Mostrando entradas con la etiqueta T6. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta T6. Mostrar todas las entradas

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: NAO ALBET y MARCEL BORRÀS
INTÉRPRETES: NAO ALBET, MARCEL BORRÀS, GIL BREBELÉS, ÒSCAR CASTELLVÍ, LAIA COSTA, ALINA FURMAN, ORIOL GENÍS, FRANCESCA PIÑÓN i DAVID VERT
DURADA: 1h 40min
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETINA (TNC)

He tardado demasiado en ir, y he ido con todos los spoilers del mundo, sin ver la obra me la sabía de memoria, craso error para aquellos que no saben mantener su boca cerrada y nos fastidian la película. Con todas las opiniones escuchadas y los ojos bien preparados para esta gamberrada sin medida entramos en el último T6.

Sin esperar un teatro convencional, que nunca han practicado Nao Albet y Marcel Borràs si me esperaba una obra más elaborada de lo que me encontré. Salvo los últimos 15 minutos, la dramaturgia y su dirección dramática hacen aguas. Es obvio que estamos delante de una generación que ha crecido delante de una y mil pantallas y que ya todo esta inventado y a la hora de reinventar uno se puede quedar con pedazos de otras cosas y que al querer unirlos falte coherencia.

Hay momentos de toda índole, quizás porque tenga demasiado fresca la serie británica Utopia, hubo momentos en que el juego de rol se parecía aquel. El mítico Funny Games de Haneke también hacía su aparición, aunque lejos de tener un poder visual como él. Hay instantes en los que puede parecer divertido y otros el sopor de no entender nada y entenderlo todo hace presencia y uno se revuelve en el asiento pidiendo la hora.

Interesantes ciertos momentos en los que sólo aparece en escena Nao y Marcel. Aunque el interés asciende cuando aparece por primera vez el personaje de Laia Costa, aunque quizás se ha estirado demasiado la historia para que tuviera la duración pedida y hay momentos en que ni Laia puede salvar.

Claro interés de la dramaturgia por tender hacia una puesta en escena y una narrativa muy parecida a la alemana contemporánea. Pero ¿es ser moderno, hipster y muy cool poner cuatro lucecitas en la escenografía e introducir un personaje hablando en alemán? 

Nao Albet y Marcel Borràs han demostrado en otras ocasiones que su estilo de contar historias es interesante y toda una luz entre otras dramaturgias catalanas contemporáneas. Esta vez, creo que la diana se les ha hecho muy grande y no han sabido apuntar con precisión para llevarla a un terreno de lo próximo.

Muchos efectos especiales que no encubren una débil dramaturgia donde las pistolas y los tiros vuelven a tener demasiado protagonismo. Esperemos que eso sea algo generación, que en próximos montajes se preocupen de mostrar otras armas, no les vaya a salir el tiro por la cultata, como ha pasado en esta ocasión. Por cierto, Auf Wiedersehen, Belbel!

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: HELENA TORNERO
INTÈRPRETS: ÒSCAR CASTELLVÍ, ORIOL GENÍS, NÚRIA LEGARDA, MIREIA GUBIANAS, OLGA CERCÓS, MARIA CASELLAS, DAVID VERT i ÀNGELS POCH
DURADA: 1h 45min
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

Primera víctima del tancament de la Sala Tallers. S'havia de representar un mes en la sala tancada, a la petita només uns pocs afortunats que van comprar l'entrada amb temps (100% d'ocupació) van poder gaudir d'una gran dramatúrgia, d'unes petites grans històries.

A toro passat és molt fàcil fer una crítica, ja que no l'importa a ningú. Ja no cal posar espectadors a les butaques, per això he decidit fer-la, però no com la resta. L'obra provaria l'examen, malgrat alguns girs en la dramatúrgia, el resultat ratlla l'excel·lent dels nivells de T6. Però m'agradaria centrar la meva atenció en dos fets: l'aparador de cares noves i aire fresc que aporta Helena Tornero i dos, el preu reduït de les entrades.

Si comencem pel principi, tot T6 compta amb uns actors fixos, la companyia T6 i altres que cada director/dramaturg incorpora en cada muntatge. Pel que portem d'història poques vegades havien coincidit tantes cares "desconegudes" en una mateixa obra: Núria Legarda, Mireia Gubianes, Olga Cercós i Maria Casellas. Aire nou, a un TNC que en el darrers anys ha descobert poques promeses i s'ha dedicat a enaltir a vells coneguts. Per això, l'Helena Tornero té el més sonor dels meus aplaudiments.

D'altra banda, bona part de l'èxit de l'obra, sense menysprear en qualsevol cas a la dramatúrgia i a la interpretació radica en el preu de les entrades. Acostumats a pagar a la Sala Petita una mitjana de 20-25€. No parlis amb estranys ha optat pels 9-15€ com preu. Resultat, sala a vessar. 

Nova dramatúrgia, noves cares, preus assequibles = sala plena. Acabo de veure que per Barcelona, propera estrena a la Sala Gran, d'un altre dramaturg català contemporani, Pere Riera. Preus de 15-38€. Omplirà? Continuarà...

NO PARLIS AMB ESTRANYS

by on 18:12
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: HELENA TORNERO INTÈRPRETS: ÒSCAR CASTELLVÍ, ORIOL GENÍS, NÚRIA LEGARDA, MIREIA GUBIANAS, OLGA CERCÓS, MARIA CA...


Font: Belen Ginart (ara.cat)

El dramaturg i director Jordi Faura estrena Groenlàndia, una obra ambiciosa amb vuit actors, perfum de road movie futurista i molt pòsit temàtic: consumisme, crisi energètica, xoc de cultures... Serà l'últim muntatge de la Sala Tallers abans d'abaixar la persiana durant un mínim de dos anys per raons pressupostàries

Tot comença quan una família rica arriba a Groenlàndia.
Sí, la mare, Roma, té una malaltia terminal i busca un placebo, una flor que creix al gran Nord, l'únic antídot que pot salvar-la. La família inicia una expedició, una road movie en què xocaran amb la manera d'entendre el món i la natura dels inuit. Però el marit i els fills tenen diferents raons per fer aquest viatge.

Quines raons?
El pare, Cèsar, és un gran empresari del petroli a la recerca de nous jaciments quan al món que coneix ja no en queden. Ròmul és un caçador que vol fer el seu grand slam d'animals i busca caçar l'ós polar, l'únic animal, juntament amb l'home, que ataca sense tenir-ne motius ni necessitat. Rem està en crisi creativa i busca trobar-se amb si mateix.
Tots els personatges tenen noms mítics.
En aquesta obra tot és metonímia d'alguna cosa. Groenlàndia és metonímia del món. L'últim reducte d'un món que s'esfondra perquè tal com l'hem plantejat necessitem recursos energètics per seguir avançant, però els recursos s'esgoten. La nostra manera de pensar i la nostra idea de civilització ve de l'antiga Roma, i la família de l'obra és metonímia de la civilització occidental. La mare parla de si mateixa en termes d'imperi.
I el xoc de cultures és constant.
Permanent. Els inuits només cacen quan en tenen necessitat. Junts, occidentals i inuits fan un viatge de nou mesos marcats pel clima polar: quatre mesos en plena foscor, cinc de dia… Tots acaben embogint.
¿Quin és el to de l'obra?
Té un to de tragicomèdia. Al principi hi ha situacions que resulten divertides: Roma vol tenir un nét i desitja que els dos fills tinguin les mateixes oportunitats de concebre'l, així que hi ha un ménage à trois amb la noia inuit; hi ha una escena molt graciosa perquè tots els personatges han de dormir junts i despullats perquè en un clima tan extrem és l'única manera que tenen de donar-se escalfor. Però a mesura que l'obra avança els personatges van embogint perquè estan a la deriva, fa massa temps que conviuen, i viure tants dies en permanent foscor i després en contínua claror els trastoca, i per això el to esdevé tràgic.
És l'últim espectacle abans que tanqui la Sala Tallers. Com ho vius?
És un tema molt complex que no es pot analitzar aïlladament. Té a veure amb la impossibilitat del país per gestionar els seus propis recursos i amb la racionalitat a l'hora de fer les retallades. Dit això, si el Nacional passa de tenir un pressupost d'onze milions d'euros a tenir-ne un de cinc, em sembla inevitable fer un festival d'EROs i un festival de retallades.
Quin és el problema de fons?
És un tema de política cultural, de no considerar el teatre com un fet artístic. Passava el mateix quan aquí hi havia diners. A Europa, a diferència del que passa aquí, el teatre es considera un bé potencial per a la societat. I aquí, només cal pensar què ha passat amb l'IVA, se'l veu com un luxe, com un entreteniment.
I què passarà amb el TNC?
Segur que l'Albertí será un director excel·lent, perquè reuneix les necessitats, té molt pòsit cultural, amb cultura transversal, té molt criteri, té talent i és un home de teatre. Però la cultura necessita recursos. El Teatre Nacional de Zuric té un pressupost de 52 milions d'euros, deu vegades més que el TNC. I apujar la persiana cada dia val molts diners. No queda gaire pressupost per fer espectacles. Penso que aquí la feina cada vegada estarà pitjor. Potser ja no podrem treballar d'això.


Font: Antoni Ribas Tur/ Laura Serra (ara.cat)
Les retallades estan posant al límit els grans teatres públics de Barcelona. El Nacional està a punt de fer un cop de timó dràstic tant en la seva estructura com en la programació. La rebaixa de les ajudes previstes per a aquest 2013-encara no confirmades però insinuades per la conselleria de Cultura-, sumada a la davallada de públic experimentada en els últims mesos de l'any, ha conduït els responsables del TNC a plantejar-se el tancament de la Sala Tallers. En una reunió que va mantenir divendres el consell d'administració del teatre es va posar sobre la taula aquesta mesura i, en conseqüència, la cancel·lació del projecte T6. A banda del tancament de la sala on es va inaugurar el TNC el 1996 amb Àngels a Amèrica, també s'està valorant l'aplicació d'un ERO als treballadors de la casa. Des del TNC confirmen que s'estan valorant diverses possibilitats per fer front a unes xifres difícils, que el director Sergi Belbel les explicarà públicament aquesta setmana entrant i que, en qualsevol cas, a l'anunci no hi haurà "bones notícies". Segons ha pogut saber l'ARA, les mesures que es prendran seran immediates. Se suspendran dos dels tres espectacles programats dins el projecte T6 d'enguany: No parlis amb estranys (fragments de memòria), d'Helena Tornero, i Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, de Nao Albet i Marcel Borràs. L'únic muntatge d'aquest projecte que s'estrenarà, al febrer, serà Groenlàndia, de Jordi Faura, i després la Sala Tallers ja tancaria. Els dramaturgs escollits n'estan al corrent i tenen pendent una reunió al TNC.
Les males notícies arriben al TNC després d'anys de patir retallades continuades de la Generalitat. Dels 18 milions de la temporada 2008 s'ha passat als 12,5 d'aquesta (amb una aportació de Cultura de 8,5 milions). El conseller Ferran Mascarell, quan va presentar el futur director del TNC, Xavier Albertí, va considerar que era una bona xifra, tot i que ara sembla que l'ajustarà encara més. La davallada de públic l'ha notat, igualment, el TNC en els últims anys, en què ha programat menys obres i funcions -una desena menys- per assumir les retallades.


Font: Juan Carlos Olivares (ara.cat)
Quan es declari l'hora H del col·lapse del teatre català no hi haurà la temuda extinció completa. Els primers senyals de debilitat induïda dels escenaris sistèmics conviuen amb una oferta alternativa que assimila amb inconscient èxit l'instint de supervivència del teatre de Buenos Aires a partir de la crisi de l'hivern del 2001. Fa molta por quan determinats personatges que compten esmenten amb admiració interessada els efectes de la precarització de l'escena argentina. Estan encantats d'aplicar a la creativitat artística el perfil dels bacteris anaeròbics, sobretot aquells que acceleren el seu creixement amb nivells d'oxigen tensos. Estan convençuts que el talent es multiplica amb l'asfíxia econòmica.
La bohèmia de nou encuny es va instal·lar en sales de dimensions reduïdes, suficients per a espectacles de decorats mínims i repartiments ajustats, però el cicle expansiu s'ha acabat. S'imposa la involució de la maquinària teatral. Una operació com el trasllat del Lliure al Palau de l'Agricultura -després de descartar l'encara més ambiciós projecte de les Arenes- seria ara inconcebible. Fins i tot plantejaments de canvi controlat com la nova seu de la Sala Beckett al Poblenou s'ajusten per força a la nova realitat d'aturada i marxa enrere. La mudança s'acosta: s'emportaran la preciosa maqueta d'un teatre que no serà. Hi ha una acceleració del calendari, empesos per una economia de guerra. Serà a finals de la primavera del 2013, per estalviar als assistents de L'Obrador una triple pneumònia.
L'any del 'petit format'
Enguany hi ha hagut excel·lents exemples d'adaptació a les adverses circumstàncies que s'acosten. El teatre català exhibeix una gran fortalesa del seu software dramàtic. Ha passat amb èxit la prova de l'argentinització. Ha estat l'any del petit format, encara que algun títol entri a la llista amb certa liberalitat en els criteris de selecció, com L'ombra al meu costat, de Marilia Samper, estrena del T6 del Teatre Nacional. Però per autoria, complicitat generacional i trajectòria mereix estar al costat de les destacades obres de Nao Albet & Marcel Borràs, Josep Maria Miró, Joan Yago (representant La Calòrica), Jordi Casanovas (en la versió debutant), Marta Buchaca, Guillem Clua i Iván Morales. Una llista que podria dividir entre rebels i clàssics, sense que pressuposi una separació per mèrits: només és un intent de diferenciar entre els que practiquen la posada al dia dels gèneres dramàtics i els que d'alguna manera introdueixen elements que els subverteixen.
Entre els primers hi ha el thriller amb parella de policies de les Millors ocasions de Casanovas (Sala Flyhard), el sensible equilibri de la comèdia generacional Litus de Marta Buchaca (Flyhard i Espai Lliure) i la comèdia romàntica que Guillem Clua homenatja a Smiley (Flyhard). Al mig d'això hi ha Sé de un lugar, d'Iván Morales (La Caldera, La Seca, vestíbul del Teatre Romea). Integrat en el relat d'una trista història d'amor que evoluciona a lluminós relat d'amistat, però apocalíptic en l'ús de l'el·lipsi i la integració del públic per fer avançar la narració.
La manipulació del temps també és important per a dos exemples d'intencions més pertorbadores. A més de L'ombra al meu costat -un drama sobre l'absència sobtada amb les dimensions espai-temporals creuades-, també destaca en aquest aspecte El principi d'Arquimedes, de J.M. Miró (Sala Beckett) i la seva moviola i canvi de perspectives per desentranyar escena a escena un cas d'histèria col·lectiva davant un suposat cas d'agressió sexual a menors. I entre els radicals, la gamberrada arqueològica de La monja enterrada en vida (La Seca), un títol adscrit al grand-guignol de Jaume Piquet, rescatat com a deliri bastard per Nao Albet i Marcel Borràs i, per descomptat, l'aguda farsa política de L'editto bulgaro (Almeria Teatre) de La Calòrica. Un gènere minoritari. La farsa exigeix il·lusió de canvi. Però només hi ha conformisme a cabassos.

Els dramaturgs catalans de la primera dècada del segle XXI han gaudit d’unes condicions més òptimes que els predecessors per fer-se conèixer. El seu camp d’acció s’ha ampliat. Algunes iniciatives institucionals, com el T6 del TNC; l’aposta pedagògica de l’Institut del Teatre; l’esforç de projectes artístics, com el de la Sala Beckett; el canvi de predisposició dels programadors teatrals o l’interès teoricocrític de l’acadèmia han jugat a favor de la dramatúrgia indígena. La successió d’autors revelació ha estat trepidant. El fetitxisme per la novetat i el culte a la joventut eterna s’han imposat, com arreu, en el sistema teatral. Els nous noms s’encavallen amb els que continuen escrivint teatre en llargues llistes de nàufrags i supervivents...
Malgrat els avenços, els dramaturgs continuen ocupant, en realitat, un espai més aviat marginal en el marc d’una indústria escènica molt condicionada per les instàncies públiques. La seva presència en les cartelleres de les capitals catalanes esdevé, en comparació amb altres teatres europeus, insuficient. No han superat tampoc l’enllaç natural amb el repertori clàssic, ni han atès la projecció social que convindria. La literatura dramàtica catalana ha aconseguit arribar a més espectadors d’aquí i de fora, però paradoxalment no s’ha situat en paràmetres d’igualtat i d’homologació respecte als altres gèneres.
Sigui com vulgui, tot un reguit-zell de dramaturgs ha pres el relleu al tan canonitzat duo Sergi Belbel-Lluïsa Cunillé i epígons, i ha irromput amb força en els escenaris. S’ha generat una autèntica inflació d’esperances blanques, que el temps confirmarà o refutarà sense pietat. Sota l’imperatiu de l’èxit, al voltant de diversos noms fa la sensació que s’ha bufat una bombolla amb un relat, ordit des de dins, retroalimentatiu, autocomplaent, endogàmic, que tendeix a sobredimensionar els propis ídols i mites. A tort i a dret, s’han dissenyat, fins i tot, preceptives hegemòniques o referents canònics internacionalitzables.
Estèticament, el fenomen més rellevant és la superació de l’atzucac a què havia conduït la dramatúrgia formulària dels anys vuitanta i noranta del segle XX. En lloc d’amagar-se darrere d’ambigüitats insolubles, la nova dramatúrgia sembla que s’obre a les problemàtiques del present. Aquesta virada cap a la realitat ha permès superar l’entotsolament de la dramatúrgia relativa i derivacions. El problema és que s’ha fet d’una manera massa tènue, sense la radicalitat que caldria. S’ha caigut en un reduccionisme superficial, frívol o banal, perfectament integrat en el mercantilisme i l’espectacularització mediambientals. La reflexió i el debat d’idees només és l’embolcall reclam de les històries: el culte excessiu a l’entreteniment, al presentisme, a l’emoció-xoc els ha deixat sovint en un molt discret segon terme.
Sigui quina sigui la tendència triada (teatre postdramàtic, vampirització audiovisual, melodrama enculebrotat, neonaturalisme surrealista argentinitzant, comèdia absurdodelirant...), la dramatúrgia d’aquesta darrera dècada té també, en general, un altre tret comú: ha fet cas als cants de sirena de la pretesa desideologització del teatre entonats pel discurs hegemònic. Com si la dramatúrgia pogués separar-se de la ideologia, i com si el teatre d’idees s’hagués aturat en el temps de Bertolt Brecht. O, encara més pervers, com si es pogués prendre com a mirall Thomas Bernhard, Harold Pinter o Bernard Marie Koltès, buidant-los prèviament de la càrrega ideològica que contenen.
Quedem-nos amb la bona nova que la dramatúrgia catalana ha superat la febrada del formulisme minimalista, tan apte per a l’exportació i tan innocu al poder. Curiosament, els dramaturgs hegemònics dels vuitanta i noranta han pres dreceres ben reveladores. Belbel ha passat de l’experimentació més refistolada a la comercialitat més cínica. Josep Maria Benet i Jornet s’ha refugiat en els gèneres o subgèneres més neopopulars (com el melodrama o el thriller). Cunillé ha injectat temes d’actualitat candent en les obres i hi ha concretat els referents espaciotemporals en una ciutat marca com Barcelona i en uns esdeveniments fundadors de pedigrí històric.
Afortunadament, el panorama és més ric i complex. Molts dels autors supervivents del segle XX han aportat textos de primera —o segona— categoria a la literatura dramàtica: Manuel Molins, Toni Cabré, Joan Cavallé, per citar-ne alguns. S’escapaven també de la tònica formulària amb propostes originals Gerard Vàzquez i Albert Mestres, per exemple. Dels més nous, que xifrem en una tria d’una trentena llarga, costa de fer-ne una selecció restrictiva que, aliena al soroll mediàtic i a la recerca de valors borsaris, atengui a criteris de qualitat literària i de gosadia estètica i de pensament. Molts potser són massa.

Més a prop de la realitat



La focalització cap a temàtiques més acostades a la realitat esdevé l’aspecte més remarcable de les noves fornades que han contribuït a enriquir la literatura dramàtica del segle XXI. Es tracta d’una inflexió que marca un canvi temàtic, però també d’enfocament i d’estètica respecte a les dècades precedents, i que entronca amb les dramatúrgies dissidents a l’hegemonia formulària.
Un dels dramaturgs que cal destacar, com a botó de mostra, és Jordi Faura (Sabadell, 1982), el qual, a més dels estudis teatrals, té una formació filosòfica que es fa notar en les obres. Del 2005 al 2010, Faura ha publicat cinc textos de valor desigual, inspirats en fets reals, que permeten d’aprehendre a manera de paràbola les patologies humanes del nou segle o abordar temes punyents en clau al·legòrica i metafòrica. No cal oblidar l’aportació del gènere teatral a allò que la novel·la ja fa temps que indaga: la reflexió sobre els “usos del passat” (Enzo Traverso), com demostren les peces de Joan Cavallé (Alcovere, 1958) o de Joan Carles Bellviure (Vinaròs, 1963).
Altres dramaturgs coincideixen a manifestar una preocupació més o menys conscient per la vida social. Enric Nolla (Caracas, 1966) ha explorat el fenomen migratori i de l’alteritat des de l’òptica dels més vulnerables. Guillem Clua (Barcelona, 1973) ha intentat escriure un teatre polític mundialitzat que sovint es queda en l’epidermis. Josep Maria Miró i Coromina (Vic, 1977) ha maldat per superar el llast dels corrents formularis amb punts de mira més vitalistes. Pau Miró (Barcelona, 1974) ha inquirit, en forma d’al·legories, les zones sòrdides de les urbs contemporànies. Etcètera.
Tot un altre filó se situa en una òrbita més immanentista. Hi ha dramaturgs —Jordi Casanovas o Marc Rosich, per exemple— que presenten un grau de consciència literària baix, que escriuen a raja ploma textos fungibles i que s’adrecen a l’eficiència escènica més immediata. Proliferen, d’altra banda, fórmules còmiques molt filoamericanitzades que cerquen el gran èxit comercial amb una bona factura teatral —Jordi Galceran (Barcelona, 1964), Carles Alberola (Alzira, 1964)—. No hi falten tampoc un gavadal de peces estilísticament insubstancials i temàticament irrellevants, bona part de les quals pateixen la inoculació de guionatge televisiu, comèdia situacional nord-americana i/o patronatge estilístic de sèrie o de gènere —David Plana (Manlleu, 1969), Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967), Mercè Sarrias (Barcelona, 1966), Albert Espinosa, Pere Riera..
El gran repte de la dramatúrgia catalana avui és doble i complementari. Un: elevar el llistó d’exigència en la qualitat estètica. Dos: obrir més el ventall cap a un teatre de pensament que tracti les problemàtiques contemporànies d’una manera apassionada i compromesa. En definitiva: prendre partit.

Font: Francesc Foguet I Boreu (www.elpais.com)

Trepidant succesió

by on 15:09
Els dramaturgs catalans de la primera dècada del segle XXI han gaudit d’unes condicions més òptimes que els predecessors per fer-se conèix...

TEXT i DIRECCIÓ: MARILIA SAMPER
TRADUCCIÓ: MARC ARTIGAU
INTÈRPRETS: ANNA MOLINER, CRISTINA PLAZAS, ÀLEX CASANOVAS, DAVID VERT, ÒSCAR CASTELLVÍ, ORIOL GENÍS, ÀNGELS POCH i ALBERT PRAT
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)

Història d'una absència, una història d'amor en majúscules i com superar la tragèdia, tot això barrejat és L'ombra al meu costat. Deu minuts de felicitat que sembla fictícia ens endinsa en un món de cop ple d'angoixa. Una família ídil·lica que es veu sacsejada per un fet horrible, i com cadascú dels seus membres aconsegueix o no superar-la.

Marilia Samper torna a construir un món màgic, amb una forma d'escriure única i una mica d'esperança fent veure que la salvació és possible. Realitats, somnis i ombres es donen cita en una escenografia que de l'Enric Planas i la il·luminació de l'Elisenda Rodríguez que compleixen fill per randa amb els desitjos de l'autora de barrejar la realitat i la ficció en un mateix espai. 

Meravellosa tornada als escenaris de la Cristina Plazas fent una mare que no entenc el que li han fet a la seva filla i perquè i és incapaç d'assumir tot aquell dolor. La Cristina Plazas torna a demostrar la seva força escènica que el seu partenaire l'Àlex Casanovas sap aprofitar i convertir la seva interpretació en una representació mesurada del dolor. I juntament amb la parella un altre dels papers estel·lars, l'interpreta el David Vert, que després dels T6 d'aquest any queda provada la seva versatilitat tant pel drama com per la comèdia.

Marilia Samper ha aconseguit amb la seva forma poètica d'escriure regalar-nos el millor T6 de la temporada i un dels millors que han passat per la Sala Tallers. Sense dubte aquesta temporada portarà gravat el seu nom i espero que no sigui l'única. Bravo.

L'OMBRA AL MEU COSTAT

by on 12:13
TEXT i DIRECCIÓ: MARILIA SAMPER TRADUCCIÓ: MARC ARTIGAU INTÈRPRETS: ANNA MOLINER, CRISTINA PLAZAS, ÀLEX CASANOVAS, DAVID VERT, ÒSCAR...


Desde que ví Fedra (Sala Beckett) a inicios de la temporada, tenía ganas de entrevistar a esta dramaturga. Después de aquel montaje, vino Dos punkis y un vespino al Teatre Gaudí y ahora recala en la Sala Tallers del TNC con su T6, L’ombra al meu costat, un texto sorprendente, lleno de juegos teatrales, de tensión dramática y con una gran poética. Esta temporada lleva grabada su nombre y esperemos que a partir de aquí, vengan muchas más. Marilia Samper, recordad su nombre.

Te propusieron hacer un T6 y pensaste “Voy a hacer un dramón” o ¿cuál fue el proceso?

Me propusieron hacer un T6 y me entró un miedo atroz. Me cogió tan de sorpresa que me empecé a plantear primer porqué yo, cosa que le tengo que agradecer al Sergi (Belbel) porque ya desde el Institut del Teatre me animaba para que escribiese. Yo escribo poco porque escribo cuando me apetece contar algo, me cuesta trabajar por encargo. Por ejemplo Fedra de Q-arts de Teatre fue un encargo pero tardé un año en escribirla. No quiero escribir por escribir. Aquí era por encargo, con unos plazos y condiciones fijas, pero tuve que empezar a buscar qué cosas me motivaban. No sabía, tampoco qué género escoger, sí es verdad que me siento más afín al drama que a la comedia. Pensé varias cosas pero al final me decanté por esta historia sobre la desaparición que ya hacía tiempo que quería escribir pero que había dejado de lado porque no encontraba la forma. Quería escribir sobre cómo se vive en el seno de una familia una desaparición.

Dices que escribes sobre lo que te conmueve, sobre lo que te hace sufrir, pero que no escribes grandes historias, ¿ésta no es grande?

Realmente es la primera vez que he construido una trama un poco más compleja porque mis textos siempre son viajes personales, no pasan muchas cosas. Una de las críticas más duras que he recibido sobre L’ombra al meu costat es debido a que no queda resuelta la historia, pero para mí no era lo importante.

¿Es una historia real ficcionada o todo es ficción?

Son partes de diferentes noticias que yo había leído hacía tiempo. Quería reflejar cómo se dirigiere ya no sólo la desaparición sino además cuando se da el caso de tortura y ensañamiento con la víctima, cómo lo lleva su familia.  Me he arrepentido durante el proceso un montón de veces porque me ha costado bastante escribir el texto, tuve dificultades para encontrar una estructura válida, la imposición de un reparto fijo con sus características de edad también influyó. Incluso a mitad de proceso estuve a punto de dar marcha atrás, y no lo hice porque pensé que no tendría tiempo de empezar otra cosa. Sino lo hubiera hecho. Sé que es una apuesta arriesgada, pero era sobre lo que quería hablar. Creo que cuando conseguí desligarme sobre lo que estará bien y no lo que no, lo que la gente pensará, es cuando pude encarrilar el texto y terminarlo.

Has centrado la historia en dos personajes, la chica que desaparece (Anna Moliner) y uno de sus amigos (Òscar Castellví), sobre todo la segunda parte, dejando de lado el dolor de los padres, ante la nueva situación, ¿por qué?

Primero para no caer excesivamente en el dramatismo. Es un punto que discutí bastante con Cristina (Plazas) e incluso Sergi (Belbel) me sugirió que mencionara algo sobre la madre al final, pero me parecía una vulgaridad tener que incluir dos o tres frases que explicaran la situación de la madre. Prefería que la gente lo entendiera o no, o se preguntara porqué ese personaje toma la decisión que toma. Y esa decisión queda reflejada en Alba y en el personaje de Óscar durante el resto de la obra y vemos cómo les afecta.

El montaje está lleno de sorpresas que mantienen al espectador con la atención al 100%, ¿en el proceso de escritura ya piensas en la reacción que puede tener el espectador?

Sí y no. Quizás más en la puesta en escena, pero sin duda no me esperaba determinadas reacciones del público. Por ejemplo, me sorprende que hay gente que dice que es un texto muy duro y que sale bastante afectada. Este hecho me sorprende porque para mí nunca lo ha sido. De hecho, mi gran temor es que fuera un melodrama ñoño. Cuando acabé de escribir el texto, empecé a peinarlo porque pensé que sería un culebrón insufrible.
Con respecto a la sorpresa final, pretendía jugarlo así, dejando pistas pero no para que todo el público lo viera, simplemente como permitiendo que el que viera todos los niveles de la obra lo pudiera averiguar.

La obra empieza muy feliz, con una felicidad casi irreal, pero en menos de diez minutos comienza el sufrimiento y casi hasta el final dura el drama, pero has decidido acabarla con un final feliz, ¿por alguna razón en especial?

Quería presentar a una familia con una relación deliciosa, al principio para que luego también viéramos cómo se iba desintegrando esa relación. A mi me gustaba esa elipsis temporal de contar inmediatamente, de pasar de ese momento dulce al desasosiego de la desaparición de Alba. Porque en realidad, en la vida te pasa, en un segundo te cambia todo.

Una de las sorpresas es la introducción de un personaje extraño (Albert Prat), que nada tiene que ver con la familia, ni con Alba. ¿Qué papel representa?

En todo el proceso de documentación que hice para escribir la obra, totalmente anárquico, entre las cosas de prensa que utilicé, usé una historia que creo que sucedía por la zona de Tarragona hace unos años, un par de magrebíes fueron detenidos por unos asaltos con violación y más tarde se descubrió que eran inocentes. Estuvieron muchos años en la cárcel, todas las víctimas en ruedas de reconocimiento, los acusaron. Finalmente, los psicólogos explicaron que cuando una persona sufre un ataque así, sólo busca un culpable y si tiene algo parecido al de verdad dirá que es él por la necesidad de justicia. Es muy difícil culpar a una persona de tu propia familia o entorno, que suele ser los culpables que a uno de fuera. Este personaje es el cabeza de turco, pero a la vez es tan evidente que es inocente que hasta duele acusarlo.

¿Le acusan todos menos la madre?

Por eso también quería que existiese ese personaje. Cuando una persona lo ha perdido todo, como es el caso de la madre (Cristina Plazas), de pronto se crean vínculos inesperados con gente que se puede encontrar en la misma posición que tú. Es una historia de “amor” paralela, de dos seres que no tienen nada y que juntos se pueden ayudar de alguna manera. Para mí, son las escenas que fueron más fáciles de escribir y las que más me gustaron de montar. Además el trabajo que ha hecho Albert (Prat) es increíble, que después con la distancia del escenario no se visualiza del todo, pero en la sala de ensayo, la mirada de Albert era brutal.

A pesar de todo el sufrimiento has decidido que tenga un final feliz, por qué razón?

En el fondo cuando tu escribes algo, aunque no escribas sobre ti, de alguna manera lo haces o muestras la visión que tienes de la vida. El final feliz apareció sin querer, yo escribí el texto para hablar de otra cosa, quería hablar de la salvación, sobre la capacidad de rehacerse y por mi experiencia vital era necesario porque la capacidad de superación está en cada uno de nosotros y es necesario para seguir viviendo, aunque sea difícil de creer después de que te haya pasado una cosa así. El día de la primera lectura, llevé como referente el caso de Sabine Dardenne, una chica belga que fue secuestrada a los ocho años y sometida a abusos sexuales y que ha relatado su experiencia un libro cómo ha conseguido llevar una vida normal, incluso su familia fue la quien recibió atención psicológica, pero ella no.

Además de los actores que pertenecen a la compañía del T6 (Oriol Genís, Àngels Poch, Anna Moliner y Òscar Castellví), has escogido a dos pesos pesados como Álex Casanovas y Cristina Plazas, ¿por alguna razón especial ellos y no otros?

Cristina Plazas fue mi primera opción desde el principio. Además, recuerdo que cuando lo propuse desde el Nacional me dijeron que sería muy difícil porque estaba trabajando el televisión en Madrid y, para sorpresa de todos, fue que sí inmediatamente. Ella tuvo fe en el proyecto desde el principio, sin ni siquiera haber leído el texto, sólo con mis explicaciones de lo que quería escribir. Y a partir de ahí comenzamos a buscar su partenaire, el personaje masculino. Fue bastante difícil por el tipo de hombre que buscaba, la edad, están trabajando todos, y sobre todo tenía que ser un actor potente para estar al lado de Cristina porque es brutal, tenía que ser un actor que la acompañara, que ella no se lo comiera. Y fue el Nacional el que me propuso al Álex porque ya estaba haciendo El mercader de Venècia, le pasé el texto y aceptó. Y el caso de Albert Prat fue distinto, porque yo quería que su personaje lo interpretara un inmigrante frágil como los magrebíes que venden bolsos por las calles. Y un día ví a Albert y comencé a imaginarme que podría ser el ideal para interpretar a este personaje, y creo que ha sido un gran acierto por su dulzura y la extrema debilidad que ha aportado al personaje.

Particularmente me encanta la escenografía, sobre todo la metáfora del bosque, ¿Cómo se te ocurrió esta puesta en escena?

Tenía la idea desde el principio de que el bosque invadiera la casa. Pero claro sabia que quería tener esa presencia allí, pero a la hora de montarla no sabía cómo conseguirla. Y al escribir la escena del sueño, ya menciono como de repente aparece un bosque. Entonces Enric Planas, el escenógrafo, empezó a sufrir para intentar llevarlo a cabo porque en la Sala Tallers no lo puedes hacer todo por las condiciones técnicas que hay, no puedes subir y bajar cosas, se tiene que montar. Me hubiera gustado que el techo también desapareciera, pero no era viable. Pero Enric encontró una solución, con los mismos pilares de la casa se construye la idea del bosque. Además, me ayuda a crear el juego de luces y sombras, ese punto tenebrista que adquiere la obra, como si estuviera entre la pesadilla y la realidad. Porque es un espectáculo básicamente emocional y sensorial, es decir, la función del tiempo y la acción está guiada por el recorrido emocional de los personajes.

Escribes en castellano y después te lo traducen al catalán (Marc Artigau), ¿pero no se pierde nada por el camino? ¿No te has planteado montarlas en castellano o es porque tendrías un circuito más cerrado?

No es necesario. Aquí el teatro se hace en catalán y está bien. No tengo ninguna necesidad de cambiarlo, a no ser que algún día me dé por escribir en verso, que no es el caso. No me lo he planteado. Con Dos punkis i un vespino si hay la opción de hacer bolos fuera, por supuesto la haríamos en castellano, pero aquí es necesario hacerlas en catalán. De hecho me encanta como las traducciones que hace Marc Artigau, que es también poeta y sabe interpretar perfectamente mis textos.

Hace dos meses entrevistaba a Llàtzer García y le decía que esta era su temporada y él me respondía que era la temporada de Marilia Samper. ¿Te queda algún proyecto o después del T6 coges vacaciones?

Estoy escribiendo unos textos para Q-Arts de Teatre para el Grec, que se representará dos días al Espai Lliure, Udol, el título viene de un poema de Alan Greenberg Howl. Es un espectáculo muy visual dirigido por el Joan Maria Segura de Egos Teatre, básicamente de movimiento y música y hay algunos textos que yo les he escrito para que les sirvan de camino. Es un espectáculo que trata sobre el arte, la visión que tenemos de él o como nos gustaría, cómo se vive desde dentro un proceso creativo. Son textos de diferente índole, hay textos que son de humor, otros más poéticos. Y además dirijo a Parking Shakespeare Trabajos de amor perdidos. Éste será mi año pero el que viene no lo es porque de momento no tengo nada. Pero bueno, todo viene cuando viene.

Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis) Fotos: David Ruano


L'ombra al meu costat podria ser el conte de La caputxeta vermella , però en una versió sinistra en què el llop es poleix la nena directament al bosc. Per això Marilia Samper ha situat a l'escenari de la Sala Tallers del TNC una casa amb columnes de fusta que es va transformant en bosc inhòspit a mesura que l'absència d'una filla es fa més dura i insuportable, i la seva ombra, més allargada.
L'Alba, filla única, viu en una família impol·lutament feliç. Fins que desapareix. No deixa cap senyal físic, però sí un rastre d'amargor, retrets i silenci entre els seus pares. Marilia Samper tracta des del dolor més íntim un cas dels que podrien aparèixer a les pàgines de successos dels diaris. De fet, la va inspirar el fet de llegir una notícia real d'una noia violada i morta, i va pensar: "¿Se'n pot dir vida del que et queda després d'una cosa així?" "Escric perquè m'agrada fer-me hipòtesis sobre coses. No escric sobre mi, tot i que sempre tingui un punt de vista personal, però m'agrada posar-me en un altre lloc, en una altra pell. És com jugar a les nines, una diversió". Només que en aquest cas es tracta d'un joc macabre. "És un drama amb pinzellades de poesia importants, entre David Lynch i García Lorca", deia el director del Nacional, Sergi Belbel.
El tema és l'absència, però Samper s'hi acosta des de tres històries que s'acaben trobant: la de la família que perd la filla (interpretada per Àlex Casanovas, Cristina Plazas i Anna Moliner), la relació tirànica d'un pare amb el seu fill en absència de la mare (David Vert i Òscar Castellví) i la relació optimista d'una parella de vellets (Oriol Genís i Àngels Poch), els únics a aportar llum i un missatge vitalista a L'ombra al meu costat , un bosc per on també es passeja un estrany (Albert Prat). El paper dels dos vells, que gaudeixen de la petitesa de tenir-se, malgrat les desgràcies viscudes, és el quid de l'obra, la catarsi final, segons Samper: "La superació és possible. Però viure ancorat en el passat i en els nostres dolors i ferides obertes impedeix arribar a la felicitat", diu. Però aquesta és la seva lectura. Sobre l'escenari, el drama és implacable.
Cristina Plazas reconeix que des de la primera lectura la pena se li va ficar als ossos. "T'has de tirar a la piscina. Jo encara no entenc del tot el meu personatge, perquè la parella és molt animal, molt poc reflexiva. No tothom pot superar el dolor", opina l'actriu. Casanovas ho veu com una baixada als inferns en una hora i quaranta minuts. "Cada personatge funciona d'una manera diferent a l'hora d'encarar el dolor", destaca Àngels Poch.
Una companyia que creix
Aquesta és la tercera temporada -i encara en vindrà una quarta- que el cicle T6 compta amb un equip d'actors fix per a totes les obres de nova autoria. En certa manera, és una companyia estable de facto , una idea que Sergi Belbel va voler provar per demostrar que seria rendible econòmicament i estèticament d'aplicar, en format gran, al Nacional. Ja ho farà el seu successor, si pot i vol.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)


DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MARC ANGELET
INTÈRPRETS: DAVID VERT, ORIOL GENÍS, ÒSCAR CASTELLVÍ, REG WILSON, SANDRA MOSCLÚS, ANNA MOLINER, ÀNGELS POCH, PAUL BERRONDO, ALBERTO DÍAZ i TIMOTHY FERRYS
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)


Després de la caiguda en picat del primer T6 de la temporada, Marc Angelet ha decidit pujar-nos a l'espai amb el seu, i l'experiment funciona. El muntatge en l'aventura que va significar l'enviament de les naus Voyager a l'espai en 1977 que contenien un resum de què és la Terra i de qui l'habita. A partir d'aquest fet comencem a teixir la història de les relacions humanes i la dificultat que en la major part dels casos existeix per a comunicar-se. Com volem comunicar-nos amb altres planetes o éssers si a la Terra som incapaços de comunicar-nos entre nosaltres.

Amb una escenografia gairebé buida, on els mobles entren i surten i amb el fons negre per recrear un espai estavellat un sense fi de personatges es donen cita i ens expliquen una part de la seva vida, les seves pors i com els agradaria ser recordats. Les interpretacions força convincents, però al muntatge li sobren personatges, és una obra massa coral per la història que intenta explicar.

El text ple de simbologia pels amants de l'astronomia, li manca una mica de tensió dramàtica, és massa lineal, no hi ha sorpreses, tot es força esperat i la col·laboració històrica del Timothy Ferrys com narrador en anglès és massa llarga i en certs moments es fa pesada.

Aquest T6, millora notablement el T-error del Jordi Oriol, però ens fa desitjar el que sembla que serà el millor de tota la temporada, L'ombra al meu costat de la Marilia Samper. Esperem que puguem salvar el vaixell dels T6 d'aquesta temporada.


VOYAGER

by on 13:09
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MARC ANGELET INTÈRPRETS: DAVID VERT, ORIOL GENÍS, ÒSCAR CASTELLVÍ, REG WILSON, SANDRA MOSCLÚS, ANNA MOLINER, À...

Ciència i teatre es donen la mà a Voyager, la nova obra de Marc Angelet que arriba a la Sala Tallers del Teatre Nacional Catalunya dins del projecte T-6 de suport a nous dramaturgs. La peça es basa en un fet científic real, l'enviament de les sondes Voyager 1 i Voyager 2 a l'espai el 1977 per encàrrec de la NASA. A l'interior portaven dos discos amb informació que pretenien ser una carta de presentació de la Terra. En aquells anys, la presència de vida extraterrestre suscitava interès, en especial després d'haver-se rebut l'única comunicació de l'espai que podia tenir origen alienígena, el conegut senyal WOW!


«L'obra parla de la construcció d'un missatge», comenta Angelet. «Es nodreix un 80% de material real i un 20% és imaginari». Comèdia, drama i ciència-ficció es combinen en una trama amb aire de documental. Mostra al públic el que va passar a la sala on es va gestar aquest missatge interestel·lar amb un equip científic liderat per l'astrònom Carl Sagan. «L'obra incideix en la manera com circumstàncies personals afecten les decisions que es van prendre, i en les tensions que va generar la selecció d'informació», explica Angelet. La relació entre Carl Sagan (David Vert), la seva dona Linda i la que seria la seva amant i després la seva dona, Ann Druyan (Sandra Monclús), és un dels eixos del muntatge.
Viatge al passat
Aquell any, el 1977, encara existia el mur de Berlín, es mantenia la guerra espacial entre Rússia i els EUA, un país que sortia del Vietnam.... Tot allò va influir a l'hora d'elaborar el missatge que transportaria el Voyager. «Hi ha un gran paral·lelisme entre aquell equip de científics i la gent del teatre com nosaltres: per a tots dos és vital comunicar i comprendre'ns per viure una mica millor», diu David Vert, que ha vist la sèrie Cosmos per encarnar el seu creador, Carl Sagan. «M'he amarat de la seva gestualitat i la seva cadència al parlar», destaca, «però no he intentat fer una interpretació mimètica».
La trama transcorre a la Univerditat de Cornell. S'estructura a base de flashbacks amb els records de Tim Ferrys (Òscar Castellví de jove i Reg Wilson, d'adult), un estudiant que es va entregar amb passió a aquella excitant aventura. Oriol Genís (Frank Drake, astrònom) i Paul Berrondo (Jon Lomberg) i Alberto Díaz (Mr. Crawford, censor enviat per Washington), entre altres, completen el repartiment.
Font: Marta Cervera (www.elperiodico.cat)


La Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya acollirà de l'1 al 25 de març l'obra 'Voyager' del director Marc Angelet. A l'escenari, concebut com un planetari amb tres taules, nou cadires i amb un espai per a projeccions, les escenes se succeeixen amb rapidesa i es barreja la historia real del 1977 amb el present, amb un to cinematogràfic.
L'any 1977, la NASA va encarregar a l'astrònom Carl Sagan la creació d'un missatge interestel·lar per comunicar a possibles cultures alienígenes l'existència de vida i cultura a la Terra. Dos discs d'or, plens d'imatges i música, adherits a la sonda Voyager, és el procés de creació del missatge dins l'ampolla que la humanitat va llançar a l'oceà còsmic. L'obra està inspirada en la sonda Voyager 1 i explica quin va ser el procés per escollir la música, les fotografies, els sons i tota la informació que des d'aleshores es troba a l'espai. 
La posada en escena és de la companyia T6 –el projecte de promoció de la dramatúrgia catalana del TNC– L'actor David Vert dóna la vida a Carl Sagan. L'actriu Anna Moliner és Linda Sagan, Sandra Monclus interpreta Ann Druyna, l'amant i col·laboradora de Sagan. També hi participen Oscar Castellví, Reg Wilson, Àngels Poch, Paul Berrondo i Alberto Díaz, que interpreten de científics. 
Font: EFE vía www.ara.cat


“El cinema té por del teatre”, deia el dramaturg i guionista Albert Espinosa en una entrevista el 17 de febrer del 2006 a aquest diari. Es referia al fet que els productors de Madrid no volien que coincidís una obra teatral amb l'explotació al cine perquè la gran pantalla hi sortiria perdent. La tendència, fins ara, era que alguns dramaturgs provessin sort a les telesèries i, en menys mesura, al cinema. Espinosa n'és un clar exponent. Josep M. Benet i Jornet va obrir el camí perquè els dramaturgs es fessin amos de la coordinació de les telesèries. Ho va fer ell amb Poblenou, Sergi Belbel amb Secrets de família i, avui, David Plana a La Riera. La presidenta de l'associació de guionistes de Catalunya (GAC), Sandra Gómez, confirma que “són temps difícils per als guionistes” (un 40% dels seus associats professionals estan sense feina, calculen). Per això, insinua que “si no es pot viure de la televisió, sembla lògic que es busqui sortides en altres disciplines, que es diversifiqui”. Paradoxalment, la cartellera teatral cada cop és més receptiva a l'autoria contemporània. L'escena, doncs, és un terreny adobat per a l'entrada de nous autors.
Efectivament, Enric Nolla, del departament de dramatúrgia de l'Institut del Teatre, confirma que “les filtracions”, que abans eren del teatre a la televisió, ara poden tenir un reflux, un camí de tornada; avui “són gèneres que es retroalimenten”. La cartellera busca textos per a públic jove. Cal llegir el canvi de paradigma: “Al teatre hi ha l'espai de la paraula, i al cinema no hi existeix de manera desenvolupada.” Pel que fa a l'accés a la cartellera de nous autors, Nolla comenta que “la professionalització teatral és un mite”. Hi coincideix l'autor i guionista Guillem Clua: “El teatre no dóna per menjar. Es tracta d'aconseguir una trajectòria, un projecte a llarg termini.”

L'obrador de la Sala Beckett proposa aquest curs dos seminaris sobre els guions que imparteixen David Plana i Mercè Sàrrias. S'han sorprès de l'èxit de convocatòria entre els professionals de la televisió i el cinema. També han constatat, puntualment, demandes d'exalumnes de cine per ingressar en cursos de dramatúrgia, però en comptes d'inscriure's en un de bàsic, s'apunten a cursos per a alumnes avançats: la selecció dels alumnes al final “és criteri del professor”. El guionista Francesc Orteu, però, no troba prou exemples de guionistes que vagin al teatre. Opina que, per poder accedir a les productores, cal conèixer gent. Per contra, defensa les gravacions perquè, a partir de la trama i de l'actitud irònica, busquen agradar: “En teatre pot estar molt bé una obra i no ser comercial; en la televisió no es pot ser ambigu.” L'alternativa a la baixada de feina dels guionistes? La literatura o, com insinua Mercè Sàrrias, que Barcelona accedeixi també a escriure guions de produccions estatals.

Sergi Belbel és un altre veterà de l'escena. És un coguionista d'Eva. Comprova el valor que té un autor teatral davant d'un guionista. El primer, que “quan escriu no té impediments”, amb un text escrit pot trobar la complicitat d'un actor i aconseguir estrenar una alternativa. Un guionista, en canvi, depèn de la direcció del productor de cinema i això li marca el camí. Més exemples: el pes es distingeix també en l'entrega de premis Max o Goya; un autor de teatre pot prohibir una estrena si no es considera òptima la posada en escena, però un guionista signa un contracte. A Belbel li agrada molt poder alternar per poder-se estalviar, de tant en tant, el pes del dramaturg.
Artesania escènica
Ivan Campillo és un actor de sèries de televisió que escriu i dirigeix espectacles (SitcomSalvem les balenes... i el meu matrimoni, què? i recentment Dòria). Comprova que hi ha moltes possibilitats d'estrenar un títol a Barcelona, en sales com ara el Teatreneu amb quinze títols a la setmana. Proposa un muntatge inspirant-se en la manera com estan escrits els guions que interpreta a la televisió per oferir temes amb interès i amb ganxo. Defensa una fórmula dels assajos justos i repartir els beneficis de les funcions entre la companyia. Se'n pot viure?: “Res dóna per viure en el món artístic. Tots sobrevivim excepte 50 [privilegiats]”, sentencia. Creu que cal encoratjar les sales que programen autors davant els que reposen comèdies un cop i un altre.

Ivan Morales: “Cine o teatre? Toca canviar el discurs perquè és limitador”

A part d'escriure pel·lícules (El truco del manco, 2009) també ha dirigit curts i lectures, i ha fet d'actor de teatre. L'autoria era una feina que li quedava per fer. Si és més complicat ara avançar un film pel tipus de subvencions, “tampoc ha estat fàcil fer-ho al teatre”. “Hem buscat productor i no l'hem trobat. Hem tirat pel dret.” És com la preqüela que van fer amb un Iphone sense targeta que es van trobar pel carrer. Van rodar una mena de happenning amb amics: “Hem jugat amb la falta de recursos.” Si no havia escrit teatre abans, era perquè li feia respecte. El teatre és per a valents. Al cine sempre pots refer. L'experiència a La Seca ha estat fantàstica: “És una obra pensada per a petits espais, cal omplir cada dia i està agradant. Ho fem perquè creiem en aquesta manera d'afrontar la història. Ara hem comprovat que funciona.Ja fa un any que va la funció. Des que la vam començar a escriure, fa uns dos anys i no parem de corregir-la. Els actors han anat creixent amb els personatges.” Ara s'aventuren a fer bolos. A Catalunya, a l'Estat espanyol i tornar a Barcelona, però sense presses.“Cine o teatre? Toca canviar el discurs perquè és limitador; avui tot és molt mestís”, sentencia.

Mercè Sàrrias: “En pocs anys, hi haurà un ‘boom' de novel·la catalana”

Mercè Sàrrias alterna tant com pot el guió i el teatre. Ara, té clar que només es pot viure de treballar per a la televisió. Sí, en teatre l'autoria té molt respecte i, “en aquest país”, passa molt desapercebuda la feina de l'equip de guionistes. Ella va seguir les passes de Benet i Jornet i el llunyà Poblenou. Sí, hi ha molt poca feina de guionistes per la crisi i per les contínues promocions. Ella , de fet, imparteix un curs a la Beckett. Augura: “En pocs anys, hi haurà un boom de novel·la catalana.” Són molts guionistes els que estan provant d'escriure literatura com a alternativa.

Piti Español: “Fer teatre és més fàcil però de la ‘tele' es pot viure més fàcilment”

Té una carrera llarga com a guionista de sèries, de programes, de pel·lícules i també de llibres. Ara també s'ha decantat pel teatre i n'està satisfet: Un cau de mil secrets és un musical amb Joan Vives pensat per a La Pedrera. Jordi Galceran (El mètode GrönholmBurundanga) el va impulsar també a l'escena. Va escriure Mans quietes, una comèdia que parla d'un pare que pega al fill a la porta de l'escola. S'ha vist a València, Madrid i té en cartera a El Capitol de Barcelona, els Estats Units i la República Dominicana. La diagnosi: “Fer teatre és més fàcil perquè la televisió és molt cara, però de la tele es pot viure més fàcilment.”

Mar Monegal: “No volia que ser mare em privés de debutar com a autora teatral”

Sempre havia alternat la seva professió d'infermera amb la vocació teatral. Quan va ser mare, va veure que havia de triar. A l'hospital del Mar li van oferir plaça fixa, però hi va renunciar. “No volia que el meu fill tingués la responsabilitat que jo mai no hagués estat autora de teatre.” Havia rebut un accèssit amb Sushial premi de textos de la Fundació Romea. Ara amb Oxigen ha trobat el públic.

Alberto Ramos: “Hi ha cine molt teatral i obres de teatre cinematogràfiques”

La seva peripècia teatral comença quan Jordi Casanovas –autor, director i ànima de la companyia Flyhard– busca un text per a quatre actors. El troba a internet: Els últims dies de Clark K. Ara fa un curs que dóna pistes de guió i teatre a la Sala Beckett. Reconeix que són llenguatges diferents, “però amb molts punts de contacte: hi ha cine molt teatral i
obres de teatre cinematogràfiques”.

L'autoria catalana suma el milió
El 2004, era una constant la demanda dels autors contemporanis de poder aparèixer a la cartellera. Segons les dades que recull des del 2002/2003 l'Associació d'Empresaris de Teatre de Catalunya (Adetca), es pot constatar l'increment notable en nombre de produccions d'autors catalans, sigui de text, de circ o de moviment a la cartellera de Barcelona. Per primer cop, en la temporada 2010/2011 s'ha superat el milió d'espectadors amb títols d'autoria catalana. Dels 948 espectacles, 538 corresponen a creadors locals (siguin contemporanis o clàssics). El 2002/2003 hi va haver 186 obres catalanes (d'un total de 549).
En realitat, és des de la generació de Pau Miró, Marc Rosich i Victòria Szpúnberg (2005, aproximadament) que es té en compte l'autoria da casa: una mostra és la selecció de l'anterior T6, del TNC, amb dramaturgs joves que es van donar a conèixer com a generació Facebook, però que avui caldria anomenar grup de dramaturgs Twitter.

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

Papers entrecreuats

by on 14:35
“El cinema té por del teatre”, deia el dramaturg i guionista Albert Espinosa en una entrevista el 17 de febrer del 2006 a aquest diari....