Mostrando entradas con la etiqueta Mingo Ràfols. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Mingo Ràfols. Mostrar todas las entradas

TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓN: MIQUEL DESCLOT
DIRECCIÓN: DULGALD BRUCE-LOCKHART
INTÉRPRETES: EMILIÀ CARRILLÀ, ORIOL CASALS, NÚRIA DEULOFEU, JOAN DÍAZ, GUILLEM FERNÁNDEZ-VALLS, SÍLVIA FORNS, IRENE JORDAR, MINGO RÀFOLS, JORDI ROBLES, CAROL ROVIRA y JACOB TORRES.
DURACIÓN: 2h 45 min (con entreacto)
PRODUCCIÓN: TEATRE AKADÈMIA EIX49
TEATRE AKADÈMIA

Ver sentir Shakespeare es lo que podemos hacer desde hace dos temporadas gracias a la asociación de uno de los actores de la compañía británica Propeller, Dulgald Bruce-Lockhart y el Teatro Akadèmia. Si el año pasado degustamos Romeo y Julieta, este año le ha tocado el turno a Com us plagui (Al vostre gust). Romeo y Julieta me gustó, pero Com us plagué me ha encantado. Tiene un dinamismo de entradas y salidas mayor, de tramas y subtramas, hay más vida, y más personajes electrizantes.

Te olvidas que está en catalán, que son actores que has visto otras veces en otros escenarios, son simplemente las palabras de Shakespeare, no hay versos, son emociones, sonidos, gestos, no hay artificio, todo es bello y fluye. Si una de las cosas que más cuesta es el verso y la dicción, aquí las voces de los actores están medidas, son naturales, lo que para el espectador es una especie de magia, donde no es él quien ha hecho el esfuerzo por entender un texto sino que es recibido por sus oídos con total normalidad.

Interpretativamente se nota que el director conoce el texto y el terreno por el que se mueve. El personaje de Rosalinda es un bombón que ha sabido perfectamente moldear y degustar Núria Deulofeu. Sílvia Forns repite con Lockhart que sigue sacando una luz muy viva de la actriz, toda alegría. Emilià Carrila i Mingo Ràfols, a pesar de que el dramatismo de sus personajes es mayor, se han desligado de las cadenas, a menudo interpuestas en algunos personajes de Shakespeare y su interpretación es libre y llena de fuerza.

Uno de los grandes aciertos del montaje es su puesta en escena. Ricard Prat i Coll ha sabido entender la filosofía del Akadèmia, utilizando los dos pisos y toda la magia que allí reside. Espectacular decoración y vestuario, que agilizan la acción, y no dejan que la atención se fije en nada más allá de lo realmente importante.

Desde mi más humilde asiento pido a la Mercè Managuerra y a todo su equipo que haga todos los posibles porque el año que viene haya una tercera asociación, queremos descubrir a Shakespeare de una manera entretenida y sin los esfuerzos por entender lo que se dice. Por una vez los espectadores somos entendidos y queremos más: más electricidad, más vida, más teatro, más Shakespeare vía Dulgald Bruce-Lockhart, PLEASE!

COM US PLAGUI

by on 16:58
TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓN: MIQUEL DESCLOT DIRECCIÓN: DULGALD BRUCE-LOCKHART INTÉRPRETES: EMILIÀ CARRILLÀ, ORIOL CASALS...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,
Font: Laura Fabregat (ara.cat)

 La Ismènia és una víctima, víctima d'un pare gelós que no la deixa sortir del niu perquè, segons defensa l'home, "només té 28 primaveres". La meva Ismènia és l'adaptació teatral de la comèdia del dramaturg francès Eugène Labiche (1815-1888) que relata un conflicte domèstic i quotidià: un pare vidu i protector que no permet que la seva filla es casi. La casa s'omple de pretendents però ell no n'accepta cap. Sempre troba als nois algun però al qual aferrar-se. La germana del pare, una tieta rica que viu amb ells, representa l'altra cara de la moneda. Ella farà costat a la Ismènia i l'ajudarà a trobar el seu pretendent. I, enmig del conflicte, apareix un galant de París que també voldrà pretendre-la.
La meva Ismènia és, segons el seu director, Hermann Bonnín, un mirall de "les petites misèries de l'ésser humà". I també és un vodevil. De fet, Eugène Labiche va ser el creador d'aquest gènere, un dels més populars del segle XIX, que consisteix en un retrat dels homes d'aquella època i també dels de sempre, perquè "la condició humana no ha canviat gens, ni tampoc canviarà", diu Bonnín. El director, d'altra banda, ha volgut ressaltar el valor d'aquest gènere i la seva "arrel popular per excel·lència", ja que va néixer de la veu del poble i de la cançó obscena de França. Es caracteritzava per "recollir l'actualitat del dia a dia" a través de personatges satírics que no deixaven d'interpretar la realitat.
Aquest sainet costumista, a la moda del segle XIX -i que conté un homenatge als espectacles del Paral·lel-, en el qual els actors canten cançons franceses a cappella , com ara La vie en rose i Milord, "reclamava uns comediants en el millor sentit de la paraula", diu el director. Lina Lambert (la tieta), Jaume Pla (el pare), Mingo Ràfols (el pretendent parisenc), Anna Ycobalzeta (Ismènia) i Teresa Urroz (la minyona) són els intèrprets d'aquesta gran comèdia humana. El director ha volgut recordar que a França els comediants no són actors, sinó que són senzillament "comediants" i "són honorats i valorats perquè no són els que fan comèdia, sinó que són aquelles persones capaces de jugar amb el text i sentir-lo des del plaer". Expliquen coses "des de la rialla" i "integren l'espectador", conclou.
La meva Ismènia és el primer text que Hermann Bonnín dirigeix a La Seca. És, també, de les poques vegades que s'atreveix amb la comèdia per "l'accent de vodevil" de l'espectacle, que compta amb vestuari i decoració d'època i il·lustra de ple els costums del segle XIX. L'obra es podrà veure a partir d'aquest dijous i estarà tot un mes en cartellera, fins al 23 de juny. El públic que hi vagi descobrirà que, a la terrassa del teatre, Hoffman hi ha instal·lat un bar-restaurant a l'aire lliure.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,


Font: L. Fabregat/L. Serra (ara.cat)
Són quatre joves que viuen "tot el que volen viure". Sexe, drogues. Estan lluny de la vida real. "Al límit", explica el director de Shopping & fucking , Oriol Rovira. La primera obra d'èxit que va escriure el dramaturg anglès Mark Ravenhill el 1996 i que va inaugurar el corrent violent, vulgar i xocant anomenat in-yer-facearriba avui al Teatre Tantarantana.
Ravenhill (autor de textos com ara Dispara/Agafa tresor/Repeteix ,Unes polaroids explícites i Product ) va escriure aquesta obra quan la societat passava per "un moment d'opulència i consum", assegura Rovira. "Però el que fa 15 anys era una advertència, ara és una realitat", alerta. Tot i que reconeix que els personatges són "diferents" dels de la societat d'avui, creu que el que Ravenhill retratava de l'era post-Thatcher a Shopping & fucking té punts de contacte amb la situació actual. "Els joves giren l'esquena al món i a la cultura i no són conscients de res", opina. El món s'acaba en ells i les seves tragèdies i il·lusions. Segons Rovira, guanyar diners i gastar-los estava aleshores per sobre dels valors ètics, i això ens ha conduït a la crisi de valors actual.
L'obra mostra "un món on tot es defineix en termes de consum", seguint la dinàmica "vull això, ho compro", assenyala Rovira. I l'impuls consumista arriba al sexe i les drogues. L'argument se centra en les situacions límit lligades a les drogues, el sexe i la violència que viuen els quatre protagonistes. El Mark està enganxat a l'heroïna, el Robbie comença a traficar amb èxtasi i el Gary es prostitueix. El buit existencial, el malestar, la desorientació i la soledat els fan allunyar-se de la vida de carn i ossos per entrar en una dimensió paral·lela. L'obra ensenya "com els personatges topen de cara amb la seva moralitat i immoralitat", explica Rovira.
El repartiment del Tantarantana, molt jove, està format per Ferran Vilajosana, David Marcé, Quim Àvila i la popular actriu de cinema madrilenya Clara Lago. Al costat d'ells, Mingo Ràfols encarna la veu de la moralitat i intentarà redreçar i portar a bon port la vida dels joves. Segons Lago, Shopping & fucking vol ser "una crítica a la deshumanització" que impera avui dia i cita com a exemple que encara existeixi "la violència de gènere".
El text original transcorria al Londres dels 90. Rovira ho ha traslladat a Barcelona amb els mínims retocs possibles perquè, en el fons, passava el mateix en qualsevol ciutat europea. Shopping & fucking és també una crítica al poder, que imposa com s'ha de pensar i no deixa lloc a dissentir.
Aquest projecte teatral -una "il·lusió" de la nova companyia formada per l'actor Ferran Vilajosana i el director Oriol Rovira per aixecar una obra teatral cabdal de la dramatúrgia contemporània- té més de dos anys de feina al darrere. Segons el director del Teatre Tantarantana, Julio Álvarez, és un projecte "que ha fet xup-xup lentament" per "suplir el mal moment econòmic". És una obra que lliga amb la filosofia del teatre: autoria contemporània, una companyia jove però professional i "una visió de la professió que té a veure amb l'artesania, amb el teatre pur", defensa el director de la sala. L'obra estarà en cartell només tres setmanes, fins al 19 de maig. L'espectacle, amb disset anys d'història, s'ha estrenat en més de quaranta països. A Barcelona, Shopping & fucking ja es va poder veure en la versió de Thomas Ostermeier, al Grec del 2003.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
Encarnar el vescomte de Valmont i la marquesa de Merteuil de Les amistats perilloses no requereix només distinció i dots de seducció. Quan es tracta de la versió de Heiner Müller demana concentració, precisió, exigència, rigor. El director alemany Konrad Zschiedrich, de fet, està convençut que el seu col·lega Müller ni tan sols devia llegir més enllà de la introducció del llibre de Choderlos de Laclos del 1782 per fer Quartet. "No és una crítica dels llibertins del segle XVIII. Això és només una màscara. Són llibertins, però sobretot són humans. Els crims passionals no passen només entre nobles", afirmava ahir Zschiedrich hores abans de l'estrena de Quartet al Teatre Akadèmia.
Müller utilitza els prototips dels personatges per cargolar la seva perversió i la seva maldat fins a l'extrem. "És un joc escènic però no lúdic, sinó malèfic. És una partida criminal d'escacs", deia Muntsa Alcañiz, que protagonitza el muntatge amb Mingo Ràfols. També per als actors és un text infernal, perquè és críptic i antinatural, de manera que els obliga a "canviar la manera de pensar". "No et deixa fer servir l'experiència del que saps fer", explicava Ràfols. Els personatges, més que flirtejar amb la seducció, juguen constantment amb la destrucció.
Serà el quart Quartet que arriba al teatre català. El primer va ser el 1987, interpretat per Ferran Audí i Anna Güell i dirigit per Joan Ollé. Després va venir el mític, el 1993, amb Anna Lizaran i Lluís Homar a les ordres d'Ariel García Valdés, al Lliure de Gràcia. I el més recent el va dirigir Jordi Prat i Coll a l'Atrium amb Marta Domingo i Raimon Molins.
Una experiència sensorial
El director del muntatge, també alemany -de la RDA-, va ser amic de Müller, un dramaturg vetat al seu país durant els anys 60 i 70 i després reconegut com un dels grans del segle XX. Per Zschiedrich, Müller va aconseguir anar més enllà del mestre. "Brecht és la base, però ell no volia donar un sentit al teatre, sinó oferir una experiència al públic", diu.
Quartet va acompanyar Müller tota la vida. La va començar a escriure quan tenia 20 anys i la va acabar de gran. Fins i tot en l'última frase de l'obra confessa que pateix càncer -la causa de la seva mort el 1995-. " Les amistats perilloses són l'excusa per vehicular la seva visió de l'eros i el tànatos", resumeix Alcañiz. Però no només hi concentra experiències pròpies, sinó també referents culturals, filosòfics, bíblics. "És un gran poema dramàtic, líric, èpic -deia Mercè Managuerra, directora del Teatre Akadèmia-. És com un huracà que t'arrossega encara que no sàpigues d'on ve el vent, sense que a vegades ho acabis d'entendre".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,
TEXT: MARC CAMOLETTI
VERSIÓ i ADAPTACIÓ: ROGER PEÑA i CARULLA
INTÈRPRETS: MINGO RÀFOLS, ÀNGELS BASSAS, JORDI DÍAZ, MÒNICA GRAENZEL, MARTA VALVERDE, OSCAR KAPOYA
DURADA: 1h 50min
PRODUCCIÓ: PINKERTON PRODUCCIONS
TEATRE CONDAL

Feia molt que no veia un vodevil i com estem en crisi hi ha teatres que s'han d'especialitzar en aquest tipus de muntatge. Sense retreure res al gènere i deixant ben clares les cartes amb les que juguem No et vesteixes per sopar ofereix diversió, riures i entreteniment per a tots els públics durant gairebé dos hores.

La història és ben senzilla una sopar que es converteix en un malson pels constants embolics que protagonitzen els seus comensals. Parelles, amants, cuinares es donen cita en la sala d'estar d'una segona residència i fan que el públic no pari de riure amb les situacions més esperpèntiques.

El text no dóna més de sí, la història tampoc. La resta ho hauran de posar els actors. Els millors, els tres protagonistes, l'Àngels Bassas, el Mingo Ràfols i el Jordi Díaz. A gairebé el mateix nivell es troba la Mònica Graenzel. Molt per sota la Marta Valverde i l'Òscar Kapoya, que en moltes ocasions semblaven que passen per l'escenari sense voler deixar rastre.

Escenografia típica de vodevil amb un munt d'amagatalls que permeten entrar i sortir als seus personatges en innombrables ocasions i que dóna el toc de comicitat que en alguns punts li manca al text. L'únic però de l'obra és la durada excessiva en comparació a la història explicada, amb vint minuts menys hagués estat perfecta.

NO ET VESTEIXIS PER SOPAR

by on 18:38
TEXT: MARC CAMOLETTI VERSIÓ i ADAPTACIÓ: ROGER PEÑA i CARULLA INTÈRPRETS: MINGO RÀFOLS, ÀNGELS BASSAS, JORDI DÍAZ, MÒNICA GRAENZEL, M...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,


Avui s'estrena el musical La vampira del Raval, una peça que recull el fet històric d'una dona, Enriqueta Martí, que segrestava nens de la Barcelona del 1912 per prostituir-los i sacrificar-los. La premsa va fer bandera del cas de la nena Teresa Guitart. El dramaturg Josep Arias Velasco ha partit d'aquesta història per relatar i denunciar la burgesia d'aquells anys. Diàriament desapareixien trenta nenes a la Barceloneta, comenta l'actor Pep Cruz.
El musical, en clau de cabaret, es representa al Teatre del Raval, amb música d'Albert Guinovart i té un repartiment de luxe: Pep Cruz, Roger Pera, Mingo Ràfols i Jordi Coromina. Roser Batalla i Mercè Martínez alternen el paper protagonista. Si la primera augura una vampira fosca i maquinadora, la segona exhibeix una dona més despreocupada i ambiciosa.
Jaume Villanueva, l'impulsor de l'espectacle, ha ideat que els papers dels nens es representin amb uns tendres i vulnerables titelles, que manipula Valentina Raposo. Per Cruz, aquest espectacle demostra la capacitat d'aixecar un espectacle “amb pocs recursos però molt amor”. En aquest sentit, considera que els teatres públics no poden seguir amb els paràmetres d'abans de la crisi: “els temps estan canviant”, remata.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


La Vampira del carrer Ponent és un personatge que transita entre el mite i la realitat. En realitat era una dona que es deia Enriqueta Martí, que vivia al carrer Joaquín Costa amb els més pobres de principis de segle XX i que es va aprofitar dels baixos fons de Barcelona i de les creences dels personatges de classe alta per lucrar-se de forma fastigosament reprobable. Va enganyar, robar, prostituir nens i nenes i, aquí comença la llegenda, va segrestar menors per assassinar-los i utilitzar les seves despulles per fer beuratges màgics per combatre el mal de pedra o la tisi.
Josep Arias va escriure fa quatre anys una obra de teatre musical sobre aquest personatge La Vampira del Raval perquè la dirigís Jaume Villanueva (El llanto) i finalment l'ha acollit el Teatre del Raval, que està situat en un dels menjadors on aquella pobra dona anava a buscar pa sec. Pep Cruz, Roser Batalla i Mercè Martínez, Roger Pera, Jordi Coromina i Mingo Ràfols són el 'dream team' que ha pujat a l'escenari per interpretar "un musical brut, gamberro i amoral, perquè les úniques mostres d'humanitat les té la Vampira", ha dit Pep Cruz.
"Fora els teatres públics"
L'actor s'ha encès a l'hora de defensar el seu muntatge, que no ha trobat teatre fins aquest Nadal (a partir del 14 de desembre al Teatre del Raval) després d'anys de presentar-lo en teatres més grans. "És un acte d'amor de sis actors que cobraran una merda, i que estan en un teatre petit ple de pols perquè creiem en un text, un director i en nosaltres", ha cridat. "Hi ha molta gent que viu del teatre i cap no és actor", ha dit, denunciant l'elevat sou dels directors del Teatre Nacional i el Lliure, "que són com dues Comédies Françaises quan a França hi ha 70 milions d'habitants i aquí set". Segons Pep Cruz, els els diners s'haurien d'invertir en abonar el talent de companyies joves. "En temps de vaques magres, els diners han de ser per a la creació. Fora els teatres públics. El teatre no pot ser un fet institucional", ha sentenciat, amb l'aplaudiment dels seus companys.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

TEXT: SAMUEL BECKETT
DIRECCIÓ: LURDES BARBA
INTÈRPRETS: SÍLVIA SABATÉ i MINGO RÀFOLS
PRODUCCIÓ: WINNIE PRODUCIONS
ALMERIA TEATRE

Hi ha vegades que penso que hi ha textos teatrals que només estan escrits per ser llegits i no representats. Encara que això sembli una contradicció, un bon exemple ha arribat a les nostres cartelleres. Una peça del Samuel Beckett més pur, però on l'acció teatral brilla per la seva absència. 

A Dies Feliços, Beckett retrata com l'ésser humà es capaç d'adaptar-se a tot i sobreviure lluitant contra tot i contra l'avorriment i la mort. Un monòleg que la protagonista, Winnie (Sílvia Sabaté) recita des de darrera d'una muntanya d'escombraries i pedres amb interpel·lacions al públic i al seu home, Willie (Mingo Ràfols) que només emet gemecs de dolor i d'altres petits sorolls. Winnie interpel·la al seu marit perquè li parli, però com d'altres matrimonis la seva comunicació fa temps que s'han trencat.

Sílvia Sabaté aprofita l'oportunitat de lluïment que li concedeix el text com a única protagonista de l'obra, però per molta capacitat gestual que aporti, la profunditat del text i l'absència de moviment del cos, converteix l'exercici en un cúmul de repeticions innecessàries i, que a la llarga es fan pesades. El paper purament testimonial del Mingo Ràfols tampoc ajuda a sortir del sopor que produeix el conjunt del muntatge.

L'Almeria Teatre ha decidit celebrar el 50è aniversari de la seva estrena a Nova York portant-nos a la cartellera de nou una de les peces més conegudes de l'autor, la qüestió és que l'estatisme que demana l'obra fa que no només Winnie hagi de lluitar contra l'avorriment sinó que mitja platea s'ho estigui qüestionant durant l'hora i mitja que dura l'espectacle.

DIES FELIÇOS

by on 20:05
TEXT: SAMUEL BECKETT DIRECCIÓ: LURDES BARBA INTÈRPRETS: SÍLVIA SABATÉ i MINGO RÀFOLS PRODUCCIÓ: WINNIE PRODUCIONS ALMERIA TEATRE...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

TEXTO: THOMAS BERNHARD
TRADUCCIÓN: MIGUEL SÁENZ
DIRECCIÓN: JOSEP MARIA MESTRES
INTÉRPRETES: ÀNGELS BASSAS, CARMEN MACHI y MINGO RÀFOLS
PRODUCCIÓN: GREC 2010 FESTIVAL DE BARCELONA y FOCUS
TEATRO ROMEA

Almuezo en casa de los Wittgenstein (Ritter, Dene, Voss) nos presenta un drama familiar visto bajo una lupa ácida, amarga, pesimista y con toques de un humor sarcástico dirigido a aquellos que saben apreciar los pequeños detalles. Después de Wilde, Bernard Shaw y Shakespeare, Josep Maria Mestres se enfrenta a una obra donde el texto, el subtexto y la predisposición de los actores a enfrentarse a los personajes es más importante que la meta en sí.

Dos hermanas, la mayor, Dene (Carmen Machi), inamovible en sus creencias y eternamente enamorada de su hermano y la menor, Ritter (Àngels Bassas) cansada y frustrada de su situación pero incapaz de moverse y tomar decisiones. El hermano, Voss (Mingo Ràfols), vuelve a la casa familiar después de años de internamiento en un psiquiátrico, enloquecido por la filosofía pero que muestra algún atisbo de lucidez en ciertos discursos de interpretación de la vida.

Pep Duran envuelve toda la historia en una escenografía realista, recalcando la vida burguesa de los protagonistas en maderas, paredes y cuadros conservadores y oscuros. Bernhard sentencia sobre la familia, la tradición, el arte, el teatro y la filosofía, poniendo en boca de los interpretes un profundo hastío de una alta burguesía enferma por su continua evocación la época imperialista.

Carmen Machi siembra en esta obra lo que podría ser un buen inicio para descubrir sus limitaciones interpretativas dramáticas. Aunque la corrección es su norma, en ciertos momentos su personaje necesita un cierto empuje más allá de los estrictamente pautado. Mingo Ràfols, un elemento necesario para romper el espeso incio de la obra, enloquece a un público ávido de momentos de ruptura dramática. Efectivo, pero quizás excesivamente gestual, aunque ¿quién es capaz de medir la locura de un loco? Àngels Bassas consigue mostrar un personaje cínico lleno de matices. Sin duda, la que mejor acierta en la construcción del personaje y en expresar la frustración vital que se desprende de las palabras que Bernhard escribió.

Josep Maria Mestres mejora notablemente en la dirección de esta obra, después de una temporada irregular, en lo artístico, pero su nombre siempre conlleva escrito 'éxito de público'. Si después de aquel maravilloso Duet per una sola veu, de hace un par de meses, afirmábamos que Àngels Bassas y Mingo Ràfols necesitaban más minutos y no quedar relegados a meros papeles secundarios, esta obra ha constatado su enorme capacidad interpretativa. Esperemos que todo esto no sea flor de un día y en la próxima temporada tengan más oportunidades de seguir deleitándonos con su arte.

Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , ,

TEXT: TOM KEMPINSKI
TRADUCCIÓ: ERNEST RIERA
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: ÀNGELS BASSAS, MINGO RÀFOLS i les violinistes CORNELIA LÖRCHER i MARIA ROCA
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA


Una jove cel·lista, Stephanie Abraham, veu com ha d'abandonar la seva vida, la seva passió, allò que li fa viure, la seva carrera musical quan li van diagnosticar una esclerosi múltiple que va minvar irreversiblement les seves genials capacitats. Davant això cau en una depressió i el seu marit la recomana visitar al psiquiatra, Dr. Alfred Feldmann, per sortir-ne del pou.

L'obra explica totes les seves trobades, en les que Stephanie va descobrint part de la seva vida, no només com l'afecta la seva malaltia, sinó el seu passat des de la més tendra infantesa. Ella és la veu d'aquest duet. Les seves pors, les seves mancances d'afecte i comprensió del seu pare quan era petita, la mort de la seva mare. I sobre tot, la seva fortalesa per afrontar-lo tot i seguir vivint.

Àngels Bassas es troba davant d'un dels reptes més complicats de la seva carrera i es mostra colossal. Simplement brillant, en cadascun dels moments que es manté a escena. Ella és Stephanie de principi a fi. Bassas aporta molts matisos al seu personatge, en un viatge ple de sentiments i d'estats d'ànim, de l'enteresa i la resignació inicial fins a l'enfonsament i desesperació del penúltim diàleg.

Mingo Ràfols, amb una perfecta sobrietat acata cada silenci, cada paraula de la seva interlocutora. El seu és un exercici de paciència, de mantenir-se perfecte i disciplinat a cada segon, mantenint el ritme de la peça i en un tira i afluixa constant amb els diàlegs entre el Dr. Feldmann i Stephanie. Aquesta aparença de contenir-se davant de totes les envestides dialèctiques de la seva companya a l'escenari, fan que brodi notablement el seu personatge.

El tercer personatge, la violinista, Cornelia Lörcher, rememora el passat musical d'Stephanie i li recorda allò que mai més podrà tornar a fer, el seu món, la seva vida, que mai recuperarà.

Duet per una sola veu conjuga un bon text amb dos dels millors actors de la Companyia Teatre Romea, que normalment queden relegats a papers secundaris a d'altres funcions i que per fi han tingut un paper a l'alçada de les seves qualitats interpretatives. La millor obra del que portem de temporada i un imperdible d'aquestos que exigia més temps de vida.

DUET PER UNA SOLA VEU

by on 20:12
TEXT: TOM KEMPINSKI TRADUCCIÓ: ERNEST RIERA DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: ÀNGELS BASSAS, MINGO RÀFOLS i les violinistes CORNELIA ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

TEXT: CARLO GOLDONI
TRADUCCIÓ: NARCÍS COMADIRA
DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ
INTÈRPRETS: MINGO RÀFOLS, JOAN ANGUERA, PERE ARQUILLUÉ, JOSEP JULIEN, ÀNGELS BASSAS, MIREIA LLUNELL, PAULA BLANCO, XAVIER CAPDET, DAFNIS BALDUZ i DAVID SEGÚ
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA


Desprès de l'èxit el febrer de l'any passat de la lectura dramatitzada de l'obra, el Teatre Romea s'ha engrescat a fer el muntatge. Si més no molts ens va semblar que la peça ha perdut la frescor que tenia fa un any durant tot el procés. Alguns dels actors han canviat, però no això no és ho més important.

Només accedir a la sala ja ens trobem el primer element xocant. Una gran cafetera de la marca Lavazza (per allò de començar a patrocinar les obres) ens dóna la benvinguda. Ella és una de les grans protagonistes, sense buscar-lo d'aquesta adaptació. L'obra va ser escrita al segle XVIII, on les màquines de cafè no tenien ni de ben lluny l'aspecte que té aquesta, que representa l'escenografia sencera.

Un altre dels elements xocants són les gran perruques que gasten els personatges masculins, molt acordes amb l'època del segle que representen, però veient l'obra des de la perspectiva de escenografia més vestuari, no deixa de resultar xocant a la vista de qualsevol espectador.

Les interpretacions ben coordinades sota la batuta de Joan Ollé, fan el que s'ha d'esperar d'ells. Joan Anguera, Pere Arquillué, Mingo Ràfols i Àngels Bassas, els més notables, d'un conjunt que fa funcionar notablement la cafetera. Només Mireia Llunell, dista de la qualitat interpretativa dels seus companys de repartiment. Cal ressenyar que la seva primera aparició no tindria el nivell ni per actuar com actriu amateur.

El Cafè ha perdut força frescor i bona part de la seva comèdia de la que alguns privilegiats vam poder gaudir a la seva lectura dramtitzada, però manté l'esperit de l'escriptura teatral del segle XVIII, molt proper a certes obres de Txèkhov on l'ànima humana es troba per davant de qualsevol altre cosa.

EL CAFÈ

by on 17:21
TEXT: CARLO GOLDONI TRADUCCIÓ: NARCÍS COMADIRA DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ INTÈRPRETS: MINGO RÀFOLS, JOAN ANGUERA, PERE ARQUILLUÉ, JOSEP JUL...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,


FICHA ARTÍSTICA
TEXTO: FRIEDRICH von SCHILLER
TRADUCCIÓN: ADAN KOVACSICS
DRAMATURGIA: MARC ROSICH y CALIXTO BIEITO
DIRECCIÓN: CALIXTO BIEITO
INTÉRPRETES: BEGOÑA ALBERDI, JORDI ANDUJAR, ÀNGELS BASSAS, RAFA CASTEJÓN, JOSEP FERRER, CARLOS HIPÓLITO, VIOLETA PÉREZ y MINGO RÀFOLS
PRODUCCIÓN: TEATRE ROMEA, XV INTERNATIONALEN SCHILLERTAGE, CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL i GREC'09 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRE GREC


Después de dejarnos helados con una adaptación del clásico Tirant lo Blanc, la temporada pasada, Calixto Bieito ha llevado su último espectáculo al Teatro Grec de Barcelona con gran éxito. Don Carlos une una impresionante e impotente puesta escena, casi operística, a las que normalmente nos tiene acostumbrados Bieito con unas excelentes interpretaciones y una cuidada dirección.

La historia de una España podrida, donde el circo, la Iglesia y las tradiciones lo envuelve todo y a todo aquel que se salga de su papel establecido desde la cuna verá como su placentera vida se convertirá en la más horrible de sus pesadillas.

El fanatismo religioso, la sangre derramada de los muertos en un imperio donde no se pone el sol se une a la sangre de la fiesta nacional, el poder de un Rey que domina sobre su pueblo pero no sobre su corte, los cimientos de una sociedad a punto de derruirse por sí misma es el retrato de la leyenda negra de una España vista por los ojos de un alemán.

Felipe II, un intermitente Carlos Hipólito, nos recibe en su invernadero, donde cuida sus plantas y donde la vegetación crece gracias a los nutrientes de los cadáveres que se esconden enterrados. Pobre Don Carlos, un brillante Jordi Andújar, que enamorado de su madre, Isabel de Valois, Violeta Pérez, a la que le falta voz y fuerza en la mayoría de las escenas, acaba en un deliro absurdo por unas normas y leyes que coartan su libertad y la del resto de personajes. Don Carlos se tiene que enfrentar a las fuerzas humanas y espirituales y vivir en la jaula de su vida. Un gran princesa de Éboli, Àngels Bassas, que supera en fuerza y presencia escénica a casi todos sus compañeros y Mingo Ràfols como Gran Inquisidor, que vuelve a contar con la extraña magia que desprenden sus ojos para que la palabra de Dios se imponga en un mundo sin perdón.

Como viene siendo habitual en los montajes de Calixto Bieto, la música vuelve a ser imprescindible. En este caso Begoña Alberdi, la Duquesa de Alba, y Josep Ferrer, el Duque de Alba nos interpretan un réquiem por la muerte de una sociedad, de un tipo de pensamiento humanista que se enfrenta a un incierto claroscuro al constatar que se hallan en un mundo sin un futuro visible. Pasodobles y demás canciones y actos circenses nos mostraran a una España no tan lejana como debería que mezcla la fiesta y el sacrificio de la sangre en la plaza de toros.

El virtuosismo y la cuidada representación de Don Carlos ha sido el colofón final a un agridulce Grec'09, que prometía más de lo que ha acabado ofreciendo y que a pesar de las cifras, esperemos que el año que viene cumpla con las expectativas.

DON CARLOS

by on 20:12
FICHA ARTÍSTICA TEXTO: FRIEDRICH von SCHILLER TRADUCCIÓN: ADAN KOVACSICS DRAMATURGIA: MARC ROSICH y CALIXTO BIEITO DIRECCIÓN: C...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


FITXA ARTÍSTICA
DRAMATÚRGIA: KEKKE SCHIDT
DIRECCIÓ: HASKO WEBER
INTÈRPRETS: ROSER CAMÍ, ÀNGELS BASSAS, DIANA GÓMEZ, SUSANA EGEA, BABOU CHAM, JOEL JOAN, MINGO RÀFOLS i PEPO BLASCO
PRODUCCIÓ: FOCUS i AJUNTAMENT DE VILADECANS
TEATRE ROMEA


A gran part del teatre d'avui no li agraden els clàssics, per això juguen un vegada rere altra a reformar-los, a modernitzar-los (segons les seves pròpies paraules) amb més o menys sort.

Aquesta nova revisió de l'obra de Guimerà canvia el tempo i alguns personatges de l'original. Manelic avui en dia és negre, un immigrant africà sense papers que ha arribat en pastera. Seria impossible apropar-lo més al nostre dia a dia. La història la narra Marta com si fos un record. Marta va ser arrossegada, enamorada i esquinçada però ara ja no ho és, ha aconseguit alliberar-se dels seus opressors.

Marta és Roser Camí, que no contenta amb destrossar Mama Medea ha tornar per carregar-se un altre personatge. Marta és un personatge que hauria de tenir fases, ritmes, vides que Roser Camí ens roba i només ens mostra una fase, un ritme, una vida. No es pot negar que està millor que a Mama Medea, però des del novembre fins ara no ha aconseguit encara arribar al nivell un.

La visió de Manelic com immigrant africà funciona la major part del temps gràcies al 'savoir faire' de Babou Cham. I entremig dels dos està Sebastià, Joel Joan, en una de les seves millors interpretacions dels últims anys, ja que ha deixat una mica de banda el seu ego i juga a actuar i a ser un altre damunt de l'escenari.

Això sí, les millors parts de la representació ens les ofereix Àngels Bassas, tant per la seva interpretació de text com per la de veu, les cançons que ens canta. Una nova faceta fins ara desconeguda de l'actriu, que seria agradable potenciar.
I un gran Pepo Blasco com Xeixa, que fa que la platea es rigui, s'emocioni i pateixi amb un gran moment fent de borratxo, que no té preu.

El Romea s'ha tornat a equivocar donant protagonisme a qui no s'ho mereix i deixa als grans actors de la companyia en segon pla per a que ens regalin uns inoblidables secundaris.

TERRA BAIXA

by on 14:43
FITXA ARTÍSTICA DRAMATÚRGIA: KEKKE SCHIDT DIRECCIÓ: HASKO WEBER INTÈRPRETS: ROSER CAMÍ, ÀNGELS BASSAS, DIANA GÓMEZ, SUSANA EGEA, B...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , ,


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: JORDI FAURA
DIRECCIÓ: ABEL COLL i JORDI FAURA
INTÈRPRETS: GEORGINA LATRE, JORDI MARTÍNEZ, ÀNGELS POCH, MINGO RÀFOLS, ENRIC RODRÍGUEZ i PAU VINYALS.
PRODUCCIÓ: LA TROCA PROMOCIONS ARTÍSTIQUES
VILLARROEL TEATRE

'Hikikomori' és 'aïllament', el dels joves japonesos que un bon dia decideixen tancar-se a la seva habitació i no sortir-ne durant anys. És una mort en vida, o potser no, potser el món de fora ja no els aporta res i troben que l'únic que mereix la pena els arriba mitjançant la televisió, la música o els videojocs.

Però realment l'obra parla de la resta, de qui envolta a un hikikomori. La família, els amics, la societat que està evolucionant sense un camí predeterminat. Per a l'espectador hikikomori és una porta per la que passen la resta dels personatges; una mare (Àngels Poch) i una pare (Mingo Ràfols) abnegats, sense esperança, una germana (Georgina Latre) obsessionada per una operació de pits, dos amics (Enric Rodríguez i Pau Vianyals) que encara confien que parlant-li darrera la porta aconseguiran que surti i un europeu (Jordi Martínez) que no s'arriba a creure el que veuen els seus ulls.

El text és àgil, el ritme en escena és ràpid i els diàlegs són petits dards que es llancen els personatges entre ells. Viuen en una societat on el valor primordial és la competició, arribar a ser el primer costi, el que costi. I els que no arriben la mateixa societat els sacrifiquen i d'altres es suïciden per no veure el món que els espera.

Hikikomori ens mostra que les noves generacions interpretatives una vegada més trepitgen fort l'escenari i estan al nivell dels que ja porten uns anyets a l'ofici. El protagonisme principal en aquesta peça de totes maneres és d'ells. Gran interpretació de Pau Vinyals i Enric Rodriguez, encara que la major sorpresa és la lolita del segle XXI, Georgina Latre broda el seu paper, sobretot en el duel interpretatiu que manté amb el Mingo Ràfols on demostra que és capaç de menjar-se l'escenari pam a pam.
Això sí, els mestres, Mingo Ràfols, una calmada i pausada Àngels Poch i Jordi Martínez tampoc desmereixen als seus respectius papers.

L'espectacle emmalalteix d'escenografia. Plana, asèptica, sense punts de suport per als intèrprets on agafar-se, que els ajudi a no sentir-se en mig d'un no res, a sentir-se en part de tot. El joc de llums de vegades resulta caòtic als ulls de l'espectador que miren atònits en busca d'algun significat ocult que els hi hagi volgut mostrar expressament el director.

Un teatre reflexiu, actual, que convida a l'espectador a plantejar-se si els passos donats cap al progrés no es giraran més d'hora que tard en la nostra contra.
De moment, la gran majoria de hikikomoris estan al Japó, però al ritme amb el qual avança la societat no seria d'estranyar que tothom portéssim un hikikomori dintre.

HIKIKOMORI

by on 21:41
FITXA ARTÍSTICA TEXT: JORDI FAURA DIRECCIÓ: ABEL COLL i JORDI FAURA INTÈRPRETS: GEORGINA LATRE, JORDI MARTÍNEZ, ÀNGELS POCH, MINGO RÀFOLS...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

FITXA ARTÍSTICA
TEXT: Martin Sheman
DIRECCIÓ: Emilià Carilla
INTÈRPRETS: Mingo Ràfols, Manel Sans, Mercè Managuerra, Guillem Motos i Jordi Vaqué
PRODUCCIÓ: VERSUS TEATRE
VERSUS TEATRE

Estiu del 1966. En David arriba a Corfú escapant d’ell mateix. La senyora Honey apareix, a la taverna dels germans Kistos, per a donar una nova perspectiva a la vida, de la que ell fuig com ànima en pena. Però els canvis, de vegades, tenen un preu i en David encara no sap quin serà el que haurà de pagar per a la seva nova vida. Aquesta vida ja té nom, es diu Taula per a un Rei.

Daniel Hosani, l’autor de Taula per a un Rei, es recupera, o viu, en una illa grega. Les seves hores passen al costat de l’Oliver, que se’n cuida d’ell. La Heather, la seva amiga més antiga, ha vingut de visita amb en Dylan, el seu fill. Els acompanyen en Barnaby Grace (un productor de Hollywood) i l’Aliki, la seva núvia. La intenció d’aquest viatge és la compravenda dels drets d’autor de la novel·la per a fer un musical. Una novel·la que en Daniel ha construït com un castell protector al seu voltant. Una novel·la que cadascú interpreta a la seva manera.

Aquesta és una comèdia amarga, sobre la vida i la creació, sobre la veritat i la mentida, sobre allò que som i el que hauríem volgut ser. Una obra que ens ajuda a travessar un món de foscor amb la lleugeresa que els cal a les comèdies , i que ens ensenya, com els clàssics, que només podem retornar a la llum, girant la mirada enrere o endins, o al fons i mirant de nou, des d’aquell lloc on un dia vàrem ser més nosaltres mateixos que mai.

La obra té dos parts, igual que la sala, però de seguida ens adonem que no estem en un escenari que gira, sinó que són els espectadors qui girem. Uns deu minuts per asseure’ns en les butaques buides que abans miraven i per explicar-nos un altre punt de vista de la història.


No és una gran història, però dintre de la seva senzillesa ens mostra algunes dels problemes que dia rere dia ens enfrontem, la recerca de nosaltres mateixos, com ens veuen els altres, allò que volem amagar però que només un cop d’ull valdria per endevinar-lo...

Gran interpretació de Mingo Ràfols. Només hi surt a la segona part, però només per veure com desenvolupa el seu personatge, res fàcil per un altra banda, ja mereix la pena estar assegut les dues hores i mitja que dura tota la peça. El punt de comèdia ve donat per la Mercè Managuerra, que està esplèndida en la primera part de l’obra. La resta acceptables, tret del punt d’instrionisme del personatge que vol comprar els drets d’autor en la segona part.

Escàs jocs de llums i de sorolls, tret de la campaneta que fa sonar la senyora Honey durant força estona a la primera part de l’obra. El que importa és el diàleg entre els protagonistes, tan el que es diu com el que no es diu.

Una bona proposta amb la que finalitzar les obres teatrals del Grec’08.

UN MANICOMI A GOA

by on 0:32
FITXA ARTÍSTICA TEXT: Martin Sheman DIRECCIÓ: Emilià Carilla INTÈRPRETS: Mingo Ràfols, Manel Sans, Mercè Managuerra, Guille...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,


FITXA ARTÍTICA
TEXT: HENRIK IBSEN
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Ramon Pujol, Mingo Ràfols i Queralt Casasayas.
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA

“Espectres, espectres, espectres, espectres”

Una mare que lluita per recuperar el seu fill; una mare que lluita per esborrar el passat. Tota la seva vida, Elena Alvin ha viscut lligada a una moral hipòcrita i caduca... Seguint els consell d’un amic de la família, va fer veure que era feliç amb el seu marit, en un món ple de pluja, ple de núvols. Va apartar el seu fill de casa perquè no heretés res del seu pare, perquè no sabés res de la doble vida que duia l’home que ara ja és mort...Però Osvald, el seu fill, torna. I ara és quan Elena veu l’oportunitat de deixar explotar, finalment, els seus veritables desitjos. Ha arribat l’hora de trencar les lleis i l’ordre d’una vida feta de mentides. Vol ser feliç amb el seu fill. Vol recuperar-lo. Però el passat torna, inevitablement...Els espectres apareixen implacables.
Després de vuit anys sense trepitjar l’escenari del Romea, Emma Vilarasau ens presenta aquest drama on es deixa, literalment, els ovaris dins l’obra per apropar-nos tot el que seria capaç de fer una mare pel seu fill. Un gran paper per una gran actriu que aconsegueix atrapar al públic des del primer moment amb un somriure que s’encomana i uns plors davant de la desesperació de que tot a la vida es repeteix, i que els ‘espectres’ tard o d’hora reapareixen per molt que els hàgim volgut tapar. Amb un contrapunt de ho moralment correcte i acceptable, el personatge interpretar pel Jordi Boixaderas, que en algun moment encara ens recorda al del ‘Mètode Grönholm’, ens regala rèpliques i silencis de complicitat amb l’Emma. De la resta del repartiment destaca una altra figura que brilla amb llum pròpia, Ramon Pujol,l’Osvald Alving, que aconsegueix fer-nos tremolar amb ell, patir en la seva pèl la malaltia i la seva desesperació. Sense dubte el gran descobriment del muntatge, amb moments d’absolut mestratge com, en les darreres escenes, les baralles amb sa mare (l’Emma Vilarasau).

“-I com faig el discurs demà?
- Te’n sortiràs!”

Un joc de miralls, així podríem definir l’escenografia de Ramon Simó, on depenent on et situes, tindràs una visió diferent de l’obra. Un joc que permet veure una, dues o fins i tot tres escenes al mateix temps. Un gran sofà blanc i una pila de llibres que canviaran de lloc al principi de l’obra completen el laberint per on es mouen el personatges.
La gran heroïna l’Elena Alving renaix al Romea cada nit gràcies a l’adaptació magistral de la Magda Puyo i el Carles Mallol, tot i així l’obra d’Ibsen ja toca aspectes que malgrat tot, encara avui els hi tenim força present com l’homosexualitat, el matrimoni, els convencionalismes socials o la moral correcta. L’Elena Alving de Puyo representa encara a les milers de dones que no es resignen a poder escollir una vida millor de la que porten.
Una obra de tot un clàssic plenament vigent en temps com aquestos. Amb una magnífica interpretació de la Vilarasau, que torna a deixar el seu segell damunt de l’escenari. Per molts anys!

ESPECTRES

by on 13:58
FITXA ARTÍTICA TEXT: HENRIK IBSEN DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Ramon Pujol, Mingo Ràfols i Q...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , ,