonés, a una asfixiante taberna mexicana, a una refinada brasserie francesa. Y al otro lado, los espectadores observan a sus anchas cómo las relaciones de los protagonistas se desmoronan.
Escrita por el dramaturgo y cineasta estadounidense Neil LaBute, autor de funciones como En un bosque, oscuro y profundo y películas comoUn funeral de muerte, la obra llega a Madrid de la mano del director Julio Manrique, que ya la representó en 2010 en la Sala Beckett y el Festival Grec de Barcelona. Las tres piezas sobre las que se articula la función, cuenta Manrique, giran en torno “al amor, la fidelidad y la lealtad, pero desde un punto de vista único, en el que LaBute juega con el mecanismo de la crueldad, con la mala leche”.
La primera de ellas, Romance, “ocurre probablemente en Tokio, probablemente en una noche lluviosa, con una pareja gai que hace tiempo que no se ve”. Las furias, la segunda, “es una pieza más chillona, más almodovariana, insólita, en torno a una chica que quiere romper su relación con un chico tan inseguro que aparece a la cita con su hermana”. La última, Helter Skelter (una expresión que describe un estado de caos y confusión y que, como el título Cosas que hoy decíamos, hace referencia a una canción de los Beatles), “se desarrolla en un restorán muy elegante y chic, con una pareja burguesa que descubre algo que les va a hacer pasar un mal rato”. 
El origen del proyecto, según explica el director, se remonta a un taller que se celebró hace tres años en el Obrador, un espacio de la Beckett en el que participaba el LaBute. Allí, el autor se topó con Cristina Genebat, que había traducido y actuado en varias de sus obras (y que es también actriz en esta, que igualmente ha trasladado del inglés tanto al catalán como al castellano). Impresionado al ver a alguien tan involucrado con su trabajo, le envió, “con gran generosidad”, varios textos cortos, que se sumaron a otro que había escrito en el taller del Obrador. “Cuando Cristina me enseñó los textos, nos pusimos a pensar en la manera de convertirlos en una obra que no fuera una muestra de teatro breve, sino una pieza completa”, explica Manrique. “Entonces nos dimos cuenta de que todas las situaciones transcurren en un espacio público, y ahí es donde se nos ocurrió la idea de enmarcarlas en restaurantes”.
Con siete actores sobre el escenario -Mireia Aixalà, Cristina Genebat, Oriol Guinart, Ivan Benet, Xavier Ricart, Andrew Tarbet y Ernest Villegas-, que participan alternativamente en las tres historias, bien como protagonistas o bien como secundarios, la función compone, señala el director, una “comedia muy amarga, con zonas oscuras e incómodas, con las que cualquiera de nosotros puede identificarse”. Quizá ahí resida el interés: en que, a través del agujero, lo que uno vea sea el reflejo de sí mismo. “Hay obras y autores como LaBute que se dedican a hacerte pasar un mal rato, que te hacen reírte hasta de tu sombra. Pero eso es algo que es siempre positivo. Y útil”.
Fuente: Silvia Hernando (www.elpais.com)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,

TEXT: HENRIK IBSEN
TRADUCCIÓ i VERSIÓ: MARC ROSICH
DIRECCIÓ: DAVID SELVAS
INTÈRPRETS: PABLO DERQUI, ÀNGELA JOVE, CRISTINA GENEBAT, LAIA MARULL, DAVID SELVAS i ERNEST VILLEGAS
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, CAER i TEATRO DE LA ABADÍA
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

David Selvas. Un repte: apropar a Hedda Gabler a la realitat actual. En ment: el seu intent de fer el mateix amb La Gavina de Txèkhov fa una parell d'anys. Jo sempre em pregunto el mateix: quan una obra se l'anomena clàssic és perquè la seva història sobreviu fins als nostres dies sense necessitat de modificar-la, oi? Tot i així es segueixen modificant els clàssics.

La Hedda Gabler original és un dona forta, que té poder sobre el seu martit Jörgen Tesman, però no el suficient, i vol més. I no només poder, vol tenir una vida millor, no està satisfeta i es torna capritxosa i malgrat tot ella portarà el timó de la seva vida fins al final. Doncs bé, ara oblideu-vos d'això perquè la versió de Rosich converteix a Hedda en una nina trencada. No sap el que vol ni el que no vol, i malgrat que és tota una dona, sembla tenir cinc anys escena rere escena. No hi ha coherència en cap dels seus actes, només vol cridar l'atenció, sentir-se protagonista d'una obra que sembla que no sigui la seva.

Laia Marull és Hedda. Perfecta pels que vulguin veure una nina trencada. Insuportable pels que s'esperen una versió light de l'original. Aproven la resta del repartiment, sobre tot, una inspirada Cristina Genebat com Thea, que aquesta vegada fa més real el seu amor, i s'apropa més a Ejlert (Pablo Derqui) a diferencia del clàssic. Per primer cop, el personatge més fort, més segur de sí mateix i que no és cap marioneta de ningú és Jörgen Tesman, un encertat Ernest Villegas.

L'escenografia de Max Graenzel ens recalca que estem al 2012 i no al 1891 (quan va ser estrena per primer cop). Una casa moderna, de grans espais i parets blanques, tot molt minimalista, perquè el que realment ha de ressaltar és el text i les interpretacions. Mala sort, doncs!

David Selvas s'ha quedat a mig camí entre una simple adaptació i el voler semblar-se al mestre Daniel Veronese. Millor dirigida i executada que La Gavina, però encara lluny de l'emoció i la força que faci que el cor se m'encongeixi i faci un salt del seient demanant una altra.

HEDDA GABLER

by on 17:00
TEXT: HENRIK IBSEN TRADUCCIÓ i VERSIÓ: MARC ROSICH DIRECCIÓ: DAVID SELVAS INTÈRPRETS: PABLO DERQUI, ÀNGELA JOVE, CRISTINA GENEBAT,...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

TEXT: SERGI POMPERMAYER i JULIO MANRIQUE
DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE
INTÈRPRETS: MIREIA AIXALÀ, IVAN BENET, CRISTINA GENEBAT, ORIOL GUINART, XAVIER RICART, MARC RODRÍGUEZ i ANDREW TARBET
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA

Julio Manrique enceta la seva primera producció al Romea, amb un text escrit i dirigit per ell mateix. Es llença a la piscina i per sort ha trobat aigua. I molta. El fantasme de Xirgu serveix d'excusa per construir tota una tragicomèdia, amb molta més comèdia que drama, en torn als fantasmes interiors personals, a totes aquelles coses que no volem reconèixer que tenim però que hi són.

Una companyia d'actors assaja un obra quan es crema el teatre, el Romea, el dia de l'estrena i fem un salt de set anys i comencem a descobrir què ha estat de les seves vides en aquest període de temps. L'escenògraf, Sebastià Brossa, i la il·luminació del Jaume Ventura aconsegueix crear un ambient de calidesa, però amb un punt d'autodestrucció visible en cadascuna de les escenes. La part final és la més representativa i la millor aconseguida de tota la funció amb un joc perfecte entre llums i ombres. Per un altre banda, l'espai sonor de Damien Bazin sobresurt com element imprescindible d'un muntatge on és igual d'important el que es diu, el que no es diu i el que sona de fons.

La companyia, ja consolidada després de unes quantes obres junts destil·len una enorme complicitat dalt de l'escenari i això fa que l'obra flueix per sí mateixa. Malgrat que tota la companyia manté un notable interpretatiu, cal destacar la feina de la Mireia Aixelà, molt superior i amb molta més força i frescor que en altres muntatges i la Cristina Genebat amb una seguretat de paraula i de cos també molt superior a anteriors ocasions. Totes dues comparteixen un dels moments més emotius del muntatge, mentres sona 'Into my arms'. 

Malgrat que Manrique iniciï la seva carrera com a director artístic del Romea, cremant-lo en la ficció, cap superstició podrà parar aquesta nova etapa que ha començat amb molt bon peu i amb uns espectadors que li demanen que mantingui la mateixa qualitat d'aquest Llum de guàrdia o la superi. De moment hem agafat un bon camí de partida. I seguim caminant, fins a la propera parada, Dogville a l'octubre.

LLUM DE GUÀRDIA

by on 14:30
TEXT: SERGI POMPERMAYER i JULIO MANRIQUE DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE INTÈRPRETS: MIREIA AIXALÀ, IVAN BENET, CRISTINA GENEBAT, ORIOL GUI...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

TEXT: ANTON TXÈKHOV
VERSIÓ: DAVID MAMET
TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE
INTÈRPRETS: MIREIA AIXALÀ, GEMMA BRIÓ, CRISTINA GENEBAT, MONTSE GUALLAR, NORBERT IBERO, NORBERT MARTÍNEZ, SANDRA MOSCLÚS, FERRÁN RAÑÉ, XAVIER RICART, DAVID SELVAS, ENRIC SERRA, ORIOL VILA, MARC AGUILAR i ENEKO RODRÍGUEZ
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA


El 9 de novembre començava aquest repte pel Julio Manrique, poc abans s'havia conegut la notícia de que seria el proper director artístic del Teatre Romea, i estava a punt d'estrenar el seu primer muntatge per aquest teatre. L'expectació era màxima, tan gran com la decepció després de veure-ho. Els clàssics són sempre complicats de muntar perquè sempre hi haurà versions prèvies amb les que comparar. Però aquesta vegada els raonaments no cal sortir a buscar-los fora.

La versió de Mamet i la direcció de Manrique disten molt de que s'esperava d'ells. Mamet ha optat per restar importància a la part social de l'obra i es centra més en el procés de canvi dels personatges. Deixa l'obra com un vodevil de primera categoria sense context. Manrique ha intentant agafar el rumb d'un vaixell sense timó i evitant caure en convertir a l'espectacle en una farsa, fet que ha mig aconseguit.

El però més gran ho trobem a l'interpretació poc consistent dels actors. Especial és el cas de Montse Guallar, Lyubov Ranevskaya, sense força que no destila cap emoció, ni de pèrdua ni d'alegria i David Selvas, Yermolay Lopakhin, que no dota al personatge de profunditat i manté una linialitat absoluta durant tota la representació. Entre els personatges secundaris Oriol Vila torna a demostrar la seva vàlua independentment del grandària del paper que li toqui representar, en aquest cas un jove revolucionari molt convincent.

Lluc Castells dibuixa una detallada escenografia que acull de manera sublim i realista totes les estades interiors i exteriors de l'obra. Un petit entrebanc en la fulgurant carrera d'èxits que li espera a Julio Manrique dintre i fora del Teatre Romea.

L'HORT DELS CIRERERS

by on 18:52
TEXT: ANTON TXÈKHOV VERSIÓ: DAVID MAMET TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE INTÈRPRETS: MIREIA AIXALÀ, GEMMA BRIÓ...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , ,

TEXT: NEIL LABUTE
TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓ i DRAMATÚRGIA: JULIO MANRIQUE
INTÈRPRETS: ANDREW TARBERT, NORBET MARTÍNEZ, ORIOL GUINART, XAVIER RICART, MIREIA AIXALÀ, CRISTINA GENEBAT i ERNEST VILLEGAS
PRODUCCIÓ: SALA BECKETT i GREC 2010 FESTIVAL DE BARCELONA
SALA BECKETT


Amb la Sala Beckett plena, un públic entregat i un autor per treure's el barret ha arribat la consolidació de Julio Manrique com a director de teatre. Jugava a guanyar, poques vegades arrisca, si més no aquesta obra de Labute sonava a èxit només llegir les primeres ratlles de sipnosis. Una història de personatges actuals, que pateixen com poden patir els espectadors que la contemplen.

Tres peces breus, amb protagonistes ubicats a occident, que vesteixen roba cara, que viuen una vida acomodada, però que no són feliços, alguna cosa falla. L'amor envolta a totes les històries de diferent manera i sempre amb el segell Labute ben present, sentiment, crueltat, traïció i un humor descarnat es donen la mà.

Entre català i anglès de la primera història i el català i francès de la darrera, hi ha un món de personatges que aparentment no tenen res a veure, però que en el fons estan més pròxims de que sembla. El que més sorprèn és la genial construcció d'Oriol Guinart com a histriònica germana de un noi compromès amb una noia (Mireia Aixelà). Cristina Genebat, que a part d'actuar signa la traducció, aconsegueix destil·lar i contenir a la perfecció un dona embarassada que descobreix que el seu marit li està posant banyes.

Altre dels encerts de la peça, és l'escenografia de Lluc Castells feta com si estiguem veient una pel·lícula. Tot està perfectament enquadrat i res se surt de pla. A més l'il·luminació, la banda sonora, els subtítols i els crèdits finals que acompanyem a la peça fan pensar a més d'un que això que veuen és un film sense pantalla.

Si l'obra ja té títol de cançó de The Beatles, Things we said today, cadascuna de les tres històries també es diuen amb noms de cançons d'aquest grup anglès, Romance, Les fúries i Helter Skelter. El resultat un mes d'èxit, amb totes les entrades exhaurides des de la primera setmana de representació. Un nou èxit que es mereix trobar un altre espai escènic amb més localitats. I ja ens posem beatlemaniacs, només ens queda demanar-los Get back.

COSES QUE DÈIEM AVUI

by on 14:04
TEXT: NEIL LABUTE TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓ i DRAMATÚRGIA: JULIO MANRIQUE INTÈRPRETS: ANDREW TARBERT, NORBET MARTÍNEZ, OR...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,