Mostrando entradas con la etiqueta Andreu Benito. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Andreu Benito. Mostrar todas las entradas


TEXT ORGINAL: ANTON CHÉJOV
VERSIÓN LIBRE Y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
DRAMATURGISTA: FERRAN DORDAL
INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, PEP CRUZ, SARA ESPÍGUL, VICKY LUENGO, SANDRA MONCLÚS, ÀGATA ROCA y PAU ROCA
DURADA: 1h 30min
FOTO: BEIGOTT
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
SALA FABIÀ PUIGSERVER (LLIURE MONTJUÏC)

No, no iba a ver Ivànov, iba a ver un Rigola y me encontré con la esencia de los dos. El pusilánime personaje maravillosamente interpretado por Joan Carreras y la mejor cara de los montajes de Rigola. Cada vez más cercanos al teatro alemán contemporáneo, con una clara influencia de maestros como Ostermaier, el montaje es una pasarela de animales humanos heridos bañada por áurea de naturalismo interpretativo y en el uso del lenguaje que pone los pelos de punta.

Lo que se podría quedar en una gamberrada superflua made in Rigola, en los últimos veinte minutos cuando todo estalla, todo cobra un sentido más allá de lo se muestra. Leer entre líneas es imprescindible para sacarle todo el jugo al montaje. Desde la metáfora de las copias de uno mismo, los gatos dorados de la buena suerte que parece que no le ha acompañado a la gran esperanza blanca, Ivànov, que aparentemente lo tenía todo de cara para ser el triunfador de sus comunidad y que pasa las horas entre lloros por lo que podía haber sido y el "cuidado" de su mujer enferma. 

Pero Rigola no ha dejado toda la carne en el asador de Ivànov sino que ha dibujado con detalles precisos las dos mujeres que más influencia tienen en la vida de nuestros antihéroe. Magistrales su mujer, Sara Espígul y su inocente y eterna enamorada, Vicky Luengo. Rigola se olvida de personajes juega una partida a muerte con el naturalismo, los personajes se llaman igual que sus actores, llevan su ropa y microfonados se hablan en la distancia, no hay roce, parece más bien una pantalla que una sala de teatro, de hecho la técnica se lleva consigo algún actor, cuya interpretación se queda más plana de lo que hubiera sido conveniente. Es lo que tiene tener que actuar sin teatralidad, con un excaso conflicto visible, el sobre esfuerzo actoral es enorme.

Siempre insisto que los clásicos están para ser leídos, que al teatro el espectador ha de llegar con una idea clara, el teatro es más que un texto, si se superan barreras del conservadurismo teatral se podrá uno deleitarse con esta versió extremadamente libre de Ivànov, sino siempre nos quedan las bibliotecas. By the way, una servidora se lo ha pasado bomba. Por cierto, brillante la sinopsis del espectáculo. No tiene pérdida.
  

IVÀNOV

by on 20:27
TEXT ORGINAL: ANTON CHÉJOV VERSIÓN LIBRE Y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA DRAMATURGISTA: FERRAN DORDAL INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU B...




TEXTO: HENRIK IBSEN
ADAPTACIÓN: MARC ARTIGAU, CRISTINA GENEBAT y JULIO MANRIQUE
DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, IVÁN BENET, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, PABLO DERQUI, MIRANDA GAS, JORDI LLOVET, LLUÍS MARCO, CARLES PEDRAGOSA y ELENA TARRATS
DURACIÓN: 1h 30 min + 15min entreacto + 1h
FOTOGRAFIA: ROS RIBAS
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
SALA FABIÀ PUIGSERVER (LLIURE MONTJUÏC)


El sector teatral es un animal de costumbres, se encapricha de un autor y se representan sus obras más conocidas, pero se olvidan otras que sin tanto renombre, son igual de excelentes. Es lo que le pasaba, qué bien poder hablar en pasado, a Ibsen con L'ànec salvatge. Su última representación en España data de 1982, una servidora no había nacido, en Catalunya es la primera vez que se representa. 

Quizás haya sido que no es una obra realista, sino más bien simbólica, llena de metáforas y que requiere que su puesta en escena sea mitad y mitad. Un juego donde el director, los actores y los espectadores se dejen guiar por el texto, sin peros, simplemente con las ganas de descubrir la historia, mirando más allá de las acciones, los personajes esconden más palabras que las que son pronunciadas.

Una familia (pobre) vive feliz hasta que un antiguo amigo de la infancia aparece en sus vidas. Hasta el momento el secreto mejor guardado era tener un pato salvaje encerrado en el sótano, acompañado por gallinas y conejos. Pero entonces empieza el dilema, ¿es mejor vivir "un poco" engañado o descubrir toda la verdad? Evidentemente la caja de los truenos se abrirá, porque sino no habría obra.

L'ànec salvatge és un montaje 100% factoria Julio Manrique. Manteniendo la esencia del texto original, la adaptación ha conseguido quitarle el leve olor a naftalina del siglo XIX y ubicarlo en un espacio atemporal y sin referencias concertas a dónde. La magnífica escenografía de Lluc Castells nos evoca en cierta manera a Suecia (colores neutrons y esa madera clara predominante), pero sin que sea demasiado evidente. La puesta en escena sigue patrones anglosajones, como ya es habitual: texto que se funde con una espectacular música de Carles Pedragosa, que juntamente con Damien Bazin firman un espacio sonora que pone los pelos de punta y la dulce voz de Miranda Gas vuelve a deleitar a los presentes en sus momentos de "cabaret". 

Magistral dirección de Julio Manrique, que vuelve a contar con un reparto de primera, donde destaca: Ivan Benet, Hialmar, un padre y fotógrafo que ve cómo la tranquilidad de su familia se ve alterada con la llegada de un viejo amigo, Gregor (Pablo Derqui). Pero aunque ellos sean quienes desencadenan la acción, el peso de la misma recae en una extraordinaria, Gina (Laura Conejero) y en todo un descubrimiento, Heda (Elena Tarrats). Sin duda en el plano interpretativo poco a descubrir de los grandes nombres consagrados, pero Elena Tarrats ha conseguido robarnos el alma, con la contrucción de su personaje, inocente, preciosista, delicado y lleno de sensibilidad. Sus escenas son simplemente maravillosas.

Casi tres horas de tensión, a las que no les sobra ni un segundo, de un montaje sobresaliente. Una vez más, Julio Manrique vuelve a hacer diana y esta vez con todo un clásico. Va ser que no hay texto que se le resista. Por lo pronto esperemos que siga abriendo cajones si con ello ganamos experiencias teatrales a la altura y al nivel de L'ànec salvatge. Gracias y bravo!

L'ÀNEC SALVATGE

by on 20:53
TEXTO: HENRIK IBSEN ADAPTACIÓN: MARC ARTIGAU, CRISTINA GENEBAT y JULIO MANRIQUE DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE INTÉRPRETES: AND...


AUTORIA: JENNIFER HALEY
TRADUCCIÓN: NEUS BONILLA
DIRECCIÓN: JUAN CARLOS MARTEL BAYOND
INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, GALA MARQUÉS/ CARLA SCHILT, VICTOR PI y MAR ULLDEMOLINS
DURACIÓN: 80min
FOTOGRAFIA: FELIPE MENA
PRODUCCIÓN: GREC 2016 y TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE GRÀCIA (GREC 2016)

Un año más me adelanto al inicio de temporada con una obra de la que escuché maravillas tras su paso por Londres y que me despertaba cierta curiosidad por la temática que trata. Mundos virtuales, un mundo real cada vez menos presente, cada vez más secundario. Los personajes de L'Inframón viven por y para el mundo virtual. Allá es donde una especie de policía de la moral y el orden pretende establecer las reglas. Aparentemente, mucho más severas que las que tenemos que acatar en el mundo real.

Tras una semana invadidos por Pokemon e historias varias, lo que relata L'Inframón no es un futuro tan lejano, a veces incluso podíamos pensar que la realidad ya ha superado la ficción. Sea como fuere, la dramaturgia, si uno no está avezado en el mundo tecnológico actual quizás le venga demasiado de nuevo. Pero ser capaz de desentrallar la filigrana de conceptos y de pasar de un mundo virtual al real y al revés en un constante viaje es lo que hace que el significado de la obra cobre una vida tan real como inventada. No hay tiempo para aburrirse si uno tiene ganas de pensar en todos los conceptos y preguntas que desprenden las imágenes que se pueden llegar a desprender de la obra.

El timón de la obra y la luz entre mundos virtuales la pone Mar Ulldemolins, que mantiene y gana el pulso a Andreu Benito, cuya interpretación vuelve a convencer, pero que no deja de ser parte de esa zona de comfort de la que nos tiene acostumbrados y que le vuelve a funcionar muy bien en L'Inframon.

Tan importante o más que los actores es la puesta en escena. Magnífica escenografía de Alejandro Andújar que juntamente con el diseño de luces de David Bofarull, el diseño de sonido de Damien Bazin, el video de Joan rodon y la programación de Proto Pixel convierten la sala de Gràcia en un submundo perverso con una atmósfera más que adecuada para lo que nuestros ojos están a punto de presenciar. En septiembre L'Inframon abrirá de nuevo sus puertas en Gràcia, ¿quién será el cobarde de no dejarse llevar?

L'INFRAMÓN

by on 20:29
AUTORIA: JENNIFER HALEY TRADUCCIÓN: NEUS BONILLA DIRECCIÓN: JUAN CARLOS MARTEL BAYOND INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, JOAN CA...

BASADO EN UN GUIÓN DE WOODY ALLEN
TRADUCCIÓN, ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, MÒNICA GLAENZEL, SANDRA MONCLÚS, MAR ULLDEMOLINS y LLUÍS VILLANUEVA
DURACIÓN: 1h 30min
FOTO: PROJECTE FONAMENTUM
PRODUCCIÓN: HEARTBREAK HOTEL, TEATRO DE LA ABADÍA, TRÀNSIT PROJECTES y FOCUS
LA VILLARROEL

Preparados para diseccionar parejas, relaciones sentimentales que se alargan en el tiempo y que el acomodo y la rutina pasan a formar parte de su día a día. Preparados para saber qué pasa después de el The End de cualquier película romántica, el "fueron felices y comieron perdices" lo desterraremos para mejor ocasión.

Quien haya visto la película, el argumento no será un misterio, para quienes no la hayan visto tampoco, quizás incluso lo hayan vivo en primera persona. Sea como fuere estamos delante de una comedia, no de aquellas que nos harán reír a carcajadas de cualquier locura que se la haya ocurrido escribir al dramaturgo de turno, sino de aquellas con poso, de las que te ríes de sus ingenios y te deja pensando lo que se esconde detrás de tu risa.

Magnífica puesta en escena a cuatro bandas la que nos presenta Àlex Rigola, quién ya dirigió su versión castellana en el Abadía hace unos años y que dirige la pieza con precisión milimétrica de sabérsela al dedillo. Un apunte, si en taquilla les ofrecen la posibilidad de sentarse en uno de los sofás que pueblan el escenario, sin miedo decir que sí, la experiencia sin duda será única y mucho más especial que presenciar los toros desde la barrera, es decir, verla como una espectador más desde platea.

Reparto de altura para unas interpretaciones magníficas. Desde un fanfarrón Andreu Benito pasando por las extraordinarias Sandra Monclús i Mònica Graenzel hasta a la precisión interpretativa que despliegan Mar Ulldemolins y Joan Carreras. Si te encuentras sentado en el sofá, como era mi caso, notarás las interpelaciones que los actores lanzan a este público más próximo, lejos de la interacción te acercan más a la obra, te sientes un poco arte y parte.

Àlex Rigola solventa con precisión, rigor y un ritmo sorprendente la difícil tarea de adaptar una película en teatro. Se veía venir que sería uno de los éxitos de este otoño y, aunque tienen todavía tres meses por delante de representaciones, no te duermas, las entradas están volando. ¡No te la pierdas!

MARITS i MULLERS

by on 11:56
BASADO EN UN GUIÓN DE WOODY ALLEN TRADUCCIÓN, ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, MÒNICA ...


Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Hace un par de años conocíamos la versión teatral en castellano de la película de Woody Allen Husbands and Wives que Àlex Rigola había adaptado y dirigido en el Teatro La Abadía de Madrid, esta temporada llega su versión catalana, que comienza a rodar el 16 de septiembre en La Villarroel.

La película estrenada en 1992 es uno de los mejores guiones de Woody Allen, el mismo ha declarado en numerosas ocasiones que es una de sus películas favoritas. La temática gira alrededor de las relaciones de pareja, en que a través de los conflictos matrimoniales se esconden la inercia vital y las inseguridades. La película rodada cámara en mano, es en realidad un falso documental que permite transmitir de forma hiperrealista las tensiones que se producen entres sus personajes y da la impresión de colar una cámara oculta en medio de un matrimonio real, un puro ejercicio de voyeurismo.

Alex, escritor y profesor de literatura, y su mujer Carlota, que trabaja en una revista de arte, no se pueden creer que sus mejores amigos, Alícia y Josep Lluís, aparentemente una pareja perfecta, hayan decidido separarse. A partir de este hecho, la pareja comienza a plantearse si su matrimonio se basa en una relación realmente sólida.

Àlex Rigola segura que la obra es un retrato "crudo y obsceno" de las relaciones de pareja a través del humor, y que el texto, "más próximo a la literatura que al cine", ofrece "mucha posibilidades escénicas".

Marits i Mullers es una coproducción entre Heartbreak Hotel, La Villarroel, Teatro de La Abadía y Trànsit Projectes, adaptada y dirigida por Àlex Rigola y que cuenta con un reparto coral: Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, Alba Pujol y Lluís Villanueva.

TEXTO: JOAN SALES
ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU BENITO, MARCEL BORRÀS, AINA CALPE, JOAN CARRERAS, LAIA DURAN, TONI MIRA, PAU ROCA y MAR ULLDEMOLINS
DURACIÓN: 3h 15min (con dos entreactos incluidos)
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y HEARTBREAK HOTEL
SALA PETITA (TNC)

Palabras mayores adaptar una obra como Incerta Glòria a la escena, pero si detrás está Àlex Rigola, la cosa da menos miedo. No conocía la obra, no he sido de esas personas que admite haberla devorado, pero de historias de la Guerra Civil aquí o allá conozco. Avisada estaba que durante la primera parte había una amalgama de personajes, pero a los que llevamos muchas series a nuestras espaldas, este hecho no nos debería asustar aunque aquí no haya un rewind posible.

Una vez metidos en harina, de la primera parte impresiona casi más la puesta en escena que la historia en sí. La sala petita desnuda, o más oscura de lo que nos tiene acostumbrados, con un mobiliario que nos produce una sensación de frío, más allá del que nos producirá algunas de las palabras pronunciadas. Sin duda la interpretación clave de esta parte corre a cargo del Pau Roca, y sobre todo en la escena final que es memorable.

En la segunda parte me hubiera quedado toda la vida, pasamos del frío a la ternura, dios mediante un intermedio, con una espectacular Mar Ulldemolins, cuya interpretación pone los pelos de punta y nos deja lágrimas en los ojos. Una escena muy íntima, donde el tiempo pasa volando y al volver a la realidad de la sala sientes un y mil punzadas en el estómago.

La puesta en escena de la tercera parte es espectacular, grandilocuente. Quizás sea el tiro certero final para un cúmulo de sensaciones que vas acumulando durante toda la obra y que estalla definitivamente. 

La dirección magistral de Àlex Rigola rezuma en todo el montaje, desde la dirección de actores a una puesta en escena espectacular (de Max Graenzel, escenografía, y August Viladomat, iluminación). Las palabras y los pensamientos de los personajes de Joan Sales son un cúmulo de vida, muerte, religión, ética, estética, amor o política y, aunque la tijera era necesaria en una obra literaria tan amplia, la esencia está en cada discurso, en cada réplica. La obra explica una historia ardua, pero que se entiende. Siempre nos quedan las estanterías de cualquier biblioteca para profundizar en ella.

Dichosos sean los ojos que me han servido para presenciar la mejor obra del Teatre Nacional de Catalunya esta temporada, con entradas agotadas desde hace días, muchos esperan que la temporada que viene alguien la vuelva a programar. La gloria aunque incierta es un éxito seguro y merecido.

INCERTA GLÒRIA

by on 17:19
TEXTO: JOAN SALES ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU BENITO, MARCEL BORRÀS, AINA CALPE, JOAN CARRERA...
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Lluís Homar celebra una temporada pletòrica a partir dels impulsos teatrals. Si la seva aventura de construir un Terra baixa per a un públic popular ha tingut una càlida rebuda aquest Nadal, ara s'aventura amb la direcció –també hi intervé com a actor– de L'art de la comèdia, un teatre pensat per a les grans masses en què no es renuncia a exposar el compromís del teatre (i de l'art) amb la millora de la societat, amb el favor de l'administració o sense. La comèdia es representa del 12 de febrer al 12 d'abril a la Sala Gran.
L'obra s'estrena al TNC, quan fa poc més de 50 anys que es va estrenar aquest espectacle a Itàlia. El director artístic del TNC, Xavier Albertí (que també s'ha encarregat de la traducció i la dramatúrgia de la proposta escènica), reivindica la necessitat de recuperar una tradició teatral a Catalunya, massa maltractada per la història. Als anys seixanta, l'escena catalana estava pràcticament desapareguda, mentre que De Filippo era capaç de fer un artefacte teatral de fort impacte per a totes les capes socials i sense renunciar a un compromís ètic amb l'art. Albertí celebra que Homar hagi bastit la seva direcció a partir de la tradició que es va refundar amb el Teatre Lliure (al qual ell mateix es va afegir quan va arrencar, amb només 19 anys).
D'entrada, teatre buit
La peça proposa un teatre despullat, que s'anirà vestint a mesura que avanci la peça, amb la intervenció dels onze actors del repartiment (integrat per Homar, Pau Vinyals, Victòria Pagès, Joan Carreras, Lluís Villanueva, Roger Casamajor, Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Oscar Valsecchi, Eduard Muntada i Quimet Pla). Joan Carreras és el preceptor rígid amb els artistes i poderós (responsable de gestionar els recursos del veïnat), però mai beneït: “Si fos així, l'obra no tindria interès”, remata Homar. La Sala Gran –el director admet que “és una eina traïdora” i considera un repte fer-hi un muntatge i fer-la pròxima: “Com quan vaig veure Doña Rosita la soltera l'any passat”, diu– apareixerà buida i els actors s'aniran vestint en vista del públic. Així es farà més evident aquest joc de veritat teatral: “La veritat suprema arriba de la suprema ficció.”
Homar interpreta el paper d'un director de companyia que pretén rebre l'ajuda d'un nou prefecte d'una ciutat de províncies. Aspira que l'ajudi per poder finançar la reconstrucció del seu teatre, cremat recentment. Aquest home poderós, amb una particular lectura de la dubtosa aportació de l'art a l'educació de la societat, haurà de suportar altres entrevistes amb els vilatans de la contrada, sense saber si es tracta d'actors de la companyia de pega que el volen enredar o de veïns que reclamen la seva atenció.

‘Del Paral·lel a Nàpols'


Ester Formosa farà possible un viatge pel temps i l'espai amb el concert Del Paral·lel a Nàpols. El 3 de març convoca l'ombra de La Cañí (que va interpretar durant molt de temps) i la presenta amb una altra tradició: la de la cançó popular napolitana. El director artístic del TNC, Xavier Albertí, valora que la cultura musical del cuplet coincideixi amb la tradició de la música napolitana.
Aquesta és una de les activitats paral·leles que s'organitzen a l'entorn d'aquest muntatge, “una obra de profunda celebració d'amor incondicional a les arts escèniques”. Com ja és habitual, també hi ha una mirada germana a la Filmoteca, on, coincidint amb L'art de la comèdia, fan un cicle de tres films històrics a partir dels textos teatrals de De Filippo. És el cas de Pane, amore e gelosia (dirigit per Luigi Comencini, el 1954), Matrimonio all'italiana (Vittorio da Sica, 1964) i Sabato, domenica e lunedi (Paolo Sorrentino, 2004), un títol que, per cert, és un dels èxits històrics de la Sala Gran del TNC. Finalment, l'escriptor Josep Maria Fonalleras (i col·laborador d'aquest diari) dirigeix un col·loqui el 20 de febrer després de la funció.

Filippo vist per Homar

by on 13:49
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Lluís Homar celebra una temporada pletòrica a partir dels impulsos teatrals. Si la seva aventura...

TEXTO: ROBERTO BOLAÑO
ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
INTÉRPRETES: JOAN CARRERAS y ANDREU BENITO
DURACIÓN: 55 minutos
COPRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE y HEARTBREAK HOTEL
CON LA PARTICIPACIÓN DEL FESTIVAL TEMPORADA ALTA
CON LA COLABORACIÓN DEL TEATRO ABADÍA, LA BIENNALE DI VENEZIA y TRÀNSIT PROJECTES
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Que un texto de Bolaño llegue a nuestras carteleras, me recuerda que hay autores de debería empezar a leer con urgencia porque desgraciadamente la educación de este país sigue ignorándolos. Con todo esto vengo a decir que desconocía el texto. Y que en cierta manera, fuera de una primera lectura de cuento, reconozco que sus múltiples dimensiones me han impactado.

Si que encuentro, que en el montaje de Àlex Rigola, a medio camino entre la lectura dramatizada y una obra terminada, el ritmo de las locuciones es excesivo para apreciar los pequeños detalles. No digo que sea culpa de la puesta en escena. Impactante, fuera de los momentos en que los dos actores permanecen sentados en sus respectivas sillas. Los momentos de sangre y rata provoca que la atención del espectador vaya más allá de la simple fábula.

Interpretaciones soberbias, pero me gustaría destacar la de Andreu Benito. Cada tono, cada palabra, cada gesto, cada silencio son de una maestría tal, que en muchas ocasiones pone los pelos de punta. Hacía mucho tiempo que no veía una interpretación tan electrizante. Yo, si fuera rata le tendría miedo.

Rigola, después del tropiezo de la temporada pasada, vuelve a convencer y a demostrar que es un gran director de actores. Pero sin embargo creo que juega mejor los textos contemporáneos que los clásicos. Es una opinión, si la temporada que viene nos sorprende con un clásico, quizás la modifique.

EL POLICIA DE LAS RATAS

by on 21:20
TEXTO: ROBERTO BOLAÑO ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA INTÉRPRETES: JOAN CARRERAS y ANDREU BENITO DURACIÓN: 55 minutos COPROD...

TEXT: CARLO GOLDONI
TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL
INTÈRPRETS: LAURA AUBERT, ANDREU BENITO, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, POL LÓPEZ, CARLES MARTÍNEZ, XISCU MASÓ, ROSA RENOM, BORIS RUIZ, i ROSA VILA
DURADA: 1h 30min
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

Wow! Ha passat dues setmanes i encara cada vegada que ho recordo se'm desperta el somriure i em quedo amb la boca oberta. No vaig viure èpoques passades del Lliure, com molts altres comparen aquest muntatge amb elles. Simplement fa temps que no vivia un experiència semblant.

No seré qui desvetlli els secrets que amaga el muntatge. Però és un tiovivo des de que comença fins que acaba. Mai havia vist la Sala Puigserver així, tant bé aprofitada, nua i a la vegada tan plena. Els Feréstecs és tot un carnaval pels sentits, l'alegria de viure i poder gaudir de noranta minuts on la màgia del teatre està més present que mai.

El text traduït pel mateix Pasqual és la peça clau d'aquesta brillantor. Com també ho són els actors, un repartiment d'alçada, però malgrat els gran noms hi ha un que no sonava gaire abans i que ara està en boca de tothom Laura Aubert. Increïble, magnètica, colpidora, empàtica, majestuosa Llucieta que ens ha robat el cor.

Queda poca temporada 12-13, no sé si algun muntatge dels que queden superaran això, i molt em temo que passarà molt de temps fins que els meus ulls tornin a veure alguna cosa semblant. Només cal dir que després de la funció del dissabte a la tarda, hagués tornat a entrar a la de la nit, sense pensar-m'ho dues vegades. Sense dubte: imprescindible.

ELS FERÉSTECS

by on 18:27
TEXT: CARLO GOLDONI TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL INTÈRPRETS: LAURA AUBERT, ANDREU BENITO, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, POL LÓ...


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Lluís Pasqual posa barretina als personatges reaccionaris venecians d'I rusteghi. De fet, el director, que n'ha fet la traducció, s'atreveix a dotar-los de parles dels diversos Països Catalans (ha eliminat l'“avorrit” català central, segons el mateix Pasqual). Carlo Goldoni era un enamorat de la parla de Catalunya. Quan tornava de França a Itàlia, baixava fins a Biarritz per tornar per la Jonquera. Advertia en els catalans els mateixos vicis i virtuts que en els venecians. La proposta se situa en els mesos de llibertat de la II República, perquè “els moments de llibertat provoquen moviments de reacció”. Aquest és el camp en què s'ha situat aquests quatre personatges feréstecs masclistes i involucionistes. Els feréstecs es representa des de demà i fins al 19 de maig a la sala Fabià Puigserver, a Montjuïc, amb un aiguafort que evoca uns follets rondinaires.
Pasqual, efectivament, troba semblances entre la manera de fer veneciana i la catalana. Per exemple, aquell costum de no molestar quan s'és convidat: “Si et diuen què vols berenar, digues que no tens gana”, li deien a Pasqual de petit. Un dels feréstecs també clama: “No vull anar a menjar els estalvis de ningú.”
La trama és ben simple: dos patriarques acorden casar els seus fills i decideixen que no es coneixeran fins al moment de les núpcies. Les colles de carnaval, que passaven a cantar per les cases (“com a les caramelles”, comenta Pasqual), és l'oportunitat perquè el noi es disfressi de dona i, cobert amb una màscara, trenqui aquesta prohibició. L'obra retrata 90 minuts de temps real. Per Pasqual, aquesta peça seria una farsa, però Goldoni (tot i partir d'uns personatges de la commedia dell'arte, molt caricaturitzats) “aconsegueix que siguin persones”. Estrenada el 1760, els personatges parlaven en dialectes diferents, un fet que ha motivat Pasqual a utilitzar variants del català, sense cap ànim d'ofendre: “Espero que tothom tingui prou sentit de l'humor, s'ha fet amb gran estima envers aquestes maneres de parlar.”
Els feréstecs té un repartiment notable: Andreu Benito, Jordi Bosch, Xicu Masó i Boris Ruiz són els quatre reaccionaris. Al seu voltant, Carles Martínez (vingut de la capital espanyola) admira l'escena com a antropòleg de circumstàncies. Laura Conejero, Rosa Renom i Rosa Vila proven de torçar els plans dels homes. Les víctimes les interpreten Laura Aubert i Pol López (el futur matrimoni). Masó adverteix que els personatges no tenen psicologia. No tenen temps de pensar, “tot passa massa de pressa”.
El director treballa ‘per encàrrec'

Divendres, Pasqual deia irònicament que va entendre que havia de dirigir un Goldoni quan ja li havien fet la proposta “com a mínim disset cops”. “En el descans de les obres em venia gent i em deia: «Quan tornaràs a fer un Goldoni?»”
En realitat, Pasqual només n'ha pujat dos a escena: el 1985, amb Jordi Bosch al repartiment i Xicu Masó d'ajudant de direcció, (els únics que repeteixen amb Pasqual)van fer un molt celebrat Un dels últims vespres de carnaval, que va tenir una llarga gira i molt bon record. Ja a Venècia, com a director de la Biennal de Teatre, va fer el segon treball: La famiglia dell'antiquario (2007), que es va veure al Romea, dins del Grec d'aquella temporada. Ho va fer amb un repartiment íntegrament venecià. Pasqual, ja el 1985, entenia que el millor text és el que presenta ara. No el va fer abans perquè no tenia un repartiment d'actors prou madur per bastir Els feréstecs. Tot i que pugui semblar estrany, només Pasqual ha portat Carlo Goldoni al Teatre Lliure. Sí que hi ha moltes més referències de Molière, l'autor amb què el venecià es va inspirar per donar un tomb a la commedia dell'arte hegemònica fins llavors a casa seva.

Follets rondinaires

by on 20:55
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Lluís Pasqual posa barretina als personatges reaccionaris venecians d' I rusteghi . De fet,...


Font: ACN via ara.cat
'I rusteghi' és considerada una de les obres mestres de Carlo Goldoni, estrenada l'any 1760. El director Lluís Pasqual ha decidit portar al Teatre Lliure de Montjuïc aquest "disbarat" i "bogeria" d'obra del 10 d'abril al 19 de maig. El muntatge, que Pasqual ha situat als Països Catalans –els personatges parlen lleidatà, valencià, mallorquí i garrotxí– i a la Primera República, tracta sobre quatre feréstecs conservadors, contraris a la vitalitat dels joves. És "teatre per a nens grans, per adults que encara són nens", ha dit Pasqual.
L'obra tracta sobre uns feréstecs que han acordat el matrimoni dels seus fills i ho volen fer sense que els joves es vegin i es coneguin. Les intencions dels feréstecs hauran de fer front a la intel·ligència i perspicàcia de les dones i dels joves. "És una obra tremendament revolucionaria d'un to estilístic molt difícil perquè és el moment que el Goldoni treu les màscares, però encara els actors recorden a les màscares", ha destacat. 
El director del muntatge ha dit que en moments de llibertat sempre provoquen moviments de reacció: "Com més llibertat, hi ha més fatxes que surten amb moviments d'intolerància forta. Aquests són els que estan caricaturitzats en aquest muntatge", ha assenyalat Pasqual. L'obra compta amb un repartiment de luxe amb Laura Aubert, Andreu Benito, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pol López, Carles Martínez, Xicu Masó, Rosa Renom, Boris Ruiz i Rosa Vila.

TEXT i DIRECCIÓ: PAU MIRÓ
INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH i BORIS RUIZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i EL CANAL-CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Impressionant nou text i muntatge del Pau Miró. Com el fracàs ja no és que resulti proper, sinó que vivint amb ell dia darrere dia. El Pau Miro ha aconseguit donar-te d'una doble vessant a aquests quatre fracassats, primer situant l'acció en Barcelona, ja no només amb al·lusions al text, sinó amb un menjador d'una casa típica de l'Eixample. Però aquests perdedors professionals ens recorden a la ficció nord-americana dels anys 60, cosa que ajuda a reforçar la música de fons.

En Pau Miró s'ha fet gran, ha abandonat la frescor i la ingenuïtat que tenien els seus personatges d'anteriors muntatges com els de la trilogia animal i amb Els Jugadors la descripció i caracterització dels personatges és molt més detallada i precisa. En poc menys de mitja hora ja sabem de quin peu calça cadascú, sense gaires problemes per seguir la trama.

Escenografia estàtica, una cuina i un menjador amb una taula i cadires on passa tot, no és necessita res més, perquè la importància de les interpretacions i del text deixa que tota la resta sigui secundari. Estel·lar repartiment: un dels millors papers del Jordi Bosch dels darrers anys, un fracassat pusil·lànime que es deixa dur segons bufi el vent, l'Andreu Benito que sap com provocar l'empatia a l'instant, el Jordi Boixaderas és un brillant mentider i el Boris Ruiz fa de la tragicomèdia la seva arma predilecta.

Els Jugadors no han acabat la partida, només s'han pres una pausa. El segon combat arriba de nou al Llliure de Gràcia del 6 al 17 de juny amb les entrades que volen, perquè veure't reflectit no té preu i tots un dia o un altre som o serem una colla de desgraciats.

ELS JUGADORS

by on 20:20
TEXT i DIRECCIÓ: PAU MIRÓ INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH i BORIS RUIZ PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i EL CANAL-...


"Brindem?", pregunta el professor. "Per què brindem?", respon el barber. "Perquè encara queda ginebra!", li enclasta amb mala bava. Els personatges d'Els jugadors són perdedors. Perdedors al casino i en tots els aspectes de la vida. Al voltant del tapet hi ha un professor de matemàtiques suspès de sou i feina per apallissar un alumne (Andreu Benito), un enterramorts enamorat patèticament d'una prostituta (Jordi Bosch), un actor addicte a robar als supermercats (Jordi Boixaderas) i un perruquer que acomiaden de la seva barberia (Boris Ruiz). Són quatre tipus normals que han quedat fora de joc: als cinquanta anys ja no són atractius, no tenen èxit personal ni professional. Només troben consol, comprensió i companyia en els seus amics i les seves partides de cartes. La cita és al Teatre Lliure de Gràcia des d'avui i fins al 20 de maig.
Els jugadors ensenyen la cara més íntima i personal de la crisi, la que afecta l'alegria i la seguretat de cada casa. "Aquesta transformació que estem vivint i que no entenem ens obliga a renunciar a coses a les quals ens havíem acostumat, ens obliga a canviar el xip i no ho volem acceptar -diu l'autor i director del muntatge, Pau Miró-. Els quatre personatges se senten acorralats i van cap a un extrem per reaccionar, per sortir del coma".
El director deixa enrere la família -que va abordar en la trilogia Búfals , Lleons Girafes- i fa un retrat de les petites misèries quotidianes sense perdre el misteri dels seus anteriors muntatges, guanyant profunditat amb uns personatges de novel·la -i uns actors extraordinaris- i amb el punt just d'amargor i humor. "Són personatges solitaris que es fan de la família: homes d'aquesta edat, sense gaire brillantor, es necessiten", explica Miró.
Deixar de ser útil
En la primera trobada dels quatre jugadors després de temps, el professor els reuneix perquè testifiquin en un judici. Més tard, quan els calés per comprar ginebra i pagar l'advocada s'acaben, els necessita per vendre fins i tot l'urna d'or on té les cendres del pare, que se li apareix a les nits. "Aquest fantasma de l'inconscient representa el pes literal d'un pare que t'ha imposat coses de les quals necessites desprendre't, però també simbolitza el fet que cada generació ha de pair que deixa de ser útil. Els quatre personatges no suporten ser menys útils per a la societat que els joves", explica el dramaturg. I l'enterramorts ho aboca així: "El que importa de debò és la violència. Algú ha de dir a les generacions que vénen que no és el seu torn", diu nerviós, amb desfici i ganes de matar el xulo de la seva prostituta.
Quan tanquen la barberia per reformes -"no hi ha feina, la gent es torna calva", justifica l'home- i quan els càstings per fer d'actor escassegen, un missatge del pare mort podria ser la solució dràstica als seus problemes. S'ho han de jugar: negres o vermelles. "Necessiten un estímul fort perquè tot ha deixat de bategar. O van a totes o res. No són herois d'acció, al contrari. Però si no, ¿quant de temps es pot aguantar el desastre? Ens pensem que això s'acabarà i és mentida. Això ha canviat, però nosaltres ens anem explicant històries per no acceptar-ho. Ens costarà".
Font: L. S. (www.ara.cat)

TEXT: PETER HANDKE
TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA
DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL
INTÈRPRETS: ANDREU BENITO, JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, EDUARD FERNÁNDEZ, MÍRIAM ISCLA, LLUÍS MARCO, MARTA MARCO, BORIS RUIZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)


Que estem en crisi no és cap novetat, fa anys que ho sabem, una altra cosa és pensar si la nostra cartellera s'ha d'omplir d'obres que parlin de la crisi en global: econòmica, personal, d'ideals... De qualsevol manera avui és això el que toca, no hi ha més. Peter Handke va escriure l'obra al 1976, i des de llavors poques coses han canviat. 

Cinc empresaris fan un pacte per repartir-se el mercat, un dels, Hermann Quitt (l'Eduard Fernández) el trenca i es queda amb tot el pastís. Aquest és l'argument a partir d'aquí el text divaga, es dispersa en innombrables monòlegs sobre temes econòmics, socials i personals dels protagonistes. Tot massa dispers, poca concreció.

Handke converteix els actors en personatges i en persones. Es trenca l'odiosa quarta paret i el públic veu personatges que poc a poc es converteixen en persones. Tant com personatges com a persones, l'interpretació és brillantíssima, sense dubte la millor part del muntatge. Tots vuit han sabut esprémer les idees del Handke i fer veure a l'espectador que hi ha història on no hi ha.

Malbaratament escenogràfic. Dues enormes taules de billar ens reben a la primera part i de fons les lletres de Quitt mida XXL, que a la segona part desapareixen fossal avall, sense que hagin fet massa servei. En època de crisi, de retallades culturals per totes bandes, fa mal veure com es construeixen escenografies a les que després no se li dóna l'ús adequat.

Quitt no és un text accessible per tots, necessita concentració per entendre que més enllà de les divagacions constants dels monòlegs dels protagonistes hi ha missatge. I de vegades els muntatges exigents requereixen més temps i veus per digerir-los. Aneu i m'ho expliqueu.


Així com l'economia ha colonitzat els titulars dels diaris, fins i tot els titulars culturals, l'espectacle que va presentar ahir el director del Lliure, Lluís Pasqual, parla exclusivament d'economia, no de problemes morals. Quitt , una obra de Peter Handke del 1974, és "un poema violent que tracta i maltracta l'espectador", descrivia el director. "No és una metàfora de la bogeria del capitalisme, sinó que n'és una descripció crua i descarnada".
Herman Quitt és el pitjor tauró en l'oceà del mercat. A la primera part de l'obra, situada a finals dels anys setanta (a l'inici de l'era Thatcher, Reagan i de l'Escola d'Economia de Chicago), aquest empresari en crisi existencial pacta amb altres dirigents monopolitzar el mercat i desplaçar la producció a l'Orient. A la segona part, situada en un espai oníric i un temps indefinit però actual, aquesta bèstia egoista, desenfrenada i sense escrúpols entra en una espiral que el porta a la destrucció dels altres i d'ell mateix. Aquesta aparent trama avança en paral·lel a la destrucció de la dramatúrgia i dels personatges teatrals convencionals propi de Handke: els actors no representen la col·lectivitat, sinó que encarnen els personatges.
Pasqual va insistir en una idea: "Qualsevol explicació fa semblar que l'obra sigui figurativa, i no ho és. És un quadre abstracte, un mirall que es trenca i que té trossos de la realitat que produeix ecos a l'espectador -explicava-. Fins i tot així, sembla lògica, i no ho és. És directa i crua, com els diaris". Fet l'avís, afegia: "Handke no ho posa fàcil a ningú, no vol ser amable, ni fa cap esforç. Potser no s'entén tot, però s'entén". L'obra s'estrena demà a Montjuïc i estarà un mes en cartell.
Per sobre de la complexa estructura -en una escena amorosa és capaç d'incloure una diatriba sobre publicitat-, mostra un empresari al màxim del seu poder que embogeix, cau i s'esberla. "Et compadeixes d'un tipus que et semblava un fill de puta", diu Pasqual. Eduard Fernández és el malparit que "encarna el capitalisme, que és conscient de la seva maldat i l'aprofita per treure'n una cosa que al final acaba explotant". Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Lluís Marco, Andreu Benito, Boris Ruiz, Marta Marco i Míriam Iscla són els altres peixos temibles al mar capitalista.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)


La crisis sacude a otra institución cultural emblemática de Cataluña. Por problemas presupuestarios, el Teatre Lliure de Barcelona acabará la temporada a finales de mayo y no volverá a alzar el telón de su programación habitual hasta mediados de octubre, aunque en julio la sede de Montjuïc ofrecerá algunos espectáculos correspondientes al festival Grec. Asimismo, también a causa de las penurias económicas, el Lliure ha decidido eliminar tres de los espectáculos anunciados a inicios de la temporada L’onada, de Ignacio García May (programada del 2 de mayo al 3 de junio), Amadeu, montaje de Albert Boadella sobre las zarzuelas de Amadeo Vives (12 al 22 de junio) y Bombollavà, con Pep Bou y Lluís Pasqual, coproducción en la que intervenía el Piccolo Teatro de Milán y que iba a formar parte del Grec. Así lo ha explicado hoy martes el director del Lliure Lluís Pasqual en una conferencia de prensa convocada para presentar el nuevo espectáculo del colectivo,Quitt, de Peter Handke, dirigido por el propio Pasqual.
El director del Lliure justificó las medidas por los “recortes brutales”. Explicó que en el Lliure los efectos recaen sobre la parte artística pues la estructura está ya tan debilitada, dijo, que no puede adelgazarse más. “Somos cuatro y el cabo”, ilustró. “No es el caso del Liceo, aquí no podemos hacer un ERE”. Según Pasqual las medidas han sido comunicadas ya a las administraciones de que depende económicamente el teatro (Generalitat, Ayuntamiento, Diputación de Barcelona y ministerio de Cultura). Pasqual matizó que aunque no se abra al público durante el periodo señalado, la actividad laboral continuará.
En cuanto a Quitt, la obra de Peter Handke que lleva a escena el Teatre Lliure en Montjuïc se subtitula Els irresponsables són en vies d’extinció(en realidad ese es su título original, Die Unvernünftigensterben aus) y viene como anillo al dedo, visto la que está cayendo. El personaje del título catalán, el protagonista, es un empresario que pretende ejercer de demiurgo del mercado en una atmósfera que recuerda poderosamente el desastre actual.
“La pieza es un objeto raro”, reflexiona Lluís Pasqual,que dirige el montaje, cuyo estreno tendrá lugar el jueves. “La obra de Handke se ha convertido con el tiempo en un poema. Es entrar en un mundo de astillas, violento, feo y duro,inarmónico. Nunca es amable”. Pasqual señala que Quitt es una “falsa obra de teatro”, hay en ella un hilo, “la historia de un empresario, Herman Quitt (Eduard Fernández), y su fin”. Quitt tiene planes, suelta sentencias, habla de los mercados, los precios, los salarios. Dice que habrá que pagar salarios más bajos. Es el propio capitalismo. Y acaba al final consigo mismo”. La obra es de 1974. Pero resulta escalofriantemente actual. “El personaje de Quitt propone deslocalizaciones y que se fabrique en Oriente. Venimos de unos que decidieron eso ya hace tiempo”.
Pasqual compara la pieza, por lo perturbador y lo que tiene de sugerente sobre nuestra contemporaneidad con“otro poema”, este cinematográfico, EyesWide Shut, la película de Kubrick. “Handke es un poeta muy mental, muy poco carnal, sus personajes son en realidad actores encarnando palabras. En Quitthay palabras, palabras, palabras. Y una metateatralidad constante. Habla del fin de un empresario y del fin del personaje teatral como entidad y concepto. Como algo que ya no representa al espectador. El personaje, nos dice Handke, ha muerto”.
El director considera que decir que Quitt habla de hoy “es una obviedad”. No se trata de una metáfora,“no es como Fuenteovejuna, es algo crudo, que tenemos delante, de lo que hablan cada día los diarios”. La primera parte es más realista, dice, “la segunda más onírica, aunque esta es una palabra que odio, como “mágico”. En pasajes habla de economía, de consumidores, de publicidad, de estrategias publicitarias, de empresarios”. Pasqual insiste en que es un espectáculo duro. “Formalmente tiene que doler. Hemos de ver ahí la locura inexplicable en la que hemos desembocado y que ha sido fabricada por gente concreta”. ¿Tiene algo de conspirativa la historia? “En Handke estamos en un contexto no realista. No le da forma a esa trama”, Pero ¿se ve la relación con la crisis actual? “Si quieres agarrarte a algo,puedes decir: ‘oh, venimos de ahí’ De ese momento en que a alguien se le ocurrió la idea, la deslocalización. Pero Handke no lo explica como si fuera Benavente. Es algo abstracto y tratar de definirlo es como intentar hablar con lenguaje figurativo de un cuadro que no lo es”. 
Quitt, con traducción al catalán de Feliu Formosa, cuenta con un gran reparto. Además de Fernández están Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Míriam Iscla, Lluís Marco, Marta Marco y Boris Ruiz. El espectáculo es una coproducción con el Centro Dramático Nacional y se verá en Madrid (Teatro Valle-Inclán) del 7 de marzo al 1 de abril.
Fuente: Jacinto Antón (www.elpais.com)



TEXT: TENNESSEE WILLIAMS
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: CHANTAL AIMÉE, MUNTSA ALCAÑIZ, ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, ESTER CORT, SANTI RICART i RAFFEL PLANA (músic)
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL
TEATRE LLIURE DE GRÀCIA


Per als puristes o els seguidors fidels del 100% de l'original de Tennessee Williams, aquesta revisió els semblarà escassa, però Rigola ha escollit donar la seva pròpia versió sobre Gata sobre teulada de zinc calenta, ni més ni menys. Segurament que hi haurà pros i contres, però ningú va dir que arriscar-se fos fàcil.

Escenogràficament impecable (sobria, freda i inerte), Max Glaenzel recrea la plantació de cotó que ha servit per a que la família faci diners. Un escenari excessivament llarg amb el qual la platea, tant llarga com ell, surt mal parada. Els espectadors que han escollit asseure'ns del mig cap a l'esquerra no agraeixen la il·luminació de Xavier Clot, els hi sembla injusta que ells hàgin de lluitar durant tota la funció contra un joc de llums i ombres, mentrestant la part dreta gaudeix de l'obra amb tots els seus matisos.

Interpretativament, l'Andreu Benito (imponent 'Big Daddy') es duu la funció de carrer. La representació creix i pren una dimensió diferent quan ell apareix a escena. El seu duel físic-dialèctic amb Joan Carreras (Brick) és la millor part de l'obra. Chantal Aimée (Maggie), aquesta Gata que es passa tota la funció anhelant una vida millor, suplicant afectes, que òbviament no arriben, miula sense la força escènica requerida. Algú hauria d'advertir-la que aquesta força que l'espectador troba a faltar des de la seva butaca no s'aconsegueix foten quatre crits al covard del seu marit, Brick. No és qüestió de qui crida més alt, sinó de qui, amb la seva presencia damunt l'escenari aconsegueix captivar el públic.

Muntsa Alcañiz (l'àvia) i Ester Cort (Mae) resulten personatges dibuixats amb àureas massa etèries, amb una presencia sobrehumana i que passa per damunt del bé i del mal, en certs moments es pot pensar que són éssers d'un altre món i que digui el que digui la resta, elles seguiran amb el guió pautat.

L'etern, impecable, secundari, Santi Ricart, perfecte Gooper, maniobra amb les seves línies qual contorsionista en el trapezi i aconsegueix una més que notable interpretació, sobre tot quan li pertoca departir amb l'Andreu Benito.

Àlex Rigola estrena Lliure abans del seu adéu, deixant la seva petjada personal al teatre, a la sala i a l'obra. I potser el millor comiat sigui perquè ens costa tant parlar del final. Esperarem al The End definitiu.



TEXT: PETER MORGAN
TRADUCCIÓ: MARGARIDA ARAYA i VICTOR MUÑOZ i CALAFELL
DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: CHANTAL AIMÉE, AMANDA BAQUÉ, ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, ORIOL GUINART, LLUÍS MARCO, JOSÉ NOVOA, JORDI PUIG MARPONS, ÓSCAR RABADAN, SANTI RICART, NINA UYÀ i NEUS BALLBÉ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE



Un duel de caire cinematogràfic obre la temporada del Teatre Lliure. Però no ens obliden que això és teatre i que no ens hem de fixar en els primers plans. En un imaginari ring es troben a Joan Carreras o David Frost i a Lluís Marco o Richard Nixon. L'objectiu, aconseguir que el ex president dels Estats Units s'esfonsi davant la càmera i admeti els errors comesos durant el seu mandat.

Amb un precedent cinematogràfic encara recent per a molts, Àlex Rigola gossa a enfrontar-se a un text que guanya punts acompanyat d'una impressionant escenografia de Max Graenzel i dels vídeos que van passant en una pantalla gegant damunt dels caps dels protagonistes.

Lluís Marco aconsegueix recrear un Richard Nixon incapaç de controlar la relació entre ell i els mitjans de comunicació, com ja havia quedat demostrat en els debats que havien mantingut amb Kennedy durant les presidencial. Un Nixon imponent, de pocs gestos i que basa tota la seva força en mantenir-se inalterable a les preguntes de Frost fins al final. Joan Carreras es mostra menys espontani que el seu interlocutor, però aconsegueix mantenir-se a l'altura del seu partenaire. La resta de repartiment es manté discretament en un segon pla.

Gairebé dues hores d'espera, de preparatius de quatre entrevistes, on només és vol aconseguir el gran assalt final que Nixon admeti la seva culpabilitat en el cas Watergate. Una proposta molt visual, on es combinin diferents espais escènics i amb un gran protagonisme de l'il·luminació i els elements visuals i sonors.

No estem davant d'una obra política, ni tan sols busca remoure les consciencia dels espectadors sinó més bé és un exercici per veure els inicis de l'opinió pública, el màrketing i l'importància dels mitjans de comunicació de masses, sobre tot de l'imatge, en la política i en la societat.

Un excel·lent muntatge, dels millors que es poden veure a la cartellera teatral barcelonina actual. Val la pena no perdre's aquest duel de titans. I no s'adormin que només hi són fins al 18 d'octubre.

NIXON-FROST

by on 19:55
TEXT: PETER MORGAN TRADUCCIÓ: MARGARIDA ARAYA i VICTOR MUÑOZ i CALAFELL DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA INTÈRPRETS: CHANTAL AIMÉE, AMANDA BA...