Mostrando entradas con la etiqueta Oriol Genís. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Oriol Genís. Mostrar todas las entradas

de ÀNGEL GUIMERÀ
versión y dirección CARLOTA SUBIRÓS
dramaturgista FERRAN DORDAL 
intérpretes MERCÈ ARÀNEGA, LAURA AUBERT, JAVIER BELTRÁN, ROGER CASAMAJOR, LAIA DURAN, ORIOL GENÍS, ALBA PUJOL / NIES JAUME y RAMON PUJOL
duración 1h 20min
fotografías DAVID RUANO
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y TEATRE EN XARXA
SALA PETITA (TNC)

Desde la entrada a la sala ya se intuye la tragedia. Un pianista y un violinista tapan el silencio de los futuros llantos. Sol Solet es la obra más feminista de uno de los mejores dramaturgos de la literatura catalana, Àngel Guimerà. Y otra mujer, Carlota Subirós la ha sacado del olvido y de paso le ha quitado el polvo acumulado durante años.

En una escenografía minimalista pero de aspecto decadente se reúnen los personajes. Munda, Laura Aubert, eterna enamorada de Hipòlit, Roger Casamajor, espera la vuelta de su primo Bernabé, Ramon Pujol, y de su salvador, Jon, Javier Beltran, junto a su tía Gaetana, Mercè Arànega.



La puesta en escena es hipnótica. El foco central que se desliza a lo largo y ancho de la escenografía de Max Granezel es el encargado de enfatizar las luces y las sombras propuestas en los diálogos de Guimerà. La iluminación de Carlos Marquerie es simplemente exquisita y alcanza su punto máximo en la última escena, de aquellas que te atrapan y no te dejan ir.

Aunque durante los primeros momentos el montaje peca de un estatismo excesivo, éste se acaba rompiendo y el ritmo del montaje acaba por vencerle. Carlota Subirós consigue romper con la narración de esos primeros instantes y transformar el montaje en una especie de "thriller", donde los hechos/acontecimientos toman tanto protagonismo como la psicología de los personajes.



Laura Aubert vuelve al drama y nos traslada el dolor, la culpa y las dudas de una mujer doblemente abandonada, traicionada y que paga con la misma moneda a quien la ama. Aún así, quien se lleva la función de calle es Roger Casamajor, que le tiene pillado el truco a este tipo de personajes. Su Hipòlit es un arma de doble filo que intenta jugar con el espectador pero que acaba ganando la versión menos alentadora de este jugador posesivo y maltratador, que como tantos otros ama "sin medida". 



Uno de los grandes aciertos de la producción es el tratamiento de la figura de la Ombra, en mi caso interpretada por Alba Pujol, una especie de voz de la conciencia de los personajes, un eco que ayuda a situarse al espectador y que a veces, convierte a las escenas en espejismos. La Ombra se fusiona perfectamente en el espacio sonoro creado por Damien Bazin y que en este montaje tiene una importancia crucial a la hora de crear y amplificar las escenas más dramáticas.

Sol Solet es un montaje sugerente, provocador, lleno de simbolismos, una bomba ideológica brutal. Descender al infierno, a veces, tiene su recompensa. Sin duda, el mejor montaje de lo que llevamos de temporada del TNC.

SOL SOLET

by on 19:03
de ÀNGEL GUIMERÀ versión y dirección CARLOTA SUBIRÓS dramaturgista FERRAN DORDAL  intérpretes MERCÈ ARÀNEGA, LAURA AUBERT, JAVIER ...


Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

En medio de la era de la sobreexposición permanente de todos, cuesta creer que alguien pueda triunfar a la sombra de todo y todos. Hay un nombre en el teatro que lo consigue, Lluïsa Cunillé. Y aunque los profesionales y algún teatrero consiga ponerle rostro al nombre es una gran desconocida para el gran público, ella y su teatro, a pesar de llevar ya más de 50 obras estrenadas.

Xavier Albertí ha decidido ponerle solución y dedicarle todo el epicentre de este año. Lo que va más allá de la puesta en escena de Islàndia. Esta temporada tenemos dos opciones: conocer a Lluïsa Cunillé sí o sí

Las principales actividades del epicentre son: 

  • Lectura dramatizada de su obra Boira el 24 de octubre a las 20h a cargo de nombres como Nao Albet, Mercè Arenga, Ricard Borràs, Montse Germán y Lluís Soler.

  • Convertir su obra Après moi, le déluge en opereta con la dirección de Jordi Prat i Coll.

  • Seminarios internacionales sobre la autora que han organizado diversas universidades como Queen Mary University of London (GB), University of Chicago (US), University of Richmond (US), University deli Studi di Milano (IT), Scuola d'Arte Dramatic Paolo Grassi (Milà, IT) y la Université Grenoble-Alpes (FR).




Uno de los centros del epicentre será Islàndia, que se estrenó ayer (5 de octubre) y que estará en cartel hasta el 5 de noviembre con un reparto espectacular de 10 actores: Jordi Oriol, Paula Blanco, Abel Rodríguez, Oriol Genís, Joan Anguera, Lurdes Barba, Albert Prat, Joan Carreras, Albert Pérez y Àurea Márquez. Todos ellos dirigidos por Xavier Albertí.

En sus 2 horas de duración, Islàndia explica la historia de un chico, Abel Rodríguez, que se marcha a buscar a su madre. De Reikiavik a Nueva York. En el camino deja atrás el estallido de la crisis islandesa para toparse con la macroeconomía de Wall Street, al mismo tiempo que se encuentra con numerosos personajes. En la obra nos encontraremos el chico de 15 años y su versión adulta, Jordi Oriol.

Xavier Albertí destaca la manera de escribir de Lluïsa Cunillé, llena de momentos apocalípticos, que después alguno ya se ha convertido en realidad, pero que en ningún caso significa el fin de algo sino su resurgimiento.

Las utopías son motores para que los ciudadanos sintamos la necesidad de cambiar la sociedad (Xavier Albertí)

Y es que la utopía también está muy presente a la obra, sobre todo el concepto del hombre puro como en las leyendas bíblicas. En este caso, el hombre adulto no será quien explique la historia sino su mismo yo de 15 años. 



Islàndia es una obra muy coral, el único que está siempre en escena es Abel Rodríguez, el resto va entrando y saliendo, lo que Albertí alaba ya que las escenas (7 en total) son de una gran complejidad para los actores. 

Cuesta mucho encontrar una obra de la que te enamores. Es lo que pasa con Islàndia. Cada personaje tiene muchas capas, pero el trabajo lo tiene que hacer más el espectador que el actor (Joan Carreras.)

Parece ser que el espectador también jugará su papel en el final. No porque vaya a decidir nada, en modo participativo pero cada espectador definirá si el futuro brilla o si es más oscuro, afirma Joan Carreras.

Lo que sí que está claro es que la dramaturgia de Lluïsa Cunillé no tiene nada de banal, no como en una primera lectura pensó Oriol Genís, que después entendió que de la frase más simple se podía extraer oro. A lo que Albertí puntualiza que en Islàndia se notan numerosas influencias y guiños como a Kafka, Lorca o Soros.

Escenográficamente se ha buscado que un mismo espacio pueda representar todas las escenas de la obra. Como dato peculiar, los bancos se parecen a los del metro de Nueva York y servirán para crear los diferentes ambientes: desde la Catedral de Saint Patrick a una perrera.

El TNC vuelve a poner de relieve que el teatro no es sólo para ser visto, sino también leído. Por ello, los espectadores podrán comprar el texto de la obra por 3€ mientras ésta esté en cartel.


+INFO AQUÍ



CONCEPCIÓN y COREOGRAFIA: ROBERTO G. ALONSO
DIRECCIÓN ESCÉNICA: JOSÉ MARTRET
DRAMATURGIA: CARLOS BE, MARC ROSICH y HELENA TORNERO
CREACIÓN y INTERPRETACIÓN: ANITA ASTRID, ROBERT G. ALONSO, ORIOL GENÍS, CÉSAR LÓPEZ, HUGO REAL y JUNYI SUN
INTERPRETACIÓN y CREACIÓN MUSICAL: ÀLEX RODRÍGUEZ FLAQUÉ
DURACIÓN: 60min
PRODUCCIÓN: GREC 2016 FESTIVAL DE BARCELONA y COMPANYIA ROBERTO G. ALONSO
MERCAT DE LES FLORS (GREC 2016)

En los tres últimos años el transgénero ha salido a la luz, por hablar en términos del colectivo "ha salido del armario", por eso sorprende que un espectáculo que pretende "impactar o remover de alguna manera las conciencias" se quede en una concepción tan básica y superficial de la transexualidad en sentido clásico.

Me explico. Partiendo del tópico hecho de que un niño encuentra una caja de zapatos de tacón en el armario de su madre y siente que él quiere ser una niña; pasando por la concepción de la feminidad, parece ser que las mujeres sólo somos la suma de zapatos de tacón, pechos, curvas y por supuesto todas nos pintamos los labios de rojo carmín, porque todo eso nos hace sentirnos mujer. ¡Demencial! Y para acabarlo de adobar con 6 intérpretes en el escenario, nadie, ninguno de ellos podía ser una mujer de nacimiento que deseara ser hombre, debía ser que no conjuntaba con los zapatos de tacón. Tanto aplauso a la diversidad, para quedar reducida a lo que cabe en una triste caja de cartón. Simple, muy simple, y más de lo mismo.

Al menos no han decidido incluir a un dragqueen, eso que nos hemos ahorrado, pero los temas narrados sí que han vuelto a caer en el tópico: problemas con la comunicación con los padres, ser uno mismo delante de amigos/compañeros de trabajo, la exclusión social (que no niego que exista), la vergüenza... Eso sí, tal y como dice en uno de sus monólogos el personaje de Oriol Genís, se acepta antes a un niño transgénero que a un hombre transgénero porque las cosas están cambiando.

Pero bueno, fuera de la decepción de la parte de contenido, la puesta en escena es el punto fuerte del montaje. Las cortinas como metáfora de "salida a la luz" de las voces que han estado dormidas y que a través de la palabra, la música o la danza nos explican qué sienten, qué piensan... su historia particular, la de los personajes que van pasando delante de nuestros ojos a veces como si estuviera expuestos en un escaparate o si fueran fotogramas a la espera que alguien les dé al botón de avance rápido.

La dramaturgia es irregular, hay momentos más lúcidos que otros. Algunos monólogos que destacan, en su mayoría protagonizados por Oriol Genís, pero en su conjunto no logran superar la superficialidad y conseguir que el contenido levante el vuelo. La parte de danza viene a reforzar la irregularidad total de la pieza. Un conjunto de movimientos inconexos que no acaban de enganchar con la parte dramática y que, en su mayoría, se quedan como un pegote, un añadido que no consigue aportar una coherencia clara al montaje.

Y, aunque reconozco que no soy una espectadora que partía de 0 en el tema del transgénero tampoco soy experta en el tema, pero e una obviedad que la transexualidad ha dejado la oscuridad en la que vivía en los 80 y los 90 y existen unos cuantos ejemplos audiovisuales a nuestro alcance para que sigamos en el modo iniciación. Ya es hora que pasemos al avanzado, que nos quitemos la careta y rasquemos un poco la superficie de tópicos para encontrar humanos diversos, que no sólo piensan, sienten y padecen en masculino ni conjugan los verbos con los ideales de sexualidad impuestos por el mundo audiovisual. Transitemos y conjugemos con coherencia, si us plau!

DRAMATURGIA: LLUÏSA CUNILLÉ
DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MIRÓ
INTÉRPRETES: XAVIER ALBERTÍ, MONTSE ESTEVE, ORIOL GENÍS, LINA LAMBERT y XAVIER PUJOLRÀS
DURACIÓN: 1h 10min
FOTO: DAVID RUANO
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA
SALA PETITA (TNC, GREC 2015)

Actualmente, el drama de los desahucios, por desgracia, está a la orden del día. No lo estaba tanto cuando Lluïsa Cunillé escribió El carrer Franklin, entonces sólo era una cosa puntual pero su visión apuntaba que sólo era el comienzo. Pero tranquilos, el drama ha quedado reducido al hecho de estar en la calle porque a partir de ese momento comienza la "fiesta". 

No se ha desahuciado a gente del montón. Un travesti (Xavier Albertí), y todo su arte, con un background muy particular y una historia que merece la pena ser contada, y su piano se quedan en la calle. A partir de entonces numerosos personajes aparecen en su trocito de calle. El gobernador del Banco de España (Oriol Genís), la sobrina de la Margaret Thatcher con la parte de las cenizas que le corresponden (Lina Lambert), una activista (Montse Esteve) y la pareja del travesti (Xavier Pujolràs). Un girigai sólo a la altura de los personajes made in Lluïsa Cunillé, que está vez ha dejado la oscuridad para sumergirse en un submundo diferente, donde la lucha por la vida y la vitalidad no hay desahucio que la pare. 

Una magistral Lina Lambert consigue conjugar delicadeza, resignación, la decadencia de que tiempos pasados fueron mejor... y mientras tanto la vida pasa. Desternillante Xavier Albertí que borda su personaje gracias a una gran capacidad de comunicación. Sus ausencias del escenario son tristemente notadas, sus reapariciones suben el nivel del espectáculo. Sólo un pero interpretativamente hablando, Oriol Genís, con alas o sin alas, en los últimos papeles no hay diversidad, ha quedado estancado en un personaje estereotipado sin más, lástima.

Precisa la dirección de Josep Maria Miró en un cuadro que parece salido de una película ochentena de Almodovar. Por desgracia, los tiempos no han cambiado tanto. Con una escenografía que llena la calle de enseres y recuerdos de una vida, los personajes entran y salen de esta vía con más problemas que soluciones. Y la vida sigue y en El Carrer Franklin, de vida, queda poca, un montón de casas vacías mientras seres errantes buscan un presente mejor. La realidad ha vuelto a superar a la ficción. El de donde venimos y a donde vamos queda suspendido en 70 minutos de duración. Al salir de la sala, cada uno toma un camino diferente. Vivir. 

EL CARRER FRANKLIN

by on 11:42
DRAMATURGIA: LLUÏSA CUNILLÉ DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MIRÓ INTÉRPRETES: XAVIER ALBERTÍ, MONTSE ESTEVE, ORIOL GENÍS, LINA LAMBERT y X...

DRAMATURGIA: NARCÍS COMADIRA
DIRECCIÓN: XAVIER ALBERTÍ
INTÉRPRETES: MERCÈ ARÀNEGA, RUBÈN DE EGUIA, MARTA OSSÓ, ROBERT GONZÁLEZ, MONT PLANS, ORIOL GENÍS, CARLES CANUT, AINA SÁNCHEZ, ANTONI COMAS y RICARD FERRÉ
DURACIÓN: 1h 35min
FOTO: DAVID RUANO
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Quien mucho abarca poco aprieta que dicen, Narcís Comadira ha querido hacer una obra épica, la ópera de Catalunya. En ciertos momentos ves que la grandilocuencia de la puesta en escena supera a un texto inconexo, con personajes desdibujados y que ha dejado demasiado en el tintero. Las críticas y comentarios post estrena me habían creado unas expectativas que no se han satisfecho. 

La fórmula de una buena dramaturgia es que todas las piezas encajen y que la partitura suene al unísono. ¡Olvídate! En algún momento escucharás alguna nota discordante. De ópera a opereta grotesca sobre una familia ni catalana ni rusa, del común del mundo. Da igual, no importa donde se sirva la mesa si el ágape ya está frío.

Coral de voces desafinadas. Algunas tiran de oficio y se salvan, como Mercè Arànega más correcta que de costumbre, el papel no la hace brillar. Rubén de Eguia, bastante oscuro durante todo el montaje pero en la última escena la luz se apodera de su cuerpo y protagoniza la que es, sin duda, la mejor escena de toda la obra. Oriol Genís y Mont Plans son dos bufones aceptables dentro del cuadro a medio pintar.

No creo haber presenciado nunca, la Sala Gran tan vacía, aunque es cierto que la escenografía y la iluminación son dos de los aciertos del montaje, porque le otorgan un cierto simbolismo que lamentablemente no se ve compensado con la parte textual y queda un poco cojo, a expensas de que sea la mente del espectador quien logre acabar de encajar las piezas del puzle. Xavier Albertí ha optado por acercar la acción al público, eliminando las primeras filas, pero inexplicablemente después, la escena de la última cena, queda lejana, sumida en la oscuridad.

De Chéjov, a Jesucristo pasando por Shakespeare, están todos mencionados y simbólicamente representados, pero dentro de un cuadro estático, donde la vida está más disecada que los olivos del fondo. La forma se ha olvidado del fondo y la epifanía ha brillado por su ausencia.

L'HORT DE LES OLIVERES

by on 16:30
DRAMATURGIA: NARCÍS COMADIRA DIRECCIÓN: XAVIER ALBERTÍ INTÉRPRETES: MERCÈ ARÀNEGA, RUBÈN DE EGUIA, MARTA OSSÓ, ROBERT GONZÁLEZ, MONT...

Font: ACN via ara.cat
Mònica Almirall, Oriol Genís i Marta Ossó conformen l'elenc de 'Sala de miralls', l'obra basada en el dietari que porta el mateix nom i amb el poemari 'Centre de brevetat', tots dos del poeta i traductor Feliu Formosa. D'aquesta manera, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) fa un homenatge en el 80è aniversari del poeta, un espectacle que dirigirà Albert Arribas i que només disposarà de tres úniques funcions del 28 al 30 de novembre a la Sala Petita.
El director pensa que 'Sala de miralls' és "una reflexió extraordinària sobre la cultura amb la mirada clavada obsessivament en les portes d'aquell mirall que no sempre reflecteix allò que un vol". Arribas també destaca la importància de la figura de Formosa a la literatura catalana, una mirada de la societat que podia arribar a ser fins i tot incòmoda.
L'obra també inclourà textos dels seus dietaris 'A contratemps' (2005), 'El somriure de l'atzar' (2005) i 'Sense nostàlgia', que el propi Formosa encara no ha acabat d'escriure. L'autor va editar el 2013 'Sala de miralls' (Perifèric Edicions, 2013), un dietari on reflexiona sobre les emocions familiars, però també personals, com la mort o la decisió de deixar el consell assessor del TNC.

TEXTO: FEDERICO GARCÍA LORCA
DIRECCIÓN: JOAN OLLÉ
INTÉRPRETES: NORA NAVAS, MERCÈ ARÀNEGA, CARME ELIAS, LAURA GUITERAS, MARTA BETRIU, MIREIA LLUNELL, VICTÒRIA PAGÈS, ALBA PUJOL, CANDELA SERRAT, ENRIC MAJO, ALBERT TRIOLA, JOAN ANGERA, ORIOL GENÍS i ENRIC CAMBRAY
DURACIÓN: 1h 40min
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Quizás sí, quizás no entendí Lorca, aunque lleve leyendo sus páginas hace muchos años. Quizás tampoco sea su mejor obra, pero el montaje de Joan Ollé desmonta cualquier signo de alegría que en la lectura del original le pudiera quedar al lector. Este devenir, sacado de las páginas de chejovianas, este aguantar, ver la vida pasar y ni inmutarse es lo que más me entristece, porque Lorca es vida, incluso en obras como La casa de Bernarda Alba o en Yerma y aquí Ollé marchita el capullo.

De no funcionar la adaptación o el aire que Joan Ollé ha querido impregnar en ella, se podía pensar que las interpretaciones tiraran del carro, pero la cuerda se rompe, y no hace falta esperar mucho para comprobarlo. Interpretaciones planas, incluso en el caso de la Nora Navas, personalmente admirada, que no convence y que en el tercer acto parece levantar el vuelo pero simplemente es un espejismo. Muchos han destacado el papel de Mercè Arànega, quizás porque le va como anillo al dedo, y sí son los mejores momentos de toda la obra, cuando su desparpajo y su maestría invaden el escenario y te animan a pensar "venga, va que ahora vendrá lo mejor".

La blancura escenográfica, como si se quisiera abrazar Andalucía, esa Granada de Lorca en un sólo vistazo. Perfecto, pero falta algo, hay demasiado vacío, demasiados instantes donde sientes que no hay conexión entre textos, actores y puesta en escena.

Las flores están cortadas, han dejado de crecer y se han marchitado demasiado pronto. Joan Ollé ha intentado repetir la jugada que también le salió con A la ville de Barcelona, pero esta vez el veredicto no le ha otorgado ninguna medalla.
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Després de La rosa tatuada a la Sala Gran del TNC, és molt coherent que la següent referència sigui Doña rosita la soltera. No és cap casualitat. Si Tennesse Williams va desplaçar-se a Barcelona per imbuir-se de la poètica de Lorca (a la ciutat adoptiva, que amb el padrinatge de Margarida Xirgu el va acollir amb els braços oberts), el poeta granadí va trobar en les floristes de la Rambla unes còmplices inesperades. La setmana passada el director de la producció, Joan Ollé, i el director artístic del TNC, Xavier Albertí, ho van voler recordar fent una visita a Carolina Pallés, la néta de la florista que tindria per Lorca un respecte profund. El drama lorquià, el darrer que va poder veure estrenar, arrenca temporada aquest vespre a la Sala Gran del TNC i estarà en cartell fins al 6 d'abril.
Joan Ollé s'ha convertit en un autor expert a traslladar poetes a escena. Ja ho va fer amb Vicent Andrés Estellés (Coral romput) o Salvador Espriu (El jardí dels cinc arbres). Ara té l'oportunitat de presentar el món poètic, però pensat per a l'escena, de Lorca. L'obra, escrita en plena efervescència de la República, es remunta a una època grisa anterior. La Granada més tradicional en les etapes de 1890, 1900 i 1910. És un passatge d'una noia òrfena, que viu amb els oncles i que espera amb confiança (i aquests també hi confien) el retorn del cosí per casar-s'hi; una dona que, cap al final de l'obra, ja s'acosta a la cinquantena i fa anys que té l'aixovar complet, i un oncle que s'ha arruïnat per pagar-li un llit de matrimoni. Lorca retrata, com també feia a La casa de Bernarda Alba (Sala Petita, 2009) o a Yerma(actualment, al Teatre Tívoli amb Sílvia Marsó de protagonista) una societat tancada, empresonada per uns hàbits caducs. Lorca manté fins al final la seva voluntat de fer pedagogia a través del teatre adreçant-se a les classes més populars.De fet, li van respondre.
Doña Rosita la soltera es va estrenar al Teatre Principal el 1935, amb la musa Xirgu de protagonista. Ara és Nora Navas l'actriu que interpreta aquella dona que està esperant el retorn del seu xicot de l'Argentina, davant de la incredulitat del veïnat. Tot i que és poc habitual que una actriu es vulgui influenciar per altres artistes que han interpretat el paper, Navas celebra la generositat de Núria Espert, que li va donar algunes claus per dur Rosita a escena: el seu personatge “és ple de vida”. És una peça coral, insistia la setmana passada la protagonista, que es completa amb Joan Anguera, Mercè Arànega, Marta Betriu, Enric Cambray, Carme Elias, Oriol Genís, Laura Guiteras, Mireia Llunell, Enric Majó, Victòria Pagès, Alba Pujol, Candela Serrat i Albert Triola.
Cada vespre Margarida Xirgu rebia un misteriós ram de flors d'un anònim. L'equip artístic va esbrinar que, en realitat, eren les floristes de la Rambla les que li feien l'homenatge diari. Per aquest motiu, Lorca va decidir fer una funció dedicada a les floristes, d'ara fa quasi 80 anys, tot recitant “con el cariño con que os saludo bajo los árboles como transeúnte desconocido, os saludo esta noche aquí, como poeta, y os ofrezco, con franco ademán andaluz, esta rosa de pena y palabras: es la granadina Rosita la soltera”.

Rosita s'espera

by on 15:14
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Després de  La rosa tatuada  a la Sala Gran del TNC, és molt coherent que la següent referència s...

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: NAO ALBET y MARCEL BORRÀS
INTÉRPRETES: NAO ALBET, MARCEL BORRÀS, GIL BREBELÉS, ÒSCAR CASTELLVÍ, LAIA COSTA, ALINA FURMAN, ORIOL GENÍS, FRANCESCA PIÑÓN i DAVID VERT
DURADA: 1h 40min
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETINA (TNC)

He tardado demasiado en ir, y he ido con todos los spoilers del mundo, sin ver la obra me la sabía de memoria, craso error para aquellos que no saben mantener su boca cerrada y nos fastidian la película. Con todas las opiniones escuchadas y los ojos bien preparados para esta gamberrada sin medida entramos en el último T6.

Sin esperar un teatro convencional, que nunca han practicado Nao Albet y Marcel Borràs si me esperaba una obra más elaborada de lo que me encontré. Salvo los últimos 15 minutos, la dramaturgia y su dirección dramática hacen aguas. Es obvio que estamos delante de una generación que ha crecido delante de una y mil pantallas y que ya todo esta inventado y a la hora de reinventar uno se puede quedar con pedazos de otras cosas y que al querer unirlos falte coherencia.

Hay momentos de toda índole, quizás porque tenga demasiado fresca la serie británica Utopia, hubo momentos en que el juego de rol se parecía aquel. El mítico Funny Games de Haneke también hacía su aparición, aunque lejos de tener un poder visual como él. Hay instantes en los que puede parecer divertido y otros el sopor de no entender nada y entenderlo todo hace presencia y uno se revuelve en el asiento pidiendo la hora.

Interesantes ciertos momentos en los que sólo aparece en escena Nao y Marcel. Aunque el interés asciende cuando aparece por primera vez el personaje de Laia Costa, aunque quizás se ha estirado demasiado la historia para que tuviera la duración pedida y hay momentos en que ni Laia puede salvar.

Claro interés de la dramaturgia por tender hacia una puesta en escena y una narrativa muy parecida a la alemana contemporánea. Pero ¿es ser moderno, hipster y muy cool poner cuatro lucecitas en la escenografía e introducir un personaje hablando en alemán? 

Nao Albet y Marcel Borràs han demostrado en otras ocasiones que su estilo de contar historias es interesante y toda una luz entre otras dramaturgias catalanas contemporáneas. Esta vez, creo que la diana se les ha hecho muy grande y no han sabido apuntar con precisión para llevarla a un terreno de lo próximo.

Muchos efectos especiales que no encubren una débil dramaturgia donde las pistolas y los tiros vuelven a tener demasiado protagonismo. Esperemos que eso sea algo generación, que en próximos montajes se preocupen de mostrar otras armas, no les vaya a salir el tiro por la cultata, como ha pasado en esta ocasión. Por cierto, Auf Wiedersehen, Belbel!

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: HELENA TORNERO
INTÈRPRETS: ÒSCAR CASTELLVÍ, ORIOL GENÍS, NÚRIA LEGARDA, MIREIA GUBIANAS, OLGA CERCÓS, MARIA CASELLAS, DAVID VERT i ÀNGELS POCH
DURADA: 1h 45min
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

Primera víctima del tancament de la Sala Tallers. S'havia de representar un mes en la sala tancada, a la petita només uns pocs afortunats que van comprar l'entrada amb temps (100% d'ocupació) van poder gaudir d'una gran dramatúrgia, d'unes petites grans històries.

A toro passat és molt fàcil fer una crítica, ja que no l'importa a ningú. Ja no cal posar espectadors a les butaques, per això he decidit fer-la, però no com la resta. L'obra provaria l'examen, malgrat alguns girs en la dramatúrgia, el resultat ratlla l'excel·lent dels nivells de T6. Però m'agradaria centrar la meva atenció en dos fets: l'aparador de cares noves i aire fresc que aporta Helena Tornero i dos, el preu reduït de les entrades.

Si comencem pel principi, tot T6 compta amb uns actors fixos, la companyia T6 i altres que cada director/dramaturg incorpora en cada muntatge. Pel que portem d'història poques vegades havien coincidit tantes cares "desconegudes" en una mateixa obra: Núria Legarda, Mireia Gubianes, Olga Cercós i Maria Casellas. Aire nou, a un TNC que en el darrers anys ha descobert poques promeses i s'ha dedicat a enaltir a vells coneguts. Per això, l'Helena Tornero té el més sonor dels meus aplaudiments.

D'altra banda, bona part de l'èxit de l'obra, sense menysprear en qualsevol cas a la dramatúrgia i a la interpretació radica en el preu de les entrades. Acostumats a pagar a la Sala Petita una mitjana de 20-25€. No parlis amb estranys ha optat pels 9-15€ com preu. Resultat, sala a vessar. 

Nova dramatúrgia, noves cares, preus assequibles = sala plena. Acabo de veure que per Barcelona, propera estrena a la Sala Gran, d'un altre dramaturg català contemporani, Pere Riera. Preus de 15-38€. Omplirà? Continuarà...

NO PARLIS AMB ESTRANYS

by on 18:12
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: HELENA TORNERO INTÈRPRETS: ÒSCAR CASTELLVÍ, ORIOL GENÍS, NÚRIA LEGARDA, MIREIA GUBIANAS, OLGA CERCÓS, MARIA CA...


Font: Laura Serra (ara.cat)
"Si les seqüeles són al present, és un tema del present". Aquesta és la categòrica resposta d'Helena Tornero sobre el perquè de la seva última obra, que deixa anar fins i tot abans que l'hi demanin. Durant els anys de documentació ha vist tantes reticències per remoure el fang de la memòria històrica que té l'artilleria a punt. El seu espectacle, No parlis amb estranys, que estrena dimecres al Teatre Nacional, és un collage de personatges i situacions que se situen en l'avui però remeten al passat recent del país: a la Guerra Civil, les tortures, la repressió, la mort i les seves víctimes al llarg de generacions. "També parla del genocidi, una paraula que fa molta por de dir per descriure què va passar, i dels camps de concentració, perquè n'hi va haver 400 de franquistes a Espanya, i es van aconseguir amagar", hi afegeix.
L'origen del muntatge eren els nens perduts del franquisme, els fills dels republicans que van arrencar dels seus pares perquè no els transmetessin les idees esquerranoses, però a mesura que anava recollint testimonis escrits i orals, va optar per no explicar una història lineal, sinó històries fragmentades: "Sempre hi ha un punt en què no t'atreveixes a preguntar més a on no trobes respostes. Hi ha molts buits a la nostra història", diu l'autora. Amb una estructura de microtrames, Tornero va teixint un collage de personatges i situacions: una noia que vol ser cantant als anys 60, uns germans que descobreixen el seu passat familiar, descripcions de fotografies que serveixen de teatre-document, una peça on desfilen diferents generacions i, fins i tot, textos literals del metge Antonio Vallejo-Nájera, que volia demostrar que el marxisme era una malaltia.
L'espectacle abraça temes poc tractats a les classes d'història "com la política racial franquista, que sembla que només existia a l'Alemanya nazi, i la transmissió del trauma generacional, que significa que les seqüeles arriben fins a la quarta generació, amb símptomes com la toxicomania -explica l'actor Oriol Genís-; no en tenia ni idea". Per Helena Tornero, aquesta última és una mostra més de "com ens afecta el passat". "Després de la guerra, el silenci el van imposar els vencedors. I crec que encara dura. Ells són els que diuen que s'han de tancar les ferides, que s'ha de mirar al futur. Però una ferida tapada s'infecta", opina. Una de les frases que més li han repetit, "molt típica de la segona generació", diu, és: "No n'hi ha per a tant". "Els vencedors van escriure la història i van banalitzar el que va passar. I a això s'hi suma la cultura de la impunitat que s'ha anat transmetent. Mentre no hi hagi xifres, no es pot parlar de genocidi. Per això no es volen dades oficials", explica.
Un espectacle mutilat
L'autora, que debuta en la direcció amb aquest espectacle, ha tingut la mala fortuna de ser una de les dues grans víctimes de les retallades generalitzades a la cartellera del Teatre Nacional. No parlis amb estranys forma part del projecte de promoció de l'autoria catalana T6, que ha quedat coix: a punt de començar els assajos, la direcció del teatre els va anunciar que comptaven amb la meitat de pressupost, de dates d'assaig i d'exhibició (del 3 al 14 d'abril). Tot i això, l'equip va seguir intacte. Els vuit actors -entre els quals hi ha Oriol Genís, Àngels Poch, David Verd, Mireia Gubianas i Nuria Legarda, la meitat dels quals són part de la companyia del T6- van defensar un projecte "molt personal" per a Tornero i, creu, "necessari".
Legarda hi coincideix: "El procés de documentació ha sigut important, per mi, per veure les poques coses que sabia. I encara estem igual, però tot molt més ben maquillat i, per tant, més maquiavèl·lic". L'impuls que han sentit els actors de remenar els seus orígens és el que Tornero vol transmetre a l'espectador. "Vull remoure la memòria del públic, que surtin de l'obra i vulguin fer preguntes als seus avis", diu. Prou mentides, prou silencis, prou soledat. "La guerra va ser terrible per a tots, però uns van poder fer el dol i els altres no. D'aquí ve el trauma. Per això encara hi ha gent que té por de parlar", conclou.


Font: Antoni Ribas Tur (ara.cat)
La família i la comunicació, d'una banda, i la impossibilitat d'entendre's amb l'altre, de l'altra, són dos temes literaris universals i els pilars dels dos pròxims muntatges que acollirà la Sala Beckett. El teatre de Gràcia tanca el seu cicle de teatre italià contemporani amb La festa , de Teatro de Contrajuego, que s'estrena demà, i amb el monòleg Vespres de la Beata Verge, de Centaure Produccions, que arribarà a la sala el 14 de novembre. Els arguments de les dues obres farien salivar Pedro Almódovar. A la primera, Spiro Scimone converteix la celebració d'un aniversari de noces en una lluita de poder. A l'altra, Antonio Tarantino ha escrit el riu de paraules que un pare recita mentre espera que acabin de fer l'autòpsia al seu fill. El noi era travesti i es prostituïa. Per acabar-ho d'adobar, la dona també es va treure la vida i la filla gran fa temps que els va abandonar.
Els directors dels dos muntatges, el veneçolà Orlando Arocha i el català Jordi Prat i Coll, no han temut l'excés de costumisme i la falta de realisme dels textos, i en serviran la seva pròpia lectura. Arocha ha donat caràcter de ritual als fets quotidians del matrimoni i el fill que protagonitzen La festa i Prat i Coll està decidit a explotar la volada poètica del text de Vespres de la Beata Verge amb la comicitat de l'actor Oriol Genís. "Vull que els espectadors surtin reconfortats, feliços, però no ignorants", assegura Prat i Coll. Tot i les diferències, als dos textos "la família apareix com un espai constrenyedor de la realització dels desitjos ocults dels personatges, i els impossibilita realitzar les seves vocacions", explica Toni Casares, el director de la Sala Beckett.
Orlando Arocha és un dels directors amb més prestigi de l'Amèrica Llatina. Un dels trets característics del seu teatre és la combinació de diferents llengües en un mateix muntatge. La festa no n'és una excepció. L'actriu italoveneçolana Diana Volpe actua sobretot en català, i també en italià. Quimet Pla, que interpreta el seu marit, diu el text en català i Rafa Cruz, un actor veneçolà establert a Catalunya, fa el paper del fill tant en català com en italià. El muntatge es va estrenar a Veneçuela i s'ha pogut veure recentment al Centre d'Arts Escèniques de Terrassa, on la companyia va poder comprovar que el públic responia bé a la barreja lingüística.


À la ville de... Barcelona és el títol olímpic de l'homenatge que Joan Ollé i companyia brinden a Barcelona. Animal del ciment declarat, amant crític de la ciutat, el director ha reunit en un cafè-concert tant els personatges singulars com els més quotidians de la història de Barcelona, des dels romans de Barcino alsllauners de les Rambles. "Posarem en escena la dona dolenta , que deia Maragall", deia Ollé. I ho faran a través del que en van escriure autors com Mercè Rodoreda, Jean Genet, George Orwell, Salvat-Papasseit, Vázquez Montalbán, Eduardo Mendoza i el mateix Ollé, que s'estrena com a autor escènic.
"Barcelona ha estat molt escrita, però poques vegades ha sigut teatre", opina Ollé. À la ville de... Barcelona la ciutat és el decorat on es passegen el Floquet de Neu, Millet, la Casita Blanca, Johnson del Molino, Bernardo el cantant de la Barceloneta i Ulisses, tots sense cap fil lògic. Joan Alavedra dirigirà el grup Lisboa Zentral Cafe, que posarà la banda sonora a l'espectacle, un reguitzell de cançons que parlen de Barcelona i temes típics de cada època (el hit de l'espectacle és la Pepeta). "Barcelona no té qui la canti en català", es queixava Ollé. Les cançons més populars deuen ser Princesa de Barcelona de Gaietà Renom i Barcelona i jo de Serrat, però hi han afegit temes de Dean Martin, Tino Rossi i Boris Vian, entre d'altres. "Quan vaig saber que Martin cantava sobre Barcelona i ningú no m'ho havia dit, em vaig sentir estafat!"
Del teatre poètic al gamberro
La companyia que ha seguit a Ollé en els últims espectacles dóna vida a aquesta galeria de personatges (Joan Anguera, Victòria Pagès, Oriol Genís, Ivan Benet, Enric Majó, entre d'altres), que se citaran al Teatre Grec de demà a dissabte. Andrés Corchero n'ha coreografiat el moviment. "És una barreja del que s'ha viscut i del que s'ha imaginat. Invoca moltes generacions diferents. Em recorda l'almanac d'estiu del TBO. Voldria que l'espectacle li agradés a Francisco Ibáñez, i l'hi dedico a l'exregidora de Ciutat Vella Itziar Castro", deia el director. Els referents van del TBO al Cafe Müller de Pina Bausch. "Manolo Escobar pot seguir una emoció de Salvat-Papasseit i no xoca -exemplifica Ollé-. Barcelona té aquesta gràcia, que hi conviu el tortell del diumenge amb la comunitat pakistanesa".
Va ser el director del Grec, Ramon Simó, qui va demanar a Ollé que es deixés del "teatre de gent quieta" -per les posades en escena de textos d'Espriu, Pla o Maragall- i evoqués la seva Barcelona. El resultat és "una gamberrada poètica amb moments de sàtira i moments petarderos , com quan matem Companys o quan Samaranch anuncia: « À la ville de... Barcelona »".
Font: L.S. (www.ara.cat)

TEXT i DIRECCIÓ: MARILIA SAMPER
TRADUCCIÓ: MARC ARTIGAU
INTÈRPRETS: ANNA MOLINER, CRISTINA PLAZAS, ÀLEX CASANOVAS, DAVID VERT, ÒSCAR CASTELLVÍ, ORIOL GENÍS, ÀNGELS POCH i ALBERT PRAT
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)

Història d'una absència, una història d'amor en majúscules i com superar la tragèdia, tot això barrejat és L'ombra al meu costat. Deu minuts de felicitat que sembla fictícia ens endinsa en un món de cop ple d'angoixa. Una família ídil·lica que es veu sacsejada per un fet horrible, i com cadascú dels seus membres aconsegueix o no superar-la.

Marilia Samper torna a construir un món màgic, amb una forma d'escriure única i una mica d'esperança fent veure que la salvació és possible. Realitats, somnis i ombres es donen cita en una escenografia que de l'Enric Planas i la il·luminació de l'Elisenda Rodríguez que compleixen fill per randa amb els desitjos de l'autora de barrejar la realitat i la ficció en un mateix espai. 

Meravellosa tornada als escenaris de la Cristina Plazas fent una mare que no entenc el que li han fet a la seva filla i perquè i és incapaç d'assumir tot aquell dolor. La Cristina Plazas torna a demostrar la seva força escènica que el seu partenaire l'Àlex Casanovas sap aprofitar i convertir la seva interpretació en una representació mesurada del dolor. I juntament amb la parella un altre dels papers estel·lars, l'interpreta el David Vert, que després dels T6 d'aquest any queda provada la seva versatilitat tant pel drama com per la comèdia.

Marilia Samper ha aconseguit amb la seva forma poètica d'escriure regalar-nos el millor T6 de la temporada i un dels millors que han passat per la Sala Tallers. Sense dubte aquesta temporada portarà gravat el seu nom i espero que no sigui l'única. Bravo.

L'OMBRA AL MEU COSTAT

by on 12:13
TEXT i DIRECCIÓ: MARILIA SAMPER TRADUCCIÓ: MARC ARTIGAU INTÈRPRETS: ANNA MOLINER, CRISTINA PLAZAS, ÀLEX CASANOVAS, DAVID VERT, ÒSCAR...


L'ombra al meu costat podria ser el conte de La caputxeta vermella , però en una versió sinistra en què el llop es poleix la nena directament al bosc. Per això Marilia Samper ha situat a l'escenari de la Sala Tallers del TNC una casa amb columnes de fusta que es va transformant en bosc inhòspit a mesura que l'absència d'una filla es fa més dura i insuportable, i la seva ombra, més allargada.
L'Alba, filla única, viu en una família impol·lutament feliç. Fins que desapareix. No deixa cap senyal físic, però sí un rastre d'amargor, retrets i silenci entre els seus pares. Marilia Samper tracta des del dolor més íntim un cas dels que podrien aparèixer a les pàgines de successos dels diaris. De fet, la va inspirar el fet de llegir una notícia real d'una noia violada i morta, i va pensar: "¿Se'n pot dir vida del que et queda després d'una cosa així?" "Escric perquè m'agrada fer-me hipòtesis sobre coses. No escric sobre mi, tot i que sempre tingui un punt de vista personal, però m'agrada posar-me en un altre lloc, en una altra pell. És com jugar a les nines, una diversió". Només que en aquest cas es tracta d'un joc macabre. "És un drama amb pinzellades de poesia importants, entre David Lynch i García Lorca", deia el director del Nacional, Sergi Belbel.
El tema és l'absència, però Samper s'hi acosta des de tres històries que s'acaben trobant: la de la família que perd la filla (interpretada per Àlex Casanovas, Cristina Plazas i Anna Moliner), la relació tirànica d'un pare amb el seu fill en absència de la mare (David Vert i Òscar Castellví) i la relació optimista d'una parella de vellets (Oriol Genís i Àngels Poch), els únics a aportar llum i un missatge vitalista a L'ombra al meu costat , un bosc per on també es passeja un estrany (Albert Prat). El paper dels dos vells, que gaudeixen de la petitesa de tenir-se, malgrat les desgràcies viscudes, és el quid de l'obra, la catarsi final, segons Samper: "La superació és possible. Però viure ancorat en el passat i en els nostres dolors i ferides obertes impedeix arribar a la felicitat", diu. Però aquesta és la seva lectura. Sobre l'escenari, el drama és implacable.
Cristina Plazas reconeix que des de la primera lectura la pena se li va ficar als ossos. "T'has de tirar a la piscina. Jo encara no entenc del tot el meu personatge, perquè la parella és molt animal, molt poc reflexiva. No tothom pot superar el dolor", opina l'actriu. Casanovas ho veu com una baixada als inferns en una hora i quaranta minuts. "Cada personatge funciona d'una manera diferent a l'hora d'encarar el dolor", destaca Àngels Poch.
Una companyia que creix
Aquesta és la tercera temporada -i encara en vindrà una quarta- que el cicle T6 compta amb un equip d'actors fix per a totes les obres de nova autoria. En certa manera, és una companyia estable de facto , una idea que Sergi Belbel va voler provar per demostrar que seria rendible econòmicament i estèticament d'aplicar, en format gran, al Nacional. Ja ho farà el seu successor, si pot i vol.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)


DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MARC ANGELET
INTÈRPRETS: DAVID VERT, ORIOL GENÍS, ÒSCAR CASTELLVÍ, REG WILSON, SANDRA MOSCLÚS, ANNA MOLINER, ÀNGELS POCH, PAUL BERRONDO, ALBERTO DÍAZ i TIMOTHY FERRYS
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)


Després de la caiguda en picat del primer T6 de la temporada, Marc Angelet ha decidit pujar-nos a l'espai amb el seu, i l'experiment funciona. El muntatge en l'aventura que va significar l'enviament de les naus Voyager a l'espai en 1977 que contenien un resum de què és la Terra i de qui l'habita. A partir d'aquest fet comencem a teixir la història de les relacions humanes i la dificultat que en la major part dels casos existeix per a comunicar-se. Com volem comunicar-nos amb altres planetes o éssers si a la Terra som incapaços de comunicar-nos entre nosaltres.

Amb una escenografia gairebé buida, on els mobles entren i surten i amb el fons negre per recrear un espai estavellat un sense fi de personatges es donen cita i ens expliquen una part de la seva vida, les seves pors i com els agradaria ser recordats. Les interpretacions força convincents, però al muntatge li sobren personatges, és una obra massa coral per la història que intenta explicar.

El text ple de simbologia pels amants de l'astronomia, li manca una mica de tensió dramàtica, és massa lineal, no hi ha sorpreses, tot es força esperat i la col·laboració històrica del Timothy Ferrys com narrador en anglès és massa llarga i en certs moments es fa pesada.

Aquest T6, millora notablement el T-error del Jordi Oriol, però ens fa desitjar el que sembla que serà el millor de tota la temporada, L'ombra al meu costat de la Marilia Samper. Esperem que puguem salvar el vaixell dels T6 d'aquesta temporada.


VOYAGER

by on 13:09
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MARC ANGELET INTÈRPRETS: DAVID VERT, ORIOL GENÍS, ÒSCAR CASTELLVÍ, REG WILSON, SANDRA MOSCLÚS, ANNA MOLINER, À...

Ciència i teatre es donen la mà a Voyager, la nova obra de Marc Angelet que arriba a la Sala Tallers del Teatre Nacional Catalunya dins del projecte T-6 de suport a nous dramaturgs. La peça es basa en un fet científic real, l'enviament de les sondes Voyager 1 i Voyager 2 a l'espai el 1977 per encàrrec de la NASA. A l'interior portaven dos discos amb informació que pretenien ser una carta de presentació de la Terra. En aquells anys, la presència de vida extraterrestre suscitava interès, en especial després d'haver-se rebut l'única comunicació de l'espai que podia tenir origen alienígena, el conegut senyal WOW!


«L'obra parla de la construcció d'un missatge», comenta Angelet. «Es nodreix un 80% de material real i un 20% és imaginari». Comèdia, drama i ciència-ficció es combinen en una trama amb aire de documental. Mostra al públic el que va passar a la sala on es va gestar aquest missatge interestel·lar amb un equip científic liderat per l'astrònom Carl Sagan. «L'obra incideix en la manera com circumstàncies personals afecten les decisions que es van prendre, i en les tensions que va generar la selecció d'informació», explica Angelet. La relació entre Carl Sagan (David Vert), la seva dona Linda i la que seria la seva amant i després la seva dona, Ann Druyan (Sandra Monclús), és un dels eixos del muntatge.
Viatge al passat
Aquell any, el 1977, encara existia el mur de Berlín, es mantenia la guerra espacial entre Rússia i els EUA, un país que sortia del Vietnam.... Tot allò va influir a l'hora d'elaborar el missatge que transportaria el Voyager. «Hi ha un gran paral·lelisme entre aquell equip de científics i la gent del teatre com nosaltres: per a tots dos és vital comunicar i comprendre'ns per viure una mica millor», diu David Vert, que ha vist la sèrie Cosmos per encarnar el seu creador, Carl Sagan. «M'he amarat de la seva gestualitat i la seva cadència al parlar», destaca, «però no he intentat fer una interpretació mimètica».
La trama transcorre a la Univerditat de Cornell. S'estructura a base de flashbacks amb els records de Tim Ferrys (Òscar Castellví de jove i Reg Wilson, d'adult), un estudiant que es va entregar amb passió a aquella excitant aventura. Oriol Genís (Frank Drake, astrònom) i Paul Berrondo (Jon Lomberg) i Alberto Díaz (Mr. Crawford, censor enviat per Washington), entre altres, completen el repartiment.
Font: Marta Cervera (www.elperiodico.cat)