Mostrando entradas con la etiqueta Albert Prat. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Albert Prat. Mostrar todas las entradas


Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

En medio de la era de la sobreexposición permanente de todos, cuesta creer que alguien pueda triunfar a la sombra de todo y todos. Hay un nombre en el teatro que lo consigue, Lluïsa Cunillé. Y aunque los profesionales y algún teatrero consiga ponerle rostro al nombre es una gran desconocida para el gran público, ella y su teatro, a pesar de llevar ya más de 50 obras estrenadas.

Xavier Albertí ha decidido ponerle solución y dedicarle todo el epicentre de este año. Lo que va más allá de la puesta en escena de Islàndia. Esta temporada tenemos dos opciones: conocer a Lluïsa Cunillé sí o sí

Las principales actividades del epicentre son: 

  • Lectura dramatizada de su obra Boira el 24 de octubre a las 20h a cargo de nombres como Nao Albet, Mercè Arenga, Ricard Borràs, Montse Germán y Lluís Soler.

  • Convertir su obra Après moi, le déluge en opereta con la dirección de Jordi Prat i Coll.

  • Seminarios internacionales sobre la autora que han organizado diversas universidades como Queen Mary University of London (GB), University of Chicago (US), University of Richmond (US), University deli Studi di Milano (IT), Scuola d'Arte Dramatic Paolo Grassi (Milà, IT) y la Université Grenoble-Alpes (FR).




Uno de los centros del epicentre será Islàndia, que se estrenó ayer (5 de octubre) y que estará en cartel hasta el 5 de noviembre con un reparto espectacular de 10 actores: Jordi Oriol, Paula Blanco, Abel Rodríguez, Oriol Genís, Joan Anguera, Lurdes Barba, Albert Prat, Joan Carreras, Albert Pérez y Àurea Márquez. Todos ellos dirigidos por Xavier Albertí.

En sus 2 horas de duración, Islàndia explica la historia de un chico, Abel Rodríguez, que se marcha a buscar a su madre. De Reikiavik a Nueva York. En el camino deja atrás el estallido de la crisis islandesa para toparse con la macroeconomía de Wall Street, al mismo tiempo que se encuentra con numerosos personajes. En la obra nos encontraremos el chico de 15 años y su versión adulta, Jordi Oriol.

Xavier Albertí destaca la manera de escribir de Lluïsa Cunillé, llena de momentos apocalípticos, que después alguno ya se ha convertido en realidad, pero que en ningún caso significa el fin de algo sino su resurgimiento.

Las utopías son motores para que los ciudadanos sintamos la necesidad de cambiar la sociedad (Xavier Albertí)

Y es que la utopía también está muy presente a la obra, sobre todo el concepto del hombre puro como en las leyendas bíblicas. En este caso, el hombre adulto no será quien explique la historia sino su mismo yo de 15 años. 



Islàndia es una obra muy coral, el único que está siempre en escena es Abel Rodríguez, el resto va entrando y saliendo, lo que Albertí alaba ya que las escenas (7 en total) son de una gran complejidad para los actores. 

Cuesta mucho encontrar una obra de la que te enamores. Es lo que pasa con Islàndia. Cada personaje tiene muchas capas, pero el trabajo lo tiene que hacer más el espectador que el actor (Joan Carreras.)

Parece ser que el espectador también jugará su papel en el final. No porque vaya a decidir nada, en modo participativo pero cada espectador definirá si el futuro brilla o si es más oscuro, afirma Joan Carreras.

Lo que sí que está claro es que la dramaturgia de Lluïsa Cunillé no tiene nada de banal, no como en una primera lectura pensó Oriol Genís, que después entendió que de la frase más simple se podía extraer oro. A lo que Albertí puntualiza que en Islàndia se notan numerosas influencias y guiños como a Kafka, Lorca o Soros.

Escenográficamente se ha buscado que un mismo espacio pueda representar todas las escenas de la obra. Como dato peculiar, los bancos se parecen a los del metro de Nueva York y servirán para crear los diferentes ambientes: desde la Catedral de Saint Patrick a una perrera.

El TNC vuelve a poner de relieve que el teatro no es sólo para ser visto, sino también leído. Por ello, los espectadores podrán comprar el texto de la obra por 3€ mientras ésta esté en cartel.


+INFO AQUÍ



AUTOR: HAROLD PINTER
TRADUCCIÓN: VÍCTOR MUÑOZ i CALAFELL
DIRECCIÓN: ALBERT PRAT
INTÉRPRETES: ÒSCAR INTENTE, ALBERTO DÍAZ, LAURA PUJOLÀS y SERGI TORRECILLA
DURACIÓN: 75min
FOTO: ROSER BLANCH
PRODUCCIÓN: LA RUTA 40
SALA BECKETT

Escrita originalmente para la televisión, La col·lecció nos sumerge en un mundo de verdades y mentiras. El encuentro fortuito de dos parejas relacionadas con el mundo del diseño, hará florecer pequeños fantasmas y una nube de niebla que oscurece la acción. Con un ritmo que hay que mantener y un texto que es un constante juego con el espectador, la trama sucede sin que apenas suceda nada, un seguido de acciones repetitivas donde el mensaje se esconde.

Con una escenografía a lo largo de la Sala Beckett y dos espacios separados, una iluminación con tantos claroscuros como el texto, las mentiras de entremezclan con las verdades, en una narración que huye de la ordenación cronológica y que constituye todo un puzzle donde las piezas que faltan las tendrá que buscar el espectador.

Si la puesta en escena es sobria, sin excentricidades, y ya no es una sorpresa si la disposición de la sala, con un texto que le hubiera faltado ser hilvanado, a un espectador avispado puede tirar del hilo antes de cuenta y dar con el final mucho antes de lo que autor y compañía le hubiera gustado. Las interpretaciones cumplen con la media de corrección que se le puede exigir al teatro de Harold Pinter. Quizás quien rompe la regla sea Sergi Torrecilla la más convincente de todas y Òscar Intente, el único que consigue mantener el misterio por un periodo más largo, sin que se le vea el latón.

Admito que no es fácil ni de hacer ni de ver un Harold Pinter, pero también hay que admitir que La col·lecció no es ni de lejos lo mejor del dramaturgo inglés. Le falta intensidad al mismo tiempo que deja entrever sus costuras antes del tiempo, por lo que el espectador cuando averigua qué va pasar sufre el efecto de desconectar hasta que pase aquello que sabe que pasará. Y al final, pasa.

LA COL·LECCIÓ

by on 17:17
AUTOR: HAROLD PINTER TRADUCCIÓN: VÍCTOR MUÑOZ i CALAFELL DIRECCIÓN: ALBERT PRAT INTÉRPRETES: ÒSCAR INTENTE, ALBERTO DÍAZ, LAURA P...

Font: Belen Ginart (ara.cat)
El somni d’una nit d’estiu és, segons els estudiosos de l’obra de Shakespeare, la millor de les seves comèdies romàntiques. El director escènic Joan Ollé confessa que a ell no li agradava gaire. “Però és que no l’havia llegit bé”, aclareix. Ara s’hi ha capbussat a fons i amb l’ajuda del crític René Girard, el dramaturg Peter Brook i l’assessora literària de l’obra al TNC, Lola Jossa, s’ha enamorat d’una esquitxada d’equívocs, de màgia, de contrastos entre fantasia i realitat. Sovint -en el teatre però també en el cinema i la música- l’obra s’ha representat adornada de flors i violes. Ollé, que hi ha sabut trobar la part més crua, “el malson de l’amor”, ens ajuda a desgranar els personatges clau d’una obra coral.
Oberon (Lluís Marco) És el rei del bosc. Un rei malenconiós que beu xampany francès. Ha viscut tants milions d’anys que ja ho ha vist tot. Ja no el mou cap malignitat ni picaresca, però està enfadat amb la seva dona, Titània, perquè ha adoptat una criatura vinguda de l’Índia que el rei vol per al seu seguici. Potser li fa mal no haver donat un fill a la seva dona.
Titània (Mercè Arànega) Reina del bosc. Té un seguici de fades amb les quals organitza festes harmonioses: és el conclave feminista. Es mouen en un paisatge de flors i bellesa, però al bosc també hi ha molts llimacs, escarabats i salamandres. No són ben bé una parella d’amants en actiu, i han decidit organitzar els cors dels altres. Com que ells no s’avenen, a la Terra les coses no funcionen com ho haurien de fer. La parella de reis té alguna cosa dels protagonistes de Les amistats perilloses, i per això a l’obra tenen un look del segle XVIII. 
Teseu (Pere Eugeni Font) Duc d’Atenes. És el polític de grans discursos, un parauler que no para d’autoproclamar la seva bondat. Representa el teatre de la política. Va capturar Hipòlita, reina de les amazones, però mentre prepara el casament amb ella ja s’està enviant SMS amb Fedra. Es troba atrapat en els excessos de la llei.
Hipòlita (Victòria Pagès) Reina de les amazones, conquerida per Teseu. És una dona del bosc portada a la ciutat. Tant el seu com el de Teseu són papers breus, però comparteixen el moment culminant: aquell en què Teseu diu que no creu ni en l’amor ni en la poesia, perquè els poetes i els enamorats deformen la realitat. Hipòlita li fa notar que la cara de felicitat dels enamorats de l’obra és autènticament real.
Troca (Xicu Masó) Personatge clau de l’obra en tant que principal representant del grup dels artesans, gent del poble que en el casament de Teseu i Hipòlita obsequien els nuvis amb la representació teatral d’una tragèdia terrible on es diu que l’amor és una porqueria. És l’home que es veu capaç de fer tots els papers. Puck el converteix en ase i, per art de la màgia trapella del follet, Titània se n’enamora.
Puck (Pau Vinyals) És un follet “una mica Tim Burton”. És l’energia d’Oberon, però sempre s’equivoca, sovint amb una intenció juganera. És un trapella a qui li agrada provocar confusió a fi de divertir-se. Per això executa amb picaresca les ordres que li dóna el rei, i amb la màgia de les flors fa que els enamorats mudin la diana del seu desig. “Shakespeare va escriure la peça per al casament d’un amic i això el fa contenir-se, però aquesta és una obra sobre la volubilitat de la condició humana, que no necessita flors per canviar l’objecte del seu amor”.
Hèrmia (Claudia Benito), Helena (Laura Pujolàs), Lisandre (Albert Prat) i Demetri (Guillem Motos) Són els quatre personatges joves de l’obra, i formen dues parelles d’enamorats una mica desequilibrades per culpa de la màgia que Puck aplica de manera arbitrària. “Són personatges sense personalitat pròpia, fan una mena de ménage à quatre ”. Fugen al bosc per escapar de les lleis d’Atenes, que obliguen les noies a casar-se amb el que el seu pare vulgui, i en arribar-hi es troben amb les lleis del bosc.  
'El somni d’una nit d’estiu', de William Shakespeare. Dir.: Joan Ollé. Amb Joan Anguera, Mercè Arànega, Clàudia Benito, Enric Majó, Lluís Marco 
TNC (Barcelona). Del 19 de novembre al 18 de gener

TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE
VERSIÓN y DIRECCIÓN: PAU CARRIÓ
INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, JAVIER BELTRÁN, PAULA BLANCO, PAU CARRIÓ, POL LÓPEZ, ALBERT PRAT, MIMA RIERA, MARÍA RODRÍGUEZ i DAVID VERDAGUER
DURACIÓN: 100min
PRODUCCIÓN: GREC FESTIVAL DE BARCELONA 2014 y TEATRE LLIURE
LLIURE DE GRÀCIA (GREC 2014)

Sorpresa mayúscula en el Lliure de Gràcia. Lo que podía haberse quedado en una adaptación más de las muchas que se realizan temporada tras temporada en los teatros de aquí y de allá, sorprende y de qué manera. Pau Carrió, que recordemos ya deslumbró a espectadores y a crítica con Iván i els gossos, dirige su primer clásico con una maestría que no es propia de una persona tan joven.

Por mucho que nos repitan hasta la saciedad que Shakespeare trata los temas universales de una manera actual, no deja de ser un clásico escrito hace unos cuantos siglos. Para muchos el lenguaje de Shakespeare aleja al espectador de la platea, es preciosista sí, pero hoy en día no se habla así. Actualizada pero sin perder la esencia, Victòria d'Enric V permite entrar al público en la cabeza de este rey que se mete en una guerra que sabe que no puede ganar.

La disposición a tres bandas acerca la obra a l'espectador. Además gran acierto de dirección es que los actores realicen referencias al público, bajen de su pedestal y se acerquen a centímetros para decirte casi al oído su réplica. El mismo Pau Carrió no sólo dirige sino que también se atreve a interpretar e incluso es uno de los músicos de una estupenda banda sonora que ayuda a hacer imperceptibles los cambios de escena.

La joven Kompanyia del Lliure pone el resto y convierte a Victòria d'Enric V en una obra alocada, cómica y con una conexión con el público inmejorable. Laura Aubert vuelve a demostrar su gran versatilidad, aunque si bien es cierto nadie le gana en las partes cómicas. Pep Ambrós sigue demostrando papel a papel que es uno de los grandes actores de su generación. Mientras que Pol López repite sabiduría escénica y resuelve notablemente a medio camino entre la ternura y la rabia su papel.

Se agradece ver una platea tan llena de jóvenes atentos a todo lo que acontece en escena. Esta versión consigue lo que muy pocas atraer tanto a un público joven como a uno más crecido, seguro que unos y otros tendrán dos versiones muy diferentes de lo que han visto a la salida, pero todos habrán vivido juntos el momento mágico llamado teatro. Si te has perdido la ocasión de gran disfrute estarán en octubre al Lliure de Gràcia. Bravo!

VICTÒRIA D'ENRIC V

by on 17:00
TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE VERSIÓN y DIRECCIÓN: PAU CARRIÓ INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, JAVIER BELTRÁN, PAULA BLANCO, PAU ...


El conte, inquietant, La intrusa, de Jorge Luis Borges, és el punt de partida de Fa una mica de soroll, un text de la jove dramaturga argentina Romina Paula (31 anys), que va fascinar el públic –ella i els seus intèrprets– en la darrera edició de Temporada Alta com a autora i directora de la peça El tiempo todo entero. La també jove companyia La Ruta 40 –pren el nom de la mítica carretera que travessa l'Argentina d'una punta a l'altra, paral·lela als Andes– debuta aquest cap de setmana (demà i dissabte, a les nou del vespre) amb Fa una mica de soroll –Algo de ruido hace, en la versió en castellà–, a la sala La Planeta, que n'és coproductora.
L'actor celranenc Albert Prat (1983) va formar part del repartiment de Tot, de Rafael Spregelburd, que la companyia Mentidera Teatre va assajar a Buenos Aires. Allà, Prat, que havia viscut recentment el procés de separació del grup Elnacionalnoensvol, va conèixer Paula i li va demanar si tenia un text, i aquesta li va oferir el que s'estrena demà a Girona. Prat, juntament amb la també celranenca Rita Peré, amb qui havia coincidit en el grup independent 2x2 Teatre, va traduir el text al català, i el pas següent va ser trucar portes per aconseguir aliats que permetessin produir l'espectacle. La sala Atrium, de Barcelona, va ser la primera que va fer confiança al projecte, i va assegurar una estada de l'espectacle al seu teatre del 6 al 17 de juny. Els paràmetres de la producció s'ajusten perfectament al projecte de La Planeta: teatre de text contemporani en català, amb gent de casa que col·labora amb gent de fora. La sala va entrar en la producció i va donar l'empenta definitiva per aixecar-la.
Prat explica que la disjuntiva següent era fer un encàrrec per a la direcció o controlar aquest aspecte des de dins mateix de la companyia. L'actor va renunciar al seu rol per assumir-la, un àmbit en el qual també debuta. Com a companys de viatge hi té dos bons amics, Alberto Díaz i Sergi Torrecilla, a més de l'actriu tossenca Paula Blanco. Ells són Salva, Nano i Marina, els protagonistes.
Obra de conseqüències
“En aquesta obra no passen gaire coses –diu Prat–, les coses grosses ja han passat i el que veiem són les conseqüències de tot el que va passar. De fet, és una obra de conseqüències.” L'acció en l'original se situa a la pampa argentina, mentre que en aquesta versió està situada al delta de l'Ebre, “per aquell punt que posseeix el paisatge de melancòlic, trist i desèrtic”. L'obra presenta dos germans que viuen reclosos en una casa, sense contacte amb l'exterior, als quals se'ls ha mort la mare recentment, i de sobte arriba una cosina llunyana, que no veuen des de la infància, que distorsionarà el seu món i malmenarà l'equilibri que havien trobat en una relació certament peculiar. La mare morta, el seu record, és la que provocarà la remor, el soroll tènue a què fa referència el títol.
Es tracta, per tant, d'una obra en què el text és d'una importància cabdal i en què tot reposa sobre les interpretacions. Prat, en aquest sentit, ha demanat als seus intèrprets que “s'ho facin molt seu, que busquin i que cadascú trobi l'estranyesa d'aquests personatges”. Els dos homes parlen poc, mentre que el personatge femení no calla mai, la qual cosa dóna una idea equivocada d'allò que els succeeix. Diuen els responsables de la companyia que la peça és una “història d'amor entre dos germans”, una relació que l'aparició de la cosina comença a esquerdar, ja que han de lluitar entre el desig sexual per la cosina, un antic amor d'infància, i els intents per mantenir el seu món intacte.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

Presència torbadora

by on 15:01
El conte, inquietant,  La intrusa , de Jorge Luis Borges, és el punt de partida de  Fa una mica de soroll , un text de la jove dramatur...

TEXT i DIRECCIÓ: MARILIA SAMPER
TRADUCCIÓ: MARC ARTIGAU
INTÈRPRETS: ANNA MOLINER, CRISTINA PLAZAS, ÀLEX CASANOVAS, DAVID VERT, ÒSCAR CASTELLVÍ, ORIOL GENÍS, ÀNGELS POCH i ALBERT PRAT
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)

Història d'una absència, una història d'amor en majúscules i com superar la tragèdia, tot això barrejat és L'ombra al meu costat. Deu minuts de felicitat que sembla fictícia ens endinsa en un món de cop ple d'angoixa. Una família ídil·lica que es veu sacsejada per un fet horrible, i com cadascú dels seus membres aconsegueix o no superar-la.

Marilia Samper torna a construir un món màgic, amb una forma d'escriure única i una mica d'esperança fent veure que la salvació és possible. Realitats, somnis i ombres es donen cita en una escenografia que de l'Enric Planas i la il·luminació de l'Elisenda Rodríguez que compleixen fill per randa amb els desitjos de l'autora de barrejar la realitat i la ficció en un mateix espai. 

Meravellosa tornada als escenaris de la Cristina Plazas fent una mare que no entenc el que li han fet a la seva filla i perquè i és incapaç d'assumir tot aquell dolor. La Cristina Plazas torna a demostrar la seva força escènica que el seu partenaire l'Àlex Casanovas sap aprofitar i convertir la seva interpretació en una representació mesurada del dolor. I juntament amb la parella un altre dels papers estel·lars, l'interpreta el David Vert, que després dels T6 d'aquest any queda provada la seva versatilitat tant pel drama com per la comèdia.

Marilia Samper ha aconseguit amb la seva forma poètica d'escriure regalar-nos el millor T6 de la temporada i un dels millors que han passat per la Sala Tallers. Sense dubte aquesta temporada portarà gravat el seu nom i espero que no sigui l'única. Bravo.

L'OMBRA AL MEU COSTAT

by on 12:13
TEXT i DIRECCIÓ: MARILIA SAMPER TRADUCCIÓ: MARC ARTIGAU INTÈRPRETS: ANNA MOLINER, CRISTINA PLAZAS, ÀLEX CASANOVAS, DAVID VERT, ÒSCAR...


Als responsables de la Sala Atrium els ha vençut la recança. Cada anys reben nombroses propostes que els semblen molt interessants, però que on tenen cabuda dins la temporada comercial de la sala. Per treure's l'espina han muntat el cicle Atrium Lab, que des del 9 de maig fins al 17 de junt mostrarà tres noves propostes de joves creadors de l'escena catalans.
L'Atrium Lab, diu Raimon Molins, el director de la sala, dóna prioritat al treball humà per davant de l'infraestructura dels muntatges i vol ser una plataforma d'exhibició de propostes escèniques realitzades amb rigor i exigència per creadors que pensen més en madurar artísticament que en la rendibilitat econòmics dels projectes. Els creadors, afegeix, han tingut tot la llibertat per treballar en els seus projectes i espera donar-los més repercussió amb el cicle. En aquesta primera edició la Sala Atrium ha apostat per creadors coneguts per l'equip del teatre, però ja estan redactant unes bases per obrir la convocatòria de la segona edició.
Aquestes són les tres obres formen l'Atrium Lab:
  1. Gàbies, de Carla Torres (del 9 al 10 de maig): Una reflexió sobre les limitacions personals amb què les persones hem de conviure narrada a través de l'amistat de tres dones molt diferents. Carla Torres, que també interpreta un dels personatges, vol mostrar com evolucionen cadascuna d'elles, i com se'n surten, o no.
  2. Els desgraciats:(del 23 de maig al 3 de juny): Un text de teatre de terror, amb tocs de cinema expressionista de i les pel·lícules de Buster Keaton. Ivan Morales, que acaba de fer una temporada existosa a La Seca Espai Brossa amb Sé de un lugar dirigeix a Jordi Vilches i Bruno Bergonzini.
  3. Fa una mica de soroll (del 6 al 17 de juny). L'actor gironí, i ara també director, Albert Prat porta a l'escenari el primer text de la jove dramaturga argentina Romina Paula, un dels descobriments de la passada edició del festival Temporada Alta. 'Fa una mica de soroll' s'endinsa en la relació de dos germans que es veu truncada per l'arribada d'una cosina que fa quinze anys que no veuen.
Font: www.ara.cat


L'ombra al meu costat podria ser el conte de La caputxeta vermella , però en una versió sinistra en què el llop es poleix la nena directament al bosc. Per això Marilia Samper ha situat a l'escenari de la Sala Tallers del TNC una casa amb columnes de fusta que es va transformant en bosc inhòspit a mesura que l'absència d'una filla es fa més dura i insuportable, i la seva ombra, més allargada.
L'Alba, filla única, viu en una família impol·lutament feliç. Fins que desapareix. No deixa cap senyal físic, però sí un rastre d'amargor, retrets i silenci entre els seus pares. Marilia Samper tracta des del dolor més íntim un cas dels que podrien aparèixer a les pàgines de successos dels diaris. De fet, la va inspirar el fet de llegir una notícia real d'una noia violada i morta, i va pensar: "¿Se'n pot dir vida del que et queda després d'una cosa així?" "Escric perquè m'agrada fer-me hipòtesis sobre coses. No escric sobre mi, tot i que sempre tingui un punt de vista personal, però m'agrada posar-me en un altre lloc, en una altra pell. És com jugar a les nines, una diversió". Només que en aquest cas es tracta d'un joc macabre. "És un drama amb pinzellades de poesia importants, entre David Lynch i García Lorca", deia el director del Nacional, Sergi Belbel.
El tema és l'absència, però Samper s'hi acosta des de tres històries que s'acaben trobant: la de la família que perd la filla (interpretada per Àlex Casanovas, Cristina Plazas i Anna Moliner), la relació tirànica d'un pare amb el seu fill en absència de la mare (David Vert i Òscar Castellví) i la relació optimista d'una parella de vellets (Oriol Genís i Àngels Poch), els únics a aportar llum i un missatge vitalista a L'ombra al meu costat , un bosc per on també es passeja un estrany (Albert Prat). El paper dels dos vells, que gaudeixen de la petitesa de tenir-se, malgrat les desgràcies viscudes, és el quid de l'obra, la catarsi final, segons Samper: "La superació és possible. Però viure ancorat en el passat i en els nostres dolors i ferides obertes impedeix arribar a la felicitat", diu. Però aquesta és la seva lectura. Sobre l'escenari, el drama és implacable.
Cristina Plazas reconeix que des de la primera lectura la pena se li va ficar als ossos. "T'has de tirar a la piscina. Jo encara no entenc del tot el meu personatge, perquè la parella és molt animal, molt poc reflexiva. No tothom pot superar el dolor", opina l'actriu. Casanovas ho veu com una baixada als inferns en una hora i quaranta minuts. "Cada personatge funciona d'una manera diferent a l'hora d'encarar el dolor", destaca Àngels Poch.
Una companyia que creix
Aquesta és la tercera temporada -i encara en vindrà una quarta- que el cicle T6 compta amb un equip d'actors fix per a totes les obres de nova autoria. En certa manera, és una companyia estable de facto , una idea que Sergi Belbel va voler provar per demostrar que seria rendible econòmicament i estèticament d'aplicar, en format gran, al Nacional. Ja ho farà el seu successor, si pot i vol.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

TEXT: HENRIK IBSEN
VERSIÓ i DIRECCIÓ: TONI CASARES
INTÈRPRETS: ÒSCAR MUÑOZ, ALÍCIA GONZÁLEZ LAÁ, AINA HUGUET, ALBERT PRAT, JESUSA ALDANY
PRODUCCIÓ: SALA BECKETT / OBRADOR INTERNACIONAL DE DRAMATÚRGIA
SALA BECKETT


Toni Casares trenca per un mes l'esperit de teatre contemporani que es respira a la Sala Beckett per presentar-nos per primer cop en Espanya aquesta peça de teatre tardà d'Ibsen. Alfred Allmers, un ex professor i escriptor abandona l'escriptura de la seva obra mestra La responsabilitat humana per dedicar completament els seus esforços al seu fill, Eiolf, discapacitat. La seva dona, Rita i la seva germana, Asta no comparteixen la seva decisió. Un terrible i desgraciat incident canviarà les seves vides per sempre.

El teatre de Ibsen torna a demostrar la seva força i la seva vigència un altre cop en aquesta peça. El paper de la dona, doblement representat en aquesta peça, és el protagonista d'aquesta obra. Alícia González Laá imprimeix un torrent d'energia a Rita Allmers que lluita amb totes les seves forces per aconseguir l'estima i la passió del seu marit. Alfred, davant de la desgràcia s'apaga una mica més si no troba sortida d'una vida en la que havia posat totes les seves esperances. Asta manté un sentiment de dependència del seu germà que li impedeix plantejar-se qualsevol altra tipus de relació fora de l'estima pel seu germà.

Ibsen s'encarrega de trencar aquesta realitat, amb un personatge sortit de rondalles, la Dona de les Rates, que treu de cada personatge allò que no els permet seguir endavant, deixant darrere del seu pas un esclat de sentiments majúscul. Jesusa Aldany accepta aquest petita intervenció i ens recorda que la seva veu encara li resten moltes coses per interpretar. El repartiment el tanca, Albert Prat, que aguanta estoic en tot moment, potser amb un posat excessivament estirat.

Toni Casares opta per la senzillesa minismalista en la posada en escena i només conserva una vestimenta d'època, finals del segle XVIII que mantenen un contrast gairebé perfecte amb una escenografia austera i que sobresurt de l'escenari disponible de la Sala Beckett. Un petit impàs de classicisme dintre de la seva programació que encaixa perfectament en la filosofia que manté la Beckett amb els seus espectadors. Qualsevol dia pot ser ideal per veure el millor muntatge de la cartellera. Regalar-vos un Ibsen, si us plau!

EL PETIT EIOLF

by on 17:02
TEXT: HENRIK IBSEN VERSIÓ i DIRECCIÓ: TONI CASARES INTÈRPRETS: ÒSCAR MUÑOZ, ALÍCIA GONZÁLEZ LAÁ, AINA HUGUET, ALBERT PRAT, JESUSA ALDA...