Mostrando entradas con la etiqueta Oriol Guinart. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Oriol Guinart. Mostrar todas las entradas

 


Dramaturgia y dirección MARC ROSICH
Intérpretes ORIOL GUINART y JORDI LLORDELLA
duración 75min
producción ATRIUM PRODUCCIONS
TEATRE AKADÈMIA (GREC 2022)


A veces el único reducto de libertad es hacer aquello que nos place cuando nadie nos ve. En soledad, encerrado en su armario, Sebastian puede desarrollar aquello que le ha sido negado y silenciado toda su vida. Su verdadero yo emerge nada más tocar las telas sedosas de los vestidos de mujer que cuidadosamente guarda bajo llave.


Marc Rosich ha vuelto a entretejer palabras de amargura con una cierta pátina cómica como ya hiciera años atrás con A mí no me escribió Tennessee Williams. Sebastian sueña con un mundo de libertad, un sueño que la pandemia consigue hacer realidad, aunque a veces jugar con los sueños pueda no tener el resultado esperado.


Con una dramaturgia delicada en ritmo pero con una lingüística desgarradora que se te clava como un puñal recién afilado, Isadora a l'armari te atrapa y te hace añicos en un mismo plano. Magnífica la puesta en escena, la escenografía de Joana Martí, la hipnótica iluminación de Mattia Russo y un buen gusto de espacio sonoro de Ramon Creus Guiu (Milu) convierten el pequeño escenario del Teatre Akadèmia en un mundo lleno de posibilidades.


Sobresaliente, tierno y cautivador Oriol Guinart, en el que seguramente, sea ya uno de los mejores papeles que ha interpretado. Imposible despegar los ojos del escenario en cualquiera de sus dualidades. Jordi Llordella también engatusa al público, sobre todo en su vena más cómica.


Más allá del Grec 2022 y de estas cinco funciones en plena semana del Orgullo, esperemos que las puertas del armario de Isadora se sigan abriendo durante muchas noches para satisfacer el placer de muchos más espectadores.


ISADORA A L'ARMARI

by on 19:53
  Dramaturgia y dirección MARC ROSICH Intérpretes ORIOL GUINART y JORDI LLORDELLA duración 75min producción ATRIUM PRODUCCIONS TEATRE AKADÈM...

Divendres 12 de juliol
Apadrinem: Marilia Samper i Marc Angelet
Directors: Carles Fernández Giua, Víctor Muñoz i Calafell, Jordi Prat i Coll i Ferran Utzet
Intèrprets: Vanessa Segura, Marta Aran, Maria Casellas, Oriol Guinart, Guillem Motos i David Vert
Mestres de cerimònies: Llàtzer Garcia i Marc Rosich
Nau Ivanow (Dins del Grec2013)

Som convocats a un ritual, a una experiència, a tota una nova aventura. Els mestres de cerimònia se'ns presenten vestits com els antics mecenes: perruques, trajes d'època i unes malles, ja comença l'espectacle. El guió de presentació d'aquest ritual està escrit com estremès del que vindrà més tard. Durant 15 minuts s'explica el procediment d'apadrinament amb dinamisme i comicitat. Marc Rosich té un do innat pel monòleg còmic que fa partir-se de riure als presents. Assajat o no ha estat el primer encert.

Després els padrins ens dividim en dos grups i a l'estil de Pentateatre Atòmic veient les dos obres a la vegada, primer un grup i després un altre. Obres: curtes, de 30 minuts, per a tres actors i només assajades una setmana. El grup A primer veu 0,86 de Marc Angelet on la ficció es dóna la mà amb la creixent realitat de ser cada vegada éssers 2.0, més virtuals que reals. Interessant punt de partida i sorprenent final que deixa al públic ple de preguntes de si això pot convertir-se en realitat. Passem doncs a la terrassa de la Nau Ivanow per gaudir de Pequeños Monstruos de Marilia Samper, una comèdia que tracta sobre les relacions d'una parella però sobre tot entre dos germanes, amb una bèstia de la comèdia com és la Vanessa Segura.

Una vegada finalitzades les representacions tornem a la sala per decidir a qui dels dos volem apadrinar. Cada dramaturg tindrà un padrí i una padrina. Això no és un torneig, tots dos guanyem, tothom guanyem. Això sí, si ets amic dels dos has de vigilar a qui votes, no vagis a sortir escollit i tinguis un conflicte personal. És un joc però sempre pot haver perills...

Una proposta jove per donar suport a la dramatúrgia catalana cada vegada més popular, però que no ens enganyem igual de precària que la resta del sector. No sé si pot ser una proposta exportable més enllà del Grec2013, però les dos hores de having fun, això no ens les treurà ningú. Divendres 19 de juliol a les 21h nova i última oportunitat d'apadrinar un dramaturg, en aquest cas a l'Helena Tornero i al Marc Artigau. Encara que jo proposaria com fi de festa poder apadrinar al Llàtzer Garcia i al Marc Rosich i a les seves malles.

TEXTO: BERNARD-MARIE KOLTÈS
TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: PABLO DERQUI, CRISTINA GENEBAT, IVAN BENET, MARIA RODRIGUEZ, XAVIER BOADA, ROSA GÀMIZ, XAVIER RICART i ORIOL GUINART
DURACIÓN: 1h 50min
PRODUCCIÓN: TEATRE ROMEA i TEATRE ESPAÑOL
TEATRO ROMEA

Sí ya se ha estrenado una de las obras que más prometía esta temporada. Y yo he sido de esas personas que hemos ido al Romea con ganas, con muchas ganas de descubrirla y a la salida nos hemos dado cuenta que no era para tanto. Y me da pena, mucha pena.

Personalmente, la dramaturgia de Koltès no dejan de ser un conjunto de frases, titulares, sorprendentes, sin duda, pero a las que quizás les falte un nexo. El espectador asiste impávido a una manera de explicar la historia diferente, no hay narrativa, sólo son frases, largas eso sí, pero pedazos de lo que quizás fuera una historia más larga con cuerpo, con forma.

Julio Manrique ha optado por la majestuosidad de una escenografía que recuerda demasiado al European House de Rigola) que interfiere más que ayuda al texto. Al tener paredes y estar tan sumamente encajonado en el espacio escénico perjudicamente seriamente la escucha en determinadas escenas. Además, dependiendo en que localidad te encuentres situado podrás ver algunas escenas o no. Se ha de reconocer que la escenografía no está concebida para ser vista desde las filas laterales y los anfiteatros. Los espectadores de estas localidades se pierden buena parte de la función. 

Pablo Derqui está sensacional, está claro que Manrique le ha regalado un caramelo de papel y el ha sabido sacarle gusto. Del resto del reparto destacaría a Rosa Gàmiz especialmente en su segundo papel de madre y Maria Rodríguez que papel tras papel consigue ganarse el aplauso del público. Otro de los habituales de Manrique es Oriol Guinart, que otra vez hace de mujer, y que, personalmente, me gustaría que en el próximo montaje verlo en un papel más protagonista, no necesariamente femenino.

Como si de una metáfora se tratara, y si se atiende a la construcción escenográfica, parece que el Romea se le ha quedado pequeño a Julio Manrique y su teatro necesita airearse un poco y salir a buscar nuevos horizontes más grandes. Pese a lo cual, y sin tener la visión nublada por el famoso montaje de Lluís Pasqual, Julio Manrique despierta de nuevo a Roberto Zucco a las nuevas generaciones, acentuando excesivamente el carácter de mito.

ROBERTO ZUCCO

by on 17:34
TEXTO: BERNARD-MARIE KOLTÈS TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE INTÉRPRETES: PABLO DERQUI, CRISTINA GENEBAT, IV...


Font: Antoni Ribas Tur (ara.cat)
"És una de les obres més difícils i fascinants de la història de la dramatúrgia contemporània", afirma Julio Manrique sobre Roberto Zucco , el text de Bernard-Marie Koltès (Metz, 1948 - París, 1989) que avui estrena al Teatre Romea. L'obra està revestida d'una aura mítica pel seu voltatge poètic i comporta tot un repte per als directors que s'hi enfronten: Koltès la va escriure pocs mesos abans de morir prematurament de sida, "mirant la mort molt de cara", diu el director, i aquesta tragèdia d'alta volada literària s'estavella amb la realitat més dura, perquè està inspirada en un personatge real, l'assassí en sèrie italià Roberto Succo. El 1981 Succo va commocionar el país després d'assassinar els seus pares als dinou anys. Va fugir de la presó el 1986 i va deixar un reguitzell de morts i violacions a França i Suïssa fins que va ser capturat a prop de casa dels pares, el 1988. La seva llegenda literària va començar quan Koltès va veure la seva fotografia en un cartell de la policia en una estació de metro. Succo es va suïcidar en una presó italiana el 1988, als 26 anys. "Koltès escriu l'obra per preguntar-se qui era Roberto Succo. El seu comportament no responia a cap pauta, a cap motiu. La fatalitat i la desgràcia de vegades no tenen un perquè. L'obra és molt directa, té una urgència, una intensitat i una cruesa que la fan commovedora", diu Manrique, que vol fer arribar la història als espectadors i que "no jutgin el criminal".
Roberto Zucco , Koltès també va apuntar el dit cap a "la família, l'ordre social i la infantesa", explica el director, a través dels personatges corrents que es creuen amb el protagonista. "L'obra ensenya la part miserable que hi ha en la normalitat", afegeix Cristina Genebat, que a més de participar en el muntatge com a actriu ha adaptat l'obra. "Traduir Roberto Zucco ha sigut com fer un sudoku dels més difícils", explica. Els personatges de Roberto Zucco"parlen llarg perquè no troben la paraula justa, com deia Koltès", subratlla Genebat, i la poesia del text els revesteix amb la "dignitat d'un heroi de tragèdia", afirma Manrique. "En aquesta obra la bellesa és una manera de restituir la justícia", diu el director del Teatre Romea.
Roberto Zucco també representa un repte per a l'actor que es posa dins la pell del protagonista. El personatge requereix "exigència i entrenament actoral" per fer arribar la història al públic, diu Manrique, que admet que li hauria agradat interpretar el paper. "Però si ho hagués fet, ara no l'hauria dirigit", reconeix. L'actor que ha triat és Pablo Derqui, per a qui el personatge és "un regal i una responsabilitat molt forta". "Roberto Zucco és un Hamlet modern, un forat negre, un mirall de tothom. És com un globus sonda de la societat i a la vegada està fora de tota moral. Quan et sembla que el tens, se t'escapa. No li dóna la gana ser atrapat en cap clixé, ni en el de rebel", afirma l'actor.
Derqui és l'únic dels intèrprets del muntatge que no fa més d'un paper. La vintena de personatges que l'obra té en total -persones corrents, anodines, que es poden trobar als suburbis de qualsevol gran ciutat- se'ls reparteixen Cristina Genebat, Ivan Benet, Maria Rodríguez, Xavier Boada, Rosa Gàmiz, Xavier Ricart i Oriol Guinart.
La família i altres presons
" Roberto Zucco és el testament literari de Koltès, l'obra potser està inacabada o li falta alguna revisió final, Koltès era un autor molt disciplinat", explica Manrique, que va quedar impactat pel mític muntatge que Pasqual va dirigir al Palau de l'Agricultura, la posterior seu del Lliure, l'any 1993, amb Eduard Fernández com a protagonista. "A partir de Roberto Succo, Koltès genera una faula, una creació poètica, un mite que li serveix de mirall. L'assassí és el poeta, el lúcid, el visionari", assegura el director. La veu literària de Koltès, explica Manrique, "només s'assembla a si mateix". Va escriure el seu últim text "amb ansietat i una mala llet molt forta; estava enfadat amb tot", diu.
La família és un altre tema important dins Roberto Zucco . La representen els conflictes que una de les protagonistes té amb els seus pares i germans per la seva relació amb Zucco. "L'obra parla de les presons físiques i metafòriques. La família s'hi pot convertir", conclou Manrique.


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Roberto Zucco és una tragèdia èpica que parteix d'un fet real. El dramaturg Bernard-Marie Koltès, conscient que la sida li retallava dràsticament la vida, decideix escriure una peça a partir d'un criminal que s'escapa de la presó i amplia la seva empremta de delinqüència entre el Mediterrani i les muntanyes de Savoia. El director, Julio Manrique, que es va enamorar d'aquesta peça arran de la posada en escena de Lluís Pasqual al Parc de l'Agricultura, el 1993, creu que Koltès plasma el seu desig de ràbia i revolta en Zucco (Pablo Derqui), un criminal que sembra el terror sense un mòbil clar, i també amb la germana petita d'una família (María Rodríguez), un altre personatge que es vol escapar de l'esclavitud familiar. L'obra comença funcions el 19 de febrer, s'estrena el 21 i estarà en cartell al Romea fins al 21 d'abril.
Koltès (1948-1989) era un gran contador d'històries i, alhora, un poeta, per la rigorositat amb què jugava amb el llenguatge. Per això, Manrique dóna per bona la definició de thriller poètic. Koltès, com el Zucco del muntatge, se situa en un terreny fora de la moral, des d'on qüestiona tant les accions violentes denunciades per la societat com els comportaments miserables consentits per la mateixa societat. L'autor dinamita la família, l'ordre social (protegit per la policia i per la justícia) i també la infància, tres estaments clau per a la convivència.
Manrique feia anys que tenia aquest muntatge al cap. Si li haguessin proposat interpretar-lo com a actor, diu, no l'hauria pogut afrontar com a director. També té clar que Derqui és l'actor que pot interpretar més bé aquest Zucco “escapista”. La producció al Romea disposa d'un repartiment de vuit actors, tot i que molts d'ells es doblen i tripliquen fent altres personatges. Això, segons Rosa Gàmiz, que interpreta fins a cinc personatges, és també un regal, perquè exigeix un treball que dóna molta recompensa a escena. Manrique admet que entrar en el joc teatral, en el fet que els actors multipliquin personatges sense amagar-se, és una fórmula que admira d'Oriol Broggi. El repartiment és de gran complicitat: el completen Cristina Genebat (que ha tornat a fer la traducció de l'obra), Ivan Benet, Xavier Boada, Xavier Ricart i Oriol Guinart.

Focus coproduirà amb l'Ajuntament de Madrid

L'empresa Focus ha signat un acord de col·laboració amb els teatres de l'Ajuntament de Madrid per coproduir espectacles. D'entrada, a principis de març, es representarà Cielo abierto (Celobert) al Teatro Español, amb Josep Maria Pou en el repartiment. També a l'octubre, però a la sala 1 del Matadero, farà estada la producció de Roberto Zucco dirigida per Manrique. El director celebrava ahir aquest privilegi de poder representar un text gens amable (i que pot costar que triomfi a la taquilla) amb el suport del Romea i, ara també, de l'Ajuntament de Madrid.
El president de Focus, Daniel Martínez, entén que el teatre privat i el públic han de treballar conjuntament sempre, més enllà que ara hi obliguin les restriccions econòmiques. El nou director del Teatro Español, Natalio Grueso, té clar que cal facilitar la connexió de la creativitat entre Barcelona i Madrid. Com que té menys oportunitats de produir espectacles, dóna la possibilitat a l'exhibició de muntatges que seria difícil veure en gira. Martínez, efectivament, ha comprovat que les gires gairebé han desaparegut a l'Estat i les estades als teatres de Madrid impliquen un elevat risc que és bo provar de reduir.
Focus manté el teatre de La Latina, que dirigeix artísticament Josep Maria Pou. L'Ajuntament decidirà quines obres de Focus vol assumir amb temporada a Madrid. Només si els directors artístics del Romea, la Villarroel i el Goya els sembla oportú, alguna producció podria fer estada en les sales de Barcelona. Daniel Martínez confessava irònic que els miraria de persuadir pel bé de les finances de Focus.

Un ‘thriller' poètic

by on 15:25
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Roberto Zucco  és una tragèdia èpica que parteix d'un fet real. El dramaturg Bernard-Marie...


TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: SALVADOR OLIVA
VERSIÓ I DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: JOAN CARRERAS, LLUÍS MARCO, ORIOL GUINART, ALÍCIA PÉREZ, MÍRIAM ISCLA, MARC RODRÍGUEZ
DURADA: 65 min, 20 d'entreacte, 22 min
PRODUCCIÓ: TNC, EL CANAL. CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
SALA PETITA (TNC)

Tot i ser molt fan de l'Àlex Rigola he de conèixer que aquest MCBTH és un despropòsit de principi a fi. La jugada li va sortir bé amb Coriolà l'any passat, però Macbeth, l'original és un drama dels de treure mocador, i a la seva versió el text queda minvat i la posada en escena s'ho menja tot: text i interpretacions. 

Li ha tocat a Shakespeare com li podia haver tocat a un altre clàssic qualsevol, li ha despullat de la seva essència i ha bolcat tota la seva imaginació de sèries i pel·lícules per construir un món que res té a veure amb el que Shakespeare va descriure. Els boscos, amb caseta inclosa, de Twin Peaks, les caretes de Mickey Mouse, les samarretes de Celtic, tot sobra, quan el veritable protagonisme hauria de ser el text i es troba en 'busca i captura'.

La interpretació és freda, plana, sense ritme. No estic segura si reciten, llegeixen d'un autocue imaginari o les paraules les són xiulades a cau d'orella, però no arriben, amb i sense careta. Els actors passen per un text, ferit de mort amb tanta retallada, sense tocar-lo, ni sentir-lo. Sembla més aviat que escupen les paraules. L'única que en els seus dos monòlegs sembla sentir alguna cosa per dins és l'Alícia Pérez.

Estem a la Sala Petita i els micros molesten, no sé si tan o més que parlar darrera d'una careta de Mickey Mouse, però els sons es tornen ininteligibles i passem bona part del muntatge intentant entendre aquests ratolins.

Sense dubte, Àlex Rigola dirigeix millor obres contemporanis que clàssics. Estem desitjant que aviat torni a Stoppard, Mamet, Dresser... I espero que Shakespeare perdoni a Rigola per aquest MCBTH. If not, fire walk with me. 

MBCTH

by on 13:34
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: SALVADOR OLIVA VERSIÓ I DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA INTÈRPRETS: JOAN CARRERAS, LLUÍS MARCO, ORIOL ...


Font: Laura Serra (ara.cat)
Nit de vestit i corbata, la d'ahir a Salt. No només s'inaugurava el festival Temporada Alta, el certamen que ha posat al mapa teatral Catalunya, sinó que polítics -des del conseller de Cultura, passant pels alcaldes de Girona i Salt, secretaris generals, membres del CoNCA, etcètera- i gent de totes les famílies del teatre -Sílvia Munt, Julio Manrique, Oriol Broggi, Hermann Bonnin, Ramon Simó, Toni Casares- van assistir a l'estrena del nou teatre d'El Canal a l'antiga fàbrica Coma Cros.
Àlex Rigola s'hi deu haver sentit com a casa, tenint en compte el seu últim artefacte, MCBTH , rigolià cent per cent. Mentre Macbeth i Lady Macbeth (Joan Carreras i Alícia Pérez) es petonejaven, sonava pels altaveus un missatge que cridava a la mobilització en contra de l'IVA cultural. Després, dues hores d'un Shakespeare que el director també plantejava com un pols de ressonàncies polítiques: fins on arriba l'ambició per arribar a trair l'ètica, com els fets desencadenen desgràcies -"la sang vol sang"- i com els remordiments es poden menjar fins i tot un rei -"el que està fet no es pot desfer"-. Els Macbeth s'embruten les mans de sang. Rigola no s'ho ha pres a la lleugera.
L'espectacle, que va ser acollit amb aplaudiments tebis, és gairebé una instal·lació plàstica. El vers shakespearià rep tot el protagonisme sobretot a l'inici, amb els personatges estàtics, tots sempre presents a escena interpretats per només sis actors (Lluís Marco és Duncan i Míriam Iscla, Oriol Guinart i Marc Rodríguez es reparteixen la resta de papers). Però el traç del director es va fent gruixut. Les bruixes del bosc aquí s'han convertit en Mickey Mouse, l'exèrcit va vestit del Celtic de Glasgow, els boscos són arbres de plàstic i el castell una caseta de fusta dels tres porquets que Macbeth intenta tirar a terra bufant. La traïció de Macbeth al seu rei tirà, la fúria de l'ambició, la il·lustra amb un Carreras convertit en un impecable Gollum d' El senyor dels anells: "Mi tesoro, mi anillo ". Rigola s'endú Shakespeare al seu terreny sense pudor.
Cada nou mort l'acompanya una nova amenaça. I a cada amenaça li ha de seguir un mort. Quan Macbeth és coronat i és conscient de la seva condemna, sap que ha de seguir el camí marcat. Rigola ha situat aquí un entreacte per fer un canvi radical d'escenari. Dels boscos tenebrosos de Twin Peaks a l'escena plastificada, blanca i tacada de sang d'un quiròfan o una pel·lícula de la màfia. Lady Macbeth és la primera a precipitar-se a la taca de sang, morta de remordiments. Ell accepta seguir-la. Puf.
Font: Laura Serra (ara.cat)

A Àlex Rigola, una de les grans tragèdies de Shakespeare, la famosa Macbeth , el porta a recordar una sèrie de culte dels anys 90, Twin Peaks. Al cap i a la fi, hi ha un cadàver inicial, una tensió constant, molts mòbils i personatges estranys. Però en comptes d'investigar qui va matar Laura Palmer, Rigola se centra a saber per què hi ha hagut el primer mort i quines conseqüències comporta. "Macbeth és un thriller: hi ha la preparació d'un assassinat, el crim, les conseqüències i els passos per sortir-se'n", diu el director. Això, amb la banda sonora i el misteriós bosc aterridor de la sèrie és l'embolcall de MCBTH . Uns avets de plàstic i una caseta de Leroy Merlin ocuparan l'escenari del nou teatre d'El Canal - Centre d'Arts Escèniques de Girona/Salt. L'espectacle inaugura aquesta nova sala i alhora el festival Temporada Alta aquest dijous. Després de tres funcions, es representarà a partir de l'11 d'octubre a la Sala Petita del Teatre Nacional.
Rigola torna a Shakespeare (després de Coriolà , Ricard III , Juli Cèsar i Titus Andrònic) amb un text que ha esporgat dramatúrgicament ell mateix a partir de la impecable traducció de Salvador Oliva. Del vers no n'ha tocat ni una coma, però n'ha retallat fragments per despullar l'essència de l'obra i per reduir els personatges als sis actors de què disposava. "És una obligatorietat del low cost que no era la idea original però de la qual ara m'alegro", diu Rigola. Per això ha titulat l'obra amb el breu MCBTH. "És Macbeth en essència", diu Rigola.
"És convenient que avui es posi en escena aquesta obra, quan veiem la demostració dels governs que l'ètica no els incumbeix, la seva disponibilitat a la mentida i el poc rubor que tenen. No podem mostrar els polítics als nostres fills com a models -afirma Rigola-. Macbeth mostra la relació entre desig i ètica, i quines línies vermelles estem disposats a creuar per aconseguir el que volem". Macbeth arriba a assassinar per respondre a la humiliació i a l'esclavatge -també sexual- a què els sotmet el rei d'Escòcia, però també ho fa per l'ambició d'arribar a tenir el poder del monarca, com li han anunciat les bruixes.
"Tots creuem línies vermelles. La qüestió és que les accions comporten conseqüències, i algunes acaben en tragèdia -diu Rigola-. Hi ha un moment en què ja no pots tornar a ser igual que abans". Per això una història del segle XVII continua sent tan vigent ara i aquí. L'escenografia de Max Glaenzel, conceptual, no situa ni èpoques ni regions, però sí que identifica els personatges: reis, dames, generals, nobles, hereus i bruixes.
La caseta del sexe sense límit
La relació sexual del rei d'Escòcia amb la dona de Macbeth és el gran eix d'aquest MCBTH , que en altres versions sol quedar en segon terme. El director s'imagina la caseta que ha instal·lat al bosc com la casa de Hansel i Gretel, on en comptes de llaminadures il·limitades hi ha sexe dur. Una temptació. "Duncan passa per sobre les línies ètiques pel desig de Lady Macbeth i pel dret a cuixa, però Macbeth també ho permet per mantenir l'estatus", reflexiona Rigola, absolutament absorbit per una obra que considera magistral, i un muntatge que assegura que li "quedarà".
El director ha comptat amb el seu dream team habitual: Joan Carreras, Lluís Marco i Alícia Perez en el triangle amorós protagonista i Marc Rodríguez, Míriam Iscla i Oriol Guinart en els papers secundaris.
Quan no hi ha marxa enrere
Per l'exdirector del Teatre Lliure, els personatges de Macbeth accepten una espècie de "prostitució mental". "Macbeth s'adona que el que ha fet ja no li permetrà ser feliç, que se li ha acabat la il·lusió", explica Rigola. No podrà oblidar-ho mai: Duncan continua a escena fins i tot després de mort, en aquest MCBTH . Un assassinat portarà lligats altres morts per intentar tancar el cas. "D'això Macbeth n'és conscient, però Lady Macbeth l'anima des de la inconsciència del que vindrà després. Per això se sorprèn, i fa el salt a la bogeria", diu Rigola.
El protagonista, Joan Carreras, s'ha encarat a la "contundència del vers" i a la "puresa de les emocions", explica l'actor. "Macbeth és un tio que fa un viatge lisèrgic, obre portes que es pensava que no existien i quan veu que no hi ha marxa enrere, opta per la fugida endavant", resumeix.


Quien niegue que alguna vez no hubiera deseado poder perforar un pequeño agujero por el que espiar las situaciones ajenas sin ser visto probablemente miente. En Cosas que hoy decíamos, que se estrena el 25 de abril en el Teatro Abadía de Madrid (donde se mantendrá hasta el 13 de mayo), lo ponen aun más fácil que todo eso: solo hace falta asistir a la función para poder –pongámoslo sin paños calientes- cotillear las reacciones y aspavientos de tres parejas en plena crisis sentimental. Porque de dónde mejor se puede aprender, que de los errores (de otros, claro).
Concebidas como tres relatos independientes, tragicómicos, las escenas tienen en común el contexto: todas se desarrollan en sendos restaurantes, en público. Tras un cristal, el decorado cambia de un límpido comedor japonés, a una asfixiante taberna mexicana, a una refinada brasserie francesa. Y al otro lado, los espectadores observan a sus anchas cómo las relaciones de los protagonistas se desmoronan.
Escrita por el dramaturgo y cineasta estadounidense Neil LaBute, autor de funciones como En un bosque, oscuro y profundo y películas comoUn funeral de muerte, la obra llega a Madrid de la mano del director Julio Manrique, que ya la representó en 2010 en la Sala Beckett y el Festival Grec de Barcelona. Las tres piezas sobre las que se articula la función, cuenta Manrique, giran en torno “al amor, la fidelidad y la lealtad, pero desde un punto de vista único, en el que LaBute juega con el mecanismo de la crueldad, con la mala leche”.
La primera de ellas, Romance, “ocurre probablemente en Tokio, probablemente en una noche lluviosa, con una pareja gai que hace tiempo que no se ve”. Las furias, la segunda, “es una pieza más chillona, más almodovariana, insólita, en torno a una chica que quiere romper su relación con un chico tan inseguro que aparece a la cita con su hermana”. La última, Helter Skelter (una expresión que describe un estado de caos y confusión y que, como el título Cosas que hoy decíamos, hace referencia a una canción de los Beatles), “se desarrolla en un restorán muy elegante y chic, con una pareja burguesa que descubre algo que les va a hacer pasar un mal rato”. 
El origen del proyecto, según explica el director, se remonta a un taller que se celebró hace tres años en el Obrador, un espacio de la Beckett en el que participaba el LaBute. Allí, el autor se topó con Cristina Genebat, que había traducido y actuado en varias de sus obras (y que es también actriz en esta, que igualmente ha trasladado del inglés tanto al catalán como al castellano). Impresionado al ver a alguien tan involucrado con su trabajo, le envió, “con gran generosidad”, varios textos cortos, que se sumaron a otro que había escrito en el taller del Obrador. “Cuando Cristina me enseñó los textos, nos pusimos a pensar en la manera de convertirlos en una obra que no fuera una muestra de teatro breve, sino una pieza completa”, explica Manrique. “Entonces nos dimos cuenta de que todas las situaciones transcurren en un espacio público, y ahí es donde se nos ocurrió la idea de enmarcarlas en restaurantes”.
Con siete actores sobre el escenario -Mireia Aixalà, Cristina Genebat, Oriol Guinart, Ivan Benet, Xavier Ricart, Andrew Tarbet y Ernest Villegas-, que participan alternativamente en las tres historias, bien como protagonistas o bien como secundarios, la función compone, señala el director, una “comedia muy amarga, con zonas oscuras e incómodas, con las que cualquiera de nosotros puede identificarse”. Quizá ahí resida el interés: en que, a través del agujero, lo que uno vea sea el reflejo de sí mismo. “Hay obras y autores como LaBute que se dedican a hacerte pasar un mal rato, que te hacen reírte hasta de tu sombra. Pero eso es algo que es siempre positivo. Y útil”.
Fuente: Silvia Hernando (www.elpais.com)


TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
ADAPTACIÓ LLIURE i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: MERCÈ ARÀNEGA, AINA CALPE, JOAN CARRERAS, ORIOL GUINART, ALÍCIA PÉREZ, JORDI PUIG "KAI", SANTI RICART i MARC RODRÍGUEZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, EL CANAL-CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

Expectació merescuda davant del nou muntatge de l'Àlex Rigola. Ens rep una sala buida, en lletres blanques enormes "democracy", tota una declaració d'intencions. De Shakespeare queda l'essència. Un text totalment actual al que s'han eliminat personatges fins a reduir-lo a només vuit, de dolents i de no tant dolents. 

La no escenografia permet centrar-se en la paraula, Rigola encerta en fer que l'espectador pari tota la seva atenció en ell. I malgrat les retallades de text i de personatges, la seva versió s'entén, cada protagonista té la seva justificació i fa servir les paraules adequades per fer-la veure al públic, fins i tot l'heroi que acaba convertint-se en tirà i que es creu mereixedor de tots els honors per la seva fita.

Joan Carreras encapçala el repartiment juntament amb la Mercè Arànega, amb una paper massa petit però contundent. Destacats també l'Alícia Pérez, l'Oriol Guinart i el Santi Ricart. La paraula s'atura i deixa pas a la violència, no física, sinó representada amb guants de boxa i contra un poder que no es pot combatre, l'impotència que provoca queda reflectida en aquesta escena per emmarcar. Perquè quan un no és capaç de lluitar contra els poderosos, es dedica a fer-lo contra persones similars a ell.

L'Àlex Rigola segueix el seu imparable camí cap un teatre essencial, on la paraula i les interpretacions d'un bon grapat d'actors són el més important fora de necessitar que surten focs artificials de l'escenari. I som molts els que ens sembla el camí correcte.

CORIOLÀ

by on 17:40
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT ADAPTACIÓ LLIURE i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA INTÈRPRETS: MERCÈ ARÀNEGA, AINA CALPE, ...

TEXT: SERGI POMPERMAYER i JULIO MANRIQUE
DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE
INTÈRPRETS: MIREIA AIXALÀ, IVAN BENET, CRISTINA GENEBAT, ORIOL GUINART, XAVIER RICART, MARC RODRÍGUEZ i ANDREW TARBET
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA

Julio Manrique enceta la seva primera producció al Romea, amb un text escrit i dirigit per ell mateix. Es llença a la piscina i per sort ha trobat aigua. I molta. El fantasme de Xirgu serveix d'excusa per construir tota una tragicomèdia, amb molta més comèdia que drama, en torn als fantasmes interiors personals, a totes aquelles coses que no volem reconèixer que tenim però que hi són.

Una companyia d'actors assaja un obra quan es crema el teatre, el Romea, el dia de l'estrena i fem un salt de set anys i comencem a descobrir què ha estat de les seves vides en aquest període de temps. L'escenògraf, Sebastià Brossa, i la il·luminació del Jaume Ventura aconsegueix crear un ambient de calidesa, però amb un punt d'autodestrucció visible en cadascuna de les escenes. La part final és la més representativa i la millor aconseguida de tota la funció amb un joc perfecte entre llums i ombres. Per un altre banda, l'espai sonor de Damien Bazin sobresurt com element imprescindible d'un muntatge on és igual d'important el que es diu, el que no es diu i el que sona de fons.

La companyia, ja consolidada després de unes quantes obres junts destil·len una enorme complicitat dalt de l'escenari i això fa que l'obra flueix per sí mateixa. Malgrat que tota la companyia manté un notable interpretatiu, cal destacar la feina de la Mireia Aixelà, molt superior i amb molta més força i frescor que en altres muntatges i la Cristina Genebat amb una seguretat de paraula i de cos també molt superior a anteriors ocasions. Totes dues comparteixen un dels moments més emotius del muntatge, mentres sona 'Into my arms'. 

Malgrat que Manrique iniciï la seva carrera com a director artístic del Romea, cremant-lo en la ficció, cap superstició podrà parar aquesta nova etapa que ha començat amb molt bon peu i amb uns espectadors que li demanen que mantingui la mateixa qualitat d'aquest Llum de guàrdia o la superi. De moment hem agafat un bon camí de partida. I seguim caminant, fins a la propera parada, Dogville a l'octubre.

LLUM DE GUÀRDIA

by on 14:30
TEXT: SERGI POMPERMAYER i JULIO MANRIQUE DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE INTÈRPRETS: MIREIA AIXALÀ, IVAN BENET, CRISTINA GENEBAT, ORIOL GUI...

TEXT: NEIL LABUTE
TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓ i DRAMATÚRGIA: JULIO MANRIQUE
INTÈRPRETS: ANDREW TARBERT, NORBET MARTÍNEZ, ORIOL GUINART, XAVIER RICART, MIREIA AIXALÀ, CRISTINA GENEBAT i ERNEST VILLEGAS
PRODUCCIÓ: SALA BECKETT i GREC 2010 FESTIVAL DE BARCELONA
SALA BECKETT


Amb la Sala Beckett plena, un públic entregat i un autor per treure's el barret ha arribat la consolidació de Julio Manrique com a director de teatre. Jugava a guanyar, poques vegades arrisca, si més no aquesta obra de Labute sonava a èxit només llegir les primeres ratlles de sipnosis. Una història de personatges actuals, que pateixen com poden patir els espectadors que la contemplen.

Tres peces breus, amb protagonistes ubicats a occident, que vesteixen roba cara, que viuen una vida acomodada, però que no són feliços, alguna cosa falla. L'amor envolta a totes les històries de diferent manera i sempre amb el segell Labute ben present, sentiment, crueltat, traïció i un humor descarnat es donen la mà.

Entre català i anglès de la primera història i el català i francès de la darrera, hi ha un món de personatges que aparentment no tenen res a veure, però que en el fons estan més pròxims de que sembla. El que més sorprèn és la genial construcció d'Oriol Guinart com a histriònica germana de un noi compromès amb una noia (Mireia Aixelà). Cristina Genebat, que a part d'actuar signa la traducció, aconsegueix destil·lar i contenir a la perfecció un dona embarassada que descobreix que el seu marit li està posant banyes.

Altre dels encerts de la peça, és l'escenografia de Lluc Castells feta com si estiguem veient una pel·lícula. Tot està perfectament enquadrat i res se surt de pla. A més l'il·luminació, la banda sonora, els subtítols i els crèdits finals que acompanyem a la peça fan pensar a més d'un que això que veuen és un film sense pantalla.

Si l'obra ja té títol de cançó de The Beatles, Things we said today, cadascuna de les tres històries també es diuen amb noms de cançons d'aquest grup anglès, Romance, Les fúries i Helter Skelter. El resultat un mes d'èxit, amb totes les entrades exhaurides des de la primera setmana de representació. Un nou èxit que es mereix trobar un altre espai escènic amb més localitats. I ja ens posem beatlemaniacs, només ens queda demanar-los Get back.

COSES QUE DÈIEM AVUI

by on 14:04
TEXT: NEIL LABUTE TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓ i DRAMATÚRGIA: JULIO MANRIQUE INTÈRPRETS: ANDREW TARBERT, NORBET MARTÍNEZ, OR...


TEXT: PETER MORGAN
TRADUCCIÓ: MARGARIDA ARAYA i VICTOR MUÑOZ i CALAFELL
DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: CHANTAL AIMÉE, AMANDA BAQUÉ, ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, ORIOL GUINART, LLUÍS MARCO, JOSÉ NOVOA, JORDI PUIG MARPONS, ÓSCAR RABADAN, SANTI RICART, NINA UYÀ i NEUS BALLBÉ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE



Un duel de caire cinematogràfic obre la temporada del Teatre Lliure. Però no ens obliden que això és teatre i que no ens hem de fixar en els primers plans. En un imaginari ring es troben a Joan Carreras o David Frost i a Lluís Marco o Richard Nixon. L'objectiu, aconseguir que el ex president dels Estats Units s'esfonsi davant la càmera i admeti els errors comesos durant el seu mandat.

Amb un precedent cinematogràfic encara recent per a molts, Àlex Rigola gossa a enfrontar-se a un text que guanya punts acompanyat d'una impressionant escenografia de Max Graenzel i dels vídeos que van passant en una pantalla gegant damunt dels caps dels protagonistes.

Lluís Marco aconsegueix recrear un Richard Nixon incapaç de controlar la relació entre ell i els mitjans de comunicació, com ja havia quedat demostrat en els debats que havien mantingut amb Kennedy durant les presidencial. Un Nixon imponent, de pocs gestos i que basa tota la seva força en mantenir-se inalterable a les preguntes de Frost fins al final. Joan Carreras es mostra menys espontani que el seu interlocutor, però aconsegueix mantenir-se a l'altura del seu partenaire. La resta de repartiment es manté discretament en un segon pla.

Gairebé dues hores d'espera, de preparatius de quatre entrevistes, on només és vol aconseguir el gran assalt final que Nixon admeti la seva culpabilitat en el cas Watergate. Una proposta molt visual, on es combinin diferents espais escènics i amb un gran protagonisme de l'il·luminació i els elements visuals i sonors.

No estem davant d'una obra política, ni tan sols busca remoure les consciencia dels espectadors sinó més bé és un exercici per veure els inicis de l'opinió pública, el màrketing i l'importància dels mitjans de comunicació de masses, sobre tot de l'imatge, en la política i en la societat.

Un excel·lent muntatge, dels millors que es poden veure a la cartellera teatral barcelonina actual. Val la pena no perdre's aquest duel de titans. I no s'adormin que només hi són fins al 18 d'octubre.

NIXON-FROST

by on 19:55
TEXT: PETER MORGAN TRADUCCIÓ: MARGARIDA ARAYA i VICTOR MUÑOZ i CALAFELL DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA INTÈRPRETS: CHANTAL AIMÉE, AMANDA BA...