Mostrando entradas con la etiqueta Joan Carreras. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Joan Carreras. Mostrar todas las entradas


Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

En medio de la era de la sobreexposición permanente de todos, cuesta creer que alguien pueda triunfar a la sombra de todo y todos. Hay un nombre en el teatro que lo consigue, Lluïsa Cunillé. Y aunque los profesionales y algún teatrero consiga ponerle rostro al nombre es una gran desconocida para el gran público, ella y su teatro, a pesar de llevar ya más de 50 obras estrenadas.

Xavier Albertí ha decidido ponerle solución y dedicarle todo el epicentre de este año. Lo que va más allá de la puesta en escena de Islàndia. Esta temporada tenemos dos opciones: conocer a Lluïsa Cunillé sí o sí

Las principales actividades del epicentre son: 

  • Lectura dramatizada de su obra Boira el 24 de octubre a las 20h a cargo de nombres como Nao Albet, Mercè Arenga, Ricard Borràs, Montse Germán y Lluís Soler.

  • Convertir su obra Après moi, le déluge en opereta con la dirección de Jordi Prat i Coll.

  • Seminarios internacionales sobre la autora que han organizado diversas universidades como Queen Mary University of London (GB), University of Chicago (US), University of Richmond (US), University deli Studi di Milano (IT), Scuola d'Arte Dramatic Paolo Grassi (Milà, IT) y la Université Grenoble-Alpes (FR).




Uno de los centros del epicentre será Islàndia, que se estrenó ayer (5 de octubre) y que estará en cartel hasta el 5 de noviembre con un reparto espectacular de 10 actores: Jordi Oriol, Paula Blanco, Abel Rodríguez, Oriol Genís, Joan Anguera, Lurdes Barba, Albert Prat, Joan Carreras, Albert Pérez y Àurea Márquez. Todos ellos dirigidos por Xavier Albertí.

En sus 2 horas de duración, Islàndia explica la historia de un chico, Abel Rodríguez, que se marcha a buscar a su madre. De Reikiavik a Nueva York. En el camino deja atrás el estallido de la crisis islandesa para toparse con la macroeconomía de Wall Street, al mismo tiempo que se encuentra con numerosos personajes. En la obra nos encontraremos el chico de 15 años y su versión adulta, Jordi Oriol.

Xavier Albertí destaca la manera de escribir de Lluïsa Cunillé, llena de momentos apocalípticos, que después alguno ya se ha convertido en realidad, pero que en ningún caso significa el fin de algo sino su resurgimiento.

Las utopías son motores para que los ciudadanos sintamos la necesidad de cambiar la sociedad (Xavier Albertí)

Y es que la utopía también está muy presente a la obra, sobre todo el concepto del hombre puro como en las leyendas bíblicas. En este caso, el hombre adulto no será quien explique la historia sino su mismo yo de 15 años. 



Islàndia es una obra muy coral, el único que está siempre en escena es Abel Rodríguez, el resto va entrando y saliendo, lo que Albertí alaba ya que las escenas (7 en total) son de una gran complejidad para los actores. 

Cuesta mucho encontrar una obra de la que te enamores. Es lo que pasa con Islàndia. Cada personaje tiene muchas capas, pero el trabajo lo tiene que hacer más el espectador que el actor (Joan Carreras.)

Parece ser que el espectador también jugará su papel en el final. No porque vaya a decidir nada, en modo participativo pero cada espectador definirá si el futuro brilla o si es más oscuro, afirma Joan Carreras.

Lo que sí que está claro es que la dramaturgia de Lluïsa Cunillé no tiene nada de banal, no como en una primera lectura pensó Oriol Genís, que después entendió que de la frase más simple se podía extraer oro. A lo que Albertí puntualiza que en Islàndia se notan numerosas influencias y guiños como a Kafka, Lorca o Soros.

Escenográficamente se ha buscado que un mismo espacio pueda representar todas las escenas de la obra. Como dato peculiar, los bancos se parecen a los del metro de Nueva York y servirán para crear los diferentes ambientes: desde la Catedral de Saint Patrick a una perrera.

El TNC vuelve a poner de relieve que el teatro no es sólo para ser visto, sino también leído. Por ello, los espectadores podrán comprar el texto de la obra por 3€ mientras ésta esté en cartel.


+INFO AQUÍ



TEXT ORGINAL: ANTON CHÉJOV
VERSIÓN LIBRE Y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
DRAMATURGISTA: FERRAN DORDAL
INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, PEP CRUZ, SARA ESPÍGUL, VICKY LUENGO, SANDRA MONCLÚS, ÀGATA ROCA y PAU ROCA
DURADA: 1h 30min
FOTO: BEIGOTT
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
SALA FABIÀ PUIGSERVER (LLIURE MONTJUÏC)

No, no iba a ver Ivànov, iba a ver un Rigola y me encontré con la esencia de los dos. El pusilánime personaje maravillosamente interpretado por Joan Carreras y la mejor cara de los montajes de Rigola. Cada vez más cercanos al teatro alemán contemporáneo, con una clara influencia de maestros como Ostermaier, el montaje es una pasarela de animales humanos heridos bañada por áurea de naturalismo interpretativo y en el uso del lenguaje que pone los pelos de punta.

Lo que se podría quedar en una gamberrada superflua made in Rigola, en los últimos veinte minutos cuando todo estalla, todo cobra un sentido más allá de lo se muestra. Leer entre líneas es imprescindible para sacarle todo el jugo al montaje. Desde la metáfora de las copias de uno mismo, los gatos dorados de la buena suerte que parece que no le ha acompañado a la gran esperanza blanca, Ivànov, que aparentemente lo tenía todo de cara para ser el triunfador de sus comunidad y que pasa las horas entre lloros por lo que podía haber sido y el "cuidado" de su mujer enferma. 

Pero Rigola no ha dejado toda la carne en el asador de Ivànov sino que ha dibujado con detalles precisos las dos mujeres que más influencia tienen en la vida de nuestros antihéroe. Magistrales su mujer, Sara Espígul y su inocente y eterna enamorada, Vicky Luengo. Rigola se olvida de personajes juega una partida a muerte con el naturalismo, los personajes se llaman igual que sus actores, llevan su ropa y microfonados se hablan en la distancia, no hay roce, parece más bien una pantalla que una sala de teatro, de hecho la técnica se lleva consigo algún actor, cuya interpretación se queda más plana de lo que hubiera sido conveniente. Es lo que tiene tener que actuar sin teatralidad, con un excaso conflicto visible, el sobre esfuerzo actoral es enorme.

Siempre insisto que los clásicos están para ser leídos, que al teatro el espectador ha de llegar con una idea clara, el teatro es más que un texto, si se superan barreras del conservadurismo teatral se podrá uno deleitarse con esta versió extremadamente libre de Ivànov, sino siempre nos quedan las bibliotecas. By the way, una servidora se lo ha pasado bomba. Por cierto, brillante la sinopsis del espectáculo. No tiene pérdida.
  

IVÀNOV

by on 20:27
TEXT ORGINAL: ANTON CHÉJOV VERSIÓN LIBRE Y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA DRAMATURGISTA: FERRAN DORDAL INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU B...


AUTORIA: JENNIFER HALEY
TRADUCCIÓN: NEUS BONILLA
DIRECCIÓN: JUAN CARLOS MARTEL BAYOND
INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, GALA MARQUÉS/ CARLA SCHILT, VICTOR PI y MAR ULLDEMOLINS
DURACIÓN: 80min
FOTOGRAFIA: FELIPE MENA
PRODUCCIÓN: GREC 2016 y TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE GRÀCIA (GREC 2016)

Un año más me adelanto al inicio de temporada con una obra de la que escuché maravillas tras su paso por Londres y que me despertaba cierta curiosidad por la temática que trata. Mundos virtuales, un mundo real cada vez menos presente, cada vez más secundario. Los personajes de L'Inframón viven por y para el mundo virtual. Allá es donde una especie de policía de la moral y el orden pretende establecer las reglas. Aparentemente, mucho más severas que las que tenemos que acatar en el mundo real.

Tras una semana invadidos por Pokemon e historias varias, lo que relata L'Inframón no es un futuro tan lejano, a veces incluso podíamos pensar que la realidad ya ha superado la ficción. Sea como fuere, la dramaturgia, si uno no está avezado en el mundo tecnológico actual quizás le venga demasiado de nuevo. Pero ser capaz de desentrallar la filigrana de conceptos y de pasar de un mundo virtual al real y al revés en un constante viaje es lo que hace que el significado de la obra cobre una vida tan real como inventada. No hay tiempo para aburrirse si uno tiene ganas de pensar en todos los conceptos y preguntas que desprenden las imágenes que se pueden llegar a desprender de la obra.

El timón de la obra y la luz entre mundos virtuales la pone Mar Ulldemolins, que mantiene y gana el pulso a Andreu Benito, cuya interpretación vuelve a convencer, pero que no deja de ser parte de esa zona de comfort de la que nos tiene acostumbrados y que le vuelve a funcionar muy bien en L'Inframon.

Tan importante o más que los actores es la puesta en escena. Magnífica escenografía de Alejandro Andújar que juntamente con el diseño de luces de David Bofarull, el diseño de sonido de Damien Bazin, el video de Joan rodon y la programación de Proto Pixel convierten la sala de Gràcia en un submundo perverso con una atmósfera más que adecuada para lo que nuestros ojos están a punto de presenciar. En septiembre L'Inframon abrirá de nuevo sus puertas en Gràcia, ¿quién será el cobarde de no dejarse llevar?

L'INFRAMÓN

by on 20:29
AUTORIA: JENNIFER HALEY TRADUCCIÓN: NEUS BONILLA DIRECCIÓN: JUAN CARLOS MARTEL BAYOND INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, JOAN CA...

BASADO EN UN GUIÓN DE WOODY ALLEN
TRADUCCIÓN, ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, MÒNICA GLAENZEL, SANDRA MONCLÚS, MAR ULLDEMOLINS y LLUÍS VILLANUEVA
DURACIÓN: 1h 30min
FOTO: PROJECTE FONAMENTUM
PRODUCCIÓN: HEARTBREAK HOTEL, TEATRO DE LA ABADÍA, TRÀNSIT PROJECTES y FOCUS
LA VILLARROEL

Preparados para diseccionar parejas, relaciones sentimentales que se alargan en el tiempo y que el acomodo y la rutina pasan a formar parte de su día a día. Preparados para saber qué pasa después de el The End de cualquier película romántica, el "fueron felices y comieron perdices" lo desterraremos para mejor ocasión.

Quien haya visto la película, el argumento no será un misterio, para quienes no la hayan visto tampoco, quizás incluso lo hayan vivo en primera persona. Sea como fuere estamos delante de una comedia, no de aquellas que nos harán reír a carcajadas de cualquier locura que se la haya ocurrido escribir al dramaturgo de turno, sino de aquellas con poso, de las que te ríes de sus ingenios y te deja pensando lo que se esconde detrás de tu risa.

Magnífica puesta en escena a cuatro bandas la que nos presenta Àlex Rigola, quién ya dirigió su versión castellana en el Abadía hace unos años y que dirige la pieza con precisión milimétrica de sabérsela al dedillo. Un apunte, si en taquilla les ofrecen la posibilidad de sentarse en uno de los sofás que pueblan el escenario, sin miedo decir que sí, la experiencia sin duda será única y mucho más especial que presenciar los toros desde la barrera, es decir, verla como una espectador más desde platea.

Reparto de altura para unas interpretaciones magníficas. Desde un fanfarrón Andreu Benito pasando por las extraordinarias Sandra Monclús i Mònica Graenzel hasta a la precisión interpretativa que despliegan Mar Ulldemolins y Joan Carreras. Si te encuentras sentado en el sofá, como era mi caso, notarás las interpelaciones que los actores lanzan a este público más próximo, lejos de la interacción te acercan más a la obra, te sientes un poco arte y parte.

Àlex Rigola solventa con precisión, rigor y un ritmo sorprendente la difícil tarea de adaptar una película en teatro. Se veía venir que sería uno de los éxitos de este otoño y, aunque tienen todavía tres meses por delante de representaciones, no te duermas, las entradas están volando. ¡No te la pierdas!

MARITS i MULLERS

by on 11:56
BASADO EN UN GUIÓN DE WOODY ALLEN TRADUCCIÓN, ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, MÒNICA ...


Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Hace un par de años conocíamos la versión teatral en castellano de la película de Woody Allen Husbands and Wives que Àlex Rigola había adaptado y dirigido en el Teatro La Abadía de Madrid, esta temporada llega su versión catalana, que comienza a rodar el 16 de septiembre en La Villarroel.

La película estrenada en 1992 es uno de los mejores guiones de Woody Allen, el mismo ha declarado en numerosas ocasiones que es una de sus películas favoritas. La temática gira alrededor de las relaciones de pareja, en que a través de los conflictos matrimoniales se esconden la inercia vital y las inseguridades. La película rodada cámara en mano, es en realidad un falso documental que permite transmitir de forma hiperrealista las tensiones que se producen entres sus personajes y da la impresión de colar una cámara oculta en medio de un matrimonio real, un puro ejercicio de voyeurismo.

Alex, escritor y profesor de literatura, y su mujer Carlota, que trabaja en una revista de arte, no se pueden creer que sus mejores amigos, Alícia y Josep Lluís, aparentemente una pareja perfecta, hayan decidido separarse. A partir de este hecho, la pareja comienza a plantearse si su matrimonio se basa en una relación realmente sólida.

Àlex Rigola segura que la obra es un retrato "crudo y obsceno" de las relaciones de pareja a través del humor, y que el texto, "más próximo a la literatura que al cine", ofrece "mucha posibilidades escénicas".

Marits i Mullers es una coproducción entre Heartbreak Hotel, La Villarroel, Teatro de La Abadía y Trànsit Projectes, adaptada y dirigida por Àlex Rigola y que cuenta con un reparto coral: Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, Alba Pujol y Lluís Villanueva.

TEXTO: JOAN SALES
ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU BENITO, MARCEL BORRÀS, AINA CALPE, JOAN CARRERAS, LAIA DURAN, TONI MIRA, PAU ROCA y MAR ULLDEMOLINS
DURACIÓN: 3h 15min (con dos entreactos incluidos)
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y HEARTBREAK HOTEL
SALA PETITA (TNC)

Palabras mayores adaptar una obra como Incerta Glòria a la escena, pero si detrás está Àlex Rigola, la cosa da menos miedo. No conocía la obra, no he sido de esas personas que admite haberla devorado, pero de historias de la Guerra Civil aquí o allá conozco. Avisada estaba que durante la primera parte había una amalgama de personajes, pero a los que llevamos muchas series a nuestras espaldas, este hecho no nos debería asustar aunque aquí no haya un rewind posible.

Una vez metidos en harina, de la primera parte impresiona casi más la puesta en escena que la historia en sí. La sala petita desnuda, o más oscura de lo que nos tiene acostumbrados, con un mobiliario que nos produce una sensación de frío, más allá del que nos producirá algunas de las palabras pronunciadas. Sin duda la interpretación clave de esta parte corre a cargo del Pau Roca, y sobre todo en la escena final que es memorable.

En la segunda parte me hubiera quedado toda la vida, pasamos del frío a la ternura, dios mediante un intermedio, con una espectacular Mar Ulldemolins, cuya interpretación pone los pelos de punta y nos deja lágrimas en los ojos. Una escena muy íntima, donde el tiempo pasa volando y al volver a la realidad de la sala sientes un y mil punzadas en el estómago.

La puesta en escena de la tercera parte es espectacular, grandilocuente. Quizás sea el tiro certero final para un cúmulo de sensaciones que vas acumulando durante toda la obra y que estalla definitivamente. 

La dirección magistral de Àlex Rigola rezuma en todo el montaje, desde la dirección de actores a una puesta en escena espectacular (de Max Graenzel, escenografía, y August Viladomat, iluminación). Las palabras y los pensamientos de los personajes de Joan Sales son un cúmulo de vida, muerte, religión, ética, estética, amor o política y, aunque la tijera era necesaria en una obra literaria tan amplia, la esencia está en cada discurso, en cada réplica. La obra explica una historia ardua, pero que se entiende. Siempre nos quedan las estanterías de cualquier biblioteca para profundizar en ella.

Dichosos sean los ojos que me han servido para presenciar la mejor obra del Teatre Nacional de Catalunya esta temporada, con entradas agotadas desde hace días, muchos esperan que la temporada que viene alguien la vuelva a programar. La gloria aunque incierta es un éxito seguro y merecido.

INCERTA GLÒRIA

by on 17:19
TEXTO: JOAN SALES ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA INTÉRPRETES: NAO ALBET, ANDREU BENITO, MARCEL BORRÀS, AINA CALPE, JOAN CARRERA...
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Lluís Homar celebra una temporada pletòrica a partir dels impulsos teatrals. Si la seva aventura de construir un Terra baixa per a un públic popular ha tingut una càlida rebuda aquest Nadal, ara s'aventura amb la direcció –també hi intervé com a actor– de L'art de la comèdia, un teatre pensat per a les grans masses en què no es renuncia a exposar el compromís del teatre (i de l'art) amb la millora de la societat, amb el favor de l'administració o sense. La comèdia es representa del 12 de febrer al 12 d'abril a la Sala Gran.
L'obra s'estrena al TNC, quan fa poc més de 50 anys que es va estrenar aquest espectacle a Itàlia. El director artístic del TNC, Xavier Albertí (que també s'ha encarregat de la traducció i la dramatúrgia de la proposta escènica), reivindica la necessitat de recuperar una tradició teatral a Catalunya, massa maltractada per la història. Als anys seixanta, l'escena catalana estava pràcticament desapareguda, mentre que De Filippo era capaç de fer un artefacte teatral de fort impacte per a totes les capes socials i sense renunciar a un compromís ètic amb l'art. Albertí celebra que Homar hagi bastit la seva direcció a partir de la tradició que es va refundar amb el Teatre Lliure (al qual ell mateix es va afegir quan va arrencar, amb només 19 anys).
D'entrada, teatre buit
La peça proposa un teatre despullat, que s'anirà vestint a mesura que avanci la peça, amb la intervenció dels onze actors del repartiment (integrat per Homar, Pau Vinyals, Victòria Pagès, Joan Carreras, Lluís Villanueva, Roger Casamajor, Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Oscar Valsecchi, Eduard Muntada i Quimet Pla). Joan Carreras és el preceptor rígid amb els artistes i poderós (responsable de gestionar els recursos del veïnat), però mai beneït: “Si fos així, l'obra no tindria interès”, remata Homar. La Sala Gran –el director admet que “és una eina traïdora” i considera un repte fer-hi un muntatge i fer-la pròxima: “Com quan vaig veure Doña Rosita la soltera l'any passat”, diu– apareixerà buida i els actors s'aniran vestint en vista del públic. Així es farà més evident aquest joc de veritat teatral: “La veritat suprema arriba de la suprema ficció.”
Homar interpreta el paper d'un director de companyia que pretén rebre l'ajuda d'un nou prefecte d'una ciutat de províncies. Aspira que l'ajudi per poder finançar la reconstrucció del seu teatre, cremat recentment. Aquest home poderós, amb una particular lectura de la dubtosa aportació de l'art a l'educació de la societat, haurà de suportar altres entrevistes amb els vilatans de la contrada, sense saber si es tracta d'actors de la companyia de pega que el volen enredar o de veïns que reclamen la seva atenció.

‘Del Paral·lel a Nàpols'


Ester Formosa farà possible un viatge pel temps i l'espai amb el concert Del Paral·lel a Nàpols. El 3 de març convoca l'ombra de La Cañí (que va interpretar durant molt de temps) i la presenta amb una altra tradició: la de la cançó popular napolitana. El director artístic del TNC, Xavier Albertí, valora que la cultura musical del cuplet coincideixi amb la tradició de la música napolitana.
Aquesta és una de les activitats paral·leles que s'organitzen a l'entorn d'aquest muntatge, “una obra de profunda celebració d'amor incondicional a les arts escèniques”. Com ja és habitual, també hi ha una mirada germana a la Filmoteca, on, coincidint amb L'art de la comèdia, fan un cicle de tres films històrics a partir dels textos teatrals de De Filippo. És el cas de Pane, amore e gelosia (dirigit per Luigi Comencini, el 1954), Matrimonio all'italiana (Vittorio da Sica, 1964) i Sabato, domenica e lunedi (Paolo Sorrentino, 2004), un títol que, per cert, és un dels èxits històrics de la Sala Gran del TNC. Finalment, l'escriptor Josep Maria Fonalleras (i col·laborador d'aquest diari) dirigeix un col·loqui el 20 de febrer després de la funció.

Filippo vist per Homar

by on 13:49
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Lluís Homar celebra una temporada pletòrica a partir dels impulsos teatrals. Si la seva aventura...

DRAMATURGIA y DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MIRÓ
INTÉRPRETES: JOAN CARRERAS, LLUÍS MARCOS, CARME ELÍAS i ANNA SAHUN
DURACIÓN: 1h 45min
PRODUCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i BITÓ PRODUCCIONS
SALA PETITA (TNC)

Gran decepción de este enero. Fum se ha quedado en eso, prometía mucho pero no nos ha regalado nada. Admiradora de la dramaturgia de algunas de las obras de Josep Maria Miró como El principi d'Arquimedes, no me acabo d'explicar el esquema dramatúrgico de esta.

Empecemos, se presenta como un thriller, lo cual ya me hizo la idea de que todo lo que pasara había de tener el ritmo del género. Error, hay escenas cortas, que se van sucediendo, pero una detrás de otra no aportan nada. Sobre la mitad de la obra te preguntas qué está pasando, qué nos viene a explicar el autor con esto. En un thriller los acontecimientos se precipitan, pero aquí no hay nada que precipitarse, porque no pasa nada.

Sí, dos parejas encerradas en un hotel mientras las revueltas en la calle no les permiten salir, cada una está allá por motivos distintos. El personaje de la Carme Elías inicia un juego, todos se verán implicados, pero ya está. Así nos pasamos 1h y 45 minutos, largos muy largos porque falta argumento, porque el ritmo es lento, porque no se nos explica nada.

Carme Elías está magnífica haciendo de mujer manipuladora, como quien mueve marionetas, pero no hay más. El resto deambula por las habitaciones del hotel y por el salón. La puesta es escena es magnífica, es el Nacional no esperábamos menos, el continente genial para un contenido inexistente que se diluye en media hora.

Y para rematar la tarde me fui a ver La dona que perdia tots els avions a la Tallers, actividad complementaria de Fum. Si su lectura hace un par de años, me dejó aburrida en la butaca, su puesta en escena no ha sido para menos. No sé si  el humo no me ha dejado ver los aviones o simplemente fue una tarde de sábado perdida en el Nacional.

FUM

by on 18:18
DRAMATURGIA y DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MIRÓ INTÉRPRETES: JOAN CARRERAS, LLUÍS MARCOS, CARME ELÍAS i ANNA SAHUN DURACIÓN: 1h 45min PRO...

TEXTO: ROBERTO BOLAÑO
ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
INTÉRPRETES: JOAN CARRERAS y ANDREU BENITO
DURACIÓN: 55 minutos
COPRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE y HEARTBREAK HOTEL
CON LA PARTICIPACIÓN DEL FESTIVAL TEMPORADA ALTA
CON LA COLABORACIÓN DEL TEATRO ABADÍA, LA BIENNALE DI VENEZIA y TRÀNSIT PROJECTES
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Que un texto de Bolaño llegue a nuestras carteleras, me recuerda que hay autores de debería empezar a leer con urgencia porque desgraciadamente la educación de este país sigue ignorándolos. Con todo esto vengo a decir que desconocía el texto. Y que en cierta manera, fuera de una primera lectura de cuento, reconozco que sus múltiples dimensiones me han impactado.

Si que encuentro, que en el montaje de Àlex Rigola, a medio camino entre la lectura dramatizada y una obra terminada, el ritmo de las locuciones es excesivo para apreciar los pequeños detalles. No digo que sea culpa de la puesta en escena. Impactante, fuera de los momentos en que los dos actores permanecen sentados en sus respectivas sillas. Los momentos de sangre y rata provoca que la atención del espectador vaya más allá de la simple fábula.

Interpretaciones soberbias, pero me gustaría destacar la de Andreu Benito. Cada tono, cada palabra, cada gesto, cada silencio son de una maestría tal, que en muchas ocasiones pone los pelos de punta. Hacía mucho tiempo que no veía una interpretación tan electrizante. Yo, si fuera rata le tendría miedo.

Rigola, después del tropiezo de la temporada pasada, vuelve a convencer y a demostrar que es un gran director de actores. Pero sin embargo creo que juega mejor los textos contemporáneos que los clásicos. Es una opinión, si la temporada que viene nos sorprende con un clásico, quizás la modifique.

EL POLICIA DE LAS RATAS

by on 21:20
TEXTO: ROBERTO BOLAÑO ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA INTÉRPRETES: JOAN CARRERAS y ANDREU BENITO DURACIÓN: 55 minutos COPROD...


DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: PERE RIERA
INTÈRPRETS: MÍRIAM ISCLA, EMMA VILARASAU, JORDI BANACOLOCHA, ANNA MOLINER, PEP PLANAS, PEPA LÓPEZ, CARLOS CUEVAS i JOAN CARRERAS
DURADA: 1h 30min + 20 mins (entreacte) + 45 minuts
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Barcelona és el text que la Sala Gran del TNC necessitava com a revulsiu d'una temporada artística nefasta. Pere Riera agafa el timó d'un vaixell a la deriva i ens explica la història de dues dones durant el 17 de març de 1938 quan els Nacionals bombardejaven sense descans la Ciutat Comtal. Potser sí que Barcelona ens parla d'una família de la burgesia benestant i no s'embolica a explicar-nos la lluita de la classe obrera durant els bombardejos, però la por, el no saber si la casa aguantarà o si hauran de recollir les runes es troba molt present.

Entremitges una història d'amistat que amaga moltes coses, algunes s'expliquen, altres queden perquè cada espectador es faci la pròpia versió dels fets. Tres actes: matí, tarda i nit; més de dues hores i mitja i molts temes que han quedat pendents. Li sorprendrà potser a qui s'esperi un drama, no seria el cas. La ironia i el sarcasme inunden tot el text, el més important és la barreja d'incertidumbre amb la joie de vivre. I no és fàcil parlar d'un tema tan escabrós, de la manera que ho fa el Pere Riera, no molestant ningú, simplement és una història més, que podia o no haver-se viscut en aquella data.

Gran plantel d'actors entre els que destaquen una cada vegada més consolidada Anna Moliner com a Victòria; la Míriam Isla com a Núria, força allunyada dels seus papers més còmics i gran encert veure que pot meravellar fent riure que fent patir, com és el cas; l'Emma Vilarasau, que deixa fora la gran part dels seus clixés habituals i ens regala grans moments (escena del ball inclosa). Tot hi els grans noms, hi ha un, el Joan Carreras que deixa escapar (malgrat la millora del tercer entreacte) el que podia ser un interessant secundari.

Hi ha influències de tot tipus des de Txèkhov fins al mateix Haneke, però del que no podrà fugir mai el Pere Riera és del segell Josep Maria Benet i Jornet. Aquest cop el fill (Riera) ha superat clarament al pare (Benet) des del punt de vista dramatúrgic i de discurs. Però si que es troba a faltar, potser, una mica de risc, de sortir dels convencionalismes tradicionals i anar un pas més enllà. Tot i això, no em queda cap dubte que arribarà amb el temps.

Al col·loqui un espectador li va demanar al Pere Riera que escrivís un spin off de Barcelona centrant la trama en l'Elena i la Núria, agafant com a punt de partida vint anys enrere. Cap dramaturg escriu personatges femenins com ho fa el Pere Riera i crec que tots ens hem quedat una mica amb el dubte de que s'amagava darrere d'aquest meravellós tango. Potser en la llarga trajectòria que li espera a Pere Riera com a dramaturg tregui una estoneta per explicar-nos-ho. De moment, als seus peus, Pere. Tothom dempeus que això es mereix un gran: Bravo!

BARCELONA

by on 20:33
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: PERE RIERA INTÈRPRETS: MÍRIAM ISCLA, EMMA VILARASAU, JORDI BANACOLOCHA, ANNA MOLINER, PEP PLANAS, PEPA LÓPEZ,...


TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: SALVADOR OLIVA
VERSIÓ I DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: JOAN CARRERAS, LLUÍS MARCO, ORIOL GUINART, ALÍCIA PÉREZ, MÍRIAM ISCLA, MARC RODRÍGUEZ
DURADA: 65 min, 20 d'entreacte, 22 min
PRODUCCIÓ: TNC, EL CANAL. CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
SALA PETITA (TNC)

Tot i ser molt fan de l'Àlex Rigola he de conèixer que aquest MCBTH és un despropòsit de principi a fi. La jugada li va sortir bé amb Coriolà l'any passat, però Macbeth, l'original és un drama dels de treure mocador, i a la seva versió el text queda minvat i la posada en escena s'ho menja tot: text i interpretacions. 

Li ha tocat a Shakespeare com li podia haver tocat a un altre clàssic qualsevol, li ha despullat de la seva essència i ha bolcat tota la seva imaginació de sèries i pel·lícules per construir un món que res té a veure amb el que Shakespeare va descriure. Els boscos, amb caseta inclosa, de Twin Peaks, les caretes de Mickey Mouse, les samarretes de Celtic, tot sobra, quan el veritable protagonisme hauria de ser el text i es troba en 'busca i captura'.

La interpretació és freda, plana, sense ritme. No estic segura si reciten, llegeixen d'un autocue imaginari o les paraules les són xiulades a cau d'orella, però no arriben, amb i sense careta. Els actors passen per un text, ferit de mort amb tanta retallada, sense tocar-lo, ni sentir-lo. Sembla més aviat que escupen les paraules. L'única que en els seus dos monòlegs sembla sentir alguna cosa per dins és l'Alícia Pérez.

Estem a la Sala Petita i els micros molesten, no sé si tan o més que parlar darrera d'una careta de Mickey Mouse, però els sons es tornen ininteligibles i passem bona part del muntatge intentant entendre aquests ratolins.

Sense dubte, Àlex Rigola dirigeix millor obres contemporanis que clàssics. Estem desitjant que aviat torni a Stoppard, Mamet, Dresser... I espero que Shakespeare perdoni a Rigola per aquest MCBTH. If not, fire walk with me. 

MBCTH

by on 13:34
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: SALVADOR OLIVA VERSIÓ I DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA INTÈRPRETS: JOAN CARRERAS, LLUÍS MARCO, ORIOL ...


Font: Laura Serra (ara.cat)
Nit de vestit i corbata, la d'ahir a Salt. No només s'inaugurava el festival Temporada Alta, el certamen que ha posat al mapa teatral Catalunya, sinó que polítics -des del conseller de Cultura, passant pels alcaldes de Girona i Salt, secretaris generals, membres del CoNCA, etcètera- i gent de totes les famílies del teatre -Sílvia Munt, Julio Manrique, Oriol Broggi, Hermann Bonnin, Ramon Simó, Toni Casares- van assistir a l'estrena del nou teatre d'El Canal a l'antiga fàbrica Coma Cros.
Àlex Rigola s'hi deu haver sentit com a casa, tenint en compte el seu últim artefacte, MCBTH , rigolià cent per cent. Mentre Macbeth i Lady Macbeth (Joan Carreras i Alícia Pérez) es petonejaven, sonava pels altaveus un missatge que cridava a la mobilització en contra de l'IVA cultural. Després, dues hores d'un Shakespeare que el director també plantejava com un pols de ressonàncies polítiques: fins on arriba l'ambició per arribar a trair l'ètica, com els fets desencadenen desgràcies -"la sang vol sang"- i com els remordiments es poden menjar fins i tot un rei -"el que està fet no es pot desfer"-. Els Macbeth s'embruten les mans de sang. Rigola no s'ho ha pres a la lleugera.
L'espectacle, que va ser acollit amb aplaudiments tebis, és gairebé una instal·lació plàstica. El vers shakespearià rep tot el protagonisme sobretot a l'inici, amb els personatges estàtics, tots sempre presents a escena interpretats per només sis actors (Lluís Marco és Duncan i Míriam Iscla, Oriol Guinart i Marc Rodríguez es reparteixen la resta de papers). Però el traç del director es va fent gruixut. Les bruixes del bosc aquí s'han convertit en Mickey Mouse, l'exèrcit va vestit del Celtic de Glasgow, els boscos són arbres de plàstic i el castell una caseta de fusta dels tres porquets que Macbeth intenta tirar a terra bufant. La traïció de Macbeth al seu rei tirà, la fúria de l'ambició, la il·lustra amb un Carreras convertit en un impecable Gollum d' El senyor dels anells: "Mi tesoro, mi anillo ". Rigola s'endú Shakespeare al seu terreny sense pudor.
Cada nou mort l'acompanya una nova amenaça. I a cada amenaça li ha de seguir un mort. Quan Macbeth és coronat i és conscient de la seva condemna, sap que ha de seguir el camí marcat. Rigola ha situat aquí un entreacte per fer un canvi radical d'escenari. Dels boscos tenebrosos de Twin Peaks a l'escena plastificada, blanca i tacada de sang d'un quiròfan o una pel·lícula de la màfia. Lady Macbeth és la primera a precipitar-se a la taca de sang, morta de remordiments. Ell accepta seguir-la. Puf.
Font: Laura Serra (ara.cat)

A Àlex Rigola, una de les grans tragèdies de Shakespeare, la famosa Macbeth , el porta a recordar una sèrie de culte dels anys 90, Twin Peaks. Al cap i a la fi, hi ha un cadàver inicial, una tensió constant, molts mòbils i personatges estranys. Però en comptes d'investigar qui va matar Laura Palmer, Rigola se centra a saber per què hi ha hagut el primer mort i quines conseqüències comporta. "Macbeth és un thriller: hi ha la preparació d'un assassinat, el crim, les conseqüències i els passos per sortir-se'n", diu el director. Això, amb la banda sonora i el misteriós bosc aterridor de la sèrie és l'embolcall de MCBTH . Uns avets de plàstic i una caseta de Leroy Merlin ocuparan l'escenari del nou teatre d'El Canal - Centre d'Arts Escèniques de Girona/Salt. L'espectacle inaugura aquesta nova sala i alhora el festival Temporada Alta aquest dijous. Després de tres funcions, es representarà a partir de l'11 d'octubre a la Sala Petita del Teatre Nacional.
Rigola torna a Shakespeare (després de Coriolà , Ricard III , Juli Cèsar i Titus Andrònic) amb un text que ha esporgat dramatúrgicament ell mateix a partir de la impecable traducció de Salvador Oliva. Del vers no n'ha tocat ni una coma, però n'ha retallat fragments per despullar l'essència de l'obra i per reduir els personatges als sis actors de què disposava. "És una obligatorietat del low cost que no era la idea original però de la qual ara m'alegro", diu Rigola. Per això ha titulat l'obra amb el breu MCBTH. "És Macbeth en essència", diu Rigola.
"És convenient que avui es posi en escena aquesta obra, quan veiem la demostració dels governs que l'ètica no els incumbeix, la seva disponibilitat a la mentida i el poc rubor que tenen. No podem mostrar els polítics als nostres fills com a models -afirma Rigola-. Macbeth mostra la relació entre desig i ètica, i quines línies vermelles estem disposats a creuar per aconseguir el que volem". Macbeth arriba a assassinar per respondre a la humiliació i a l'esclavatge -també sexual- a què els sotmet el rei d'Escòcia, però també ho fa per l'ambició d'arribar a tenir el poder del monarca, com li han anunciat les bruixes.
"Tots creuem línies vermelles. La qüestió és que les accions comporten conseqüències, i algunes acaben en tragèdia -diu Rigola-. Hi ha un moment en què ja no pots tornar a ser igual que abans". Per això una història del segle XVII continua sent tan vigent ara i aquí. L'escenografia de Max Glaenzel, conceptual, no situa ni èpoques ni regions, però sí que identifica els personatges: reis, dames, generals, nobles, hereus i bruixes.
La caseta del sexe sense límit
La relació sexual del rei d'Escòcia amb la dona de Macbeth és el gran eix d'aquest MCBTH , que en altres versions sol quedar en segon terme. El director s'imagina la caseta que ha instal·lat al bosc com la casa de Hansel i Gretel, on en comptes de llaminadures il·limitades hi ha sexe dur. Una temptació. "Duncan passa per sobre les línies ètiques pel desig de Lady Macbeth i pel dret a cuixa, però Macbeth també ho permet per mantenir l'estatus", reflexiona Rigola, absolutament absorbit per una obra que considera magistral, i un muntatge que assegura que li "quedarà".
El director ha comptat amb el seu dream team habitual: Joan Carreras, Lluís Marco i Alícia Perez en el triangle amorós protagonista i Marc Rodríguez, Míriam Iscla i Oriol Guinart en els papers secundaris.
Quan no hi ha marxa enrere
Per l'exdirector del Teatre Lliure, els personatges de Macbeth accepten una espècie de "prostitució mental". "Macbeth s'adona que el que ha fet ja no li permetrà ser feliç, que se li ha acabat la il·lusió", explica Rigola. No podrà oblidar-ho mai: Duncan continua a escena fins i tot després de mort, en aquest MCBTH . Un assassinat portarà lligats altres morts per intentar tancar el cas. "D'això Macbeth n'és conscient, però Lady Macbeth l'anima des de la inconsciència del que vindrà després. Per això se sorprèn, i fa el salt a la bogeria", diu Rigola.
El protagonista, Joan Carreras, s'ha encarat a la "contundència del vers" i a la "puresa de les emocions", explica l'actor. "Macbeth és un tio que fa un viatge lisèrgic, obre portes que es pensava que no existien i quan veu que no hi ha marxa enrere, opta per la fugida endavant", resumeix.


Font: Juan Carlos Olivares (ara.cat)
Una dona i un home amb el tors nu esquitxats de sang. Riuen amb franquesa, entrellaçats en una abraçada oberta. És la imatge triada per anunciar el nou Shakespeare d'Àlex Rigola. Aquest dijous estrena Macbeth al Temporada Alta de Girona. Els Macbeth són Alícia Pérez i Joan Carreras. Aquesta parella unida, segons Harold Bloom, per un "eros ferotge".
Fa segles que la senyora Macbeth va sortir de l'ombra per compartir amb el seu marit la glòria dramàtica de l'ambició assassina. Ja el 1865 Nikolai Leskov va decidir refermar-la en el seu camí envers la posteritat amb Lady Macbeth del districte de Msensk, una actualització del drama que després va inspirar a Xostakóvitx una òpera que va ser el detonant perquè la censura estaliniana promogués la seva purga artística. Van ser trenta anys d'un silenci imposat.
També ha col·laborat en aquest procés d'independència l'autora argentina Griselda Gambaro amb La señora Macbethién, una obra que reconeix sense circumloquis la centralitat d'un personatge que en el seu original shakespearià no destaca pel temps que passa a escena ni pel nombre de línies que recita.
Però el més important no és la quantitat, sinó la qualitat d'una presència dramàtica que destaca per la seva impecable determinació. És un caràcter que és pura voluntat, un ardor fred que consumeix el personatge fins a arribar a la bogeria.
Lady Macbeth segella un pacte (fàustic) per renunciar a tot el que podria apartar-la de l'objectiu escollit, resumit en aquestes paraules impactants: "Feu-me la sang espessa, tanqueu les portes del remordiment, feu fora els sentiments de compassió que vulguin trontollar el meu fred propòsit o posar pau entre ell i el seu efecte! Veniu a aquests meus pits i canvieu-me la llet en fel, ministres de la mort que, invisibles substàncies, aguaiteu en els mals d'aquest món!"
El més interessant és que mai sabrem què és el que obté Lady Macbeth a canvi. El poder és un triomf col·lateral. La seva motivació és més complexa, malgrat el seu despietat sentit del que és pràctic i necessari. Potser estrènyer els invisibles vincles que la uneixen a Macbeth, una relació que sembla excloure-ho tot, fins i tot la maternitat. Per a Macbeth ella fa el doble paper de dona i mare -com argumenta Bloom-, encara que s'hauria de discutir si ell resol així el seu sagnant conflicte amb la paternitat.
Una dona orgullosa, cruel, supersticiosa com a reconeixement a uns poders invisibles ancestrals, intel·ligent, resolutiva i conscient de la bogeria que l'assetja, d'una femenina virilitat -entesa com a ruptura amb el rol tradicional que se li suposa-, que intenta apropiar-se del destí entre la boira baixa d'una Escòcia sumida en una nit inacabable. Personatge d'un nord mític que assumeix el crim com una part de la naturalesa humana. Els sona? Per a la legió de lectors de Joc de trons, la saga de George R.R. Martin, és un perfil bastant fàcil de reconèixer. Per cert, Trono de sangre és el títol de l'adaptació que va filmar Akira Kurosawa de l'obra de Shakespeare.
El rastre de Lady Macbeth està repartit entre els principals personatges femenins de Joc de trons. Potser no tots responen al cent per cent a aquest retrat, però entre Lady Catelyn Stark -sobretot per la seva evolució-, la seva germana Lisa Tully, la reina Cersei Baratheon i Daenerys Targaryen, es pot reconstruir a la perfecció la complexa psicologia de la protagonista de Shakespeare.
Per a cap d'elles la mort violenta és un fet excepcional, forma part del paisatge i soluciona els seus anhels i preocupacions. Poden buscar venjança, però també poder, seguretat i control sobre els seus enemics en una realitat en la qual l'amor està molt unit a la por, a sentir-lo, a provocar-lo. Cap d'elles s'acovardeix davant el dolor -propi o aliè-, actuen amb una febril determinació, gairebé sexual, sempre envoltades dels homes que els poden ser útils -i còmplices- en les seves ambicions.

TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
ADAPTACIÓ LLIURE i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: MERCÈ ARÀNEGA, AINA CALPE, JOAN CARRERAS, ORIOL GUINART, ALÍCIA PÉREZ, JORDI PUIG "KAI", SANTI RICART i MARC RODRÍGUEZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, EL CANAL-CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

Expectació merescuda davant del nou muntatge de l'Àlex Rigola. Ens rep una sala buida, en lletres blanques enormes "democracy", tota una declaració d'intencions. De Shakespeare queda l'essència. Un text totalment actual al que s'han eliminat personatges fins a reduir-lo a només vuit, de dolents i de no tant dolents. 

La no escenografia permet centrar-se en la paraula, Rigola encerta en fer que l'espectador pari tota la seva atenció en ell. I malgrat les retallades de text i de personatges, la seva versió s'entén, cada protagonista té la seva justificació i fa servir les paraules adequades per fer-la veure al públic, fins i tot l'heroi que acaba convertint-se en tirà i que es creu mereixedor de tots els honors per la seva fita.

Joan Carreras encapçala el repartiment juntament amb la Mercè Arànega, amb una paper massa petit però contundent. Destacats també l'Alícia Pérez, l'Oriol Guinart i el Santi Ricart. La paraula s'atura i deixa pas a la violència, no física, sinó representada amb guants de boxa i contra un poder que no es pot combatre, l'impotència que provoca queda reflectida en aquesta escena per emmarcar. Perquè quan un no és capaç de lluitar contra els poderosos, es dedica a fer-lo contra persones similars a ell.

L'Àlex Rigola segueix el seu imparable camí cap un teatre essencial, on la paraula i les interpretacions d'un bon grapat d'actors són el més important fora de necessitar que surten focs artificials de l'escenari. I som molts els que ens sembla el camí correcte.

CORIOLÀ

by on 17:40
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT ADAPTACIÓ LLIURE i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA INTÈRPRETS: MERCÈ ARÀNEGA, AINA CALPE, ...

TEXT: MARTIN CRIMP
TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: VÍCTOR MUÑOZ i CALAFELL
INTÈRPRETS: SÍLVIA BEL, JOAN CARRERAS, MÍRIAM ISCLA i DIANA GÓMEZ
PRODUCCIÓ: SALA BECKETT i TEMPORADA ALTA
SALA BECKETT

Els éssers humans porter a dins petites ciutats, nuclis vitals que anem construint amb trossos d'experiències pròpies i inventades. Però la realitat, normalment no tan perfecta del que la nostra imaginació voldria. Martin Crimp reconstruiex aquestes ciutats interiors en la seva obra La ciutat. En ella ens presenta a una parella, la Clair (Sílvia Bel), escriptora, i el Christopher (Joan Carreras), que acaba de perdre la feina. 

Crimp barreja crisis personals, de parella, amb la crisi econòmica i introdueix un element pertorbador entre mig, la Jenny (Míriam Iscla), veïna de la parella que amb una història peculiar farà que allò que a la parella separava, aquesta presència estranya en forma de Jenny els torni a unir.

De qualsevol manera, la força de La ciutat resideix en el text. Perfectament mil·limetrat, un teixit de situacions inconnexes que van a parar a un final que posa les coses en ordre. Victor Muñoz i Calafell ha deixat que el text faci i desfaci, no hi ha una direcció clara, simplement es juga a que els actors siguin el vehicle per conduir la història fins al final.

Actors, que mantenen viva la història. la Míriam Iscla fascinant davant del personatge més complex mentres que a la Sílvia Bel, li sobren tics, i al Joan Carreras li falta una mica de força en algunes escenes. El fugaç pas de la Diana Gómez per l'escenari no deixa indiferents, simplement serveix com catalizadora del sorprenent final que ens espera.

La sòbria posada en escena culmina un muntatge on tot gira al voltant del text i és aquest qui el fa absolutament imprescindible pels amants del teatre de text.

LA CIUTAT

by on 18:05
TEXT: MARTIN CRIMP TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: VÍCTOR MUÑOZ i CALAFELL INTÈRPRETS: SÍLVIA BEL, JOAN CARRERAS, MÍRIAM ISCLA i DIANA GÓMEZ ...


Si la sala Beckett ja va intuir que Martin Crimp era una de les veus més interessants de la dramatúrgia britànica el 2004, ara es constata amb l'èxit de La ciutat (Royal Court, 2008). Avui ja es parla d'ell com l'hereu de Harold Pinter, perquè és capaç de dibuixar uns espais amb molta tensió, tot i que l'escena sigui convencional. El mèrit de Crimp és que dissenya una trama servint-se d'un joc formal que aporta intriga, humor àcid i que obliga l'espectador a mantenir una gran atenció per cada detall que es pugui convertir en metafòric del que vindrà. L'obra, dirigida per Víctor Muñoz i amb un repartiment format per Sílvia Bel, Joan Carreras, Míriam Iscla i Diana Gómez, s'estrena demà (21h) a La Planeta i farà temporada del 17 de novembre al 18 de desembre a la sala Beckett de Barcelona.
Una parella aparentment feliç amb una casa amb jardí a la ciutat i dos nens que creixen a casa es creuen dues notícies un vespre: que s'està revisant l'estructura de personal a l'empresa de l'home i que la dona (que treballa de traductora) ha mantingut una conversa de dues hores amb un escriptor que, habitualment es nega a qualsevol tipus de relació. Aquest és l'embrió del que serà la seva separació. A més, la veïna es presenta a casa demanant que procurin que la canalla no faci tant de soroll. Són els elements primaris per obrir una magrana de relacions que, sense pontificar res, desvela la complexitat de la societat actual, destapa totes les capes de la societat. Muñoz celebra que la intriga arriba a una escena final que, tot i ser desencisadora, no decebrà l'espectador.
Pel director de la Beckett, Toni Casares, aquest és un dels millors textos actuals per explicar “el momentsociopoliticoeconomic que viu Europa: “És un estilet molt potent que parla de com un món se'n va en orris”. Per Casares, amb La ciutat, es demostra que el teatre reacciona davant dels fets actuals.
Per Víctor Muñoz, el repte era aconseguir que fos normal l'estranyesa per on transiten els personatges. I és que Crimp els dota puntualment d'uns monòlegs inconnexos per arribar a formular una demanda feridora. És el joc que utilitza l'autor per captar l'atenció del públic i anar desplegant secrets dels personatges.
Martin Crimp va publicar El camp el 2000 (va ser una de les peces amb què es va presentar a Catalunya). En aquell passatge imaginava una parella que decidia sortir de la ciutat i refugiar-se al camp per retrobar-se amb la natura, la veritat. La fugida, però, seria inútil. Ara, a La ciutat Martin Crimp s'atreveix a posar la lupa en el centre del conflicte. Els personatges també troben un refugi en el camp de la creació, un altre miratge que resultarà fallit.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

Intriga i desencís

by on 13:30
Si la sala Beckett ja va intuir que Martin Crimp era una de les veus més interessants de la dramatúrgia britànica el 2004, ara es const...

CREACIÓ, DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
COREOGRAFIA: ÀLEX RIGOLA i FERRAN CARVAJAL
INTÈRPRETS: INMA ASENSIO, MIQUEL BARCELONA, PATRÍCIA BARGALLÓ, FÀTIMA CAMPOS, JOAN CARRERAS, FERRAN CARVAJAL, XEVI DORCA, ÈLIA LÓPEZ, DAVID ESPINOSA, SERGI FAÜSTINO, RAQUEL GUALTERO, ANNA HIERRO, CRISTINA MIRALLES, ALICÍA PÉREZ, ALBA PUJOL, CLAUDIO ROJAS, JUANJO RUANO, ANNA RUBIROLA i GUILDO SARLI
PRODUCCIÓ: GREC 2011 FESTIVAL DE BARCELONA, BITÒ PRODUCCIONS i ÀLEX RIGOLA
TEATRE GREC

Un camp de blat. Una olivera. Una vintena d'intèrprets. Nietzsche. I una tempesta que gairebé ens arruïna l'estrena. Però no, el Grec 2011 es va tancar amb aquest poema visual d'Àlex Rigola ple d'erotisme i amb una mancança de tragèdia. Amb uns primers vint minuts de calma, amb quatre dels actors tirats per terra, vestits amb les seves millors gales, prenent una copa de cava i conversant sobre la vida i de sobte Nietzsche. Una conversa llarga i que es troba fora de connexió amb la resta de l'espectacle.

A partir d'aquí l'espectacle creix, la paraula deixa pas al moviment i els jocs sonors i de llums i el recinte del Grec es l'atmosfera propicia per a què ens envolti la màgia. Entrem en una espècie de viatge oníric i mitològic. Per als que no coneixen amb força precisió la història de la Grècia clàssica es poden sentir defraudats. Només una petita pantalla els anuncia quina és la història que estan representant els ballarins.

Un altre tall, innecessari que torna a recordar-nos la figura de Nietzsche, l'espectacle torna a perdre per uns instants ritme. Però la tornada a la dansa ho arregla. Tragèdia arriba al seu punt culminant quan sona Starman de David Bowie a la festa dionisíaca.

Tragèdia no serà recordat com un experiment fallit, però la seva plasticitat imperfecta apunta maneres per futurs muntatges de combinació de teatre i dansa amb els que vulgui experimentar l'Àlex Rigola. Els experiments tenen això que els resultats mai agraden a tothom.

TRAGÈDIA

by on 21:09
CREACIÓ, DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA COREOGRAFIA: ÀLEX RIGOLA i FERRAN CARVAJAL INTÈRPRETS: INMA ASENSIO, MIQUEL BARCELONA, PA...