Mostrando entradas con la etiqueta Pere Arquillué. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Pere Arquillué. Mostrar todas las entradas

de SARAH KANE
traducción ALBERT ARRIBAS
dirección ALICÍA GORINA
intérpretes PERE ARQUILLUÉ, MARTA OSSÓ y BLAI JUANET
duración 1h 45min
fotografías FELIPE MENA
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA, TEMPORADA ALTA 2017
SALA PETITA (TNC)

Recuerdo como si fuera ayer, la montaña rusa emocional que me produjo la primera lectura de Blasted. Tal impacto que tuve que leérmelo dos veces (tenía en mis manos la versión original en inglés) porque pensaba que no era posible que estuviera leyendo lo que había leído y que lo había entendido mal. La segunda lectura me confirmó que no, que había entendido lo que leía.

Desde entonces se convirtió en una obra que deseaba que alguien tuviera el coraje suficiente para representarla, en catalán, castellano, inglés, me daba igual el idioma. Y todavía recuerdo el bote y el grito que di cuando me enteré que iba a ser representada al TNC y dirigida por una mujer, hecho importante y, en las épocas que corren, hasta trascendente. 



Ya puedo decir que la he visto montada, que he visto una de sus representaciones, aunque el resultado real con el que me había conformado en mi cabeza difieren y las expectativas, quizás excesivas, no se han cumplido.

Blasted es una obra muy complicada, no sólo de digerir que aquí ya cada cuál verá que le pasa por dentro, es una obra muy complicada de montar, de dirigir, de interpretar... 

Unos días después de ver el montaje sigo pensando que peca de conservador. Desde la puesta en escena que protege al espectador de una manera un tanto inexplicable a la dirección de actores demasiado contenida.



El texto sigue siendo maravilloso pero eso ya nos venía de fábrica. No logro entender el porqué de las cortinas, que dependiendo de donde te encuentres sentado dificulta la visibilidad de los personajes entre los pliegues. He llegado a pensar que actúan como pantalla, una especie de filtro que haga que el espectador no se crea todo aquello que ve sino que parezca como una caso más de los que salen en las noticias.

Inseparablemente unidas a las cortinas está la elección del diseño de luces de Raimon Rius, excesivamente naturalista, blanco, sin cambios, una búsqueda demasiado remarcada por hacer bonito algo que no lo es. Falta ese ambiente hipnótico y catastrófico que te deja el texto cuando lo lees.



A la puesta en escena se une un comprensible y a la vez discutible casting de actores. Pere Arquillué es un peso pesado de la interpretación catalana, un nombre que hace cartel y que vende entradas, pero que lo único que consigue transmitir su encarnación de Ian es asco, de todo lo que el texto marca que suelte por la boca. Me falta la angustia existencial que dibuja Kane. Tampoco queda bien definida la turbulencia con la que está descrito el personaje, ese mundo interior con un punto psicótico que en manos de Arquillué se ha visto totalmente desdibujado.



Más compensada está Marta Ossó como Cate pero a la que la batuta de dirección tampoco ha sabido encontrar el punto. No se ha querido hacer sangre de un tema tan delicado como los abusos sexuales y se ha dejado que sean las palabras más que las acciones las que den a entender el que está o va a pasar. Ossó tiene la escena más simbólica hacia el final de la obra, donde sin mediar palabra es una bofetada directamente al estómago y sin duda lo mejor del montaje.

La obra de Sarah Kane es más necesaria que nunca. Veinte años después nos sigue dejando mudos su discurso lleno de machismo, xenofobia, misoginia, egocentrismo y una violencia, que aunque nos asalte todos los días a través del mundo de pantallas en el que vivimos, no deja de removernos bien por dentro.



A pesar de que no haya salido convencida de Blasted era tan necesario montarla como el sold out que se ha ganado. Al menos que sea una primera piedra, después de Psicosi de les 4.48, para seguir montando las obras de Kane y para que se hable en femenino desde la silla de dirección en los teatros públicos, ¡que ya va siendo hora!

BLASTED

by on 18:36
de SARAH KANE traducción ALBERT ARRIBAS dirección ALICÍA GORINA intérpretes PERE ARQUILLUÉ, MARTA OSSÓ y BLAI JUANET duración 1h...

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: Ros Ribas
Tornar a encendre la foguera d’ Incendis no és tan fàcil. I no només perquè hagin passat tres anys des de l’estrena de l’obra de Wajdi Mouawad al Teatre Romea, sinó perquè en aquesta ocasió canviarà d’espai i s’haurà d’adaptar a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya: hi haurà menys aire però més proximitat. Oriol Broggi i companyia estan reassajant per trobar de nou la fórmula justa per a un espectacle que el 2012 va colpir el públic i es va convertir en fenomen.
“Tots ho afrontem amb respecte, perquè aquesta obra és com un monstre tancat en una gàbia, com el d’ El retorn del Jedi, i el dia de l’estrena el deixen anar i comença la lluita per explicar la història -diu la protagonista, Clara Segura-. Saps que abans ja l’has guanyat, però et requereix entrenament i concentració”. “Serà una oportunitat per agafar més seguretat en els moments que t’agradaven i donar una volta més als que potser grinyolaven -continua Màrcia Cisteró-. Han passat anys, ara t’ho mires amb certa distància, i això fa que descobreixis noves coses, més matisos”. “És com si es quedés l’essència de les coses i en canvi la forma la qüestiones més”, apunta Segura.
L’oportunitat de millorar 
Nina: “Quan ets dins l’obra els arbres no et deixen veure el bosc” 
“Tornar a interpretar un personatge que ja has fet és una de les coses fantàstiques que li poden passar a un actor. Perquè quan ets dins una obra, els arbres no et deixen veure el bosc. I al cap d’un temps, tens una perspectiva més àmplia. Potser et pots veure en vídeo i pots millorar coses que des de dins no veies. És una oportunitat d’or”, admet la Nina, que a la tardor tornarà a posar-se a la pell de la protagonista de Mamma mia! i es convertirà en l’actriu de tot el món que l’ha interpretat més vegades -fins ara hi ha dedicat 7 anys i la nova producció s’allargarà fins al març del 2017-. Pere Arquillué, que de nou és Un enemic del poble al Teatre Lliure, no hi coincideix: “Jo no sóc un actor que busqui la perfecció, sinó que intento portar el personatge en el moment que estic ara, disfrutar-ho com un joc des de l’ara i l’aquí”.
Emma Vilarasau no ha recuperat cap gravació abans de tornar a enterrar-se a l’escenari del Lliure per reviure Els dies feliços, perquè en té el record molt fresc: “Si canvies algunes coses és per buscar més profunditat, més sentit, més colors, més contrastos. Hi vas posant capes i capes”. “Sí que tens la sensació que es fa un pòsit. Que és un vi reserva que si el tastes jove és bo, però millora si va madurant amb el temps”, afirma Santi Ricart, que ha tingut entre mans El principi d’Arquimedes des del 2012 al 2015, entre reposicions, gira, temporada a Madrid i pel·lícula. El vi anyenc: els actors coincideixen en la mateixa metàfora.
L’efecte del pas del temps 
Carlos Gramaje: “El cos no és igual, l’energia i la ment tampoc” 
Fa una setmana es va anunciar que el vaixell de Mar i cel tornarà a salpar a la tardor, i Carlos Gramaje serà de nou a bord. Fa 27 anys, el mateix actor va estrenar l’espectacle i el va remuntar també el 2004. Porta prop de 1.100 funcions, i és l’actor que més bolos ha fet amb Dagoll Dagom. “El cos no és igual, l’energia tampoc i la mentalitat és del tot diferent -reconeix Gramaje-. Als 24 anys era un tipus introvertit, als 40 estava en crisi i als 50 vaig més sobrat, i li dono més importància al vessant intel·lectual que a l’emocional. I això afecta a com perceps la feina. El 1988 veia el Saïd com pura passió i gaudia de la zona romàntica. La segona vegada la vaig encarar com un repte tècnic: volia posar en pràctica el que havia après. I ara ho afronto de manera pràctica, vital i laboral, gaudeixo del contingut sociopolític i històric de l’obra i em plantejo els perquès de com actua el Saïd”.
A la Nina, l’oferta de tornar a Mamma mia! li arriba més de deu anys després de la primera vegada. “Com a persona has crescut i com a actriu estàs molt més preparada. Per tant encaro el personatge d’una manera totalment diferent. Tot el que has viscut a nivell personal fa que estiguis en una altra talaia”, explica la cantant i actriu, que manté una autoexigència física i vocal de “triatleta”. També pot haver canviat l’entorn. Això és important en el cas d’ Incendis : “El tema de Síria ha esclatat més. Has vist més imatges i veus la naturalitat amb què viuen i expliquen la guerra. És terrible. Hi ha paraules que no et desmunten, si estàs avesat a la guerra”, diu Segura.
Retrobar un vell amic
Arquillué: “Com més temps xopa el teu cos un personatge, millor” 
Per a Vilarasau, revisitar la Winnie d’ Els dies feliços “és com retrobar-te amb algú que ja coneixies però que sempre t’acaba de sorprendre, perquè amb el temps que ha passat, la feina que has fet entremig i el que has viscut, de cop li trobes més coses i ella es mostra més”. La profunditat del text hi ajuda: “Beckett és un pou sense fons, perquè parla de la vida i els seus aspectes gairebé infinits, la mort, la soledat, les relacions, el record, el present, la pèrdua... La faria d’aquí deu anys i hi trobaria encara més coses que ara”, aventura Vilarasau, que va viure aquest cas amb la reposició de La infanticida (1992-2009). “Hi ha obres que podries anar fent perquè no te les acabaries mai”, diu.
Exactament això, amb les mateixes paraules, és el que va pensar Pere Arquillué quan va estrenar Primer amor (2010) amb la idea que l’acompanyés la resta de la seva carrera. “Tres anys després el personatge ja havia crescut molt. Nosaltres també creixem, jo no sóc el de l’any passat. I com més temps deixes xopar el cos del personatge, millor, sobretot si són tan amples com el doctor Stockmann, el Cyrano o el Ricard III”, diu.
Com mantenir-lo viu? 
Santi Ricart: “Com en el futbol, el públic és el dotzè jugador” 
“La repetició és el repte del teatre. Per a mi, es tracta de ser capaç de mantenir el que vas crear a partir del que et deia el director a l’assaig, i no traspassar cap línia per voler fer riure més o plorar més”, diu la Nina. “Vaig fer 2.083 funcions amb el personatge de Mamma mia! i l’assajaré per quarta vegada. Però el meu objectiu és començar el primer dia com si mai hagués pronunciat una frase de les que diré ni hagués cantat una nota de les que cantaré. Perquè vull descobrir coses noves i perquè tindré uns directors excepcionals i vull aprofitar l’oportunitat”, explica. Tot i que en el seu cas es tracta d’una franquícia internacional que copia un patró estàndard, diu que té “total llibertat per crear el personatge”, i això que Mamma mia! porta més de 50 produccions.
Qui sí que s’ha hagut d’adaptar a una màquina en funcionament és Santi Ricart, que actua a la reposició d’ Un enemic del poble, però amb un personatge diferent que la primera vegada. Va estudiar el text sol i va aprendre els moviments d’un vídeo. Però als assajos va haver d’encaixar dues realitats: “No vols imitar el que feia l’altre actor, perquè vols construir el teu personatge, amb la teva visió, però alhora has d’entrar en un engranatge sense ser una distorsió”, explica.
La clau per no mecanitzar l’acció en reposicions llargues és “fer el recorregut intern del personatge: no concentrar-te en el que diu sinó en el perquè ho diu - explica Emma Vilarasau-. Aquesta és la gran feina de l’actor, i per això el teatre vol una energia que la televisió no requereix”. Màrcia Cisteró recorre al text de Mouawad: “Té aquesta poètica, aquesta volada, que no et permet fer altra cosa que agafar el toro per les banyes cada dia”. “La paraula és la xarxa -coincideix Segura-. Quan les paraules ocupen l’espai, t’eleves una mica. És com la música en l’òpera”.
Santi Ricart defensa que la creativitat de l’actor no s’acaba amb els assajos: “És com dir-li a un jugador de futbol si s’ho passa més bé entrenant o jugant. Són dos processos diferents. La creació és fragmentada i, quan tens el tot, és quan comença el partit i has de sortir a jugar. I, com en el futbol, el públic és el dotzè jugador”. Arquillué encara va més enllà: “Tot i que encara tinc pors, m’agrada deixar camins oberts als assajos per acabar d’afinar davant del públic, en funció de com respira. Perquè el més important de tot és que el teatre sigui viu”.
El retorn dels èxits, una nova constant
És inevitable lligar el nou hàbit de fer reposicions dels èxits de la temporada de manera sistemàtica a la crisi de públic que ha patit el teatre des de la temporada 2012-13. Però, d’altra banda, és una manera de treure el màxim rendiment de les produccions. “Té sentit reposar coses que han sigut importants i a les quals el públic i la crítica s’ha abocat”, diu Màrcia Cisteró. Ja s’han anunciat algunes reposicions per a la temporada que ve: tornen Mar i cel a l’octubre al Victòria i Mamma Mia! el 26 de novembre al Tívoli. Llavors Els veïns de dalt s’instal·laran dos mesos al Romea, mentre que al Lliure torna El rei Lear i El curiós incident del gos a mitjanit.

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: CESC GAY
INTÉRPRETES: PERE ARQUILLUÉ, ÀGATA ROCA, NORA NAVAS y JORDI RICO
DURACIÓN: 1h 20min
PRODUCCIÓN: ELEFANT, FOCUS y MOLA PRODUCCIONS
TEATRE ROMEA

Cuando me siento en una platea esperando que suba el telón me gusta que pase algo, que lo que suceda en el escenario me pase, me traspase y dentro de mí ocurra algo, lo que sea. El cine de Cesc Gay es así, intimista, cercano y con el que claramente te identificas. Els veïns de dalt conservan parte de la esencia de su cine: personas urbanitas de clase media y con problemas, en este caso de pareja, que al espectador le resultan cercanos.

A partir de la anécdota de una pareja de vecinos ruidosos en lo que a sus relaciones sexuales se refiere y con la excusa de un pica-pica para conocerse mejor se desencadenan una serie de situaciones en las que las verdades matrimoniales que se esconden bajo el colchón sale a la luz y dejan entrever que nada es lo que parece.

Comedia agil, con algunos chistes de trazo grueso, aunque la mayoría de giros inesperados hacen que el espectador ría a carcajadas, la dirección respeta las pausas comidas para reprender el vuelo y volver a disparar más comedia. No es light, hay discursos detrás de tanta risotada, alguien le recordará a lo que tenga o tuvo en casa.

Sugerente Ágata Roca que controla perfectamente un personaje que a la vez que muestra su fragilidad es la que lleva la voz cantante en la sarta de reproches que va lanzando contra el personaje de un Pere Arquillué maravillosamente divertido, irónico e incluso por momentos del juego cómico sale a relucir una parte de negrura, que acompaña a más de un personaje. Los papeles de Nora Navas y Jordi Rico no se quedan como meros espectadores de la batalla, sino que irrumpen en ella y echan más leña al fuego de la comedia.

La escenografía de Alejandro Andújar acentúa la posición social y cultural de la  pareja, entre libros, un piano, una cocina office aunque lo que captura la atención de los espectadores sea una simple alfombra. La puesta en escena es el contexto que engalana las palabras. Una dramaturgia aparentemente sencilla pero espectacularmente eficaz.

No se si es aconsejable verla en pareja por los posibles efectos secundarios, pero lo que si es cierto es que si vas acompañado o solo, reirás y dependiendo de la lectura que hagas te quedará un regusto más cómico o amargo. Els veïns de dalt es la comedia de la primavera y un más que notable debut teatral de Cesc Gay que espero que no sea el último. 

ELS VEÏNS DE DALT

by on 15:10
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: CESC GAY INTÉRPRETES: PERE ARQUILLUÉ, ÀGATA ROCA, NORA NAVAS y JORDI RICO DURACIÓN: 1h 20min PRODUCCIÓN: ...

Fuente: Javier Yuste (elcultural.es)

Cesc Gay (Barcelona, 1967), director de películas como Krámpack, En la ciudado la coral Una pistola en cada mano, debuta hoy en los escenarios con Los vecinos de arriba, una obra que ha escrito y dirige en el Teatro Romea. La obra una comedia que reflexiona sobre la vida en pareja y la sexualidad a través de dos parejas que viven en un mismo edificio. Un texto en el que Cesc Gay toca con ironía y humor temas como la convivencia, la valentía, el sexo, el amor y la apariencia. El reparto lo completan Àgata Roca, Pere Arquillué, Nora Navas y Jordi Rico.

¿Desde cuándo tenía en la cabeza la idea de estrenar una obra de teatro?
Lo que ocurre es que uno con el tiempo acumula material, texto e ideas para películas. Esta historia, no sé porqué, me pareció que nunca iba a acabar estrenándose en una pantalla de cine. De ahí me vino la idea de desarrollarla para teatro que era algo que siempre había tenido en la cabeza. Además siempre me ha apetecido dirigir teatro, tenía ese gusanillo.

¿Por qué pensaba que no era material para el cine y sí para el teatro?
Los vecinos de arriba tiene un nivel de comedia que no había trabajado en mis películas. Es una comedia pura y dura, muy rápida, muy ácida, muy divertida, con un tempo que no ha sido el que ha formado parte de mi cine de una manera natural. En el fondo me pareció que tenía algo más adecuado para un escenario y de ahí partió la premisa. También es cierto que hacia tiempo que estaba buscando algo para escribir teatro. Y cuando di con esta idea me decidí a dar el salto.

¿Y dónde encontró la idea que dio origen a la obra?
La obra surgió a partir de una anécdota con unos vecinos que hacían ruidos bastante subidos de tono, algo que nos puede pasar a cualquiera. A partir de ahí desarrollé una historia sobre la pareja y sobre los excesivos conflictos, peleas y tensiones que acarrea. En una relación somos capaces de lo mejor y de lo peor y al final, más allá de las broncas, no pasa nada... aunque las peleas hayan sido monumentales. Es una forma de funcionar que tienen todas las parejas y que creo que es necesaria. La anécdota de los vecinos es solo la espoleta o la chispa que enciende la discusión de esta pareja.

¿Cuál es la clave de la obra?
El humor, que se construye a partir de la perplejidad y que genera a su vez la pausa, que genera a su vez el silencio... Me gusta mucho el humor que genera cierta seriedad en las personajes. En este sentido hay mucha ironía. La obra está muy interpretada desde la perplejidad que genera ese humor. También es una obra verbalmente muy agresiva. Pero yo me he divertido mucho. El teatro te permite volar un poco más allá del cine, esta en un lugar menos realista y en ese cambio de marcha he disfrutado.

¿Cómo se han desarrollado los ensayos? ¿Ha sido muy diferente del proceso que sigue en sus películas?
Sí. Las películas requieren, más que ensayos, una puesta a punto que consiste en encontrar y entender entre el actor y el director lo que se quiere hacer. Se trata de colocarnos bien en la parrilla de salida pero es en el rodaje donde uno prueba todo tipo de cosas. En cambio en el teatro el proceso de ensayo es más intenso. En este caso hemos estado cinco o seis semanas dándole forma a la obra entre todos. Ahora yo ya me voy y dejo el teatro en sus manos.

¿Cómo cree que va a llevar las representaciones cuando está acostumbrado a tenerlo todos marcado delante de la cámara?
Pues lo llevo fatal, la verdad. No creo que vea muchas, te pone en una tensión muy curiosa. También lo disfrutas mucho porque cada día es distinto. Una comedia necesita la interacción del público y cada público y cada pase es distinto... Es ciertamente una tensión diferente a lo que significa ver tu material en el cine.

Está estos días inmerso en la post-producción de una película, Truman. ¿Qué podemos esperar de ella?
Es una película que se va a estrenar después del verano y está protagonizada por Ricardo Darín y Javier Cámara. Estoy empezando a poder hablar de Truman ahora que terminó el rodaje y es una película sobre la amistad en tiempos difíciles porque el personaje de Ricardo padece una enfermedad. Son cuatro días entre dos amigos y una forma de abordar situaciones dramáticas de la vida desde una perspectiva distinta, con humor incluso. Nos ha salido una película muy emotiva y estamos muy contentos.

¿Cómo ves la situación de la cultura?
Hay que apretarse el cinturón. Nos ponen las cosa difíciles pero, para bien o para mal, los que nos dedicamos a esto ni sabemos dedicarnos a otra cosa ni queremos. Espero que esto termine pronto y se acabe toda esta absurda e ilógica política cultural que hay en este país.
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
La directora Carme Portaceli feia dos anys que perseguia la manera d'estrenar Krum (la crosta) en català. L'obra de l'autor israelià més controvertit, Hanoch Levin, parla de personatges perdedors que remeten als còmics de Makinavaja, a la qual cosa s'ha de sumar “l'alçada poètica de Txékhov”, comenta la directora. Avui s'estrena al Mercat de les Flors. S'hi estarà fins dissabte. Afortunadament, aquesta peça, protagonitzada per Pere Arquillué i amb una desena d'actors contrastats acompanyant-lo, farà estada al Lliure, el curs vinent. És la mateixa operació d'un altre drama sublim que va defensar Portaceli: La nostra classe, del polonès Tadeusz Slobodzianek (Grec, 2011).
Per la directora, l'autor, que va morir als 55 anys amb 75 obres escrites, és un “Lorca israelià”. Tot i això, els personatges són universals. No apareix per enlloc el rerefons polític tan marcat entre palestins i israelians. Es parla d'un escriptor frustrat que no aconsegueix publicar el primer llibre. El Crosta torna a casa per mirar d'explicar la història de la seva vida. No ha fet res de bo durant anys. I tot sembla indicar que els seus companys de barri tampoc han millorat, ni hi ha indicis de canvi. Aclaparadorament nihilista. La peça imagina que el retrobament es produeix al cap del Crosta.

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Borja Sitjà és el primer gestor cultural que assumeix la direcció del Romea, després d'una dècada llarga de la gestió de Focus. Sitjà, exdirector del Festival Grec, entre moltes altres direccions de risc, manté les accions paral·leles al vestíbul o en espais entorn de la sala (que es va inventar l'anterior director artístic, Julio Manrique); recupera el valor del teatre internacional (que va poder segellar Calixto Bieito durant el seu llarg mandat) després que l'operació Barcelona International Theater (BIT) naufragués a conseqüència de les retallades; també s'associa amb Viu el Teatre i Taller de Músics per recuperar la programació familiar dels anys 80 del Romea, que l'any passat va celebrar 150 anys i que és la sala no lírica degana de Barcelona.
El Romea prepara un cartell de profunda intensitat. Perquè les seves propostes són molt solvents o amb una notable capacitat de persuasió. Obrirà a mitjans de setembre amb Des de Berlín (L.R.), un sentit homenatge de Lou Reed que pareix del disc homònim i amb l'escriptura de Juan Villoro, Juan Cabestany i Pau Miró. Andrés Lima dirigeix Pablo Derqui i Nathalie Poza, “el projecte més emocionant de la meva vida”, rematava ella.
Abel Folk proposa una versió teatral de la novel·la L'última trobada, de Sándor Marai. Es tracta d'una adaptació que, adverteix l'actor, director i coproductor, ha tingut clamorosos èxits “i clamorosos no èxits”. Pentación Espectáculos serà per Nadal amb En el estanque dorado, d'Ernest Thompson, amb Lola Herrera i Héctor Alterio liderant el repartiment. Sergi Belbel torna al Romea amb Fedra, protagonitzat per Emma Vilarasau (acompanyada de Lluís Soler i Jordi Banacolocha). Belbel va fer la tesina de filologia francesa traduint aquesta peça en alexandrins catalans.
El Romea també incita al debut teatral del director de cine Cesc Gay. Els veïns de dalt és una comèdia amb molta relació de parella, habitual en la filmografia de Gay però amb un ritme i un to molt diferent, cosa que li va fer veure que “era més apropiada per al teatre que per al cine”. Àgata Roca, Pere Arquillué, Nora Navas i Jordi Rico són els quatre actors d'una comèdia àcida. El darrer títol de la programació anunciat és Entremeses, breus relats de Cervantes que José Luis Gómez ja va utilitzar per inaugurar el Teatro de la Abadía i que ara reprèn amb un repartiment jove, novament.
Sitjà té clar que aconseguir la projecció internacional al Romea no és suficient programant espectacles més enllà de les fronteres de prestigi, “això es resol amb bon gust i un talonari”. Romea serà internacional perquè aconseguirà coproduir espectacles propis perquè viatgin més enllà. Sitjà vol que les estrenes al Romea estiguin marcades en vermell a les agendes dels principals programadors internacionals. Per això confia en crear una nova aliança amb teatres com l'Odeón de París, l'Stabile de Nàpols, La Abadía de Madrid o el Nationale de Brussel·les per guanyar un projecte europeu, afegint-se a un projecte similar al de Cities on Stage, en el qual van participar teatres d'una dimensió i concepció similar a la del Romea; “el teatre privat més públic”, segons paraules del mateix Sitjà. Per ara, hi ha previstos tres espectacles que es podran veure a partir del juny; probablement, Fiona Shaw representarà The rime of the Ancient Mariner, un títol que ha segellat èxits a Londres Epidaure i Nova York. També es portarà La nit de Helver, interpretada per una actriu habitual en els films de Kosturica, que coprodueix l'espectacle. Finalment, Patti Smith parlarà, cantarà i llegirà Virginia Woolf.
I els solos?
Probablement, la primera gran aportació de Sitjà en la programació del Romea sigui Solos, una sèrie de 20 vetllades, els dilluns, on actors, directors i escriptors (destaca Juan Villoro i el crític Marcos Ordóñez) comparteixin fins a 60 minuts per destapar-se en algun fet que mai havien presentat abans. Per exemple, Xavier Albertí diu que explicarà la seva aventura al servei militar acompanyat d'un piano! Sitjà reivindica que el teatre només és possible amb artistes i per això els cedeix l'espai. Seran accions que s'aniran alternant amb el que segueixi programant la Fundació Romea.
La marca Viu el Teatre ja va normalitzar el teatre familiar els dissabtes a la tarda a l'antic teatre del CCCB. Ara planteja un programa al Romea en què s'hi pot veure el musical Patatu (a partir d'un personatge creat per l'actriu Àngels Bassas, fa uns anys vinculada a la companyia Romea de Bieito). També hi haurà elPerduts a la Viquipèdia, un divertit viatge per dins d'Internet, que es va estrenar al Grec de l'any passat. Completen el programa Els secrets de mr. Stromboli (la versió sala de l'espectacle de carrer inaugurat a la Mostra d'Igualada)i El venedor d'històries, del cantaire i músic Ireneu Tranis. Per a la iniciació a la música, se signa un programa i un cicle escolar amb Taller de Músics.
Finalment, l'Offside. Sitjà confia que hi poden haver fins a quatre propostes. Arrencarà a l'octubre amb unMinimacbeth, que serà l'aportació al Festival Shakespeare, que torna al Raval a la tardor.

Martínez: “Cal un terratrèmol”

Daniel Martínez, president del grup Focus, apel·la al terratrèmol per recuperar els ànims en els espectadors. Tot i que el Romea sigui de les poques places que ha mantingut el tipus en la cartellera de Barcelona (1,4 milions de recaptació, 60% d'ocupació), ja es detecta que la temporada 13/14 no haurà pogut recuperar el mig milió d'espectadors
perduts del curs 12/13.
Daniel Martínez, que els darrers mesos s'ha desvinculat de la presidència d'Adetca (Associació d'empresaris de teatre de Catalunya i també de la Faeteda (l'entitat de productors estatal) admet
la seva derrota: no ha sabut convèncer el ministre d'Hisenda del mal que està infringint l'IVA cultural al 21%. Només aspira ara que sigui la gent la que s'adoni de qui és el responsable de la desfeta cultural. Els productors han hagut d'assumir l'IVA que no pagaven els espectadors i
això ha implicat que es redueixi la seva capacitat de producció. Focus, que habitualment produïa una dotzena d'espectacles per temporada, s'ha vist forçada a produir-ne fins a 15. No hi ha gires, però tampoc suficient producte de qualitat que giri.

El Romea refà ponts

by on 15:42
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Borja Sitjà és el primer gestor cultural que assumeix la direcció del Romea, després d'una ...
Font: Laura Serra (ara.cat)

Pere Arquillué (Terrassa, 1967) és un dels grans actors de l'escena catalana. Dimarts vinent torna a La Villarroel amb Primer amor, de Samuel Beckett, un espectacle estrenat al festival Grec del 2010 que li va valer l'elogi unànime de la crítica i els principals reconeixements oficials.
Acaba de fer l'heroi romàntic Cyrano de Bergerac i ara es posa en la pell de l'antiheroi antiromàntic de Beckett. ¿Alguna conclusió definitiva sobre l'amor?
En el fons estàs parlant del mateix des de dos punts de vista diferents. Però em sembla que a una conclusió no hi he arribat ni jo ni ningú! És molt complex: tants caps, tants barrets. La conclusió és que l'amor és vital i necessari, perquè per als dos personatges és una cosa amb què no compten i, en canvi, és el motor que els empeny. Aquesta paraula tan gastada que és amor forma part de l'home intrínsecament... però segurament hauríem de fer una mescla entre l'amor sentimental i la realitat.
El seu personatge viu l'amor com una malaltia incòmoda.
La impossibilitat de Cyrano de poder tenir l'amor contrasta amb la visió d'aquest personatge que s'acosta a l'amor perquè li marxi. Quan n'està separat no deixa de pensar en ella, i quan entra per primer cop al seu pis, ja l'estima una mica menys. Tots ens n'anem a dormir molt enamorats però l'endemà al matí ens aixequem amb aquells cabells...
Primer amor , juntament amb un text excepcional, sorprèn el seu acurat treball gestual.
Vam anar a buscar una manera d'enfocar Beckett i una posada en escena des d'una mirada i uns registres que no s'associessin a mi. És veritat que vam treballar molt la fisicitat. I ja pateixo ara, perquè em llevo baldat. Tinc un problema, que és una virtut, i és que de tots els muntatges que he fet últimament m'aixeco baldat: de Qui té por de Virginia Woolf? , de Cyrano i d'aquest, que sembla més senzill, perquè és una hora i estic assegut, també en surto trinxat. Tinc agulletes a l'esquena i a les cames, perquè hi ha molta tensió interna per fer arribar una cosa molt complexa de manera molt senzilla.
Vostè va ser el responsable d'aixecar aquest espectacle fa tres anys. Li va costar? D'entrada no és precisament popular: un monòleg, un vagabund, un home torturat...
Exacte, però en aquell moment va ser molt fàcil. Tres anys enrere, avui no sé si seria tan senzill. Em vaig enamorar del text i em van venir moltes ganes de dir-lo. Tothom s'hi va apuntar i va anar tot molt rodat. El vam muntar sense cap pretensió, no esperàvem que vingués ningú, o poca gent. I va espetegar com va espetegar.
Èxit de crítica, Premi Nacional, premi Ciutat de Barcelona i premi Butaca. Creu que és el seu cim actoral?
No, no, però em vaig fent gran, he arribat a la maduresa com a persona i ara porto una motxilla considerable. Els peus estan una mica més gastats perquè he fet quilòmetres, però també tinc més experiència. El que és bonic d'aquest ofici és anar-te redescobrint quan et fas gran. És evident que no puc fer papers de galantet jove, no toca, però jo em sentia més bon actor quan tenia 20 anys que ara. Era un inconscient i em pensava que era el millor del món. L'edat et dóna consciència que és un camí que no s'acaba mai, i és la gràcia. De tant en tant et trobes una font, com ara, beus aigua i et diuen guapo, i has d'agafar una cantimplora d'aigua i continuar tirant.
Beckett era un repte personal?
Els actors hem d'anar amb la cremallera emocional sempre abaixada. I aquí ho permet: despullar-se a nivell tècnic i emocional. Si has treballat molt, arriba un punt de la vida que potser no n'ets gaire conscient però notes que tens ganes de posar-te a prova, treure't els prejudicis que tens de tu mateix i treure't el pudor, perquè sortir en calçotets a una edat implica certes coses. Fins i tot un director espanyol, quan li vaig dir que faria Primer amor , em va dir: "Tu no tens perfil beckettià". I no volia descobrir la sopa d'all però, carai, i per què no puc fer Beckett, jo?


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Va acceptar el repte d'interpretar Cyrano després de Flotats. Havien passat 28 anys i ningú s'hi havia atrevit. Pere Arquillué, però, ha construït un personatge “des de la seva manera de respirar”. Des de divendres passat torna a estar a la Biblioteca de Catalunya.
Flotats li va recomanar algun passatge. Li va fer cas?
El personatge de Cyrano dóna molt més joc del que pugui semblar. Ell em deia que fes in crescendo el soliloqui del No, gràcies perquè rutllés, i jo l'he acabat fent al revés. Era un consell de mestre, però me'l vaig perdre a certa distància perquè el personatge exigeix posar molt del que ets tu. Cal omplir-lo de la teva mirada al món, la teva respiració. Jo el volia fer més humà, no tan heroic.
Amb aquesta obra hi ha dies que s'ha quedat sense veu i s'ha trencat un menisc. Tan exigent és?
És molt enèrgic, sí. Ara bé, ja tinc una edat i tot acaba passant factura. Actuar a sobre de sorra és inestable, però també hi dóna textura. El teatre exigeix molt. Quan era al Lliure, amb la companyia de Rigola, vaig fer molt training amb cinc obres en repertori, en català i castellà, actuant per tot arreu. Fèiem quinze dies de festa a l'estiu i una setmana per Nadal. Va ser una època dura que estimo molt.
Encara surt la seva veu per recordar que apaguem els mòbils al Lliure!
Els he dit mil cops que la treguin! [riu]. Només ho feien quan hi actuava. Quedava estrany sentir la meva veu si després jo era Ricard III! Ara les coses han canviat. Jo sóc un freelance que treballa amb molts directors. Estic al mig del camí: tinc molta feina per fer, però porto una motxilla d'experiència i de teatre vist per tot el món.
Com és això d'actuar amb la filla [Emma Arquillué]?
És una contradicció positiva. La idea va sortir de broma parlant amb Broggi. M'agrada per allò de la tradició familiar d'actors: poder ser al costat d'algú que has vist néixer és entendridor. Però també m'agradaria que ella estudiés més, que no es posés a actuar tan de pressa. Per fer teatre s'ha d'haver viscut més. Però es fa amb bona intenció.
Diuen que, quan han fet la versió en castellà, han entès millor el text encara.
Sí, és veritat, són matisos que notem els actors i que ajuden a completar la interpretació. El meu personatge viu emocions. Jo, com a Pere, també. El que em passava és que en castellà m'emocionava en passatges diferents dels catalans. Eren cites que passaves per alt fins llavors. La llengua té molta potència, i més quan es fa teatre en vers.
Fan mandra les reposicions? Tornarà també amb Primer amor a la Villarroel...
Tornar amb Cyrano a la Biblioteca visualitza el final de l'espectacle. Si fos convencional potser no caldria tornar on vam néixer, però és que és un espai especial. Pel que fa a Primer amor, quan el vam fer només es va veure quinze dies a Barcelona. Jo buscava un registre nou, no buscàvem ni públic, tot i que va omplir. Era un monòleg de Beckett i li vam donar una lectura arriscada, que va agradar.
Hi ha massa reposicions. No es vol arriscar com fa uns anys?
No estem per aixecar tantes produccions. És bo donar vida a allò que està contrastat. El panorama cultural és desolador, estem fotuts.
Les ganes de treballar fa que hi hagi més títols, però que durin menys encara, paradoxalment.
Si duren poc és perquè la gent no va al teatre. Les produccions són molt justes, també. La pujada de l'IVA s'ha notat massa. Ara, hi ha algunes obres que van bé, però són moltes menys que l'any passat. Això està esmorteint el teixit teatral del país.


Font: ACN via ara.cat
Els teatres Metropol i Tarragona de Tarragona oferiran una primera programació conjunta amb una vintena d'espectacles i 140 activitats a partir del 7 de març fins el juny. La incorporació del teatre Tarragona permet oferir espectacles de grans dimensions com és l'òpera 'La Traviata', de Giuseppe Verdi, mentre que el Metropol acollirà espectacles d'èxit a Barcelona 'Adreça desconeguda', amb Lluís Homar i Eduard Fernández. Amb aquesta unió l'Ajuntament de Tarragona pretén oferir a la ciutat una programació cultural més àmplia.
La nova programació dels dos teatres municipals arrenca amb 'Cyrano de Bergerac', protagonitzat per Pere Arquillué, seguida d'un altre clàssic, 'No et vesteixis per sopar' i 'El Nom', amb Joel Joan. La programació també inclou el show del Mag Lari, el monòleg del Santi Millán i l'actuació de Pitingo. També es podran veure nombrosos actes de dansa i música com són el Ballet de Víctor Ullate, 'Una ciudad encendida' de Danza Mobile, 'Cube' de Kulbik Dance Company, així com 'els concerts de les Bandes', la 'Passió segons Sant Joan' de Bach o l'actuació de Gossos, que presentaran nou disc. 
El total de 140 actes que es realitzaran durant els mesos de març a juny als teatres de la ciutat, s'organitzen amb la implicació de més de 50 entitats, com són Els Dimarts Musicals, Escena Tarragona, la Mostra de Teatre Jove, el Festival Eclèctic.


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
A l'ensopegada general de l'increment de l'IVA cal afegir la sotragada de mitja dotzena d'actors que han hagut d'abandonar un muntatge per una lesió temporal. És evident que l'actuació en directe porta intrínsec aquest risc, però també és cert que mai com en aquests mesos s'han multiplicat unes baixes laborals que, d'altra banda, s'han produït majoritàriament fora d'escena. Aquesta és una llista prou representativa d'aquests mesos horribilis de l'escenari català.
La primera baixa sonada va ser la d'Anna Lizaran. Unes molèsties li feien impossible assumir un paper monstruosament gegantí com el de Valère a La Bête. Va agafar la baixa, pocs dies abans de l'estrena, que es va haver d'ajornar tres setmanes perquè Jordi Bosch la substituís. Es va estudiar fer un canvi de papers dins de la companyia per provar de reduir l'endarreriment de les funcions. Es va descartar. Bosch es va presentar aclarint que quan Lizaran es recuperés, recuperaria el seu lloc protagonista. En realitat, el canvi de repartiment va implicar també una reducció de la gira, ja que Bosch no va voler faltar al compromís de l'espectacle, en el qual ja estava contractat. Lizaran té emparaulat, com a mínim, un altre gran projecte, amb dramatúrgia de Pau Miró al Teatre Lliure. Ja quan es va presentar, no tenia data reservada.
Maife Gil lluïa un paper protagonista a la comèdia sentimental Noies de calendari. Quan feia poques setmanes que estava en cartell, es va fer mal al peu i va ser impossible seguir amb la representació. Va cobrir la baixa Carme Balagué. L'obra aspirava a fer estada fins a passar el Nadal al Poliorama. Finalment, tampoc acompanyaven les dades a taquilla i es va haver de retirar a finals de novembre.
Sol Picó tenia una temporada prometedora a Barcelona. Perquè presentava al TNC l'espectacle Memòries d'una peça (estrenat a Temporada Alta aquesta tardor) i repescava El llac de les mosques al Romea. Una lesió al menisc de la mateixa ballarina el mateix dia de l'estrena a Salt ha implicat l'anul·lació de funcions del Romea. Probablement, sí que es pugui mantenir la funció al TNC (del 4 al 14 de juliol).
Pere Arquillué es va trencar el menisc coincidint amb l'estrena de Cyrano al Centro Dramático Nacional. Simplement, es va endarrerir l'estrena un dia. Ara, l'actor haurà de trobar alguna temporada per fer-se una operació abans que la lesió esdevingui crònica. Sí que ha estat definitiva la lesió de Rosa Raluy. En el pont de desembre va caure en plena actuació i es va trencar tíbia i peroné. Debutava en el seu exercici aeri en tela de seda.
També en el camp del circ s'ha produït l'última baixa laboral coneguda. Es tracta de Jeremias Faganel, que es va lesionar a l'esquena mentre practicava a la perxa xinesa, pocs dies abans de l'estrena. La troupe d'El dorado va decidir mantenir totes les funcions, tot i que rebaixant l'exigència física a aquest acròbata, endarrerint l'estrena oficial una setmana. A partir del 21 de desembre ja es representa l'espectacle amb tots els exercicis acrobàtics previstos. La temporada s'acabarà el 13 de gener. També ha causat baixa al Romea Forests, a causa d'una baixa imprevista d'una actriu anglesa. Estrenada a Birmingham, ha fet una única funció a Catalunya. L'entrada al Romea ja va ser in extremis. Ara, s'ha descartat pel cost que significaria repetir assajos amb una nova actriu que la substituís.
L'única alta
L'any passat, l'única baixa va ser la de Francesc Orella. Pocs dies abans de l'estrena d'Hedda Gabler va relliscar a l'estació de Valldoreix i es va trencar el peu. El va substituir el director, David Selvas. Ara Orella està en forma. De fet, aquesta és la seva temporada al Lliure: va encadenant una producció darrere l'altra. De fet, tindrà el privilegi de poder representar el paper d'Hedda Gabler, ja que gràcies a l'èxit de l'any passat, es va decidir reprogramar.

Si un actor es cura, no recupera el seu lloc titular

La tradició marca que si algun actor o actriu en substitueix un altre per qualsevol raó, aquest manté el seu nou paper fins que la producció continuï viva. Per això s'entenen les dèries dels artistes a cuidar-se molt, sobretot quan tenen un repte a escena. Si els intèrprets que tenen papers protagonistes no solen trigar a tenir una nova oportunitat, molt més difícil és recuperar el lideratge en les proves de càsting per als personatges secundaris. Per això, és doblement dolorós haver de deixar una producció per una lesió fortuïta.
En el cas de les actrius, sempre han considerat una raó d'arraconament la seva maternitat. L'excepció són actrius com ara les de T de Teatre, que, empresàries i actrius alhora, van saber donar-se temps i substitucions per poder afrontar els naixements dels seus fills, durant uns quants anys. Les gires no afluixaven; les substitucions no eren gens traumàtiques.
De substituts que han quedat per sempre, n'hi ha un bon grapat. Un dels més sonats és Paco Mir. En els inicis de Tricicle, Joan Gràcia i Carles Sans van necessitar un substitut, perquè el tercer membre del grup els va deixar a l'estacada pocs dies abans d'un festival de mim. Necessitaven un recanvi. Sans coneixia un company. Gràcia proposava Mir. Primer Sans va trucar al seu amic. Comunicava. Van anar a l'altra opció. Mir era a casa. I ara és Tricicle indiscutible.


Font: www.elperiodico.cat

L'obra Cyrano de Bergeracde la productora barcelonina La Perla 29, farà temporada a Madrid del 30 de novembre al 6 de gener al Centro Dramático Nacional. Després de la seva brillant estrena a la Biblioteca de Catalunya, el clàssic d'Edmond Rostand que ha dirigit Oriol Broggi i ha interpretat Pere Arquillué farà una gira catalana i posteriorment s'instal·larà al Teatro Valle-Inclán de la capital espanyola.


En vista de l'èxit, la productora també ha decidit reposar el muntatge la temporada que ve, del 5 de març al 7 d'abril, a la nau gòtica de la biblioteca on s'ha estrenat. Amb 'Cyrano' s'ha produït un fenomen similar al viscut aquest mateix curs teatral amb Incendis, una altra producció de la companyia que comanda Broggi, que ha triomfat al Romea i on tornarà el pròxim Nadal.
Dintre d'aquesta segura aposta per muntatges d'èxit, La Perla 29 també ha programat un altre dels seus muntatges més aclamats, Llums de bohèmia, per obrir la temporada el pròxim mes de setembre a la seva seu de la biblioteca. L'adaptació de l'obra de Valle-Inclán, Oriol va triomfar en l'edició del Grec 2011 amb la direcció d'Oriol Broggi i Lluís Soler en el paper de Max Estrella.


TEXT: EDMOND ROSTAND
TRADUCCIÓ: XAVIER BRU DE SALA
DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI
INTÈRPRETS: PERE ARQUILLUÉ, MARTA BETRIU, BERNAT QUINTANA, RAMON VILA, JORDI FIGUERAS, BABOU CHAM, ISAAC MORERA, PAU VINYALS, ANDREA PORTELLA, EMMA ARQUILLUÉ
PRODUCCIÓ: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA


Cyrano és màgia, la que envolta qualsevol espectacle de la Biblioteca, aquell petit espai ple de sorra que s’ha convertit en una de les millors sales teatrals de Barcelona. Cyrano ha deixat el dramatisme que regia muntatges anteriors i s’ha passat a la comèdia, i funciona, fins i tot millor que el drama. Malgrat que l’escena més espectacular de totes estigui més propera al drama. I em refereixo quan Cyrano ajuda a Cristià a conquistar a Rosaura en sota d’aquella finestra, convertida en torre per l’ocasió.

Màgia és també el joc de llums i ombres que ens proposa un cop més un muntatge de la companyia LaPerla29, però en aquest cas accentuat fins arribar a l’extrem. Hi ha moments que ni tans sols es percep la cara dels actors i quedem a expenses de la sonoritat de les paraules.

Tenint en compte que no puc comparar aquest Cyrano amb el del Flotats ja que no el vaig veure, el Pere Arquillué brilla entre les ombres de la Biblioteca. Mesurat, còmic, enginyós, totes les necessitats que durant dos hores i mitja de funció requereix el personatge, ell se les aporta. Llàstima que la seva partenaire, Marta Betriu (Rosaura) no sàpiga aprofitar-les i convertir-les en llum també pel seu personatge, al que li manca força i li sobra delicadesa.

Deixat de banda l’anècdota del nas, al que tots els periodistes s’han agafat per titular crònica rera crònica, el Cyrano de l’Arquillué ja ha passat a la història. I és, sense dubte, un dels muntatge més ben aconseguits de la temporada. Perquè un cop més es demostra que una bona història, un bon repartiment i la màgia del teatre es suficient per meravellar a públic i crítica. Però no us quedeu enlluernats i aneu a viure-la en directe a la Biblioteca. Molt millor!

CYRANO DE BERGERAC

by on 16:18
TEXT: EDMOND ROSTAND TRADUCCIÓ: XAVIER BRU DE SALA DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI INTÈRPRETS: PERE ARQUILLUÉ, MARTA BETRIU, BERNAT QUINTA...


Io tocco i miei nemici col naso e con la spada,/ Ma in questa vita oggi non trovo più la strada”. Taral·lejo el Cirano de Francesco Giuccini al bar El Jardí als jardins de l’antic hospital de la Santa Creu quan apareix un cadet de la Gascunya per anunciar que Cyrano de Bergerac està al caure. Emma Arquillué, que fa el paper de cadet en el muntatge d’Oriol Broggi i La Perla29 que protagonitza el seu pare, Pere Arquillué, s’ha avançat mentre el seu progenitor aparca. És una jove molt atractiva a qui recordo llençant estocades amb molt bona planta i passant-s’ho d’allò més bé sota la mirada atenta de la seva mare i la seva germana bessona la nit de l’estrena del Cyrano la setmana passada. Finalment arriba Pere Arquillué disculpant-se perquè el trajecte Matadepera (on viu)-Raval no és fàcil. El fotògraf li dóna una espasa com si fos el més natural del món i l’actor se’n va al claustre, acer en mà. Quan torna està acalorat i pren de grat una coca-cola light mentre s’encén un cigarret.
“Estrenar i que hagi anat tan bé m’ha tret un pes de sobre, teníem molta pressió, pel precedent de Flotats, tot i que de fet gairebé ningú dels qui avui tenen menys de 47 anys n’han vist el seu. Encara no ha vingut, però ens va prometre que ho faria. Li va fer molta il·lusió que muntéssim el Cyrano. A mi m’agrada sentir-me un esglaó en la mateixa cadena de la tradició teatral del país”. Arquillué està content perquè li ha sortit el Cyrano que volia, vital, directe, terrenal, proper al propi actor. “Amb un sentit de l’humor que és el meu”. Amb molt de sentiment també. “No he tingut cap mena de pudor per posar-hi l’ànima. Ploro cada vegada, en un assaig fins i tot em vaig haver d’aturar, i mira que el text és naïf!”. Està encantat amb Cyrano, “un heroi romàntic que viu i es mor espasa en mà!”. Pensa que el secret està en “posar-se al servei del text” i en “ser honest amb cada moment pel qual travesses amb el personatge”, en “no fer l’actor”. Explica que ell no és molt de Mètode. “Passo per la situació i ja en tinc prou”. Agraeix molt la llibertat que li ha donat Broggi. “M’he sentit molt acompanyat però a la vegada m’ha deixat fer el meu Cyrano, trobar-lo en el meu interior. La meva dona diu que hi ha molt de Cyrano en mi”.
Dir tota aquesta quantitat de text... “No és complicat, el vers se t’emporta molt. Els registres de les meves tirades són molt diferents, una muntanya russa emocional, i això ajuda, no com en un Ibsen on tot és molt igual; el del dol rimat molt enèrgic, el del “no, gràcies”, molt moral, el del balcó molt emotiu; el final et demana ser un autènticmattatore, tipus el meu admirat Gassman. Però la funció és molt dura físicament, perdo dos quilos cada dia, gairebé tot aigua”. O sigui, que s’ha d’estar en forma per fer el Cyrano! “Per fer teatre en general la salut és bàsica. I jo estic bastant espatllat, de carrosseria, un tendó trencat —me’l vaig trencar fent el Platonov, on també vaig tenir una pancreatitis i vaig sortir del teatre portat com un torero ferit—, epicondilitis, per la lluita amb espases...”. M’interesso pel seu colze de tennista, que és una dolència que arrosseguem molts dels qui practiquem l’esgrima. “És de l’entusiasme, pel gest de cop d’espasa. El Cyrano demana molta energia, amb i sense espasa. Desgraciadament, en teatre quan has madurat com a actor et falla el físic, ens passa a tots excepte a Martin Wutke que no sé per què aguanta el condemnat. Per sort la meva dona és molt bona fisioterapeuta”.
Observa una relació entre Cyrano i Shakespeare, de qui ha fet tantes obres. “Shakespeare és més gran, Cyrano més filigrana, però veus semblances en les trames, sobretot en les comèdies de l’anglès”. S’està acostumant al nas, que és “una màscara collonuda, no necessites res més”: cada vegada hi pensa menys. Diu que li és difícil descriure’s com a actor. “Em pressento però no em veig. Em limito a fer-ho, a actuar, per mi és un joc en primer grau. Li trec la part més analítica. Sóc un actor de sentit comú”.
Del panorama teatral diu que està “fotut, com tot”. “La gent omple teatres però només alguns, és molt selectiva, va a preu fet i això està matant la diversitat. El sector mitjà de la professió ho està passant malament i ho passarà pitjor”.
Què pensa de la fama que li ha donat la televisió? “En general és positiva. El Comte Arnau va ser delicat, perillós, però em vaig tallar els cabells i es va acabar. La gent de fet no em molesta molt pel carrer. Potser per la meva cara, que sembla de pocs amics. El paper de Claudi a La Riera agrada molt. Els mal parits tenen més bona premsa”.
Font: Jacinto Antón (www.elpais.com)

Cyrano vol ser Falstaff

El nostre nou Cyrano és de Viladecavalls, tot i que va néixer a Terrassa el 1967. Hi va passar els primers anys d’una joventut rural d’“hort i vinya”, i teatre amateur. Va entrar a l’Institut del Teatre amb un magnífic examen, Joan Enric Lahosa dixit (un monòleg del Smirnoff de L’os de Txèkhov), però al cap de poc la Guàrdia Civil el va anar a buscar per pròfug. Com a excepció, el van deixar cursar els estudis mentre feia el servei d’armes. Va debutar professionalment el 1990 amb Tàlem de Sergi Belbel.
Ha treballat amb tots els grans directors catalans excepte amb Lluís Pasqual. Amb Flotats, “mestre i amic”, va actuar a Àngels a Amèrica i a La gavina. Li agradaria interpretar a Falstaff, “el gran ruc, el gran vividor. Espero tenir la circumferència necessària”, diu tocant-se la panxa. I afegeix amb un riure sota el nas: “La tindré”.