Mostrando entradas con la etiqueta Magda Puyo. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Magda Puyo. Mostrar todas las entradas


TEXTO: LARS NORÉN
TRADUCIÓN: JOAN CASAS y CAROLINA MORENO
DIRECCIÓN: MAGDA PUYO
INTÉRPRETES: NAO ALBET, MANEL BARCELÓ y MARIA RODRÍGUEZ
DURACIÓN: 1h 40min
FOTOGRAFIA: MAY ZIRCUS
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y VELVET EVENTS
SALA PETITA (TNC)

Hay novelas que dejas a la mitad porque parecen pescadillas que se muerden la cola de la cantidad de veces que repiten la misma historia. Algo parecido le pasa a El coratge de matar, el 80% de la obra es un giro sobre el mismo eje que no nos lleva a ninguna parte, más allá del inicio de un más que notable aburrimiento. Y siento la expresión, no hay nada peor que aburrirse en una platea, al menos para mí. 

Al dramaturgo sueco Lars Norén le descubrí hace unas temporadas en el Versus Teatre, donde una jovencísima compañía representaba Kyla, un texto sobre la immigración, la juventud y la violencia que ponía los pelos de punta. Angustía, sensación de ahogo es lo que buscava en esta nueva obra del autor sueco, pero nada parecido es lo que encontré. 

El coratge de matar habla de las relaciones familiares, más concretamente las de un padre y su hijo. El padre, un sensacional Manel Barceló, que se ha quedado víudo, al que la pensión no le llega para vivir y que se intenta refugiar en un inexistente cariño por su hijo. A medio camino entre el victimismo llevado al extremo y una desesperació real, intenta en vano recuperar la relación con un hijo que no quiere saber nada de él. El hijo, Nao Albet correcto pero que no llega a estar a la altura del más que brillante Barceló, repite hasta la saciedad que los esfuerzos de su padre siempre serán en vano, no tiene ninguna intención ni necesidad de recuperar la unión paternofilial. Y aunque el combate de los dos es uno de los mejores y logrados momentos del montaje, después de más de una hora de repeticiones de los mismos argumentos, necesitamos algo más para no caer en un más que probable sopor.

La aparición de Radka, Maria Rodríguez, la abnegada pareja del hijo parece por unos minutos conseguir un break en la repetición dramatúrgica. Pero Lars Norén ha dibujado un personaje excesivamente plano, al que le falta voluntad para ser algo más que una simple estatua móvil, como las si las que pueblan la escenografía fueran pocas. Ni siquiera las escenas a solas entre el padre y Radka levantan un montaje que ya está herido de muerte.

Lo mejor sin duda, es la escenografía de Pep Duran, un enorme estudio de artista donde vive el hijo, lleno de estatuas, cuadros... Y la iluminación de Maria Domènech (aii) que le hace brillar. Pese a todo, a lo que no me ha acabado de convencer, es de agradecer que en el teatro público por excelencia dé voz y lugar a los nuevos dramaturgos internacionales. Esperemos que Lorén sea la primera piedra que haga perder el miedo a representar obras de la dramaturgia contemporánea norte-europea. Adelante.

EL CORATGE DE MATAR

by on 20:41
TEXTO: LARS NORÉN TRADUCIÓN: JOAN CASAS y CAROLINA MORENO DIRECCIÓN: MAGDA PUYO INTÉRPRETES: NAO ALBET, MANEL BARCELÓ y ...


TEXTO: ALBERT MESTRES, MAGDA PUYO, RAMON SIMÓ y ANNA TEIXIDOR
INTERPRETACIÓN: PEP AMBRÒS, PEPO BLASCO, JUDIT FARRÉS, BLANCA GARCÍA-LLADÓ, JORDI ORIOL y KATHY SEY
DURACIÓN: 80min
FOTOGRAFIA: JOSEP AZNAR
PRODUCCIÓN: VELVET EVENTS
MERCAT DE LES FLORS (GREC 2016)

Gran afrenta a la que se han querido enfrentar Magda Puyo y Ramon Simon, tratar el tema de la violencia en cada uno de sus estados. Comenzando por la violencia de género y los micromachismos, siguiendo por la violencia terrorista, Al Qaeda, ISIS... el sentimiento eterno de inmigrante, la violencia de Estado (no proporcionar a sus ciudadanos unas condiciones dignas en las que vivir), la libertad fingida por un sistemas que nos oprime sin que nosotros lo "sepamos", etc.

El juego del miedo pero sin miedo. Los temas quedan expuestos sobre la mesa, pero no hay profundidad, son simples titulares que requerían un tratamiento más profundo, la teoría es conocida por todos, pero ¿y la práctica?

Al entrar en la sala percibimos una especie de teatro comunitario, una sensación de que si te sientas en los asientos centrales alguna cosa va pasar. Pero no nos inmutamos ni nos hacen inmutar. No salimos más que de la ensoñación de público en la oscuridad por algún grito, seguimos tan cómodos sentados en nuestros sitios. ¡Qué diferente hubiera sido si la violencia no sólo nos hubiera abierto los ojos, sino cada uno de los poros al respirarla!

Interpretaciones en tono acertado pero esperaba más violencia. Llevan la batuta ellos y se nota las mejores interpretaciones están lideradas por Pep Ambròs, Pepo Blasco y Jordi Oriol. De entre las secundarias, destaca Blanca García-Lladó que una vez demuestra su enorme versatilidad. Pero el gran fallo es el tratamiento conservador del espectador en un montaje como este no debería ser un mero público. Debería sentirse molesto, tanto el texto como los actores deberían ser los encargados de que se incomode en sus asientos, hacerlo de alguna manera protagonista, más allá de adquirir o no una rosa. Una rotura de esquemas entre la pasividad y una aportación a un montaje que sin él no tiene sentido.

Nos sentimos dentro de la estación, podemos vernos las caras, pero no hay miedo porque sabemos que la violencia no va con nosotros. Me hubiera gustado que el montaje hubiera sido más Haneke, que hubiera dado al espectador un arma y dejar que esa "improvisación" de las artes en vivo delimitara cada noche el final del espectáculo.

Por el contrario salgo de sala con la sensación de que el motín ha concluido, y a pesar del sentimiento de comunidad con una platea que desconozco aunque les haya visto las caras, la violencia no ha calado, no estoy convencida de su tesis, simplemente descolorada de la manera en que se ha explicado.

ESTACIÓ TÈRMINUS

by on 17:43
TEXTO: ALBERT MESTRES, MAGDA PUYO, RAMON SIMÓ y ANNA TEIXIDOR INTERPRETACIÓN: PEP AMBRÒS, PEPO BLASCO, JUDIT FARRÉS, BLANCA GARCÍA-LL...

Font: Xavier Cervantes (ara.cat)
La Madeleine i la Frances són dues dones madures que durant un dia i una nit parlen sobre les seves vides i la relació amb l’home amb el qual han compartit 25 anys, una com a amant i l’altra com a esposa, i que les ha deixat per anar-se’n amb una de més jove. Aquesta és l’estructura argumental de L’alè de la vida, l’obra del dramaturg britànic David Hare que han adaptat Magda Puyo i Mònica Bofill i que es pot veure a la Sala Muntaner de Barcelona fins al 7 de març. “És alta comèdia britànica”, diu Puyo sobre una obra estrenada l’any 2002 a Londres amb Judi Dench i Maggie Smith com a protagonistes i basada en un diàleg en què la ironia més esmolada i els retrets conviuen amb la tendresa.
En l’adaptació catalana de L’alè de la vidales protagonistessón les actrius Mercè Arànega i Anna Güell, que, segons Puyo, interpreten “dues maneres de viure molt representatives de finals del segle XX”. La Madeleine, l’amant, és una dona alliberada, independent i compromesa políticament que viu sola. La Frances és una dona que ha dedicat la vida a ser esposa i mare i que fins a la maduresa no ha descobert que tenia la possibilitat de triar un altre camí. “L’obra mostra dues maneres d’entendre el món, dues cares d’una mateixa moneda que en trobar-se esclaten. Totes dues han lluitat per aconseguir la felicitat perseguint l’amor, i ara s’adonen que potser aquest no era el camí”, diu Puyo. Tot i el decencís de totes dues, Hare organitza el diàleg des d’una perspectiva “irònica, divertida”, amb moments de molta tensió però també amb tendresa. 
Arànega descriu la Madeleine com una dona que “amaga les veritats” sota una capa de cinisme, que defensa amb rotunditat els ideals polítics però que no sap expressar les emocions més íntimes. Davant hi té la Frances, que, segons Güell, es deixa emportar per “la curiositat” de conèixer la dona que ha sigut l’amant del seu marit.
L’acció L’alè de la vida transcorre en un embarcador a l’illa de White, un territori que va acollir un festival de música en els temps més lliures de la revolta hippy però que avui s’ha convertit en parada i fonda per a jubilats. Segons l’escenògrafa Montse Amenós, l’embarcador és “un espai de trànsit que uneix l’illa i un altre lloc, dos espais metafòrics”. 
Homenatge a Mercè Anglès
L’alè de la vida, que es va estrenar al Teatre Alegria de Terrassa el 25 de gener, és un projecte de la companyia Q-Ars Teatre, fundada per Anna Güell i Mercè Anglès, que va morir l’agost passat a causa d’un càncer als 53 anys. En la seva memòria, Güell va decidir tirar endavant el muntatge en què Anglès havia de fer d’ajudant de direcció. També tindrà continuïtat la companyia Q-Ars Teatre.

TEXT: INGMAR BERGMAN
VERSIÓ i ADAPTACIÓ ESCÈNICA: MAGDA PUYO i VICTÒRIA SZPUNBERG
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: MÒNICA LÓPEZ i MARTA MARCO amb la col·laboració de VICKY PEÑA
DURADA: 70min
PRODUCCIÓ: GREC 2013 FESTIVAL DE BARCELONA i SALA MUNTANER
SALA MUNTANER

Potser ha estat un encert no revisar Persona de Ingmar Bergman abans d'anar a veure la seva adaptació teatral. No ho sé, però pels rècords que tinc pensava que era d'una altra manera. Reconec la dificultat que suposa d'entrada aquesta obra, però com les comparacions són fàcils no eximeix a la directora, adaptadora i protagonistes de res.

Magda Puyo ha optat per la contenció, potser massa en alguns moments on una miqueta d'algaravia no hagués estat mal rebuda. Es troba més a faltar en el personatge de l'infermera Alma (Marta Marco), els seus ritmes i quan tot esclata resulta com si estigués seguint pas per pas el guió. Una llàstima que no pugui deixar-se anar més. 

El paper de l'Elisabeth és el més complicat de tots dos. Una actriu que es queda muda abans d'acabar de representar Electra. Els metges li diagnostiquen que no té res i només es tracta de deixar passar el temps fins que torni a parlar. Durant gairebé tota l'obra roman callada, tret de lleus sorolls i moviments de cap. Res fàcil per la Mònica López que ha sabut entendre perfectament el seu rol i ens regala una interpretació precisa i plena de matisos que aconsegueixen atrapar l'espectador. Impressionant els seus moments amb una Vicky Peña virtual parlant dels rols de la dona actriu i de la dona persona.

Molt efectivista la posada en escena de Ramon Simó a base de cortines (de tela i de fusta) i de projeccions. Una escenografia molt simple i escassa, només el text del Bergman, molt fidel a l'original i unes bones interpretacions és el que necessitaria l'obra. Tot una llàstima que no s'hagi pogut acompassar les darreres i quedi una per sobre de l'altra. Bergman segueix sent un os dur de rosegar.

ALMA i ELISABETH

by on 15:51
TEXT: INGMAR BERGMAN VERSIÓ i ADAPTACIÓ ESCÈNICA: MAGDA PUYO i VICTÒRIA SZPUNBERG DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: MÒNICA LÓPEZ i ...

TEXT: AMÉLIE NOTHOMB
DRAMATÚRGIA i TRADUCCIÓ: PABLO LEY
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: LLUÍS SOLER i XAVIER RIPOLL
DURADA: 1h 15min
SALA MUNTANER

Esperar fins als darrers dies. Anar-hi perquè tothom parla molt bé d'ella i quedar-te bocabadat. Sortir i no poder parar de pensar en ella. Cosmètica de l'enemic és una comèdia negra que parla de les pors a viure, de les veus internes, d'allò que recordem i d'altres coses que oblidem. Malgrat la violència verbal, que està força present durant tota la peça, hi ha moments en els que rius, malgrat que al final el somriure es congelarà i et deixarà una sensació de fredor interna, com si fos un estat de shock.

Trobo una magnífica idea haver posat l'escenari al mig de la sala. Apropar als intèrprets a l'espectador és l'element que text, direcció i interpretació necessitava per convertir totes les sensacions viscudes en esgarrifoses. Dos bancs blancs i dos actors brillants, cap tipus d'artifici més calen per convertir a una bona dramatúrgia en un brillantíssim muntatge.

El mestratge de Lluís Soler com intèrprets es força conegut, però sembla que a dia d'avui el Xavier Ripoll encara no ha tingut la seva gran eclosió, malgrat portar un bon grapat d'anys amb bons papers. A Cosmètica de l'enemic està sensacional de principi a fi. Ens regala moments sublims com el desconcertant principi i amb uns deu minuts finals superbs.

Grans cues per accedir a la sala els darrers dies de representació. Sala plena. El boca-orella sembla que ha funcionat. El teló ha caigut a la Muntaner. Aquest muntatge té alguns bolos per davant. Si podeu escapar-vos a a algun d'ells, no dubteu. Diuen que les grans essències venen en pots petits, aquesta és una mostra. Bravo!

COSMÈTICA DE L'ENEMIC

by on 17:41
TEXT: AMÉLIE NOTHOMB DRAMATÚRGIA i TRADUCCIÓ: PABLO LEY DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: LLUÍS SOLER i XAVIER RIPOLL DURADA: 1h ...
Font: Vicky Navarro (ara.cat)

En els moments de silenci i espera és quan les veritats sobre un mateix afloren, i no sempre sorprenen positivament. Al contrari: sovint contribueixen a descobrir la bèstia que un porta a dins. La directora Magda Puyo ha volgut plasmar en escena aquesta dualitat entre el bé i el mal que tot ésser humà du a dins i que l'escriptora belga Amélie Nothomb va descriure a la novel·la Cosmètica de l'enemic.
En un aeroport, l'empresari Jérôme Angust sent l'anunci que el seu vol va amb retard. Durant l'espera li apareix un inesperat interlocutor que acabarà convertint-se en una abominable encarnació de tots els seus fantasmes. La Sala Muntaner acull avui l'estrena d'aquest espectacle, en què els actors Lluís Soler i Xavier Ripoll es veuen immersos en un combat entre dues víctimes. D'una banda, el Jérôme (Ripoll) és víctima d'una confessió que no vol escoltar i Textor Texel (Soler) es veu atrapat per un sentiment de culpabilitat que només podrà consolar amb la confessió. Mentre que "el Textor és pur discurs, el Jérôme és pura emoció", afirma la directora.
El dramaturg Pablo Ley ha adaptat el text respectant el llenguatge "extremadament oral" de Nothomb, i ha intentat concentrar en els 75 minuts que dura l'obra tota la seva essència, que aboca a una situació de "vertigen constant". Sobre l'escenari els dos personatges van construint un teixit d'idees que acaba sent molt complex. Les seves reflexions sobre coses de la vida acaben produint "empaties i xocs", apunta Soler, i en un "quadrilàter de 4x3 metres". Un espai escènic de ressons metafòrics.
L'espectacle manté la ironia i la frivolitat propis de Nothomb. L'obra passa de ser divertida a ser cruel: "Combina dos elements tan contradictoris com la comèdia i la tragèdia", explica Puyo.


"No és un espectacle de poemes ni és un espectacle de ballet", avisa d'entrada Magda Puyo. És un malentès que intenta evitar la directora pel fet que l'obra la signa conjuntament amb la poeta Dolors Miquel i la coreògrafa Mar Gómez. La realitat és que Pallarina, poeta i putaés el debut en teatre de text de Miquel (autora de La dona que mirava la teleMissa pagesa ) i que Mar Gómez ha ajudat a moure sobre l'escena. Però és Puyo qui ha adaptat un text original que es titulava Carn avall (una doble referència carnavalesca i a l'efecte de la gravetat sobre un cos madur) i qui l'ha vestit amb les seves ganes d'investigar. "Al teatre que jo faig hi intento buscar coses que desconec i em faig preguntes estètiques i ideològiques. Em sembla que els teatrers necessitem contaminar-nos amb artistes d'altres àmbits", defensa Magda Puyo.
La Seca acull un espectacle -s'estrena diumenge i farà temporada dins el festival Grec- que té "un tractament textual i visual que va més enllà de la paraula i el gest quotidià, amb una poètica pròpia", diu la directora. Els personatges protagonistes tampoc són gens convencionals: una arqueòloga amb aspiracions de ballarina que es fa dona de fer feines perquè ho considera més digne (Daniela Feixas), la poeta nacional que simbolitza la cultura oficial (Tilda Espluga) i una puta que es fa diputada (i que a més té les formes masculines de Pep Jové).
Les tres dones deambulen per una escenografia plena de mobiliari domèstic gris atestat d'objectes. "Mai havia fet servir tant atrezzo -deia Feixas-. És un espectacle intens però gens difícil de veure". La coreògrafa insistia que és "divertit" i "dramàtic", i que "no deixa canya dreta". Segons Puyo, "és una crítica directa al capitalisme, la sexualitat, l'art, la pressió del mascle davant les dones, la cultura, la política i com nosaltres construïm el país, tot des d'un punt de vista poètic". Dolors Miquel posa en qüestió tots els rols socials, fins i tot el d'actor. "Hi ha una sèrie d'oficis que estan més ancorats en el món real, i hi ha oficis que ens inventem. El text no ho critica, ho exposa", diu Puyo. Fins i tot Josep Pla i Pablo Picasso apareixeran en aquesta gran catarsi teatral.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

TEXT: JEZ BUTTERWORTH
TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: JOSEP JULIEN, VICTÒRIA PAGÈS i JOAN NEGRIÉ
PRODUCCIÓ: FOCUS i SALA TRONO
TEATRE GOYA

En una representació pot passar de tot i va passar, però fora dels petits detalls que poden fer trontollar una determinada funció, Parlour Song trontolla perquè al text li falta "chicha". Històries fragmentades sobre els tres personatges, una parella: Ned (Josep Julien), expert en demolicions i Joy (Victòria Pagès) i el seu millor amic Dale (Joan Negrié). Porten una vida aparentment de classe mitjana quan un dia alguna cosa deixa de funcionar i veuran com les seves relacions es veuen compromeses.

El text barreja entre comèdia (amb humor negre molt british) i drama no acaba de convéncer, les situacions que es plategem surten de la vida convencional dels protagonistes, però no tenen cap ganxo que faci a l'espectador despertar del seu letargia i enganxar-se a la història. Segons la Magda Puyo, Parlour Song és una història universal que tracta temes universals i fàcilment identificables, però la sensació amb la que surts després de noranta minuts és que la llunyania i la fredor de text i d'escenografia ha deixat l'universalitat de banda.

Previàment concebuda per La Villarroel, el canvi de teatre no l'afavorit en absolut. Aquest text i posada en escena necessita tenir al públic a prop i a poder ser a tres bandes. La llunyania que té l'escenari del Teatre Goya afavoreix la desconnexió més ràpida del públic.

Davant d'un text que no enganxa, poc poden fer els actors per salvar-lo, però és gràcies a ells que l'espectador no dormita en la seva butaca, amb moments força entretinguts com l'Scrabble de la Joy (Victòria Pagès).

Parloug Song s'acomiada del Goya amb més pena que glòria, però és el que té apostar que pots guanyar la partida o com en aquest cas perdre-la.

PARLOUR SONG

by on 19:36
TEXT: JEZ BUTTERWORTH TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: JOSEP JULIEN, VICTÒRIA PAGÈS i JOAN NEGRIÉ PR...


"Tothom ha tingut ganes de matar el seu cap o la veïna del costat. Però la gent, generalment, no ho fa. Tothom es reprimeix. Si ens deixéssim endur per desitjos més animals i ordinaris, el món seria insuportable... o no", reflexiona l'actriu Victòria Pagès. Aquests desitjos ocults i reprimits són el fang que remena el britànic Jez Butterworth a Parlour song. Música de fons . Magda Puyo dirigeix un espectacle en què una tragèdia latent pot acabar explotant a la cara dels protagonistes, còmplices d'un prototípic triangle amorós.
Per primer cop s'estrenarà a Catalunya una obra de Butterworth, en una coproducció de la Sala Trono i el CAER. L'anglès és un deixeble de Harold Pinter -reconegut pel mestre- i ha sigut l'últim fenomen mundial del teatre de text gràcies a la seva aclamada Jerusalem . Parlour Song , que s'estrena demà al Teatre Goya, és "inquietant i ambigua com ha de ser el bon teatre", defensa Josep Maria Pou, director de la sala. L'autor hi volia explicar una idea senzilla, una història que podria ser la tornada d'una cançó: "Com la persona que estimes s'està allunyant de tu", explica Puyo.
"En aquesta societat tan fràgil, necessitem aferrar-nos a coses materials, diners, casa, cotxe, i ens pensem que amb això estem protegits. Però dins nostre hi ha un animal molt proper a la naturalesa que pot sortir en qualsevol moment. Posem capes de pintura a les pors i als desitjos, però si la pintura s'esquerda, poden sortir grans tragèdies", explica la directora. L'originalitat de l'obra és que l'autor inventa uns personatges i una estructura de comèdia mentre per sota, de música de fons, deixa sonar l'engany, la frustració, la destrucció, l'amor, l'amistat, el drama. "En algun moment de l'obra sents que estan parlant de tu, perquè la gent normal passa per grans passions i aventures que volen amagar i acaben emergint", diu Puyo.
Una tragèdia domèstica
L'argument l'explica a l'espectador el Dale (Joan Negrié), propietari d'una empresa de rentat de cotxes i vèrtex d'un triangle en què s'ha de situar també la seva veïna, la insatisfeta Joy (Pagès), i el seu feliç i innocent marit, el Ned (Josep Julien), un expert en demolicions. "Hauria de fer una voladura de la seva vida, perquè és en un cul-de-sac, però es veu incapaç de fer-ho. Al contrari, el que fa és implosionar: viu una ruïna interior", descriu Julien.
La mirada de Butterworth a la relació és asèptica, "no pretén demostrar res", diu l'actor, i la depuració també és formal, al text, amb un joc molt contemporani que salta de narració a diàleg, de comèdia a drama. L'altre joc al qual es repten els personatges és el sexy scrabble , en què els jugadors han de fer el que manen les fitxes, l'excusa per revelar fantasies.
Victòria Pagès, que és qui va descobrir el text original, diu que Parlour songsona a un blues, a tragèdia domèstica. "En les nostres vides hi ha situacions límit, tragèdies que s'acaben produint, o no. Aquí la tragèdia és que no es produeix una catarsi. Mentre que a les obres clàssiques la història acabaria amb sang i fetge, aquí els personatges es carreguen la merda a la motxilla i segueixen caminant", sentencia l'actriu.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Les conseqüències de la contenció de les emocions en una societat complexa i volgudament sorda a les pulsions primàries. Aquest és el marc en què es mouen els tres personatges de Parlour Song (Música de fons), la coproducció que el CAER i la Sala Trono estrenen aquest cap de setmana al Teatre Bartrina de Reus.
L'obra presenta un triangle emocional format pel Ned, especialista en demolicions; la Joy, mestressa de casa, i el veí de la parella, el Dale, empresari d'una cadena de rentat d'automòbils avorrit que fa de narrador de la història. Quaranta anys, habitants d'un adossat i presoners de la necessitat de ser estimats sense sortir-se'n, segons la directora, Magda Puyo. “Són personatges tendres, amb una música de fons de desitjos insatisfets que no veiem en un principi, però que acaben convertits en un crit.” En Ned, interpretat per Josep Julien, està encara enamorat de la seva dona, però ella està avorrida de la relació i fins i tot el troba repugnant. Cap dels dos se'n surt en la gestió de les emocions i fan el que poden per arrossegar una tensió a l'alça enmig de la rutina. En aquest joc de metàfores que és Parlour Song, l'ofici de demolidor del Ned és una de les centrals. “En Ned és una persona incapaç de fer una voladura controlada de la seva vida i és inhàbil per gestionar les emocions del món contemporani, confrontades a les pulsions animals”, explica Julien.
La reacció dels tres personatges davant la destrucció emocional pretén evidenciar “molts moments de la vida en què la tragèdia està a punt d'explotar”, però al final se soterra en un mar d'infelicitat interior, diu Victòria Pagès, la Joy que es refugia en llargs silencis davant la disconformitat amb la seva vida. “La comoditat acaba guanyant al desig. És molt contemporani, però Butterworth té l'encert de no jutjar-ho, sols de presentar-ho.”
Parlour Song està estructurada com una comèdia de clàssic humor anglès, irònica i sovint cruel, amb diàlegs acurats. Estrenada el 2008 a Nova York, és una oportunitat per veure un autor teatral aclamats als escenaris londinencs i inèdit a casa nostra. “Els clàssics estan molt bé, però necessitem explicar el que ens passa a través d'autors contemporanis” com el londinenc, argumenta Puyo. “A aquesta obra, en seguiran altres adaptacions, perquè Butterworth ja ha explotat”, assegura el director general del CAER, Ferran Madico. Actualment, l'anglès està representant amb gran èxit Jesuralem, una producció del Royal Court Theatre de Londres.
La Trono, pendent


Parlour Song es representarà al Teatre Goya de Barcelona des del 13 d'abril i durant un mes. Després, anirà a la Sala Trono de Tarragona. Amb el Teatre Metropol tancat, aquesta petita sala ha estat durant tres mesos l'únic escenari de la ciutat de Tarragona. Malgrat aconseguir una ocupació total durant el primer trimestre d'enguany, la seva continuïtat està compromesa la temporada vinent. L'Ajuntament els deu l'ajut de 23.800 euros de l'any passat i enguany l'ha rebaixat un 58% –el doble que la retallada del pressupost municipal de Cultura–, que tampoc han cobrat. Joan Negrié ha reivindicat el paper de la Trono: “Tenim el suport del públic i no volem parar de fer produccions pròpies contemporànies.”

Font: Eva Pomares (www.elpuntavui.cat)

Demolicions vitals

by on 16:27
Les conseqüències de la contenció de les emocions en una societat complexa i volgudament sorda a les pulsions primàries. Aquest és el mar...


El Teatre Goya i La Villarroel van ensenyar ahir les cartes que amagaven per a la recta final de la temporada. I tenen una mà guanyadora basada en quatre noms propis de la dramatúrgia contemporània. El Goya es quedarà amb dos potents autors anglesos, seguint la màxima d'apropar el millor teatre que s'està fent al món a Barcelona, i La Villarroel seguirà apostant pel talent local, amb dos autors catalans d'èxit. Sumats, fan pòquer.
'Parlour song'
Jez Butterworth, nova estrella anglesa, grata en els desitjos ocults
Magda Puyo dirigirà Parlour song. Música de fons , l'obra d'un autor anglès de cognom quasi impronunciable, Jez Butterworth, que ha enlluernat al món amb Jerusalem , una visió desafiant i audaç de la vida a l'Anglaterra del segle XXI. Fill del Royal Court, Butterworth també retratava a Parlour song els anhels insatisfets de la classe mitjana que acaben explotant. "Els desitjos generen petits monstres, i la comèdia àcida es converteix en comèdia negra perquè reprimir-se fa fer disbarats. Comprar cases, cotxes i aparells mòbils no és la solució", explicava ahir Puyo. L'espectacle, una producció del CAER i la Sala Trono, havia d'anar a La Villarroel, però recalarà al final al Goya el 13 d'abril.
'Celobert'
Torna l'èxit de David Hare interpretat per Josep Maria Pou
El 2003 es va estrenar al Romea Celobert , de David Hare, i va ser un èxit tan brutal que l'any següent es va reposar l'obra. Quasi una dècada després Josep Maria Pou té ganes de tornar a posar-se a la pell d'aquell personatge i d'agafar-ne la direcció, que va fer aleshores Ferran Madico. "Com a actor, no sóc el mateix que llavors, he anat creixent, a la vida i a través dels personatge. El millor actor és sempre el més vell -defensa Pou-. A més, en aquests anys s'ha afegit molt públic nou al teatre". Hare és un dels dramaturgs anglesos essencials de les últimes dècades, sobretot perquè s'ha encarregat de posar en qüestió l'estructura política, social i moral del seu país. " Celobert forma part del cos de teatre polític d'Europa. Hare ha esdevingut tan radical i compromès que ja només el representen en teatres més petits, no va al National com abans", explica Pou. Amb Celobert Hare analitzava l'època tatcheriana, "però en rellegir-la quedes esparverat perquè sembla escrita avui", assegura l'actor. Roser Camí li tornarà a donar la rèplica per confrontar les tesis d'esquerres i dretes, al Goya a partir del mes de maig.
'Nit de ràdio 2.0'
Cristina Clemente enceta les hores golfes de La Villarroel
La directora de La Villarroel, Carol López, atenta al pols teatral de la ciutat, ha captat per al seu teatre dues de les obres que van morir d'èxit a la minúscula Sala FlyHard. Una és aquesta Nit de ràdio 2.0 escrita i dirigida per Cristina Clemente amb els actors de la companyia de Jordi Casanovas. L'obra utilitza les xarxes socials com a metàfora per parlar de les coses importants de la vida. Aquesta bomba de rellotgeria radiofònica s'estrena el 12 de març i tindrà uns horaris atípics: diumenge i dilluns al vespre.
'Burundanga'
La comèdia de Jordi Galceran sobre ETA troba una sala gran
El retorn més esperat: el gran públic podrà veure per fi la comèdia sobre la hipotètica fi d'ETA que es va inventar Jordi Galceran. Casanovas la va dirigir al Temporada Alta i va passar fugaçment per la seva sala, però no n'hi va haver per qui en va voler. La solució ha estat saltar a una sala comercial sense tocar pràcticament res, ni un text "brillantíssim", diu el director, ni cap dels cinc actors entre els quals hi ha Carles Canut. Burundanga és l'única obra del gran dramaturg català actual que s'ha estrenat abans a Madrid que a Barcelona. Arribarà a La Villarroel el 6 d'abril.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

TEXT: TOM KEMPINSKI
TRADUCCIÓ: ERNEST RIERA
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: ÀNGELS BASSAS, MINGO RÀFOLS i les violinistes CORNELIA LÖRCHER i MARIA ROCA
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA


Una jove cel·lista, Stephanie Abraham, veu com ha d'abandonar la seva vida, la seva passió, allò que li fa viure, la seva carrera musical quan li van diagnosticar una esclerosi múltiple que va minvar irreversiblement les seves genials capacitats. Davant això cau en una depressió i el seu marit la recomana visitar al psiquiatra, Dr. Alfred Feldmann, per sortir-ne del pou.

L'obra explica totes les seves trobades, en les que Stephanie va descobrint part de la seva vida, no només com l'afecta la seva malaltia, sinó el seu passat des de la més tendra infantesa. Ella és la veu d'aquest duet. Les seves pors, les seves mancances d'afecte i comprensió del seu pare quan era petita, la mort de la seva mare. I sobre tot, la seva fortalesa per afrontar-lo tot i seguir vivint.

Àngels Bassas es troba davant d'un dels reptes més complicats de la seva carrera i es mostra colossal. Simplement brillant, en cadascun dels moments que es manté a escena. Ella és Stephanie de principi a fi. Bassas aporta molts matisos al seu personatge, en un viatge ple de sentiments i d'estats d'ànim, de l'enteresa i la resignació inicial fins a l'enfonsament i desesperació del penúltim diàleg.

Mingo Ràfols, amb una perfecta sobrietat acata cada silenci, cada paraula de la seva interlocutora. El seu és un exercici de paciència, de mantenir-se perfecte i disciplinat a cada segon, mantenint el ritme de la peça i en un tira i afluixa constant amb els diàlegs entre el Dr. Feldmann i Stephanie. Aquesta aparença de contenir-se davant de totes les envestides dialèctiques de la seva companya a l'escenari, fan que brodi notablement el seu personatge.

El tercer personatge, la violinista, Cornelia Lörcher, rememora el passat musical d'Stephanie i li recorda allò que mai més podrà tornar a fer, el seu món, la seva vida, que mai recuperarà.

Duet per una sola veu conjuga un bon text amb dos dels millors actors de la Companyia Teatre Romea, que normalment queden relegats a papers secundaris a d'altres funcions i que per fi han tingut un paper a l'alçada de les seves qualitats interpretatives. La millor obra del que portem de temporada i un imperdible d'aquestos que exigia més temps de vida.

DUET PER UNA SOLA VEU

by on 20:12
TEXT: TOM KEMPINSKI TRADUCCIÓ: ERNEST RIERA DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: ÀNGELS BASSAS, MINGO RÀFOLS i les violinistes CORNELIA ...


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: HENNING MANKELL
ADAPATACIÓ: FELIU FORMOSA
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: JORDI MARTÍNEZ, MUNTSA ALCAÑIZ i FERRAN CARVAJAL
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA
SALA PETITA (TNC)


Diuen que a la tercera va la vençuda, però en aquest cas no. Antílops no és una obra gaire desconcertant, a l'estil Mama Medea, on no hi havia ni ordre ni concert, però aquí les relacions entre els personatges no flueixen, no hi ha connexió, no hi ha feeling. I això als ulls de l'espectador es fa insofrible.

Antílops narra l'últim dia d'un funcionari que porta onze anys vivint a l'Àfrica mentrestant espera a que arribi el seu substitut. Hora i mitja per veure el que els europeus han fet del continent africà. Àfrica es revela contra els seus colonitzadors en forma d'insectes, els cucs ataquen sense gaire èxit.

Un gran text de Mankell, malgrat que l'adaptació de Feliu Formosa deixa molts 'però'. Li manca la decisió d'esborrar certes parts que no aporten gens al conjunt i que només fan perdre el fil a la història principal.

Puyo desaprofita la impressionant escenografia de Ramon Simó, i un altre cop més (amb el record de Mama Medea força present) ens ofereix uns personatges plans i l'únic capaç de trencar amb això, en cert moments, és Jordi Martínez, que intenta salvar a Muntsa Alcañiz sense aconseguir-ho en cap moment, ja que no fa del seu personatge creïble en cap moment.

Tot plegat fa que sigui una veritable llàstima que el gran text de Mankell quedi tant desaprofitat com li succeïx a aquesta proposta fallida del TNC. Àfrica haurà de seguir esperant una altra vegada.

ANTÍLOPS

by on 17:15
FITXA ARTÍSTICA TEXT: HENNING MANKELL ADAPATACIÓ: FELIU FORMOSA DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: JORDI MARTÍNEZ, MUNTSA ALCAÑIZ ...


FITXA ARTÍTICA
TEXT: TOM LANOYE
TRADUCCIÓ: FERRAN BACH
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: ROSER CAMÍ, LLUÍS VILLANUEVA, CARLES CANUT, VICTORIA PAGÈS, BORIS RUIZ, ÀNGELS BASSAS, JOAN NEGRIÉ, DAFNIS BALDUZ, BORIS CUCALÓN/ALBERT SALAZAR, PAULA MARTÍNEZ/ CLÀUDIA PONS.
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA

Fa uns mesos, Puyo estrenava en el mateix escenari, ‘Espectres’ i era criticada per haver dilapidat la memòria d’Ibsen. Ara se’ns presenta amb una revisió del mite de ‘Mama Medea’ d’Eurípides, escrit per Tom Lanoye, i la crítica l’ha possat en un altar. Què ha canviat? Doncs res, perquè de la mancaça de l’espectacle d’Ibsen també aquest emmalalteix.
Una direcció caòtica, com he vist poques. L’innovació per l’innovació de vegades es troba amb una paret que no és capaç d’aguantar-la i cau pel seu propi pes, com és el cas. Els personatges que ha dirigit Puyo apareixen i desapareixen en l’escenari sense que hi hagi cap punt d’inflexió per als ulls de l’espectador que ajudi a situar-lo dintre de la història i no fer-lo divagar pel seu propi jo.
La Mama Medea de Puyo, interpretada per Roser Camí, que encara el seu primer protagonista amb més pena que glòria, és increïble, l’espectador està veient Mama Medea però podia veure qualsevol altre personatge.
L’escenografia ja mereix un punt i a part. Un escenari giratori, ambientat en l’antiga Grècia que no aporta res de nou a l’espectacle i que només fa que la revisió del clàssic quedi situat en l’espoca que li correspond. Si que és cert que en la segona part necessita un canvi escenògrafic i que no s’hauria de produïr en el mateix que es desenvolupa la primera.
El temps converteix aquesta obra en insoportable, llarga i tediosa, si ben és cert que la segona part és més agraïda que la primera, no aconsegueix que el públic oblidi la primera.
Ho millor de l’obra sense dubte el Joan Negrié, que durant la segona part interpreta una dona de fer feines antologica. La resta s’ho havien pogut estalviar.

MAMA MEDEA

by on 17:23
FITXA ARTÍTICA TEXT: TOM LANOYE TRADUCCIÓ: FERRAN BACH DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: ROSER CAMÍ, LLUÍS VILLANUEVA, CAR...


FITXA ARTÍTICA
TEXT: HENRIK IBSEN
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Ramon Pujol, Mingo Ràfols i Queralt Casasayas.
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA

“Espectres, espectres, espectres, espectres”

Una mare que lluita per recuperar el seu fill; una mare que lluita per esborrar el passat. Tota la seva vida, Elena Alvin ha viscut lligada a una moral hipòcrita i caduca... Seguint els consell d’un amic de la família, va fer veure que era feliç amb el seu marit, en un món ple de pluja, ple de núvols. Va apartar el seu fill de casa perquè no heretés res del seu pare, perquè no sabés res de la doble vida que duia l’home que ara ja és mort...Però Osvald, el seu fill, torna. I ara és quan Elena veu l’oportunitat de deixar explotar, finalment, els seus veritables desitjos. Ha arribat l’hora de trencar les lleis i l’ordre d’una vida feta de mentides. Vol ser feliç amb el seu fill. Vol recuperar-lo. Però el passat torna, inevitablement...Els espectres apareixen implacables.
Després de vuit anys sense trepitjar l’escenari del Romea, Emma Vilarasau ens presenta aquest drama on es deixa, literalment, els ovaris dins l’obra per apropar-nos tot el que seria capaç de fer una mare pel seu fill. Un gran paper per una gran actriu que aconsegueix atrapar al públic des del primer moment amb un somriure que s’encomana i uns plors davant de la desesperació de que tot a la vida es repeteix, i que els ‘espectres’ tard o d’hora reapareixen per molt que els hàgim volgut tapar. Amb un contrapunt de ho moralment correcte i acceptable, el personatge interpretar pel Jordi Boixaderas, que en algun moment encara ens recorda al del ‘Mètode Grönholm’, ens regala rèpliques i silencis de complicitat amb l’Emma. De la resta del repartiment destaca una altra figura que brilla amb llum pròpia, Ramon Pujol,l’Osvald Alving, que aconsegueix fer-nos tremolar amb ell, patir en la seva pèl la malaltia i la seva desesperació. Sense dubte el gran descobriment del muntatge, amb moments d’absolut mestratge com, en les darreres escenes, les baralles amb sa mare (l’Emma Vilarasau).

“-I com faig el discurs demà?
- Te’n sortiràs!”

Un joc de miralls, així podríem definir l’escenografia de Ramon Simó, on depenent on et situes, tindràs una visió diferent de l’obra. Un joc que permet veure una, dues o fins i tot tres escenes al mateix temps. Un gran sofà blanc i una pila de llibres que canviaran de lloc al principi de l’obra completen el laberint per on es mouen el personatges.
La gran heroïna l’Elena Alving renaix al Romea cada nit gràcies a l’adaptació magistral de la Magda Puyo i el Carles Mallol, tot i així l’obra d’Ibsen ja toca aspectes que malgrat tot, encara avui els hi tenim força present com l’homosexualitat, el matrimoni, els convencionalismes socials o la moral correcta. L’Elena Alving de Puyo representa encara a les milers de dones que no es resignen a poder escollir una vida millor de la que porten.
Una obra de tot un clàssic plenament vigent en temps com aquestos. Amb una magnífica interpretació de la Vilarasau, que torna a deixar el seu segell damunt de l’escenari. Per molts anys!

ESPECTRES

by on 13:58
FITXA ARTÍTICA TEXT: HENRIK IBSEN DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Ramon Pujol, Mingo Ràfols i Q...