Mostrando entradas con la etiqueta Carlos Gramaje. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Carlos Gramaje. Mostrar todas las entradas



Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Esta mañana se ha presentado la nueva temporada del Teatre Eòlia bajo la conmoción de lo ocurrido el día anterior a nivel político y social, la rueda de prensa no podía empezar de otra manera, que con una contundente condena y una declaración de intenciones por parte de Rosa Galindo, directora artística del espacio: "Aunque no existiera libertad de expresión, seguiríamos haciendo teatro, político, comprometido y con humor".

Antes de dar el turno a las compañías se reafirmó en el espíritu que desde su apertura ha caracterizado a la sala del Eixample: "Seguimos apostando por intérpretes emergentes, salidos o alumnos de nuestra escuela, o también de otras escuelas de interpretación de la ciudad". Su línea de programación sigue apostando por el Teatro Necesario, aquel que engloba memoria, identidad, hechos silenciados, personas excluidas...

La temporada se abrirá el próximo fin de semana con la primera de las dos propuestas englobadas en la Mostra de Creadors/Intèrprets Emergents:

  • Un i un, no siempre son dos (Del 28 de septiembre al 1 de octubre de 2017). El trabajo de fin de carrera de Minerva Prat que ella misma define como "Creación propia, personal y emocional" y que nos habla del proceso de adaptación a la vida después de una ruptura sentimental de una pareja después de años de convivencia.

  • Entre. (Del 5 al 8 de octubre de 2017) donde el Col·lectiu Atemporal se inspira en el mito griego de Ícaro y lo traslada al paso de joven a adulto de Arnau. Aunque la vida te haga caer mil y una veces, es hora de volar.

Esta temporada, el Eòlia también busca sacar a la luz algunas obras poco o nada representadas, es el caso de El Cid de Pierre Corneille (que junto a Molière y a Racine son el tridente del neoclasicismo francés). Una pieza, dirigida por Josep Maria Vidal, en alejandrinos aparejados que supondrá el estreno de la nueva Jove Companyia de Teatre de Vers de Barcelona.

Del 25 al 29 de octubre es el turno de Federico García Lorca y La casa de Bernarda Alba de la Compañía Antzoki Teatteri. Un texto que desde ayer es más vigente que nunca, Bernarda representa como nadie la autoridad represora.



La primera semana de noviembre (Del 1 al 5) se podrá ver Invasió Subtil, un espectáculo que lleva dos temporadas de éxito en las mañanas para escuelas e institutos del Poliorama y que el Eòlia busca que llegue a un público más amplio de todas las edades. Paco Mir ha dramatizado 9 cuentos de Pere Calders, sus tres protagonistas interpretan un total de 33 personajes. Toda una tour de force!



Pero no sólo de teatro de texto vive el hombre, la Impro también estará presente en la nueva temporada del Eòlia con T.I.C.S (Secret Technology Improvisation Company) el 11 y el 12 de noviembre de la compañía Discret Impro. Un espectáculo que busca dignificar la Impro como género teatral, introduciendo al concepto de Impro las nuevas tecnologías, el público decidirá. Un dato más bien relevante: en la sala no hay cobertura.



Andrea Monje y Pablo Ley presentan 90 minutos, una versión de Alícia en el país de las maravillas (del 16 al 26 de noviembre de 2017). El mismo Ley hace doblete en las mismas fechas con el texto de Edgar Allan Poe, L'esfondrament de la casa Usher. De ambos afirma que les gusta investigar "crear cosas extrañas" y sobre todo tiene la necesidad de "abrir puertas a la nueva generación".



En la frontera entre noviembre y diciembre se presenta el primer espectáculo englobado dentro de ese Teatro Necesario, Khalid. L'heroi cosmològic (del 29 de noviembre al 2 de diciembre). Un trabajo de final de carrera que nos habla de la Guerra de Siria desde dentro.

Una de las reposiciones es Cinco Tonos de color azul que hace dos temporadas nació en La Seca Espai Brossa, más tarde recaló en la Sala Atrium y del 14 al 16 de diciembre lo acoge Eòlia dentro del Teatro Necesario. Un análisis del proceso de duelo dirigido por Paula Ribó.

Personalmente, uno de los espectáculos que más me llama la atención es Planeta Pària (del 14 al 25 de febrero), que ya se pudo ver la temporada pasada en tres funciones llenas a rebosar y que sabiamente se ha decidido recuperar.  La dirección y dramaturgia de Carla Torres nos vuelve a trasladar a la sci-fi, a un planeta donde no todo el mundo tiene su lugar garantizado, quienes no lo tienen, entre ellos los actores, tienen que concursar en un reality para conseguirlo. Según la propia Carla al escribir sus obras: "siempre me pongo en lo peor y luego vienen éstos y me dejan en rídiculo".

Coincidiendo con el Dia de la Mujer Trabajadora (¿?) llega Les associades al club dels ÚTERS PENEDITS (del 8 al 11 de marzo) también dentro del Teatro Necesario, un texto de la socióloga Corinne Maier. Todo un alegato feminista de una mujer que reflexiona de los pros y cons de haber tenido un hijo, mientras espera que su vástago salga de clase.


El último espectáculo de la temporada regular, al menos de momento es El rey de Gurugú (del 4 al 15 de abril de 2018) con dramaturgia y dirección de Ferran Joanmiquel. El texto que forma parte de la trilogía que componen La Crida y La Filla de Chagal nos traslada a la frontera Sur (Melilla) pero en vez de meterse en la piel de un inmigrante, nos encontraremos un perro. Mientras que el público seremos los inmigrantes, el perro será el encargado de explicarnos cómo será nuestra vida una vez saltada la valla. En este espectáculo ha colaborado el fotoperiodista Samuel Aranda con sus fotos.

ADEMÁS...

Además de la programación regular, Eòlia cuenta con dos ciclos ya consolidados en su programación:

  • #MondayMonday, un ciclo de conciertos teatralizados con las mejores voces del teatro musical de Catalunya. Esta temporada contará, fundamentalmente (siempre abiertos a sorpresas) a tres nombres: Carlos Gramaje (11 de diciembre de 2017), Toni Vinyals (12 de febrero de 2018) y Judith Tobella (5 de marzo del 2018). A final de temporada se celebrará el #BigMonday al Poliorama. Todos los intérpretes estarán acompañados por los finalistas de la Marató de Solistas MondayMonday.

  • #OperaGlam que busca acercar la ópera a nuevos públicos y que ha conseguido crear una cantera de artistas líricos muy jóvenes. En esta edición se busca sentir y indagar por aquellos trozos sueltos que todos escuchamos en las salas de espera de médicos diversos. Descifrar el hilo musical.

Y antes de cerrar la crónica, dos novedades a destacar:

  • Eòlia es la sala escogida por el Festival Mostra't, que organiza el Centre Cívic Parc Sandaru para mostrar la pieza ganadora (del 1 al 4 de marzo de 2018).

  • Vermut sense límits. Una muestra de piezas cortas basadas en la improvisación el 3 de diciembre, Día Internacional de las Personas con Discapacidad. Teatro como medio para mejorar la felicidad personal.

+ INFO AQUÍ




Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: Ros Ribas
Tornar a encendre la foguera d’ Incendis no és tan fàcil. I no només perquè hagin passat tres anys des de l’estrena de l’obra de Wajdi Mouawad al Teatre Romea, sinó perquè en aquesta ocasió canviarà d’espai i s’haurà d’adaptar a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya: hi haurà menys aire però més proximitat. Oriol Broggi i companyia estan reassajant per trobar de nou la fórmula justa per a un espectacle que el 2012 va colpir el públic i es va convertir en fenomen.
“Tots ho afrontem amb respecte, perquè aquesta obra és com un monstre tancat en una gàbia, com el d’ El retorn del Jedi, i el dia de l’estrena el deixen anar i comença la lluita per explicar la història -diu la protagonista, Clara Segura-. Saps que abans ja l’has guanyat, però et requereix entrenament i concentració”. “Serà una oportunitat per agafar més seguretat en els moments que t’agradaven i donar una volta més als que potser grinyolaven -continua Màrcia Cisteró-. Han passat anys, ara t’ho mires amb certa distància, i això fa que descobreixis noves coses, més matisos”. “És com si es quedés l’essència de les coses i en canvi la forma la qüestiones més”, apunta Segura.
L’oportunitat de millorar 
Nina: “Quan ets dins l’obra els arbres no et deixen veure el bosc” 
“Tornar a interpretar un personatge que ja has fet és una de les coses fantàstiques que li poden passar a un actor. Perquè quan ets dins una obra, els arbres no et deixen veure el bosc. I al cap d’un temps, tens una perspectiva més àmplia. Potser et pots veure en vídeo i pots millorar coses que des de dins no veies. És una oportunitat d’or”, admet la Nina, que a la tardor tornarà a posar-se a la pell de la protagonista de Mamma mia! i es convertirà en l’actriu de tot el món que l’ha interpretat més vegades -fins ara hi ha dedicat 7 anys i la nova producció s’allargarà fins al març del 2017-. Pere Arquillué, que de nou és Un enemic del poble al Teatre Lliure, no hi coincideix: “Jo no sóc un actor que busqui la perfecció, sinó que intento portar el personatge en el moment que estic ara, disfrutar-ho com un joc des de l’ara i l’aquí”.
Emma Vilarasau no ha recuperat cap gravació abans de tornar a enterrar-se a l’escenari del Lliure per reviure Els dies feliços, perquè en té el record molt fresc: “Si canvies algunes coses és per buscar més profunditat, més sentit, més colors, més contrastos. Hi vas posant capes i capes”. “Sí que tens la sensació que es fa un pòsit. Que és un vi reserva que si el tastes jove és bo, però millora si va madurant amb el temps”, afirma Santi Ricart, que ha tingut entre mans El principi d’Arquimedes des del 2012 al 2015, entre reposicions, gira, temporada a Madrid i pel·lícula. El vi anyenc: els actors coincideixen en la mateixa metàfora.
L’efecte del pas del temps 
Carlos Gramaje: “El cos no és igual, l’energia i la ment tampoc” 
Fa una setmana es va anunciar que el vaixell de Mar i cel tornarà a salpar a la tardor, i Carlos Gramaje serà de nou a bord. Fa 27 anys, el mateix actor va estrenar l’espectacle i el va remuntar també el 2004. Porta prop de 1.100 funcions, i és l’actor que més bolos ha fet amb Dagoll Dagom. “El cos no és igual, l’energia tampoc i la mentalitat és del tot diferent -reconeix Gramaje-. Als 24 anys era un tipus introvertit, als 40 estava en crisi i als 50 vaig més sobrat, i li dono més importància al vessant intel·lectual que a l’emocional. I això afecta a com perceps la feina. El 1988 veia el Saïd com pura passió i gaudia de la zona romàntica. La segona vegada la vaig encarar com un repte tècnic: volia posar en pràctica el que havia après. I ara ho afronto de manera pràctica, vital i laboral, gaudeixo del contingut sociopolític i històric de l’obra i em plantejo els perquès de com actua el Saïd”.
A la Nina, l’oferta de tornar a Mamma mia! li arriba més de deu anys després de la primera vegada. “Com a persona has crescut i com a actriu estàs molt més preparada. Per tant encaro el personatge d’una manera totalment diferent. Tot el que has viscut a nivell personal fa que estiguis en una altra talaia”, explica la cantant i actriu, que manté una autoexigència física i vocal de “triatleta”. També pot haver canviat l’entorn. Això és important en el cas d’ Incendis : “El tema de Síria ha esclatat més. Has vist més imatges i veus la naturalitat amb què viuen i expliquen la guerra. És terrible. Hi ha paraules que no et desmunten, si estàs avesat a la guerra”, diu Segura.
Retrobar un vell amic
Arquillué: “Com més temps xopa el teu cos un personatge, millor” 
Per a Vilarasau, revisitar la Winnie d’ Els dies feliços “és com retrobar-te amb algú que ja coneixies però que sempre t’acaba de sorprendre, perquè amb el temps que ha passat, la feina que has fet entremig i el que has viscut, de cop li trobes més coses i ella es mostra més”. La profunditat del text hi ajuda: “Beckett és un pou sense fons, perquè parla de la vida i els seus aspectes gairebé infinits, la mort, la soledat, les relacions, el record, el present, la pèrdua... La faria d’aquí deu anys i hi trobaria encara més coses que ara”, aventura Vilarasau, que va viure aquest cas amb la reposició de La infanticida (1992-2009). “Hi ha obres que podries anar fent perquè no te les acabaries mai”, diu.
Exactament això, amb les mateixes paraules, és el que va pensar Pere Arquillué quan va estrenar Primer amor (2010) amb la idea que l’acompanyés la resta de la seva carrera. “Tres anys després el personatge ja havia crescut molt. Nosaltres també creixem, jo no sóc el de l’any passat. I com més temps deixes xopar el cos del personatge, millor, sobretot si són tan amples com el doctor Stockmann, el Cyrano o el Ricard III”, diu.
Com mantenir-lo viu? 
Santi Ricart: “Com en el futbol, el públic és el dotzè jugador” 
“La repetició és el repte del teatre. Per a mi, es tracta de ser capaç de mantenir el que vas crear a partir del que et deia el director a l’assaig, i no traspassar cap línia per voler fer riure més o plorar més”, diu la Nina. “Vaig fer 2.083 funcions amb el personatge de Mamma mia! i l’assajaré per quarta vegada. Però el meu objectiu és començar el primer dia com si mai hagués pronunciat una frase de les que diré ni hagués cantat una nota de les que cantaré. Perquè vull descobrir coses noves i perquè tindré uns directors excepcionals i vull aprofitar l’oportunitat”, explica. Tot i que en el seu cas es tracta d’una franquícia internacional que copia un patró estàndard, diu que té “total llibertat per crear el personatge”, i això que Mamma mia! porta més de 50 produccions.
Qui sí que s’ha hagut d’adaptar a una màquina en funcionament és Santi Ricart, que actua a la reposició d’ Un enemic del poble, però amb un personatge diferent que la primera vegada. Va estudiar el text sol i va aprendre els moviments d’un vídeo. Però als assajos va haver d’encaixar dues realitats: “No vols imitar el que feia l’altre actor, perquè vols construir el teu personatge, amb la teva visió, però alhora has d’entrar en un engranatge sense ser una distorsió”, explica.
La clau per no mecanitzar l’acció en reposicions llargues és “fer el recorregut intern del personatge: no concentrar-te en el que diu sinó en el perquè ho diu - explica Emma Vilarasau-. Aquesta és la gran feina de l’actor, i per això el teatre vol una energia que la televisió no requereix”. Màrcia Cisteró recorre al text de Mouawad: “Té aquesta poètica, aquesta volada, que no et permet fer altra cosa que agafar el toro per les banyes cada dia”. “La paraula és la xarxa -coincideix Segura-. Quan les paraules ocupen l’espai, t’eleves una mica. És com la música en l’òpera”.
Santi Ricart defensa que la creativitat de l’actor no s’acaba amb els assajos: “És com dir-li a un jugador de futbol si s’ho passa més bé entrenant o jugant. Són dos processos diferents. La creació és fragmentada i, quan tens el tot, és quan comença el partit i has de sortir a jugar. I, com en el futbol, el públic és el dotzè jugador”. Arquillué encara va més enllà: “Tot i que encara tinc pors, m’agrada deixar camins oberts als assajos per acabar d’afinar davant del públic, en funció de com respira. Perquè el més important de tot és que el teatre sigui viu”.
El retorn dels èxits, una nova constant
És inevitable lligar el nou hàbit de fer reposicions dels èxits de la temporada de manera sistemàtica a la crisi de públic que ha patit el teatre des de la temporada 2012-13. Però, d’altra banda, és una manera de treure el màxim rendiment de les produccions. “Té sentit reposar coses que han sigut importants i a les quals el públic i la crítica s’ha abocat”, diu Màrcia Cisteró. Ja s’han anunciat algunes reposicions per a la temporada que ve: tornen Mar i cel a l’octubre al Victòria i Mamma Mia! el 26 de novembre al Tívoli. Llavors Els veïns de dalt s’instal·laran dos mesos al Romea, mentre que al Lliure torna El rei Lear i El curiós incident del gos a mitjanit.