Mostrando entradas con la etiqueta Muntsa Alcañiz. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Muntsa Alcañiz. Mostrar todas las entradas


TEXTO: JOSEP MARIA DE SAGARRA
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI PRAT i COLL
INTÉRPRETES: LAURA CONEJERO, ANNA ALARCÓN, MUNTSA ALCAÑIZ, ALBERT BARÓ, BERTA GIRAUT y PEP MUNNÉ
DURACIÓN: 1h 35min
FOTO: DAVID RUANO
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y TEATRES EN XARXA
SALA PETITA (TNC)

No puedo negar que era el montaje que más ganas tenía que se estrenase antes de marchar a Nueva York, pero los malos augurios se cumplieron, y aunque no quise oírlos, una vez sentada en la butaca del TNC vinieron a buscarme en masa. Durante el verano leí un par de veces la obra original, que por una vez dista bastante de la representada. El menos Sagarra de sus Sagarra, según dicen, un gusto de lectura.

La ansiada vuelta de la Laura Conejero al TNC, cabeza de cartel, un personaje que parece hecho a su medida, pero que la dirección entorpece que salga de la sala queriendo volver a entrar. Jordi Prat i Coll ha decidido eliminar toda la carga cómica del personaje de Emilia (Muntsa Alcañiz), su magnífica intervención en el primer acto, donde la socarronería se alterna con las formas y el saber estar ha desaparecido, sólo se atisba en la intervención final. Las buenas maneras y la pulcritud ha ganado peso y lo que hubiera sido una conversación natural se convierte en una impostura difícil de sostener.

Precisamente es la falta de naturalidad la que mejor describe todo el montaje, desde la primera interpretación del jovencísimo Albert Baró que parece salido de la escuela madrileña de finales de los sesenta, un excesivo Pep Munné, que el montaje ha recuperado para el teatro catalán y que no baja del histrionismo en ningún momento. Quizás rescatar la escena entre madre e hija, Sílvia i Diana, Laura Conejero y Anna Alarcón, que ocupa buena parte del segundo acto, pero incluso allá, se echa de menos la media sonrisa con la que leía las réplicas este verano. 

La limpieza ha hecho demasiado daño y el ritmo se resiente. Ni las proyecciones de Alfonso Ferro que sirven para contextualizar la obra, ni el homenaje a Mondrain donde se representan consiguen remontar la obra. Brillante, magnífico y mucho me temo que La Fortuna de Sílvia será recordada por su vestuario, Míriam Compte, ha hecho que esperemos con deleite cada cambio de vestuario de las actrices. Bibiana Puigdefàbregas firma una escenografía que deja ciego al público, dependiendo de donde hayas escogido sentarte podrás ver más o menos la función, yo estuve más de media hora observando la espalda de sus protagonistas. Por desgracia la pasarela central no es nada afortunada.

El público ha ido de cara a buscar fortuna y el resultado es que tenga todas las entradas agotadas casi antes de estrenarse, yo prefiero seguir leyendo. A ver qué pasa.

LA FORTUNA DE SÍLVIA

by on 20:13
TEXTO: JOSEP MARIA DE SAGARRA DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI PRAT i COLL INTÉRPRETES: LAURA CONEJERO, ANNA ALARCÓN, MUNTSA AL...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
Encarnar el vescomte de Valmont i la marquesa de Merteuil de Les amistats perilloses no requereix només distinció i dots de seducció. Quan es tracta de la versió de Heiner Müller demana concentració, precisió, exigència, rigor. El director alemany Konrad Zschiedrich, de fet, està convençut que el seu col·lega Müller ni tan sols devia llegir més enllà de la introducció del llibre de Choderlos de Laclos del 1782 per fer Quartet. "No és una crítica dels llibertins del segle XVIII. Això és només una màscara. Són llibertins, però sobretot són humans. Els crims passionals no passen només entre nobles", afirmava ahir Zschiedrich hores abans de l'estrena de Quartet al Teatre Akadèmia.
Müller utilitza els prototips dels personatges per cargolar la seva perversió i la seva maldat fins a l'extrem. "És un joc escènic però no lúdic, sinó malèfic. És una partida criminal d'escacs", deia Muntsa Alcañiz, que protagonitza el muntatge amb Mingo Ràfols. També per als actors és un text infernal, perquè és críptic i antinatural, de manera que els obliga a "canviar la manera de pensar". "No et deixa fer servir l'experiència del que saps fer", explicava Ràfols. Els personatges, més que flirtejar amb la seducció, juguen constantment amb la destrucció.
Serà el quart Quartet que arriba al teatre català. El primer va ser el 1987, interpretat per Ferran Audí i Anna Güell i dirigit per Joan Ollé. Després va venir el mític, el 1993, amb Anna Lizaran i Lluís Homar a les ordres d'Ariel García Valdés, al Lliure de Gràcia. I el més recent el va dirigir Jordi Prat i Coll a l'Atrium amb Marta Domingo i Raimon Molins.
Una experiència sensorial
El director del muntatge, també alemany -de la RDA-, va ser amic de Müller, un dramaturg vetat al seu país durant els anys 60 i 70 i després reconegut com un dels grans del segle XX. Per Zschiedrich, Müller va aconseguir anar més enllà del mestre. "Brecht és la base, però ell no volia donar un sentit al teatre, sinó oferir una experiència al públic", diu.
Quartet va acompanyar Müller tota la vida. La va començar a escriure quan tenia 20 anys i la va acabar de gran. Fins i tot en l'última frase de l'obra confessa que pateix càncer -la causa de la seva mort el 1995-. " Les amistats perilloses són l'excusa per vehicular la seva visió de l'eros i el tànatos", resumeix Alcañiz. Però no només hi concentra experiències pròpies, sinó també referents culturals, filosòfics, bíblics. "És un gran poema dramàtic, líric, èpic -deia Mercè Managuerra, directora del Teatre Akadèmia-. És com un huracà que t'arrossega encara que no sàpigues d'on ve el vent, sense que a vegades ho acabis d'entendre".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

TEXT i DIRECCIÓ: IBAN BELTRAN
INTÈRPRETS: ELENA FORTUNY, ALBA PUJOL, MUNTSA ALCAÑIZ i JOAN ANGUERA
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, CAER i LA TROCA PRODUCCIONS ARTÍSTIQUES
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

"Zapatero a tus zapatos" és la sensació que tens al sortir de veure això. Només va estar uns dies amb cartellera però no li calien més. Amb la bona fornada de dramaturgs que hi ha actualment al país, no entenc com s'ha arribat a representar un text escrit per un metge, que potser si que li interessa un tema, que per la resta de la humanitat ens resulta avorrit i sense substància.

Però l'errada no es queda només en que el text no té l'entitat, no és un text científic o filosòfic com es podia pensar en un primer moment, sinó que es parla de relacions, de la dependència que estableixen alguns humans d'altres i com aquesta pot acabar per destruir qualsevol tipus de relació personal afectiva, amorosa o no.

El text ple de tòpics de les relacions humanes no aporta res de nou, li manca alguna cosa que enganxi al públic i li faci jugar, li faci voler saber el perquè els personatges actuen com actuen o què passarà a l'escena següent. Les interpretacions gens creïbles de principi a fi. Tots quatre passen de puntetes per l'obra, però és que la dramatúrgia tampoc ajuda gaire.

Posada en escena clàssica, sense gaires pretensions, com la resta del muntatge i que ni suma ni resta, simplement avorriria fins i tot als espiadimonis. Esperem que l'Iban Beltran sigui millor metge que dramaturg, pel nostre bé i el dels seus pacients. Haurà espiadimoni que em faci oblidar-ho el més ràpid possible? 

ESPIADIMONIS

by on 19:34
TEXT i DIRECCIÓ: IBAN BELTRAN INTÈRPRETS: ELENA FORTUNY, ALBA PUJOL, MUNTSA ALCAÑIZ i JOAN ANGUERA PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, CAER i ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,


Divendres es va estrenar al Teatre Bartrina de Reus l'última obra de Ramon Gomis, L'espiadimonis, que la setmana vinent desembarcarà al Lliure de Gràcia, el mateix espai on el 1990 va estrenar Capvespre al jardí que, amb escenografia de Fabià Puigserver, direcció de Lluís Pasqual i un repartiment d'upa (Homar, Bosch, Lizaran) va ser una fita en la trajectòria de l'autor. Al Reus natal, Gomis havia fundat amb Pasqual el grup La Tartana i a començament dels setanta havia escrit ja una primera trilogia de peces breus i intenses. A principi dels noranta, rere l'embranzida de Capvespre... i en homenatge a Fabià, va escriure Al fil de la mar, publicat el 1994 però que no es va estrenar fins al 2006 al Versus Teatre dins del cicle L'alternativa dels 70. I, encara, El mercat de les delícies, un encàrrec del CDGC representat al Romea el 1993.
La dramatúrgia de Gomis, malgrat el recorregut ple de parèntesis, manté un estil propi molt marcat: són textos despullats, sense galindaines, que presenten una història d'aparença senzilla amb un desenvolupament sintètic i uns diàlegs escarits, però amb un rerefons que emergeix entre línies, que espunta pels racons d'una conversa sense estridències i que acaba provocant una flamarada enlluernadora que es consumeix amb la mateixa celeritat que s'ha encès.
Si en les peces dels setanta Gomis, fill del seu temps, plantejava qüestions més socials en implicacions més col·lectives, en les dels noranta i l'època actual se centra en les relacions més privades, en què els personatges són abocats a transitar el laberint de l'existència en la seva individualitat limitada, dependent, acoquinada. A L'espiadimonis Gomis sap copsar la crua realitat a què ens aboca el govern dels ineptes, tosques titelles entre els dits criminals del capital. Ho fa a través d'un doble triangle amorós amb base comuna. La protagonista, Ela de Bàthory, cognom que remet a una sagnant comtessa d'Hongria, és una jove i ambiciosa científica que arriba a Barcelona seguint la seva parella Verònika, una escriptora a qui el seu editor i amant ha muntat pis. Ela es presenta al doctor Pere Jové, professor emèrit i reputat investigador, per treballar al seu costat, sota la malfiada mirada d'Àngels, l'assistent i examant del científic que vigila gelosa el seu territori. El temps de l'acció és comprimit i passa volant, de l'estiu a l'hivern, mentre es cabdellen les relacions entre els personatges, espeteguen els estímuls, grinyola el frec i s'obren camí les incerteses. Se cita Txèkhov, es toca Bartók i es discuteix de ciència: la complexitat dels sistemes biològics i la tria dels rodadits com a model del caos. El vol aleatori de la libèl·lula (l'espiadimonis) esdevé metàfora de la complexitat del món i imatge de la jove generació que encarna el personatge d'Ela.
L'ajustada direcció d'Iban Beltran aconsegueix fer emergir de l'aparent simplicitat del drama, el dens pòsit de vivència que s'hi amaga. Alba Pujol ofereix una interpretació vívida i neta d'Ela: sap presentar-la amb la desimboltura i l'impuls de la joventut que s'ha de menjar el món, per després anar desvetllant el ram de dependències i els racons més profunds de les pors que l'assetgen, arrossegada per les forces emotives que l'estiregassen, abocada al dubte, col·lapsada d'inseguretats i, tanmateix, decidida a no mirar enrere. L'actriu matisa i il·lumina els perfils del personatge amb sorprenent naturalitat i expressiva emoció. Al seu costat Elena Fortuny dibuixa una Verónika que recorda la Petra von Kant de Fassbinder: sembla forta, decidida, segura del que vol, per recobrir una personalitat vulnerable. Muntsa Alcañiz sap conferir a l'Àngels la discreció pròpia d'una secretària eficaç, colrada per l'experiència, que esdevé la gran manipuladora de tots els fils: tot està en mans de la labor silenciosa dels subalterns. Joan Anguera no acaba de fer justícia amb el professor que sembla a mercè de les dones que l'envolten. La seva interpretació és freda i distant, i una mica ja ho és així el personatge, però és un home de talent que conserva el caliu del seductor que va ser. A Reus ha quedat distant i un pèl destrempat, però segur que el rodatge el posarà a lloc. Una molt bona ocasió per retrobar la penetrant dramatúrgia de Ramon Gomis.
Font: Francesc Massip (www.elpuntavui.cat)

Els rostres de la por

by on 17:27
Divendres es va estrenar al Teatre Bartrina de Reus l'última obra de Ramon Gomis,  L'espiadimonis , que la setmana vinent desem...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,