Mostrando entradas con la etiqueta Joan Anguera. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Joan Anguera. Mostrar todas las entradas


de LLUÏSA CUNILLÉ
dirección XAVIER ALBERTÍ
intérpretes JORDI ORIOL, PAULA BLANCO, ABEL RODRÍGUEZ, ORIOL GENÍS, JOAN ANGUERA, LURDES BARBA, ALBERT PRAT, JOAN CARRERAS, ALBERT PÉREZ y ÀUREA MÁRQUEZ
duración 2h
fotos MAY CIRCUS
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

Durante unos años, desayunábamos, comíamos y cenábamos con la crisis. Esa que ahora se nos presenta como terminada (sic) y que Lluïsa Cunillé ha tomado como telón de fondo o punto de partida de esta historia. En ella un chico emprende la búsqueda de su madre, cuál Marco, de su Islandia natal a Nueva York.

Fue en Islandia donde hace más de diez años que estalló la economía y para muchos se hizo añicos sus sueños de grandeza. Pero la historia de este chico parece alejado de los problemas que ocurren a su alrededor, él sólo busca a su madre, y quizás las respuestas que en su corta edad, quince años, nadie le ha dado.

Una estética totalmente neoyorquina, ya que está ambientada en una reproducción de los bajos fondos de la Gran Manzana que lo mismo sirve para representar un metro, que una perrera o incluso la catedral de Saint Patrick. Eso sí, la dureza la crisis se pone de manifiesto en una escena excesivamente fría, donde transitan personajes tan o más gélidos que ella.



La dramaturgia de Lluïsa Cunillé, claramente identificada en las dos primeras escenas y que en las posteriores se queda más difuminada, nos regala en cada personaje un conjunto de perlas, que a modo de titular servirían para describir la obra. Son pequeñas frases que caen en medio del hastío existencial como pequeñas pullas. 

Islàndia es una obra muy coral donde el máximo protagonismo lo tiene Abel Rodríguez que interpreta al chico que busca a su madre. Un actor desconocido proveniente del teatro amateur y al que de momento le cuesta encontrar su ritmo y entonación. Debe ser su corta edad, pero todas sus réplicas suenan igual, sin importar si está contento, triste, preocupado. No hay una profundidad, su personaje es monótono y que esté todo el rato en escena contribuye a que el ritmo general de la obra no sea el adecuado.



Por suerte para el espectador el resto del reparto es de gran altura. Entre ellos destaca con una magistral voz e interpretación de Joan Anguera, que sería capaz de vender humo a cualquiera. De la misma manera que una más que soberbia Lurdes Barba, sin duda su escena es una de las más aplaudidas del montaje. Y una Àurea Márquez que le está cogiendo el gusto a los personajes extravagantes.

Las dos horas de duración son excesivas para el óptimo desarrollo de la acción. Algunos silencios comunican más que algunas réplicas y entre tanto personaje, alguno de ellos del todo prescindible, se pierde la esencia, el porqué de todo junto. Lo que comienza como un viaje de búsqueda, se convierte en un viaje de pérdida de la inocencia ya que como bien afirma el personaje de la mujer mayor (Lurdes Barba), "los justos acaban pagando por los pecadores".


ISLÀNDIA

by on 18:46
de LLUÏSA CUNILLÉ dirección XAVIER ALBERTÍ intérpretes JORDI ORIOL, PAULA BLANCO, ABEL RODRÍGUEZ, ORIOL GENÍS, JOAN ANGUERA, LURDES...


Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

En medio de la era de la sobreexposición permanente de todos, cuesta creer que alguien pueda triunfar a la sombra de todo y todos. Hay un nombre en el teatro que lo consigue, Lluïsa Cunillé. Y aunque los profesionales y algún teatrero consiga ponerle rostro al nombre es una gran desconocida para el gran público, ella y su teatro, a pesar de llevar ya más de 50 obras estrenadas.

Xavier Albertí ha decidido ponerle solución y dedicarle todo el epicentre de este año. Lo que va más allá de la puesta en escena de Islàndia. Esta temporada tenemos dos opciones: conocer a Lluïsa Cunillé sí o sí

Las principales actividades del epicentre son: 

  • Lectura dramatizada de su obra Boira el 24 de octubre a las 20h a cargo de nombres como Nao Albet, Mercè Arenga, Ricard Borràs, Montse Germán y Lluís Soler.

  • Convertir su obra Après moi, le déluge en opereta con la dirección de Jordi Prat i Coll.

  • Seminarios internacionales sobre la autora que han organizado diversas universidades como Queen Mary University of London (GB), University of Chicago (US), University of Richmond (US), University deli Studi di Milano (IT), Scuola d'Arte Dramatic Paolo Grassi (Milà, IT) y la Université Grenoble-Alpes (FR).




Uno de los centros del epicentre será Islàndia, que se estrenó ayer (5 de octubre) y que estará en cartel hasta el 5 de noviembre con un reparto espectacular de 10 actores: Jordi Oriol, Paula Blanco, Abel Rodríguez, Oriol Genís, Joan Anguera, Lurdes Barba, Albert Prat, Joan Carreras, Albert Pérez y Àurea Márquez. Todos ellos dirigidos por Xavier Albertí.

En sus 2 horas de duración, Islàndia explica la historia de un chico, Abel Rodríguez, que se marcha a buscar a su madre. De Reikiavik a Nueva York. En el camino deja atrás el estallido de la crisis islandesa para toparse con la macroeconomía de Wall Street, al mismo tiempo que se encuentra con numerosos personajes. En la obra nos encontraremos el chico de 15 años y su versión adulta, Jordi Oriol.

Xavier Albertí destaca la manera de escribir de Lluïsa Cunillé, llena de momentos apocalípticos, que después alguno ya se ha convertido en realidad, pero que en ningún caso significa el fin de algo sino su resurgimiento.

Las utopías son motores para que los ciudadanos sintamos la necesidad de cambiar la sociedad (Xavier Albertí)

Y es que la utopía también está muy presente a la obra, sobre todo el concepto del hombre puro como en las leyendas bíblicas. En este caso, el hombre adulto no será quien explique la historia sino su mismo yo de 15 años. 



Islàndia es una obra muy coral, el único que está siempre en escena es Abel Rodríguez, el resto va entrando y saliendo, lo que Albertí alaba ya que las escenas (7 en total) son de una gran complejidad para los actores. 

Cuesta mucho encontrar una obra de la que te enamores. Es lo que pasa con Islàndia. Cada personaje tiene muchas capas, pero el trabajo lo tiene que hacer más el espectador que el actor (Joan Carreras.)

Parece ser que el espectador también jugará su papel en el final. No porque vaya a decidir nada, en modo participativo pero cada espectador definirá si el futuro brilla o si es más oscuro, afirma Joan Carreras.

Lo que sí que está claro es que la dramaturgia de Lluïsa Cunillé no tiene nada de banal, no como en una primera lectura pensó Oriol Genís, que después entendió que de la frase más simple se podía extraer oro. A lo que Albertí puntualiza que en Islàndia se notan numerosas influencias y guiños como a Kafka, Lorca o Soros.

Escenográficamente se ha buscado que un mismo espacio pueda representar todas las escenas de la obra. Como dato peculiar, los bancos se parecen a los del metro de Nueva York y servirán para crear los diferentes ambientes: desde la Catedral de Saint Patrick a una perrera.

El TNC vuelve a poner de relieve que el teatro no es sólo para ser visto, sino también leído. Por ello, los espectadores podrán comprar el texto de la obra por 3€ mientras ésta esté en cartel.


+INFO AQUÍ


TEXTO: FEDERICO GARCÍA LORCA
DIRECCIÓN: JOAN OLLÉ
INTÉRPRETES: NORA NAVAS, MERCÈ ARÀNEGA, CARME ELIAS, LAURA GUITERAS, MARTA BETRIU, MIREIA LLUNELL, VICTÒRIA PAGÈS, ALBA PUJOL, CANDELA SERRAT, ENRIC MAJO, ALBERT TRIOLA, JOAN ANGERA, ORIOL GENÍS i ENRIC CAMBRAY
DURACIÓN: 1h 40min
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Quizás sí, quizás no entendí Lorca, aunque lleve leyendo sus páginas hace muchos años. Quizás tampoco sea su mejor obra, pero el montaje de Joan Ollé desmonta cualquier signo de alegría que en la lectura del original le pudiera quedar al lector. Este devenir, sacado de las páginas de chejovianas, este aguantar, ver la vida pasar y ni inmutarse es lo que más me entristece, porque Lorca es vida, incluso en obras como La casa de Bernarda Alba o en Yerma y aquí Ollé marchita el capullo.

De no funcionar la adaptación o el aire que Joan Ollé ha querido impregnar en ella, se podía pensar que las interpretaciones tiraran del carro, pero la cuerda se rompe, y no hace falta esperar mucho para comprobarlo. Interpretaciones planas, incluso en el caso de la Nora Navas, personalmente admirada, que no convence y que en el tercer acto parece levantar el vuelo pero simplemente es un espejismo. Muchos han destacado el papel de Mercè Arànega, quizás porque le va como anillo al dedo, y sí son los mejores momentos de toda la obra, cuando su desparpajo y su maestría invaden el escenario y te animan a pensar "venga, va que ahora vendrá lo mejor".

La blancura escenográfica, como si se quisiera abrazar Andalucía, esa Granada de Lorca en un sólo vistazo. Perfecto, pero falta algo, hay demasiado vacío, demasiados instantes donde sientes que no hay conexión entre textos, actores y puesta en escena.

Las flores están cortadas, han dejado de crecer y se han marchitado demasiado pronto. Joan Ollé ha intentado repetir la jugada que también le salió con A la ville de Barcelona, pero esta vez el veredicto no le ha otorgado ninguna medalla.
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Després de La rosa tatuada a la Sala Gran del TNC, és molt coherent que la següent referència sigui Doña rosita la soltera. No és cap casualitat. Si Tennesse Williams va desplaçar-se a Barcelona per imbuir-se de la poètica de Lorca (a la ciutat adoptiva, que amb el padrinatge de Margarida Xirgu el va acollir amb els braços oberts), el poeta granadí va trobar en les floristes de la Rambla unes còmplices inesperades. La setmana passada el director de la producció, Joan Ollé, i el director artístic del TNC, Xavier Albertí, ho van voler recordar fent una visita a Carolina Pallés, la néta de la florista que tindria per Lorca un respecte profund. El drama lorquià, el darrer que va poder veure estrenar, arrenca temporada aquest vespre a la Sala Gran del TNC i estarà en cartell fins al 6 d'abril.
Joan Ollé s'ha convertit en un autor expert a traslladar poetes a escena. Ja ho va fer amb Vicent Andrés Estellés (Coral romput) o Salvador Espriu (El jardí dels cinc arbres). Ara té l'oportunitat de presentar el món poètic, però pensat per a l'escena, de Lorca. L'obra, escrita en plena efervescència de la República, es remunta a una època grisa anterior. La Granada més tradicional en les etapes de 1890, 1900 i 1910. És un passatge d'una noia òrfena, que viu amb els oncles i que espera amb confiança (i aquests també hi confien) el retorn del cosí per casar-s'hi; una dona que, cap al final de l'obra, ja s'acosta a la cinquantena i fa anys que té l'aixovar complet, i un oncle que s'ha arruïnat per pagar-li un llit de matrimoni. Lorca retrata, com també feia a La casa de Bernarda Alba (Sala Petita, 2009) o a Yerma(actualment, al Teatre Tívoli amb Sílvia Marsó de protagonista) una societat tancada, empresonada per uns hàbits caducs. Lorca manté fins al final la seva voluntat de fer pedagogia a través del teatre adreçant-se a les classes més populars.De fet, li van respondre.
Doña Rosita la soltera es va estrenar al Teatre Principal el 1935, amb la musa Xirgu de protagonista. Ara és Nora Navas l'actriu que interpreta aquella dona que està esperant el retorn del seu xicot de l'Argentina, davant de la incredulitat del veïnat. Tot i que és poc habitual que una actriu es vulgui influenciar per altres artistes que han interpretat el paper, Navas celebra la generositat de Núria Espert, que li va donar algunes claus per dur Rosita a escena: el seu personatge “és ple de vida”. És una peça coral, insistia la setmana passada la protagonista, que es completa amb Joan Anguera, Mercè Arànega, Marta Betriu, Enric Cambray, Carme Elias, Oriol Genís, Laura Guiteras, Mireia Llunell, Enric Majó, Victòria Pagès, Alba Pujol, Candela Serrat i Albert Triola.
Cada vespre Margarida Xirgu rebia un misteriós ram de flors d'un anònim. L'equip artístic va esbrinar que, en realitat, eren les floristes de la Rambla les que li feien l'homenatge diari. Per aquest motiu, Lorca va decidir fer una funció dedicada a les floristes, d'ara fa quasi 80 anys, tot recitant “con el cariño con que os saludo bajo los árboles como transeúnte desconocido, os saludo esta noche aquí, como poeta, y os ofrezco, con franco ademán andaluz, esta rosa de pena y palabras: es la granadina Rosita la soltera”.

Rosita s'espera

by on 15:14
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Després de  La rosa tatuada  a la Sala Gran del TNC, és molt coherent que la següent referència s...


À la ville de... Barcelona és el títol olímpic de l'homenatge que Joan Ollé i companyia brinden a Barcelona. Animal del ciment declarat, amant crític de la ciutat, el director ha reunit en un cafè-concert tant els personatges singulars com els més quotidians de la història de Barcelona, des dels romans de Barcino alsllauners de les Rambles. "Posarem en escena la dona dolenta , que deia Maragall", deia Ollé. I ho faran a través del que en van escriure autors com Mercè Rodoreda, Jean Genet, George Orwell, Salvat-Papasseit, Vázquez Montalbán, Eduardo Mendoza i el mateix Ollé, que s'estrena com a autor escènic.
"Barcelona ha estat molt escrita, però poques vegades ha sigut teatre", opina Ollé. À la ville de... Barcelona la ciutat és el decorat on es passegen el Floquet de Neu, Millet, la Casita Blanca, Johnson del Molino, Bernardo el cantant de la Barceloneta i Ulisses, tots sense cap fil lògic. Joan Alavedra dirigirà el grup Lisboa Zentral Cafe, que posarà la banda sonora a l'espectacle, un reguitzell de cançons que parlen de Barcelona i temes típics de cada època (el hit de l'espectacle és la Pepeta). "Barcelona no té qui la canti en català", es queixava Ollé. Les cançons més populars deuen ser Princesa de Barcelona de Gaietà Renom i Barcelona i jo de Serrat, però hi han afegit temes de Dean Martin, Tino Rossi i Boris Vian, entre d'altres. "Quan vaig saber que Martin cantava sobre Barcelona i ningú no m'ho havia dit, em vaig sentir estafat!"
Del teatre poètic al gamberro
La companyia que ha seguit a Ollé en els últims espectacles dóna vida a aquesta galeria de personatges (Joan Anguera, Victòria Pagès, Oriol Genís, Ivan Benet, Enric Majó, entre d'altres), que se citaran al Teatre Grec de demà a dissabte. Andrés Corchero n'ha coreografiat el moviment. "És una barreja del que s'ha viscut i del que s'ha imaginat. Invoca moltes generacions diferents. Em recorda l'almanac d'estiu del TBO. Voldria que l'espectacle li agradés a Francisco Ibáñez, i l'hi dedico a l'exregidora de Ciutat Vella Itziar Castro", deia el director. Els referents van del TBO al Cafe Müller de Pina Bausch. "Manolo Escobar pot seguir una emoció de Salvat-Papasseit i no xoca -exemplifica Ollé-. Barcelona té aquesta gràcia, que hi conviu el tortell del diumenge amb la comunitat pakistanesa".
Va ser el director del Grec, Ramon Simó, qui va demanar a Ollé que es deixés del "teatre de gent quieta" -per les posades en escena de textos d'Espriu, Pla o Maragall- i evoqués la seva Barcelona. El resultat és "una gamberrada poètica amb moments de sàtira i moments petarderos , com quan matem Companys o quan Samaranch anuncia: « À la ville de... Barcelona »".
Font: L.S. (www.ara.cat)

TEXT i DIRECCIÓ: IBAN BELTRAN
INTÈRPRETS: ELENA FORTUNY, ALBA PUJOL, MUNTSA ALCAÑIZ i JOAN ANGUERA
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, CAER i LA TROCA PRODUCCIONS ARTÍSTIQUES
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

"Zapatero a tus zapatos" és la sensació que tens al sortir de veure això. Només va estar uns dies amb cartellera però no li calien més. Amb la bona fornada de dramaturgs que hi ha actualment al país, no entenc com s'ha arribat a representar un text escrit per un metge, que potser si que li interessa un tema, que per la resta de la humanitat ens resulta avorrit i sense substància.

Però l'errada no es queda només en que el text no té l'entitat, no és un text científic o filosòfic com es podia pensar en un primer moment, sinó que es parla de relacions, de la dependència que estableixen alguns humans d'altres i com aquesta pot acabar per destruir qualsevol tipus de relació personal afectiva, amorosa o no.

El text ple de tòpics de les relacions humanes no aporta res de nou, li manca alguna cosa que enganxi al públic i li faci jugar, li faci voler saber el perquè els personatges actuen com actuen o què passarà a l'escena següent. Les interpretacions gens creïbles de principi a fi. Tots quatre passen de puntetes per l'obra, però és que la dramatúrgia tampoc ajuda gaire.

Posada en escena clàssica, sense gaires pretensions, com la resta del muntatge i que ni suma ni resta, simplement avorriria fins i tot als espiadimonis. Esperem que l'Iban Beltran sigui millor metge que dramaturg, pel nostre bé i el dels seus pacients. Haurà espiadimoni que em faci oblidar-ho el més ràpid possible? 

ESPIADIMONIS

by on 19:34
TEXT i DIRECCIÓ: IBAN BELTRAN INTÈRPRETS: ELENA FORTUNY, ALBA PUJOL, MUNTSA ALCAÑIZ i JOAN ANGUERA PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, CAER i ...


Divendres es va estrenar al Teatre Bartrina de Reus l'última obra de Ramon Gomis, L'espiadimonis, que la setmana vinent desembarcarà al Lliure de Gràcia, el mateix espai on el 1990 va estrenar Capvespre al jardí que, amb escenografia de Fabià Puigserver, direcció de Lluís Pasqual i un repartiment d'upa (Homar, Bosch, Lizaran) va ser una fita en la trajectòria de l'autor. Al Reus natal, Gomis havia fundat amb Pasqual el grup La Tartana i a començament dels setanta havia escrit ja una primera trilogia de peces breus i intenses. A principi dels noranta, rere l'embranzida de Capvespre... i en homenatge a Fabià, va escriure Al fil de la mar, publicat el 1994 però que no es va estrenar fins al 2006 al Versus Teatre dins del cicle L'alternativa dels 70. I, encara, El mercat de les delícies, un encàrrec del CDGC representat al Romea el 1993.
La dramatúrgia de Gomis, malgrat el recorregut ple de parèntesis, manté un estil propi molt marcat: són textos despullats, sense galindaines, que presenten una història d'aparença senzilla amb un desenvolupament sintètic i uns diàlegs escarits, però amb un rerefons que emergeix entre línies, que espunta pels racons d'una conversa sense estridències i que acaba provocant una flamarada enlluernadora que es consumeix amb la mateixa celeritat que s'ha encès.
Si en les peces dels setanta Gomis, fill del seu temps, plantejava qüestions més socials en implicacions més col·lectives, en les dels noranta i l'època actual se centra en les relacions més privades, en què els personatges són abocats a transitar el laberint de l'existència en la seva individualitat limitada, dependent, acoquinada. A L'espiadimonis Gomis sap copsar la crua realitat a què ens aboca el govern dels ineptes, tosques titelles entre els dits criminals del capital. Ho fa a través d'un doble triangle amorós amb base comuna. La protagonista, Ela de Bàthory, cognom que remet a una sagnant comtessa d'Hongria, és una jove i ambiciosa científica que arriba a Barcelona seguint la seva parella Verònika, una escriptora a qui el seu editor i amant ha muntat pis. Ela es presenta al doctor Pere Jové, professor emèrit i reputat investigador, per treballar al seu costat, sota la malfiada mirada d'Àngels, l'assistent i examant del científic que vigila gelosa el seu territori. El temps de l'acció és comprimit i passa volant, de l'estiu a l'hivern, mentre es cabdellen les relacions entre els personatges, espeteguen els estímuls, grinyola el frec i s'obren camí les incerteses. Se cita Txèkhov, es toca Bartók i es discuteix de ciència: la complexitat dels sistemes biològics i la tria dels rodadits com a model del caos. El vol aleatori de la libèl·lula (l'espiadimonis) esdevé metàfora de la complexitat del món i imatge de la jove generació que encarna el personatge d'Ela.
L'ajustada direcció d'Iban Beltran aconsegueix fer emergir de l'aparent simplicitat del drama, el dens pòsit de vivència que s'hi amaga. Alba Pujol ofereix una interpretació vívida i neta d'Ela: sap presentar-la amb la desimboltura i l'impuls de la joventut que s'ha de menjar el món, per després anar desvetllant el ram de dependències i els racons més profunds de les pors que l'assetgen, arrossegada per les forces emotives que l'estiregassen, abocada al dubte, col·lapsada d'inseguretats i, tanmateix, decidida a no mirar enrere. L'actriu matisa i il·lumina els perfils del personatge amb sorprenent naturalitat i expressiva emoció. Al seu costat Elena Fortuny dibuixa una Verónika que recorda la Petra von Kant de Fassbinder: sembla forta, decidida, segura del que vol, per recobrir una personalitat vulnerable. Muntsa Alcañiz sap conferir a l'Àngels la discreció pròpia d'una secretària eficaç, colrada per l'experiència, que esdevé la gran manipuladora de tots els fils: tot està en mans de la labor silenciosa dels subalterns. Joan Anguera no acaba de fer justícia amb el professor que sembla a mercè de les dones que l'envolten. La seva interpretació és freda i distant, i una mica ja ho és així el personatge, però és un home de talent que conserva el caliu del seductor que va ser. A Reus ha quedat distant i un pèl destrempat, però segur que el rodatge el posarà a lloc. Una molt bona ocasió per retrobar la penetrant dramatúrgia de Ramon Gomis.
Font: Francesc Massip (www.elpuntavui.cat)

Els rostres de la por

by on 17:27
Divendres es va estrenar al Teatre Bartrina de Reus l'última obra de Ramon Gomis,  L'espiadimonis , que la setmana vinent desem...


Catalunya recordarà Josep Maria de Sagarra quan fa uns mesos dels 50 anys de la mort del poeta. Ho farà amb un acte institucional que estigui obert a la gent, un to imprescindible per a un aristòcrata i intel·lectual que va saber connectar amb la classe mitjana i popular. L'acte d'homenatge serà el 23 de gener al Palau de la Música amb un “passeig per la vida i l'obra de Sagarra”, en paraules del director del muntatge, Joan Ollé.
El Departament de Cultura també ha previst que es faci una actuació, adient al tipus de connexió que va tenir el poeta, dramaturg i periodista a Madrid: Es tracta d'una ponència a l'Ateneo Científico, Literario y Artístico de Madrid que obrirà el coordinador Lluís Permanyer amb una ressenya biogràfica i que també comptarà amb una lectura de textos del director Mario Gas i i la participació del director de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua, José Manuel Blecua, que repassarà passatges de les memòries de Sagarra que fan referència a l'estada a Madrid.
El conseller de Cultura Ferran Mascarell aclaria ahir que cal donar un tomb a la fórmula de la Generalitat d'organitzar homenatges als artistes. Han de ser “institucionals i populars” a partir d'ara. Cal que aquests actes fets per la Generalitat en nom de Catalunya siguin de fàcil accés per al públic. Mascarell insinua que l'acte per a Josep Maria de Sagarra obre una sèrie, “tindrà continuïtat pels pròxims anys”.
Sagarra torna al Palau de la Música. Ja que el 1931 el mateix autor va oferir un recital a partir del Poema de Nadal. Ollé aventura que serà una peça molt musicada. I és que, a més d'incloure els versos que Sagarra va escriure pels músics de l'època, també s'incorporen les peces que van compondre autors com Lluís Llach, Ramon Muntaner, Toti Soler o Ovidi Montllor, que van convertir en cançons alguns dels seus versos. Ester Formosa, Roger Mas, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell, Toti Soler, Maurici Villavecchia i el Cor Jove de l'Orfeó Català hi posaran la música.
Pel que fa als textos seleccionats, el director explica que s'han recollit fragments d'allò que va crear (poemes, novel·les, teatre, poemes satírics, correspondència o articles en premsa) i que es presenta, per regla general de manera cronològica. Els actors Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Enric Majó, Rosa Novell, Josep Maria Pou, Carme Sansa i Lluís Soler donaran veu als textos. És la manera més evident de narrar la vida d'aquest autor que, sovint és relacionat únicament amb les tertúlies a l'Ateneu Barcelonès. Per a Ollé, un dels encerts de Sagarra va ser no menystenir la relació amb la intel·lectualitat de Madrid. Del seu fet biogràfic revela els viatges de joventut per París i Itàlia promoguts pel seu pare i la sortida cap a l'Atlàntic, arran de les amenaces de mort d'alguns anarquistes per la publicació de poemes satírics a El be negre. El resultat d'aquest viatge és l'obra literària La ruta blava.
El mèrit més gran de Sagarra és que, sent un home d'enorme cultura va aconseguir ser popular, diu Ollé. En 20 anys va escriure 40 obres de teatre, algunes de tan populars com La corona d'espinesL'hostal de la GlòriaEl cafè de la Marina o La Rambla de les floristes. Són obres populars, de gran “habilitat poètica”.

I el TNC?
Joan de Sagarra, fill del poeta, va agrair la voluntat de la Generalitat d'homenatjar el pare, una efemèride que el Teatre Nacional de Catalunya ha obviat. Tampoc Joan Ollé no entén el descuit: “No entenc que en el recompte hagi quedat Maragall, 2 i Sagarra, 0.” Per contra, Ollé celebra que el Lliure, “que no li toca” pel parer del director, hagi programat Vida privada, amb dramatúrgia de Xavier Albertí, i programi per dos copsRosa Maria Sardà diu Sagarra. Pel conseller, cal valorar globalment la programació de Sergi Belbel al TNC, criticat per Joan de Sagarra. Mascarell considera que Belbel “ha fet molt bona feina en conjunt”.
Font: www.elpuntavui.cat

Una ‘ruta' per Sagarra

by on 14:18
Catalunya recordarà Josep Maria de Sagarra quan fa uns mesos dels 50 anys de la mort del poeta. Ho farà amb un acte institucional que e...


TEXT: JOAN MARAGALL
ADAPTACIÓ: CARLES GUILLÉN i JOAN OLLÉ
DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ
INTÈRPRETS: JOAN ANGUERA, PAULA BLANCO, MONTSERRAT CARULLA, ROSA MUÑOZ, VICTÒRIA PAGÈS, ALBERT PÉREZ, ÀNGELS POCH i FÈLIX PONS
PRODUCCIÓ: TNC i EL CANAL CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE SALT/GIRONA
SALA GRAN (TNC)


El teatre públic català ha volgut commemorar els 150 anys del naixement i el centenari de la mort de Joan Maragall amb un muntatge commemoratiu. Com ja va fer la temporada passada amb Espriu, Joan Ollé dirigeix un muntatge on les paraules de l'escriptor català són les veritables protagonistes.

Amb una escenografia sòbria, amb cert toc de fredor, els actors reciten els diferents textos de l'autor. No hi ha pausa, entre escena i escena el Cor Lieder Càmera ens transporta pel lirisme tradicional català. Mai els textos de Joan Maragall han sonat amb tanta força damunt d'un escenari.

Durant la primera part, trobem un Maragall jove, centrat més als sentiments, a la descripció de la natura i del amor. La segona, la més sentida, la pàtria és la protagonista. Un retrat d'una Catalunya que hauríem de tenir oblidada, però que malgrat la distància dels anys la trobem massa propera. Just després de l'entreacte, escoltarem una de les seves poesies més famoses, la mítica Oda a Espanya, escrita fa més de cent anys, i més present que mai en l'actualitat política catalana.

Emotiu homenatge a una de les figures literàries més importants i un gran muntatge a ulls del teatre. Dues setmanes de representació a la Sala Gran, després d'haver-se estrenant al Temporada Alta, que ben es mereixen els cinc bisos d'aplaudiments amb el que el públic va obsequiar als actors després d'una hora i mitja de "disfrute" poètic.


TEXT: CARLO GOLDONI
TRADUCCIÓ: NARCÍS COMADIRA
DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ
INTÈRPRETS: MINGO RÀFOLS, JOAN ANGUERA, PERE ARQUILLUÉ, JOSEP JULIEN, ÀNGELS BASSAS, MIREIA LLUNELL, PAULA BLANCO, XAVIER CAPDET, DAFNIS BALDUZ i DAVID SEGÚ
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA


Desprès de l'èxit el febrer de l'any passat de la lectura dramatitzada de l'obra, el Teatre Romea s'ha engrescat a fer el muntatge. Si més no molts ens va semblar que la peça ha perdut la frescor que tenia fa un any durant tot el procés. Alguns dels actors han canviat, però no això no és ho més important.

Només accedir a la sala ja ens trobem el primer element xocant. Una gran cafetera de la marca Lavazza (per allò de començar a patrocinar les obres) ens dóna la benvinguda. Ella és una de les grans protagonistes, sense buscar-lo d'aquesta adaptació. L'obra va ser escrita al segle XVIII, on les màquines de cafè no tenien ni de ben lluny l'aspecte que té aquesta, que representa l'escenografia sencera.

Un altre dels elements xocants són les gran perruques que gasten els personatges masculins, molt acordes amb l'època del segle que representen, però veient l'obra des de la perspectiva de escenografia més vestuari, no deixa de resultar xocant a la vista de qualsevol espectador.

Les interpretacions ben coordinades sota la batuta de Joan Ollé, fan el que s'ha d'esperar d'ells. Joan Anguera, Pere Arquillué, Mingo Ràfols i Àngels Bassas, els més notables, d'un conjunt que fa funcionar notablement la cafetera. Només Mireia Llunell, dista de la qualitat interpretativa dels seus companys de repartiment. Cal ressenyar que la seva primera aparició no tindria el nivell ni per actuar com actriu amateur.

El Cafè ha perdut força frescor i bona part de la seva comèdia de la que alguns privilegiats vam poder gaudir a la seva lectura dramtitzada, però manté l'esperit de l'escriptura teatral del segle XVIII, molt proper a certes obres de Txèkhov on l'ànima humana es troba per davant de qualsevol altre cosa.

EL CAFÈ

by on 17:21
TEXT: CARLO GOLDONI TRADUCCIÓ: NARCÍS COMADIRA DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ INTÈRPRETS: MINGO RÀFOLS, JOAN ANGUERA, PERE ARQUILLUÉ, JOSEP JUL...

DRAMATÚRGIA: IBAN BELTRAN i JOAN OLLÉ
DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ
INTÈRPRETS: JOAN ANGUERA, IVAN BENET, PAULA BLANCO, MONTSERRAT CARULLA, DANI ESPASA, GREGORI FERRER, ENRIC MAJÓ, EDUARD MUNTADA, VICTÒRIA PAGÈS, SÍLVIA PÉREZ CRUZ i ÀNGELS POCH
PRODUCCIÓ: EL CANAL CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA, CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES REUS, CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA i TEATRE PRINCIPAL DE PALMA
SALA GRAN (TNC)


Joan Ollé torna als clàssics, després de la seva mà a mà amb Josep Pla al passat Festival Grec, ara ens mostra una part de l'univers de Salvador Espriu. Durant una mica més d'hora i mitjana ens submergim en un collage narratiu i musical on la paraula és l'única protagonista. Sons representats pels principals actors catalans del moment i un sense fi de sentiments entremesclats amb la música que suggereix un viatge místic i meravellosament màgic.

Amb gran encert en la selecció de textos que recitats per un genial Joan Anguera, una vital Montserrat Carulla, quina força desprèn aquesta dona damunt de l'escenari, un imprevisible Enric Majó, unes excepcionals Victòria Pagès i Àngels Poch i la jove promesa ja més que consolidada Paula Blanco. I per completar el pack, Sílvia Pérez Cruz ens deleita amb la seva meravellosa veu amb tocs de jazz i flamenc, el millor acompanyament per les paraules d'Espriu. El jardí dels cinc arbres ha estat un dels muntatges més sorprenents de la temporada.

Tota la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya va acollir durant menys d'una setmana aquest muntatge arriscat amb gran èxit. Un gran treball actoral, però sense dubte el gran encert de l'obra es troba en l'acurada direcció de Joan Ollé, que una vegada més torna a demostrar que és el director el qual s'ha d'adaptar als textos i no els textos al director.

Llàstima que només van poder gaudir d'aquest muntatge una setmana, un clar exemple que es mereixia moltes més representacions. De tota manera sempre ens podem trobar a Syrena.


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: JOSEP PLA
ADAPTACIÓ: CARLES GUILLÉN i JOAN OLLÉ
DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ
INTÈRPRETS: JOAN ANGUERA, IVAN BENET i MONTSERRAT CARULLA
PRODUCCIÓ: EL CANAL CENTRE d'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA i GREC '09 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRE LLIURE


Ara sí que podem dir que s'ha alçat el teló del Grec'09 i quina millor manera que fer-lo amb un clàssic. Una adaptació d'uns dels dietaris més famosos de la història de la literatura. Josep Pla ha arribat al teatre. Joan Ollé ha muntat aquest espectacle a la seva imatge i semblança. És pur Ollé cent per cent. Els personatges d'aquest director es mantenen estàtics, predomina més la paraula, que els gestos o les passos que hi puguin donar.

S'ha escollit una de les millors sales per representar espectacles amb un cert aire d'intimitat, l'Espai Lliure. Amb una escenografia a tres bandes, i amb la escassa necessitat de fer ús d'utilleria, cadires, alguna taula, un llit i una gran pantalla per anar projectar imatges de la època, records de l'autor. Diapositives acompanyades de a pròpia veu del mateix Josep Pla, en talls de veu d'alguna entrevista, que traslladen al públic a èpoques no tan llunyanes.

Montserrat Carulla, Joan Anguera i Ivan Benet fan de veus en directe de les paraules de Pla, ells són els encarregats de fer ressonar les paraules del gran Pla. Amb les seves brillants interpretacions aconsegueixen fer interessant un text que malgrat que per la gran majoria del públic sigui un referent, encara resulti feisuc de llegir.

Un bona proposta per als que busquem al teatre la no sempre obtinguda barreja entre la qualitat del text, de la dramatúrgia i la representació. Si no van poder gaudir d'aquest espectacle, a la tardor tindran una nova oportunitat per terres gironines.

EL QUADERN GRIS

by on 17:18
FITXA ARTÍSTICA TEXT: JOSEP PLA ADAPTACIÓ: CARLES GUILLÉN i JOAN OLLÉ DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ INTÈRPRETS: JOAN ANGUERA, IVAN BENET ...


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
ADAPTACIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI
INTÈRPRETS: JOAN ANGUERA, PAULA BLANCO, MÀRCIA CISTERÓ, ORIOL GUINART, PEP JOVÉ, MERCÈ PONS, XAVIER RIPOLL, XAVIER RUANO, ENRIC SERRA, MARC SERRA, XAVIER SERRANO, RAMON VILA, OSCAR INTENTE, FRANCESC PÉREZ, ALBERT RIBALTA i DAVID VERT
PRODUCCIÓ: GREC’08 FESTIVAL DE BARCELONA i LA PERLA29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA



El Rei Lear de Shakespeare sempre imposa però si a més se li suma l’escenari de la Biblioteca de Catalunya ho fa tot més fosc, més gran, més especial. La història és ben coneguda, un ancià rei de la Bretanya que ha decidit dividir el regne entre les seves filles guiant-se per l’amor que els té. Comet el fatal error d’equivocar-se en l’elecció i això desencadena un joc de traïcions i rivalitats, de dolor i solitud, de vellesa i de mort.

De El Rei Lear s’han fet un munt de versions, l’última que van poder gaudir fa menys d’un any de la mà del Centro Dramático Nacional. La proposta de la Perla29 està molt cuidada. Es nota la feina de tots, un treball d’equip. L’espai que acull la representació fa que les obres representades agafen una mena de màgia que no tindrien en una teatre tradicional.

Un meravellós Joan Anguera encarna aquest rei i a la seva alçada dues de les seves filles, Mercè Pons com la filla gran i Paula Blanco com la filla petita. La resta del repartiment aprova amb notable alt amb la seva actuació, queda en segon pla davant d’aquestos tres mostres d’escena.

Malgrat que sempre es pot trobar un però, aquí el trobem fora d’escena. L’encant que desprèn la Biblioteca de Catalunya es dilueix segons passen els minuts asseguts en les seves cadires. Un altre muntatge que no es pot deixar escapar. Corren que només hi tenen fins al 15 de maig.

EL REI LEAR

by on 0:35
FITXA ARTÍSTICA TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE ADAPTACIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI INTÈRPRETS: JOAN ANGUERA, PAULA BLANCO, MÀRCIA C...